França....capital Barcelona

 

La capacitat de regeneració interna d’aquest país és nul·la i la debilitat de  l’esquerra a Catalunya no fa res més que fer-ho palès. No acompanyen ni les idees i ni les persones que les han d’executar. En primer lloc, s’agafen idees de fora – especialment d’economistes francesos -, mal païdes i amb limitacions d’aplicació clares. L’economia del decreixement o bé l’economia del bé comú són un exponent clar. Com que els objectius són força difusos i el malbaratament de recursos públic a no se sap on, notable, al final, l’arrossegament ideològic es trasllada a error polític: governarem pels nostres. Respecte al personal que les ha d’aplicar és força fluix, tota una troupe de hienes universitàries amb carreres xungues, tipus ciències polítiques o psicologia social, on una de les principals sortides és la política i l’administració pública. La política per sortir del precarietat. Juntament amb una burocràcia educada en el nepotisme i dotada del fals servilisme necessari per esgarrapar una mica més a cada legislatura, fan un còctel explosiu. Suma-li el dret administratiu. En fi, tot plegat dista molt d’un projecte sòlid.

 

Never mind the bollocks, Here comes Anne Hidalgo!

Aprofitant el confinament, l’Alcaldessa de París, Anne Hidalgo ha tancat a la circulació la Rue de Rivoli, que connecta l’Ajuntament amb Louvre i la Plaça de la Concòrdia, una arteria principal, infestada de bicis i amb només un carril per taxis i busos. Els taxistes i les associacions d’automobilistes estan en peu de guerra mentre Hidalgo va tancant carrers i projecta La Plaça de la Concòrdia com un espai de vianants.

Descarregar el metro és l’excusa per prohibir la circulació rodada i així incentivar que els parisencs puguin anar en bici a la feina, però tothom sospita que els carrils bici instaurats no tornaran enrere. El Coronavirus ha estat aprofitat per impulsar els plans de regeneració de la ciutat. A tot arreu s’estan buscant noves formes d’organització, urbanisme i mobilitat per afrontar el repte de les grans ciutats.

L’alcaldessa de París és Anne Hidalgo, filla d’un electricista i una cosidora de Cadis que van marxa del Regne d’Espanya quan la nena tenia 2 anys per instal·lar-se a un suburbi de Lió. Al 2014 va esdevenir la primera dona en arribar a l’alcaldia de París i com a alcaldessa ha canviat més profundament la ciutat: ha tancat la circulació a les vies adjacents al Sena, ha fet 30Ha de zones verdes i ha plantat 20.000 arbres. On abans aparcaven cotxes ara hi ha lavanda i bambú, mentre ha augmentat 300 kilòmetres els carrils bicis i ha construït 40.000 habitatges socials. Hidalgo impulsa un transformació ecològica de la ciutat. Fa un parell d’anys les enquestes li eren negatives, els titulars de premsa poc lluïts: tipus l’alcaldessa desfigura la ciutat, però aquest últim trimestre les enquestes li donen una projecció de vot del 49%. Els seus competidors, Agnès Buzyn del partit de Macron i l’antiga ministra de justícia de Sarkozy, Rachida Dati estan a tanta distància que només un mínima participació històrica podria propiciar un canvi.  Mentrestant Hidalgo desfulla la margarida per postular-se com a candidata a l’Elisi pel Partit Socialista Francès el 2022, però el més probable és que sigui l’alcaldessa dels Jocs Olímpics de 2024.

 

Les Smart Cities i els intel·lectuals orgànics

L’intel·lectual orgànic és un colombià establert a París, Carlos Moreno, professor de la Sorbona i condecorat amb la Legió d’Honor per una patent venuda a Suez per optimitzar l’enllumenat públic. Des de 2015 envia els seus informes  a l’alcaldessa i ella fa el que vol amb ells.  Moreno és conegut com un dels pioners de les Smart Cities, un cop cobert de pasta per la patent, es va posar a pensar en la ciutat del segle XXI...per que la gent passa tant de temps en els cotxes??? Per que les oficines i els habitatges estan tant lluny una de l’altre???

Explica que quan van prohibir la circulació a la vorera del Sena, hi va haver un bon enrenou i ara la gent passeja amb normalitat. Cap partit vol tornar a enrere. Ara l’objectiu és anar més enllà i fer que el transport en cotxes sigui superflu i reduir la pol·lució a les ciutats. Ha inventat el concepte de “la ville du quart d’heure” on totes les activitats fonamentals de la persona estan a un quart d’hora de casa seva: escola, hospital, esport, mercat, música, teatre...Idealment la feina. Per que això es produeixi, s’han de canviar les infraestructures de la ciutat.

Fa 5 o 10 anys el prenien per boig, però ara la cosa va de debò, la pandèmia ha canviat la mobilitat a les ciutats de forma definitiva. Milà vol implementar la ciutat del quart d’hora, Burdeus s’ho estudia i Hidalgo ambiciona executar el seu pla per la següent legislatura, legislatura de 6 anys. Vol arribar a un acord amb les grans empreses de París per que ofereixin llocs de treball a almenys 3.000 treballadors prop de casa seva. La creació de petits Hubs per barris on treballin equips petits i es deixin de grans oficines.  El COVID ha permès el canvi d’hàbits de forma radical, i no pas a pas, amb la qual cosa primer es genera la oferta i després que la demanda s’adapti.

Fa 10 anys la ciutat era vista com un punt d’atracció de turistes i la planificació de grans projectes urbanístics. En fi, la ciutat concebuda com una màquina de fer diners fantàstica....però qui vol viure damunt d’una màquina de fer diners? El model s’ha exhaurit. El COVID va deixar el centre de les ciutats totalment vuits, sense tràfic de turistes i amb negocis tancats i barrats.

 

Estímuls a la inversió privada

Chipperfield, arquitecte britànic, està projectant el nou edifici sobre l’antiga prefectura de policia, al Boulevard Morland al IV Arrondisement amb una inversió privada de més de 100M€ amb l’objectiu de construir un nou concepte d’arquitectura dins de la ciutat: arcades, patis interiors i zona de vianants fins al Sena. Els requeriments de l’Ajuntament per que els inversors puguin executar el projecte: un alberg per joves, una guarderia i una part d’habitatge social d’almenys un 30%. Dintre de l’espai hi ha planificat un mercat setmanal de productes de proximitat. Als 3.000m2 de terrats s’hi plantaran tomàquets i enciams. A la última planta del hotel de luxe, s’ha planificat un restaurant i un Skybar de Ólafur Elíasson juntament amb una exposició d’Art Contemporani. Al SPA del Hotel, els nens i nenes del barri aprendran a nedar a la piscina cada dimecres.

El tema social no exclou que el metre quadrat dels habitatges projectats per Chipperfield amb vistes a Notre Dame, sigui de 16.000€ però, això si, els seus habitants hauran de compartir amb la resta de la ciutat el seu món. Des de l’entrada de Hidalgo, el responsable d’urbanisme de la ciutat és Jean-Luis Missika. Te 69 anys i ganes de jubilar-se però explica el projecte del Boulevard Morland amb ganes: abans l’espai s’hagués planificat separadament, aquí oficines, allà habitatges i un hotel més enllà. Ara es busquen 10 usos diferents, pel mateix espai per tal d’evitar la proliferació de calls.

 

Els reptes de la ciutat del Segle XXI

Un dels grans temes de París és el tema de la habitatges barat, les mesures són clarament insuficients però el propi Ajuntament ha creat una immobiliària per recuperar habitatges i sòl per després vendre-ho un 50% més barat del preu mig de metre quadrat de París, que és 10.000€/m2. Repeat, la mitja del preu per metre quadrats és  de 10.000€. El dret de superfície se’l queda l’Ajuntament mentre ven els habitatges.

Afrontar el canvi climàtic és una de les altres dèries de l’equip de govern. Durant els estius de 2050 les temperatures arribaran als 40 graus – durant aquest estiu es va arribar als 42 graus- i com París és molt densa i feta de pedres,  no refrigera als estius. En cap altre ciutat d’Europa hi ha menys zones verdes per habitant, 5,6m2 per habitant mentre que a Nova York 24,5m2 o Londres amb 63m2. Si puja la temperatura, hauran d’obrir la ciutat i carregar-se un de cada deu edificis, segons sosté el Col·legi d’Enginyers de Camins.

Al despatx de Jean-Luis Missika hi ha una projecte que afecta els Camps Elisis, la Plaça de la Concòrdia i l’Arc de Triomf, grans avingudes per vianants, bicicletes i pocs cotxes. Tot amb arbres plantats a tort i a dret i canviant el paviment històric per una pedra que agafi menys calor. La idea és fer canvis radicals per salvar la ciutat més bonica del món.....després de Venècia, clar.

 

ESPEREM QUE ELS NÚMEROS ESTIGUIN BEN FETS PER FER EL TRAMVIA DE LA DIAGONAL, PER QUE SINÓ ES COL·LAPSARÀ LA CIUTAT. ( DE MOMENT, QUE FELIP PUIG HAGI ESTAT  EL PRESIDENT DE TRAMSA ELS ÚLTIMS 4 ANYS INSPIRA CONFIANÇA. TRANQUILS).

 

 

NOTA1: El més penós de l’èxit turístic de barcelona és que no ha generat un efecte arrossegament en altres sectors de l’economia. De fet, en prou feines hi ha inversió en tecnologia o bé hubs potents d’innovació al voltant del turisme.

NOTA2: Em vaig entrevistar fa temps amb un inversor suec que deia que els pisos a Barcelona ENCARA eren barats comparats amb Londres, París o Estocolm. Ni la recal·lificació del 22@ farà baixar els preus 😉. 

NOTA3: Això de construir una burocràcia competent tampoc és un misteri, i està molt estudiat, des la burocràcia xina de fa 1.300 anys  o bé els 200 alts funcionaris del Bricall. No sé que passa, que ningú té cap incentiu en fer una burocràcia competent.