Com gestionar la inflació: primera part

I tornem a la por... ens esperaven un parell d’anys magnífics després de la Pandèmia i ara tothom està acollonit: que si els USA, la Guerra de Crimea, el Nasdaq i l’element que ens toca més directament....La inflació. Al maig 7,8% internaual, al  7,6% juny i això que s’ha moderat per la rebaixa de la benzina.

Si la inflació no és un fenomen transitori, erosiona directament a les classes mitges: cada cop fa més mandra agafar el cotxe, anar al super i ja no entro a parlar amb el segment més dèbil de la societat: famílies monoparentals, mal jubilats o els del treball precari. A Alemanya aquest grup el conformen 13,8M de pobres.  En resum, la confiança del consumidor està totalment trencada.

I la cosa s’embolica políticament, torna la por als populistes mentre la gent reclama mesures: 17.000M€ han posat el govern alemany. Ha pujat el tram exempt per ajudar a les rendes més baixes (3.100M€), reduït del cost de la llum (6.600M€), mantenir a 9€ la T10 i rodalies ( 2.500m€), la rebaixa de la benzina (3.200M€)....

 

El responsable de la inflació: la política monetària

La política monetària expansiva dels últims 10 anys ha estat el fonament per la inflació actual: sense la injecció d’euros, lliures i dòlars, famílies i empreses no podrien pujar preus. El preu de l’energia s’hauria de compensa amb la baixada d’altres productes si la massa monetària es manté constant: omplim el dipòsit més car i estalviem en menjar.

Per la banda de l’oferta, està clar que l’impacte de la pujada del preu de l’energia impulsa el nivell de preus amunt. Les empreses d’energia estan al llindar de la bancarrota – alguns periodistes parlen del Lehman Brothers de l’energia -  ja que en prou feines poden traslladar la totalitat de l’augment de preus al consumidor final. Robert Habeck vol crear una central de compra pel gasoil a nivell Europeu i també del gas.....tremola Gas Natural. Els alemanys ja estan estudiant el que passa al Regne d’Espanya amb el Impuesto Especial sobre la Electricidad (IEE).

Els altres vectors passen reestructuració de les cadenes de producció de les empreses – matèries primes - i l’acumulació d’estalvis durant la pandèmia que han disparat la demanda de béns i serveis. Sense una política monetària expansiva, els increments de preus serien molt més limitats.

La intervenció estatal per aturar la inflació embolica encara més la troca: les mesures per incrementar la capacitat adquisitiva molts cops comporten una major inflació, i en el millor dels casos és neutre. La reducció de la fiscalitat a la benzina i la baixada artificial de preus, genera una major demanda tal com mostra l’explosió de preus del Diesel (increment del 55%).

La proposta del ministre d’agricultura de Die Grüne de reduir l’IVA de determinats productes alimentaris, és una altra mesura inútil  a la llarga ja que la baixada artificial de preus fa incrementar la demanda i amb ella altre vegada els preus fins arribar on estàvem. Res que no hagi explicat Stigler fa 70 anys – algú faria bé en recuperar els clàssics 😊-.

La gran eròtica del poder polític és intentar congelar preus via el BOE, cosa que va intentar Nixon i va fracassar estrepitosament. Tranquils, als polítics d’esquerres també els hi passen aquestes coses. Quan un polític congela un preu, els oferents redueixen la producció ja que tenen menys beneficis o inclús pèrdues i per tant es hi ha escassetat i colls d’ampolla. Quan les restriccions s’acaben, els preus es disparen per recuperar els calers perduts.

 

Scholz en contra l’oferta i la demanda

Scholz es prepara per un pacte de rendes a costa de l’Estat, ja que vol moderar les peticions d’increments salarials dels sindicats amb ajudes mentre els empresaris es freguen les mans. Durant els propers 6 mesos es negocien els convenis col·lectius de la indústria química, metall i electromecànica i els xupatintes dels serveis públics. Total 7 milions de treballadors. Els jubilats també aixequen la mà i els que reben ajudes socials també i tots amb raó però clar el Finanzminister ha de triar. Lidner per això té plans: moure els trams del IRPF d’acord amb la inflació per evitar la “kalte progression”  i mantenir neutre el IRPF fent que sindicats i treballadors no demanin increments salarials.

La proposta de Scholz que els empresaris donin una “extra” lliure d’impostos als treballadors per compensar la pujada de preus, no ha agradat gaire als sindicats: volen pujades sostingudes en el temps i no una paga extra puntual argumentant que el següent any els preus es mantindran. Com que els empresaris ja pugen els preus pensant en la pujada salarial, ja estem fotuts en l’esperial inflació-salaris.

L’experiència econòmica dels últims 40 anys de lluita contra la inflació demostren que qui té la clau és el BCE i que la resta són experiments per entretindre a la opinió pública i vendre diaris. La pujada de tipus, es carrega la demanda i molts cops l’economia entra en recessió...vaja l’aterratge suau. Tots els banquers centrals occidentals van haver de passar per aquí tard o d’hora i aquí ve la lliçó que saben els americans: com més tard pugis els tipus, pitjor...més llarga serà la crisis.

La contradicció clara que ha d’afrontar el BCE és que si puja tipus, els països del sud les passaran putes. Però si es vol acabar amb l’espiral inflació-salaris, el BCE pot anunciar un pujada forta de tipus i sindicats i empreses poden tallar l’espiral si es veuen abocats a una possible recessió. El joc de les expectatives.

Si el 2008 el BCE va mostrar falta de decisió, ara també sembla que anem pel mateix camí per que amb la pujada del 0,25% i la compra dissimulada de deute italià (diuen del sud d’europa per no embolicar) no són mesures massa contundents.

 

NOTA0: La previsió de creixement del PIB alemany és del 1,5% al 2022. Les hipòtesis subjacents es basen en que el Nord Stream 1 porta encara un 40% del gas rus com passa actualment. Si es tanca l’aixeta, la caiguda del PIB pot ser superior al 12% amb 5 milions d’aturats segons un ThinkTank de München.

NOTA1: La típica broma dels economistes, juntes a 10 economistes i tens 11 opinions diferents i com a mínim dues representades per Keynes. Han preguntat a 111 profes d’economia i han donat 14 raons per explicar la inflació actual.

NOTA2: Els polítics tenen una papereta complicada per que posar-se a explicar fonaments d’economia per Twitter no és tan fàcil com en Rufian ens fa creue. Han de fer mesures pels titulars de premsa i el poble menut. He vist força coses d’aquestes com la subvenció per autònoms que equivalia a llençar els calers, literalment.

NOTA3: A Alemanya no hi ha el referent dels Pactes de la Moncloa i aquests tipus de pactes han fracassat històricament: ni a les empreses ni sindicats els hi mola que l’Estat determini els salaris.

NOTA4: L’esperit de la coalició és no gravar a les rendes mitges per això aquesta crisis és una excusa perfecte per introduir un impost de patrimoni o bé l’impost de successions a les rendes més altes. La resistència del FDP és molt dura, no volen pujar impostos i a més l’impost de patrimoni és un embolic que afecta bàsicament a empreses, es recapta poc i en època de crisis té efectes encara més negatius.