Pennsylvania über alles

Encara que l'economia americana està en plena expansió amb una taxa d'atur del 4,1%, a prop de la plena ocupació, els salaris indústrials creixen a un ritme que no es veia en 10 anys i el fantasma de la inflació va provocar fins i tot un Flash Crash borsari durant el passat febrer. L'Economia americana va a tot drap. Però l'amic Trump vol posar més llenya al foc: és la política de l' America First  i el poc dissimulat - quan no explícit - suport a un dòlar dèbil, juntament amb el seu cocktail personal de polítiques d'oferta i demanda: reducció d'impostos, supressió de la regulació per repatriar capitals juntament amb inversions públiques i aranzels.

La primera part de l'agenda econòmica: un dòlar dèbil

Al foro de Davos, el  finanzminister de Trump, Steven Mnuchin va anunciar que un dòlar dèbil està dintre dels objectius de la Casa Blanca: automàticament el dòlar caure encetant una clima de pre guerra de divises. Tot una invitació a l'inici de les polítiques d'empobriment del veï - beggar-thy-neighbours- . És a dir, els americans volen estimular la competitivitat de les seves empreses - i les exportacions - a compte de la recuperació europea i especialment de les exportacions alemanyes. 

I això no és nou, John Connally, Secretari del Tresor amb Nixon, davant del enorme dèficit americà de principis dels anys setanta va sentenciar: el dòlar és la nostra moneda però és el problema és vostre. Els europeus es van empassar la sortida del dòlar del patró or. Per no parlar de Lloyd Bentsen, secretari del Tresor amb Clinton, el qual va fer saber als japonesos que volia un yen fort davant seu el superàvit comercial (1993). Ara li toca a Trump fer política sobre les esquenes dels veïns. 

La primera part de l'agenda econòmica de Trump és la baixada d'impostos i les inversions públiques en infraestructures que ajuden a les empreses nord-americanes però també a les europees i asiàtiques que s'aprofiten alhora de rebre encàrrecs. La segona part de l'agenda econòmica és que després de parlar d'un dòlar dèbil, es posen aranzels a les rentadores i plaques solars. La combinació de mesures proteccionistes amb un dòlar dèbil fa que les empreses americanes siguin més competitives que les de la resta del món. Com senyala Barry Eichengreen, les empreses mitjes indústrials americanes són les que surten afavorides. 

I aquí hi ha dos efectes: una reducció impositiva juntament amb inversió pública fa que les llars disposin de més diners i comprin més i estimulin la importació, cosa que equival a vendre dòlars per comprar divises. Això debilita el dòlar, és més barat respecte les altres monedes però també importa inflació, les compres a l'estranger són més cares.  Si afegim aranzels a les importacions, el poder adquisitiu del dòlar disminueix. I és a partir d'aquí que la Reserva Federal amenaça en pujar tipus, es produeixen entrades netes de capital i s'enforteix altra vegada el dòlar. Estan jugant amb polvora amb una mà i en foc amb l'altra. Per que això porta a una escalada en els tipus d'interès en poc temps.

El problema que el creixement actual s'ha basat en el diner barat, i que no només ha permès salvar la conjuntura, sinó que ha incrementat el preu de les accions i immobles. Per fusions i adquisions s'estan pagant preus previs a 2007. El Flash Crash ha tornat a destapar la por i a fer que els hedgefonds agafin posicions cada cop més arriscades i per tant, fent de piroman. En un món on tothom està endeutat fins a les celles i l'endeutament no té un efecte notable, una pujada de tipus d'interès sobtada pot ser realment complicada. 

La papeleta la té complicada Jerome Powell, el substitut de Yellen, segons sembla d'esperit independent. Aquest ha de decidir quina senyal envia al mercat i a quin ritme puja els tipus. A l'altra banda de l'Atlàntic, la política del dòlar dèbil pot perturbar la recuperació europea i els fruits de la política monetaria expansiva del Banc Central Europeu. Fins i tot, Draghi ha parlat de vent en contra. 

En els últims 8 mesos el dòlar ha caigut un 10%. Tothom parlava de la paritat Euro/Dòlar  i ara estem a 1,23.  Per les empreses exportadores alemanyes que venen en dòlars i tenen costos en euros, el tipus de canvi és clau: com més car estigui el dòlar més beneficis fan. Hi ha sectors que a partir de 1:35 l'empreses americanes -o economies lligades al dòlar - són competitives mentre que les europees no. I aquí qui  pateix no són les grans empreses del DAX, sinó les Mittelstands i no parlem d'empreses del sud d'Europa amb una elasticitat preu baixa. Les grans empreses alemanyes com Bayern, Daimler, SAP, Fresenius obtenen entre un 20 i un 50% del seu beneficis als Estats Units però estan suficientment internacionalitzades per que el risc divisa no els afecti de forma substancial.

Els aranzels. L'atac directe a Alemanya- com titulava Der Spiegel aquesta setmana- .

La primera visita  a la Casa Blanca amb un Trump acabat d'escollir, Merkel va aprofitar per explicar-li que BMW fabrica més cotxes als USA dels que importava.  Ara Trump vol pujar els aranzels de l'acer i l'alumini un 25% i un 10% respectivament i té previst implantar un nou aranzel als cotxes. Especialment afectada es veuria la filial de Volkswagen, Porsche que ven un de cada quatre cotxes als USA. Els directius del sector de l'automòbil no saben ben bé com reaccionar a una situació que només han llegit als llibres d'història econòmica però la Unió Europea si, s'ho estant mirant però poden posar aranzels a productes americans com els  texans, o bé la soja, passant per metalls indispensables per les empreses d'alta tecnologia.

Hi ha una cosa que tots economistes estan d'acord, que els aranzels frenen el creixement, amenacen llocs de treball i provoquen inflació. A part del impacte a curt termini, hi ha l'impacte a llarg termini: BMW té planificades inversions per import de 600M$. El CEO ja dit que si es limiten les exportacions, BMW actuarà d'una altra manera. 

Un altre  impacte a llarg termini en el mercat de l'acer serà deixar els xinos sense competència americana. L'aranzel del  25%  no afecta directament a Thyssen ni a Salzgitter, però provacaran de retruc un increment  importacions d'acer xinès d'un 40% a la UE. Els CEO's de la US Steel, Nucor, United Aluminium estan a favor de l'aranzel i els sindicats - històricament demòcrates - ara són fidels votants repúblicans.

La situació és absurda per que en béns d'equip la mitja d'aranzels als béns europeus és del 3,2% mentre que a Europa els béns d'equip americans són gravats amb un 3,9%, una petita diferència que impacta lleugerament amb el tipus de canvi. I no parlem si agafem la balança serveis on les grans empreses tecnològiques americanes, tipus Google o Facebook dominen.

Hi ha lio intern a la Casa Blanca: proteccionistes contra lliure-canvistes i precisament el ministeri secretari de comerç el dirigeix Willbur Ross, proteccionista. El pensament de Trump és que la UE, Mèxic, Canada i Xina s'aprofiten i debiliten els USA amb acords que no es correspon al pes real d'aquests països. Des de la crisis de 2007-2009, el paradigma defensat pel Washington Consensus d'afavorir el lliure comerç ha estat posat en qüestió. Al febrer, Trump ja va dir que l'WTO - Organització Mundial del Comerç - era un desastre pels Estats Units. 

En resum, hi ha tres possibles escenaris: el primer, Trump juga de farol, retòrica i aprofitar avantatges en els nous convenis que s'estan fent amb Canadà i Mèxic. Força improvable. El segon escenari és la visió d'uns USA isolats del món - mentre que la UE i Àsia s'apropen - però aquests escenari és absurd en un món globalitzat ja l'economia americana necessita el sector exterior. El tercer escenari és una guerra comercial.

TRUMP VOL ACABAR AMB LES EXPORTACIONS ALEMANYES.

NOTA1. Esperem que les inversiones en infraestructures no vagin a compte del complex militar indústrial...almenys podien aprendre del Regne d'Espanya i fer autovies, AVE's o bé aeroports de dubtosa rendibilitat però que no provoquen guerres.

NOTA2: La reforma fiscal de Trump no ha fet res més que incrementar el deute públic els pròxims deu anys en 1,5 Bilions de dòlars. Eichengreen alerta sobre la pèrdua dels inversors de la confiança en la credibilitat del Tresor amb la conseqüent caiguda del dolar. Efecte negatiu a tot el món i especialment a Europa.

NOTA3. Els directius de BMW ja han viscut amb el dòlar a 1,50. BMW ha venut 353.000 cotxes als Estats Units i té un planta Sud Carolina amb 10.000 treballadors on produeix 400.000 unitats, també ven motors a altres fabricants. L'impacte d'una aranzel és molt relatiu per que en el cas de les materies primes com l'acer o l'alumini pot cobrir el risc divisa i per que respecte a la producció, BMW pot optimitzar la producció de forma global mentre que els petits productos no.

NOTA4. Un de quatre llocs de treball a Alemanya depèn del sector exportador, en cinc branques claus: Maquina, Automòbil, Electrònica, Farma i Instruments de Precisió, les exportacions als USA sumen tres quartes parts del total. És el principal soci comercial i des de 1990 s'han multiplicat per 5 les exportacions, i més de 1,5 Milions de llocs de treball depenen directa i indirectament del mercat americà. 

NOTA5. La Xina. Durant la campanya Trump va dirigir les queixes al xinesos a quí va acusar de lladres, després quan va visitar Beijing va lloar Xi Jinping i la seva política. En aquesta nova ensulsiada no diu res de la Xina. Les barreres comercials a la Xina no es mesuren pel nivell d'aranzels. La realitat és que malgart Xi Jiping aposta pel lliure comerç al foro de Davos, els estrangers estan exclosos dels big business xinesos, hi ha sectors que es necessita partenariat obligatori, regulacions que només poden complir els locals i poc intercanvi de mà d'obra: les empreses xineses no agafen estudiants alemanys per fer pràctiques.