Hi ha una
divergència fonamental entre el que representa la construcció europea entre el
Regne Únit i Alemanya, pel primer "the finest hour of democracy"
va ser la defensa de la democracia en solitari a Europa i l'entrada a la guerra
al setembre del 1939, mentre que per Alemanya aquest és el mateix periode
històric és el més obscur. En solitari, i sense l'ajuda dels USA, van guanyar
la batalla de l'aire amb la Royal Air Force plantan cara a la Luftwaffe. La
construcció europea representen coses diferents per ambdós països: per
Alemanya és un qüestió essencial la idea d'Europa, pel Regne Unit instrumental.
Va ser Willy
Brandt qui va desbloquejar l'entrada del Regne Unit al 1969 sent president
francés George Pompidou. Sense el país on va néixer la democràcia era dificil
construïr europa, però de seguida es va veure que tant el Regne Unit com França
es posaven d'acord quan Alemanya mirava l'Est. Quan Brandt es li van comentar
que a les memòries de George Kennan, l'ideòleg de la guerra freda, alertava, ja
al 1949, que qualsevol intent de vincular irrevocablement el Regne Únit a la
Comunitat Europea fracassaria ja que els anglesos sempre donarien prioritat a
la seva relació especial amb els USA, va dir: això
m'ho haurien d'haver dit abans.
Brandt es va "equivocar" quan donà suport a fer eleccions europees
(1979) i a la creació d'un parlament europeu, que com ell mateix sostenia, un
parlament porta amb ell la legislació i tot això, malgrat les minses
atribucions que tenia. Els anglesos només hi van participar per
controlar-lo amb la conseqüent paralisis. I és més, amb la caiguda del mur, els
anglesos van abogar per l'ampliació però no per un aprofundiment de les relacions
dintre Unió Europea. Anglaterra
garanteix a Washington que Europa no parlarà mai amb una sola veu.
La
globalització
Fa uns mesos
parlava amb un empresari que em deia que li costava 300 euros - 300 euros!-
portar un container del port de Taiwan a Barcelona, dels petitets, dels de 20
peus. Això representa que els costos laborals - salaris - són homogenis entre
Europa i la Xina -. Per cert, un Kalashnikov nou de trinca surt per uns 270€.
El ressorgiment de Xina, del Brasi o la Índia no és un invent de la city
de Londres, ni de Wall Street com creuen els francesos, és una fenòmen que
afecta íntimament a Europa i que està trencant els seus equilibris interns.
On abans hi havien
rendiments creixents, ara son decreixents i els problemes de competitivitat de
bona part d'Europa, especialment França, fan que sigui necessari fer reformes
estructurals. Quan hom parla de reformes estructurals representa rebaixar els
drets dels treballadors - prestacions d'atur, acomiadament.... - i
flexibilitzar el mercat de treball o siguir reduir el pes dels salaris al
compte de resultats per millorar la competitivitat de les "nostres"
empreses. La contradicció rau aquí: quan hom aplica mesures per millorar la
competitivitat genera una major desigualtat, augmenta la dispersió salarial. Uns
poquets són més rics i molts altres són més pobres. Alemanya, amb l'Agenda
2010 ha seguit aquest camí i certament a triumfat a l'economia global però amb
un cost social que l'actual govern està tractant de minorar.
Aquest és un dels
dilemes a què s'enfronta la UE: l'increment de la desigualtat genera un
excèrcit d'empobrits que veu el futur atrapat pels
baixos salaris, la inestabilitat laboral i minses cobertures
socials i és aquí, en aquest punt, quan arriben les conseqüències
polítiques. La bretxa entre la massa i l’èlit cada cop s’eixampla
més, bona part dels ciutadans se senten traïts pels seus representants
polítics, cada cop més "estatalitzats" i apareix el populisme. Els
partits tradicionals representen menys centre mentre apareixen líders
radicals a dreta i esquerra ocupant l’espai que deixen, mobilitzant aquells que
generalment no voten - i que tots tenim la imatge al cap -. Només cal llegir
la història moderna del SPD. El poble menut cada cop és més reaccionari:
nació, familia, treball, tradició en un món més petit, més cosmopolita, més
barrejat i més lliure però també més isolat. Entre l'Estat Nacional i el Weltbürgerschaft.
La victòria del Brèxit ha mostrat la incapacitat de la City de Londres, amb
totes les seves palanques mediàtiques i polítiques, per sobreposar la política
d'interessos a la qüestió identitaria en un país que va veure néixer el
capitalisme!
Entre el perill i l'extrema necessitat hi ha un camí
intermedi: la mort.
El Brexit ha
tornat a situar la UE davant del dilema què vol ser de gran - de fet no hi ha
plantejaments estratègics a 10 anys vista -. Per una banda, aprofundir
en major integració, tal com proposa el Tractat de Lisboa, o
bé, es retorna a l'Estat Nacional. En el moment, en que es van fer públics
els resultats del referéndum va començar la batalla: Jean Claude Junker i
Martin Schultz en una trinxera i de l'altra, els caps d'Estat, liderat per
Merkel, que en aquesta qüestió ha tancat un pacte amb els mateixos països de
l'Est Europeu que fa un parell de mesos combatien la política d'acolliment a
refugiats.
El mateix
divendres al matí, Martin Schultz es va reunir amb Sigmar Gabriel -
Secretari General del SPD i Vizekanzler - i Frank Walter Steinmeier - ministre
d'exteriors i al meu entendre el millor home del SPD - per tractar la qüestió:
no només és perillós que altres Estats segueixin l'exemple del Regne Unit, sinó
que amb la seva partida, marxa un dels grans enemics de la integració
europea i es pot aprofitar la jugada. El mateix divendres el SPD penja a la seva pàgina web "La nova
fundació d'Europa" ( Europa neu gründen) redactat per Schultz
i Gabriel. Clar desafiament a Merkel.
Per la seva banda,
Merkel no té pla B davant la sortida dels britànics. Necessita guanyar temps
per reconstruir la forta aliança que tenia amb els britànics per plantar
cara a la Comissió i els intents de flexibilitzar la política
fiscal a la UE pels països del sud d'Europa (i especialment, França). En
el tancament de l'executiva de la CDU/CSU a Postdam sosté que "un major
aprofundiment en la integració europea podria fer despenjar altres països
membres". Tot d'acord amb Schäuble.
El poder a la UE està concentrat on els interessos estatals es
bloquen mutuament. La política de Merkel és la d'anar fent - Weiter-so politik
- intentant que els aconteixements no canviïn el stato quo, renunciant
a qualsevol acció política.... Com sempre ha fet, però amb dues excepcions: el
canvi climàtic i els refugiats.
Contra els desitjos de Merkel, França vol una sortida ràpida dels britànics,
per tal de guanyar influència dintre de la UE i fer de contrapès als
alemanys...... Traduït: relaxar els criteris de dèficit públic.
DE MOMENT LA BATALLA L'HA
GUANYAT MERKEL, NO HI HA CANVIS ENS ELS TRACTATS I DESPRÉS DE L'ESTIU....JA
PARLAREM.
WEITER-SO POLITIK.
NOTA1: Quan Brandt va visitar London al 1962 i va explicar en
seu discurs amb companys del Labour Party que el Regne Unit pertenyia a Europa,
es va crear tal rebombori que el president de Labour Party Hugh, Gaistkell, va
crida a l'ordre i respecte per l'invitat. No només és la boira del
canal.
NOTA2: En una magnifica entrevista a Jürgen Habermas al Die
Zeit ratifica la seva posició davant la eurocrisis criticant a Merkel i
Schäuble per contraposar els intressos "nacionals" a curt contra el
futur de la UE. Merkel és una espècie de narcòtic per la UE. Per la gent jove,
el mercat i la tecnologia - Silicon Valley- salvaran la societat fent el
sistema democràtic irrellevant...ja en parlarem.
NOTA3:El sociòleg Wolfgang Streeck creu que la UE és una màquina de
desregular ( pèrdua del sentit democràtic) i que ha deixat a les
nacions en pilotes davant del capitalisme salvatge. S'ha de tornar al marc
nacional de l'Economia Social de Mercat.
NOTA4: El manifest del SPD. Europa neu gründen
