La única idea política que em queda clara de Willy Brandt i és molt simple: és que els plantejaments d'una cosa o una altra, no van en lloc. Això té sentit amb l'àmbit empresarial però no en el polític, és a dir, s'ha de sumar una cosa i l'altra. Durant els anys vuitanta Brandt era partidari de pactes amb Die Grünne per tal d'aïllar la CDU de Helmut Kohl. Primer els pactes a governs locals, experiments regionals tipus Hesse o bé Niedersachsen i finalment, la Kanzlerschaft. L'experiment amb Schröder no va sortir del tot bé però si l'esquerra alemanya hagués estat unida entre comunistes i socialdemòcrates, Hitler no hagués arribat mai al poder. Brandt sempre va defensar amb força la unitat entre comunistes i socialdemòcrates.
El SPD fa aigües
Al 2000 el panorama europeu estava dominat per socialistes que governaven en 12 dels 15 Estats Europeus: Schröder, Tony Blair, Lionel Jospin.... Dels 28 caps d'estats actuals de la UE, només 6,5 són socialdemòcrates, comptant Tsipras i la meitat de Macron, que ha aconseguit enfosar els socialistes francesos.
Els catedràtics de ciència política tenen feina per anys amb la socialdemocràcia europea, intento sintetitzar les causes:
A/ Ningú trempa amb el SPD i la retòrica queda buida de contingut. Lafontaine recorda els Congressos del SPD on la gent jove al·lucinava amb Willy Brandt i a primera fila seien intel·lectuals de la talla de Max Frisch i Walter Jens. Les primeres files de l'últim Congrés del SPD està coberta de gent amb panxeta que sempre han viscut sota l'ombra pressupost públic mentre que els intel·lectuals orgànics són gent tipus Josep Ramoneda. La corretja de transmissió amb la societat penja d'un fil.
B/ Durant l'època daurada de la socialdemocràcia de finals dels seixanta i setantes hi ha via un cert dirigisme econòmic i un accent amb la funció redistributiva de l'Estat que va desaparèixer quan la nova fornada socialdemòcrata va arriba al poder. Jo hem vaig xupar La Tercera Via d'Anthony Giddens i més que una renuncia de la tutel·la de l'Estat sobre l'Economia, allò semblava la història d'una impotència.
El trauma alemany no va ser el New Labour ni Tony Bliar sinó l'Agenda 2010. Cal anar molt en compte amb els tempos per que a Lafontaine va marxar al 1999 i l'Agenda 2010 de Schröder va ser promulgada al 2003. L'Agenda 2010 propugnava una flexibilització del mercat de treball - mitjanament justificable - al mateix temps que un enduriment de les prestacions socials -Hartz IV i menys difícil de justificar-. El SPD va perdre tal credibilitat davant el seu electorat natural que van perdre 10 milions de vots que no han recuperat mai més. Lafontaine crítica la comparsa del SPD que va callar, es van apuntar al carro i després van assumir el control de SPD.
A/ Ningú trempa amb el SPD i la retòrica queda buida de contingut. Lafontaine recorda els Congressos del SPD on la gent jove al·lucinava amb Willy Brandt i a primera fila seien intel·lectuals de la talla de Max Frisch i Walter Jens. Les primeres files de l'últim Congrés del SPD està coberta de gent amb panxeta que sempre han viscut sota l'ombra pressupost públic mentre que els intel·lectuals orgànics són gent tipus Josep Ramoneda. La corretja de transmissió amb la societat penja d'un fil.
B/ Durant l'època daurada de la socialdemocràcia de finals dels seixanta i setantes hi ha via un cert dirigisme econòmic i un accent amb la funció redistributiva de l'Estat que va desaparèixer quan la nova fornada socialdemòcrata va arriba al poder. Jo hem vaig xupar La Tercera Via d'Anthony Giddens i més que una renuncia de la tutel·la de l'Estat sobre l'Economia, allò semblava la història d'una impotència.
El trauma alemany no va ser el New Labour ni Tony Bliar sinó l'Agenda 2010. Cal anar molt en compte amb els tempos per que a Lafontaine va marxar al 1999 i l'Agenda 2010 de Schröder va ser promulgada al 2003. L'Agenda 2010 propugnava una flexibilització del mercat de treball - mitjanament justificable - al mateix temps que un enduriment de les prestacions socials -Hartz IV i menys difícil de justificar-. El SPD va perdre tal credibilitat davant el seu electorat natural que van perdre 10 milions de vots que no han recuperat mai més. Lafontaine crítica la comparsa del SPD que va callar, es van apuntar al carro i després van assumir el control de SPD.
C/ At last but not least, la socialdemocràcia no s'ha adaptat als canvis globalització, ha perdut com a electorat als empobrits per la competència internacional, els que no paeixen bé això de les ciutats cosmopolites i aquells que proposen tornar a un marc de joc nacional. Aquest és un grup sociològic cada cop més nombrós buscant una sortida política i fent que el eix esquerra dreta es dilueixi i predomini l'eix societat oberta - societat tancada.
L'últim capítol d'aquesta davallada ha estat el Congrés del SPD d'aquest febrer, on el SPD ha tornat a perdre molta energia interna davant la reedició de la Gran Coalició: les joventuts s'han revoltat - ja, ja- contra la direcció però es basen en el principi Brexit: primer trenquem i després mirem com va, és a dir, no hi ha alternatives clares. El SPD va quedar a l'oposició entre el 2009 i 2013 i no va servir per renovar el partit ni la socialdemocràcia. Schulz va sortir a la palestra amb l'argument definitiu..."Què és més important, fer unes resolucions brillants o millorar les condicions de vida de la gent? "
Die Grünne, la nova esquerra cool.
Després de la direcció de Cem Ozemir, cal preguntar-se si Die Grünne encara forma part de l'esquerra o no: l'últim Congrés dels Verds aquest mateix més de Febrer ha escollit per primera vegada en la seva història la cupula on no hi ha cap representant del sector esquerrà. Els sector esquerrà dels Verds alemanys ha perdut influència respecte els realos.
Després del fracàs de les negociacions amb la CDU i els liberals, Die Grünne ha tornat a fer una catarsis de cap on van: han tret els mateixos vots que les últimes eleccions i això de la política al final es tracta de vots. Han trobat el seu Justin Trudeau, Robert Habeck, un guaperes alemany ministre d'agricultura de Schleswig-Holstein i les habilitats obligades per arribar a ser polític: retòrica, nas per captar l'àmbient i voluntat de poder. En Habeck no és d'esquerres sinó centre i després esquerres, pragmàtic i disposats no només a preparar propostes treballades sinó que vol arriscar per fer créxier el partit superant la divisió històrica entre realos i sector esquerrà.
El Habeck buscar dirigir-se a un públic d'esquerres liberal, ocupant un espai que Die Linke i part del SPD deixen lliure i inclús rascar alguna cosa d'Angela Merkel. Intenten fer una espècie de patchwork partei. intentant articular diversos ambients inconexos en una societat cada cop més heterogènia i individualista. Habeck no parla de moviment, però si d'obrir el partit.
Tenen clar que els temps on es pujaven 20 euros la subvenció per nens i es guanyaven les eleccions han passat a la història i busquen un programa essencialment pro europeu, de fronteres obertes amb suport moderat a la política de refugiats i d'inversió amb educació en serio. En materia fiscal volen baixar impostos, sobretot renda i pujar successions i rendiment mobiliari.
Die Linke, apunt d'ostiar-se as usual.
Lafontaine i Sahra Wagenknecht aboguen per que una nova majoria d'esquerres només es pot aconseguir amb un nous sistema de partits, d'aquí ha de sorgir un nou partit d'esquerres nacional que pugui aglutinar diversos moviments d'esquerres - sammlungsbewegungs- i ocupar el buit que ha deixat un SPD en caiguada lliure. En definitiva, fotre-li la cartera al SPD i de pas carregar-se Die Linke per posar a Sahra Wagenkencht al capdavant del moviment.
Mig partit de Die Linke s'ha tirat a sobre de Wagenknecht i Lafontaine acusant-los de voler destruir el primer el SPD i després Die Linke: Bodo Ramelow, l'únic comunista que toca cuixa com president d'un länder, ha dit que això dels moviments és molt perillós políticament, mentre que la secretària General, Katja Kipping s'ha posat les mans al cap. A Die Linke estan fins als collons de la parelleta.
El problema es que Lafontaine/Wagenknecht han trobat en Jean-Luc Melenchon el paradigma, el seu moviment la França Insubmisa va aconseguir un 20% dels vots amb una llista d'independents lluny dels aparells de partit. Melenchon creu que així és més fàcil guanyar votants. Jeremy Corbyn i Bernie Sanders representen el mirall anglosaxó. Melenchon creu que el problema no és generacional ni de comunicació 2.0...Cal paciència i ganes per que l'electorat d'esquerres hi és.
Això de Die Linke recorda a altres temps, Katja Kipling, la secretària general que controla l'aparell del partit aboga per l'internacionalisme, aprimar fronteres i acollir als refugiats mentre que Sahra Wagenkencht dona suport a una esquerra dintre del àmbit nacional que permeti recuperar els votants que s'han passat a l'Alternative für Deutschland.
En fi, la única possibilitat de que les esquerres arribin a governar alemanya és la unió del SPD, Die Linke i Die Grünne i per que això passi cal quasi bé un moment estel·lar de la humanitat per dir-ho en paraules de Stefan Zweig: superar la lògica dels apparatchiks, maquiavel i la teoria de la punyalada. Zuverlassigkeit - fiabilitat - és la paraula alemanya per definir-ho.
NOTA1: Al 1990, el SPD tenia de 949.550 militants, a novembre de 2017 443.000, menys de la meitat dels quals el 54% dels militants té més de 60 anys i només un 7,5% per sota de 31 anys. Al 1998 van aconseguir un 40% dels vots, ara obtenen el 20%.
NOTA 2. Robert Habeck, el nou cap de Die Grünne, és filosof i escriptor amb cinc novel·les publicades. Té autoritat i el primer que ha fet és canviar la normativa interna del partit que impedia tenir càrrec al partit i càrrec públic i que necessita dos terços de la militància per ser aprovada. És una vella discussió dintre de Die Grünne que Habeck a forçat només entrar. O tot o res.
NOTA3: Lafontaine i Sarah Wagenknecht van anar amb limousine negra a la tomba de Rosa de Luxemburg on es feia l'acte homenatge pel 99 aniversari de la seva mort. Alguns militants astorats van murmurar que Rosa de Luxemburg estava a punt de sortir de la tomba.
NOTA4: La web personal de Sahra Wagenknecht on no hi ha ni rastre de les sigles del partit. De fet, es parla de la llista Wagenknecht, on hi hauria independents per formar un nou partit - moviment que arrasi.
http://www.team-sahra.de/
NOTA5: Tant Melenchon com Wagenknecht aposten contra l'euro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada