Pennsylvania über alles

Encara que l'economia americana està en plena expansió amb una taxa d'atur del 4,1%, a prop de la plena ocupació, els salaris indústrials creixen a un ritme que no es veia en 10 anys i el fantasma de la inflació va provocar fins i tot un Flash Crash borsari durant el passat febrer. L'Economia americana va a tot drap. Però l'amic Trump vol posar més llenya al foc: és la política de l' America First  i el poc dissimulat - quan no explícit - suport a un dòlar dèbil, juntament amb el seu cocktail personal de polítiques d'oferta i demanda: reducció d'impostos, supressió de la regulació per repatriar capitals juntament amb inversions públiques i aranzels.

La primera part de l'agenda econòmica: un dòlar dèbil

Al foro de Davos, el  finanzminister de Trump, Steven Mnuchin va anunciar que un dòlar dèbil està dintre dels objectius de la Casa Blanca: automàticament el dòlar caure encetant una clima de pre guerra de divises. Tot una invitació a l'inici de les polítiques d'empobriment del veï - beggar-thy-neighbours- . És a dir, els americans volen estimular la competitivitat de les seves empreses - i les exportacions - a compte de la recuperació europea i especialment de les exportacions alemanyes. 

I això no és nou, John Connally, Secretari del Tresor amb Nixon, davant del enorme dèficit americà de principis dels anys setanta va sentenciar: el dòlar és la nostra moneda però és el problema és vostre. Els europeus es van empassar la sortida del dòlar del patró or. Per no parlar de Lloyd Bentsen, secretari del Tresor amb Clinton, el qual va fer saber als japonesos que volia un yen fort davant seu el superàvit comercial (1993). Ara li toca a Trump fer política sobre les esquenes dels veïns. 

La primera part de l'agenda econòmica de Trump és la baixada d'impostos i les inversions públiques en infraestructures que ajuden a les empreses nord-americanes però també a les europees i asiàtiques que s'aprofiten alhora de rebre encàrrecs. La segona part de l'agenda econòmica és que després de parlar d'un dòlar dèbil, es posen aranzels a les rentadores i plaques solars. La combinació de mesures proteccionistes amb un dòlar dèbil fa que les empreses americanes siguin més competitives que les de la resta del món. Com senyala Barry Eichengreen, les empreses mitjes indústrials americanes són les que surten afavorides. 

I aquí hi ha dos efectes: una reducció impositiva juntament amb inversió pública fa que les llars disposin de més diners i comprin més i estimulin la importació, cosa que equival a vendre dòlars per comprar divises. Això debilita el dòlar, és més barat respecte les altres monedes però també importa inflació, les compres a l'estranger són més cares.  Si afegim aranzels a les importacions, el poder adquisitiu del dòlar disminueix. I és a partir d'aquí que la Reserva Federal amenaça en pujar tipus, es produeixen entrades netes de capital i s'enforteix altra vegada el dòlar. Estan jugant amb polvora amb una mà i en foc amb l'altra. Per que això porta a una escalada en els tipus d'interès en poc temps.

El problema que el creixement actual s'ha basat en el diner barat, i que no només ha permès salvar la conjuntura, sinó que ha incrementat el preu de les accions i immobles. Per fusions i adquisions s'estan pagant preus previs a 2007. El Flash Crash ha tornat a destapar la por i a fer que els hedgefonds agafin posicions cada cop més arriscades i per tant, fent de piroman. En un món on tothom està endeutat fins a les celles i l'endeutament no té un efecte notable, una pujada de tipus d'interès sobtada pot ser realment complicada. 

La papeleta la té complicada Jerome Powell, el substitut de Yellen, segons sembla d'esperit independent. Aquest ha de decidir quina senyal envia al mercat i a quin ritme puja els tipus. A l'altra banda de l'Atlàntic, la política del dòlar dèbil pot perturbar la recuperació europea i els fruits de la política monetaria expansiva del Banc Central Europeu. Fins i tot, Draghi ha parlat de vent en contra. 

En els últims 8 mesos el dòlar ha caigut un 10%. Tothom parlava de la paritat Euro/Dòlar  i ara estem a 1,23.  Per les empreses exportadores alemanyes que venen en dòlars i tenen costos en euros, el tipus de canvi és clau: com més car estigui el dòlar més beneficis fan. Hi ha sectors que a partir de 1:35 l'empreses americanes -o economies lligades al dòlar - són competitives mentre que les europees no. I aquí qui  pateix no són les grans empreses del DAX, sinó les Mittelstands i no parlem d'empreses del sud d'Europa amb una elasticitat preu baixa. Les grans empreses alemanyes com Bayern, Daimler, SAP, Fresenius obtenen entre un 20 i un 50% del seu beneficis als Estats Units però estan suficientment internacionalitzades per que el risc divisa no els afecti de forma substancial.

Els aranzels. L'atac directe a Alemanya- com titulava Der Spiegel aquesta setmana- .

La primera visita  a la Casa Blanca amb un Trump acabat d'escollir, Merkel va aprofitar per explicar-li que BMW fabrica més cotxes als USA dels que importava.  Ara Trump vol pujar els aranzels de l'acer i l'alumini un 25% i un 10% respectivament i té previst implantar un nou aranzel als cotxes. Especialment afectada es veuria la filial de Volkswagen, Porsche que ven un de cada quatre cotxes als USA. Els directius del sector de l'automòbil no saben ben bé com reaccionar a una situació que només han llegit als llibres d'història econòmica però la Unió Europea si, s'ho estant mirant però poden posar aranzels a productes americans com els  texans, o bé la soja, passant per metalls indispensables per les empreses d'alta tecnologia.

Hi ha una cosa que tots economistes estan d'acord, que els aranzels frenen el creixement, amenacen llocs de treball i provoquen inflació. A part del impacte a curt termini, hi ha l'impacte a llarg termini: BMW té planificades inversions per import de 600M$. El CEO ja dit que si es limiten les exportacions, BMW actuarà d'una altra manera. 

Un altre  impacte a llarg termini en el mercat de l'acer serà deixar els xinos sense competència americana. L'aranzel del  25%  no afecta directament a Thyssen ni a Salzgitter, però provacaran de retruc un increment  importacions d'acer xinès d'un 40% a la UE. Els CEO's de la US Steel, Nucor, United Aluminium estan a favor de l'aranzel i els sindicats - històricament demòcrates - ara són fidels votants repúblicans.

La situació és absurda per que en béns d'equip la mitja d'aranzels als béns europeus és del 3,2% mentre que a Europa els béns d'equip americans són gravats amb un 3,9%, una petita diferència que impacta lleugerament amb el tipus de canvi. I no parlem si agafem la balança serveis on les grans empreses tecnològiques americanes, tipus Google o Facebook dominen.

Hi ha lio intern a la Casa Blanca: proteccionistes contra lliure-canvistes i precisament el ministeri secretari de comerç el dirigeix Willbur Ross, proteccionista. El pensament de Trump és que la UE, Mèxic, Canada i Xina s'aprofiten i debiliten els USA amb acords que no es correspon al pes real d'aquests països. Des de la crisis de 2007-2009, el paradigma defensat pel Washington Consensus d'afavorir el lliure comerç ha estat posat en qüestió. Al febrer, Trump ja va dir que l'WTO - Organització Mundial del Comerç - era un desastre pels Estats Units. 

En resum, hi ha tres possibles escenaris: el primer, Trump juga de farol, retòrica i aprofitar avantatges en els nous convenis que s'estan fent amb Canadà i Mèxic. Força improvable. El segon escenari és la visió d'uns USA isolats del món - mentre que la UE i Àsia s'apropen - però aquests escenari és absurd en un món globalitzat ja l'economia americana necessita el sector exterior. El tercer escenari és una guerra comercial.

TRUMP VOL ACABAR AMB LES EXPORTACIONS ALEMANYES.

NOTA1. Esperem que les inversiones en infraestructures no vagin a compte del complex militar indústrial...almenys podien aprendre del Regne d'Espanya i fer autovies, AVE's o bé aeroports de dubtosa rendibilitat però que no provoquen guerres.

NOTA2: La reforma fiscal de Trump no ha fet res més que incrementar el deute públic els pròxims deu anys en 1,5 Bilions de dòlars. Eichengreen alerta sobre la pèrdua dels inversors de la confiança en la credibilitat del Tresor amb la conseqüent caiguda del dolar. Efecte negatiu a tot el món i especialment a Europa.

NOTA3. Els directius de BMW ja han viscut amb el dòlar a 1,50. BMW ha venut 353.000 cotxes als Estats Units i té un planta Sud Carolina amb 10.000 treballadors on produeix 400.000 unitats, també ven motors a altres fabricants. L'impacte d'una aranzel és molt relatiu per que en el cas de les materies primes com l'acer o l'alumini pot cobrir el risc divisa i per que respecte a la producció, BMW pot optimitzar la producció de forma global mentre que els petits productos no.

NOTA4. Un de quatre llocs de treball a Alemanya depèn del sector exportador, en cinc branques claus: Maquina, Automòbil, Electrònica, Farma i Instruments de Precisió, les exportacions als USA sumen tres quartes parts del total. És el principal soci comercial i des de 1990 s'han multiplicat per 5 les exportacions, i més de 1,5 Milions de llocs de treball depenen directa i indirectament del mercat americà. 

NOTA5. La Xina. Durant la campanya Trump va dirigir les queixes al xinesos a quí va acusar de lladres, després quan va visitar Beijing va lloar Xi Jinping i la seva política. En aquesta nova ensulsiada no diu res de la Xina. Les barreres comercials a la Xina no es mesuren pel nivell d'aranzels. La realitat és que malgart Xi Jiping aposta pel lliure comerç al foro de Davos, els estrangers estan exclosos dels big business xinesos, hi ha sectors que es necessita partenariat obligatori, regulacions que només poden complir els locals i poc intercanvi de mà d'obra: les empreses xineses no agafen estudiants alemanys per fer pràctiques.

L'esquerra alemanya no trempa

La única idea política que em queda clara de Willy Brandt i és molt simple: és que els plantejaments d'una cosa o una altra, no van en lloc. Això té sentit amb l'àmbit empresarial però no en el polític, és a dir, s'ha de sumar una cosa i l'altra. Durant els anys vuitanta Brandt era partidari de pactes amb Die Grünne per tal d'aïllar la CDU de Helmut Kohl. Primer els pactes a governs locals, experiments regionals tipus Hesse o bé Niedersachsen i finalment, la Kanzlerschaft. L'experiment amb Schröder no va sortir del tot bé però si l'esquerra alemanya hagués estat unida entre comunistes i socialdemòcrates, Hitler no hagués arribat mai al poder. Brandt sempre va defensar amb força la unitat entre comunistes i socialdemòcrates.

El SPD fa aigües

Al 2000 el panorama europeu estava dominat per socialistes que governaven en 12 dels 15 Estats Europeus: Schröder, Tony Blair, Lionel Jospin....  Dels 28 caps d'estats actuals de la UE, només 6,5 són socialdemòcrates, comptant Tsipras i la meitat de Macron, que ha aconseguit enfosar els socialistes francesos.

Els catedràtics de ciència política tenen feina per anys amb la socialdemocràcia europea, intento sintetitzar les causes:

A/ Ningú trempa amb el SPD i la retòrica queda buida de contingut. Lafontaine recorda els Congressos del SPD on la gent jove al·lucinava amb Willy Brandt i a primera fila seien intel·lectuals de la talla de Max Frisch i Walter Jens.  Les primeres files de l'últim Congrés del SPD està coberta de gent amb panxeta que sempre han viscut sota l'ombra pressupost públic mentre que els intel·lectuals  orgànics són gent tipus Josep Ramoneda. La corretja de transmissió amb la societat penja d'un fil.

B/ Durant l'època daurada de la socialdemocràcia de finals dels seixanta i setantes hi ha via un cert dirigisme econòmic i un accent amb la funció redistributiva de l'Estat que va desaparèixer quan la nova fornada socialdemòcrata va arriba al poder. Jo hem vaig xupar La Tercera Via d'Anthony Giddens i més  que una renuncia de la  tutel·la de l'Estat sobre l'Economia, allò semblava la història d'una impotència.

El trauma alemany no va ser el New Labour ni Tony Bliar sinó l'Agenda 2010. Cal anar molt en compte amb els tempos per que a Lafontaine va marxar al 1999 i l'Agenda 2010 de Schröder va ser promulgada al 2003. L'Agenda 2010 propugnava una flexibilització del mercat de treball - mitjanament justificable - al mateix temps que un enduriment de les prestacions socials -Hartz IV i menys difícil de justificar-.  El SPD va perdre tal credibilitat davant el seu electorat natural que van perdre 10 milions de vots que no han recuperat mai més.  Lafontaine crítica la comparsa del SPD que va callar,  es van apuntar al carro i després van assumir el control de SPD.

C/ At last but not least, la socialdemocràcia no s'ha adaptat als canvis globalització,  ha perdut com a electorat als empobrits per la competència internacional, els que no paeixen bé això de les ciutats cosmopolites i aquells que proposen tornar a un marc de joc nacional. Aquest és un grup sociològic cada cop més nombrós buscant una sortida política i fent que el eix esquerra dreta es dilueixi i predomini l'eix societat oberta - societat tancada.


L'últim capítol d'aquesta davallada ha estat  el Congrés del SPD d'aquest febrer, on el SPD ha tornat a perdre molta energia interna davant la reedició de la Gran Coalició: les joventuts s'han revoltat   - ja, ja- contra la direcció però  es basen en el principi Brexit: primer trenquem i després mirem com va, és a dir, no hi ha alternatives clares. El SPD va quedar a l'oposició entre el 2009 i 2013 i no va servir per renovar el partit ni la socialdemocràcia. Schulz va sortir a la palestra amb l'argument definitiu..."Què és més important, fer unes resolucions brillants o millorar les condicions de vida de la gent? "


Die Grünne, la nova esquerra cool.

Després de la direcció de Cem Ozemir, cal preguntar-se si Die Grünne encara forma part de l'esquerra o no: l'últim Congrés dels Verds aquest mateix més de Febrer ha escollit per primera vegada en la seva història  la cupula on no hi ha cap representant del sector esquerrà. Els sector esquerrà dels Verds alemanys ha perdut influència respecte els realos.

Després del fracàs de les negociacions amb la CDU i els liberals, Die Grünne ha tornat a fer una catarsis de cap on van: han tret els mateixos vots que les últimes eleccions i  això de la política al final es tracta de vots. Han trobat el seu Justin Trudeau, Robert Habeck, un guaperes alemany ministre d'agricultura de Schleswig-Holstein i les habilitats obligades per arribar a ser polític: retòrica, nas per captar l'àmbient i voluntat de poder. En Habeck no és d'esquerres sinó centre i després esquerres, pragmàtic i disposats no només a preparar propostes treballades sinó que vol arriscar per fer créxier el partit superant la divisió històrica entre realos i sector esquerrà.

El Habeck buscar dirigir-se a un públic d'esquerres liberal, ocupant un espai que Die Linke i part del SPD deixen lliure i inclús rascar alguna cosa d'Angela Merkel. Intenten fer una espècie de patchwork partei. intentant articular diversos ambients inconexos en una societat cada cop més heterogènia i individualista. Habeck no parla de moviment, però si d'obrir el partit.

Tenen clar que els temps on es pujaven 20 euros la subvenció per nens i es guanyaven les eleccions han passat a la història i busquen un programa essencialment pro europeu, de fronteres obertes amb suport moderat a la política de refugiats i d'inversió amb educació en serio. En materia fiscal volen baixar impostos, sobretot renda i pujar successions i rendiment mobiliari.


Die Linke, apunt d'ostiar-se as usual.

Lafontaine i Sahra Wagenknecht aboguen per que una nova majoria d'esquerres només es pot aconseguir amb un nous sistema de partits, d'aquí ha de sorgir un nou partit d'esquerres nacional que pugui aglutinar diversos moviments d'esquerres - sammlungsbewegungs- i ocupar el buit que ha deixat un SPD en caiguada lliure. En definitiva, fotre-li la cartera al SPD i de pas carregar-se Die Linke per posar a Sahra Wagenkencht al capdavant del moviment.

Mig partit de Die Linke s'ha tirat a sobre de Wagenknecht i Lafontaine acusant-los de voler destruir el primer el SPD i després Die Linke: Bodo Ramelow, l'únic comunista que toca cuixa com president d'un länder, ha dit que això dels moviments és molt perillós políticament, mentre que la secretària General, Katja Kipping s'ha posat les mans al cap. A Die Linke estan fins als collons de la parelleta.

El problema es que Lafontaine/Wagenknecht han trobat en Jean-Luc Melenchon el paradigma, el seu moviment la França Insubmisa va aconseguir un 20% dels vots amb una llista d'independents lluny dels aparells de partit. Melenchon creu que així és més fàcil guanyar votants. Jeremy Corbyn i Bernie Sanders representen el mirall anglosaxó. Melenchon creu que el problema no és generacional ni de comunicació 2.0...Cal paciència i ganes per que l'electorat d'esquerres hi és.

Això de Die Linke recorda a altres temps, Katja Kipling, la secretària general que controla l'aparell del partit aboga per l'internacionalisme,  aprimar fronteres i acollir als refugiats mentre que Sahra Wagenkencht dona suport a una esquerra dintre del àmbit nacional que permeti recuperar els votants que s'han passat a l'Alternative für Deutschland. 


En fi, la única possibilitat de que les esquerres arribin a governar alemanya és la unió del SPD, Die Linke i Die Grünne i per que això passi cal quasi bé un moment estel·lar de la humanitat per dir-ho en paraules de Stefan Zweig: superar la lògica dels apparatchiks, maquiavel i la teoria de la punyalada. Zuverlassigkeit - fiabilitat - és la paraula alemanya per definir-ho.

NOTA1: Al 1990, el SPD tenia de 949.550 militants, a novembre de 2017 443.000, menys de la meitat dels quals el 54% dels militants té més de 60 anys i només un 7,5% per sota de 31 anys. Al 1998 van aconseguir un 40% dels vots, ara obtenen el 20%.

NOTA 2. Robert Habeck, el nou cap de Die Grünne, és filosof i escriptor amb cinc novel·les publicades. Té autoritat i el primer que ha fet és canviar la normativa interna del partit que impedia tenir càrrec al partit i càrrec públic i que necessita dos terços de la militància per ser aprovada.  És una vella discussió dintre de Die Grünne que Habeck a forçat només entrar. O tot o res.

NOTA3: Lafontaine i Sarah Wagenknecht van anar amb limousine negra a la tomba de Rosa de Luxemburg on es feia l'acte homenatge pel 99 aniversari de la seva mort. Alguns militants astorats van murmurar que Rosa de Luxemburg estava a punt de sortir de la tomba.

NOTA4: La web personal de Sahra Wagenknecht on no hi ha ni rastre de les sigles del partit. De fet, es parla de la llista Wagenknecht, on hi hauria independents per formar un nou partit - moviment que arrasi.

http://www.team-sahra.de/

NOTA5: Tant Melenchon com Wagenknecht aposten contra l'euro.