Repàs Macro: Inflació i tipus de canvi

 

Una de les dèries del meu bloc és anar seguint la política monetària, així que per acabar l’any, si us vau saltar alguna classe de Macro per anar al bar de la facultat a intentar lligar amb les de ADE, ara podeu recuperar-la. Bona entrada d’any!!!!

 

El mercat monetari: Euro on fire!

Malgrat la profunda crisis econòmica, la muntanya de deutes i el desastre del COVID, l’Euro és una moneda forta. Des del mes de Març, l’Euro s’ha apreciat un 20% respecte el Dòlar i respecte les principals socis comercials tipus la Xina o Japó, un 10%. L’anunci de Cristine Lagarde de fotre més canya  amb els 500.000M€, va apreciar l’Euro contra tot pronòstic.

Per fixar el tipus de canvi no només compten els fundamentals del país sinó el principi del desastre relatiu: els inversors creuen que comprant Euros, obtindran major rendibilitat que en una altre lloc, així que Dòlars, Lliures i Yens són canviats per euros. Les expectatives a futur ho determinen tot: creixement, inflació, estabilitat social i política pels propers anys 😉.

Si anem a les expectatives, la situació a Europa no és molt brillant, segons la OCDE el PIB de l’Eurozona caurà un 7,5% el PIB al 2020 i les perspectives per 2021 i 2022 tampoc són espectaculars. Els USA, per contra, van millor ja que l’economia americana només ha caigut la meitat que l’Eurozona i contra tot anàlisis fonamental, el Dòlar s’ha depreciat respecte l’Euro. La clau de volta són les expectatives d’inflació.

Actualment, la inflació americana és relativament baixa, però els inversors i especuladors creuen  que els propers anys els preus al consum augmentin més ràpidament als USA  que a Europa. En 5 anys les previsions d’inflació la inflació a Europa mostra un increment 1,7% mentre que els  USA 1,9%. Això són les previsions oficials però els inversors esperen una altra cosa.

 

Powell i la FED: canvien el vermut pel cognyac

La FED ha anunciat una nova orientació en la política monetària: no vigilarà tant l’evolució de la inflació, sinó el mercat de treball i per tant l’objectiu d’inflació del 2% deixa de ser un pilar fonamental.

Malgrat els anys i panys que porta la FED intentant aixecar la inflació per sobre del 2%, ara de sobte, conclou que aquest és un objectiu mig, és a dir, que la inflació pot romandre sensiblement per sobre del 2% sense que la FED intervingui. És a dir, si ens els últims 5 anys, la inflació romangué per sota del 2%, durant els propers 5 anys haurà d’estar notablement per sobre per compensar els anys anteriors. En Powell no especifica com aconseguirà l’objectiu i ni el marc temporal.

Des del segon trimestre, l’estalvi americà és negatiu, és a dir, demanen diner prestats per consum i inversions amb la qual cosa el dèficit de la balança per compte corrent ha arribat a xifres record. En aquest casos, el Banc Central ha de fer un política monetària restrictiva però la FED ha fet justament el contrari: accepta una major inflació que la que hi ha hagut fins ara,  i per tant els tipus d’interès es mantindran baixos. L’objectiu perseguit per la FED és mantenir tipus d’interès baixos encara que puguin els preus de tot tipus, matèries primes, immobles i sobretot accions. I tot això, combinat amb la política fiscal expansiva que vol encetar Joe Biden sense pujar impostos. Drinking and Driving!

És possible que la moneda de referència deixi de ser  el dòlar, per que l’estan adulterant. Tal com queixava amargament  Valery Giscad d’Estaign pel privilegi  dels americans d’endeutar-se de forma il·limitada, s’ha acabat.

 

L’Europa Merkeliana

A Europa la situació és la contraria, l’economia està en caiguda lliure però les institucions s’han mostrat fermes. La OCDE assenyala que Portugal, Spain, Itàlia i Grècia l’any que ve encara estaran per sota dels nivells de l’any 2019, però per contra, la UE ha actuat amb contundència  i amb una rapidesa impensables: ha aprovat un pressupost XXL i s’apropa cada cop més a la mutualització de deutes -amb l’aprovació de Polònia i Hongria-, la unió bancària avança mentre el  fons ESM pot intervenir per dotar de liquiditat els bancs amb problemes. I tot això amb el Brèxit pel mig. Europa es manté en peus i ferma.

Just abans de la pandèmia, els inversors internacionals estaven acollonits amb les economies emergents tipus Turquia i buscaven refugi en el Dòlar o l’Euro. Enguany, la fortalesa del Euro respecte el Dòlar confirma que la gestió de la crisis a Europa ha estat molt millor que altres parts del món i que les mesures implementades són encertades, sobretot si comparem amb els USA. Els 750.000M€ euros - en una espècie de Eurobons per que estan més o menys mancomunats -  han estat injectats amb decisió en comptes de les trifulgues a les que malauradament, estem acostumats. En cap moment s’ha posat en qüestió l’Euro. Actualment, la deute emesa pel BEI o el ESM té el millor rating i dels quals alemanya respon amb 2.000M€. La demanda per comprar deute europeu dispara la cotització del Euro. Safe Assets.

El problema ara rau en que les empreses europees ho tenen pitjor per exportar i la competitivitat se’n ressent en un moment delicat i això és cert per una economia com l’Alemanya molt depenent de les exportacions. Un increment del 5% sostingut en el tipus de canvi pot costar un 1,1% de PIB enguany i un 0,5% en el següent.  Cada pujada mina la competitivitat de les empreses europees. I no només això, comencen a sentir la competència dintre d’Europa amb productes americans i xinesos més barats. Per la indústria automobilista, l’impacte varia de 500 a 1.000M€.  Tenen assegurances de divises però un Euro sostingudament a l’alça els afecta (Hedging). Les multinacionals automobilístiques només poden traslladar la producció prop dels clients,  però els petits llepen.

Lagarde tot això l’ha enganxat per sorpresa. A les discussions amb els presidents dels Bancs Centrals dels Estats membres, la fortalesa del Euro ha jugat un paper secundari però malgrat que no és un objectiu confés del BCE, el tipus de cavni és crític. Un Euro fort, dificulta l’objectiu d’inflació ja que les importacions són més barates.

 

La impossibilitat de generar una dinàmica de preus a l’alça.

L’argument dels banquers centrals contra una inflació baixa és tècnica: els falten instruments per “dirigir” l’economia. Baixa inflació implica tipus baixos tipus i per tant la política monetària queda compromesa, no hi ha marge. La única opció que els queda és comprar paper a gran escala injectant liquiditat directament al sistema financer: el problema és que cada cop han d’injectar més pasta per obtenir més impacte. El crisis del COVID no ha fet res més que accelerar les injeccions de liquiditat  - per que els tipus no els poden tocar -.

Aquí apareix un nou problema que no agrada gaire als banquers centrals: el nivell de deute estan assumit pels agents econòmics: Estat, famílies i empreses. Malgrat que es començava a digerir la deute de la crisis de 2008-2010, el COVID ha disparat el nivell de deute. I la millor sortida per una situació de sobreendeutament és la inflació....però no estan fàcil tal com mostra l’exemple japonès que porta una política fiscal i monetària expansiva sense una dinàmica de preus a l’alça. De fet en els últims 10 anys, els preus han crescut un 0,5% de mitja.

Ens els mercats financers conviuen dues visions. Uns creuen que el preus continuaran baixant tal com mostra el tipus negatius del mercat de renda fixa mentre que altres creuen que el valor del diner caurà tal com mostra el record històric del preu de l’or. A llarg termini, la norma és l’estabilitat de preus, però hi ha dos efectes que es contraposen: digitalització i envelliment de la població que redueixen la demanda i per altre banda, hi ha la política monetària expansiva més situacións de stress polític.

Si domina la  des-globalització i proteccionisme, hi haurà inflació i si guanya la globalització i fronteres obertes, no hi haurà pujades de preu.

 

 

 

 

NOTA0: Si pugessin els preus a la zona euro, pujaria els tipus i els  endeutats països del sud d’europa se’n anirien a pastar fang. La pressió per controlar els preus és molt més alta a Europa.

NOTA1:

Bill dudley,  ex-cap ecoòmic de Goldman, president de la reserva federal de Nova York durant 9 anys alerta sobre la possibilitat de l’increment de preus als USA. Les projeccions de la FED és que no s’aconseguirà un inflació del 2% abans de 2023 i els yield, els inversors esperen una inflació mitja de 1,9% la pròxima dècada. Dudley creu que no serà així per cinc motius:

1/ La base per mesurar la inflació els propers anys serà 2020.

2/ Quan s’arriba a la normalitat a partir de la segona meitat de 2021, els preus de determinats sectors que havien estat aturats pujaran ( hotels, restaurants i avions) i aquest impacte serà relativament més fort que els sectors que baixen preus tipus Netflix o Zoom.

3/ Com que petaran tants restaurants, els que quedin pujaran preus. És a dir, els increments de demanda amb un oferta minvada seran compensats per pujades de preus.

4/ Els canvi d’objectius de la FED respecte a la mitja del 2%.

5/ Els economistes deixen d’estar preocupats pel deute públic i es focalitzen en accions agressives per compensar caigudes de la demanda.

 

NOTA3: Història de la inflació

Si hom mira les sèries de preus més antigues, les angleses, des de 1661, hom pot veure com es mouen els preus a llarg termini. En una societat eminentment agrària, un any pujaven els preus un 15% i l’altre baixaven un 14% en funció de la collita: sobreproducció uns anys i extrema demanda uns altres. A la llarga hi havia estabilitat de preus entre 1661 i el 1750, la inflació va pujar un 0,5% anual. Entre 1750 i 1850 un 0,7% i fins a la primera guerra mundial un 0,2%.  Durant el segle XIX les variacions de preus ja no van ser tant bèsties, la sobreproducció s’enviava a altres països i quan hi havia escassetat, s’importaven béns. Fronteres obertes i un tipus de canvi estable basat en el patró or ajudava. L’economia de guerra ajuda a la inflació però després de les guerres mundials la cosa s’estabilitza amb un dòlar fort. La crisis de petroli dels 70 ho envia tot a norris, el Regne Unit arriba a tenir una taxa d’inflació del 23% en un any. Durant tot els 80, els banquers centrals tenen com a objectiu el control de la inflació especialment amb ajuda del sector serveis. A partir dels anys noranta arriba la nova globalització, fronteres obertes, competència internacional acaben amb l’espiral salari-preus: aquí comença l’era del 2% com objectiu de política econòmica. La crisis de 2008-2010 continua la tendència, de fet l’any passat van créixer els preus un 1,8% als Estats Units i Regne Unit mentre que a la Zona Euro  un minso 1,2%

 

La banca privada alemanya: els Warburg

 

El meu pas pels cursos de doctorat d’història econòmica no va ser gaire brillant. A descatar l’amistat que vaig fer amb Ernest Lluch i del que vaig aprendre a pensar en termes de política d’Estat,  i més amb la feina titànica que tenia al davant: redimir Espanya a través de l’estudi del segle XVIII i la música barroca. De Jordi Nadal,  que em recordava molt al meu avi,  recordo una intel·ligència primària i nas – una virtut no menor-. Espanya en su cenit és un llibre rodó. L’econometria no va ser el meu fort, passa com l’alemany, quan ho deixes, tornar és complicat. Al meu entendre aquell departament tenien un problema, malgrat tenien les dades, no passaven al següent grau d’abstracció, de fet vaig haver de descobrir la història monetària de Sardà Dexeus en la solitud d’una biblioteca. En fi, menys Vicenç Vives i més Sardà Dexeus.

 

Els jueus abans de Napoleó.

Els Warburg és la banca privada més antiga d’alemanya i del món, maneguen 5.500M€ amb 700 treballadors i amb beneficis després d’impostos – el que no han pogut amagar - de 7M€  a 2018. Actualment, el 40% del capital està en mans de M.Max Warburg i un 40% a Christian Olearius i un 20% en minoritaris.

Durant el segle XVI s’havien establert a Westfàlia, el primer Warburg documentat és Simon Von Kassel que demana protecció al senyor local. La casa familiar encara està dempeus. A Warburg no hi havia un call així que els jueus no estaven estigmatitzats i la família era molt reconeguda: durant tres generacions la seva casa feia de sinagoga local. Warburg està al centre d’Alemanya equidistant a Hambrug Frankfurt, Düsseldorf i Leipzig...un bon lloc. Amb les prohibicions medievals, els Warburg s’havien dedicat a la penyora i als canvis. Pagaven un tou de calers per ser jueus protegits depenent sempre de la benevolència del senyor de torn.

No queden clares les raons per que una branca de la família va deixar la ciutat i va marxar a Altona, ciutat de Dinamarka amb frontera amb Hamburg al 1668. Com que els jueus alemanys no portaven cognom molts adoptaven el deu seu lloc de residència per això el cognom va passar de Kassel a Warburg. A Altona els jueus gaudien de força llibertat comparat amb la veïna Hamburg: hi havia sinagoga i cementiri on els jueus portuguesos i castellans que portaven allà 200 anys enterraven els seus familiars. A Hamburg  tot això estava prohibit.

Van créixer amb la ciutat i fins que el 1773 Gumprich  Warburg es va establir definitivament a Hamburg després de casar-se amb la filla d’un petit financer hamburguès que descomptava paper. Un risc també ja que a la part vella de la ciutat, els jueus només podien viure en 5 carrers i en la nova en 14 carrers i eren molt estrets.

Els Warburg van continuar amb el mateix negoci que feien a Westfalia, però amb la diferència que Hamburg estava connectat amb el món a través del seu port i van poder aprofitar tot el Aufschwung de què van gaudir les ciutats hanseàtiques. Hamburg era un ciutat lliberal, cosmopolita i donava més marge als jueus a finals del XVIII. Amb les seves relacions internacionals – els jueus estaven escampats per tots els enclaus comercials- va aconseguir la protecció del Senat i l’acceptació paulatina per part de la població. Show me the money.

No sabem ben bé com Gumprich manegava els negocis, no era ric del cagar però va deixar un posició còmode als seus fills. Malgrat l’advertiment del pare de mantenir-se units, els germans es van barallar durant molts anys malgrat es miraven de reüll a la Borsa i més d’una vegada s’havien fotut el pal mútuament venent-se divises que havien comprat prèviament a més baix preu. Finalment, van veure que era absurd tot plegat i es van aliar amb un pacte escrit en hebreu i arameu al 1810, any 5570 del calendari jueu. En fi, judeus ortodoxos de debò, encara que com sempre un germà més ortodox que l’altre: l’un vivia el petit pis de dalt del banc amb la seva dona i la filla, anava regularment a la sinagoga i pagava de la seva butxaca estudis teològics. A  l’altre li agradaven més els cafès i les senyoretes.

 

Les contradiccions de l’època napoleònica

Hamburg seguia una política d’estricte neutralitat. Durant la revolució francesa, els nobles francesos van enviar forces calers a Hamburg i durant les Guerres Napoleòniques allò va ser un no parar d’enviar mercaderies als Estats en guerra. Amb el tancament del continent decretat per Napoleó, Hamburg es va convertir el centre de negocis il·legals de mitja Europa.  Els Warburg van obrar amb prudència i encara que no hi ha gaires proves documentals, està demostrat que tenien contacte amb els Rotschild de Frankfurt i les seves filials de Paris i Londres.

Al 1806, les tropes napoleòniques ocupen Hamburg, mantenen el Senat i el consistori però els hamburguesos han de pagar impostos elevats. Els jueus durant l’ocupació francesa van gaudir dels mateixos que qualsevol altre ciutadà però no els va salvar que al 1812, els francesos detinguessin als rics d’Hamburg a canvi de diners. El germà ortodox, es va negar a pagar el rescat del seu germà petit malgrat la pressió de la comunitat jueva. Va aguantar la pressió i va guanyar.

Amb la marxa dels francesos, es va tornar al règim jurídic aplicat als jueus de 1710 i això que els jueus només representaven el 4% de la població d’Hamburg. A més, com durant l’ocupació francesa, els jueus havien sortit del call i freqüentat cafès, se’ls veia com a enemics. Per no parlar de l’enveja que sentien els seus conciutadans per la prosperitat jueva. Al 1819 hi va haver un forta ensulsiada, van fotre fora els jueus dels cafès que no els tocava i van saquejar les cases establertes fora del call. En fi, els anys que van seguir, van ser de decepció i de tornada  al call amb les habituals baralles als cafès amb els seus conciutadans, que no podien suportar un tracte d’igualtat amb els jueus. Els Warburg es portaven bé i no van patir cap incident: treballar, fora vicis i interès compost.

 

Salvament d’Hamburg

La relació entre germans va empitjorar de debò, quan el menys ortodoxos es va embolicar amb la filla de l’altre, que només tenia 14 anys. La filla era de bon veure, li deien la rosa de Peterstrasse i fins i tot, Heinrich Heine li va dedica un poema. Els plans del pare per casar-la bé, se’n van anar a norris sobretot quan va morir el seu germà ja que els jueus del voltant eren massa pobres i un cristià, ni li passava pel cap.

A la pobra Sara, al final la van casa amb un discapacitat molt més gran que ella que no tenia cap mena d’interès en el banc: qualsevol decisió important passava per mans de la mestressa. A la Sara li agradava anar al teatre i la música mentre l’altre passava de tot...en fi un matrimoni arranjat amb 6 fills. Un desastre.

La mestressa també va arranjar els matrimonis del seus 6 fills, encara que el primer la va cagar casant la filla gran amb un jueu ric de Londres que va resultar ser un estafador. La mestressa va haver de viatjar personalment a Londres per arreglar l’assumpte, especialment el tema de la dot. Van perdre una quarta part del patrimoni en tota l'operació.

Quan va traspassar el marit discapacitat, ja va fer de mestressa tota la resta de la seva vida: quan tancava la borsa esperava que el seu fill vingués i li fés cinc cèntims. La mestressa al ser una dona no podia participar així que havia de fer servir el seu fill com a testaferro per les operacions.

La prova de foc va arribar amb la crisis de ferrocarril i la guerra de Crimea al 1857 i la caiguda dels preus de les matèries primes que va provocar un pànic. Tothom va voler retirar els dipòsits, els bancs es van quedar sense calers i al port d’Hamburg s’acumulaven milers de mercaderies que ningú podia pagar. El Senat va intentar emetre deute sense èxit i l’economia hamburguesa es va col·lapsar.

Gràcies al matrimoni de la filla de la mestressa amb un dels amos del Credit Anstalt, de Viena, va aparèixer com la mitjancera entre l’Imperi Austro-hongarès i la Lliga Hanseàtica. El paio del Credit Anstalt – el mateix que el famós Credit Anstalt del crack del 29 -  tenia com a gendre l’Emperador, així que van convèncer aquest de salvar la ciutat hanseàtica enviant 13 vagons de trens carregats de plata per assegurar la emissió de deute. Desembre de 1857.

Hamburg va salvar el pànic i en sis mesos van tornar el tren de plata més els interessos de l’operació. De cop, el Warburg Bank va guanyar una reputació espectacular i va entrar en el finançament de deute públic de la ciutat. I tot això, amb 10 treballadors va passar a ser la banca privada de referència de la ciutat fins als nostres dies.

ESPEREM QUE L'ISIDRU HAGI CASAT BÉ LES FILLES!

 

 

NOTA0: Les classes d'en Pere Pascual ,explicant el segle XIX a través del ferrocarril també eren inspiridores.

NOTA1: A partir del 1860 els jueus gaudeixen dels mateixos drets que tots el hamburguesos.

NOTA2: Hi ha un llibre prohibit de Werner Sombart i que tinc a casa titulat els jueus i la vida econòmica. Es de 1911 però ja apunta a un Sombart que va passar de socialista a nacional socialista.  

La tàctica Salami

 

Els plans de Merkel de implementar mesures més dures per combatre el COVID a les escoles -  obligació de  portar mascareta per a tots els alumnes i regulació classes telemàtiques -  han generat l’oposició dels Ministerpräsidenten, ja que són competències exclusives dels Länder. Merkel ha acabat la reunió plegant els papers de mala manera i traslladant del debat de les mesures a la propera reunió.  

Cada dimecres se celebra la reunió de la Bundeskanzlerin i els 16 Ministerpräsidenten dels Länder. No cal dir que Merkel surt amb els nervis a flor de pell. Des del mes de Març la política alemanya es concentra als dimecres, on tots els presidents dels Länder aprofiten la seva oportunitat per posicionar-se com successors de Merkel, apuntalar la seva posició dintre del partit o bé assegurar-se la reelecció...qualsevol objectiu menys el bé públic.

Fins aleshores Merkel marcava el pas, però ara s’ha d’arranjar amb els 16 presidents, i aquests, cada cop més li mostren menys lleialtat i més oposició a les mesures que preten implementar. Resultat, tot xivarri i cap acord. És la Tàctica Salami: durant una negociació s'han de fer les mínimes concessions per intentar allargar-la fins que l’adversari acabi exasperat. Suposo que us sona i això és el que passa també a la política alemanya.

Les reunions comencen amb Merkel saludant personalment cadascun dels assistents. Després pregunta si s’ha deixat algú i llavors apareix un Ministerpräsident dient que Nordrhein-Westfalen continua allà. A les teleconferències apareix Merkel i els seus assessors però respecte als presidents dels Länder....no queda clar qui escolta per allà(!).

Bodo Ramelow, Die Linke i Ministerpräsident de Turíngia,  rep un SMS on periodista del Bild lloa la seva intervenció a la reunió que s’està produint i diu als seus companys que no es pot treballar així. A Berlin és difícil que no hagi filtracions però això és un reunió al màxim nivell i per tractar la problemàtica del Covid. Merkel diu que això és una calamitat. Algunes reunions sembla que siguin transmeses en directe. Això genera transparència de cara la ciutadania però desconfiança entre els actors polítics. Merkel davant les filtracions va amenaçar en no dir res més.  

Un cop Merkel obre la reunió i després intervé qui vol. Punt per punt van discutint però aquí cadascú ha pres la mida de l’altre, uns critiquen, altres  badallen i cadascú té un rol fixat. El més temut és el president de Hesse, xerra i xerra sense arribar enlloc. Alguns aprofiten per jugar al Candy Crash i tot això amanit amb crits recurrents de – El Micro!!!!!-.

 

Manuel Schwesig SPD

Només hi ha tres dones a la reunió dels dimecres i una és Manuela Schwesig, SPD, presidenta de Mecklenburg-Vorpommern  i és la que fa preguntes tipus: hi ha proves que els nens s’encomanin a l’escola? La especialista de Merkel contesta que no hi ha estudis que ho confirmin. Una part de la taula admira a Schwesig pel domini de les dades mentre d’altres la titllen d’histèrica per que sempre s’està referint al baix rati d’infeccions del seu Land. Alguns troben estrany que malgrat que es mostri en contra de mesures estrictes, al seu Land no es pugui pernoctar.

En fi, tothom va fer conya quan va dir que els serveis cos a cos s’havien de permetre. Ella pensava en cuidadors, mentre la resta no.

 

Armin Laschet CDU

Aspirant a successor de Merkel amb poques possibilitats – vol i no dol-  president de Nordrhein Westfalen i  fa les reunions sense parar de fumar amb paquet de cigarrets, encenedor i cendrer. El paio està a prova per que just abans del Covid volia posicionar-se com a candidat per substituir a Merkel i la crisis del Covid se’l pot endur per davant. En fi, ambició i nervis amb la qual cosa converteix les reunions de Ministerpräsidenten en el seu talk-show personal.

S’ha convertit en el cabdill del bàndol pro-obertura dels business el més aviat possible. Fins i tot, va forçar la discussió sobre l’obertura de les botigues de mobles. Com a contrapart estava el Markus Söder, l’altre candidat a substituir Merkel i partidari d’un confinament dur. Laschet es va enfrontar obertament a Merkel un parell de vegades fins i tot, visiblement excitat.  No és gratis, no té masses opcions de convertir-se en successor de Merkel i ha de jugar fort per posicionar-se com el candidat del business.

Apart de les botigues de mobles, propugna l’obertura de les esglésies amb l'argument que les esglesies no són el mateix que botigues o prostíbuls. Tot per guanyar punts dintre de la CDU... i només li va donar suport el ex-comunista Bodo Ramelow sorprenentment. Va haver de ser Markus Söder, de Bayern que va recordar que el Papa havia recomanat celebrar la setmana santa a casa. Fi del debat.

Es posiciona com el líder dels Ministerpräsidenten contra les mesures de Merkel, fins i tot va aconseguir fer una aliança amb els altre 12 Ministerpräsidenten enviant una carta amb l’encapçalament “Benvolguda Bundeskanzerlin Merkel”.

  

Markus Söder CSU

El Ministerpräsident de Bayern, un altre trepa amb ganes d’escenari. Ha estat el més beneficiat de la pandèmia apareixent com l’home amb possibilitats de substituir Merkel. Des de setembre és coordinador – jajaja – de les reunions entre Merkel i la resta dels Ministerpräsidenten i com és de preveure, no ha prosperat gaire com a coordinador. Va voler que els test gratis de Bayern als aeroports s’extenguessin a tota Alemanya, sense èxit, ja que alguns Länder, no se’ls poden permetre. No és un figura que permeti integrar diverses sensibilitats, a més, més que federalista s’està tornat jacobí en la mesura que no pot imposar les seves polítiques a la resta de Länder.

Aquesta passió sobrevinguda pel centralisme es deu a que a Bayern, frontera amb Itàlia i Àustria té una xifra d’infectats elevada i vol imposar mesures el més restrictives possibles. És un federalisme portat al extrem.

No coneixem l’assessor àulic però el paio apareix com el màxim responsable amb una gesticulació exagerada durant les rodes de premsa deixant a Merkel com la minyona de l’invent i això que Söder la va cagar al principi de la pandèmia amb la compra tests defectuosos ( a Alemanya també passa). Massa gesticulació amb els peus de fang.

 

Bodo Ramelow, Die Linke

Aquest n’està fins els nassos del confinament i pretén no fer gaire cosa mentre els números d'infectats no l’atrapin i critica aquestes trobades de dimecres al marge del parlament com una espècie de govern paral·lel sense control parlamentari. Ha estat el gran perdedor per que les xifres d’infeccions s’han disparat al novembre. Com és l’únic “comunista” havia de jugar el paper de polaritzador tant per destacar com per mantenir la precària coalició del Land que governa.  

 

Merkel

Una altra que està fins als nassos de tots plegats i en prou feines es conté quan discrepen d’una línia dura contra el Covid19. S’ha aliat amb Bayern i Baden contra els altres 12 Länder. En els 8 mesos de pandèmia ha mostrat més sentiments que en els últims 14 anys de mandat. També és cert que resistència, resistència només l’ha trobat en el terreny internacional i no tant internament i ara està plenament convençuda que s’han de prendre mesures dures per protegir als més dèbils.

A part de Söder i Kretschmann, Bayern i Baden, té el suport de Helge Braun, el Simón alemany, que utilitza la tècnica de Shock and awe, colpeja brutalment i paralitzar amb dades per acollonir al personal.

Merkel vol està a prop del ciutadà i les seves intervencions són més emocionals: va jugar fort amb les mesures a les escoles a l’útlima reunió malgrat sabia que hi hauria oposició ja que la política educativa és cosa dels Länder. D’aquí un any Merkel marxa i té poca força ara mateix per disciplinar la CDU. Els seu poder es basa en trobar les paraules correctes de cara la població.

 

El federalisme funciona

Segurament hi ha formes millors de gestionar la pandèmia que la ronda de Ministerpräsidenten però  Alemanya no és federal per que si, sinó per que és plural en essència, Mecklenburg-Vorpommern no té res a veure amb Köln, ni Bayern amb Dresde. Malgrat que a vegades sembli els Encants amb la subhasta de mesures, s’arriben a acords molt més ràpids del que el dret administratiu faria suposar. La oposició  i el debat es manifesta en aquesta taula de debat i és un símptoma de salut democràtica...en línies gruixudes la cosa funciona fins fa un parell de setmanes quan Merkel va dir que en aquesta taula no s’ha decidit res, literalment. Fins el proper dimecres no es discutirà més sobre les mesures de confinament.

 

 

 

NOTA1: La tàctica salami la va encetar el partit comunista hongarès per via amenaces i aliances per sobreposar-se com a majoritari després de treure el 17% dels vots. Això es fa peça a peça, calumniant els adversaris més solvents i buscant aliances amb els més incapaços de l’oposició. Sense que l’adversari se’n adoni, se’l cruspeix directament.

NOTA2: El tema de l’escola és un dels punts més sensibles, els Länder volen mantenir-los obertes mentre que el Bund vol limitar els grups. El Bund té els models matemàtics sobre escenaris d’infecció sense escoles obertes però de moment se’l menja amb patates. Això si, es necessiten més mestres. Si l’alta política queda lluny del ciutadà mig, la pandèmia ha permès un apropament per que no paren de discutir tot tipus de detalls, sectors i mesures, fins i tot, Söder parla de la política Micky Maus.