L’Antoni Montserrat em va posar sobre la pista: el ministre d’Indústria alemany Peter Altmaier va presentar el Handlugskonzept Stahl, un document on s’esbossa una nova política industrial per reestructura el sector de l’acer a Europa aprofitant la conjuntura del COVID. Després d’estirar el fil vaig arribar ThyssenKrupp, una empresa sense la qual ni la Primera ni la Segona Guerra Mundial són imaginables, paradigma de la lluita de classes amb les grans Villas dels senyors de l’acer i obrers industrials al Ruhr, i ara convertida en un acudit dolent: per construir un pont a Leverkusen fan servir acer xinès en comptes d’utilitzar el de la siderúrgia que hi ha 50 km. 130 anys d’història llençats a punt de ser llençats a les escombraries. Avui publico una sèrie de tres capítols, dos sobre la decadència de ThyssenKrup i un tercer sobre política industrial.
La nostàlgia no maquilla el compte de resultats.
A Octubre de 2020, la nova CEO Martina Merz, va presentar el seu pla per salvar Thyssen i segurament l’enèssim que ha vist la companyia. Sap que sense suport públic la cosa està fotuda ja que els resultats són delicats. El deute financer és de 6.500M€ i les obligacions amb el fons de pensions de 8.900M€, l’acció està pels terres i durant el 2019 ha sortit del DAX i les pèrdues han estat de 900M€.
Es poden fer milers de coses amb l’acer de fet ThyssenKrup produeix 1.879 Tonelades d’acer al 2018, el benefici operatiu de la companyia prové bàsicament de la divisió d’ascensors però se la van vendre durant 2020 per 17.500M€ i així la companyia ha passat de 160.000 treballadors a 100.000 en un exercici. L’empresa es vol concentrar en la producció d’acer, la base per multitud d’indústries: des de la construcció de vaixells i submarins fins a la construcció passant pel sector automobilístic o bé, els components industrials i el maschinenbau. L’empresa doncs, és extremadament sensible al cicle econòmic i per això les pèrdues de 2020 arriben amb el pitjor moment.
No s’exclou cap possibilitat a hores d’ara, des de la fallida o venda a possibles fusions passant per la intervenció de l’Estat, de fet és la primera empresa Nordrhein Westfàlia amb 20.000 treballadors i una indústria estratègia per Europa.
Fa uns mesos van fitxar a Martina Merz, enginyera ex-directiva de Bosch i l’actual CEO posada pel fons suec CEVIAN i es proposar reestructurar la companyia. No té experiència com a CEO i menys en reconversions. Dit així sembla una trampa per elefants: la conjuntura va en contra, no tenen gaire marge financer i moltes de les branques de la companyia són deficitàries. Un bon pollastre que no apareix de la nit al dia. Després de la roda de premsa de la nova CEO, l’acció cau un 14% i s’evaporen 1.100M€. Una empresa com Thyssen que ho ha estat tot i que estigui a les portes de ser liquidada sembla un broma pesada.
Berthold Beitz
Els americans van condemnar a Alfried Krupp a 12 anys de presó, fins que al 1951 el van deixar anar. Era un home desballestat per dins i va buscar un executiu jove i sense passius per posar al capdavant del negoci i aquí va trobar Berthold Beitz. L’últim Krupp va morir al 1967 deixant com a marmessor a Beitz, un error, per que no era un bon manager i menys col·locant managers per sota, a sobre, s’hi fotia en la gestió i amb mal criteri mentre l’empresa s’anava enfonsant a cada cicle advers sense prendre mesures dràstiques i aplicant la “teoria del barullo”. L’acronim Krupp va passar a ser Keine Reserve Und Praktisch Pleite, cap reserva i pràcticament fallida.
Com el negoci és cíclic, a cada crisis en tenen una de pensada i el CEO de Krupp de mitjans del noranta, Gerhard Cromme va tenir la pensada per superar el cicle advers amb una OPA hostil contra el rival Thyssen. Malgrat el fracàs inicial, van aconseguir realitzar la fusió creant la setena companyia alemanya amb representació a tot el món. La fusió va evitar la reforma de l’empresa que continua arrossegant-se. Malgrat que Beitz va baixar la seva participació al 21% va continuar sent l’accionista de referència l’empresa de la nova empresa sorgida de la fusió amb la qual cosa encara s’hi posava pel mig de la gestió: el nou CEO de Thyssen sorgit la fusió, Dieter Vogel volia treure la companyia a borsa, vendre l’operador de telefonia mòbil i amb el calaix ple, fer créixer l’empresa via adquisicions. Tenia una llista de 50 empreses per adquirir. Beitz, li va fer el by-pass amb l’antic CEO de Krupp, Gerhard Cromme, un autèntic trepa correveydile de Beitz. El palanganero vaja. Davant el conflicte es va arribar a un solució de compromís entre Thyssen i Krupp, cadascun va posar un CEO amb una dinàmica nefasta que va portar l’empresa al llindar de la bancarrota.
La rivalitat entre els dos CEO, Cromme i que venia de Thyssen Ekki Schultz, van portar l’empresa al desastre. Durant els noranta Schultz s’havia guanyat el nom de Ekki d’acer però quan li van oferir la posició de co-CEO va dubtar i li va preguntar a la dona què fer. Aquesta li va dir que ho deixés estar, que Cromme era un trepa molt eixerit i que no voldria una doble direcció. Acceptar el càrrec va ser un error. Al principi va sembla que no passés res, de fet la pasta de la capitalització sorgida de la fusió blanquejava el conflicte.
La cultura empresarial de les dues empreses era molt diferent, Thyssen estava descentralitzada i Krupp centralitzada i davant del conflicte entre els dos CEO, els càrrecs mitjos estaven venuts. Per tant, no es va fer cap reforma i es va xutar la pilota cap endavant: la sortida a borsa de la siderúrgia va fracassar i les accions van caure un 50%.
Davant del desastre borsari, més fugida cap endavant: el CEO de Krupp, Cromme, va trobar la sol·lució de compromís, com que es volia posicionar com a successor de Beitz va assumir la presidència de la fundació Krupp i va passar a ser el cap del Consell d’Administració deixant Ekki d’Acer al capdavant.
El fiasco de la internacionalització
Aquí va començar el discurs del creixement xinès i la suposició que la demanda d’acer augmentaria fins a portar a Thyssen Krupp als millors temps del passat però van començar a aparèixer competidors tipus Mittal que es dedicava a comprar alts forns en crisis i capgirar-los. ThyssenKrupp havia passat de la setena empresa alemanya a una siderúrgica de segona fila si es té en compte la producció de tones d’acer. I llavors, al CEO, Ekki Schulz se li va acudir la idea, en comptes de fer adquisicions construirem un parell de siderúrgies, una a Brasil, per fer blocs d’acer en brut aprofitant els baixos costos laborals i l’altre a Alabama per laminar els mateixos blocs d’acer. El van anomenar el projecte del segle i el Consell d’Administració va aprovar l’operació brasilera al 2005. Un fiasco impressionant: van posar la planta enmig d’un manglar on la maquinaria pesada s’enfosava, per la construcció del forn de coc en comptes d’agafar personal d’Alemanya van agafar una empresa xinesa i els blocs d’acer en brut desapareixen de la fàbrica brasilera deixant la d’Alabama sense matèria prima per fer les xapes dels cotxes.
Com que els xinesos, russos i sud-coreans s’havien posat a construir també siderúrgies, l’excés d’oferta i la sobrecapacitat de producció van fer caure els preus, fent entrar en pèrdues la divisió siderúrgica al 2011 en 1.800M€. Tant Beitz com Cromme no van voler intervenir. En comptes del pèrdues i guanys, va dominar l’ego de la cúpula gestora.
Gerhard Cromme no va substituir al CEO, Ekki Schulz, i no ho va fer per por, li va començar semblar perillós atacar-lo. Beitz i Ekki Schulz compartien una passió que Cromme no tenia: la caça i es passaven temps plegats a la reserva austríaca de l’empresa. Pel noranta aniversari del “vell” li van regalar un senyor cérvol però com que l’home no encertava, li va demana a Ekki Schulz que fes els honors. Un suport a la seva gestió. Cromme, dolgut, es treballava el “vell” i aprofitava cada foto conjunta amb Beitz per esbombar-la als diaris i posicionar-se com l’escollit.
Fins i tot, es va parlar de fer una nova central a tot luxe per deixar clar qui havia vençut amb la fusió. Cromme esperava que el vell amb 93 anys el deixés ell per salvar el negoci però Beitz ni va dimitir i a sobre va premiar a Ekki Schulz, amb un seient al Consell d’Administració malgrat tots els desastres. Una jubilació d’or, als seus 70 anys.
El balanç del duo Cromme i Ekki Schulz és fatal. Al 2011 havien perdut 1.800M€ i els següents anys amenaçaven en perdre 3.000M€. El nou CEO que van fitxar de Siemens, Heinrich Hiesinger, que va fer una anàlisis brutal, ni les siderúrgies de Brasil ni Alabama serien mai rendibles i altres línies de negoci trontollaven.
Després va venir una denúncia per fer un cartel i fixar preus elevats per l’acer...els va costar una multa de 900M€ mentre es va escampar per la premsa les sortides amb jet per anar de cacera a Àustria o bé els viatges amb periodistes a Miami. El final d’etapa va deixar l’empresa tocada financerament i moralment. Una auditoria interna va demostrar que durant anys no hi havia control, ni superivisó dels calers, ni la gestió. El compliance , les bones pràctiques, era inexistent. Finalment Ekki Schulz va haver de dimitir per la pressió externa...el paio encara sosté que l’obertura de les siderúrgies de Brasil i Alabama estaven justificades i que serien un bon negoci si l’empresa les hagués mantingut.
Cromme va aparèixer com un babau dient que se’ls hi havia amagat la situació de la siderúrgica americana, que no en tenia cap culpa i aportava documents que ho provaven. Com a resultat de passar com un badoc va fotre fora 3 managers. Però el pitjor és que va perdre el suport del vell, Beitz. El vell amb 99 anys, no li va deixar l’herència i el va fotre fora de la fundació Krupp i del Consell d’administració. Tota una vida llepant culs per això. Quan va morir Beitz al cap d’un any, li va passar l’herència enverinada al seu germà: una empresa en dificultats financeres i sense un empresari al capdavant.
En fi, els burgesos també ploren. La setmana que ve més.
Nota1: La Teoria del Barullo, un clàssic per incompetents, es tracta de muntar un embolic descomunal per que després t’eximeixin de qualsevol responsabilitat. Segur que us heu trobat un tou de gent que utilitza aquesta estratègia. Els drets de patent inventiva de la Teoria del Barullo venen el meu amic Carles.
Nota2: Se’ns ha mort, Heinz Herman Thiele, el tauró que va entrar a Lufthansa amb 79 anys. La cosa prometia per que el paio era un bon personatge. Els directius de Lufthansa, el govern, els sindicats respiren tranquils per que aquest anava raspar-los bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada