Els Verds cap a dalt i el SPD cap abaix 2Part

Fundamentals 

Hi ha sectors de militants que parlen de la Revolució de 1918 com si hagués succeït ahir, altres militants ploren quan recorden que el SPD va ser l’únic partit que va votar  contra l’elecció de Hitler l’any 1933 al Bundestag. El SPD ha contribuït al Estat del Benestar de forma decisiva i al manteniment de la pau a Europa durant la guerra freda. El llistat de noms és impressionat, Willy Brand, Helmut Schmidt, Wehner, Schröder...Però amb jubilats i estudiants no funciona un partit.

Després hi ha els que confonen la religió i la política: hi ha paios dintre del SPD que creuen  que s’ha de predigar es bondats del programa del SPD fins convèncer a la gent en un país en que bona part d'aquests objectius seculars del SPD s’han aconseguit. Són els que parlen d’esperança, de canviar el món a millor...Estratègicament són un desastre.  Aquests eviten els debats actuals  sobre ecologia, digitalització, globalització....El seu univers mental està anclat amb Willy Brandt i els sindicats del metall.

És difícil reformular el programa del SPD a base de feminisme, menjar vegà i defensa dels animals. Un partit patchwork davant d’un SPD històric, on els gruix dels seus votant tenen 60 anys o més i venen d’una tradició política d’esquerres clàssica. La gent jove no vota al SPD.

Sociologia: l’Est i el Ruhr

Apareix un sociòleg francès, Pierre Bourdieu,  – mal assumpte això de sociòleg i francès – que sosté que els conceptes participació o bé obertura dels partits són simulats. Els ambients on existia el SPD han desaparegut, els treballadors han enviat els fills a la universitat, els que no s’han beneficiat d’aquesta millorar global van quedar al marge de la política o lluny del SPD. La divisió dintre de la classe treballadora entre els treballadors qualificats i  els no qualificats. Podriem dir que els universitaris que marxen a treballar a les ciutats i els quinquis que es queden al poble. Els primers interessats per qüestions de llibertat – sexual –, multiculturalisme, medi ambient  i els altres preocupats pel salari i la redistribució. La barrera és gegant. Recorda una mica quan Schumpeter parlava dels intel·lectuals i els obrers....aigua i oli. En definitiva, els universitaris estan més d’acord en acollir immigrants, que que les kellys cobrin 10 euros l’hora.

I aquí els antics votants culturalment d’esquerres es passen a la dreta donant suport a conceptes com nació, patriotisme, law and order o bé directament, en contra de la societat multicultural en la què vivim...Els nous populistes. Hi ha pobles a l’Est d’Alemanya que estan desconnectats de la resta d’Alemanya, pobles on l’Alternative für Deutschland arriba la 40% dels vots en pobles tipus Görlitz, fronterer amb Polònia.  En les últimes eleccions a Saxònia (Dresden) en prou feines el SPD va aconseguir superar el llindar del 5%, en molts pobles no arribaven a aquest llindar.

Les antigues ciutats mineres del Ruhr són les primeres en encapçalar la llista de les ajudes socials, el Hartz IV. Aquí al voltant d’un 20% de la població rep ajuda de l’Estat. La reconversió del Ruhr va ser una humiliació pels treballadors de pic i pala avocats a l’ajuda social. Això és el centre humà, moral i ideològic del SPD: és més difícil ser Tresorer d’una secció local del Ruhr que diputat a l’Est d’Alemanya. Històricament havien tret més del 50% dels vots però les caigudes en els últims 10 anys són de l’ordre d’un 10% i en les últimes eleccions entre el 10-20%. Un desastre. Aquests són els que han votat la candidatura de Saskia Esken. Quadres mitjos municipals desconnectats de l’alta política de partit de Berlin i que veuen perillar el seu càrrec per la Gran Coalició. Amb aquest elecció s’ha acabat la disciplina de partit: malgrat que Olaf Scholz sigui Vizekanzler no controla automàticament el partit. Aquesta era s’ha acabat. Encara que Olaf Scholz hagués fet tàndem amb Greta Thunberg  no hauria guanyat la secretaria general del SPD.

Al Ruhr, quan més pobres i menys formació, menys voten ( i si voten ho fan a l'Alternative für Deutchland). L’esquerra més cool s’està passant als Verds.

L’Agenda 2020

La reforma del 2002-2003 va representar un desastre polític pel SPD, ja ho comentat i estudiat diverses vegades en aquest bloc però va donar la imatge que el SPD venia als treballadors i les seves bases. Pacte d’Estabilitat a Europa i Reforma de l’Estat del Benestar. Les paraules van començar amb la responsabilitat dels desocupats i l’eixamplament del treball precari: salaris baixos, treball parcial i temporal. Frank Walter Steinmeier va ser un dels ideòlegs, Martin Schulz va atorgar i Franz Müntterfering va moure els fils.  La Conferència Nacional del partit va aprovar l’Agenda 2020 amb el 90% dels vots. La culpa no només va ser  de Schröder, sinó que hi havia un diagnòstic era general però es van passar de frenada i ho van vendre tant malament com van poder...No van ser capaços d’explicar amb claredat el per què de la Agenda. Potser van salvar Alemanya però van carregar el SPD, el va dividir profundament. Va deixar de ser el partit de la gent senzilla. Encara avui  s’escolten les conseqüències: primer la sagnia de vots a Die Linke i després cap a l’Alternative für Deutschland.

Al maig de 2005 després de 39 anys de domini a Nordreihn Westfalien, el SPD perdia el Land i començava a rodolar cap avall. Un any després va començar el rosari dels Groβe Koalition després de forçar ells mateixos eleccions. En la primera Gran Coalició van perdre el poc crèdit que els hi quedaven, després de jurar i perjurar que no pujarien l’IVA en 2% durant la campanya tal com anunciava Merkel i el van pujar 3% punts. Tampoc van tenir problemes amb allargar l’edat de jubilació als 67 anys. I per acabar-ho d'adobar van sortir al rescat dels bancs alemanys durant la crisis de 2008, d’acord no tenien alternativa, però l’estètica compta, almenys haurien d’haver penjat algun banquer al mig de la plaça del mercat de Frankfurt. Josef Ackermann podria haver estat un bon candidat.

La inestabilitat interna i Gran Coalició

Des de 1945 fins a 1989 hi va haver 4 Presidents del SPD. Des d’aleshores en portem entre 10 o 16 segons es contin els períodes transitoris. Martin Schulz va treure el 100% dels vots i després de jura i perjurar que no entraria en una Gran Coalició quasi l’han de treure de possible Ministre d’Exteriors a la força. És una espiral negativa, mals resultats, dimissió, es buscar a la persona que ens pugui treure del forat però és incapaç d’aixecar els mals resultats. 

La Gran Coalició ha representat verí pel SPD en la mesura que ha deixat de ser el principal partit d’oposició a Merkel i  ha deixat de tenir el suport de la militància. Les polítiques socials impulsades per la Gran Coalició, pensions, família o bé Kita no han servit per disparar el SPD. Les transferències de renda ja no són suficients per satisfer la pròpia parròquia. Merkel ha sedat el SPD i ha desdibuixat els seus contorns. Ja vaig titular fa temps un post com a Merkel la millor candidata del SPD. El compromís amb la governabilitat d’Alemanya l’ha debilitat fins a cotes històriques. 

Es necessiten menys Twitts, una linea ideològica clara i continuïtat amb un lideratge seriós i compromès amb el contingut. Més humilitat, menys plans genials i/o salvadors-aventurers. No pot ser que a la política l’argument no valgui  res i es canviï en funció del moment. Quan els mariners veuen venir la tempesta, lliguen bé les cordes i mantenen la direcció malgrat les onades.

El SPD enceta una espiral d’autodestrucció amb Saskia Esken al capdavant. Les pròximes eleccions un esglaó més cap avall.

NOTA0 : Kevin Kühnert va enviar un document amb possibles preguntes incòmodes per fer als competidors en les 23 conferències de partit i com els joves dominen més el Facebook que Olaf Scholz van aconseguir dominar les xarxes socials. Tot, sense aparell de partit.