Els pressupostos del Doktor Schäuble

Cada cop que parla sobre Grècia, en Schäuble se'l veu incòmode, es posa les mans el cap, gesticula i no convulsiona de miracle. El tio es va mantenir ferm davant l'aposta del govern grec de buscar els límits de la moneda única: si volen fotre el camp que el fotin però si es queden, han d'assumir determinades condicions. No era una posició políticament fàcil i els riscos eren força elevats: iniciar una cadena d'esdeveniments que posaven en risc la construcció europea des de 1957 amb un culpable clar, la intransigència d'Alemanya i el seu responsable de finances, Wolfgang Schäuble. Va resistir i va guanyar.

 

En Schäuble està forrat. 

"Tenim marge per que la propera legislatura podem rebaixar impostos" va dir Schäuble a la cimera del G7. Però qualsevol reforma impositiva només pot suposar un ajust 12.000M€ ja que no es pot incrementar el dèficit públic. Die Grüne, el SPD i Die Linke volen incrementar l'impost sobre successions per reduir la desigualtat creixent però això afecta directament a les empreses familiars, claus per l'ocupació i el creixement del país. Juergen Trittin de Die Grüne fins i tot proposa un superimpost per rics que gravi més el patrimoni i les successions que no els rendiments del capital, eliminant aquests últims (Abgeltungssteuer, Einkunfte auf Kapitalerbetrage..-).

La situació de la Hisenda Pública alemanya ha millorat substancialment: des de 2015 10 dels 16 Länders tenen superàvit als seus comptes. Una part s'explica pels tipus d'interès negatius del Draghi: al 2009, quan entra Schäuble, els interessos de deute arriben als 38.000M€. Al 2017 es pagaran 19.000M€.  La major contribució per això ha estat per la via dels ingresos, l'INCREMENT entre 2010-2016 de la recaptació  ha estat de 160.000M€ mentre que les despeses s'han mantingut estables amb la qual cosa, aquest increment de recaptació ha anat destinat a reduïr el déficit de l'estat  que al 2010 era de 44.000M€ i des de 2014 impera el schwarze null, l'equilibri pressupostari.

Sparkomissar- Werner Gatzer

Aquest és el Secretari d'Estat encarregat dels pressupost, que porta des de Peer Steinbruck del SPD - que Schäuble ha mantingut en el mateix càrrec - i que va convèncer a Schäuble per posar en ordre el pressupost evitant les baixades impositives que tant propugnaven els socis liberals de govern del FDP.

Sota Gatzer s'ha posat en marxa el Schuldenbremse - el frè al deute -  copiat dels suïssos i que retalla el marge d'endeutament de l'Estat, el Bund i les regions, els Länders, aprovat al Bundestag per dues terceres parts al 2009 i que implicava un canvi constitucional (!). Pels Bund només és permès un déficit del 0,35% del PIB anual, o sigui 10.000M€ i els Länders han d'arribar al 2019 amb el pressupost totalment equilibrat. Les úniques excepcions a la regla són les catastrofes naturals i les recessions.

L'altra gran  innovació de Werner Gatzer és fer els pressupostos al revés: en comptes de que cada ministeri fixés les despeses i després les negociés un a un amb el Finanzsministerium, és el propi ministeri de finances qui fixa el pressupost i després són els diferents ministres, que si volen una ampliació, ho han de negociar amb el Schäuble. De vegades guanya el ministre de despesa, però no sovint.


Els límits de la reforma fiscal

El primer punt de la reforma és simplificació fiscal: hi ha 33.000 reglaments i 30 tipus d'impostos diferents. És extremadament complex que la common people pugui posar-se d'acord amb la Hisenda Pública alemanya sense un excèrcit d'assessors i consultors que viuen d'això. Amb tantes excepcionalitats el que s'aconsegueix és que el rics no paguin ja que són els que utilitzen plenament les deduccions i les possibilitats que otorga el sistema. Una reforma en aquest sentit es fa necessària però només ha triomfat en països de nova plant ( Eslovaquia, Letònia...).

El segon punt de la reforma és la Kalte Progression - la progressió freda -. A mesura que s'incrementen els salaris, més gent salta de tram d'IRPF i per tant es recapta més. Hi ha quatre trams d'IRPF a Alemanya: 14% a partir de 8.653€, 24% a partir de 13.670€, 42% a partir de 53.666€ i 45% a partir de 254.447€. Quan es va instaurar el tram del 42% a 53.666€ representava el doble del salari mig, ara representa un 1,6 vegades el salari mig. Per tant, quan incrementa el PIB, la recaptació de la Hisenda Pública augmenta encara més: l'IRPF ha incrementat un 47% entre 2010 i 2016 amb un augment de la recaptació de 75.000M€ (!). En definitiva, la pressió fiscal s'ha incrementat.

Ajustar el IRPF modificant els gravamens cap amunt significaria deixar de recaptar però també s'han de modificar la relació entre els gravamens per acabar amb al Mittelstandsbauch - la panxa del mig -, el salt que hi ha entre el 24% i el 42% o bé el pas del 14% al 24% que desincentiva els treballadors a passar a salaris superior als 13.670€.


Les variables d'ajust l'IVA i l'Impost de Successions

El Bundesverfassungsgericht - el Tribunal Constitucional - ha de fer molts equilibris ja que a la Constitució hi ha un article que diu que cap patrimoni no pot ser tractat de forma diferent independentment de la seva forma - dinèrs, espècie...- . Només us comento un parell d'excepcions per veure la dimensió del cacau: els immobles que s'hereden i no es venen, no estan gravats al igual que la transmissió de participacions d'empreses familiars. L'impost de successions només recapta 5.000M€ - l'impost sobre el tabac 15.000M€- dels 200.000M€ de patrimoni que cada any passa d'una generació a l'altra. Un 97% de l'impost de successions està exempt. La reforma no només es tracta de pujar l'impost sino de reduir els impostos sobre els rendiment del capital -Abgeltungsteuer - i millorar els costos de gestió de l'impost - que són elevats -.

L'altra pota és l'IVA, el més baix de la UE juntament amb Xipre(!). Els alemanys paguen un 19% d'IVA i aquí hi ha marge per augmentar: un increment del 1% suposen 2.500M€ i si s'eliminen els IVA reduïts representaria un augment de 27.000M€.

La pressió fiscal ha augmentat a Alemanya, però no només es tracta de baixa impostos sinó de donar un impuls al creixement economic, millora l'equitat i al mateix temps assegurar la suficiència de recursos per l'Estat. Un impost que grava menys a treballadors ( IRPF) i empresaris ( Impost sobre Beneficis) dona majors incentius al treball i la inversió.

NOTA1:  Per si us vàreu saltar la classe del Cinto.....El saldo pressupostari= saldo de la balança de pagaments - excés d'estalvi. Per tant un saldo pressupostari zero equival a un superàvit  de la BP minorat per l'excés d'estalvi. Si la BP=0, el dèficit pressupostari equival al excés d'estalvi - signe negatiu -.

NOTA2:  Com podeu veure en el gràfic, l'Estat comença a invertir cosa que no havia fet entre 2010-2014 i ja sabeu 2017 és un any ELECTORAL !!!!!!!

 

Doktor Schäuble....Schäuble com a Economista

El 2017 hi haurà eleccions a Alemanya, el pobre Schäuble s'ha quedat amb un pam de nas, potser volia ser el candidat de la CDU com a Bundeskanzler, però la Merkel li ha guanyat la partida definitiva. Té 72 anys i porta des del 1972 (!) al Bundestag, ha estat de tot, cap del grup parlamentari, fidel col·laborador de Kohl i Ministre de l'Interior durant la Reunificació - el seu discurs fixa la capital de l'Alemanya reunificada a Berlin-. Va donar suport a Kohl a la conjura contra ell durant el Congrés de Bremmen al 1989 però a partir de mitjans dels noranta van començar a distanciar-se. Kohl es va presentar contra l'opinió del partit a les eleccions del 1994 i ho va capitalitzar com una vitòria personal. A les del 1998 també es va voler presentar sabent que perdria, amb l'absoluta fredor de  Schäuble, el més ben posicionat per succeïr-lo. Però el gran drama vital de Schäuble a arriba al 1999-2000 amb el finançament il·legal de la CDU i conjura preparada per Köhl.

L'Escola de Freiburg

Schäuble és un Machtmensch i per tant el poder és més que un mitjà, no és un Instinkpolitiker sinó que fonamenta les seves decisions: ha llegit a Keynes, Picketty.....si hom vol conèixer bé les accions de Schäuble primer l'ha de mirar com a essencialment ECONOMISTA.

Freiburg, centre intel·lectual d'Alemanya de post guerra. Allà si van establir Walter Eucken i Franz Böhm, els pares de l'ordoliberalisme: una característica propia dels economistes alemanys i un barreja rara d'estat social i  a la vegada visió escèptica de la intervenció estatal: lliure competència com a eix fonamental de l'organització económica, qüestió que es tradueix amb estabilitat de preus en termes de política monetària.  Les lleis i la intervenció estatal s'orienten a garantir el compliment de la lliure competència alhora que la política ecònomica ha d'englobar la política social via plena ocupació.  En sintesis: olora a catolicisme conservador amb mala consciència: "pobrecitos, los primitos pobres". És un punt i mig més liberal que els ideòlegs de l'Economia Social de Mercat d'Alfred Müller-Armack.

Schäuble entra a la CDU al 1965 a Freiburg, organitza cicles de conferències amb fortes disputes amb els socialdemocràtes - Horst Ehmke - i coneix a Hayek personalment. La seva vida estava orientada a la carrera acadèmica amb el seu doctorat de 1971 amb una tesis sobre el posició legal del auditor davant l'empresa auditora... em sembla que està correctament traduït , però apunta maneres...li va la micro. La vida de professor universitari a Freiburg té molta anomenada a ciutat però se li creu una trucada al 1972 que, en contra de l'opinió de la seva dona, l'envia a Bonn com a parlamentari.


La política econòmica de Schäuble

El seu cap de tesis Fritz Rittner del qual Schäuble està força impressionat. L'aportació de Rittner és que la política està dominada per persones i per tant no és obvi que s'apliqui la política econòmica que toca,  ja que polítics i burocràtes competeixen per poder i càrrec.

Aquest és el pensament central de Schäuble en política econòmica: quan li demanen diners per infraestructures, no veu escoles i ponts sinó companys de gabinet disposats a fumar-se el pressupost. Si França demana més transferències dels estats rics al més pobres, a Schäuble li recorda les disputes entre Länders, on Bremmen i el Sarre, malgrat els anys de transferències continúen necessitant ajuda. Hi haurà un pressupost comú quan el control de les finances dels estats passi a nivell europeu - qüestió prou dificil en la mesura que França no cedirà sobirania. Tampoc es veu a ell mateix com dogmàtic: ha donat més temps a França per que compleixi amb el critèris de dèficit públic i sosté que el schwarze null - el petit superávit -del pressupost no és degut a una política fiscal restrictiva sinó a la bona cojuntura.

No només el Bancs i els traders estan sotmesos a regles sinó que els politics també, especialment a la UE on les competències no queden gaire delimitades. Qui no compleix la regla posa en perill el projecte comú i per tant ha d'abandonar.


I'm so bored with the USA

Krugman i la macro no li diuen gaire mentre Schiller i els animal spirits el fascinen. No discuteix que el diner barat ajudi al creixement però Schäuble ho observa com una font d'inestabilitat, ja que per ell les crisis tenen causes estructurals que no es cobreixen simplement avocant-hi duros. Els consell dels americans l'irriten com va demostrar a les conferències del Atlantic Brücke -el pont atlàntic -, un foro de debat entre americans i alemanys -. "Sempre serem socis preferents dels americans però tenim els nostres mètodes".  Bona part de la intelligentsia econòmica americana es posava les mans davant la crisis grega i l'estira i arronsa amb el Govern alemany i no només Krugman, sinó Stiglitz, Jeffrey Sachs o més moderadament Eichengreen.

Quan Schäuble va arribar al Finanzministerium al 2009 presumint de Keynesià - no només he llegit les primeres pàgines de Keynes  deia - i fent que el déficit arribés al 4,3%  i el deute  80% del PIB. Màxims històric "Sostenir la demanada era important en aquell moment però un cop torna l'economia a funcionar, hem reduït el déficit. Fem exactament el mateix que John Maynard Keynes volia".

Schäuble va rebre Kenneth Rogoff, economista en cap del IMF,  al BundesfinanzMinisterium al 2011 on li demanar que li expliqués el seu llibre. Des de aleshores agafa les tesis de Rogoff: a partir d'un determinat nivel de deute públic, un increment adicional no estimula ja el creixement sinó que el condiciona a llarg termini.

El cervell: Ludger Schuknecht.

Churchill va dir que quan preguntava a tres economistes, obtenia quatre opinions diferents. Dos del professor Keynes ;).  Schäubel per contra només rep una opinió i és la de Ludger Schuknecht. És seu principal assessor econòmic de 53 anys, deixeble de James Buchanan i que dintre del ministeri li diuen el Talibà i no pel seu caracter, afable, sinó per les seves propostes econòmiques que no fa falta que em repeteixi. Ha treballat a IMF a Washington, la World Organization of Trade a Ginebra i el ECB a Frankfurt....parla el llenguatge del enemic i està preparat per rebatre les crítiques: fins i tot els grans economistes sembla que obliden ocasionalment que el fonament pel creixement i el benestar a Europa són l'Estabilitat, Solidaritat i un vigilància mútua - miteinander auf Augenhöhe-. El pressupost actual de la UE entre 2014-2020 per solidaritat és de 1Bilió € - el PIB total que el nostre regne produeix en un any - i  que la redistribució entre països europeus és igual o més grossa que dintre d'alemanya.

Ell és l'economista en cap que manega 140 economistes dintre del Ministeri que s'estan llegint tots els papers del Fons Montari Internacional, els Think Tanks europeus i el diferents Serveis d'Estudis. Quan Schäuble té un dubte sobre el sistema fiscal a Delaware o sobre Grècia, li pregunta a l'amic Ludger.

En definitiva

Malgrat l'escepticisme de Schäuble respecte la intervenció pública, no és un neoliberal al ús: creu que l'ajust - al atur - als països del sud d'europa són necessaris per redreçar l'economia després del boom però no creu que una desregulació del mercat de treball a la Hayek. Les diferències socials del món anglosaxò les observa com un greu problema i que no es resol amb un programa de cojuntura de baixos tipus on tothom pot accedir a la vivenda, sinó que les desigualtats representen una funció permanent de l'Estat. Les regles però de l'anivellament social han d'estar clares.   El punt més crític del seu escepticisme davant la intervenció pública és que els polítics es deshinibeixin de la seva responsabilitat.

DESPRÉS DE MIRAR EL CURRÍCULUM D'EN SCHÄUBLE A FONS JO NO SÉ QUE SE LI VA PASSAR PEL CAP AL GOVERN GREC QUAN VA ENVIAR VARUFAKIS A NEGOCIAR

Nota 2: Després de està 11 anys treballant a l'Administració Pública, l'escepticisme davant de la burocràcia no ha fet més que crèixer.

Nota3: Article del Talibà en anglès
http://www.sueddeutsche.de/wirtschaft/greece-why-piketty-is-wrong-1.2577830

Nota4: Segons Schäuble l'afer del finançament il·legal de la CDU era un cosa que es feia des dels anys 70. Al 1982 va sortir el Flickaffäre on empreses "subvencionaven" la CDU creant una caixa B. La crsisi es va tancar en fals i va continuar la caixa B amb major discreció. Köhl no va acceptar la derrota del 1998 i volia optar a una reelecció per completar segons ell "la posada en marxa de la moneda única". Al esclatar l'afer del finançament il·legal al 2000, segons Schäuble, Köhl va utilitzar l'escàndol per arrossegar-lo amb ell i fer-lo dimitir. Tot amb elements criminals amb un traficant d'armes que s'havia reunit amb Schäuble, sense que Schäuble sabés que era traficant d'armes, i li havia donat 100.000 Marks - a posteriori - pel finançament de la CDU. Aquí es contradiu amb la tresorera de la CDU. Segons Schäuble, Köhl anava filtrant les informacions a la premsa. La veritat és que fa pudor a trampa per tots cantons, Köhl era un tio perillós.