El meu amic Quim Perramon, m'ha embolicat - i jo m'he deixat enredar - per fer un tertúlia a l'Ateneu Barcelonés el pròxim divendres 25 de setembre a les 19:30 sobre Diners i Magia, la interpretació económica del Faust de Goethe pel professor Binswanger. Aquest Binswanger és un profe emèrit de la Universitat de Sant Gallen a Suïssa amb unes teories econòmiques molt seductores. Us faig un resum d'una conferència que va fer el 12 de novembre de 2008:
El creixement forçat i la seva sostenibilitat. La fixació del conflicte com a condició prèvia per sol·lucionar-lo.
L'Economia està plenament orientada al creixement, és més està obligada a créixer - Wachstsumszwang- ja que l'alternativa al creixement és la recessió i adicionalment genera un impuls al creixement via augment de beneficis - Wachstumsdrang -. Aquesta tendencia ha desembocat en una nova crisis financera.
El que és probable és que les mesures portades pels Bancs Centrals per estimular l'economia acabaran en inflació o bé en una nova bombolla. L'increment de preus afectarà sobretot a les comodities i productes de primer necessitat - Nahrungsmittel -. Un creixement qualitatiu i sostenible és una il·lusió. No estarem tant confortables com la última década ( creixt. global 5%) sinó que conviurem amb crisis recurrents. Cal redefinir la funció del diner dintre d'aquest espiral de creixement: des dels anys 70 el diner ja no està recolzat per cap actiu - or -i per tant no té fronteres en la seva expansió: el 95% del diner són dipòsits -Buchgeld - i el 5% paper moneda. El trick de la creació de diner és que genera un creixement real del PIB, així com impulsa el creixement via increment de beneficis - Geldgewinne -. La creació de diner té efectes en el mercat de béns - real - com en el mercat monetari.
Principi de la Creació de Diners: els deutes es transformen en diners
Els bancs no només tenen la funció de mitjancers entre Estalvi i Inversió sinó que juntament amb el Banc Central creen diners a través del crèdit: les empreses sol·liciten préstecs per fer inversions. Aquests préstecs estan dipositats - Buchgeld- al mateix banc amb la qual cosa el banc té també un deute amb l'empresa i que poques vegades han de redimir en efectiu - Banknoten-. Empreses i bancs s'endeuten mutuament en procés de creació del diner bancari. Malgrat tot, aquest endeutament mutuo és asimètric: bona part d'aquests diners s'aparquen en dipòsits- Buchgeld- del banc pels quals només ha de pagar una petita part en interessos.
El diner en efectiu que proporciona el Banc Central és només una petita part del total de diner que proporciona als bancs (5% aproximadament) i creix paral·lel a l'increment diner que el Banc Central posa a disposició dels bancs. Tanmateix els bancs s'endeuten amb el banc central pagant uns interessos. Els dipòsits que els bancs aparquen al Banc Central així com el diner en efectiu - Banknoten- representen un deute del Banc Central amb els bancs. També hi ha un endeutament mutuo.
Des de mitjans dels anys 70 no hi ha cap obligació de redimir en Or o Plata els dipòsits o efectiu amb la qual cosa el Banc Central pot endeutar-se de forma il·limitada - eixamplant el balanç - sense pagar interessos. Les deutes eternes - die ewige Schulden - que ningú ha de retornar!!!!!
La metamorfosis del diner: el creixement de la quantitat de diner -Geldmenge- es transforma en creixement real.
Els crèdits prestats pel banc a les empreses són en bàsicament utilitzats per invertir en més factors productius, energía, materies primes, treball...per tal d'incrementar la seva producción, vendre més i obtenir majors beneficis. Els diners es transformen majoritariament en béns reals - la inflación augmenta relativament poc en comparació amb la producció -. El PIB augmenta.
El moviment perpetu: la creació de diner porta a la creació de valor i aquest a un increment dels beneficis que al seu torn incrementa la creació de diner i al seu torn riquesa.
Les empreses necessiten tenir beneficis per retornar els interessos del préstec i la cobrir el risc (ROE). Aquest risc està vinculat a la incertesa, ja que primer s'han de pagar els factors de producció per després obtenir una producció que no sabem si vendrem en un futur. Hi ha un espai temporal entre la inversió i la generació d'ingressos. Si agafem el conjunt de l'economia, cal que la suma de les expectatives de benefici superin la suma de les expectatives de pèrdua del total de les empreses per tal de que hi hagi inversión neta. Però com podem fer que les expectatives de guany sempre siguin positives ?
Els beneficis representen el saldo entre ingressos i despeses per la producció. Per que hi hagi beneficis continuus hi ha d'haver ingressos superiors a les despeses i això no és possible sense crèdit. Sense crèdit no hi hauria creixement ja que les empreses haurien de pagar els factors de producció amb les vendes generades amb la qual cosa no hi hauria ni pèrdues ni guanys globals, esdevindria un joc de suma zero. No es pagarien ni interessos ni hi hauria retorn pel capital.
Els credits que les empreses adquireixen per realitzar inversions - en part gracies a la creació de diner bancari - permeten adquirir quantitats adicionals de treball i capital, augmentant les rendes dels factors de producció abans que la producció es materialitzi. Si aquestes no són estalviades, incrementen les vendes de les empreses, però les vendes de les unitats anteriors a la inversión amb la qual cosa es produeix un efecte renda previ a l'efecte producció: els factors de producción es gasten els diners abans que hi hagi un increment en la producció. Els beneficis augmenten contínuament en el global de l'economia. El cicle de l'economia s'eixample en un espiral de creixement continuu amb ajuda de nous deutes.
El creixement del PIB desemboca en un creixement forçat - Wachstumszwang- i completat per l'impuls al creixement - Wachstumsdrang -.
No sempre un increment de la quantitat de diner - Geldmenge - provoca que les inversions de les empreses generin demanda adicional provocant que l'increment de la producción caigui en res. Això representa una caiguda del benefici, l'efecte producció supera l'efecte renda. Així doncs si desapareixen les inversions, no es cobreix el risc ni es paguen interessos, hi ha pèrdues i s'entra en un espiral de recessió. No hi ha espai per l'estabilitat o el creixement zero -Null wachstum- : o creixement o recessió. Aquest creixement forçat és el Wachstumszwang: donades les condicions actuals del sistema financer, una economia només es pot creixer.
Els accionistes que assumeixen un risc invertint en una empresa, volen maximitzar els beneficis. Aquest afany per maximitzar beneficis s'aguditzat pel fet que el valor les accions representen la suma dels beneficis futurs descomptant els interessos i per que les expectatives de benefici seran majors com més grans siguin les inversions i al seu torn, l'increment de la producció. Aquest és el Wachstumsdrang, l'impuls al creixement.
Però no sempre l'increment de la quantitat de diner va a parar a inversions productives sino que molts cops serveix per la compra actius: ja siguin accions, vivendes o obres d'art amb la pura especulació que comprant avui, els preus pujaran en un futur i s'incrementarà el patrimoni - Vermögenswerte -. Això només és possible amb un increment de la quantitat de diner. Si els interessos són baixos hi ha incentius per endeutar-se i comprar actius incrementa el risc de generar bombolles-crisis financeres.
Però fins on arriba aquesta orientació al creixement de l'economia? La frontera està marcada pels recursos naturals, ja que en contraposició amb la multiplicació de la quantatitat de diner, aquests són limitats. Aquests són els límits del creixement en contraposició amb un sistema financer que indueix a un creixement il·limitat.
Propostes
Estem en un sistema de bola de neu on el pagament de dividents es paga amb l'entrada de nous inversors. En síntesis, vivim en un esquema Ponzi - això ho dic jo - on els deutes es paguen amb nous deutes...la diferència és que aquí hi ha beneficis reals i increments de renda per que els recursos naturals també entren en joc. El dia que això no sigui sostenible els preus de les materies primes augmentaran però potser serà massa tard.
Binswanger aposta per una reforma del sistema financer per reduir tant el Wachstumsdrang com el Wachstumszwang i reduir la creació de diner. Exposa la proposta de la plena convertibilitat del paper moneda que proposava Irving Fischer i el Chicago Plan per castrar als bancs als anys trenta i especialment el Banc Central, ja que com a "lender of last resort" es veu obligat a assumir els excessos del sistema bancari. Amb la de professors universitaris que tenim aquesta idea evoluciona amb una sèrie de propostes orginals com que el banc central insufli diner directament a l'Estat per reduir el deute públic, baixar impostos i incrementar la renda disponible ( James Robertson/Josep Huber), o bé que el Banc Central doni diners directament a les llars (renda básica de Gortz Werner) o penalitzar l'acumulació de diner líquid via depreciació per que incentivar que circuli (Schwunggeld de Silvio Gesell).
Binswanger no es mulla excessivament amb cap opció, el que si sosté és que la creació de diner s'ha d'aturar de forma substancial per evitar bombolles especulatives i fer el sistema sostenible amb els recursos naturals que tenim.
Els beneficis representen el saldo entre ingressos i despeses per la producció. Per que hi hagi beneficis continuus hi ha d'haver ingressos superiors a les despeses i això no és possible sense crèdit. Sense crèdit no hi hauria creixement ja que les empreses haurien de pagar els factors de producció amb les vendes generades amb la qual cosa no hi hauria ni pèrdues ni guanys globals, esdevindria un joc de suma zero. No es pagarien ni interessos ni hi hauria retorn pel capital.
Els credits que les empreses adquireixen per realitzar inversions - en part gracies a la creació de diner bancari - permeten adquirir quantitats adicionals de treball i capital, augmentant les rendes dels factors de producció abans que la producció es materialitzi. Si aquestes no són estalviades, incrementen les vendes de les empreses, però les vendes de les unitats anteriors a la inversión amb la qual cosa es produeix un efecte renda previ a l'efecte producció: els factors de producción es gasten els diners abans que hi hagi un increment en la producció. Els beneficis augmenten contínuament en el global de l'economia. El cicle de l'economia s'eixample en un espiral de creixement continuu amb ajuda de nous deutes.
El creixement del PIB desemboca en un creixement forçat - Wachstumszwang- i completat per l'impuls al creixement - Wachstumsdrang -.
No sempre un increment de la quantitat de diner - Geldmenge - provoca que les inversions de les empreses generin demanda adicional provocant que l'increment de la producción caigui en res. Això representa una caiguda del benefici, l'efecte producció supera l'efecte renda. Així doncs si desapareixen les inversions, no es cobreix el risc ni es paguen interessos, hi ha pèrdues i s'entra en un espiral de recessió. No hi ha espai per l'estabilitat o el creixement zero -Null wachstum- : o creixement o recessió. Aquest creixement forçat és el Wachstumszwang: donades les condicions actuals del sistema financer, una economia només es pot creixer.
Els accionistes que assumeixen un risc invertint en una empresa, volen maximitzar els beneficis. Aquest afany per maximitzar beneficis s'aguditzat pel fet que el valor les accions representen la suma dels beneficis futurs descomptant els interessos i per que les expectatives de benefici seran majors com més grans siguin les inversions i al seu torn, l'increment de la producció. Aquest és el Wachstumsdrang, l'impuls al creixement.
Però no sempre l'increment de la quantitat de diner va a parar a inversions productives sino que molts cops serveix per la compra actius: ja siguin accions, vivendes o obres d'art amb la pura especulació que comprant avui, els preus pujaran en un futur i s'incrementarà el patrimoni - Vermögenswerte -. Això només és possible amb un increment de la quantitat de diner. Si els interessos són baixos hi ha incentius per endeutar-se i comprar actius incrementa el risc de generar bombolles-crisis financeres.
Però fins on arriba aquesta orientació al creixement de l'economia? La frontera està marcada pels recursos naturals, ja que en contraposició amb la multiplicació de la quantatitat de diner, aquests són limitats. Aquests són els límits del creixement en contraposició amb un sistema financer que indueix a un creixement il·limitat.
Propostes
Estem en un sistema de bola de neu on el pagament de dividents es paga amb l'entrada de nous inversors. En síntesis, vivim en un esquema Ponzi - això ho dic jo - on els deutes es paguen amb nous deutes...la diferència és que aquí hi ha beneficis reals i increments de renda per que els recursos naturals també entren en joc. El dia que això no sigui sostenible els preus de les materies primes augmentaran però potser serà massa tard.
Binswanger aposta per una reforma del sistema financer per reduir tant el Wachstumsdrang com el Wachstumszwang i reduir la creació de diner. Exposa la proposta de la plena convertibilitat del paper moneda que proposava Irving Fischer i el Chicago Plan per castrar als bancs als anys trenta i especialment el Banc Central, ja que com a "lender of last resort" es veu obligat a assumir els excessos del sistema bancari. Amb la de professors universitaris que tenim aquesta idea evoluciona amb una sèrie de propostes orginals com que el banc central insufli diner directament a l'Estat per reduir el deute públic, baixar impostos i incrementar la renda disponible ( James Robertson/Josep Huber), o bé que el Banc Central doni diners directament a les llars (renda básica de Gortz Werner) o penalitzar l'acumulació de diner líquid via depreciació per que incentivar que circuli (Schwunggeld de Silvio Gesell).
Binswanger no es mulla excessivament amb cap opció, el que si sosté és que la creació de diner s'ha d'aturar de forma substancial per evitar bombolles especulatives i fer el sistema sostenible amb els recursos naturals que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada