Joschka and Herr Fischer....Die Grüne III

I va arribar la Gran Coalició....

Les eleccions del 1998 van donar un victòria aclaparadora al SPD amb 298 diputats i més del 40% dels vots. Die Grüne va baixar però aguantava per sobre de la barrera del 5% amb un 6,7% i 47 diputats i els Dreams come true... Fischer entra de ministre d'exteriors i el Fundi, Jürgen Trittin a medi ambient.

La correlació de forçes afavoria el SPD i Schröder, però dintre de Die Grüne tothom estava content que un dels nostres, Fischer, estigués allà al govern i es passegés pels foros internacionals. Els grans temes del pacte SPD i Die Grüne eren la sortida de l'energia atòmica, la reforma fiscal per gravar el consum d'energia no renovable - mireu  les meves entrades anterior sobre el professor Binswanger -i finalment, la direcció de la política exterior. Els dos primers van ser un fracàs ja que Trittin es pensava que se'n sortiria i Schröder se'ls va menjar: una comissió per estudiar la sortida atòmica amb un compromís de sortir en nosequants anys i l'impost sobre la benzina per estimular el canvi en el sector de l'automoció va quedar aturat per la indústria automobilística. Punkt. Sembla que la maledicció de Petra Kelly sobre la irrellevància de Die Grüne davant del SPD es fés realitat.

La punyalada.... la política exterior Alemanya

A mi em fan una editorial com la que va fer Rudolf Augstein, el mític editor de Der Spiegel, a Joschka Fischer i no surto al carrer de la vergonya. Als pocs mesos d'entrar al govern, esclata la crisi de Kosovo i Alemanya per primera vegada des de la segona guerra mundial realitzar una acció militar fora de les seves fronteres enviant els bombarders Tornado a bombardejar Belgrad. Tot això sense mandat de la ONU i baixant-se els pantalons davant Bill Clinton. La CDU no s'hagués atrevit mai a fer una acció semblant, com reconeixa Schäuble.

Fischer sempre va sostenir que hi hauria continuïtat en la política exterior alemanya, fins i tot es veia d'amagat amb Kohl (!) per contrastar impressions però posar-se als peus dels americans en una qüestió tan delicada, era una frivolitat. Darrera de Sèrbia estava la URSS i allò dels balcans era un pantà. Evitar una altra Sbrenika era un argument potent però els informes que tenien no anaven per aquí ja que Milosevic no volia més pressió internacional. Possiblement, una escalada militar hagués obligat a enviar forces de terra - ja hi havia 3.000 soldats alemanys a Macedònia -.

Que els bombardejos els hagués fet els USA, bé....entra dintre dels seus plantejaments,  però la participació alemanya ufffff era molt qüestionable donats els antecedents obvis. Això per un partit que abogava per la dissolució de l'OTAN al 1997, que ens les ressolucions des de la seva fundació sostenien que no hi podia haver una acció militar sense acord de l'ONU i que venien d'un pacisfisme radical, va ser una patada a la cara. Al Congrés de Die Grüne a Beilefeld  estava ple de polícies per garantir la seguretat dels assistens i no cascar-los com era habitual, fins i tot van llençar un globus de pintura vermella a la cara de Fischer, però ell va aguantar i va fer un intervenció de 20 minuts per justificar els bombardejos. El manteniment del govern i la gran coalició van pesar més que la traïció de Fischer....La cosa es va aguantar pels pèls.

A Fischer, després de tota una vida a les bregues internes, només l'observava el partit com un trampolí per la seva projecció. Tant bon punt va arribar a ministre,  li va importar tres rabes el que passés dintre de Die Grüne. És una experiència molt similar a la de Schröder, que va presentar l'Agenda 2010 sense que el SPD hi donés el vist i plau. Dintre del partit estan en tensió. En canvi el càrrec, el disfruten i més el d'exteriors: viatges amunt i avall, trobades amb presidents, ambaixadors, líders mundials. Difícil d'imaginar per un paio sense estudis, ex taxista i afeccionat als cocktels molotov. 

En els governs de coalició hi havia tres que comptaben, Schröder, l'analfabet, Fischer, l'aventurer i Schily, el maniobres. La resta, paisatge. Tant Fischer com Schily van lligar el seu destí a Schröder: la política exterior alemanya sobretot en la segona legislatura va passar del "canvi a través de l'aproximació" de Brandt a " canvi a través dels negocis" de Schröder. Es van vendre Panzers a Turquia, país amb un estricta observança dels drets humans, les relacions amb Rüssia i Xina van brillar sense que això servís per impulsar canvis interns cap a una major democratització i respecte als drets humans. Schröder va passar a ser el businessman alemany de la globalització....això si, tot per crear llocs de treball. La política exterior no es va ajustar als cànons clàssics de la socialdemocràcia alemanya.

On no la van cagar va ser a Iraq, no hi van entrar. Però em sembla que això té més a veure amb que al capdavant del govern americà, hi havia George Bush i no pas per l'imperatiu moral. Tant Fischer com Schröder van posar un ciri a Montserrat per que no sortís Kerry al 2004, ja que si no els hagués obligat a enviar tropes alemanyes a Iraq - ja sabeu,  Kerry volia tornar a la multilateralitat -. Per cert, a l'Afganistan encara hi ha tropes alemanyes.....

Malgrat tot, Die Grüne aguanta...Fischer fa el cash out.

Malgrat els forts debats, la baixada de militants i la debacle electoral de Die Grüne després de la intervenció alemanya Kosovo, van aguantar i superar la cojuntura i no per que es van tancar les ferides, sinó per que el periode va quedar eclipsat per l'Agenda 2010 del SPD. El SPD es va enfonsar - i encara no s'ha recuperat - i qui va recollir els fruits van ser tant Die Linke, com els propis Die Grüne.  És a dir, Die Grüne va resistir a costa de la debacle del SPD i el plaer de ser free rider al govern. A nivell institucional, només retenien al 2005 l'alcaldia de Freiburg com baluart. L'estratègia que es va anar perfilant des de llavors, amb èxit, és pescar vots del centre: tant el SPD com la CDU. Liberals en el sentit americà  - jajaja -. Actualment, Winfried Kretschmann, l'alcalde verd de Freiburg, és el primer president de Die Grüne d'un Länder, el de Baden Württemberg, amb un pacte amb la CDU (!).

Fischer va abandonar la política activa al 2006, fa classes a Princeton sobre política internacional, conferències pagades per Goldman Sachs i Barklays, assessor del Think Tank de George Soros i de l'empresa de Madalaine Albright, assessor de diverses multinacionals ... llibres aquí i allà. Després de tres matrimoni i dos fills - per un polític la família no compta i l'ambició se li suposa- viu a Grunewald, el barri residencial de Berlin amb una periodista. No està malament. 

Fischer ha mantingut la seva tesis històrica d'ampliació a qualsevol preu de la UE, especialment als països de l'Est, per crear un gran espai que pugui competir amb Asia i USA. Tot això, sense deixar d'apostar per una forta vinculació de la política exterior alemanya amb l'americana. Encara defensa la intervenció alemanya a Kosovo.....i la europaetizació d'Ucraïnia.

SI EN POLÍTICA EXTERIOR COMPTA MOLT POCA GENT - no crec que a Espanya comptin més de 10 persones entre caps d'estat, alts funcionaris, militars i empresaris - L'OPINIÓ DE FISCHER ÉS ESCOLTADA.

NOTA1: Fischer li feia el buit a Lafontaine quan era company al consell de ministres durant el breu temps que va durar.

NOTA2: Hi havia també tensions amb Otto Schily, el maniobres,  amic personal de Schröder i ministre de l'interior. Cada cop que hi havia desavinences internes de Die Grüne aquest punxava. Potser el va posar Schröder per marcar a Fischer i Trittin... qui sap.

NOTA 3: Us passo un dels discursos de Fischer sobre política exterior a la Humbolt Universität al 2000....Quan comencen amb Monet, Schuman, allò del carbó i l'acer...marramiau. És quan els d'aquí citen a Espriu o Foix.

http://www.europa.clio-online.de/site/lang__de/ItemID__17/mid__11373/40208215/default.aspx

Joschka und Herr Fischer....Die Grüne part II

La política com aventura.

Quan els nous parlamentaris arriben al Bundestag, han d'omplir una mena de currículum vitae: Fischer posa nascut al 1948 i parlamentari. Sembla que entremig no hagi fet res. Nascut en un poblet schwabish, suau, fills i net de carnissers, en el si d'una familia profundament católica, conservadora que formava part de la rica minoria alemanya d'Hungria i que va ser expulsada al 1946... Els empobrits. Allà no es parlava del nazisme, ni de la guerra - ell diu que s'assemblava molt a Irlanda del Nord -. Deixa els estudis a l'adolescència, sense acabar res, fuig de casa un parell de vegades i es casa abans dels divuit. El seu pare havia mort amb el mono de treball a l'escorxador d'un infart quan ell tenia setze anys.

Els intents de tornar als estudis sempre són fallits però assisteix als seminaris - d'oient - de Habermas i Adorno a la Universitat de Frankfurt. Allí afina el nas i es fica en els cercles d'estudiants amb prespectives, coneix a Cohn-Bendit, Tom Koenigs - fill de banquer - i diversos intel·lectuals, apareix com un heroi de la classe obrera fardant del seu origen húmil. Okupa radical, practicant de la lliuta als carrers i Sponti - que abogaven per l'esponanietat de les masses com element de la historia -. La lluita armada de la Baader Meihnoff l'observa com un camí erroni i el sucïdi del moviment, encara que l'amistat amb membres de la RAF és més que notable - fins i tot, va deixar el seu cotxe per fer una acció - . La "tardor calenta" del 1977 i l'arribada al poder de la CDU al poder al länder de Hesse i l'alcaldia de Frankfurt fan que començi a pensar que la APO -oposició extraparlamentaria - potser no és el millor camí....

Del Taxi al Bundestag

I arriba la seva oportunitat amb la fundació de Die Grüne, deixa el taxi i apareix a les llistes com número 3.

El paio brilla  al Bundestag, que defineix com una "gran assamblea d'alcòholics on fa pudor a schnaps",  al Vicepresident del Bundestag li espeta Arschloch i brilla com a orador amb l'affer Kiessling, general de la OTAN retirat abans d'hora per pressumta homosexulitat - podría ser un objectiu fàcil per l'espionatge soviètic -.

Ràpidament va entendre que les relacions personals en política són importants, començant a maniobrar.....Segons la llegenda, és en aquesta època quan es fa amic de Schröder i es reparteixen un hipotètic govern de coalició entre Otto Schily a Exteriors, Fischer a Medi Ambient amb Schröder de Bundeskanzler. No va anar exactament així.

A causa del principi de rotació ha de deixar el Bundestag al 1985, però es ressitua al seu Länder, Hesse.

Del parlament a la responsabilitat: el pacte de govern.

Al 1985 arriba al poder la primera coalició de Die Grüne i SPD a Hesse ( Frankfurt). A Indústrials i banquers se'ls va posar els pèls de punta, amenaçaven  desinversions i  fugida d'empreses de la capital financera d'Alemanya. El Frankfurter Allgemeine sostenia que Hesse "estava en perill". Fins i tot, Helmut Kohl es negava pronunciar el seu nom, feia escarni ja que Fischer s'autodenominava com a geni del Bundestag i sostenia que l'arribada d'una coalició SPD - Die Grüne seria el final de l'economia Alemanya.

Les bofetades no només arribaven per la dreta. El propi SPD tenia molts dubtes - entre ells Schröder- alhora de pactar amb un força "anti-sistema" i els sindicats més, tenien por de perdre llocs de treball a causa d'una legislació ambiental més estricta. Malgrat tot, Willy Brandt promocionava el pacte amb Die Grüne als länders i Ajuntaments per collar Kohl al Bundestag. Dintre de Die Grüne tampoc va estar exempts de tensions: el pacte els separava parcialment dels moviments socials que l'havia originat. Cohn Bendit i Fischer van haver de sortir corrents de la Universitat de Frankfurt.

Fischer es va crear un bon equip amb idees: fins i tot volien desenvolupar una nova política química, van intervenir amb la gestió de residus, contminació atmosfèria, energia...Fins que va arribar l'explosió de la central nuclear de Hanau, posant de manifest dèficits de seguretat - Txernòbil ja havia succeït- i amb suposat ministre del SPD ensucrat per la companyia. Fischer va posar un últimatum al govern, la coalició es va trencar i el propi president del SPD va deixar la política amb un pressió sanguínea de 200. Les noves eleccions van donar com a guanyadors  la CDU i els liberals del FDP. Fins al 1991 no es va tornar a refer la coalició.

La llarga marxa

Fischer es va posicionar sempre pel pacte amb el SPD: la victòria dels realos amb els fundis va ser molt lenta, no evident i va durar fins a mitjans dels noranta. Fischer va ser el que es van enduur el gat a l'aigua. El punt crític va ser la debacle del 1990 amb un slogan "Alle reden von Deutschland, wir reden vom Wetter" - tothom parla d'Alemanya, nosaltres parlem del temps - no es van donar compte de la nova situació que sortia de la caiguda del mur i ho van pagar car. En prou feines tenien referents a l'Est, així que es van haver de coaligar amb el Bündnis 90 un petit grup ecologista. Tres arreplegats.

"Mai més un FDP - el partit liberal- verd" aquesta acusació que negava Fischer amb tanta vehemència és la que poc a poc es va imposant a llarg termini...anar pescar vots al centre.  Primer li va tocar el SPD, Fischer veia que en determinats temes arribaven més facilment als votants que el SPD i que per tant tenien potencial de creixement per aquesta banda. Durant els 90 aquesta va ser l'estratègia i al les eleccions del 1994, Fischer va deixar el ministeri de media ambient a Hesse per presentar-se a les eleccions i va reeixir: 28% dels vots a Freiburg, 20% a Münster, 18% Hamburg, 17% Frankfurt, Köln, Stuttgart. Un autèntic Volkspartei - Partit nacional.

Tres riscos: el debat ecònomic començava a imposar-se al ecològic, ja que l'economia alemanya estava en ple ajust davant la reunificació i a Die Grüne no hi havia gaires experts per afrontar la problemàtica de l'atur, els del SPD tampoc eren idiotes, així que en la pregunta ecològica també s'hi van posar intensament i més des de l'oposició i per últim alertava del sofortismus dintre del propi partit, evitar maximalismes i execussions massa precipitades de les polítiques aplicades.

I Fischer s'hi va posar....L'èxit de les eleccions del 1994 va generar l'expectativa que Die Grüne podria esdevenir força de govern. Davant aquesta expectativa va arribar a un pacte amb els Fundis, , acceptant una bicefàlia amb Jürgen Trittin, va viatjar a arreu del país i del món presentant-se a Die Grüne com força de govern reformadora i ell en particular, com el motor de la reforma i va escriure un parell de llibres que un cop mirades les rescencions, es poden obviar. Si hi havia algun dubte en el discurs.....canya a Kohl, que això sortia gratis.

NOTA1: Fischer, En la seva època com a parlamentari al Bundestag 1983, alava a Schäuble, llavors cap de grup parlamentari de la CDU, com un mestre.

NOTA2: Tom Koenigs va cedir la seva herència al Vietcong i a l'oposició xilena a l'any 1973. 

NOTA3: Era complicat que Die Grüne arribés al govern a Berlin, els Aliats no ho veien clar....