Quan els economistes s'equivoquen: Piero Sraffa

 

Si me’n anés a una illa deserta m’enduria llibres tipus Història del Analisis Econòmic de Schumpeter – per cert la traducció de Manuel Sacristán és excel·lent – i llavors quan dic això la meva dona em mira de reüll i pensa: quin tio més estrany amb el que dormo al costat. En fi, això que va a continuació està extret del bloc del cap d’economia del Frankfurter Allgemaine i els ànims del Quim Perramon. És una bona reflexió sobre el corrents ideològics que sobrevolen les èpoques: si ara no toca la política salarial, toca la monetària.

 

Sraffa i el seu llibre de 100 pàgines

Actualment en prou feines un estudiant d’econòmiques sap qui és Piero Sraffa però per molts dels seus seguidors Sraffa és, al  costat de Keynes, el millor economista del segle XX, va influir en la política econòmica  d’una forma definitiva  i entra amb peu propi a la història del pensament econòmic. El baluard intel·lectual de Sraffa està localitzat Italia i fins i tot,  hi ha alguns economistes alemanys interessats en la seva obra però és difícil trobar partidaris a l'altre banda de l’atlàntic.

La majoria d’entrades són degudes a la relació de Sraffa amb Marx, on en el seu model de producció passa de la teoria del valor de Marx, una qüestió no menor que durant els anys 60 i 70 tenia força  entretinguts als nostres universitaris. L’impacte de Sraffa es deu a dos fets bàsicament: ataca frontalment les teories de la època i despertar interès pels clàssics.

Sraffa va néixer a Turí al 1898 en el si d'una família jueva  i des dels anys 20 es va mudar a Cambridge fins a la seva mort  al 1983. Era amic personal de Gramsci, de fet li va donar literalment el boli i paper per escriure els Escrit des de la presó, conexia Togliatti i el líder del partit socialista italià i el seu tutor a la llicenciatura va ser Luigi Enaudi. Un bon currículum. A partir del anys 20 va marxar a la London School of Economics i després Cambridge on va tractar a fons a Keynes i on debatia regularment amb Wittgenstein. Vaja, no es dedicava a anar amb xandall i fer conferències sobre fitness.

Com Ronald Coase, no va permetre que els amics propers participessin en la seva obra abans de fer-se pública. La seva obra mestra és la edició de l’obra de Ricardo, covada durant 20 anys. Repeteixo 20 anys. Entre això i els seus estudis inicials sobre Marx, va restar ancorat a l’economia clàssica per tota la seva vida. Amb això es va guanyar el sobrenom de Neoricardià.

El seu gran llibre es titula La producció de mercaderies amb mercaderies un llibre el que va dedicar 30 anys – 30 anys - i en prou feines supera les 100 pàgines. La teoria econòmica establerta és l’objectiu d’atac del llibre però no hi apareix de forma detallada. De fet, el untertitle afirma que és un introducció a la crítica de la teoria econòmica. En el seu model no hi apareix cap context històric i evitar parlar de comportament d’agents econòmics, estructures de mercat, competència o bé economies d’escala. Tampoc parla de distribució i els tipus d’interès surten només una vegada i de passada. L’objectiu de Sraffa és trobar el nucli de pensament clàssic sobre el comportament a llarg termini de l’economia, però és un model estàtic centrat en la oferta. La variable temps no existeix.

Amb l'ajut del Treball, els Inputs es transformen amb Outputs  dintre de les diverses branques econòmiques i sota la suposició que tots els sectors tendeixen a una mateixa taxa de benefici  ( profitrate).  L’objectiu és explicar com es formen els preus relatius dels béns a llarg termini, d’acord un estat de la tècnica, inputs de treball i matèries primes.

Si un home caigués de la llunya i veiés els consum primeres matèries i béns que produeixen les fàbriques podria inferir el valor de les mercaderies amb un tipus d’interès constants. Sraffa fa una instantània en un determinat moment. És a dir, mostra les equacions de valor de canvi – preus  relatius - depenent únicament de la producció. Una economia fonamentada en les coses i no en les persones. Però no fa el següent pas, donat el model de producció aprofundeix en les conclusions per elaborar una política econòmica.  

En fi, Maurice Dobb, va dir que era un obra monumental, però clar hi havia pocs economistes i internet tampoc existia, així que qualsevol llibre que sortís de la normalitat era apreciat.

 

Cuerpo a tierra: arriben els deixebles.

La raó més important per l’èxit de la obra de Sraffa va ser que des de l’esquerra es podia instrumentalitzar - dit per Joan Robinson-. A nivell de política econòmica, el més interessant  del model de Sraffa és com es presenta la distribució entre capitalistes i treballadors. Sraffa aconsegueix aïllar la producció de la distribució: ja que donada la tècnica, per cada producció existeixen múltiples relacions entre capital i treball i per tant quan es fixa un, l’altre per defecte es fixa automàticament.

La teoria econòmica dominant sosté que la distribució es fixa a través d’oferta i demanda de béns i factors de producció. Ricardo sosté que els treballadors reben un salari de subsistència i el surplus va a parar als capitalistes mentre que Sraffa sosté que les dues variables es poden fixar...El somni eròtic dels sindicats, vaja.

En aquest punt, Sraffa no s’hi fica, amb la qual cosa obre un meló que va omplir les discussions de l’esquerra en els seixanta i setanta. Sraffa segueix els clàssics, segons John Stuart Mill, la distrució del benestar depèn dels usos i costum de l’època especialment de la part de la societat que domina i varia en el temps.

Quan es parlar de pluralisme en l’economia a vegades el que es fa és covar falses teories, per ser instrumentatlitzades contra la teoria dominant. Els neoricardians juntament amb els keynesians radicals van lliurar una batalla contra les teories dominant: la controvèrsia del capital ( Mireu la Wikipedia 😉).

De fet, l’objectiu fonamental tractava de desvincular els salaris de la productivitat ja que aquesta vinculació amenaçava en incrementar l’atur. Es creien que havien descobert l’arma per acabar per enèsima vegada amb el capitalisme. Amartya Sen, estudiant a Cambridge llavors, recorda que el destí del capitalisme no dependrà del descobriment d’un nou model.

It takes a model to beat a model.

La pròxima parada la bella italia on els seguidors de Sraffa van anar per feina.