"Entre Goethe i nosaltres, fills de la indústrialització no hi ha cap abisme, si no que va afrontar les preguntes econòmiques i socials que el fa absolutament un home modern" parafrasejat del Wilhelm Röpke a Goethe i la indústrialització.
La praxis económica.
Goethe sabia de què anava l'economia. En el consell secret de la cort de Weimar va afrontar múltiples preguntes econòmiques. Especialment es va dedidicar a temes de construcció (salines, canals, carreteres....) i mines ( especialmente de plata). També va tocar diverses indústries com el textil, producció de paper, begudes espirituoses, el ferro, gas, calefacció i per no parlar de diversos temes científics. És més a través d'una conversació amb el Duc Carl August al 1774 a Frankfurt sobre el major economista alemany del segle XVIII Justus Mösers, és quan aquest decideix emportar-se'l a Weimar.
Justus Möser com a model.
Per Goethe, Justus Möser va ser l'economista el que millor va captar la tendència cal lliure comerç i la lliure empresa amb les seves conseqüències postivies i negatives com per exemple l'alienació dels treballadors en pro de la especialització. No és un dogmàtic, si no que intenta agafar el millor de cada línea teòrica, és més negava que cap Estat es podés regir per una Teoria acadèmica - en definitiva un savi -. Möser era un liberal moderat.
Johann Georg Schlosser i la fisiocràcia: la idea de les necessitats imaginàries.
Els fisiòcratres creien haver trobat l'ordre natural de l'Economia a través de la llei de l'oferta i la demanda amb la qual cosa s'havien d'eliminar les barreres que fins llavors havien regulat l'economia i que impedien arribar a aquest ordre natural. Goethe va conèixer la fisiocràcia a través del seu amic i futur cunyat, Joahnn Georg Schlosser mentre dirigien el Frankfurter Gelehrten Anzeigen al 1772. Schlosser primer fou seguidor de Quesnay però encara que després se'n va apartar va deixar un escrit els Xenokrates (1784) que dedicà a Goethe. L'escrit deixa entreveure que Goethe simpatitzà amb les idees del fisiocrates quan es van posar de moda.
D'ells va agafar la idea que al costat dels productes agricoles també hi ha productes imaginaris que en la indústrialització té un paper fonamental i que aquestes necessitats canvien el caràcter de l'Economia, ja mai estaran plenament satisfetes i poden ser ampliades il·limitadament.
Georg Sartorius i les Ensenyances d'Adam Smith: aprovació i crítica
Goethe va mantenir una llarga i estreta amistat amb George Sartorius que va ser el traductor a l'alemany de la riquesa de les nacions. Ara es tractava de reduir les traves al lliure funcionament del mercat no de l'agricultura sinó de la industria on el treball apareixia com el factor de producció determinant: com més gran fos el mercat on es venien els productes, hi havia més possiblitats de fer el treball productiu, acumular capital, millorar la productivitat i ampliar els béns que arriben al mercat (Tesis de l'Harmonia de Smith). I tot això en el marc d'un sistema de concurrencia competitiva evitant monopolis i/o oligopolis.
Sartorios va rebutjar posteriorment les doctrines d'Adam Smith al·legant que el mercat només funcionava en determinades condicions i no tenia en compte el cost social i l'atur massiu - observació feta al final de les guerres napoleòniques respecta la situació Anglaterra, important ja que s'entra en un cicle deflacionari que no es trenca fins la difusió del ferrocarril -. Bullionist controversy. Sartorius afirma: buscant el propi interés, no es pot servir a l'interès comú.
Bases per una ètica económica?
Malgrat aquesta frase de Sartorius és important per Goethe aquest sostè a les conversacions amb Eckermann que l'interès propi és un estimul poderós que s'ha de tenir en compte: no es pot prohibir la propietat privada però la seva gestió ha ser positiva per l'interès comú.
El progrés tecnològic i els grans projectes.
Goethe com a bon científic es va interessar pels avenços tecnològics de la Revolució Indústrial: al 1816 es posa en marxa la primer locomotora a Alemanya, al 1818 travessa l'Atlantic el primer vapor. Durant el seu viatge per Anglaterra al 1814 informa al Duc Karl August " En el que respecte a la mecánica, és Anglaterra el veritable paradís de la Ciència. A cada milla de Birmingham, on em va portar el senyor Watt, hi ha carbó, mines de ferro on es troben les fabriques, farges".
Al 1827 parla amb Eckermann sobre els grans projectes del segle XIX, el canal de Panamá, el canal de Suez o bé el canal entre el Rin i el Danubi. En les seves afirmacions es veu com va treballar Goethe amb totes aquestes qüestions: afirma que en 30 o 40 anys amb l'impuls cap a l'Oest que té els Estat Units, repoblarà la costa del Pacífic sense deixar escapar l'ocasió de manegar el canal de Panamá com a punt de conexión entre Xina i India amb els EEUU" .
L'error de Saint-Simon
La vivència de la revolució indústrial i de les perspectives que obre, genera optimisme en Goethe però observa amb cert temor a aquells que veuen aquest desenvolupament com una cura per tots els mals de la Humanitat. Els últims anys de la seva vida llegí forces escrits dels saint-simonistes. Aquests volien substituir la competencia per una associació universal, on tothom visqués en Harmonia. Per arribar aquí s'havia de crear un camí de perfeccionament de l'ordre social per tal de que les generacions futures aconseguessin viure en harmonia. "Els ximples creuen, que poden jugar a entendre la Providència i asseguren que cadascú serà recompensat pels seus serveis, si se'ls uneixen en cos i ànima"
Crítica al maquinisme el Zauberlehrling de Sismondi.
Goethe també veie el downside de la revolució indústrial i els avenços tècnics: la conjugació de l'interès propi i el comú és complexe. Hi ha un capítol clau en el Wilhelm Meisters Wanderjahren, on un empresari ha de decidir entre ampliar el negoci construïnt una fàbrica i empobrir a la resta dels seus veïns de la vall, o bé deixar de ser competitiu i ser expulsat del mercat. A la novel·la no hi ha cap sol·lució al dilema, només resta l'emigració a un Nou Món.
Goethe va trobar refugi amb la crítica a l'economia clàssica amb el llibre de Gustav von Gülichs (1830) on s'afirmava que no s'ha trobat el mitjà encara per superar els cicles econòmics i es refereix al llibre de Simondi Noveaux príncipes d'economie (1820) i que Goethe coneixia. En aquest llibre Sismondi retira el seu suport a les teories d'Adam Smith. Hi ha una fabula de Goethe, l'aprenent de mag - Zauberlehrling - clavada al Gandalin de Simondi escrita quan Goethe ja feia vuit anys que havia mort. La mateixa idea en diferents caps. La fabula es basa en un mag que aconsegueix transformar un tros de fusta en un cubell ple d'aigua del riu amb unes paraules màgiques, així no ha de fer cap esforç per aconseguir l'aigua. Gandalin ho observa i ho prova però del cubell comença a sortir aigua i més aigua fins que queda la casa anegada....ell crida prou però el mecanisme no es pot aturar, com més cubells d'aigua llença més apareixen a la casa. Un cop oberta la caixa de pandora ja no es pot fer marxa enrera.
El diner com a clau de volta.
Sismondi i Smith donaven un paper secundari al diner en procés econòmic mentre que Goethe li otorga un paper preponderant. La problemática del diner la va enfrontar amb el llibre de Johann Georg Büsch Theoretisch-praktischen Darstellung der Handlung in ihren mannichfaltigen Geschäften (1792) que otorga un paper clau al diner en relació a la producció. Contra els economistes clàssics, Büsch sostenia que un increment dels interessos depèn de la quantitat de diner. Aquest narra el capítol de Law i la Banque Royale afirmant que l'error de Law va ser passar-se en l'emissió de paper moneda...amb un emissió més moderada hagués baixat els interessos del 5% al 2% i hagués estimulat l'economia francesa altra vegada..
Més important encara per Goethe és la traducció al alemany al 1804 de llibre de Henry Thorton The paper credit of Great Britain (1802) i en la recensió del qual va treballar el propi Goethe. Thorton encara es desvia més de l'economia clàssica: un increment de la quantitat de diner no implica un increment de preus necessariament, si no que pot incrementar la producción: el diner es transforma en productes reals.
El paper de la creació de diner en el procés ecònomic el va aprendre de Georg von Buquoy que li explicar l'experiència del govern de l'imperi Austro-hungarès, enfonsat en una greu crisis financera de la qual van sortir a base d'imprimir paper. Buquoy veia millor el paper moneda que les monedes d'or ja que les primeres podien creíxer de forma il·limitada. La conclusió és la següent: una vigorosa circulació de diner en un país és conseqüencia de la seva puixança. Però la vigorosa circulació no només és la conseqüència sino també el mitjà. Saint-Simon afirmava que la forma per evitar una segona revolució a França era acelerar la circulació de diner per estimular la indústria francesa.
Goethe per això va ser un realista, ni es va deixar endur per quimeres ni va deixar de tenir en compte de les necessitats materials que el diner cobreix. Per això no és estrany que comencés la segona part del Faust amb la creació de diner ja que és la clau màgica per obrir tots els tresors del món.
Goethe va mantenir una llarga i estreta amistat amb George Sartorius que va ser el traductor a l'alemany de la riquesa de les nacions. Ara es tractava de reduir les traves al lliure funcionament del mercat no de l'agricultura sinó de la industria on el treball apareixia com el factor de producció determinant: com més gran fos el mercat on es venien els productes, hi havia més possiblitats de fer el treball productiu, acumular capital, millorar la productivitat i ampliar els béns que arriben al mercat (Tesis de l'Harmonia de Smith). I tot això en el marc d'un sistema de concurrencia competitiva evitant monopolis i/o oligopolis.
Sartorios va rebutjar posteriorment les doctrines d'Adam Smith al·legant que el mercat només funcionava en determinades condicions i no tenia en compte el cost social i l'atur massiu - observació feta al final de les guerres napoleòniques respecta la situació Anglaterra, important ja que s'entra en un cicle deflacionari que no es trenca fins la difusió del ferrocarril -. Bullionist controversy. Sartorius afirma: buscant el propi interés, no es pot servir a l'interès comú.
Bases per una ètica económica?
Malgrat aquesta frase de Sartorius és important per Goethe aquest sostè a les conversacions amb Eckermann que l'interès propi és un estimul poderós que s'ha de tenir en compte: no es pot prohibir la propietat privada però la seva gestió ha ser positiva per l'interès comú.
El progrés tecnològic i els grans projectes.
Goethe com a bon científic es va interessar pels avenços tecnològics de la Revolució Indústrial: al 1816 es posa en marxa la primer locomotora a Alemanya, al 1818 travessa l'Atlantic el primer vapor. Durant el seu viatge per Anglaterra al 1814 informa al Duc Karl August " En el que respecte a la mecánica, és Anglaterra el veritable paradís de la Ciència. A cada milla de Birmingham, on em va portar el senyor Watt, hi ha carbó, mines de ferro on es troben les fabriques, farges".
Al 1827 parla amb Eckermann sobre els grans projectes del segle XIX, el canal de Panamá, el canal de Suez o bé el canal entre el Rin i el Danubi. En les seves afirmacions es veu com va treballar Goethe amb totes aquestes qüestions: afirma que en 30 o 40 anys amb l'impuls cap a l'Oest que té els Estat Units, repoblarà la costa del Pacífic sense deixar escapar l'ocasió de manegar el canal de Panamá com a punt de conexión entre Xina i India amb els EEUU" .
L'error de Saint-Simon
La vivència de la revolució indústrial i de les perspectives que obre, genera optimisme en Goethe però observa amb cert temor a aquells que veuen aquest desenvolupament com una cura per tots els mals de la Humanitat. Els últims anys de la seva vida llegí forces escrits dels saint-simonistes. Aquests volien substituir la competencia per una associació universal, on tothom visqués en Harmonia. Per arribar aquí s'havia de crear un camí de perfeccionament de l'ordre social per tal de que les generacions futures aconseguessin viure en harmonia. "Els ximples creuen, que poden jugar a entendre la Providència i asseguren que cadascú serà recompensat pels seus serveis, si se'ls uneixen en cos i ànima"
Crítica al maquinisme el Zauberlehrling de Sismondi.
Goethe també veie el downside de la revolució indústrial i els avenços tècnics: la conjugació de l'interès propi i el comú és complexe. Hi ha un capítol clau en el Wilhelm Meisters Wanderjahren, on un empresari ha de decidir entre ampliar el negoci construïnt una fàbrica i empobrir a la resta dels seus veïns de la vall, o bé deixar de ser competitiu i ser expulsat del mercat. A la novel·la no hi ha cap sol·lució al dilema, només resta l'emigració a un Nou Món.
Goethe va trobar refugi amb la crítica a l'economia clàssica amb el llibre de Gustav von Gülichs (1830) on s'afirmava que no s'ha trobat el mitjà encara per superar els cicles econòmics i es refereix al llibre de Simondi Noveaux príncipes d'economie (1820) i que Goethe coneixia. En aquest llibre Sismondi retira el seu suport a les teories d'Adam Smith. Hi ha una fabula de Goethe, l'aprenent de mag - Zauberlehrling - clavada al Gandalin de Simondi escrita quan Goethe ja feia vuit anys que havia mort. La mateixa idea en diferents caps. La fabula es basa en un mag que aconsegueix transformar un tros de fusta en un cubell ple d'aigua del riu amb unes paraules màgiques, així no ha de fer cap esforç per aconseguir l'aigua. Gandalin ho observa i ho prova però del cubell comença a sortir aigua i més aigua fins que queda la casa anegada....ell crida prou però el mecanisme no es pot aturar, com més cubells d'aigua llença més apareixen a la casa. Un cop oberta la caixa de pandora ja no es pot fer marxa enrera.
El diner com a clau de volta.
Sismondi i Smith donaven un paper secundari al diner en procés econòmic mentre que Goethe li otorga un paper preponderant. La problemática del diner la va enfrontar amb el llibre de Johann Georg Büsch Theoretisch-praktischen Darstellung der Handlung in ihren mannichfaltigen Geschäften (1792) que otorga un paper clau al diner en relació a la producció. Contra els economistes clàssics, Büsch sostenia que un increment dels interessos depèn de la quantitat de diner. Aquest narra el capítol de Law i la Banque Royale afirmant que l'error de Law va ser passar-se en l'emissió de paper moneda...amb un emissió més moderada hagués baixat els interessos del 5% al 2% i hagués estimulat l'economia francesa altra vegada..
Més important encara per Goethe és la traducció al alemany al 1804 de llibre de Henry Thorton The paper credit of Great Britain (1802) i en la recensió del qual va treballar el propi Goethe. Thorton encara es desvia més de l'economia clàssica: un increment de la quantitat de diner no implica un increment de preus necessariament, si no que pot incrementar la producción: el diner es transforma en productes reals.
El paper de la creació de diner en el procés ecònomic el va aprendre de Georg von Buquoy que li explicar l'experiència del govern de l'imperi Austro-hungarès, enfonsat en una greu crisis financera de la qual van sortir a base d'imprimir paper. Buquoy veia millor el paper moneda que les monedes d'or ja que les primeres podien creíxer de forma il·limitada. La conclusió és la següent: una vigorosa circulació de diner en un país és conseqüencia de la seva puixança. Però la vigorosa circulació no només és la conseqüència sino també el mitjà. Saint-Simon afirmava que la forma per evitar una segona revolució a França era acelerar la circulació de diner per estimular la indústria francesa.
Goethe per això va ser un realista, ni es va deixar endur per quimeres ni va deixar de tenir en compte de les necessitats materials que el diner cobreix. Per això no és estrany que comencés la segona part del Faust amb la creació de diner ja que és la clau màgica per obrir tots els tresors del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada