Los Errores de las Cajas de Ahorro y.....La Caixa (1940-2019) de Jacint Ros Hombravella

Aquesta és una excepció dintre del bloc per que no tracta de temes alemanys, sinó que és la ressenya de l'últim llibre del Jacint Ros Hombravella "Los Errores de las Cajas de Ahorro y.....La Caixa (1940-2019)" de la Editorial Edición Personal publicat al 2019. Compreu-lo ;)

Els llibres del Cinto, són llibres trampa, s’han de llegir dues vegades per que quan menys t’ho esperes, quan et disposes a girar pàgina,  PATAPAM apareix la frase que ho condensa tot. No cal anar molt lluny aquesta vegada, a la segona pàgina del llibre....BOMBA: ! La Caixa!, en terminos generales, nociva para Catalunya...por fin se ha ido. Y lo apoyaremos....

Així es comencen els pròlegs.

En Cinto va començar la seva relació amb les caixes ja al 1960 amb un estudi sobre les caixes d’Estalvi premiat – sempre recordava amb delit els calerons que li van caure -. Tenia 26 anys. L’estalvi i el sector financer van ser una de les seves dèries... i sense un cert grau d’obsessió, no hi ha recerca que valgui, li havia dit el seu amic Luis Angel Rojo. La seva llarga trajectòria com economista ens dona un visió força complerta  per explicar com les Caixes d’Estalvi van passar de representar la meitat del sistema financer al 2006 fins al seu extermini en els cinc anys següents. Ens sintetitza els seus errors: costos de gestió excessius, exposició al crèdit immobiliari, especialment promotor, així com la insuficiència de reserves.

Primer l’ensabonada: reconeix la funció de les caixes d’Estalvi com a fomentadores de l’estalvi personal des de la seva fundació amb el repartiment de guardioles entre els joves, incentivant l’estalvi per la vellesa i apareixent com una alternativa viable a la usura.

La canalització del Estalvi cap a la inversió - superant la mala costum a l’atresorament - és el que ha permès el creixement l’economia espanyola durant els últims 60 anys, això si, es deixa explícitament els anys 40 i 50, dècades dominades pel penós intent de l’aïllament internacional amb un economia corporativista i plenament intervinguda. Els falangistes, per això, controlant els  “abastos” - per corrompre’ls -.  

"Que lo entienda un sargento"

Una de les causes de l’extinció de les Caixes comença amb els coeficients d’inversió obligatòria del 75% imposat per l’Estat durant els anys 40 i 50, amb la conseqüent sortida d’estalvi privat cap a una inversió més que discutible. El Cinto afina, sense garantia de l’Estat. També es tirava de valors públics pignorats al Banc d’Espanya i servien com a garantia per atorgar préstecs amb el conseqüent creixement de la inflació. De fet, la massa monetària va créixer un 20% al 1956. Sarda Dexeus ho va tallar però les Caixes van agafar gust a col·locar l’Estalvi en qualsevol actiu que portés el cognom públic sense masses maldecaps. Fins i tot La Caixa va arribar al 80% de la seva inversió creditícia. Això ja és vici. 

Durant  els anys 80 els dèficits recurrents de l’Estat, feien de les Caixes un element clau alhora de finançar-lo ja que van subscriure tot el deute públic  i  obligacions de l’Estat que van ponder.  És a dir, quan les Caixes van tenir opció d’ampliar el seu ventall d’inversions, es van llençar al què havien fet sempre i el que els hi era més còmode... Amb la Llei Fuentes que els permetia sortir de l’àmbit autonòmic només havien d’expandir-se com una taca d’oli però no ho van aprofitar per la banda de la inversió. La banca privada s’havia de buscar els beneficis amb el crèdit a empreses.

Fins a mitjans dels noranta es continua amb la inèrcia en les inversions creditícies. L’actiu de la Caixa estava format per un 25% en valors públics i un 40% en préstecs hipotecaris durant els noranta. El crèdit a empreses en prou feines representava un 5,5% del total i era un dels camps més rendibles que es deixava inexplicablement als competidors. Això mateix, li va comentar a un dels directors generals de La Caixa de l’època i president actual d’una gran empresa del IBEX i la resposta que va obtenir és dignar d’emmarcar: el nostre personal no en sap d’empresa (!). Home, teniu suficients calers per formar-los...li va respondre. Encara van trigar anys i panys en obrir oficines  d’Empresa.

Una altra experiència de primer mà que ens explica el Cinto és el seu pas per Caixa Catalunya com a Conseller designat per la Diputació als anys vuitanta i des d’on va ser testimoni de les inèrcies de l’entitat: inversió immobiliària i al·lèrgia al finançament empresarial....a Catalunya!. Això no surt al llibre, però  explicava que com a Conseller li van pagar uns quants viatges a congressos internacionals sense cap mena substància, o bé la descripció el comiat  que els va regalar el President de l’Entitat quan va expirar el mandat de varis Consellers. Els va acomiadar assegut a la cadira mentre els Consellers estaven dempeus. No és molt educat venint d’un senyor de Barcelona. 

El detonant de la seva desaparició arribaria amb l’excés d’inversió immobiliària – hipotecari, promotors i pròpia – i la escassa diversificació de riscos, fent cas omís a les advertències del Banc d’Espanya i amb ple convenciment tant imbricat en la nostra psicologia que el totxo sempre pujaria.

Isidru dimissió

La falta de remuneració dels accionistes ha generat menys pressió alhora d’obtenir rendibilitats i aquí llença la BOMBA: “de fet l’objectiu de rendibilitat ha  quedat subordinat a altres objectius”. I aquí, adverteix, segueixo a Milton Friedman i l’Escola de Xicago, l’eix central de l’empresa privada és la maximització de beneficis. Administren 350.000M€ i només treuen 2.000M€. De fet si triéssim les comissions del compte de resultats, els beneficis esdevindrien pèrdues. Les constants baixades a borsa són cobertes per algun dividend extraordinari per mantenir contents als accionistes. 

Un cop posat en qüestió la seva rendibilitat cal dir que entre 25 i el 50% dels beneficis es destinen a obra social cosa que a la llarga ha perjudicat la formació de reserves i ha compromès la seva solvència. De fet, la cúpula sempre parla del caràcter de banc “especial” posant en valor la seva obra social però hi ha molta despesa i publicitat que es pot posar en qüestió començant pels anuncis del Huesca Club de Futbol.

Si anem a la micro - li encantava la micro - i segurament es va passar unes quantes hores observant mentre feia les interminables i humiliants cues a l’estil soviètic en una oficina de La Caixa ja fós per condonar una comissió mal posada o bé, rebre el famós calendari. El diagnòstic és aclaparador: La Caixa s’ha burocratitzat, adoptant conductes de gestió més pròpies del sector públic amb una certa actitud funcionarial dels treballadors, en alguns casos poc formats. S’ha estès una imatge de mala qualitat del servei. La cúpula no se’n dona compte d’això? – es pregunta-.

En comptes de retribuir l’estalvi s’han dedicat a sobrepagar el personal – amb el ben entès que l’Obra Social comença pel personal -,  publicitat més que discutible i distribució bateries de cuina. Paternalisme més burocratització. Drinking and driving.

Una altra distracció per la parròquia és fardar amb nomenaments presidencials del Isidru com Instituto Internacional de Cajas de Ahorro amb seu a la Haya, el International Retail Bank o la Confederacions Espanyola de Directivos y Ejecutivos. Cada nomenament inunda titulars especialment a La Vanguardia, on tenen l’amo ben retribuït en mateix Consell d’Administració de La Caixa.....En fi, fum fum i més fum. 

Per no parlar de la progressiva venda de la cartera industrial -  i en alguns casos amb pèrdues -. “En fi, tot molt allunyat del que ha de ser un banc sa, sòlid (i amb perspectives)”. Que cadascú tregui les seves conclusions. En la mesura que tens més posicions elevades, has de treballar menys i pensar més...el golf amb l’Higini pot ser una bona forma de reflexionar sobre com ha de ser La Caixa del segle XXI.

En Cinto, antic defensor del model caixes, se’ns mostra ara penedit davant la seva  servitud a l’Estat, la ganduleria alhora de buscar rendibilitat per retribuir l’Estalvi i en últim terme, la penosa sortida d’estalvi català no sé sap a on i amb resultats més aviat minsos. L’aposta immobiliària juntament amb la contaminació política van acabar d’activar la bomba. No cal dir, que els banquers privats van aprofitar la situació. 

Com deia gran Joan Capri: Això de La Caixa és com si ingressessis un tortell i d'aquí uns anys hi trobarem un carquinyoli...i gràcies!

 

NOTA 0: Bé, com que La Caixa “distingue y extingue”, el dia que hagi de fer una hipoteca aniré més aviat al......Santander.

NOTA1: Sardà Dexeus un cop va demanar informe econòmic quan  estava Banc d’Espanya amb la frase “que lo entienda un sargento”. És una bona descripció de l’època.

NOTA2: La gran il·lusió de la meva mare és que treballés a la Caixa: el personal, tenia un formació mitja però ben retribuïda per sobre de la de mercat i amb perspectives d’ascens a la categoria de semi-deu de barri un cop aconseguida la direcció d’una oficina.

NOTA3: Conec un quants prejubilitats de La Caixa, tots amb una salut de ferro i amb poc més de 50 anys estan voltant per tot el món.

NOTA4: Hi ha un aspecte del llibre que trobo a faltar i és el fracàs de la internacionalització de La Caixa, amb operacions estrella com l’intent d’adquisició d’un banc a Polònia o la compra de participacions d’un banc a Hong Kong. Portugal, no sé si compta com a internacionalització.