La fusió dels losers... El Deutsche Bank

L’Isidru va anar collir llenya al bosc, i en aquell moment d’intimitat, va aparèixer el Misteri, li va xiuxiuejar que en quaranta dies cauria una tormenta que tot ho anegaria i que per salvar-se havia de fer de La Caixa, un vaixell sòlid per superar el diluvi que s’apropava. L’Isidru, va avisar a tots els veïns del poble, però, descreguts ells, no li van fer cas. Així que tot sol, es va embarcar en la construcció de l’arca, treballant nit i dia, va aconseguir finalitzar l’embarcació a la data prevista i va arribar el diluvi...El Sabadell, el BBVA, el Santander i fins i tot, la Caixa d’Enginyers es van ofegar i només ell, sense fusions ni adquisicions, va surar. Quan el colom va portar la branca d’olivera, va saber que La Caixa cobraria comissions més enllà de l’eternitat....

Els artífex de la fusió Deutsche Commerz Bank: Scholz i Achleitner

Merkel havia anat a celebrar l’aniversari de Ackermann en els bons dels temps del Deutsche però a partir de 2008, no es guanyen eleccions sovintejant banquers. Olaf Scholz, el Finanzminister del SPD, i el seu secretari d’Estat, Kukies, l’antic cap alemany de Goldman Sachs,   sembla que no ho tenen tant clar i a diferència de Wolfgang Schäuble, ha multiplicat els contactes amb els grans actors financers.

Scholz, s’ha tornat un Bankenpatriot, rau en els interessos més íntims de l’Alemanya indústrial i exportadora tenir un sistema financer sòlid i autòcton que pugui afluixar la mosca en temps de crisis. Els bancs estrangers tenen menys arrelament i a més, poden estar subjectes a influència política externa perjudicant interessos econòmics alemanys.  Aquestes és una de les modalitats més seguides per Trump en la seva política exterior.

Sembla que Scholz i Kukies pressionen per que hi hagi fusió en un espai curt de temps – sospitós almenys -. Es vol que hi hagi fusió abans de les eleccions europees. De moment, la Comissió Europea dona llum verda a la fusió, però no té per que ser així després de les eleccions.  A nivell intern alemany, la Gran Coalició trontolla i el SPD està virant cap a l’esquerra, amb qual cosa s’ha d’apretar el temps.

L’altre impulsor de la fusió és Paul Achletiner, el President del Consell d’Administració des de la època de l’ Ackermann – o sigui enmerdat fins les celles - . És el que surt més afavorit de la fusió i el que crec, que és la clau de volta per sanejar el Deutsche Bank. A Davos es mostrar a favor de la fusió de forma informal. Aquest és el judes que ha de vendre la fusió als accionistes del Deutsche Bank en la pròxima Junta d’Accionistes del pròxim 22 i 23 de Maig, i en una eventual integració dels Consell d’Administració, sortiria per la porta gran deixant els problemes pel seu successor. No creu que el Deutsche se’n pugui sortir sol.

Els qatarís són els que pringuen amb la operació. Ostenten un 15% del Deutsche Bank i com a màxim seran neutrals amb una fusió amb el Commerz, ja que creuen que el govern alemany els obligaria a vendre la banca d'inversió i mercat de capitals que beneficis i maldecaps a donat al Deutsche. Si volen donar llum verda a la fusió, s’hauran de retallar llocs de treball, entre 20.000 o 30.000, cosa que el Finanzminister, Olaf Scholz, del SPD, no està disposat a pagar un preu tant elevat. Això si podria mirar fer un excempció fiscal per que l'operació sigui menys gravosa.

El perquè de la fusió

Tant el Deutsche Bank com el Commerz Bank tenen problemes paral·lels: baixa rendibilitat, costos elevats, massa personal, dèficit en inversions tecnològiques i múltiples escàndols que esclaten amb una aclaparadora regularitat. Els que si que volen de totes totes, és el CEO del Commerz Bank, ja que creu que el banc no és sostenible per ell mateix i actualment les diferències de capitalització borsatil són força minses - entre 16.600M€ i 8.900M€ -.

L’assegurança per cobrir-se d’una eventual fallida del Deutsche Bank és de les més altes del sector amb un cost d’un 2,3%. Des de que es coneixen els rumors de fusió, el mercat a reduït la prima, però un banc com el Deutsche no pot sobreviure a llarg termini amb una prima superior al 1,8%. Necessita credibilitat per refinançar el negoci, i sobretot, la liquiditat que aporta el Commerz Bank. Involucrar el govern alemany - principal accionista del Commerz Bank amb un 15% - en la fusió d'una nova entitat amb un balanç de més de 2B€ seria perfecte. Especialment en la concessió de garanties estatals davant de tercers i així poder accedir al paradís del too big too fail.  

Olaf Scholz està disposat a posar una garantia de 2.000M€ sobre la taula per evitar la retallada dels 20.000-30.000 llocs de treball, però amb aquesta jugada tornem al too big to fail. És força dubtós que el resultat de dos bancs amb problemes sigui  un banc net, polit i rendible.  Políticament Scholz ven la moto que una gran nació exportadora necessita un gran banc internacional, que en temps de crisis, el campió nacional resultant, pot finançar les empreses alemanyes...Dels informes del Finanzministerium es desprèn que el Deutsche Bank és estratègic pels interessos alemanys. Arguments  que desprenen aquella flaire a fer virtut de la necessitat. Cap gran empresa alemanya està disposada a comprar un 10% del Deutsche.

I la última raó....el quadre macroeconòmic: amb una recessió a la vista és probable que augmentin els ratis de morositat i juntament amb el baixos tipus d’interès, provoquin una caiguda dels beneficis. Això és especialment vàlid pel Commerz, ja que si guanya quota mercat és a costa de rendibilitat – préstecs a baixos tipus -  amb la qual cosa la sensibilitat a la morositat és més alta.

A la llum de la eternitat....Els escèptics.

Els que no veuen clara la fusió, és l’organ de supervisió alemany BaFin, organisme que depèn de Scholz, amb el mateix argument: una entitat resultat de dos bancs amb problemes, no és una bona entitat financera. El CEO del Deutsche Bank tampoc li convenç la fusió, creu que pot tirar el Deutsche sense fusions que el distreguin de l’objectiu de la rendibilitat, la prova el 26 d’Abril i la presentació del resultats del primer trimestre. 

El Deutche porta 10 anys integrant el Post Bank i encara no se’n en sortit del tot, imaginar una fusió amb el Commerz porta són molts maldecaps. La fusió que va portar el terme el Commerz amb el Dresdner ha anat millor, però no és un model d’agilitat. La fusió implica un integració tecnològica que no és gens senzilla i després una reducció de personal important. Això a curt termini implica un increment de costos entre inversió en IT i les indemnitzacions o el tancament de filials. Es requereix una ampliació de capital i no està gens clara qui l’ha de fer.

Per departaments, la Banca de Particulars es posa les mans al cap per que és molt probable que la rendibilitat caigui per la migració de un part significativa de clients a altres entitats – un bon negoci pels competidors directes -. A Banca Privada estan neguitosos només de pensar amb una nova migració tecnològica. Finalment, la banca d’inversions radicada a Londres i Nova York no entén per que es fa una fusió de banca comercial amb una rendibilitat tant minsa, mentre les sortides a borsa i les M&A són un big business. Per acabar-ho d’adobar, el representat sindical dintre del Consell d’Administració del Deutsche Bank té força poder i és un ferm defensor del stato quo.

On si que hi hauria un salt endavant és una fusió amb el BNP francès que té unes xifres envejables i  on una fusió podria fer front a xinesos i americans, però com els bancs alemanys són dèbils, arriscar una fusió amb una posició de força francesa, és arriscar molt.

 Fins a la junta d’accionistes del 22 i 23 de Maig tenen temps per festejar.

 

Nota1: Sobre diner mullat, no s’hi posa diner nou, aquesta frase pertany al Vilarasau segons em van explicar. Si compreu accions que sigui per la fusió, per que tornar a veure un gran banc alemany saludable trigarà 10 anys.

NOTA2: Qatar és només la meitat de Hessen però determina la política del Deutsche Bank, que es mou en direcció contraria dels interessos del qatarís. El principal accionista del DB com a persona física és ex-pimer ministre qatarí i el seu cosí, l’ex Emir. Ambdós ostenten un 6% , mes un 4% més en derivats. A part els fons estatals qatarís (QIA) volen enganxar un 5% més, com a mínim, malgrat la oposició d’Arabia Saudí, ja que amb aquesta operació es vinculen més a occident. En definitiva, un 15%.  Per comprar aquest 5% addicional, han de passar unes auditories del supervisió bancari alemany - BaFin – i europeu  -SSM - i fer una oferta raonable als pobres xinesos que s’han enganxat els dits i volen sortir del accionariat.  Els qatarís no anirien al float per ampliar la seva participació.

Nota3 : Els únics que suquen amb la fusió és el fons americà, Cerberus, que tenen participacions creuades. Scholz i Cerberus es coneixen des de la privatització del HSH Nordbank, Landesbank amb seu a Hamburg on Cerberus va posar 1.000M€ per comprar el banc i Scholz va posar 5.000M€ com a garanties públiques. 

Nota4: El CEO, Christian Sewig no ha reunicat al Bonus i ha cobrat 7 M€, l’àntic CEO l’han acomadiat amb 8,7M€ d’indemnització. Dels executius el que més pasta guanya és el de banca d’inversions, un sud africà que també és el màxim assessor del Brèxit del banc. En total 90.000 treballadors han cobrat 1.900 m€ en bonus...aquest any s’han moderat, el 2017 eren 2.300M€.