Porno polític.... Kohl i la caixa B de la CDU part I

Hi ha moments en que el joc queda descobert i són de capital importància per entendre la resta de la jugada. És el moment en el que els que estan en el secret queden en evidència i s'enganxa als tramposos. Ser tresorer d'un partit polític ha de ser una experiència bomba amb unes dosis de cinisme a prova d'estòmacs...suposo que se'n van a dormir pensant que tot val per la causa.  Aquest és l'article de venjança de Der Spiegel a Helmut Kohl i la caixa B de la CDU. Helmut Kohl ha estat l'únic Bundeskanzler  acomiadat sense funeral d'Estat - Alemany -.

El 16 de desembre de 1999, Kohl sortia per la televisió en una entrevista de mitja hora per donar explicacions sobre la caixa B del la CDU. Va admetre que entre 1993 i 1999 havia rebut donatius d' entre 1,5 i 2M de Marks - collons!...no era bò amb els números - en cash i fora de la comptabilitat oficial del partit. Se li havia confiat aquells diners amb la condició que sota cap concepte el donant fos mencionat. La Ehrenwort, la paraula d'honor que Kohl va donar al misteriós donant, la paraula d'honor per sobre de la llei. Aquell dia es va acabar la seva carrera política.

Aquest va ser el final retardat de la República de Bonn i un sentit de fer política on no hi ha objecció moral a utilitzar els diner com a mitjà per allunyar als altres del poder. Molta gent es va quedar sorpresa ja que representava valors morals, llei, fidelitat i responsabilitat. El van enganxar in fraganti.

La Caixa B, des de sempre

La Constitució Alemanya de 1949 volia evitar els excessos de la República de Weimar - el suport financer dels industrials alemanys a NSAPD- , així que van posar, negre sobre blanc, que els partits polítics haurien de donar comptes de l'origen dels seus ingressos. L'aprovació de la llei no va arribar fins al 1967(!). 

Casualitats de la vida a les primeres eleccions del 1949, la indústria alemanya va posar 2M de Marks a disposició dels partits afins: un 65% per la CDU, el 25% pels liberals del  FDP i el 10% restant a diversos partits.  La caixa B i el govern de coalició de Konrad Adenauer van néixer simultàniament.

Adenauer creia representar el bé i els altres el mal, i per tant estava legitimat "a fer una mica de trampa", al cap i a la fi els diners són els recursos dels poderosos. La CDU no tenia història, i per tant no tenia patrimoni - un detall important - tot el contrari que el SPD, que se li anava restituint el patrimoni espoliat durant el Tercer Reich. Adenauer es va dedicar intensament a la recerca de fons durant els anys cinquanta controlant personalment què es feia amb aquells fons. Adenauer juntament amb l'èlit econòmica del moment va crear una societat instrumental,  la Staatsbürgerliche Vereinigung ( SV 1954) on els empresaris que hi posaven diners ho podien fer de forma anònima i deduïble  fiscalment (!). Aquesta SV es va convertir des del primer dia en l'instrument per rentar diners donats per les grans empreses per finançar la CDU - però també el FDP-. Si es va permetre va ser per la dinàmica de la Guerra Freda.

El Tribunal Constitucional alemany - Bundesverfassungsgericht - va considerar aquesta praxis com una violació de la Constitució (1959) però la cosa va seguir as usual però pèl més camuflada: la SV obria societats instrumentals a Liechtenstein, d'aquí es feia transferències a  comptes corrents de bancs suïssos, després a Luxemburg i d'aquí altra cop a Alemanya en cash a través d'un  correu - persona física - per portar els diners als partits (!). Uns cracks, resta saber si les bosses eren del corteinglés o del Kardstadt. 

Kohl -  militant de primera hora - coneixia la dinàmica i la va críticar... I no per motius morals, sinó per que no podia disposar d'aquest mitjans mentre era el cap de la CDU a Pfalz ( Mainz). Ja des de 1964 hi ha proves que Kohl estava ensucrat.

Ascenció

El 1969 va ser un desastre per la CDU però un gran any per Helmut Kohl. Al Maig va ser nomenat Ministre, el més jove de la Bundesrepublik però al setembre se'n va anar tot a norris quan Willy Brandt va guanyar les eleccions. Estava el moment just: jove, amb certa experiència de govern i amb un partit en fase de renovació de la vella cúpula. Els primers èxits no van rehixir, però va aconseguir col·locar Walther Leisler Kiep com a tresorer del partit.

El paio venia del sector de les assegurances, però a mitjans seixanta ja porta la tresoreria del partit a Hesse (Frankfurt) i el primer que va fer quan va arribar el càrrec va ser contractar a un auditor - GENIAL - per tasques "especials" i un expert en finances.  Walther Leisler  Kiep es reunia amb el cervell de la SV, Hans Buwert, un ex-forces d'assalt de les SS, per muntar el circuit suís. Kiep va obrir els comptes secrets a Zúrich al 1972 amb el nom d'Hamburg i Bremen.

Kohl per la seva banda anava també fent de les seves al seu Länder, Pfalz. Anava a caçar amb el director general de l'empresa siderúrgica Flick - una gran empresa - i aquest era el què decidia quin polític finançava des de la seva empresa. Igualment, Kohl era invitat en el Cercle Höseler, un punt de trobada d'empresaris liderat per Konrad Henkel, on es parlava de política i finançament a través de la SV. 

Al 1973, la CDU va tornar a perdre davant els socialdemòcrates i entre els cercles econòmics van començar a mirar Kohl "com el nostre". El recanvi al cap davant del partit va durar 5 setmanes(!) i el director general de Henkel (!) va esdevenir el nou candidat de la CDU juntament amb Kohl com a parella de ball, mentre que el perdedor de les eleccions, Barzel va sortir amb una "indemnització" 1,7M de Marks pagada com a honoraris per un bufet d'advocats que el va contractar (!). Al 1984, l'escàndol va sortir a la llum i la pregunta els va perseguir tant a Barzel com a Kohl durant tota la vida...Estaven comprats?

Entre 1969 i 1980 l'empresa Flick va finançar els partits amb 26M de Marks: 15M a la CDU, 6,5M al FDP i 4,3M al SPD. A vegades, Kohl s'encarregava personalment de la seva part. I per desgràcia de tots, el comptable de l'empresa Flick ho va apuntar tot en la seva llibreteta - coses que generalment fan els comptables i més els alemanys -. Hi havia la llista amb noms i cognoms i els diners transferits: Kohl sucava 200.000 Marks i el el tresorer de la CDU 600.000 Marks (1975). A l'última linea anava els diners a la SV.

Al 1976 Kohl és per primer cop candidat al Bundeskanzler i la CDU va aconseguir captar bona part del pressupost de 40,2 milions de Marks de la SV. Però en aquest periode van saltar les alarmes: l'empresa Flick estava sent investigada per deduir-se quantitats milionaries a través de factures falses fetes a una missió catòlica. Al 1979 la CDU ja no va acceptar més diners de la SV per por a que sortissin els comptes suïssos però el tresorer va complicar encara més l'entramat per no aixecar sospites: va crear una fundació a Liechestein "Norfolk" al 1981 i aquesta posseia els comptes a Suïssa. Ja no hi havia persones físiques.

COLLONS AMB L'ESPERIT PROTESTANT!!!!!!

Nota0: Els Flick són una nissaga d'empresaris del Rühr ( Düsseldorf) tipus Thyssen. Al 1985 eren la primera empresa familiar alemanya (!) produien des de Panzers - els famosos Leopards -  a banyeres o bé mocadors de papers. Es van forrar amb el nacionalsocialisme i sobretot, amb la guerra. No cal dir que van passar pels judicis de Nüremberg al seu moment i que Frederich Flick va estar 7 anys a la presó.

Nota1: No cal dir que durant molts anys la Saatsbürgerliche Vereinigung (SV) va ser el símbol de la República subornada pels sectors econòmics. Val a dir, que hi havia contrapoders forts.

Nota2: Els noms dels comptes corrents suïssos no eren tipus La Santa Espina com Jaume Camps les batejava sinó Hamburg o Bremen. 

Nota3: Quan el director general de Henkel va passar a dirigir la CDU, li van haver de fer un compte secret per que el salari de polític no compensava ni de lluny el de director general.

Cojuntura: el Miracle Alemany 2.0

I es va liar....els consell de savis econòmics va emetre el seu dictamen: excés de demanda - Überauslastung - . El consell està format per 6 membres on dominen els ordos, Christoph Schmidt, Isabel Schnabel, Volker Wieland, Lars Feld - que deu la seva posició al consell al FDP- i el socialdemòcrata Peter Bofinger.

L'economia Alemanya va a tota màquina, tancarà l'any amb un creixement del 2,3%, record exportacions i ocupació mentre que la caixa que ha deixat en Schäuble rebossa de calers. Un Aufschwund en tota regla, ara bé, segons els consell de savis, l'economia està recalentada: hi ha més consumidors que volen comprar cotxes, ordinadors o cuines que el que poden oferir les empreses. Davant d'això el primer impuls de les empreses davant l'excés de demanda és pujar preus i aprofitar la cojuntura. Si persisteix més encara l'excés de demanda, l'empresa necessita produir més i ocupar un major nombre de persones però en un marc de plena ocupació només és viable si es pugen salaris i es roba treballadors a altres empreses. Les empreses ofereixen doncs, millors salaris i això repecuteix en el preu final dels productes. L'espiral salaris-preus.

Wirtschaftswunder 1.0

Un diagnòstic similar es va realitzar al 1964, en temps del miracle econòmic, on el consell de savis alertava igualment de la plena ocupació de la força de treball potencial. És temps de Ludwig Erhard prometent prosperitat per a tothom, amb les empreses carregades de comandes i els alemanys gastant a tutiplen. La taxa de creixement era del 6,7% i la taxa d'atur era del 0,7% (!). Al 1965, el consell alertava de l'excés de demanda i per tant, la falta de  mà d'obra va ser coberta pels Gastarbeiter, els milers de grecs, turcs, italians o bé espanyols que van emigrar cap Alemanya. El Consell alertava també de l'acceleració de l'increment de salaris ja que taxa d'inflació de 1965 arribava al 4%.

L'increment de la taxa inflació va posar molt molt nerviosos als econòmistes alemanys de l'època: quan els preus pugen, els treballadors demanden majors salaris per compensar la pèrdua de capacitat adquisitiva. Això podia degenerar en un espiral salaris-preus perillosa. Per evitar-ho el Bundesbank havia de fer una política monetària restrictiva- pujar tipus per que les empreses reduïssin la inversió - juntament amb una política fiscal restrictiva - pressupostos equilibrats tant del Bund, dels Länders com dels ajuntaments i mesures orientades a la reducció del crèdit bancari-. Era una batalla a dura mentre la gent no es tragués del cap l'expectativa de l'alça de preus. 

Aquest missatge en prou feines va tenir reflexe en els polítics, ningú vol acabar amb la festa. A la primavera de 1965, Erhard que passa de Ministre d'Economia a Bundeskanzler, va baixar fins i tot els impostos. Més benzina. En definitiva Erhard no va fer una política fiscal reestrictiva. Els anys següents la taxa d'inflació es mantenir per sobre del 7% - impulsat també per la crisis del petroli - fins que el Bundesbank va pujar els tipus d'interès i com el mateix banc central admetia " no sense costos per l'economia en general i en concret per determinades persones". L'atur va pujar al 4,7%. 

Wirtschaftswunder 2.0

Si deixem a part el curt impacte de la crisi financera, l'economia alemanya creix ininterrumpidament des de fa 15 anys, encara que més lent que els anys seixanta. La taxa d'atur està en el punt més baix des de la Reunificació i en les regions més dinàmiques hi ha plena ocupació. Concretament en el sector de la construcció s'ha arribat a la màxima capacitat...qui vol contractar un paleta ha d'esperar setmanes quan no mesos.

Malgrat tot, el mercat de treball alemany encara té cert recorregut, els plans d'ocupació de l'Agència de Treball arriben al 1 milió de persones - que s'haurien de sumar a 2,37 milions de persones que oficialment estan al atur- . Després venen els que treballen parcialment i volen augmentar les hores juntament amb els estrangers que venen atrets a Alemanya per la bona cojuntura. Des de 2010 ha augmentat la seguretat social en 1,7M de treballadors estrangers. Hi ha més treball però també major força de treball.

Altres indicadors indirectes del mercat de treball tampoc donen suport a la tesis de l'escalfament, l'ocupació a temps complert en el sector serveis va pujar un 2,2% igualment, el sindicat IG Metall demana un augment del 6% del salaris en la negociació col·lectiva però es conforma amb un 3-4% (!). Els convenis col·lectius van augmentar els salaris de mitja un 2,3% durant el 2017. La previsió d'inflació del Bundesbank és passar de l'actual 1,7% al 1,9% al 2020. 

 

La gran incertesa pasa per la política i aquí Mario Draghi vol posar el seu gra de sorra mantenint els tipus baixos per ajudar als països del sud d'Europa, si els pugés seria molt ben rebut per l'economia alemanya segons el Consell de Savis ja que allisaria el boom. Potser aquí està la mare dels ous, per que a les converses entre el SPD i la CDU no ha sortit cap cosa d'aquestes, ni baixades d'impostos ni inversions públiques que posin en perill l'equilibri pressupostari, el schwarze null.

QUIN POLÍTIC VOLDRIA  GOVERNAR AMB LA CAIXA PLENA I SENSE GASTAR????? 

 

NOTA 0: La part del Wirtschaftswunder 0.1 està molt simplificada.

NOTA1: L'economia alemanya tancarà segurament amb un creixement del 2,3% ( 0,7% dècimes per sobre de les previsions). Per 2018 esperen un 2,5% i deixar l'atur per sota dels 2,5M mentre els ocupats passin dels 44,3M de 2017 als 45,3M a 2019. Guanyen un milió de llocs de treball (!)

NOTA2: El llistat de desitjos pel 2018 del Frankfurter Allgemaine inclou la dimissió de Draghi i la baixa d'impostos i que la indústria automobilistica deixi penjat a Tesla ;).

NOTA3: Per si teniu ganes, l'informe de cojuntura del Bundesbank per desembre.
https://www.bundesbank.de/Redaktion/DE/Downloads/Veroeffentlichungen/Monatsberichte/2017/2017_12_monatsbericht.pdf?__blob=publicationFile