70 ANYS DE LA CREACIÓ DE LA OTAN

Un dia acompanyava a l’Ernest Lluch al seu despatx de la facultat després de la classe de doctorat i quan pujava l’ascensor li vaig preguntar: Vostè...per què no va militar mai al PSUC??? Amb la mà va parar porta de l’ascensor i em va contestar – cito de memòria per que fa temps – que ell creia en la democràcia i que la gent del PSUC no ho tenien tant clar. Em va dir que el PSUC a la Facultat d’Econòmiques era la institució que tenia més  poder durant la Transició i  que per això, en Josep Piqué s’hi va posar. Actualment, en Josep Piqué acaba de treure un nou llibre sobre política exterior, que no em penso comprar per Sant Jordi, però demostra l’afany del personatge per posicionar-se com un de les 10-15 persones que compten al Regne d’Espanya en matèria de política exterior. Esperem que no ho aconsegueixi.

Merkel, el 2%!!!!!!!

Trump es va carregar el representat dels USA a la OTAN, Jim Mattis, General i cap del Pentagon, amb la qual cosa, les reunions de la OTAN ja no tenen aturador. En la última trobada de Ministres de Defensa a mitjans de Febrer, el ministre anglès, Gavin Williamson, va llençar la cavalleria per sobre a la representant alemanya, Ursula von der Leyen. Ho va fer amb tanta vehemència que tothom va callar a la reunió, deixant sola a  von der Leyen. Williamson criticava la posició Alemanya de pujar, molt progressivament la despesa militar al 2% del PIB que en l’actualitat en prou feines  arriba al 1,25% del PIB. Se’ls acusa obertament d’avaricia. 

Fins a tres cimeres, des del 2014, que Alemanya s’ha compromès a augmentar la despesa militar en direcció al 2%. A principis de Febrer, Berlin va anunciar que al 2024 arribarien al 1,5% del PIB, però Olaf Scholz, el Ministre de Finances, va posar en qüestió aquest objectiu i ha cabrejat a americans i britànics. 

Hi ha certa conya amb els alemanys, el Ministre de Defensa finès diu que té més panzers i soldats que la Bundeswehr. Tots els països fronterers amb Rússia, imploren la implicació alemanya com a política de contenció i participen de la OTAN amb unes ganes poc dissimulades – especialment els Països Bàltics -. I més, després de l’annexió de Crimea. Els països fronterers amb Rússia van demanar que s’estacionessin tropes com a mesura dissuasiva però això trencava els tractats signats al 1997 amb Rússia. Merkel va respondre: Putin no respecte els acords, però nosaltres si i es va arribar a una certa entesa: si hi havia cacau, els americans juntament amb els alemanys haurien d’intervenir ràpidament. I aquí apareix el compromís del 2%.  Al 2031 Alemanya ha de tenir 8 Brigades equipades, però  ara mateix les que hi ha no poden actuar conjuntament  per que comparteixen el material. Per cada Brigada surten 5.000M.

Estats Units està fins els nassos de la OTAN

Europa, amb una economia de 17 Bilions Dòlars no necessita la OTAN per defensar-se de Rússia, una economia 10 vegades més petita. Els americans es queixen: mentre Alemanya paga la factura del gas rus, ells han de protegir l’Alemanya que no paga la factura de la OTAN. Aquestes -i altres- són les tesis de la intelligentsia americana davant la crisis de la OTAN...veuen Europa com a paràsit, i això no és d’ara, amb Obama també. 

Pensar que després de Trump, tot tornarà a ser igual és una enganyifa: el canvi d’eix del Atlàntic al Pacífic fa més necessària un OTAN asiàtica davant Xina que no una OTAN Europea. Europa pateix el Mittlelage, la posició al mig entre els Estats Units i Xina – al igual que Rússia -. Els americans veuen Europa com una peça més en tauler d’escacs davant la Xina. De fet, Trump observa els europeus com súbdits.

En definitiva, la fiabilitat de la OTAN està posada en qüestió, més enllà del 2%.  I si el president americà posa en qüestió la garantia nuclear per defensar Europa, la cosa es complica.  Ningú a la OTAN creu que Seattle valgui el mateix que Riga i això, és un problema: si els americans es  retiren poc a poc de la OTAN, Europa haurà d’assumir la seva pròpia seguretat – especialment davant Rússia-.

L’eix Franco Alemany

Si la OTAN es dèbil, el treball conjunt entre Alemanya i França és un deure. El problema és que són dues tradicions en política exterior molt diferents: Alemanya només actua militarment quan no té més remei, mentre que França veu la intervenció militar com una eina més en la política exterior. Igualment, l’exportació d’armes és un tema delicat per Alemanya amb moltes línies vermelles mentre que Paris observa la venda d’armes a Arabia Saudí com Raó d’Estat.  

Durant el mes de febrer, a Aachen, ciutat de la coronació de Carlemany, Merkel i Macron han signat un nou Tractat de Defensa però amb molts problemes intestinals: la diplomàcia francesa va deixar de banda la seva neutralitat davant les relacions Alemanya-Rússia per criticar el gaseoducte Nord Stream 2. 

En prou feines s’han posat d’acord a Aachen,  fins que s’ha imposat la doctrina Schmidt-Debré: cap país pot bloquejar l’exportació d’armes de l’altre, excepte quan afecta a la seguretat nacional o als interessos directes del país. Traducció: Alemanya es baixa els pantalons, ja que l’acord implica que França té màniga ampla per vendre armes dels projectes de militars comuns: el futur tanc i caça desenvolupat per ambdós països, els sistema de defensa conjunts....

La pressió de la diplomàcia francesa ha estat tant forta que els alemanys creien que l’acord no es produiria. El secretari d’Estat alemany advertia: hi ha el compromís alemany de crear un Europa United però això no significar que cada decisió nacional s’hagi d’aplicar automàticament als altres països. Això per la parròquia de casa.

Les estratègies d’Alemanya i França difereixen en els temps, França vol unificar a curt termini  la defensa europea més enllà de la ONU i la OTAN  mentre que Merkel de moment prefereix veure l’excèrcit europeu en paper. Per les accions militars fora de les fronteres, Alemanya necessita el vist i plau del Parlament amb la qual cosa es un soci poc fiable per accions tipus Siria.

L’objectiu és Europeaitzar la OTAN, les estructures a Brusel·les hi són, i ja sabem que la política és com la matèria, quan es desocupa l’espai, l’ocupa un altre. Per que això passi, cal que l’eix franco alemany funcioni com un rellotge: Alemanya ha de limitar el poder del Parlament davant l’exportació d’armes i França ha d’europeitzar el seu seient en el Consell de Seguretat de la ONU i  posar-se d’acord en la Force de Frappe francesa amb l'objectiu d'europeatizar les seves armes nuclears.

La crisisi de la OTAN, és la crisis d’Europa des d’un altra punt de vista: el negoci no potser mai més que els francesos defensin  Europa i Alemanya pagui a la soldadesca.

 

                                                                                                                           

NOTA 0. Cohn-Bendit assessora Macron en temes de Seguretat i Europa

NOTA1: Gràcies a deu, la despesa militar del Regne d’Espanya es del 0,93% del PIB molt inferior al 2% i molt lluny del 3,39% del PIB dels Estats Units o bé del 2,22% Britànic. França gasta també un 1,82%. Els americans paguen el doble que els europeus.

NOTA2: L’antic secretari de la OTAN definia la situació així: els americans a dins, els russos fora i els alemanys a sota. L’últim tanc americà va sortir d’Europa al 2013 i ara torna a causa de l’annexió de Crimea per part de Rússia. Alemanya està compromès amb la OTAN: lidera les tropes de la OTAN estacionades al Bàltic al igual que l’espai aeri, entrena soldats al Iraq i té tropes a Afganistan.

NOTA3. Tractat INF des de fa 6 anys Rússia ha trencat el pacte d’estacionament de míssils de mig abast que afecten directament la seguretat d’Europa mentre que a Europa no hi ha cap míssil americà.

NOTA4. La clau de volta del tractat de cooperació industrial entre Alemanya i França és el principi de minimis: si la aportació alemanya en la construcció d’un panzer no supera un percentatge determinat, aquest panzer es pot vendre a tercers països sense que Alemanya pugui dir res. El problema es que encara no s’ha fixat el minimis 😉.