Una de les dèries del meu bloc és anar seguint la política monetària, així que per acabar l’any, si us vau saltar alguna classe de Macro per anar al bar de la facultat a intentar lligar amb les de ADE, ara podeu recuperar-la. Bona entrada d’any!!!!
El mercat monetari: Euro on fire!
Malgrat la profunda crisis econòmica, la muntanya de deutes i el desastre del COVID, l’Euro és una moneda forta. Des del mes de Març, l’Euro s’ha apreciat un 20% respecte el Dòlar i respecte les principals socis comercials tipus la Xina o Japó, un 10%. L’anunci de Cristine Lagarde de fotre més canya amb els 500.000M€, va apreciar l’Euro contra tot pronòstic.
Per fixar el tipus de canvi no només compten els fundamentals del país sinó el principi del desastre relatiu: els inversors creuen que comprant Euros, obtindran major rendibilitat que en una altre lloc, així que Dòlars, Lliures i Yens són canviats per euros. Les expectatives a futur ho determinen tot: creixement, inflació, estabilitat social i política pels propers anys 😉.
Si anem a les expectatives, la situació a Europa no és molt brillant, segons la OCDE el PIB de l’Eurozona caurà un 7,5% el PIB al 2020 i les perspectives per 2021 i 2022 tampoc són espectaculars. Els USA, per contra, van millor ja que l’economia americana només ha caigut la meitat que l’Eurozona i contra tot anàlisis fonamental, el Dòlar s’ha depreciat respecte l’Euro. La clau de volta són les expectatives d’inflació.
Actualment, la inflació americana és relativament baixa, però els inversors i especuladors creuen que els propers anys els preus al consum augmentin més ràpidament als USA que a Europa. En 5 anys les previsions d’inflació la inflació a Europa mostra un increment 1,7% mentre que els USA 1,9%. Això són les previsions oficials però els inversors esperen una altra cosa.
Powell i la FED: canvien el vermut pel cognyac
La FED ha anunciat una nova orientació en la política monetària: no vigilarà tant l’evolució de la inflació, sinó el mercat de treball i per tant l’objectiu d’inflació del 2% deixa de ser un pilar fonamental.
Malgrat els anys i panys que porta la FED intentant aixecar la inflació per sobre del 2%, ara de sobte, conclou que aquest és un objectiu mig, és a dir, que la inflació pot romandre sensiblement per sobre del 2% sense que la FED intervingui. És a dir, si ens els últims 5 anys, la inflació romangué per sota del 2%, durant els propers 5 anys haurà d’estar notablement per sobre per compensar els anys anteriors. En Powell no especifica com aconseguirà l’objectiu i ni el marc temporal.
Des del segon trimestre, l’estalvi americà és negatiu, és a dir, demanen diner prestats per consum i inversions amb la qual cosa el dèficit de la balança per compte corrent ha arribat a xifres record. En aquest casos, el Banc Central ha de fer un política monetària restrictiva però la FED ha fet justament el contrari: accepta una major inflació que la que hi ha hagut fins ara, i per tant els tipus d’interès es mantindran baixos. L’objectiu perseguit per la FED és mantenir tipus d’interès baixos encara que puguin els preus de tot tipus, matèries primes, immobles i sobretot accions. I tot això, combinat amb la política fiscal expansiva que vol encetar Joe Biden sense pujar impostos. Drinking and Driving!
És possible que la moneda de referència deixi de ser el dòlar, per que l’estan adulterant. Tal com queixava amargament Valery Giscad d’Estaign pel privilegi dels americans d’endeutar-se de forma il·limitada, s’ha acabat.
L’Europa Merkeliana
A Europa la situació és la contraria, l’economia està en caiguda lliure però les institucions s’han mostrat fermes. La OCDE assenyala que Portugal, Spain, Itàlia i Grècia l’any que ve encara estaran per sota dels nivells de l’any 2019, però per contra, la UE ha actuat amb contundència i amb una rapidesa impensables: ha aprovat un pressupost XXL i s’apropa cada cop més a la mutualització de deutes -amb l’aprovació de Polònia i Hongria-, la unió bancària avança mentre el fons ESM pot intervenir per dotar de liquiditat els bancs amb problemes. I tot això amb el Brèxit pel mig. Europa es manté en peus i ferma.
Just abans de la pandèmia, els inversors internacionals estaven acollonits amb les economies emergents tipus Turquia i buscaven refugi en el Dòlar o l’Euro. Enguany, la fortalesa del Euro respecte el Dòlar confirma que la gestió de la crisis a Europa ha estat molt millor que altres parts del món i que les mesures implementades són encertades, sobretot si comparem amb els USA. Els 750.000M€ euros - en una espècie de Eurobons per que estan més o menys mancomunats - han estat injectats amb decisió en comptes de les trifulgues a les que malauradament, estem acostumats. En cap moment s’ha posat en qüestió l’Euro. Actualment, la deute emesa pel BEI o el ESM té el millor rating i dels quals alemanya respon amb 2.000M€. La demanda per comprar deute europeu dispara la cotització del Euro. Safe Assets.
El problema ara rau en que les empreses europees ho tenen pitjor per exportar i la competitivitat se’n ressent en un moment delicat i això és cert per una economia com l’Alemanya molt depenent de les exportacions. Un increment del 5% sostingut en el tipus de canvi pot costar un 1,1% de PIB enguany i un 0,5% en el següent. Cada pujada mina la competitivitat de les empreses europees. I no només això, comencen a sentir la competència dintre d’Europa amb productes americans i xinesos més barats. Per la indústria automobilista, l’impacte varia de 500 a 1.000M€. Tenen assegurances de divises però un Euro sostingudament a l’alça els afecta (Hedging). Les multinacionals automobilístiques només poden traslladar la producció prop dels clients, però els petits llepen.
Lagarde tot això l’ha enganxat per sorpresa. A les discussions amb els presidents dels Bancs Centrals dels Estats membres, la fortalesa del Euro ha jugat un paper secundari però malgrat que no és un objectiu confés del BCE, el tipus de cavni és crític. Un Euro fort, dificulta l’objectiu d’inflació ja que les importacions són més barates.
La impossibilitat de generar una dinàmica de preus a l’alça.
L’argument dels banquers centrals contra una inflació baixa és tècnica: els falten instruments per “dirigir” l’economia. Baixa inflació implica tipus baixos tipus i per tant la política monetària queda compromesa, no hi ha marge. La única opció que els queda és comprar paper a gran escala injectant liquiditat directament al sistema financer: el problema és que cada cop han d’injectar més pasta per obtenir més impacte. El crisis del COVID no ha fet res més que accelerar les injeccions de liquiditat - per que els tipus no els poden tocar -.
Aquí apareix un nou problema que no agrada gaire als banquers centrals: el nivell de deute estan assumit pels agents econòmics: Estat, famílies i empreses. Malgrat que es començava a digerir la deute de la crisis de 2008-2010, el COVID ha disparat el nivell de deute. I la millor sortida per una situació de sobreendeutament és la inflació....però no estan fàcil tal com mostra l’exemple japonès que porta una política fiscal i monetària expansiva sense una dinàmica de preus a l’alça. De fet en els últims 10 anys, els preus han crescut un 0,5% de mitja.
Ens els mercats financers conviuen dues visions. Uns creuen que el preus continuaran baixant tal com mostra el tipus negatius del mercat de renda fixa mentre que altres creuen que el valor del diner caurà tal com mostra el record històric del preu de l’or. A llarg termini, la norma és l’estabilitat de preus, però hi ha dos efectes que es contraposen: digitalització i envelliment de la població que redueixen la demanda i per altre banda, hi ha la política monetària expansiva més situacións de stress polític.
Si domina la des-globalització i proteccionisme, hi haurà inflació i si guanya la globalització i fronteres obertes, no hi haurà pujades de preu.
NOTA0: Si pugessin els preus a la zona euro, pujaria els tipus i els endeutats països del sud d’europa se’n anirien a pastar fang. La pressió per controlar els preus és molt més alta a Europa.
NOTA1:
Bill dudley, ex-cap ecoòmic de Goldman, president de la reserva federal de Nova York durant 9 anys alerta sobre la possibilitat de l’increment de preus als USA. Les projeccions de la FED és que no s’aconseguirà un inflació del 2% abans de 2023 i els yield, els inversors esperen una inflació mitja de 1,9% la pròxima dècada. Dudley creu que no serà així per cinc motius:
1/ La base per mesurar la inflació els propers anys serà 2020.
2/ Quan s’arriba a la normalitat a partir de la segona meitat de 2021, els preus de determinats sectors que havien estat aturats pujaran ( hotels, restaurants i avions) i aquest impacte serà relativament més fort que els sectors que baixen preus tipus Netflix o Zoom.
3/ Com que petaran tants restaurants, els que quedin pujaran preus. És a dir, els increments de demanda amb un oferta minvada seran compensats per pujades de preus.
4/ Els canvi d’objectius de la FED respecte a la mitja del 2%.
5/ Els economistes deixen d’estar preocupats pel deute públic i es focalitzen en accions agressives per compensar caigudes de la demanda.
NOTA3: Història de la inflació
Si hom mira les sèries de preus més antigues, les angleses, des de 1661, hom pot veure com es mouen els preus a llarg termini. En una societat eminentment agrària, un any pujaven els preus un 15% i l’altre baixaven un 14% en funció de la collita: sobreproducció uns anys i extrema demanda uns altres. A la llarga hi havia estabilitat de preus entre 1661 i el 1750, la inflació va pujar un 0,5% anual. Entre 1750 i 1850 un 0,7% i fins a la primera guerra mundial un 0,2%. Durant el segle XIX les variacions de preus ja no van ser tant bèsties, la sobreproducció s’enviava a altres països i quan hi havia escassetat, s’importaven béns. Fronteres obertes i un tipus de canvi estable basat en el patró or ajudava. L’economia de guerra ajuda a la inflació però després de les guerres mundials la cosa s’estabilitza amb un dòlar fort. La crisis de petroli dels 70 ho envia tot a norris, el Regne Unit arriba a tenir una taxa d’inflació del 23% en un any. Durant tot els 80, els banquers centrals tenen com a objectiu el control de la inflació especialment amb ajuda del sector serveis. A partir dels anys noranta arriba la nova globalització, fronteres obertes, competència internacional acaben amb l’espiral salari-preus: aquí comença l’era del 2% com objectiu de política econòmica. La crisis de 2008-2010 continua la tendència, de fet l’any passat van créixer els preus un 1,8% als Estats Units i Regne Unit mentre que a la Zona Euro un minso 1,2%
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada