Deixeu-me començar amb un observació personal. Quan Sigmar Gabriel,
Frank Walter Steinmeier i els meu partit em van oferir contribuir una altra
vegada, m’he enrecordat que en un dia com avui fa 65 anys, jo amb Loki agenollats al terra pintàvem la placa
d’entrada del SPD a districte de Hamburg - Neugraben. No obstant, haig de reconèixer que a
la vista de tots els partits politics estic, degut a la meva edat, més enllà
del bé i del mal. Fa temps que estic allunyat de la primera i segona línea en
el quefer i el paper de la nostra nació
en imprescindible marc de la unió europea.
A la vegada estic molt content de poder compartir aquest escenari amb
el nostre veï noruec Jens Stoltenberg, el qual enmig d’una profunda desgracia
nacional nosaltres i tots els europeus ens ha donat un renovat exemple en el
ferm lideratge de l’estat de dret, liberal i democràtic.
Com a home molt vell que pensa d’acord a un llarg espai de temps - tant
cap enrere en la història com cap
endavant - en un futur d’esperança i ambició.
Malgrat tot, fa una parell de dies que no puc donar resposta clara a una pregunta molt fàcil. Wolfgang
Thierse em va preguntar , quan Alemanya esdevindrà finalment un país normal? I
jo he respòs, en un temps previsible Alemanya no serà un país “normal”. Per que
per contra tenim la nostra descomunal però excepcional càrrega històrica. I endemés
està per contra la nostra sobre dimensionament demogràfic i econòmic en posició
central enmig de petits però múltiples estats nacionals que articulen el
continent.
Amb això estic ja en mig del tema complex de la meva Conferència:
Alemanya a i amb
i per Europa.
Com que en alguns dels prop de 40 estats nacionals d’Europa en els que
la consciència nacional s’han
desenvolupat tardiament – com Itàlia, Grècia i Alemanya- , s’han succeït per tot arreu i sempre, guerres
sagnats. Hom pot interpretar aquest història europea – contemplada des del
centre Europa – com un seguici sense final de lluites entre la perifèria i el
centre o bé intercanvian-t’ho, entre el
centre i la perifèria. Amb això roman el centre sempre com el camp de batalla escollit.
Si els senyors, els Estats o bé els pobles del centre d’Europa eren dèbils,
llavors avançaven els seus veïns des de la perifèria cap al centre dèbil. La
gran destrucció i amb les grans pèrdues relatives en vides humanes que hi va
haver en la primera guerra dels trenta anys des de 1618 fins 1648 amb la qual,
essencialment es va disputar sobre sòl Alemany. Alemanya era aleshores només un
concepte geogràfic, borrosament definit
i només a través del territoris de parla
alemanya. Més tard van venir els francesos, sota Lluís XIV i de nou amb Napoleó. Els suecs no van venir
una segona vegada, i múltiples vegades anglesos i russos, l’última vegada sota
Stalin.
Si la dinasties o els Estats en el centre d’Europa eren forts o si se
senten forts! Aleshores es giren avançant contra la perifèria. Això era vàlid ja per les Creuades , que al mateix
temps eren conquestes no nomes en la direcció de Àsia Menor o Jerusalmen, sinó
així mateix en direcció a l’est de Prússia i en tots els actuals tres estats
bàltics. En els temps moderns això és igualment vàlid per la guerra contra Napoleó i era vàlid per la tres guerres de Bismark
1864. 1864. 1870/1871.
El mateix succeix en la segona guerra dels trenta anys des de 1914 fins
a 1945. Es vàlid en particular per
l’avenç de Hitler fins al cap del Nord , fins al Cauques, fins a la grega Creta
fins al sud de França i inclús fins a Tobruk a prop de frontera entre
Líbia i Egipte. La catàstrofe d’Europa , que alemanya va provocar, conclou amb
la catàstrofe dels jueus europeus i la catàstrofe de l’estat nacional alemany.
Abans havien de compartir el mateix destí dels Alemanys, els polacs, bàltics,
txecs, eslovacs, austríacs, hongaresos, eslovens, croates, que en aquest sentit
han patit des de fa segles la seva situació central en termes geopolítics en
aquest petit continent europeu. O com altres han dit: múltiples vegades,
nosaltres, alemanys, hem deixat patir els altres sota la nostra posició central de
poder.
Avui dia són les conflagracions sobre drets territorials, llengua i
conflictes fronterers, amb el qual en la primera meitat dels anys vint van
jugar un gran paper en la consciència de les nacions, de facto propagant un
sensetit, bàsicament per nosaltres, alemanys.
Mentre a les nacions europees, la consciència de l’opinió pública i
publicada, s’esveix el coneixement i el record de la guerra de l’edat mitjana ,
encara ara el record d’ambdues guerres
mundials dels segle XX i de la ocupació alemanya, juga un latent i dominant rol.
Per nosaltres, alemanys, em sembla determinant saber que quasi tots els
nostres veïns – i endemés quasi tots els jues de tot el mon – s’enrecordaran de
l’holocaust i de la infàmia que durant un temps va succeir la ocupació alemanya
a les terres de la perifèria . Nosaltres alemanys no som prou clars amb això, per
que per quasi tots els nostres veïns, probablement per moltes generacions, hi haurà un sospita latent enfront dels
alemanys.
També les subsegüents generacions d’alemanys han de viure amb aquesta
càrrega històrica. I actualment no ho hem d’oblidar. Era la sospita d’un futur
desenvolupament d’alemanya el que a la dècada dels 50 va començar la integració
europea.
Churchill tenia al 1946 dos motius, quan ell en el seu gran discurs de
Zurich va esperonar als francesos a pactar amb els alemanys i amb la creació
conjunta dels Estats Units d’Europa. Això, primer va suscitar el rebuig de la unió
soviètica en tant que possiblement amenaçadora
– per la segona integració d’Alemanya en una gran unió occidental. Per que
Churchill va veure previsorament el reforçament d’alemanya.
Quan 1950, quatre anys desprès del discurs de Churchill, Rober Schuman
i Jean Monet van dibuixar l’agrupació de la Europa Occidental en el camp de l’industria
pesada, amb el pla Schuman, va succeir a causa de les mateixes raons, les raons de la integració. Charles De Gaulle el qual 10 anys després va
oferir a Konrad Adenauer la mà cap a la reconciliació, estava imbuït per les mateixes raons.
Tot això va passar com a una visió realista en una possible
consideració recelosa del proper intens desenvolupament d’Alemanya. No era l’
idealisme que proclamava Victor Hugo al 1849 pels Estats Units d’Europa , ni
qualsevol idealisme del 1950/1952
al principi de la llavors la limitada
integració Europea a Europa occidental. Els llavors caps d’estat a Eurpora i America ( anomeno George
Marshall, Eisenhower, també Kenndy i per tots Churchill, Jean Monnet, Adenauer
i de Gaulle o també de Gasperi i Hernri Spaak) no va gestionar cap camí cap
l’Europa Ideal, sinó cap al reconeixement dels antecedents de la història
europea. Ells gestionaven una visió realista en la necessitat d’evitar una
continuació de la lluita entre la perifèria i el centre alemany. Qui aquest
motiu original de la integració europea, que encara ara és un element
fonamental, qui això no ho ha entès, li falta una irrenunciable
precondició per la resolució de l’actual i precaríssim crisis europea.
Amb el pas dels anys
seixanta, setantes i els anys vuitanta, des
d’aleshores la República Federal com més ha
augmentat el seu pes econòmic , militar i polític, més està en els ulls
dels europeus occidentals fer un cop de
volant dels Estats de cara a la integració europea, cap a una
assegurança contra de la de nou possible disponibilitat de poder polític del
alemanys. El començament de la oposició de per exemple Margaret Thatcher o bé
Mitterands o Andreoti en el període 1989/1990 contra la reunificació d’ambdues alemanyes
sorgides de la post guerra, va ser fonamentalment creada en
la preocupació d’una alemanya forta en el centre d’aquest petit continent europeu.
Em permeto amb aquesta situació una petita disquisició. Jo vaig escoltar
a Jean Monnet quan jo participar al comitè pels Estats Units d’Europa. Això era
al 1955. Per mi mantinc que Jean Monnet un dels francesos amb més amplia visió
que he conegut en la meva vida – en la qüestió de la integració també a causa
del seu concepte d’avenços graduals cap a la integració europea.
Jo des d’aleshores tinc aquesta visió estratègica dels interessos de la
nació alemanya, no com a idealista, sinó com un militant de la integració
europea, militant de la integració d’Alemanya ( Això va ser seguit aleshores
per en Kurt Schumacher de forma poc rellevant, però per mi després de trenta
anys com a soldat llicenciat, ha seguit cap
a una molt seriosa controvèrsia amb
màxim respecte cap al líder del partit ). S’ha seguit durant els anys cinquanta
cap a una resposta afirmativa dels plans del aleshores ministre polac d’afers
exteriors Rapacki. A començar els anys seixanta vaig escriure llavors un llibre
contra l’estratègia oficial occidental respecte la revenja en l’estratègia
nuclear, que llavors encetava per part NATO, de la poderosa unió soviètica, que tan llavors
com ara estàvem tant integrats.
La Unió Europea és una
necessitat
De Gaulle i Pompidou van continuar durant els seixanta i els primers
setanta la integració europea per tal d’integrar alemanya, però els seus Estats
no volien integrar-se per bé o per mal. A continuació va seguir la bona connexió
entre Giscard d’Estaing i jo per un període de cooperació franco-alemanya i de continuació
de la integració europea, un període que a principi dels noranta entre Mitterrand
i Kohl va continua exitosament. Al mateix temps va créixer des de 1950/1952 la Comunitat
Europea fins al 1991 pas a pas de sis fins a dotze estats socis.
Gràcies al ampli treball preparatori de Jacques Delors, aleshores
president de la Comissió Europea, Kohl i Mitterrand van fer néixer al 1991 a
Maastricht de la moneda comú del
Euro amb la qual el 2001, després de deu
anys, ha estat realitat. En base una altra vegada la preocupació
francesa davant una poderosa Alemanya, o més exactament, davant d’un poderós
Mark alemany.
En aquest sentit, l’Euro ha estat la segona moneda per importància.
Aquesta moneda europea és en ella mateixa com també en relació a altres, més estable que el dolar americà i més
estable que si el Mark alemany hagués existit
en els últims 10 anys. Tots els discursos i articles sobre la presumpte ciris
dels euro són paraules lleugeres dels mitjans de comunicació, periodistes i
politics.
Des de Maastricht 1991/1992 ha canviat molt el món. Hem viscut
l’alliberament de les nacions de Est europeu i de la implosió de la Unió Soviètica.
Nosaltres hem viscut el fenomenal ascens de China , India , Brasil i els altres
països emergents, que s’ha anomenat molt
despressa i de forma general “ tercer món”. Al mateix temps s’ha globalitzat
bon part de les economies nacionals del món. Quasi tots els estats del món depenen l’un de
l’altre . Sobretot, els actors del mercat financer globalitzat se n’ha apropiat , pel moment , un incontrolat poder.
Però simultàniament i quasi desapercebut ha augmentat la població
mundial a 7.000 milions de persones. Quan jo vaig néixer, hi ha aleshores prop
de 2.000 milions. Tots aquests enormes canvis han de tenir importants
conseqüències pels pobles d’Europa, els seus Estats i el seu Estat del
Benestar.
D’altra banda les envellides nacions europees, encongeixen per tot
arreu els seu nombre de ciutadans. A mitjans del segle XXI viuran suposadament prop
de 9 .000 milions de persones vivint al mateix temps sobre la terra, mentre que
les nacions europees no constitueixen juntament més que un 7% de la població
mundial. El 7% de 9.000 milions de persones! Fins als anys 50 i des de fa 200
anys els europeus representaven el 20% de població mundial. Però des dels anys 50
disminuïm nosaltres , europeus, no només en termes absoluts sinó en termes
relatius respecte Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica. De la mateix manera disminueix
la part d’Europa que aporta al producte social
o sigui la creació de riques de tota la humanitat. Això disminuirà fins que al 2050 aproximadament esdevindrà un 10%.
Al 1950 això arribava fins al 30%.
Cadascuna de les nacions europees serà al 2050 no només una fracció
d’un 1% de la població mundial. Això significa si nosaltres volem tenir alguna
esperança que Europa tingui algun significat pel món, llavors només podem
actuar conjuntament. Per que al final,
els estats nació - França,
Itàlia, Alemanya o bé Polònia, Holanda o
bé Dinamarca o Grècia – podran
mesurar-se no com a percentatge, sinó
com a decimal.
Amb això, la integració se sotmet als interessos estratègics llarg
termini dels estats nacionals europeus. Aquests interessos estratègics per la
integració europea estan guanyant un ampli el significat. Això no està
suficientment clar per a moltes nacions. Els governs tampoc no tenen gaire consciència
d’això.
Si malgrat tot en el esdevenir
de les properes dècades, la Unió Europea
no aconsegueix articular una acció
comuna – encara que sigui limitada - , s’esdevindrà un buscada marginació de
cadascú dels estats europeus i una exclusió de la civilització europea.
Igualment poc podem decidir en alguns casos que el ressorgiment de la
competència – i la lluita de prestigi entre els Estats d’Europa. En alguns
casos podria la integració d’Alemanya no funcionar. Aquest vell joc entre
centre i perifèria podria de nou esdevenir realitat.
El procés de la declaració
universal, la propagació dels Drets de
l’Home i de la seva dignitat, la legislació constitucional i de la democratització
conservaria, a Europa, cap més impuls eficaç. Sota aquests aspectes serà la comunitat
europea qui doni vitalitat als estats nacionals del nostre vell continent.
Aquesta necessitat planava sobre les raons
de Churchill i De Gaulle . Ells apuntaven també les raons de Monnet i les raons d’Adenauer.
Ells reforcen avui les raons de Ernst Reuters, Fritz Erlers, Willy Brandt i
igualment Helmut Kohl.
Vull afegir, és conegut però, que això va també sobre la integració d’Alemanya.
Per això, nosaltres, els alemanys, hem de procurar ser clars en el nostre
quefer, el nostre propi paper en el marc de la integració europea.
Alemanya aporta continuïtat i necessària fiabilitat
Si nosaltres, al final de l’any 2011, contemplem Alemanya amb els ulls
dels nostres directes i indirectes
veïns, aleshores Alemanya produeix des d’una dècada un disgust - actualment amb
preocupacions polítiques. En els últims anys ha emergit una notable dubte sobre
la continuïtat de la política alemanya.
La confiança en la fiabilitat dels alemanys s’ha fet malbé.
Amb això, aquests dubtes i preocupacions es basen també en els errors de política exterior dels
nostres polítics i govern alemanys. Ells sostenen d’altra banda en el sorprenent
fortalesa econòmica dels estats federals alemanys. La nostra economia domèstica
s’ha desenvolupat des de principis dels anys setanta – aleshores dividit en dos
– en la principal d’Europa. És tecnològica, política-financera, social
política, avui, una de les més eficients
economies del món. La nostra fortalesa econòmica i el nostre, des de dècades,
sistema igualitari ha donat una estable pau social que ha provocat enveja -
sobretot la nostra baixa taxa de d’atur
i també el nostre nivell de deute
absolutament d’acord amb la normalitat internacional.
Però no som suficientment conscients, que la nostra economia està
integrada en gran mesura tant en el mercat comú europeu com simultàniament en
una dimensió global i amb això depenent de la cojuntura mundial. Nosaltres
viurem, per això, en els següents anys, que les exportacions alemanyes no creixeran
molt especialment.
Igualment però estem sotmesos en una evolució greument errònia, a causa
del continuo gran superàvit en la nostra balança per compte corrent com en la
balança comercial. Aquest superàvit es produeix des da fa anys i és aproximadament
el 5% del nostre producte social. Semblant al superàvit de China. D’això no
s’és prou conscient, per que aquest superàvit no es plasma en Marks sinó amb
Euros. Però això és necessari que ens nostres polítics siguin conscients
d’això.
Per que tots els nostres superàvits són en realitat els dèficits dels
altres. Les reclamacions que tenim dels altres són la seva deute. Això és una
violació del que antigament per nosaltres es plasmava legalment “ Igualtat davant les economies exteriors” . Aquesta violació
ha d’intranquil·litzar als nostres veïns. I si actualment estrangers,
majoritàriament veus americanes, exigeixen que alemanya ha de jugui un paper de
lideratge, tot això desperta una sospita immediata a tots els nostres veïns. Això desperta mals
records.
Aquest desenvolupament econòmic, que simultàniament la crisis en la capacitat
d’actuació dels òrgans europeus, conciten
a Alemanya a jugar un paper central de nou. Juntament amb el president francès,
la Cancellera ha acceptat aquest paper de forma molt lleugera . Però hi ha en
moltes de les principals ciutats europees, i igualment mitjans de comunicació,
que alguns dels nostres estats veïns, de
nou hi ha una creixent preocupació per
la dominació alemanya. Aquest vegada no va sobre temes militars o politics
sobre un fort poder central , però si sobre un centre econòmicament potent!
En aquesta qüestió és necessari una seriosa, cuidadosa i sospesada
amonestació als polítics alemanys, als
mitjans de comunicació i a l’opinió pública.
Si nosaltres, alemanys ens deixem seduir, basats en la nostra fortalesa
econòmica, per reclamar un lideratge
polític a Europa o per jugar un paper d’almenys
“primus interpares” , es crearia
una amplia i eficaç majoria dels nostres veïns en contra. La preocupació de la perifèria
per un centre fort seria ràpidament girat. Les probables conseqüències pel
desenvolupament serien per la Unió Europea desastroses. I en aquest cas Alemanya quedaria isolada .
Inclús la nostra gran i eficient República Fedreal d’Alemanya necessita
– també per protegir –se de si mateixa! –
la integració en la unitat europea. Per això, des dels temps de Helmut Kohl,
des de 1992 , l’article 23 de la Constitució ens obliga a cooperar en el
desenvolupament de la Unió Europea”. Article 23 ens obliga a aquesta cooperació
també a través del “principi de subsidiarietat…” . El panorama de la crisis en
la capacitat d’actuació dels Òrgans de la Unió Europea no canvia aquestes lleis
fonamentals.
La nostra situació central en termes geopolítics, amb el nostre infeliç
paper al llarg de la historia europea fins la meitat del segle XX, la nostra
actual eficiència, tot això juntament exigeix, per cada govern alemany, un alta
mesura en la sensibilitat dels
interessos dels nostre partners de la Unió Europea. I la nostra bona disposició
és imprescindible.
Nosaltres, alemanys, no hem portat sols la nostra gran reconstrucció de
les últimes sis dècades i no només amb les nostres forces. Això no hagués estat
possible sense l’ajuda dels poders occidentals vencedors , no sense la nostra
integració en la Comunitat Europea, i en Tractat de l’Atlàntic, no sense la
ajuda dels nostres veïns, no sense l’impuls polític de l’Est centre europeu i
no sense el final de la dictadura comunista. Nosaltres, alemanys tenim raons per ser agraïts. I
igualment tenim nosaltres la obligació, per solidaritat rebuda, per mostrar
agraïment a través nostra solidaritat amb els nostres veïns!
Per contra hi havia un afany de tenir el nostre paper en la política
mundial i aquest afany de prestigi a nivell
de política mundial està inutilitzat, probablement inclús fet malbé. En qualsevol cas, es manté imprescindible el treball conjunt amb
França i amb Polònia , amb tots els nostre veïns i partners a Europa.
El meu convenciment de no restar isolats, i no deixar isolat, rau en
els interessos estratègics a llarg termini d’Alemanya. Una isolació interna
d’occident seria perillosa. Una isolació dintre de a la Unió Europea o del marc del Euro seria més perillosa. Per
mi, que considero aquest interessos alemanys fonamentalment importants que qualsevol
interès tàctic de qualsevol partit polític.
Els polítics alemanys i els mitjans de comunicació alemanys tenen la
maleïda obligació i el deure de representar
aquesta visió davant la opinió
pública.
Però si hi ha algú que creu, que avui i en un futur pròxim es parlarà alemany a Europa, que si el
ministre d’exterior alemanys opina que les aparicions televisives a Trípoli ,
al Caire o bé a Kabul són més importants que els contactes polítics amb Lisboa
, amb Madrid, amb Varsòvia o bé Praga , amb Dublín , amb La Haia, Copenhage o Hèlsinki,
que si una altra opinió sobre una ” Europa de les transferències “ - que hem
d’impedir-, llavors queda al descobert una xuleria malsana!
Realment Alemanya ha estat durant llargues dècades un pagador net!
Nosaltres podríem fer-ho i ho hem fet des dels
temps d’Adenauer. I naturalment sempre eren receptors nets Grècia, Portugal o bé Irlanda.
Aquesta solidaritat no agrada
avui a la classe política alemanya, essent suficientment conscient. Però era
sostenible. De la mateixa manera sostenible – i endemés prescrit des del Tractat de Lisboa – és el principi
de subsidiarietat: allò que en un estat no pot regular o portar a terme per ell mateix, ho ha
d’assumir la Unió Europea.
Konrad Adenauer estava d’acord, des dels temps del Pla Schuman, amb un
instint polític encertat i contra la oposició tant de Kurt Schumachers com
després també de la oposició de Ludwig Erhards, sobre les ofertes d’integració
francesa. Adenauer havia jutjat correctament aquest interessos estratègics a
llarg termini – malgrat la continua partició d’Alemanya! -. Tots els seus successors,
també Brandt, Schmidt, Kohl i Schröder ha continuat la integració política
d’Adenauer.
Tota la política diària, tota la política interna, tota la política
exterior en termes tàctics mai ha posat
en qüestió aquest interessos estratègics a llarg termini. Per això tots els
nostre veïns i partners podrien abandonar
la idea de continuïtat en la política
europea alemanya portada a terme durant dècades i independent dels
canvis de govern -. Aquest continuïtat roman també aconsellable.
La situació
actual de la Unió Europea exigeix energia.
Conceptualment la contribució alemanya ha estat sempre sostenible.
També ha de romandre d’ara a endavant. Amb això hem de d’anticipar-nos a
un futur més pròxim. Els canvis en els
Tractats podrien gestionar-se de totes maneres des dels fa prop de 20 anys del
Tractat Maastricht. Fonamentalment, les renúncies i els errors només han estat
corregit ens part. Les propostes actuals de reforma del validat Tractat de
Lisboa em semblen, personalment, per
directament el futur, com de poca ajuda,
si hom s’enrecorda de les dificultats constants amb la ratificacions nacionals
– o en la negativa de la referèndums.
Per això haig de donar la raó al
cap d’estat Italia Napolitano, com quan ell a finals d’octubre, en un destacable
discurs va exigir que nosaltres, avui
ens hem d’estar alerta, que avui es necessari actuar. I que nosaltres hem d’aprofitar
les oportunitats que ens dona el ratificat Tracta de la UE, especialment
per reforçament de les regles pressupostàries i de la política econòmica
dintre del marc del Euro.
En l’actual crisis de la capacitat d’actuació dels òrgans de la Unió Europea sorgits a
Lisboa no ha de durar anys. Amb l’excepció del Banc Central Europeu, els òrgans
– el parlament europeu i el consell europeu, la comissió de Brussel·les i els
consell de ministres – tots han aportat poca ajuda eficaç des de la
superació de la greu crisis bancària de
2008 i especialment de la posterior crisis de la deute estatal.
Per la superació de l’actual crisis de lideratge de la UE no hi ha cap
recepta patentada. Hom necessitarà més
passos, una part de forma simultània, una altra part a una segona
velocitat. Hom no només necessitarà discerniment i energia sinó també paciència!
Amb això hem de conceptualitzar la contribució alemanya no ha restringir-se com
als tòpics. Ells haurien de declamar no a la opinió pública sinó pel contrari a
la confidencialitat en el marc de la comissió dels òrgans de la UE. Amb això no
ens haurem de presentar, nosaltres, alemanys,
com a exemple o norma, ni en el nostre ordre econòmic, ni el nostre ordre
social, ni el nostre sistema federal, ni
el nostre pressupost – i tracte financer dels nostres partners europeus -, sinó com a exemple sota les més diverses
possibilitats.
Per això, que alemanya avui faci o deixi de fer, ens porta a nosaltres
a la responsabilitat comuna davant les properes conseqüències a Europa.
Nosaltres necessiten, per això, els fonaments europeus. Nosaltres necessitem no només la raó
sinó també un cor ple de sentiment respecte els nostres veïns i partners.
En un important punt, opino com Jürgen Habermas, que recentment ha
parlat sobre això , que - i cito – nosaltres realment ara per primera vegada en
la historia europea estem vivint una retallada de la democràcia! Realment, no
només el Consell Europeu , incloent el seu President, igualment la Comissió
Europea incloent-hi el seu President, també els diversos consells de ministres
i tot la burocràcia a Brussel·les ha
deixat a part conjuntament el principi
democràtic. Jo tracto llavors, com nosaltres que vam establir la elecció
directa d’un Parlament Europeu, d’esmenar l’error, el Parlament ha de procurar
tenir pes per ell mateix. Realment, no han tingut gaire influència en la superació de la
crisis, per que els seus consells i les seves decisions romanen sense cap
conseqüència real.
Per això m’agradaria apel·lar a Martin Schulz: hi havia un gran temps
en el qual nosaltres i la democràcia cristiana , els socialistes liberals i els
companys verds portaven conjuntament una
mateixa sensibilitat pública. Probablement no s’ha adaptat el prou terreny, el
qual des del G20 durant el 2008 s’ha mantingut totalment de nou insuficient.
Realment , mes i més homes de negocis als Estats Units així com les agències de ràting, han pres els polítics responsables dels
govern a Europa com a hostatges. No és d’esperar, que Barak Obama s’alineï en contra. El mateix és vàlid pel govern
britànic . Realment els governs de tot el món durant els anys 2008/2009 van
salvar amb diners dels contribuent els bancs. Però poc després de 2010 juguen aquest “ramat”
de grans intel·ligències , amb la mateixa psique perversa dels managers
financers, que de bell nou estan dintre del seu vell joc de bonificacions i
beneficis. Un risc moral per carregar als no jugadors, que Marion Dönhoff i jo
en els primers anys noranta, vam criticar com a joc perillós.
Per la resta, si no volem negociar amb ells, aleshores haurem de
negociar amb els participants de la moneda del Euro. Amb això pot funcionar l’article 20 del vàlid Tracta
Europeu de Lisboa. Allà s’ha d’establir de forma explícita que cadascun o els
més Estats de la Unió Europea “.... s’han
d’enfortir el treball conjunt entre països”. En qualsevol cas hem de
compartir la moneda comú i Els estats que participin en el marc de l’euro,
s’han de posar a treballar en una regulació profunda dels mercats financers. La
divisió entre la banc d’inversió i la banca comercial fins a la prohibició del
palanquejament financer amb paper financer en un pròxim futur, la prohibició de
la negociació amb derivats, sempre i quan no operin dintre dels mercats
borsaris oficials – i fins a la efectiva reducció dintre del marc de l’Euro dels
negocis de les fins ara no vigilades, agències de ràting. Jo no vull, Senyors i
Senyores, carregar-los amb més elements.
Naturalment, el lobby bancari globalitzat s’està mobilitzant en contra
d’això. Ells, fins i tot, han evitat una regulació profunda. Ells han fet
possible, que amb el ramat dels seus comerciants han portat als govern europeus
a una situació de força, sempre amb nous
paquets de rescat per descobrir i ells a través del “ramat” ampliant-los. Hi
havia un temps gran per defensar-nos d’això. Si els europeus de la força i
valor porten a terme una profunda regulació dels mercats financers, aleshores
nosaltres podem esdevenir, a mig termini, una zona d’estabilitat. Si nosaltres
, malgrat tot, fracassem, aleshores el pes d’Europa es tornarà a reduir – i el
món es desenvoluparà en una direcció de
Duumvirat entre Washington i Pekín.
Per un futur pròxim del marc de l’euro, és necessaris mantenir tots els
anunciats i pensants passos. Això
pertany als fons de rescat, el límits de l’endeutament i el seu control , la
política comuna en el camp econòmica i fiscal,
i a la fila, cadascuna de les reformes de les politiques nacionals d’impostos, despesa, política
social, política laboral. Però serà
també obligatòria també un inevitable endeutament comú. Nosaltres ,
alemanys hem rebutja el nacional- egoisme.
Nosaltres no hem de propagar un
camí de per tota Europa d’extrema deflació. Encara més quan Jacques Delors té
raó al exigir, accions de finançament i lideratge, amb la recuperació dels
pressupostos parell als projectes de
creixement . Sense creixement, sense nous llocs de treball, cap estat no pot
sanejar els seus pressupostos. Qui això ho creu - Europa no pot curar-se només a través de l’estalvi pressupostari-
podria fer el favor d’estudiar les conseqüències que va tenir la política
deflacionària de Heinrich Brünings de 1930/1932. Ell va provocar una depressió
i una insuportable atur en massa i amb
això la caiguda de la primer democràcia alemanya.
Als
meus amics.
Per acabar, estimats amics! Realment algú creu que els socialdemòcrates
no han de predicar la solidaritat internacional. Per que la socialdemocràcia
alemanya es des de fa 150 anys s’enfoca internacionalisme – en una dimensió més
gran que la generació de liberals, conservadors o nacionalistes alemanys.
Nosaltres, els socialdemòcrates ens aferrem igualment a la llibertat i a la
dignitat de la persona. Igualment, ens aferrem a la representativitat de
la democràcia parlamentaria. Aquest valors fonamentals ens obliguen avui a la solidaritat
europea.
Es conegut que l’Europa del segle XXI estarà formada per estats
nacionals, cadascú amb la seva pròpia llengua i amb la seva pròpia història.
Per això, no serà Europa coneguda com un estat federal. Però la Unió Europea no
ha de quedar despullada d’una confederació. La Unió Europea ha de ser un
ensamblatge dinàmic i desenvolupador. No
hi ha en tota la història de la humanitat cap exemple. Nosaltres els socialdemòcrates
hem de contribuir als passos per desenvolupar aquesta unió .
Com més vell s’és ,més es pensa a llarg termini. També com els vells m’aferro
encara als tres valors fonamentals del Programma de Godesberger: Llibertat,
igualtat i solidaritat. Amb això hi penso sovint, que avui dia s’ha d’exigir la
igualtat per tots, tanmateix igualtat d’oportunitats per nens i nenes,
estudiants i gent jove.
Si miro a l’any 1945 o bé giro la mirada a l’any 1933 – llavors tenia aleshores
14 anys – veig el progrés que nosaltres fins avui hem aconseguit, em sembla increïble.
El progrés que avui hem aconseguit no ho seria sense els europeus des del
pla 1948, els pla Schuman al 1950 ,
amb Lech Walesa i Solidarnosz als quals
els hi donem les gràcies, gràcies també a Vacklav Havel i la carta 77 i
finalment, nosaltres agraïm a cada alemany
a Leipzig i Berlin Oest gran canvi de 1989/1991.
Si avui la gran part d’Europa disfruta de drets civils i pau, cosa no ens podem imaginar
ni al 1918 ni al 1933 ni al 1945. Deixeu-nos per això treballar i lluitar en la
història excepcional de la Unió europea
que desprèn en la seva actual,continua i conscient
debilitat de si mateixa.
PD. La traducció és meva amb els seus errors i encerts!
BON NADAL I BONA ENTRADA D'ANY
