Per entendre en profunditat que és el PSC a Catalunya, s’ha de parlar amb el “segurata” de la meva feina: m’he fet del PSC, els diumenges anem als actes amb els nens i la meva dona ja està treballant com auxiliar administrativa en un ajuntament de maresme. Un partit que ha patit fortes tensions per a la part anticatalanista amb Ciutadans, a la part d’esquerres amb els Comuns i a ERC amb els famosos catalanistes del PSC i que ara mateix es posiciona al centre polític a Catalunya....Cada cop que parlen de substituir-lo, somric per que són més resistents que paneroles. En fi, veurem Miquel Iceta ballar el Don’t stop me now amb el Kanzler Olaf Scholz.
Olaf Scholz, el professional.
Increïblement s’ha anat consolidant com l’alternativa a Armin Laschet i que confirma per enèsima vegada que mai s’ha de subestimar als homes que surten del SPD ( 150 anys donen per fer una maquina política formidable). Malgrat tot, la seva estratègia ha estat passar olímpicament del partit, escorat més a l’esquerra després que una parella d’amateurs arribessin a la Presidència del SPD passant per sobre del cadàver de Scholz. La grandesa dels nous Presidents del SPD ha estat reconèixer que no tenien capacitat per treure un mínim resultat electoral satisfactori i han deixat pas al mateix Scholz, un professional.
El paio poc a poc a anat escalant per les enquestes fins a arribar a igualar al 20% a la CDU en intenció de vot directe i sobrepassar a Die Grüne deixant-los al 14-16%. Al inici de la campanya, Laschet s’ha enfosat al 13% i Scholz ha ascendit al 30%. Ara estan 20% per Laschet i 25% per Scholz. Cap sorpresa per Scholz. Al gener sostenia que necessitava una llarga marxa: després de les vacances d’agost els alemany hauran de pensar seriosament qui serà el substitut de Merkel i qui millor que un professional calcat a Merkel per substituir-la. Per entendre’s, el millor candidat de la CDU és Olaf Scholz.
Aquest èxit a les enquestes – i que Scholz intuïa – es deu al baix nivell dels competidors: és difícil veure tant Annalena Baerbock com Armin Laschet com a Bundeskanzlers. Ell si que es veu: 63 anys casat sense nens, Finanzminister, Alcalde d’Hamburg, senador d’Hamburg...i militant del SPD des de la més tendra joventut. Respira per ser Bundeskanzler.
Ha copiat descaradament l’estil de Merkel. El seu pla de govern és una continuació de la gran coalició amb un toc socialdemòcrata: increment del salari mínim, millora de les residències, nous decrets per permetre la construcció d’habitatges i reformar les pensions. Recorda molt bé les expectatives generades per l’arribada de Schröder al 1998 i té clar que vol moure una mica el timó i no precipitar-se amb canvis radicals, ni representar una ruptura. Ell és l’últim representat la generació de Schröder. La seva gran proposta versa sobre la reforma del IRPF, però dona pocs detalls i de fet s’ha palanquejat en el FinanzMinisterium per confegir la proposta que es treurà de la màniga fins després de la campanya electoral. La tàctica salami 😉.
L’escalada
Va rescatar el SPD d’Hamburg d’embolics interns i va governar Hamburg durant 7 anys seguits. Es mira tots els detalls i sovint corren papers amb l’acronim OWD, Olaf will das, “Olaf vol això”...o sigui discussió finiquitada. El grup parlamentari d’Hamburg del SPD, només tenia una missió: escollir-lo i callar. L’Opera d’Hamburg tenia tots els elements per acabar sent un escàndol pressupostari de primer ordre però ha acabat sent l’orgull de la ciutat, de fet jo el vaig visitar fa un parell d’anys. L’únic error així de bulto va ser allotjar la cimera del G-20 a Hamburg sabent que hi ha una esquerra radical capaç d’organitzar un bons aldarulls.
L’altre afer del qual ha sortit net, és l’escàndol de la Banca Warburg que es va deduir 47M€ que no tocaven i havien d’anar a parar a la caixa del Land d’Hamburg. Els directius del banc van fer un visita Scholz i aquest els va remetre al conseller de finances que bàsicament no va reclamar els calers. Del contingut de la reunió amb els directius del Warburg Bank, no s’enrecorda....Mira’t de prop fa certa pudor tot plegat. En aquest punt es demostra la seva professionalitat per nedar entre la merda sense empastifar-se.
Ha tingut sort en la seva gestió al ministeri de Finances: primer l’economia tirava i amb ella el pressupost, després amb el COVID, a gastar. El principal problema que li ha sorgit durant la legislatura és l’escandol de WireCard, un tema no menor i del qual se n’han sortit net encara que hi havia alguns mails enviats des del seu compte personal podrien haver degenerat en un affair al a Hillary Clinton per veure si estava al corrent o tenia indicis del que passava a WireCard i no va moure un dit.
Contra tot pronòstic, el SPD ha funcionat bé
L’èxit estratègic de la seva campanya ha estat convertir-ho en duel entre Scholz i Laschet apartant de la lluita Annalena Baerbock. El seu equip de campanya és competent, Scholz – igual que Merkel - s’envolta de gent competent bàsicament homes de 50 anys.
Saskia Esken i Norbert Walter Borjans van humiliar a Scholz guanyant la Presidència del partit. Esken li va dir que no era realment un socialdemòcrata mentre l’altre aguantava el tipus. La derrota no el va fer desistir i es van repartir els papers, mentre Esken no qüestionés la candidatura de Scholz a Bundeskanzler podia fer el vulgués amb el partit. De fet, Scholz ha passat olímpicament del partit. El 2003 va ser escollit amb vot de càstig secretari general del SPD amb només el 52% del vots. Mai se'n ha acabat de refiar mai del partit. Després d’un llarg procés d’elecció – erroni fer-ho llarg – on van sortir a la llum totes les misèries del SPD, les enquestes donaven una intenció de vot directe al SPD del 11%.
Al principi, el pacte no va funcionar, cada secretari general deia el que li rotava sense massa coordinació. Es va haver de posar ordre intern i cada dilluns i dijous a les 8 del matí fan una reunió de cordinació: Esken, Walter Borjans- Presidents del SPD- , Scholz – candidat-, Klingbeil – Secretari General i el cap del grup parlamentari. Les relacions amb Walter-Borjans són complicades, ja que no soporta Scholz i apart és expert en el camp de les finances ja que havia estat Finanzminister de Nord Rhein Westfalia i havia denunciat diversos fraus fiscal cosa que Scholz més aviat s’ha dedicat a encobrir. Amb Saskia Esken la relació és molt millor.
Tal com està el partit, si el paio aconsegueix arribar a Bundeskanzler, el SPD no el fotrà mai fora: els ha tret de la misèria més profunda i posarà la menjadora, tema no menor per disciplinar un partit, fins i tot, l'ala més esquerrana. Respecte la carpeta ecològica, a Scholz no li interessa el més mínim, igual que a Laschet.
Les travesses
Les opcions de pacte de Die Grüne són clares, millor un pacte amb el SPD i els liberals del FPD que no amb la CDU i el FPD però igualment qualsevol opció de govern és millor que estar a la oposició. Per contra Scholz, no la pot cagar amb Die Grüne, els necessita i els seus programes són assimilables per governar. Amb els liberals del FPD són figues d’un altre paner: Scholz no és un problema però el SPD de Saskia Esken si. Malgrat tot, pacte més estranys s’han vist però pels liberals del FPD, la parella de ball desitjada és la CDU més Die Grüne. Un pacte amb el SPD podia posar en perill la barrera de 5% del FPD però a canvi no hi hauria increments impositius i ni dèficits pressupostaris – excessius-. Die Linke, crec que està preparat per governar si es treuen de sobre la Sarah Wagenkneckt i moderen la seva política exterior basada en reduir la Bundeswehr a la mínima expressió i participar el menys possible a la OTAN. Foc d’encenalls comparat amb un ministeri.
LES ELECCIONS ESTAN FORÇA OBERTES, DIUMENGE SORTIREM DE DUBTES!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada