Gorbatxov: el "persianero"

 

Per la meva família, la caiguda del mur de Berlin va ser una cosa traumàtica. De petit sempre anava amb la URSS als Jocs Olímpics, corria a les manifestacions contra la OTAN quan l’ambaixada americana estava a la Via Laietana i organitzava recollida de material escolar pels nens nicaragüencs. Ni l’Eurocomunisme, ni els Verds alemanys van poder ocupar aquell vuit existencial....Pels que van participar a la Caputxinada va ser una nafra però per les persones que fundar CCOO a Sabadell durant la Transició,  el cop va ser dur.

 

París és París

Gorbatxov acabat d’escollir president del PCUS va decidir fer el primer viatge oficial a París i  no va ser per casualitat, sinó per impressionar Europa. A l’Assemblea Nacional francesa va oferir el primer gest de desarmament: reduir els míssils de mitjà abast SS20 que havien estat el detonant de la Doble Resolució - provocant la caiguda de Helmut Schmidt i el naixement dels Verds alemanys- i l’estacionament dels Pershing americans en sòl europeu. Un gest així era impensable unes setmanes abans fins i tot  en els cercles soviètics. Mitterrand va respondre que s’havien de buscar nous compromisos....Fins aquell moment el Kremlin no era conegut per mantenir compromisos.

Fins aleshores la política exterior russa era molt estreta de mires, després de Tschernenko i Andropov la resignació en un país de 270milions de persones era grossa. No hi havia comunicació entre els funcionaris del partit -incapaços de mostrar els seus neguits - i els ciutadans. I de sobte París, Gorbatxov xerrant mentre la seva dona, culta, visitava botigues de roba d’YvesSaintLaurent sense oblidar-se de comprar unes sabates noves al seu home. A la conferència de premsa es veia el preu de la sabates marcat a la sola quan Gorbatxov Caminava. Només amb aquest detall donava més informació que tota la roda premsa. Tornava la distensió.

La gran dèria de Grobatxov era busca un model de supervivència per una Unió Soviètica, incapaç de moure’s, i per fer això necessitava que els ciutadans canviessin el xip. Daniil Granin, l’escriptor del setge de Leningrad, explicava als vuitanta que els anys de culte a la personalitat i estancament havien deixat petjada: sota la pressió de la por, mentida i decepcions les persones es tornaven pitjors.  Pitjor que les persones dels anys vint i trenta, que anhelaven la igualtat mentre anaven a construir la indústria pesada de Stalin.  Tot això malgrat la gana, la misèria i la por de ser descobert com “enemic del poble”. En algun moment indeterminat dels seixanta o setanta, la confiança del poble rus s’havia eixut. El substrat del poble està totalment exhaust: l’eterna desolació davant dels blocs de vivendes petites i estretes, les cues per comprar sabates o farina, les llistes d’espera eternes per comprar un cotxe o bé la indignació davant d’una sanitat que no funciona.... Un sistema aspre que destruïa l’esperit de la gent.

I aquí va arribar el salvador, Gorbatxov. Coneixia bé la desastrosa situació econòmica però no tenia cap pla per sortir-se’n. “Si hagués tingut un pla, hagués aterrat a Magadan” - un gulag - va afirmar en una de les seves últimes entrevistes al Spiegel. L’objectiu era distendre la societat i generar confiança a Occident. La Glasnost. La seva primera visita a Leningrad a mitjans de 1985 va ser un exemple, va trencar tots els protocols: va parar el cotxe oficial,  s’hi va baixar al mig de la ciutat i la gent s’hi va llençar en veure’ls. Des de la mort de Lenin feia 61 anys cap dirigent soviètic s’havia passejat entre el poble. Va anunciar mesures contra l’alcoholisme, va admetre que  l’economia no rutllava i va recollir les esperances de la gent anunciant que vindrien canvis. La gent va aplaudir.

El següent dia va aparèixer davant dels funcionaris del partit al Smolny Institut on Lenin va anunciar la presa del poder al 1917. Va dir que s’havien de moure, des del ministre fins al conserge i qui no estigui preparat, que no molesti. Quan el discurs va sortir a les notícies, la gent es va queda sense parla, en un país on no manaven els obrers ni els camperols sinó el partit. Parlem obertament, sinó això no té cap sentit. Mai un dirigent del PCUS havia demanat l’aprovació del poble.

 Èxit en la política exterior, lleixes buides

Aquesta aproximació a Occident va ser presa tant per Kohl com per Reagan com simple demagògia. A la primera cimera a Ginebra, Reagan va ser molt reservat, a la segona es va deixar anar entre somriure’s davant la llar de foc. Fins i tot, l‘Estat major de Reagan va parlar als assessor de Gorbatxov per que l’animessin a insistir a Reagan que la reducció del míssil anava seriosament.  Gorbatxov havia de lluitar contra la seva pròpia gent – Generals, Viceministre d’Exteriors - que volien dinamitar les negociacions.

En política exterior va ser increïblement conseqüent, al cimera improvisada de Reykjavík va tornar a oferir a Reagan la renuncia a l’armament nuclear. A la conferència de Malta amb George H. Bush va anunciar que la Guerra Freda arribava a la fi, pocs dies després de la Caiguda del Mur de Berlin. Ningú salvaria la DDR i en cercle reduït va dir: independent de quin sigui l’objectiu –  la Reunificació – el procés s’ha d’allargar en el temps...no volia la ràpida absorció que finalment es va produir.  Temps que a ell no li va quedar per que la situació cada cop era més precària a la URSS i sense els crèdits de Kohl no s’aguantava. L’única cosa per la que no passava és que l’Alemanya reunificada fos membre de la OTAN però no tenia mecanismes per evitar-ho...va transigir amb la l’exigència a la conferència del Caucas amb Kohl al juliol de 1990 i Kohl es va moure ràpid. Putin en aquell moment cremava els informes de la KGB a Dresden mentre 10 anys després seria nomenat president de Rússia: va ser un error de Gorbatxov permetre la Reunificació Alemanya.

Mentre Gorbatxov saludava la caiguda del Mur, a Moscou la cosa se li escapava de les mans: cues interminables davant dels supermercats mentre a Georgia, Ayzerbaizan o bé Armenia, començaven els conflictes interètnics. La gent es posava a discutir sobre l’assassinat del Zar , es posava clavar els noms dels antics carrers o reclamava el retorn dels soldats russos de l’Afganistan. La missió de Gorbatxov va ser la liquidació de l’antic règim malgrat ell volia el contrari...la reforma del sistema i la democràcia va acabar amb la teràpia de xoc i un sistema autoritari. La seva gran aportació és que això es fes sense morts i com deia ell sense deixar una gran cicatriu a l’ànima russa....Això ja no és així amb la guerra a Ucraïna.

Putin és dur, decidit, sense remordiments, cínic...Gorbatxov era la inversa: li va falta determinació en el que tenia entre mans...creure de debò en el què estàs fent. Els constant sermons sobre el canvi i el vici de mostrar-se a la gent eren suïcides – a Chrushow se’l van cruspir per bocamoll -. Els seu assessors estaven estupefactes amb les vacil·lacions de Gorbatxov per trencar el monopoli d’un Partit Comunista que li havia posat tots els entrebancs possibles i del qual Gorbatxov mai va acabar de tallar.

A l’Abril de 1991 anuncia la dimissió com a Secretari General del PCUS però revoca la dimissió immediatament. Tenia una llista de 90 companys per fundar el “partit Gorbatxov” al marge del PCUS però clar, un tio que el seu avi era un vell comunista, el pare havia anat al front i ell havia entrat a militar amb 19 anys.... era molt difícil fer de “persianero”.  No tallar amb el PCUS va ser un error polític que admetre posteriorment. Putin no està per orgues sentimentals i menys de consciència.

Dèbil i sense caràcter

La tarda de la seva dimissió al 25 de desembre de 1991, els seus assessors estaven desmoralitzats parlant de les omissions que havia fet Grobatxov: la principal no carregar-se als Generals ni al KGB que sabotejaven les reformes econòmiques i incitaven als aldarulls. Els seus assessors l’aconsellaven mantenir costés el que costés el poder i arriscar-se a un canvi violent de règim promogut per Yeltsin. Yeltsin el 25 de desembre no les tenia totes, va doblar la vigilància als edificis governamentals per que no pensava que tingués el suport dels Generals.

Gorbatxov sempre va mantenir que el Putsch del 1991 hauria pogut salvar la URSS, possiblement però només transitòriament. How knows. Els xinesos van prendre nota: introduir el pluralisme sense un canvi en les estructures econòmiques i polítiques va dinamitar la URSS des de dins.

A diferència del que sosté Fontana, l’economia soviètica estava totalment enfonsada, havia arribat al seu límit i el que vindria seria un desastre total. Alexander Solschenizyn, escriptor i amb 88 anys va recriminar en un debat amb Gorbatxov la seva falta responsabilitat davant el seu poble, la innocència política i la falta d’experiència. Li va retraure la seva renuncia a utilitzar el poder. A la cara.

 Els 30 anys que van des de la seva dimissió fins a la seva mort representen formen un capítol en si mateix. No va retirar-se sinó que es va posar a buscar un nou rol per a si mateix. Motivat per la recança contra Boris Yeltsin va viatjar arreu del món a la recerca de reconeixement repetint fins a la sacietat que la Perestroika era correcte. Es va involucrar amb partits que no tenien possibilitats de govern i es va situar contrari a Putin, clarament i sense matisos, encara que no va crítica la seva deriva exterior per no jugar-se el poc reconeixement que li quedava. El seu diagnòstic: a Rússia li falta democràcia.       Putin va significar un retorn a les concepcions clàssiques soviètiques: els cossos de seguretat de l’Estat conformen el nucli de l’Estat i la conservació del poder a Rússia.

 Al 2013 una agència de notícies va escampar per error que Mijail Gortbatxov havia mort. La pluja d’insults comentaris i queixes van ser espectaculars. Tot Rússia li va fotre la culpa de l’enfonsament de la URSS, un judes que va vendre Rússia als americans, que es va vendre per 155 monedes de plata....Tot sobre les esquenes de Gorbatxov. Amb Putin, aquesta tesis ha passat a ser política d’Estat: cal tornar a renéixer de les runes en que Gorbatxov ens va deixar. Aquesta idea que Gorbatxov va ser un error dintre de la Història russa és escampada per l’entorn de Putin en la mesura que no encaixa en la seva concepció de la política.

 

NOTA0:Fins al 2014 la Duma va intentar enviar a judici a Gorbatxov per liquidar la URSS. Molts russos no han entès el seu missatge per que no s’han enfrontat directament amb la seva història i els errors de Stalin, Khrusew o Bresnev. Putin ha seguit la estela culpant a l’exterior dels mals de Rússia sense fer un anàlisis de les deficiències pròpies. El patriota rus actual és el mateix militant del partit comunista d’aleshores.

NOTA1: Quan el Spiegel li va preguntar per que l’odiaven tant els russos al 2011 va pensar un minut i va contestar que quan morís, aquest odi s’acabaria. A la revisió de l’entrevista va modificar la resposta dient que no tenia creia que el poble rus l’odiés.

NOTA2: Gorbatxov va intentar evitar que les Repúbliques se separessin: hi ha tres fets controvertits, la repressió d’una manifestació a Tiblisi amb 21 morts, la independència del Ayzerbayan amb 100 morts i putsch a Vilnius amb 14 morts desarmats. La violència per resoldre problemes polítics. Gorbatxov sempre va negar que ho ordenés...la veritat no està clara.

NOTA3: La decepció amb Occident – especialment dels americans -  era notable en els últims anys de la seva vida. La promesa que li va fer James Baker de no ampliar la OTAN al llindar de les fronteres russes, no es va complir.

NOTA4: Putin ha enterrat amb fredor a Gorbatxov, cap bandera a mig pal, cap comunicació especial a la tele, ni cap enterrament de cap d’estat. Per Putin la caiguda de la URSS és la pitjor catàstrofe geopolítica del segle i que ha trencat l’equilibri de forces al món. El condol del Kremlin és inquietant: Gorbatxov va voler reformar la URSS, va fracassar i Occident el va enredar.