Friendly Fire....Enèssima portada de Trump al Spiegel.

Els últims Spiegels d'aquest mes s'ha focalitzat en la crisis CDU/CSU -que observo com una turbolència que no afecta a fundamentals - i Donald Trump que crec que és el President americà que ha ocupat més portades en tota la història del Spiegel. El històriador britànic Timothy Garton Ash diu que la dèria Trump amb els alemanys respòn a raons psicològiques: des de les seves arrels ben alemanyes com l'aversió a les dones poderoses  o bé, li recorda a Obama. Anem arreglats.

La cimera de la OTAN

Sempre m'ha impressionat com enemics polítics a mort es donen la mà com si res. Després de llençar tot d'impropervis contra Alemanys i descriure'ls com presoners del russos, Trump allarga la mà a Merkel somrient i li dona records d'Ivanka. Això va ser l'acte més amable de la cimera de la OTAN.

A priori els temes de la Cimera eren rutinaris: Ukrania, Georgia....No hi havia gaire marge pel conflicte, però Trump arriba tard i comença a fotre's amb els alemanys, que si masses BMW pels carrers americans, que si el gas rus, que si la negativa a augmentar la despesa militar. Això no és Twitter, és una cimera de la OTAN. 

Després comença a amenaçar als països membres invitant-los  a arribar al 2% del PIB en despesa militar, en contra de tots els acords presos a la cimera de Gales al 2014. Si els països membres de la OTAN no ho fan, els USA aniran per lliure. A partir d'aquí el Secretari General, Jens Stoltenberg,  fa marxar els representats de Georgia i Ukrania per que no són membres de l'OTAN. Tothom a la cimera està nerviós, pressió als alemanys està bé però els assessors de Trump no volen extendre la pressió a tots els paísos membres de la OTAN.

Tots els assessors deixen la sala i només queden els primeres espases. Trump conserva el Secretari d'Estat, l'assessor John Bolton i la portamveu de la Casa Blanca. De la part Alemanya, Merkel i la ministra de Defensa. Trump i Merkel seuen cara a cara en la taula oval ja que està ordenada alfabèticament. Trump acaba, no puc explicar a casa meva que haguem de protegir Alemanya mentre aquesta fa negocis amb Rússia al mateix temps.

La següent al torn de paraules és la Presidenta de Lituania, cinturó negre de Karate, afirma que s'ha d'arribar a algun acord per incrementar el pressupost militar. Després Macron assenyala que els principals beneficiaris de la despesa militar europea són els Estats Units, però evita senyalar l'acord de Gales del 2014. I arriba el torn de Merkel, afirma que els alemanys estan incrementant la despesa  en defensa i comença la llista de la compra per adormir al personal: el nou comando logístic de Ulm, la presència Alemanya a Afghanistan, el segon país en nombre cascos blaus de la ONU....i l'increment de la despesa militar al 1,5% del PIB pel 2024. Merkel diu que no pujarà la despesa militar al 2019 al  2% del PIB.

Els anglesos parlen, els holandesos també però Trump torna a carregar contra Alemanya, li diu "Angela" i li espeta que no és possible que gastin 1,2% del PIB i facin negocis amb Rússia al mateix temps. Merkel respon que només 40% del gas que arriba alemanya és rus. Després comencen a xerrar els petits països, ningú vol posar més diners en defensa.  El Secretari General de la OTAN intenta salvar la cimera intentant arribar a un acord de mínims per incrementar la despesa militar. Trump surt davant dels mitjans afirmant que Alemanya augmentarà la despesa militar mentre que l'equip de Merkel diuen fake news.

L'entrevista del Playboy de 1990

En una entrevista al Playboy del 1990 ja deia que els Alemanys estan donant gat per llebre als americans, inclús volia fotre un aranzel als Mercedes Benz que arribaven als USA.  I tot això que els avis de Trump venien d'un petit poble del sud d'Alemanya, anomenat Kallstadt . El pare va començar a esbombar la llegenda que venien de Suècia. Amagava l'origen alemany en una NovaYork dels anys cinquanta a vessar de jueus.

Un cop arribat a la Casa Blanca, tothom esperava que Trump es calmaria, pero Merkel no formava part d'aquesta opinió. De fet, va rebre la seva presidencia recordant els valors democràtics compartits entre Alemanya i els USA sabent - havia parlat llargament amb Obama - que Trump seguiria el seu programa punt per punt. No va fer el ridícul com Macron, més mesell.

Trump per la seva banda, ha designat un nou ambaixador sense cap problema per fotre's en temes interns alemanys, donant suport a candidats que vulguin restringir la inmigració, baixar impostos i reduir la burocràcia. L'ambaixador té molt bona relació amb el rival intern de Merkel dintre de la CDU, Jens Spahn. No cansat amb això, el paio reuneix en un mateix dia els propietaris de BMW, el CEO de BMW,  Daimler, Volkswagen i la marca de pneumàtics Continental a l'ambaixada americana a Berlin per veure com arreglen les disputes comercials, fent-li el bypass al seu interlocutor a la UE. En definitiva, un ambaixador que veu Alemanya com una colònia.

La guerra comercial

Harald Krüger, el CEO de BMW va acompanyar Merkel a la Casa Blanca en la seva primera visita al 2017 per mostrar a Trump com BMW estava compromesa amb els USA a través de la seva factoria de South Carolina, la més gran del grup i la que exporta més. Trump va quedar molt impressionat però no va tenir cap efecte.
Des de juny, està en vigor l'aranzel d'un 25% sobre l'acer i un 10% sobre l'alumini i ha anunciat un impost del 25% pels cotxes importats. Tot això a l'espera de que Trump es carregui el NAFTA amb Mèxic i Canadà, països on els fabricants alemanys tenen grans factories. Trump només observa el dèficit comercial però obvia la de capitals i serveis. El plan C de BMW acordat amb el xinos a la última cimera amb Merkel, és traslladar la producció allà.


L'altra punt de l'agenda de Trump, és el gas i la pipeline de gas entre Russia i Alemanya pel Bàltic amb el que els USA perden competitivitat com exportadors de gas liquat en vaixells. Com l'America First s'imposa, Trump ha sancionat als inversors del Nord Stream 2 i vol evitar a tota costa la realització del projecte. El gas rus cobreix un 38% del consum a Alemanya i un 9% del consum total energètic. El pipeline per això divideix Europa, especialment els països veuen els russos com una amenaça ( Ukrania, països bàltics...).

La posició alemanya és no arronsar-se davant Trump però tampoc posar més llenya al foc. Es tracta de passar la onada sense ofegar-se.

NOTA 0: La relació dels presidents alemanys amb els americans mai ha sigut fluïda. Adenauer considerava Kennedy una barreja entre boy scout i cadet de marina. Nixon i Kissinger volien la mort explícita de Willy Brandt, especialment després de què l'anomenessin Premi Nobel de la Pau. Un col·laborador de Jimmy Carter fins i tot va contractar un psicòleg per entendre Schmidt, segons Carter era un paranoic - ho diu un tio que tenia una espècie de vident per prendre decisions -.

NOTA1: El poble alemany de Trump està a Pfalz, es diu Kallstadt i té 1.200 habitants i gairé bé ningú recorda els avis de Trump que van emigrar a finals del segle XIX. Els únics agraïts van ser els descendents del Ketchup Heinz que van pagar els 50.000 euros per reformar l'església - catòlica -. Trump no tindrà plaça al poble. 

NOTA2: En Teoria de jocs és important calibrar l'amença potencial del oponent en un determinat camp, però en altres camps és molt més difícil, especialment amb els serveis. Hi haurà noves barreres de la UE a les empreses d'internet americanes.

NOTA 3: La reunió de Trump amb Putin feia por, el caos contra el càlcul. Putin un ex oficial del KGB que porta 18 anys al poder amb tota mena de manipulacions i que no es deixa intimidar per la violència. Sap el que vol. Sembla que els dos vulguin acabar amb la UE donant tot tipus de facilitats als populismes tant de dretes com d'esquerres.

Esperant el Minsky Moment

Si hom llegeix els informes de cojuntura del Fons Monetari Internacional, la OCDE o la Comissió Europea es veu un creixement robuts, amb unes taxes d'inflació baixes i uns salaris que pugen una micona. Aquest esquema és global, serveix a grosso modo pels USA i Europa suportades per una política monetària expansiva. I quan tot sembla que vagi bé....Patapam, arriba el Minsky moment, en honor al premi Novel, el moment quan els preus de les accions, immobles i materies primes s'enfonsen.

Els fundamentals no s'aguanten

Entre el primer trimestre de 2009, quan la depressió tocava fons i el primer trimestre de 2018, el DAX s'ha incrementat un  217% mentre que el increment nominal del PIB ha estat del 37,4%. Això no és una exclusiva alemanya, el Standard and Poors 500 ha crescut un 238% mentre que el PIB nominal un 38,7%. Aquestes discrepàncies no són sostenibles. Paul Samuelson sostenia que "the stock market has called nine of the last five recessions". Els preus relatius del treball i capital han perdut qualsevol sentit i han de ser corretgits. 

El mercat de bons, fa por, el rendiment -yield- del Bo a 10 anys alemany és del 0,33% i per tant, a menor rendiment major preu, és a dir, estan caríssims i més tenint en compte que la inflació esperada és del 2%. Una normalització dels tipus, amb rendiment del Bo a 10 anys al 3,5% representaria una  pèrdua del 30% pels tenedors de Bons - bancs, asseguradores... - . Això a Europa.

La pujada de tipus al USA

Una pujada de tipus als USA deixaria la economia brasilera, turca o bé argentina als peus dels cavalls. El Brexit o bé la guerra comercial jugen un paper poc rellevant però el que és important és que la plena ocupació que de facto es troba els USA, impulsi els salaris a l'alça i amb ells la inflació per sobre del 2%. La reacció seria una pujada de la corba del Fed Fund Rate.

Si pugen els tipus i de retruc, s'aprecia el dòlar - especialment si Europa i Japó no segueixen una política monetària restrictiva -  les economies emergents patirien un doble impacte per finançar tant el seu Deute Públic com el Dèficit en la Balança de Pagaments. Per exemple, si el dèficit de la Balança de Pagaments argentina supera el 5% del seu PIB, és força difícil pels argentins  trobar finançament extern i si no que li preguntin al FMI. ( Per cert, tant el Regne d'Espanya com Italia com l'Euroland tindran superàvit en la BP al 2018 ).  Els països emergents que no podrien fer front a una pujada de tipus americana combinat amb una apreciació del dòlar seria Túrquia, Brasil, India, Pakistan, Indonesia, Mexic i Sud Àfrica.  

I Quan un país no paga, hi ha un altre que pringa....I aquest són els xinos que han estat posant duros a l'exterior per finançar el seu superàvit comercial. L'impacte a Europa seria un refredament de la cojuntura degut a la parada de les exportacions. 

El Minsky Moment

Un crash es pot produir en els millors temps, simplement per que les expectatives de beneficis declinin en algun punt. Les limitacions de la capacitat productiva es fan visibles després d'una llarga expansió, el retorn marginal de les noves inversions declina  mentre que els baixos tipus actuen de manera pro ciclica facilitant l'endeutament. La inflació ja no és un risc però si el palanquejament.

El Minsky moment arriba quan, després d'un periode llarg d'expansió amb preus dels actius creixents  i incremement del deute,  les inversions no generen suficent cash flow per pagar el deute. Els prestadors demanen recuperar el deute i comença un espiral de venda d'actius que fa caure el seu preu  a nivells molt baixos. I a partir d'aquí, els bancs amb el balanç enmerdat amb actius mal valorats, les empreses congelant la inversió i reduint plantilles afectant el PIB. La correcció en els mercats financers es trasllada a l'economia real.... el problema és que els nivells d'endeutament no s'han corretgit gaire des de 2007 i per tant, els risc que una correcció del mercat financer afecti l'economia real és força alt.

PECADORS, EL MÓN S'ACABA!!!!!!!! 

NOTA1: A l'Argentina estan cagats, en la última intervenció del Fons Monetari Internacional, l'atur va arribar al 22,5%. Hi ha que fer una crida mundial per que la ocupació argentina aguanti a nivells acceptables per evitar una nova diaspora ;).

NOTA2. Rússia no està dintre dels països emergents amb potencials problemes ja que la seva divisa es va depreciar substancialment fa uns anys, de 34 a 79 rubles -dòlars entre 2014-2015.

NOTA3. Pujades de tipus d'interès accelerades per part del BCE com de la Fed no són esperables ja que intenten ser previsibles, Forward Guidance.

NOTA4: La font
https://blog.zeit.de/herdentrieb/files/2018/06/Wermuths_Investment_Outlook_June_2018.pdf