I va arribar la Gran Coalició....
Les eleccions del 1998 van donar un victòria aclaparadora al SPD amb 298 diputats i més del 40% dels vots. Die Grüne va baixar però aguantava per sobre de la barrera del 5% amb un 6,7% i 47 diputats i els Dreams come true... Fischer entra de ministre d'exteriors i el Fundi, Jürgen Trittin a medi ambient.
La correlació de forçes afavoria el SPD i Schröder, però dintre de Die Grüne tothom estava content que un dels nostres, Fischer, estigués allà al govern i es passegés pels foros internacionals. Els grans temes del pacte SPD i Die Grüne eren la sortida de l'energia atòmica, la reforma fiscal per gravar el consum d'energia no renovable - mireu les meves entrades anterior sobre el professor Binswanger -i finalment, la direcció de la política exterior. Els dos primers van ser un fracàs ja que Trittin es pensava que se'n sortiria i Schröder se'ls va menjar: una comissió per estudiar la sortida atòmica amb un compromís de sortir en nosequants anys i l'impost sobre la benzina per estimular el canvi en el sector de l'automoció va quedar aturat per la indústria automobilística. Punkt. Sembla que la maledicció de Petra Kelly sobre la irrellevància de Die Grüne davant del SPD es fés realitat.
La punyalada.... la política exterior Alemanya
A mi em fan una editorial com la que va fer Rudolf Augstein, el mític editor de Der Spiegel, a Joschka Fischer i no surto al carrer de la vergonya. Als pocs mesos d'entrar al govern, esclata la crisi de Kosovo i Alemanya per primera vegada des de la segona guerra mundial realitzar una acció militar fora de les seves fronteres enviant els bombarders Tornado a bombardejar Belgrad. Tot això sense mandat de la ONU i baixant-se els pantalons davant Bill Clinton. La CDU no s'hagués atrevit mai a fer una acció semblant, com reconeixa Schäuble.
Fischer sempre va sostenir que hi hauria continuïtat en la política exterior alemanya, fins i tot es veia d'amagat amb Kohl (!) per contrastar impressions però posar-se als peus dels americans en una qüestió tan delicada, era una frivolitat. Darrera de Sèrbia estava la URSS i allò dels balcans era un pantà. Evitar una altra Sbrenika era un argument potent però els informes que tenien no anaven per aquí ja que Milosevic no volia més pressió internacional. Possiblement, una escalada militar hagués obligat a enviar forces de terra - ja hi havia 3.000 soldats alemanys a Macedònia -.
Que els bombardejos els hagués fet els USA, bé....entra dintre dels seus plantejaments, però la participació alemanya ufffff era molt qüestionable donats els antecedents obvis. Això per un partit que abogava per la dissolució de l'OTAN al 1997, que ens les ressolucions des de la seva fundació sostenien que no hi podia haver una acció militar sense acord de l'ONU i que venien d'un pacisfisme radical, va ser una patada a la cara. Al Congrés de Die Grüne a Beilefeld estava ple de polícies per garantir la seguretat dels assistens i no cascar-los com era habitual, fins i tot van llençar un globus de pintura vermella a la cara de Fischer, però ell va aguantar i va fer un intervenció de 20 minuts per justificar els bombardejos. El manteniment del govern i la gran coalició van pesar més que la traïció de Fischer....La cosa es va aguantar pels pèls.
A Fischer, després de tota una vida a les bregues internes, només l'observava el partit com un trampolí per la seva projecció. Tant bon punt va arribar a ministre, li va importar tres rabes el que passés dintre de Die Grüne. És una experiència molt similar a la de Schröder, que va presentar l'Agenda 2010 sense que el SPD hi donés el vist i plau. Dintre del partit estan en tensió. En canvi el càrrec, el disfruten i més el d'exteriors: viatges amunt i avall, trobades amb presidents, ambaixadors, líders mundials. Difícil d'imaginar per un paio sense estudis, ex taxista i afeccionat als cocktels molotov.
En els governs de coalició hi havia tres que comptaben, Schröder, l'analfabet, Fischer, l'aventurer i Schily, el maniobres. La resta, paisatge. Tant Fischer com Schily van lligar el seu destí a Schröder: la política exterior alemanya sobretot en la segona legislatura va passar del "canvi a través de l'aproximació" de Brandt a " canvi a través dels negocis" de Schröder. Es van vendre Panzers a Turquia, país amb un estricta observança dels drets humans, les relacions amb Rüssia i Xina van brillar sense que això servís per impulsar canvis interns cap a una major democratització i respecte als drets humans. Schröder va passar a ser el businessman alemany de la globalització....això si, tot per crear llocs de treball. La política exterior no es va ajustar als cànons clàssics de la socialdemocràcia alemanya.
On no la van cagar va ser a Iraq, no hi van entrar. Però em sembla que això té més a veure amb que al capdavant del govern americà, hi havia George Bush i no pas per l'imperatiu moral. Tant Fischer com Schröder van posar un ciri a Montserrat per que no sortís Kerry al 2004, ja que si no els hagués obligat a enviar tropes alemanyes a Iraq - ja sabeu, Kerry volia tornar a la multilateralitat -. Per cert, a l'Afganistan encara hi ha tropes alemanyes.....
Malgrat tot, Die Grüne aguanta...Fischer fa el cash out.
Malgrat els forts debats, la baixada de militants i la debacle electoral de Die Grüne després de la intervenció alemanya Kosovo, van aguantar i superar la cojuntura i no per que es van tancar les ferides, sinó per que el periode va quedar eclipsat per l'Agenda 2010 del SPD. El SPD es va enfonsar - i encara no s'ha recuperat - i qui va recollir els fruits van ser tant Die Linke, com els propis Die Grüne. És a dir, Die Grüne va resistir a costa de la debacle del SPD i el plaer de ser free rider al govern. A nivell institucional, només retenien al 2005 l'alcaldia de Freiburg com baluart. L'estratègia que es va anar perfilant des de llavors, amb èxit, és pescar vots del centre: tant el SPD com la CDU. Liberals en el sentit americà - jajaja -. Actualment, Winfried Kretschmann, l'alcalde verd de Freiburg, és el primer president de Die Grüne d'un Länder, el de Baden Württemberg, amb un pacte amb la CDU (!).
Fischer va abandonar la política activa al 2006, fa classes a Princeton sobre política internacional, conferències pagades per Goldman Sachs i Barklays, assessor del Think Tank de George Soros i de l'empresa de Madalaine Albright, assessor de diverses multinacionals ... llibres aquí i allà. Després de tres matrimoni i dos fills - per un polític la família no compta i l'ambició se li suposa- viu a Grunewald, el barri residencial de Berlin amb una periodista. No està malament.
Fischer ha mantingut la seva tesis històrica d'ampliació a qualsevol preu de la UE, especialment als països de l'Est, per crear un gran espai que pugui competir amb Asia i USA. Tot això, sense deixar d'apostar per una forta vinculació de la política exterior alemanya amb l'americana. Encara defensa la intervenció alemanya a Kosovo.....i la europaetizació d'Ucraïnia.
SI EN POLÍTICA EXTERIOR COMPTA MOLT POCA GENT - no crec que a Espanya comptin més de 10 persones entre caps d'estat, alts funcionaris, militars i empresaris - L'OPINIÓ DE FISCHER ÉS ESCOLTADA.
NOTA1: Fischer li feia el buit a Lafontaine quan era company al consell de ministres durant el breu temps que va durar.
NOTA2: Hi havia també tensions amb Otto Schily, el maniobres, amic personal de Schröder i ministre de l'interior. Cada cop que hi havia desavinences internes de Die Grüne aquest punxava. Potser el va posar Schröder per marcar a Fischer i Trittin... qui sap.
NOTA 3: Us passo un dels discursos de Fischer sobre política exterior a la Humbolt Universität al 2000....Quan comencen amb Monet, Schuman, allò del carbó i l'acer...marramiau. És quan els d'aquí citen a Espriu o Foix.
http://www.europa.clio-online.de/site/lang__de/ItemID__17/mid__11373/40208215/default.aspx
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada