La fam del gas

 

El run run de la desglobalització comença a ser més pesat que les cançó de l’estiu. L’historiador econòmic de Princeton, James Harold explica que hi ha tres períodes de globalització 1870 fins el 1914 i el que ve de 1990 fins ara. I el tercer període: la divisió del món dues àrees d’influència – sense trencar els lligams necessaris -. Rússia ha caigut en mans dels xinesos en  el nou camí de la seda. Tant Turquia com la Índia no estan en el bloc occidental: això de progrés sense democràcia és molt llaminer. Aquesta recentralització del poder en blocs polítics, tecnològics i comercials té conseqüències en l’orientació de les empreses i del país: el model de creixement alemany comença donar símptomes d’esgotament. Les empreses transnacionals tal com les entenem ara passaran de moda mentre les Teories del Comerç Internacional agafen pols. Com sostenia Adam Smith: Defence is of more importance than opulence.

 

Sortir del gas el més ràpid possible.

La sortida de l’energia nuclear i del carbó ha multiplicat la dependència del gas rus. Els alemanys es pensaven que això quedaria al marge de les turbulències geopolítiques però s’ha mostrat com un error estratègic a tots els efectes. Cada dia, les empreses alemanyes paguen 200M€ de la factura del gas rus ajudant a finançar  la guerra russa a Ucrania mentre posen sancions a un Putin, que té l’aixeta del gas pel mànec.

Però no és tant fàcil tallar aquesta dependència: un 45% de gas importat s’utilitza per les llars, un 36% per la indústria i un 17% pels serveis. D’aquesta distribució qui llepa és la indústria ja que al cap damunt de la llista hi ha les llars, després producció estratègica – medicaments - i serveis públics tipus hospitals.

Les cadenes de producció de moltes indústries estan a un pèl de trillar-se: hi ha 1,2M de llocs de treball dependents de la indústria química, del metall o bé l’alimentació. El paquet del Covid s’ha allargat fins al juny, mentre els treballadors  se’ls incentiva a fer mitja jornada. Alguns comencen a parlar d’un caiguda del PIB del 6%, costos de 230.000M€ i un atur desbocat.

Les empreses han de reduir el consum, les que tenien un preu pactat a termini també, ja que ara mateix s’entra en un subhasta pel gas. En un ala d’un edifici de Bonn hi ha 65 experts en energia, advocats i economistes tancats gestionant tot això. Robert Habeck, el superministre d’Indústria i Medi Ambient, es reuneix amb associacions empresarials, experts i sindicats es posen a discutir com s’ha de racionar el gas: en breu apareixerà un ranking amb les empreses que tenen dret i les que no. 

La fabrica de BASF a Ludwigshafen  és el punt d’Alemanya on es consumeix més energia i cada hora estan mirant quina pressió de gas entra pels baixants... el worst case escenario diu que només salvaran la producció de  l’amoniac i l’acetilè. Aquesta gent ara mateix està mirant les taules input output de tota la indústria alemanya. Si cau un 30% l’entrada de gas a la fabrica de BASF, es redueix la producció d’amoniac i acetilé al mínim i així successivament amb les següents baixades. Si cau el gas per sobre del 50% es poden començar a plantejar tancar la fàbrica. Un altre cas és Merk que produeix des de medicaments contra el càncer fins a química per semiconductors. Amb un 20% menys de gas han de replanificar les línies de producció. Si Merk i BASF tenen problemes no cal que expliqui com està una empresa familiar que produeix ceràmica.

Alemanya es troba en un trade off: o buscar ràpid energies alternatives al gas o bé envia la producció a altres països com Asia o els USA on l’avituallament energètic no és un problema. Però això no és tan fàcil i els costos augmenten significativament. Cal temps i alguns es quedaran pel camí.

 

Robert Habeck, el superministre

Scholz visita la OTAN, parla amb Putin, contacta amb el G7 i la UE mentre que Habeck porta el dia a dia recorrent el món intentant substituir el gas i rus i buscant nous proveïdors de matèries primes mentre gestiona l’exportació d’armes a Ucrania. Aquests nous partners tipus Qatar no es que siguin models de defensa dels drets humans per no parlar de l’exportació d’armes que per un polític de Die Grüne es força espinós.

Tant Scholz com Habeck estan en contra de l’embargament total de gas rus per raons obvies. Malgrat la factura dels 200M€  que cada dia paguen, el gas rus anirà minvant a mesura que es fan efectives les sancions. I és per aquest motiu  que Habeck va visitar Washington per demanar que l’embargament a Rússia s’apliqués de forma progressiva aconseguint el favor dels americans. La posició històrica de Die Grüne contra el NordStream2 i el tall radical d’aquest ha impressionat molts als americans. Un èxit diplomàtic notable.

Cada setmana parla amb els caps de la indústria alemanya i està sensibilitzat amb el tema: sense gas no hi ha adobs i sense adobs no hi ha collites. Habeck anima a RWE a construir una planta de gas liquat però això trigarà un parell d’anys. De moment, han contractat tres vaixells que porten gas liquat i a la vegada fan de planta en la seva transformació en energia elèctrica.

Paral·lelament, rescindeix els contractes energètics: el del carbó a la tardor mentre que el gasoil a final d’any. El gas és més complicat  però espera reduir del 50% al 30% el consum de gas rus. Robert Habeck porta 50 lleis i decrets promulgats en els 100 primers dies de mandat....com continuï així s’endurà el gat a l’aigua.

El pla de Habeck és que els 45 dipòsits de gas estiguin al 80% a l’Octubre d’enguany – ara estan al 26% i tenen corda fins la tardor.  Amb Noruega, Qatar i les centrals de gas liquat de Bèlgica i Holanda amb això salven la temporada. Abans de l’estiu també vol parlar amb tots els presidents de Lander per impulsar les energies renovables.  I les centrals de carbó a la reserva per si fan falta.

 

Ha estat error de política exterior no haver forçat a la Xina a tenir unes regles clares del joc del comerç internacional ni ajudar a través del comerç a una obertura política. Depenent de la resposta d’Occident a Rússia, Xina es mourà d’una manera o d’una altra.

 

NOTA1: Un altre exemple són els  alts forns Thyssen Krupp necessita una gran quantitat de gas i de forma constant, no es pot desendollar així com així i no es pot substituir per electricitat per que no és ni econòmica ni ecològicament viable. I traslladar la maquinària és quasi impossible, i per posar un exemple proper, Inoxcrom que va tancar per que no podien moure la maquinaria i havien d’especular amb el terreny de la fàbrica per fer pisos.

 

NOTA2: Els europeus paguen en euros o dòlars a Gasprom Bank que no està embargat i aquest el canvia a Rubles que com tot exportador rus ha de canviar el 80% dels seus ingressos a rubles. Putin vol que les empreses europees paguin en Rubles amb la qual cosa s’han de dirigir en una espècie de subhasta en rubles a la borsa russa . Des d’allà es canvi a Rubles i es passa al compte de Gazprom. Fins aquell moment els rubles són dels europeus. Scholz ja li ha dit a Putin que els contractes estan en euros o dòlars i no en rubles. Segons els economistes alemanys és una jugada per salvar la cara Putin davant els seus i mantenir el contractes. En certa manera occident està ajudant a finançar la guerra Russa.

NOTA3: La filial de Gazprom a Alemanya ha tancat i traslladat tots els seus actius a la matriu russa. Amb això viola la llei de infraestructures alemanya. Hi ha tot un reguitzells de moviments gens clars de russos i calers que fan més por que una pedregada. L'error de la dependència  del gas rus, els lobbies dintre del SPD - que ha pecat - s'arrossegaran durant força temps.