La banca privada alemanya: els Warburg

 

El meu pas pels cursos de doctorat d’història econòmica no va ser gaire brillant. A descatar l’amistat que vaig fer amb Ernest Lluch i del que vaig aprendre a pensar en termes de política d’Estat,  i més amb la feina titànica que tenia al davant: redimir Espanya a través de l’estudi del segle XVIII i la música barroca. De Jordi Nadal,  que em recordava molt al meu avi,  recordo una intel·ligència primària i nas – una virtut no menor-. Espanya en su cenit és un llibre rodó. L’econometria no va ser el meu fort, passa com l’alemany, quan ho deixes, tornar és complicat. Al meu entendre aquell departament tenien un problema, malgrat tenien les dades, no passaven al següent grau d’abstracció, de fet vaig haver de descobrir la història monetària de Sardà Dexeus en la solitud d’una biblioteca. En fi, menys Vicenç Vives i més Sardà Dexeus.

 

Els jueus abans de Napoleó.

Els Warburg és la banca privada més antiga d’alemanya i del món, maneguen 5.500M€ amb 700 treballadors i amb beneficis després d’impostos – el que no han pogut amagar - de 7M€  a 2018. Actualment, el 40% del capital està en mans de M.Max Warburg i un 40% a Christian Olearius i un 20% en minoritaris.

Durant el segle XVI s’havien establert a Westfàlia, el primer Warburg documentat és Simon Von Kassel que demana protecció al senyor local. La casa familiar encara està dempeus. A Warburg no hi havia un call així que els jueus no estaven estigmatitzats i la família era molt reconeguda: durant tres generacions la seva casa feia de sinagoga local. Warburg està al centre d’Alemanya equidistant a Hambrug Frankfurt, Düsseldorf i Leipzig...un bon lloc. Amb les prohibicions medievals, els Warburg s’havien dedicat a la penyora i als canvis. Pagaven un tou de calers per ser jueus protegits depenent sempre de la benevolència del senyor de torn.

No queden clares les raons per que una branca de la família va deixar la ciutat i va marxar a Altona, ciutat de Dinamarka amb frontera amb Hamburg al 1668. Com que els jueus alemanys no portaven cognom molts adoptaven el deu seu lloc de residència per això el cognom va passar de Kassel a Warburg. A Altona els jueus gaudien de força llibertat comparat amb la veïna Hamburg: hi havia sinagoga i cementiri on els jueus portuguesos i castellans que portaven allà 200 anys enterraven els seus familiars. A Hamburg  tot això estava prohibit.

Van créixer amb la ciutat i fins que el 1773 Gumprich  Warburg es va establir definitivament a Hamburg després de casar-se amb la filla d’un petit financer hamburguès que descomptava paper. Un risc també ja que a la part vella de la ciutat, els jueus només podien viure en 5 carrers i en la nova en 14 carrers i eren molt estrets.

Els Warburg van continuar amb el mateix negoci que feien a Westfalia, però amb la diferència que Hamburg estava connectat amb el món a través del seu port i van poder aprofitar tot el Aufschwung de què van gaudir les ciutats hanseàtiques. Hamburg era un ciutat lliberal, cosmopolita i donava més marge als jueus a finals del XVIII. Amb les seves relacions internacionals – els jueus estaven escampats per tots els enclaus comercials- va aconseguir la protecció del Senat i l’acceptació paulatina per part de la població. Show me the money.

No sabem ben bé com Gumprich manegava els negocis, no era ric del cagar però va deixar un posició còmode als seus fills. Malgrat l’advertiment del pare de mantenir-se units, els germans es van barallar durant molts anys malgrat es miraven de reüll a la Borsa i més d’una vegada s’havien fotut el pal mútuament venent-se divises que havien comprat prèviament a més baix preu. Finalment, van veure que era absurd tot plegat i es van aliar amb un pacte escrit en hebreu i arameu al 1810, any 5570 del calendari jueu. En fi, judeus ortodoxos de debò, encara que com sempre un germà més ortodox que l’altre: l’un vivia el petit pis de dalt del banc amb la seva dona i la filla, anava regularment a la sinagoga i pagava de la seva butxaca estudis teològics. A  l’altre li agradaven més els cafès i les senyoretes.

 

Les contradiccions de l’època napoleònica

Hamburg seguia una política d’estricte neutralitat. Durant la revolució francesa, els nobles francesos van enviar forces calers a Hamburg i durant les Guerres Napoleòniques allò va ser un no parar d’enviar mercaderies als Estats en guerra. Amb el tancament del continent decretat per Napoleó, Hamburg es va convertir el centre de negocis il·legals de mitja Europa.  Els Warburg van obrar amb prudència i encara que no hi ha gaires proves documentals, està demostrat que tenien contacte amb els Rotschild de Frankfurt i les seves filials de Paris i Londres.

Al 1806, les tropes napoleòniques ocupen Hamburg, mantenen el Senat i el consistori però els hamburguesos han de pagar impostos elevats. Els jueus durant l’ocupació francesa van gaudir dels mateixos que qualsevol altre ciutadà però no els va salvar que al 1812, els francesos detinguessin als rics d’Hamburg a canvi de diners. El germà ortodox, es va negar a pagar el rescat del seu germà petit malgrat la pressió de la comunitat jueva. Va aguantar la pressió i va guanyar.

Amb la marxa dels francesos, es va tornar al règim jurídic aplicat als jueus de 1710 i això que els jueus només representaven el 4% de la població d’Hamburg. A més, com durant l’ocupació francesa, els jueus havien sortit del call i freqüentat cafès, se’ls veia com a enemics. Per no parlar de l’enveja que sentien els seus conciutadans per la prosperitat jueva. Al 1819 hi va haver un forta ensulsiada, van fotre fora els jueus dels cafès que no els tocava i van saquejar les cases establertes fora del call. En fi, els anys que van seguir, van ser de decepció i de tornada  al call amb les habituals baralles als cafès amb els seus conciutadans, que no podien suportar un tracte d’igualtat amb els jueus. Els Warburg es portaven bé i no van patir cap incident: treballar, fora vicis i interès compost.

 

Salvament d’Hamburg

La relació entre germans va empitjorar de debò, quan el menys ortodoxos es va embolicar amb la filla de l’altre, que només tenia 14 anys. La filla era de bon veure, li deien la rosa de Peterstrasse i fins i tot, Heinrich Heine li va dedica un poema. Els plans del pare per casar-la bé, se’n van anar a norris sobretot quan va morir el seu germà ja que els jueus del voltant eren massa pobres i un cristià, ni li passava pel cap.

A la pobra Sara, al final la van casa amb un discapacitat molt més gran que ella que no tenia cap mena d’interès en el banc: qualsevol decisió important passava per mans de la mestressa. A la Sara li agradava anar al teatre i la música mentre l’altre passava de tot...en fi un matrimoni arranjat amb 6 fills. Un desastre.

La mestressa també va arranjar els matrimonis del seus 6 fills, encara que el primer la va cagar casant la filla gran amb un jueu ric de Londres que va resultar ser un estafador. La mestressa va haver de viatjar personalment a Londres per arreglar l’assumpte, especialment el tema de la dot. Van perdre una quarta part del patrimoni en tota l'operació.

Quan va traspassar el marit discapacitat, ja va fer de mestressa tota la resta de la seva vida: quan tancava la borsa esperava que el seu fill vingués i li fés cinc cèntims. La mestressa al ser una dona no podia participar així que havia de fer servir el seu fill com a testaferro per les operacions.

La prova de foc va arribar amb la crisis de ferrocarril i la guerra de Crimea al 1857 i la caiguda dels preus de les matèries primes que va provocar un pànic. Tothom va voler retirar els dipòsits, els bancs es van quedar sense calers i al port d’Hamburg s’acumulaven milers de mercaderies que ningú podia pagar. El Senat va intentar emetre deute sense èxit i l’economia hamburguesa es va col·lapsar.

Gràcies al matrimoni de la filla de la mestressa amb un dels amos del Credit Anstalt, de Viena, va aparèixer com la mitjancera entre l’Imperi Austro-hongarès i la Lliga Hanseàtica. El paio del Credit Anstalt – el mateix que el famós Credit Anstalt del crack del 29 -  tenia com a gendre l’Emperador, així que van convèncer aquest de salvar la ciutat hanseàtica enviant 13 vagons de trens carregats de plata per assegurar la emissió de deute. Desembre de 1857.

Hamburg va salvar el pànic i en sis mesos van tornar el tren de plata més els interessos de l’operació. De cop, el Warburg Bank va guanyar una reputació espectacular i va entrar en el finançament de deute públic de la ciutat. I tot això, amb 10 treballadors va passar a ser la banca privada de referència de la ciutat fins als nostres dies.

ESPEREM QUE L'ISIDRU HAGI CASAT BÉ LES FILLES!

 

 

NOTA0: Les classes d'en Pere Pascual ,explicant el segle XIX a través del ferrocarril també eren inspiridores.

NOTA1: A partir del 1860 els jueus gaudeixen dels mateixos drets que tots el hamburguesos.

NOTA2: Hi ha un llibre prohibit de Werner Sombart i que tinc a casa titulat els jueus i la vida econòmica. Es de 1911 però ja apunta a un Sombart que va passar de socialista a nacional socialista.