El Fracàs de les Revolucions a Alemanya 1848 II part

Després de Napoleó, el negoci no podia continuar igual per molt Congrés de Viena. Els prínceps es van asseure i van decidir cedir una mica, l'absoluta arbitrarietat seria combatuda i podria haver una certa constitució. La Tercera Alemanya - la dels petits estats - va seguir de forma molt desigual aquesta consigna però ni Prússia ni Metternich a Austria estaven per la feina: Estat Autoritari i un bon sistema de censura, repressió i espionatge. Lord Palmerston, el policymaker de la política exterior britànica afirmava que aquest era el camí  més ràpid per arribar a una Revolució...El programa liberal i la unitat nacional estava al cap de molts alemanys. La finalització de la cúpula Catedral de Colònia al 1842 simbolitzava l'afany dels alemanys per la unitat alemanya. Només restava una crisi econòmica per fer de catalitzador: a Berlin bona part dels salaris estaven sota del mínim vital - vital, no el mínim vital d'ara -, les collites de patates van ser minses i les catorze hores que treballaven els teixidors de Silècia eren insuficients per alimentar una família.

Lenin es va estudiar la Revolució de 1848 molt molt molt a fons.

 

Esclata la Revolució

 

Les barricades es van alçar a Berlin, essent durament reprimides per més  de 20.000 soldats. A canonades i tot. L'esclat revolucionari deixar un saldo de més de 200 morts - la majoria treballadors- i va posar en qüestió la Monarquia. Per salvar els mobles, el Kaiser Federic Guillem IV cedeix: envia els soldats fora de la ciutat, s'inclina davant dels morts - literalment - i es passeja a cavall per tot Berlin amb la bandera tricolor. Això si, envia la família a Londres i  espera la contrarevolució.

 

Els altres grans esclats revolucionaris es produeixen a Viena i el Sud d'Alemanya, on de seguida es crea l’Assemblea Nacional a Frankfurt -Paulskirche – amb 574 delegats i representants del poble. La primera intervenció del Robespierre alemany, Struves, causa soroll. Struves es proclama a favor la República, però les votacions no bufen en aquest sentit...Totes les propostes presentades pels Radicals - el Ganze, els Tot -son rebutjades pels Halbe - la Meitat -  i l’ala més revolucionaria queda venuda.  Juntament amb uns altres 76 Republicans, Struves abandona el  Parlament i es passen a la “lluita armada”: recullen liberals, pagesos per tot Baden per forçar la República però quan arriba el moment clau, el seu líder militar Hecker renuncia a l’ajuda que ve d’exiliats alemanys a França, la Deutsche Demokratische Legion, divideix les seves forces i la campanya militar és un desastre total. L'esquerra més avançada queda isolada. Hecker s’exilia Suïssa i espera el momentum per tornar a la càrrega que no arribarà amb la força que ell esperava...Finalment emigrarà als Estats Units on esdevindrà heroi de la guerra de successió americana.

A l’Assemblea Nacional es barregen i s'entrellacen la qüestió nacional i la qüestió liberal contra un sistema autoritari - quasi feudal -. Unitat nacional - és el debat sobre la Gran Alemanya - i el programa liberal (llibertat de premsa, exèrcit popular, justícia independent i representació parlamentària) es fonen en mateix moviment.  A nivell internacional la unitat alemanya posava els pèls de punta: encara no havia nascut ni Mitterrand ni Thatcher però tant França com Anglaterra estaven decididament en contra d'una Alemanya unida.

 

El gran problema del liberals alemanys és que volien un revolució a la britànica i no a la francesa. La Revolució Francesa mai va tenir suport significatiu a Alemanya. El que volien els liberals era una entesa amb l'establishment per encetar un període de reformes . Els liberals conservadors seran els primers a reprimir els liberals radicals. La qüestió nacional restarà per sobre del programa liberal.

 

ContraRevolució

Un cop marcades les posicions, l'Assemblea Nacional es passa un any de comissió en comissió intentant confeccionar una constitució... Amb els debats, el descrèdit creix, per la banda republicana han perdut suport després que l’Assemblea es posicionés a favor d'una Monarquia Constitucional  i per la banda dretana, la il·lusió que el Kaiser de Prússia esdevingués un monarca subjecte a la llei, s'esvaeix en el moment que el Kaiser renuncia a la Corona: el 29 de Març de 1849 es va votar al Parlament l’elecció del Kaiser sense cap vot en contra i el Kaiser, en el moment de la veritat, els deixa en pilotes. L'Assemblea es queda sense marge de maniobra i sense un Monarca que accepti l'orde constitucional. Per coherència només els queda un opció: lluitar militarment per la constitució però són tant dèbils que només poden aguantar les bastonades de la contrarevolució: sentències de mort, exili...  

 

Les revoluciones alemanyes només les fa el Kaiser, li va espetar Bismarck a Napoleó III. Bismarck va aconseguir de 1864 a 1872 bona part dels somnis de revolucionaris de 1848 amb la unificació política alemanya, sense Àustria. Això si, amb guerres a Dinamarca, Àustria i França. Va tolerar el desig de llibertat amb el dret de vot, encara que a Prússia continuava el dret a vot en tres classes.  Com va afirmar Bismark al 1862: no és a través de discursos ni majories que es resolen les grans qüestions del nostre temps - aquest va ser el gran error de 1848 i 1849-  sinó a través de sang i acer. Si es descuida.

 

Comparació amb  la Independència americana

Els orígens de la revolta són molt clars: el britànics volien que els americans paguessin la guerra  amb França i les Colònies no volien pagar sense anar al Parlament britànic a mostrar la seva posició. Els americans cercaven l'entesa amb Jordi III durant bona part de la revolta...fins que van tirar pel dret. Al capdavant s'hi posa George Washington en una  guerra de guerrilles que durà 8 anys fins a la Declaració de Independència.  En comparació amb els alemanys, Washington mai va dubtar de la seva victòria malgrat que anava de derrota en derrota amb un exercit més que precari - semblaven una colla de trampers. Havien arribat a passar literalment gana.....però van aguantar per que Washington aguantava. I van aguantar fins que va arribar la oportunitat amb la batalla Yorktown al 1781 on, conjuntament amb els francesos, van colpejar als britànics.

Quan va esclatar el conflicte americà, les colònies es van dividir. Adams, valorava la situació de la següent manera: un terç té por, un altra terç està a favor dels britànics i un altra terç està a favor de la independència. Aquest últim terç anava a per totes i li importava un rave l'estabilitat.

Els pares de la pàtria americana van ser suficientment intel·ligents per que no hi hagués divisions profundes que els debilités...És a dir, no es van fotre en la qüestió de l’esclavatge dels estats del Sud i  malgrat tot, van fer una Constitució que fins a data d’avui funciona en el seu nucli més profund. Un cop aconseguida la Independència els americans es van dividir ràpidament entre federalistes, liderats per Hamilton i Republicans liderats per Jefferson. Les intrigues, punyalades, atacs verbals no van faltar: només cal dir que Hamilton va morir en un duel amb el Vicepresident Aaron Burr. Però mai va haver una facció que dubtés sobre la Independència i el programa liberal.  Els americans discuteixen dintre del marc democràtic, els alemanys discuteixen de democràcia. 

La falta de tradició i la consciència d’estar creant un nou món als USA era una avantatge obvia enfront dels alemanys, molt influenciats pel Romanticisme o la construcció de la cúpula de la Catedral de Colònia. Tampoc a Alemanya hi va haver un George Washington que lideres el moviment des de 1789 fins 1797, un paio que sacrifiqués tot interès personal per dedicar la seva vida a la Independència, sense ser un intel·lectual, despertava grandesa, era voluntariós  i amb nas polític - característica important -. Va restringir el poder dels presidents americans tot el que va poder.  Era tal que el seu carisma que podria haver governat fins a la fi dels seus dies però va restringir el seu govern a dues legislatures.

 

BONA ENTRADA D'ANY!!!!!! Així que ja sabeu, si voleu una revolució què millor que donar les armes als anarquistes ;)

NOTA1: El Zollverein 1834 va ser el gran invent de Prússia per promoure el creixement econòmic juntament amb un estat autoritari. Un mercat de 30 milions de consumidors dels quals 15 eren Prussians

Nota2:Durant la Revolució de 1848 a Viena, es va fotre fora Metternich que es va haver de refugiar al bressol del liberalisme, Anglaterra. Malgrat no es va qüestionar als Habsburg, es va crear el parlament amb representant de les 11 nacionalitats i les 9 llengües que englobava l'imperi Austro Hungarès. La gent del poble batejava als representats que no sabien alemany com "els sord muts";). A Viena també van encetar un tradició que malauradament s'ha perdut: penjar el ministre de la guerra en un fanal del carrer. La contra revolució es va endur un home de teatre com Robert Blum.

Nota3: Bismark amb 33 anys va participar com a contrarevolucionari, es plantar a una caserna militar amb vint masovers i armat amb l'escopeta de caça per oferir-se a reconquerir Berlin a mans dels revolucionaris. Li van dir que se'n tornés a casa.  

Nota4: A Alemanya hi va haver dues Assamblees Nacionals, la prussiana més d’esquerres, es va enfrontar directament amb l’exèrcit i els seus membres estan formants pel poble menut i la de Frankfurt amb molts juristes, funcionaris i il·lustrats. Ningú pensava seriosament que Prússia es dissolgués en una Assemblea Nacional Alemanya.

 

Nota 5: Karl Marx amb 29 anys,  publica el Manifest Comunista a Febrer de 1848 i al juny treu el diari el Neue Rheinische Zeitung, excel·lent diari però el seu suport a la revolta armada.... Marx havia agafat una nova direcció amb comparació el Rheinische Zeitung de 1842.