Cojuntura: el Miracle Alemany 2.0

I es va liar....els consell de savis econòmics va emetre el seu dictamen: excés de demanda - Überauslastung - . El consell està format per 6 membres on dominen els ordos, Christoph Schmidt, Isabel Schnabel, Volker Wieland, Lars Feld - que deu la seva posició al consell al FDP- i el socialdemòcrata Peter Bofinger.

L'economia Alemanya va a tota màquina, tancarà l'any amb un creixement del 2,3%, record exportacions i ocupació mentre que la caixa que ha deixat en Schäuble rebossa de calers. Un Aufschwund en tota regla, ara bé, segons els consell de savis, l'economia està recalentada: hi ha més consumidors que volen comprar cotxes, ordinadors o cuines que el que poden oferir les empreses. Davant d'això el primer impuls de les empreses davant l'excés de demanda és pujar preus i aprofitar la cojuntura. Si persisteix més encara l'excés de demanda, l'empresa necessita produir més i ocupar un major nombre de persones però en un marc de plena ocupació només és viable si es pugen salaris i es roba treballadors a altres empreses. Les empreses ofereixen doncs, millors salaris i això repecuteix en el preu final dels productes. L'espiral salaris-preus.

Wirtschaftswunder 1.0

Un diagnòstic similar es va realitzar al 1964, en temps del miracle econòmic, on el consell de savis alertava igualment de la plena ocupació de la força de treball potencial. És temps de Ludwig Erhard prometent prosperitat per a tothom, amb les empreses carregades de comandes i els alemanys gastant a tutiplen. La taxa de creixement era del 6,7% i la taxa d'atur era del 0,7% (!). Al 1965, el consell alertava de l'excés de demanda i per tant, la falta de  mà d'obra va ser coberta pels Gastarbeiter, els milers de grecs, turcs, italians o bé espanyols que van emigrar cap Alemanya. El Consell alertava també de l'acceleració de l'increment de salaris ja que taxa d'inflació de 1965 arribava al 4%.

L'increment de la taxa inflació va posar molt molt nerviosos als econòmistes alemanys de l'època: quan els preus pugen, els treballadors demanden majors salaris per compensar la pèrdua de capacitat adquisitiva. Això podia degenerar en un espiral salaris-preus perillosa. Per evitar-ho el Bundesbank havia de fer una política monetària restrictiva- pujar tipus per que les empreses reduïssin la inversió - juntament amb una política fiscal restrictiva - pressupostos equilibrats tant del Bund, dels Länders com dels ajuntaments i mesures orientades a la reducció del crèdit bancari-. Era una batalla a dura mentre la gent no es tragués del cap l'expectativa de l'alça de preus. 

Aquest missatge en prou feines va tenir reflexe en els polítics, ningú vol acabar amb la festa. A la primavera de 1965, Erhard que passa de Ministre d'Economia a Bundeskanzler, va baixar fins i tot els impostos. Més benzina. En definitiva Erhard no va fer una política fiscal reestrictiva. Els anys següents la taxa d'inflació es mantenir per sobre del 7% - impulsat també per la crisis del petroli - fins que el Bundesbank va pujar els tipus d'interès i com el mateix banc central admetia " no sense costos per l'economia en general i en concret per determinades persones". L'atur va pujar al 4,7%. 

Wirtschaftswunder 2.0

Si deixem a part el curt impacte de la crisi financera, l'economia alemanya creix ininterrumpidament des de fa 15 anys, encara que més lent que els anys seixanta. La taxa d'atur està en el punt més baix des de la Reunificació i en les regions més dinàmiques hi ha plena ocupació. Concretament en el sector de la construcció s'ha arribat a la màxima capacitat...qui vol contractar un paleta ha d'esperar setmanes quan no mesos.

Malgrat tot, el mercat de treball alemany encara té cert recorregut, els plans d'ocupació de l'Agència de Treball arriben al 1 milió de persones - que s'haurien de sumar a 2,37 milions de persones que oficialment estan al atur- . Després venen els que treballen parcialment i volen augmentar les hores juntament amb els estrangers que venen atrets a Alemanya per la bona cojuntura. Des de 2010 ha augmentat la seguretat social en 1,7M de treballadors estrangers. Hi ha més treball però també major força de treball.

Altres indicadors indirectes del mercat de treball tampoc donen suport a la tesis de l'escalfament, l'ocupació a temps complert en el sector serveis va pujar un 2,2% igualment, el sindicat IG Metall demana un augment del 6% del salaris en la negociació col·lectiva però es conforma amb un 3-4% (!). Els convenis col·lectius van augmentar els salaris de mitja un 2,3% durant el 2017. La previsió d'inflació del Bundesbank és passar de l'actual 1,7% al 1,9% al 2020. 

 

La gran incertesa pasa per la política i aquí Mario Draghi vol posar el seu gra de sorra mantenint els tipus baixos per ajudar als països del sud d'Europa, si els pugés seria molt ben rebut per l'economia alemanya segons el Consell de Savis ja que allisaria el boom. Potser aquí està la mare dels ous, per que a les converses entre el SPD i la CDU no ha sortit cap cosa d'aquestes, ni baixades d'impostos ni inversions públiques que posin en perill l'equilibri pressupostari, el schwarze null.

QUIN POLÍTIC VOLDRIA  GOVERNAR AMB LA CAIXA PLENA I SENSE GASTAR????? 

 

NOTA 0: La part del Wirtschaftswunder 0.1 està molt simplificada.

NOTA1: L'economia alemanya tancarà segurament amb un creixement del 2,3% ( 0,7% dècimes per sobre de les previsions). Per 2018 esperen un 2,5% i deixar l'atur per sota dels 2,5M mentre els ocupats passin dels 44,3M de 2017 als 45,3M a 2019. Guanyen un milió de llocs de treball (!)

NOTA2: El llistat de desitjos pel 2018 del Frankfurter Allgemaine inclou la dimissió de Draghi i la baixa d'impostos i que la indústria automobilistica deixi penjat a Tesla ;).

NOTA3: Per si teniu ganes, l'informe de cojuntura del Bundesbank per desembre.
https://www.bundesbank.de/Redaktion/DE/Downloads/Veroeffentlichungen/Monatsberichte/2017/2017_12_monatsbericht.pdf?__blob=publicationFile