El 22 de gener es va presentar davant la premsa per anunciar la compra de deute públic ( i altra paper p.ex. del BEI) per valor de 60.000 M€/mes a partir d'aquest mes de març i fins al 2016 amb un montant total de 1,14B€. Només comprarà deute amb un determinat rating i el 80% d'aquest estarà recolzat pels respectius Bancs Centrals nacionals.
L'objectiu tracta de modificar les expectatives d'inflació, baixa els tipus d'interès reals per estimular la inversió i facilitar les condicions de crèdit pel sector privat. Draghi roman fidel a les lliçons del MIT de Stanley Fischer actual vice president de la FED, que va ser uns dels tutors de la seva tesis juntament amb Modigliani, Solow i altres. Més neokeynesianisme impossible.
Fischer propugna en un paper que en un món amb flexibilitat de salaris i preus limitada, i sota hipòtesis de expectatives racionals, un política monetària activa pot ajudar a superar una crisis econòmica. El seu col·lega alemany Dornbusch va demostrar en un món on els preus en els mercats financers varien més ràpidament que en el mercat de béns, les variacions en la política monetària poden afectar el tipus de canvi de forma notable.
Quan Draghi va ser escollit la premsa alemanya el lloava anomenant-lo "l'italià de prússia", ara es pugen per les parets. Draghi anomena el president del Bundesbank, Jens Wiedman el tres paraules: NEIN ZU ALLEM - NO A TOT. Draghi fins i tot es veu que juga amb el mòbil durant les sessions del consell, pren les decisions "sol" (aquesta última l'ha d'haver consultat amb la Merkel) i intenta escurçar les sessions el màxim possible....Les discussions del BCE no són una reunió de veïns.
La gran marxa al socialisme monetari
La crítica - fluixeta - de Wiedman a la compra de deute es basa en la pregunta " qui respon quan un Estat membre no pot fer front als seus pagaments?". La resposta no està clara ja que si el BCE declara pèrdues aquestes "probablement" seran assumides pels contribuents...però aquí hi ha molts passos intermitjos perque un Banc Central no pot declarar-se en fallida. Juergen Stark, ex economista en cap del BCE, va preveure que la compra de deute públic convertiría el BCE en de facto un Bad Bank, perdia independencia respecte la classe política i seria una mesura inflacionista.
En cap article del Tractat de Maastricht apareix que la inflació ha de ser del 2% sinó que el BCE ha de procurar per l'estabilitat de preus.
Zinsfälle: la trampa dels interessos.
El mercat de capitals als països anglosaxons la rebaixa de tipus té un efecte diferent al europeu - on al igual que a Japó - afecta directament als bancs però no necessàriament a les empreses, ni ho fa en els temps adequats. Ergo la mesura, com a estímul de la inversión, pot quedar en entredit. Els que si estimula és la creació de bombolles tant immobiliaries (Gran Bretanya) com a la borsa (EEUU). Per la banda de l'estalvi, l'amic Hans-Werner Sinn xifra en 300.000M€ les pèrdues ocasionades pels baixos tipus a l'estalviador alemany (efecte renda negatiu), per no parlar dels representats l'associació de banca, assegurances i demés....
La QE impacta al marge d'interessos
L'evolució a borsa dels principals bancs europeus - Eurostoxx banken - no ha destacat pel seu èxit durant el 2014 i més si comparem amb altres sectors . La reducció dels tipus pressiona cada cop més els marges i accelera el procesos de fusions i adquisicions bancàries. El dia que Draghi enceti una política monetària restrictiva els pot acabar de rematar amb un marge d'interessos negatiu.
( Nota: ja veurem com ho manegen els bancs mitjans espanyols per que els agafarà a peu canviat)
Währungskrieg: la guerra de divises
L'euro ja no serà una moneda forta. Al 1969 un dólar equivalía a quatre marks, al 1980 s'havia reduït a 2DM. Malgrat aquesta apreciació del Mark, l'indústria exportadora ha sobreviscut amb èxit, incentivava la inversió tecnológica, evitava la inflació -clau els anys80 i 90- i les bombolles financeres. La senyora Maria Alemanya, l'anomenada "Schwäbische Hausfrau", tenia clar els preus de la compra quan va el mercat, l'estalvi que tenia al banc i com deia Jacques Delors " No tots els alemanys creuen en Déu, però tots creuen en el Bundesbank" i ara arriba un italià espabilat i comença amb joc del sud d'europa: inflació-devaluació. A sobre a les primeres de canvi els suïssos s'han desacoplat del euro i llarg termini ja veurem els efectes sobre la productivitat ( un article de la redactora del Frankfurter Allgemaine parlava de faulichkeit - vagància )....sense la pressió d'una moneda forta, no hi ha inversió.
FINS A ON DEIXARÀ MANEGAR LA MERKEL??????
Nota1: Draghi acaba d'estrenar la Eurotower a Frankfurt (amb gimnàs inclòs) on hi fotrà els 2.500 treballadors més els 1.000 que contractarà per fer la supervisió bancaria europea. Un txollo....cobren més del doble que els del Bundesbank.
Nota2: Thacther "si fos alemanya no renunciaria mai al D-Mark ni al Bundesbank"
La tesis de Mario Draghi....són tres capitols
http://dspace.mit.edu/bitstream/handle/1721.1/54263/04184143.pdf?sequence=1
El paper de Stanley Fischer
http://web.uconn.edu/ahking/Fischer77.pdf
El paper de Dornbusch
http://www.unich.it/~vitale/Dornbusch_overshooting.pdf
Quins records del llibre de macro, jeje Dornbusch and Fischer, segú que el Fresno n'estaria orgullós. Bon article!
ResponElimina