Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pà pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5% es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor.
La demanda de materies primes: les renovables
Un aerogenerador mitjà està fet de ciment alumini, acer, zinc i sobretot coure, coure per la turbina, coure pels cables, coure per tot arreu....Porta 67 Tn de coure cadascun i per aconseguir-les s’han de moure 50.000m3 de terra i grava que s’ha de tractar i netejar. I tot això, per un aerogenerador.
A la mina Los Pelambres, al nord de Xile es produeix el 2% del coure mundial: els grans camions transporten pedres i terra, que s’esmicolen i amb aigua se separa la pedra del coure. També es necessiten quantitats ingents d’electricitat amb la qual cosa, l’empresa amb seu a Londres – Antofagasta – va construir una central hidroelèctrica. Els pagesos es queixen de l’escassetat d’aigua. La mina s’ha ampliat i utilitzen aigua del mar per seguir amb el procés i fer-ho més sostenible.
Quan extraiem coure, aquest coure no l’absorbeixen les pastanagues. Els recursos són finits, hi ha un cost d’oportunitat i el downside de les energies són uns costos d’extracció social i ecològic elevat: per fer una tona de Neodym – un mineral rar per fer aerogeneradors o la bateria del cotxe elèctric - es necessiten 77Tn de CO2 mentre que produir una tona d’acer 1,9Tn de CO2.En un parc solar de 1.000 per 1.000 metres, hi ha fotuts 11 tones de plata. En un Tesla Model S hi ha la mateix liti que en 10.000 mòbils. En un cotxe elèctric hi ha 6 vegades més matèries primes que un normal: coure, cobalt, níquel, grafit especialment pel sistema de bateries.
Una aerogenerador al mar incorpora més de nou vegades matèries primes que una instal·lació de gas amb el mateix rendiment. El cobalt o el níquel augmenten el densitat energètica de la bateria mentre que el Neodym intensifica la força magnètica en una aerogenerador. El coure és un magnifíc conductor: hi ha 150 Milions de Tones en cables elèctrics per tot el món i el canvi a les renovables acaba de començar.
La web Global Footprint Network senyala que es necessiten 1,75 planetes terres per regenerar el planeta. Si tothom visqués com els alemanys es necessitarien 3 planetes. L’altre web és el Earth Overshoot Day, el dia en que es consumiran tants recursos com els que produeix el planeta en un any. En definitiva, estem consumint recursos del futur.
La nova crisis del petroli
Segons l’Agència Internacional de l’Energia (IEA), la demanda de matèries primes es multiplicarà per 4 fins a 2040. Pel liti es multiplicarà per 42 i és mineral crític per impulsar les energies renovables. La crisis del petroli del 74 demostrà com de dependents eren els països consumidors dels productors i això s’està altra vegada gestant amb les matèries primes: els 45% del Niquel està a Indonesia i Filipines, Xina el 60% de les Terres Rares mentre que Sud Africa té 70% del platí mentre que Congo ostenta dos terceres parts del Cobalt. Això està més concentrat que la producció de petroli, de fet, la OPEC produeix un 35% del total del petroli mundial. En explotacions mineres, el 70% del valor dels minerals depenen de 10 països.
La bona notícia és que no hi haurà colls d’ampolles per causes geològiques, les terres rares no són tan rares i no estan només concentrades a la Xina, el problema és que la qualitat i el cost d’aquestes minerals cada cop seran més cars i pitjors. Aquí si que hi ha el coll d’ampolla. Els preus s’han disparat en els últims 12 mesos: Níquel 26%, Coure un 43%, Alumini 56%, el carbonat de liti s’ha multiplicat per tres fins arribar als 20.000$. I tot això mentre les existències s’exhaureixen. Hi ha una discrepància entre la demanda i l’oferta substancial. Aquí entra la geopolítica, és crític l’aprovisionament de primeres matèries.
L’oferta: el sector miner
Les tres A: Andes, Australia, Africa són regions amb poca aigua i on es necessita una gran quantitat d’energia per extreure minerals. Un 3% del consum energètic mundial es destina a l’extracció de matèries primeres, això vol dir que es consumeix més electricitat que Alemanya. El sector miner és pitjor que el sector immobiliari, bàsicament deixa un paisatge lunar al darrera, amb llacs contaminats de producte químics, en concret n’hi ha 32.000 llacs. El 2019 al Brasil es va trencar una presa d’aquestes i van morir 270 persones. Malgrat tot això ja no és com abans, quan les empreses mineres feien el que volien: tenen restriccions i no només dels pobres indis que protesten sinó amb els fons que inverteixen, que volen un bon govern i inversions ecològicament sostenibles. AOS, amb seu a Londres, vol ser atractiva pels inversors i intenta que les mines no siguin ni pou de desesperació humana i ni desastre ecològic. Amb això intenten que la mina de Los Pelambres a Xile utilitzi aigua del mar per no contaminar els aqüífers i promouen l’ús d’energies renovables per extraure el coure.
Hi ha una dotzena d’empreses que maneguen les matèries primes: Glencore (Suïssa) manega el cobalt, Abermarle (USA) el liti, Vale (Br) el Níquel, Codelco (Xile) i Antofagasta (UK) el coure. Totes aquestes empreses cada cop tenen més pressió per ser respectuoses el Medi Ambient. El President de Rio-Tinto, empresa australo-britànica, anunciava davant els seus accionistes que havien de canviar de forma de pensar i reduir les emissions de CO2 a la meitat pel 2030.
Paral·lelament, els permisos per extraure minerals es complica mentre que es necessita major energia per excavar més profundament i només un 2% de les noves prospeccions acaben en una mina. Finalment, necessites 16 anys de preparació mitja per començar a fer l’extracció...Aquí les inversions es mesuren en dècades. A Xile fa anys que no troben més jaciments de coure.
Per tant, l’oferta de metalls per dir-ho finament, és inelàstica, o sigui, que encara que es posin a produir totes les mines els propers anys no podran fer front a la demanda. En el cas del cobalt i liti, la planificació pels pròxim anys només cobreix un 50% de la demanda esperada. O sigui que la producció en massa del cotxe electric o bé les plaques solars no sortirà gratis.
La setmana passada em vaig entrevistar amb un family office i un inversor privat, ambdos em van dir que ja no inverteixen més en immobles. Potser les matèries primes pot ser un bon substitut!
NOTA0: Poseu al google les empreses mineres i el seu share price....han pujat força en els dos últims anys ;).
NOTA1: A Guinea, cada cop que apareixen terres vermelles és com si haguéssin trobat or: la bauxita és part fonamental per fer alumini i cada cop que apareix en un poble, ja es poden acomiadar del la vida que portaven. De fet traslladen els pobles a zones semi desèrtiques i al cap d’un temps la pròpia empresa minera CBG, els alimenta amb 94€/mes. Poc a poc els joves marxen per que la pròpia empresa minera ni els contracta. Guinea és un dels països més pobres i més inestables d’Africa però està ple de bauxita i una bona part de la superfície del país està en mans d’empreses concessionàries per extreure la bauxita. Xinesos inclosos. Els aqüífers es contaminen i hi ha conseqüències ecològiques importants. Fins i tot la companyia de mines ha rebut una garantia del govern alemany 246M$ per ampliar la mina i col·laborar amb la internacionalització de Guinea d’una forma més equitativa -a part d’assegurar els llocs de treballa a Alemanya-. De les implicacions ecològiques i les trasllats de pobles no se’n parlava.
A Noruega passa el mateix, és un
país ric amb minerals però clar no és un desastre amb cames com Guinea:
institucions que funcionen, els polítics no foten mà del famós fons de pensions. En fi, good governance ;).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada