Fa un mes es
va reunir el G7 amb un agenda entretinguda: tots els pronòstic econòmics
sostenien que la pandèmia era una petita nafra i que començava un cicle
econòmic brillant. Però no, i comencen a caure veritats profundes com que la
globalització, la dependència entre els estats comportava una millora de
benestar per tots els participants automàticament. Cada cop el món havia de ser
més occidental, més democràtic, més liberal i més modern. Més lligams econòmics
i valors compartits fins que va arribar la geopolítica.
No és nou,
Trump o Bolsonaro, el Brèxit, els tancs a Ucrania...De 2008 a 2019 el comerç
mundial s’ha reduït un 5% mentre la crisis d’Ucraïna ha afegit un 1% més cap
avall. La inversió mundial també s’ha moderat de 2016 a 2019. No només amb
l’intercanvi comercial es canvien els valors d’una societat. Des de 2010 el
nombre de democràcies s’ha reduït i cada cop tenen més èxit econòmic els països
més autocràtics: Xina, Turquia, Rússia.... La indústria alemanya ha construït i
invertit en fàbriques arreu del món en base a unes regles del joc que ara
s’estan trencant. El benestar alemany trontolla.
Jacob Viner
ja no està de moda
Biden instava
a les empreses a produir als USA i no fora en el seu discurs anual mentre
Yellen sostenia que s’havia de comerciar principalment amb països “amics”. Per no parlar del que diu Kissinger, l’amic
del xinos. Les empreses amplien capacitat, marxen de la Xina i la divisió Internacional
del treball canvia. Fins i tot, el pobre Jerome Powell afirma que la
globalització va cap enrere.
Mira que el
proteccionisme era profundament ridiculitzat pels economistes i ara marramiau,
tothom es pregunta fins a on hem de ser dependents de tercers – des de les matèries
primes fins la sobirania tecnològica - però ja és massa tard. Els alemanys
s’han afartat de vendre Mercedes a la Xina com per ara posar-se
proteccionistes. El nou model econòmic és un Estat més fort: els Fons Next
Generation tant crítica a la Xina com a economia d’Estat, van per aquí. La
ineficiència, per dir-ho finament, en el seu repartiment també deu passar a la
Xina.
La política
exterior alemanya està angoixada amb aquest nou ordre de les coses: visites a
Qatar, USA o Israel per buscar un nous partners i un nou model econòmic.
Des de 1990 s’ha multiplicat per 4 els béns i serveis depenent de l’exterior –
obertura – mentre que la renda per càpita ha augmentat un 50%. El que s’estan
jugant és el seu benestar.
Les vendes de
les empreses alemanyes baixen a la Xina, es venen menys màquina-eina i això
de la desglobalització posa els pèls de punta a un economia que s’ha aprofitat
fonamentalment d’això. El benestar alemany depèn de la globalització i per formular
un nou model econòmic tenim els Verds alemanys per guiar-nos en tot aquest
laberint: els xinesos han utilitzat el aufschwung econòmic per
posicionar-se geostratègicament i s’ha de tornar a la política exterior
alemanya clàssica. Si volen inversions europees que comparteixin els valors
occidentals. De fet, al Maig el Bundesregierung va reduir inversions de VW a la
regió dels Uigurs per la repressió de les autoritats xineses. És dels pocs
països del món amb un balança comercial positiva amb Xina ( 6.600m€ a 2021).
La forma fina
de dir autarquia és reduir dependències, segons va sostenir Scholz a Davos i
buscar aliats fiables. No cal dir que reduir determinades dependències
porta a una guerra d’aranzels i inflació. L’aliança entre Xina Rússia, Sud-àfrica, India
i Brasil posa els pels de punta a Scholz, ja que pot cear un poder compensatori
al G7. El que si que estan d’acord tant Habeck com Scholz és que la primacia
del mercat s’ha acabat.
El mercat de
capitals
Si hi ha
algun guanyador de la globalització és penya tipus Larry Fink, el CEO de
BlackRock que governa sobre 10B$, quasi el triple que el PIB alemany ( 4,2B$ a
2021) creat al 1988 amb un estratègia clara xumar tot els calers que pugui,
invertit barat a tort i a dret i
aprofitar-se d’un mercat alcista. Fink va reconèixer ràpidament la identitat
entre mercat de capitals i globalització fluint un quantitat de capital fins
aleshores desconeguda. Accions, deute, derivats es negocien en milisegons a qualsevol
lloc de la terra i Nova York, la catedral per retroalimentar la maquinària en
un mercat a l’alça.
BlackRock és
accionista de 33 de les 40 principals empreses del DAX alemany mentre pel
despatx de Flink desfilen Banquers Centrals i caps d’Estat. La seva carta als
inversos és una espècie d’homilia anual per la religió capitalista i enguany
afirma que la invasió de Rússia canvia les regles del joc: les empreses
produiran més a prop dels seus mercats, encara que sigui més car però sigui més
segur. Les empreses cada cop estan més qüestionades en una dimensió més moral i
política que la maximització de beneficis. Beneficiats seran Mèxic o Brasil,
països on es “respecten” els drets humans. Tot això és car i els preus pujaran
almenys els pròxim 2 o 3 anys fins que les capacitats de producció s’ajustin.
El paio de
BlackRock és sensible al planeta i creu que cada cop més serà un tema central
en la política i demana a les empreses invertides per BlackRock sostenibilitat
( ara entenc per que tothom parla de sostenibilitat, i és per que ho diu el paio
de Black Rock). Fink no dubta que mourà
la seva força per modificar l’ordre polític, qui vulgui entrar al mercat de
capitals haurà de complir i s’ha vist clar amb la invasió d’Ucrania: Rússia
ha quedat exclosa del mercat de capitals
i centenars d’empreses han fotut el camp i no només per les sancions sinó per
que els stakeholders ho han exigit. Un missatge dirigit a la Xina.
Recomana a
Europa desconnectar-se de la Xina i crear el seu propi bloc. Les empreses
tecnològiques venen de Corea, USA o la Xina no d’Europa i això ha de canviar:
han d’invertir més en tecnologia.
Europa: vol i
dòl
Von Der Leyen vol convertir el
mar del nord en una gran central elèctrica plena de aerogeneradors. Diuen que
l’economia Xina és paraestatal, doncs nosaltres no som menys i fotem calers en aerogeneradors,
amb cada aerogenerador s’acaba la dependència del gas rus i comença la dependència tecnològica xinesa ja que dels 15
productors de turbines mundials 10 són xinesos, per no parlar d’un fotimer d’empreses
xineses que produeixen components claus. Al 2030 hi ha d’haver 30 Gigawats (equivalent
a 20 centrals nuclears) i una inversió de 30.000M€ mentre s’intenta que els
xinesos quedin exclosos dels concursos ja que no compleixen amb els drets
humans. En qualsevol cas és difícil que els calers europeus no passin per Xina
via proveïdors d’empreses europees o bé, via filials: ABB té 27 empreses a la
Xina i algunes fan software de distribució d’electricitat. Cal recorda que
Huawei va quedar exclosa del 5G a Europa.
Von der Leyen vol fer
l’impossible per convertir Europa en actor polític mundial. Estat de dret i
creixement econòmic ja no van de la mà, apareixen noves dependències
tecnològiques al Sillicon Valley mentre caps estats autoritaris que no s’atenen
a regles ni als pactes arribats: des de Trump que va calificar els cotxes
europeus de problema de seguretat pels USA o bé Xi Jinping que vol desbancar
les empreses europees de determinats sectors.
Von der Leyen parlar de
sobirania, una reforma europea que permeti a Europa tenir les seves pròpies
regles i valors i que no ens les imposin des de fora. El funcionaris europeus
han fet un llista de quins productes i serveis claus depenen d’empreses de fora
de la Unió...el 90% del cloud computing depèn d’Amazon i Microsoft, Europa
només té un 10% del mercat de semiconductors. La dependència Xina és la que més
preocupa: es necessiten les matèries primes xineses per produir les turbines
dels aerogeneradors, les plaques solars o bé el motor elèctric. Mentre que
grans empreses europees tipus LVMH o VW tenen un dependència total amb el
mercat xinès ( un de cada cotxe de VW es ven a la Xina).
La base industrial europea s’ha
basat en l’energia barata de Rússia, la mà d’obra barata de la Xina i els
semiconductors subvencionats de Taiwan. I no és que fossin babaus els europeus,
sinó cobdiciosos – dit per la comissaria danesa europea -. El problema rau en
com combinar els tractars de lliure comerç tipus CETA o el TTIP i ser més
independents...Despendre’s de Xina i seguir venent-li VW. La línia és molt fina
i els europeus estan dividits: els francesos – Thierry Breton - volen recuperar
la fabricació de semi conductors a base de subvencions si fa falta mentre la
representant danesa – Alemanya – vol diversificar proveïdors. Diversificació versus
contra Autarquia.
Materies Primes
El Regne d’Espanya ja era rica al
segle XIX amb minerals també ho és al XXI, hi ha níquel i cada cop sentirem que
s’obren més “mines”. Si es vol seguretat en els subministres també s’haurà de
pagar i VW està diposat a pagar-ho per que ha creat un comitè de crisi per
seguir les matèries crítiques per la fabricació de components del cotxe elèctric
i ja no necessiten pas el petroli d’Aràbia saudita ni de Rússia sinó cobalt del
Congo i Liti d’Austràlia o Xile. Però és
clar la majoria de matèries primes es transformen a la Xina tant el Cobalt (
66%) com el Liti (58%)...i que passa
quan la Xina digui que puja el preu??? S’acaba la electro revolució.
Niquel hi ha a Suècia i Finlàndia.
Liti a Espanya i Àustria, manganès a Txèquia però el Cobalt és més complicat. És
impossible una autarquia de matèries primes, amb el Liti es pot arribar a
cobrir un 25% de la demanda interna però es necessita a Austràlia i Sud Amèrica
per cobrir la resta. La pròxima idea que li passi pel cap al CEO de VW és obrir
mines pròpies i intentar substituir els microxips taiwanesos en cas que Xina
ataqui la illa. La clau de la independència és la fabrica de bateries i VW ja n’ha
construÏt 6 a tota Europa i només cobreix el 20% de la demanda de
l’empresa...el 80% hauran de ser proveïdors externs.
Malgrat tot, les grans
innovacions del cotxe autònom no es produeixen a Martorell o Wolfsburg sinó a
Tel Aviv, California o Taiwan. El CEO de VW diu que si Europa perd el control
de les dades del cotxe elèctric serem dependents de la Xina i USA i aposta per convertir
la seva filial de Software Cariad en una gran empreses de software tipus SAP
però la presentació del nou sistema operatiu per la conducció sempre s’ajorna
mentre Tesla i els competidors guanyen terreny.
El Xinesos
Adidas ha venut 1 terç menys a la
Xina durant l’últim trimestre de 2022 i no sembla que això canvií ja que es
produeix el Guochao, la traducció xinesa del America First i que
significa que els xinos compren només productes xinesos. El temps on les
marques estrangeres eren rebudes amb els braços oberts han volat. Amb volum de
245.000M€ és el principal partner comercial exterior però l’antipatia és mutua.
Les multinacionals alemanyes tenen problemes per cobrir les vacants a la Xina,
cap Europeu vol anar a treballar a Xangai, les enquestes de les cambres de
comerç americanes i europees mostren que tres quarts de les empreses no creuen
que la Xina no és un lloc atractiu per invertir. El catalitzador de tot plegat
ha estat el covid, la els lock down
i tot plegat.
Als Xinesos els hi agraden els
iphone, el bistec australià i les adides però des de la pandèmia és molt
difícil viatjar a l’exterior, la informació està molt filtrada i veuen com
occident té enveja de l’èxit aconseguit pels xinos. Xi Jinping va reaccionar a
Trump amb els dos cercles: reduir la dependència exterior i augmentar la
dependència de l’exterior amb la Xina mentre que el consum intern s’havia de
cobrir amb productes xinesos per evitar xocs. Evitar les importacions de
tecnologia estrangera – semiconductors - i passar d’una economia de producte
final a la de components.
Amb aquesta estratègia, si hi ha
algun embolic, les sancions a la Xina no faran efecte mentre la indústria
europea se’n va a norris. La lliçó pel Bundesregierung és clara, no és
suficient la integració econòmica per moure el món.
No hi ha res com tenir Covid per llegir la premsa alemanya fons!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada