30 anys han passat des de la Caiguda del Mur i els seus ecos encara ressonen a Alemanya. Jo em vaig passar un estiu al 2004 a Dresden per aprendre alemany i em va impressionar molt veure joves de 30 anys jugant a cartes un dilluns a les 11hores del matí en un cafè. Era una societat totalment ferida fins al moll de l’òs -els catalans encara ens podem dedicar a fer diners-. Els alemanys de l’Oest els tenen com una colla de rednecks que donen suport a PEGIDA o que voten a Die Linke. Per un economista, el procés de transició del Bloc de l’Est a una societat capitalista va ser un desastre de dimensions estratosfèriques, la teràpia de xoc va ser un fracàs en tota regla.
Implosió
Amb el Mur acabat de caure, Karl Otto Pöhl president del Bundesbank es reuneix amb el seu homòleg de la DDR , Horst Kaminisky. Parlen sobre les dificultats d’abastiment, la disminució de les exportacions als altres països del bloc soviètic – cal tenir en comptes que els productes de la DDR estaven molt ben valorats a Polònia, Hungria o Txecoslovàquia – i el calaix de l’Estat buit. La DDR necessita una pasta gansa, almenys 10.000M de Marks- uns 6.000M€ però de 1989 -.
El tema de la Unió monetària ni es toca a la reunió....quan l’assalten els periodistes a Otto Pöhl al mig de l’escala afirma que és massa d’hora. Quasi a la mateixa hora, Kohl feia aquesta oferta als dirigents de la DDR sense avisar a Pöhl, que es va cabrejar força. Pöhl advocava per realitzar una reestructuració i després incentivar l’entrada de capital.
De la nit al dia els ciutadans de la DDR van haver d’utilitzar un moneda que multiplicava per quatre el preus, en un moment en que els mercats d’exportació d’Europa Oriental s’enfonsaven i només quedaven empreses com zombies, depenent dels crèdits de la Treuhand, l’organisme centralitzat de la DDR que gestionava prop 15.000 empreses. Això de les empreses zombies que no queda molt lluny del que veurem els pròxim anys 😉.
Va sorgir una economia artificial on es consumien més béns dels que es produïen, mentre la taxa d’atur arribava al 40% i una classe política sobrepassada per la dimensió problema i això que tenien una avantatge, a diferència de l’Euro.....la RFA tenia una única estructura política per afrontar el repte.
La bomba de neutrons
Els anàlisis de ministeri finances dirigit per Theo Waigel - CSU - mostraven que els riscos estaven continguts: la productivitat i els salaris representaven un terç dels de la RFA i pensaven que equiparar el Mark occidental i Oriental era raonable. A principis de 1990, Kohl ja parlava d’unió monetària, però ai!!!!! les estadístiques que manegava el ministeri eren incorrectes, la productivitat era més baixa que les seves estimacions, i els salaris van començar a pujar un 10% els primers mesos de l’any.
Les precondicions per una unitat econòmica no es donaven. A principis de Març de 1990 el vice president del Bundesbank, Helmut Schlesinger ja tenia tota la pel·lícula al davant: el tipus de canvi hauria de ser de 4,4 Marks Orientals per cada D-Mark degut al dèficit continuat de la balança comercial que esgotava les reserves de divises generant perilloso deutes a curt termini. Amb aquestes xifres, es decideix una aplicar una conversió 2 a 1 de vendes i salaris més els estalvis fins a 2.000Marks. El que excedís, esdevindria capital cirulant de l’empresa.
El cacau de la conversió dels Marks passava del FinanzsMinisterium al Bundesbank. La pujada 2 a 1 era acceptable pels salaris ja que es descomptava el seu increment per efecte de l’augment de preus i contribucions socials. Aquest era el pla consensuat entre el Bundesbank i Theo Waigel (CSU), però no es va portar a terme: quan es van filtrar els tipus de canvi, hi va haver protestes a tota Alemanya Oriental sota el lema, “sense 1 a 1, no serem res” i es va fer córrer la brama que Kohl els havia enganyat. El nou govern de la DDR sota Lothar de Maiziere, de la CDU, i substitut de Hans Modrow, es va posar dur amb el tipus de canvi. La pressió va ser forta i finalment, el tipus de canvi 1 a 1 es a aplicar a vendes i salaris i estalvis entre 2.000 i 6.000 Marks, per actius fixos es va aplicar la regla 2 a 1. Kohl no va voler assumir riscos i passat l’escull del tipus de canvi ja no va trobar cap obstacle intern per la reunificació guanyant les eleccions de desembre sense cap mena de contestació.
Un cop aplicat el tipus de canvi van aparèixer el problemes estructurals. El govern que va sorgir de la DDR va forçar el màxim la conversió 1:1 i això va suposar la liquidació d’estructures econòmiques velles de forma immediata mentre encara no sorgien les noves estructures. Un desastre.
Es podrien haver salvat nuclis industrials interessants a través de la Treuhand. El fosc assassinat de l’expert en reestructuracions Rohwedder, l’escollit per Kohl per pilotar la reforma de les empreses de la DDR, va deixar orfe el canvi a través de l’oferta. Rohweder estudiava el què es podia salvar i podria haver liderat el salvament de moltes empreses. Una reestructuració d’una empresa triga com a mínim dos anys a donar fruit, primer genera acomiadaments però quan comença a créixer en crea de nous i això ho sabia Rohwedder...també hagués tingut força moral i política per sol·licitar el finançament necessari per recapitalitzar les empreses amb problemes – qüestió que Theo Waigel no hagués cedit davant les autoritats de DDR però potser si davant Rohwedder -. Després del seu assassinat, van posar un bona dona que no es va trencar el cap, vendre qualsevol actiu al primer inversor rapinyaire que passes per allà. Un espectacle penós on presumptes inversors compraven empreses a preu de saldo sense saber molt bé què hi havia al darrera. A Theo Waigel, la patata calenta de la reestructuració no se la volia menjar pas, de fet va passar només un dia per la seu de la Treuhand.
I no es van salvar gaires per que amb aquest tipus de canvi 1 a 1, els elevats costos – salaris – no els permetia ser competitives a llarg termini. A aquells preus, no hi havia compradors pels seus productes. El productor electrònica Robotron, alts forns o bé fabricants de maquinaria Sket van haver de plegar.
L’ona expansiva
La unificació no només va danyar la indústria de l’Est sinó que va desestabilitzar el mercat de capitals de tota Alemanya i amb ell el Bundesbank. Un cop es va traslladar el D-Mark a l’Est, les despeses i el dèficit públic van pujar de forma en vertical, la balança comercial va esdevenir negativa i es va compensar amb entrades netes de capital, incrementant el diner en circulació. El Bundesbank, es va posar nerviós amb la inflació i patapam, de sobte es va trobar que la credibilitat del D-Mark es posava en qüestió.
Durant la primera setmana del nou cap del Bundesbank, Otmar Issing, es trobava amb el trade off de mantenir uns objectius de massa monetaria insostenibles gràcies als ingents costos de la reunificació. Issing va enviar el senyal que el D-Mark era fiable i que Alemanya mantindria la inflació sota control i va pujar i pujar i pujar els tipus fins quasi el 9%. Avís a navegants.
Issing va enviar directament Alemanya a la recessió i de retruc va complicar els fonaments de la unió monetària europea, ja que com que els diners que no paraven de fluir a Alemanya, els seus socis anglesos, italians o dels Regne d’Espanya van haver de triar: o bé pujar tipus o bé devaluar la moneda. La majoria va tirar per la segona opció i el clima econòmic va estar força enrarit – Soros, Solchaga... 😉. L’Euro no va ser el preu per la Reunificació Alemanya però aquesta va propulsar de forma significativa la Unió Monetària.
Els pringats
La Alemanya de l’Est, trenta anys després de la Reunificació, encara hi ha un sentiment de ser ciutadants de segona, de ser els rednecks que donen suport a PEGIDA o bé on encara existeixen exotisme com els comunistes de Die Linke. Els ciutadans de la DDR ”van sacrificar” el llarg termini sense tenir consciència de què estaven devastant la base econòmica del país. Milions de d’Alemanys de l’Est se’n anaven al atur i tot el seu sistema de social desapareixia. El fracàs de la DDR va esdevenir un fracàs personal per milions de persones mentre que els alemanys de l’Oest creuen que els va donar un regal amb les transferències. Kohl va fer unes promeses de benestar que no es van complir però que van permetre una ràpida reunificació.
L’amic Hans Werner Sinn, va viatjar als USA per aquella època on es va trobar amb Samuelson que li va posar l’exemple de Puerto Rico i la seva annexió als USA al 1899 on la meitat de la població va perdre el seu lloc de treball per la pujada de salaris i despesa social per anivellar-se a l’economia nord americana. Li va dir a Hans Werner Sinn que això no havia de passar a Alemanya....i mira. Al cap de poc temps Sinn va escriure un llibre sobre l’increment salarial a la DDR degut a l’aplicació dels convenis col·lectius de l’Oest com el desastre cap a taxes d’atur del 40%. El problema no és els que els sindicats apretessin sinó que a l’altra banda de la negociació només hi havia empresaris i directius de l’Oest i no del Est. Ningú estava interessat en una zona de baixos salaris dintre d’Alemanya que fes competència als propis alemanys de l’Oest.
Nota1: És molt trist que Treuhand es dediqués a vendre les empreses que tenia sota l’ala a qualsevol postor després del assassinat de Rohwedder. Era la opció més fàcil: com la desició de reduir el sou a tots els funcionaris en comptes de reestructurar l’administració i tocar els nassos als reines de taifes. En fi, ja sabeu del que parlo.
NOTA2: A Waigel, crec que les empreses de la DDR li importaven en la mesura no representessin una despesa addicional al seu pressupost...quan precisament una intervenció a temps hagués salvat forces llocs de treball.
NOTA3: Kohl es va passar aixecant unes expectatives que no podia complir. Hauria d’haver dit la veritat però això comportava una integració incerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada