La lluita per l'hegemonia intel·lectual.
Hi ha una bona pugna a les pàgines del Frankfurter Allgemaine entre les dues corrents econòmiques dominants a Alemanya. Diversos economistes de prestigi liderats per Marcel Fratzcher (DIW) publiquen un manifest de surpot a Draghi: la crítica a Draghi no és la solució.
Defensen la polítca monetària portada a terme pel BCE, aposten per una política fiscal expansiva i es queixen que en les crítiques alemanyes van coixes d'alternatives.
Els seu diagnòstic es divideix en quatres crisis, simultànees i que es retroalimenten. La primera és de falta de creixement, en prou feines a 2016 l'Eurozona ha recuperat els nivells de renda de 2008, la previsió de creixement del PIB de la locomotora europea és del 1,6% pel 2016 i 1,5% pel 2017. Es preveu que al 2060, la població activa alemanya caurà un 20% per l'envelliment i que no serà compensat per augments de productivitat meravellosos, amb la qual cosa s'espera un baix creixement per les properes dècades.
La segona crisis és la del deute, tant públic com privat. La primera ha reduït el marge per la política fiscal al mateix temps que empreses i llars reduïen el seu deute, provocant un baix creixement, quan no recessió. La tercera crisis és la bancària que requereix una reconversió profunda: ampliacions de capital i reconeixement de deutes incobrables per tornar a otorgar crèdit. Els baixos marges i l'increment de costos regulatoris se'ls han de menjar amb patates. I l'última, la falta de confiança, que redueix el consum i frena les inversions.
Fratzcher i companyia volen estimular la inversió pública, especialment a Alemanya, des l'impuls de la digitalització -banda ampla- fins a la renovació dels lavabos escolars. Fer un nou pacte fiscal europeu que doni major marge de maniobra i eviti auto restriccions fiscals tipus Schwarze Null. Cal estimular el créixement a tot Europa. Les reformes estructurals s'han de fer però s'ha d'afinar: cal millorar la productivitat del sector serveis: farmàcies, taxis, notaris....reformar el sistema bancari (reciclatge, consolidació i unió bancària). Sense l'acció del BCE, la crisis hauria estat molt més profunda.
La segona crisis és la del deute, tant públic com privat. La primera ha reduït el marge per la política fiscal al mateix temps que empreses i llars reduïen el seu deute, provocant un baix creixement, quan no recessió. La tercera crisis és la bancària que requereix una reconversió profunda: ampliacions de capital i reconeixement de deutes incobrables per tornar a otorgar crèdit. Els baixos marges i l'increment de costos regulatoris se'ls han de menjar amb patates. I l'última, la falta de confiança, que redueix el consum i frena les inversions.
Fratzcher i companyia volen estimular la inversió pública, especialment a Alemanya, des l'impuls de la digitalització -banda ampla- fins a la renovació dels lavabos escolars. Fer un nou pacte fiscal europeu que doni major marge de maniobra i eviti auto restriccions fiscals tipus Schwarze Null. Cal estimular el créixement a tot Europa. Les reformes estructurals s'han de fer però s'ha d'afinar: cal millorar la productivitat del sector serveis: farmàcies, taxis, notaris....reformar el sistema bancari (reciclatge, consolidació i unió bancària). Sense l'acció del BCE, la crisis hauria estat molt més profunda.
Hans-Werner contraactaca....
Segons ell, la crisis de 2008 és provocada per l'aturada súbita de les entrades de capital - Sudden Stop - als països del sud d'europa, que fa explotar la bombolla en la que vivien ( baixos tipus, baixa productivitat, salaris creixents i dèficit BP compensat per entrades de capital...). Aquest fluxe se substitueix parcialment per l'acció de l'Estat, via increment de dèficit públic, generant la crisis del deute a l'Eurozona al 2010-2012. Només Draghi amb una monetària expansiva permet aturar el cop, això si, a costa de crear un problema sistèmic. Segons Hans Werner, els tipus negatius afavoreixen una mala assignació de capital: es financien bancs-zombies que al seu torn financien empreses-zombies; i les compres de bons, equival a finançar directament els Estats membre de la UE.
És més - i això ho dic jo- la inversió en start ups o empreses de risc no està finançada pel sector financer clàssic sinó que el que volen els bancs és impulsar el negoci immobiliari que és molt més fàcil - menys costós - d'analitzar i d'estandaritzar, amb la qual cosa els estímuls de Draghi al sector financer poden derivar en bombolles financeres en comptes d'impulsar la inflació. No hi ha reformes estructurals, "això se sembla a l'economia planificada".
És més - i això ho dic jo- la inversió en start ups o empreses de risc no està finançada pel sector financer clàssic sinó que el que volen els bancs és impulsar el negoci immobiliari que és molt més fàcil - menys costós - d'analitzar i d'estandaritzar, amb la qual cosa els estímuls de Draghi al sector financer poden derivar en bombolles financeres en comptes d'impulsar la inflació. No hi ha reformes estructurals, "això se sembla a l'economia planificada".
Per contra, proposa un augment dels tipus d'interès de forma gradual obligant als Estats a reduir deute (ja que pujaria la càrrega financera) via reformes estructurals, permetria als bancs millorar el seu marge, liquidar préstecs incobrables i dedicar-se a prestar diners, i finalment incentivaria a les empreses a millorar la seva rendibilitat. En definitiva impulsaria el creixement.
Respecte al BCE critica que jugui amb el llenguatge: l'objectiu és l'estabilitat de preus i no una inflació del 2% i demana una reforma del seu consell: no pot ser que Alemanya assumeixi un 25% de la responsabilitat de la inversió creditícia al balanç del BCE i tingui el mateix vot que Malta. Cal també una majoria qualificada del 80% per aplicar mesures poc ortodoxes, com per exemple la compra de deute públic, i finalment, s'ha d'acabar l'assimetria dels saldos Target 2 entre els països europeus: el Bundesbank no pot finançar els altres bancs centrals indefinidament i sense que hi hagi cap l'obligació d'amortitzar el saldo pendent, i més ara, que el saldo ha superat altre vegada els 600.000M€. Mario ha arribat el moment de guardar el bazoka!
Peter Bofinger, en defensa de Draghi
Economista i professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Würzburg (Bayern) , crec que és l'únic membre socialdemòcrata del consell d'experts (Sachverständigenrat) i signant del manifest de 2009 juntament amb 200 economistes alemanys. contra el topall de déficit públic. El vaig seguint i ha tret un article interessant al Suddeutsche Zeitung.
L'argument que l'estalviador alemany està perjudicat pels baixos tipus d'interès pot ser rebatut ja que no es té en compte la inflació. La inflació mitja entre 1948-1999 del D-Mark ha estat del 2,7% mentre que una part important de l'estalvi alemany es manté en efectiu. Igualment si juntem els comptes d'estalvi, molts cops han donat interessos inferiors als tipus d'interès vigent. No n'hi ha per tant.
El problema crític és el deute a llarg termini, que donava uns rendiments molt per sobre de la inflació. I en temps del D-Mark tampoc és que la rendibilitat fos espectacular: l'Estat grabava el rendiment del deute a llarg sense descomptar la inflació ;). Especialment entre 1971 i 1976. Aquí arriba la proposta de Bofinger, que Schäuble llenci uns bons amb rendiments superiors als de mercat i que puguin ser adquirits pels estalvis per la jubilació (finalista).Els bons Schäuble.
Rebat també que la banca es vegi especialment perjudicada: segons dades del Bundesbank, el marge d'interessos es manté constant entre 2000 i 2014. Tampoc ha augmentat la volatilitat en el mercats financers (desviació estándar) per sobre de la del periode 2002- 2003. No és culpa de Draghi que hi hagi turbulències financeres.
Agraeix que Draghi salvés la zona euro al 2012 i el més impressionant és que ho va fer sense ensenyar l'artilleria: no va comprar deute públic. Tampoc se li ha agraït que al 2014 comencés la seva política de devaluació del euro: sense això la UE estaria en deflació. La inflació d'avui és el resultat d'una política monetària de fa dos anys. Les previsions d'inflació pel 2017 són de 1,4% i pel 2018 del 1,6%. No hi ha motiu per modificar la política monetària.
Quan la inflació subjacent està per sota del 1% a la UE, vol dir que els salaris creixen per sota de la productivitat. Cal doncs que els sindicats (!) i treballadors es posin les piles i pressionin els salaris l'alça.
Com aturem a Draghi
Bofinger i Fratzscher representres una posició "minoritària". Bona part dels economistes alemanys sostenen que Draghi s'està extralimitant amb les seves funcions, que no té suficient control democràtic i que no hi ha assessors independents dintre del Consell del BCE. Això de la independencia del BCE no vol dir que Draghi, tingui màniga ampla per actuar sense aturador.
La única forma d'aturar Draghi és via Tribunal Constitucional alemany (Bundesverfassungsgericht) que s'ha mostrat vacil·lant i ha elevat les objeccions a la Cort Europea o bé a través de Consell Europeu. Aquesta última significaria el principi de la fi, ja que politizaria directament el BCE.
Bofinger i Fratzscher representres una posició "minoritària". Bona part dels economistes alemanys sostenen que Draghi s'està extralimitant amb les seves funcions, que no té suficient control democràtic i que no hi ha assessors independents dintre del Consell del BCE. Això de la independencia del BCE no vol dir que Draghi, tingui màniga ampla per actuar sense aturador.
La única forma d'aturar Draghi és via Tribunal Constitucional alemany (Bundesverfassungsgericht) que s'ha mostrat vacil·lant i ha elevat les objeccions a la Cort Europea o bé a través de Consell Europeu. Aquesta última significaria el principi de la fi, ja que politizaria directament el BCE.
1) El Saldos Target 2 ( Trans European Automated Real Time Gross Settlement Express Transfer ) representen els saldos oberts entre banc centrals dintre del BCE i es fonamenten en la marxa del país ja que representa el saldo de la balança per compte corrent (X-M) i que no està compensada per crèdits . És una entel·lèquia si es comparteix la moneda però en el cas de supressió de l'euro, a Alemanya li deurien 609.000M€( i que ningú pagaria).
Alguns economistes sostenen que no és ben bé així: quan la Banca d'Italia compra deute, pot ser que venedor prefereixi realitzar la venda a la segura Alemanya que a en un banc italià de dubtosa reputació. L'increment del Target 2 pot ser degut a una distribució desigual de la política monetària expansiva. L'expert en finances de Die Grüne, Sven Giegold -un tio interessant sota el meu punt de vista - considera l'increment del Target 2 com a "inquietant".
2) El nou llibre sobre la crisis de l'euro del CEPR
http://voxeu.org/content/eurozone-crisis-consensus-view-causes-and-few-possible-solutions
3) La variant alemanya del CERP amb els companys de Peter Bofinger del consell d'experts: Lars Feld, Chistoph M Schmidt i Isabel Schnabel... Aquests no són socialdemòcrates. En definitiva, els grecs i portuguesos es van endeutar públicament i els irlandesos i espanyols privadament. El problema és l'Estat i per l'altra, la fallada del regulador (Banco de España).
http://voxeu.org/article/causes-eurozone-crisis-nuanced-view
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada