El 27 d’Octubre va
tenir lloc la presentació del nou llibre de Júlio Ceballos a l’Ateneu amb la
presència Dolors Folch i Eugeni Bregolat. El calibrador de estrellas, aprendizajes
chinos para Occidente en el siglo XXI és un llibre intenta posar de manifest
els èxits del model xinès i que malgrat siguin difícilment exportables a
Occident ens poden inspirar. L’amanida que que ve ara són les lectures del
llibre d’en Julio Ceballos, Der Spiegel, Neue Zürcher Zeitung i Foreign Affairs que m’envia
l’Alexandre Blasi. Encara que estiguessim una vida parlant de la Xina només rascariem
la superficie.
Aquest cop si
Francis Bacon al s
XVII senyalava tres tres invents que van
canviar la història d’occident: la impremta, la pòlvora i la bruixula. Tots invents
xinesos. Els històriadors es pregunten per què la Xina va deixar passar la
revolució comercial del XII? Per que 70
anys abans de Cristòfol Colom, l’armada de Zheng He no va creuar el cap de Bona
Esperança amb els seus vaixells de 120 metres?? Per què la Xina es va refugiar
en el seu món quan podria haver liderat el món ???
Les respostes són
variades però la que m’agrada més és tipus Douglass North, la competència entre
Ciutats Estats Europees i després Estats van crear el marc institucional que
promovia el desenvolupament militar i comercial per buscar l’hegemonia a la
Mediterrànea mentre que la Xina era un gran Estat sense competidors. Els
problemes financers de la Corona van enfonsar castella en un marc institucional
insofrible mentre la mateixa crisis fiscal va crear el marc institucional
perfecte per que Anglaterra liderés la Revolució Indústrial.
Xina es va tancar
en ella mateixa i la Gran Muralla és una metàfora d’aquest procés però després
del Segle de la Humiliació no cometrà l’error de tancar-se al món, ni s’arronsarà.
La competència entre els USA i la Xina pot ser beneficiosa per tothom, si
evidentment, s’evita el conflicte obert. Els USA van ajudar de forma significativa al desenvolupament de la Xina. Estem destinats a conviure i competir
amb una Xina pròspera i innovadora.
El Pla Quinquenal
La Xina no és un
país democràtic però quan ha de confegir els Plan Quinquenals s’obre una
periode de consultres amb agents econòmics rellevants de totes les províncies i
sectors, és un procés lent i tediós fins que s’arriben a compromisos. És una
altra forma de veure la participació: durant el quart plenari del Comitè
Central, 315 delegats van aprovar
l’esborrany del 15è Pla Quinquenal. L’objectiu d’aquest pla a 10 anys vista és
no dependre gens de l’estranger impulsant la AI pròpia (Deepseek, Moonshoot AI)
optimitzant, automatizant i digitalitzan processos productius per fabricar
productes de més qualitat (semiconductors). Segons aquesta visió, les «forces productives de nova planta» també haurien
d’estalviar energia, contribuir a la seguretat nacional, i augmentar la
productivitat. Aquest boom d’inversió
en AI hauria d’alleugir alleujar taxa d’atur entre els graduats universitaris.
«Hem de fomentar un ocupació plena d’alta qualitat». Un altre punt clau és
enfortir el consum intern, els xinesos estalvien massa i consumeixen poc…amb un
Estat del Benestar més sòlid, consumirien més. I tot això amb objectius
climàtics i aposta per les renovables a diferència del que pregonen els USA.
La forma de
anclar-se al món és que aquest sigui més depenent de la Xina. Les importacions
xineses es van reduint, mentre que el seu superàvit comercial no pararà de
crèixer en els propers anys. Planificació, planificació i planificació.
La Guerra Comercial
Per què Apple va desestimar el projecte de fabricar cotxes després d’anys i
inversions milionaries mentre Xiaomi en un any ja tenia un cotxe 100% elèctric i
el començava a comercialitzar? La resposta és que la Xina ha aconseguit crear
un ecosistema indústrial difícilment replicable i tot gràcies a la competència
interna. Per això serà díficil buscar un substituït a la Xina en termes
indústrials: la Índia no serà rival en aquest aspecte. Això fa el món altament
depenent de la fàbrica xinesa: a la nota d’abaix teniu el perquè.
La Xina és l’únic país que fa front als USA - a diferència de la UE- amb
les restriccions a l’exportació de terres rares claus per que
la indústria. Des d’aleshores ha quedat clar fins a quin punt els USA
depenen dels subministraments de la República Popular vitals per fabricar
cotxes elèctrics, submarins o avions de combat. A més Xi
Jinping ha anunciat restriccions similars a l’exportació de cèl·lules de
bateries de liti d’alta capacitat i les màquines per fabricar-les. La Xina ha amenaçat amb investigacions antimonopoli per pressionar
empreses americanes com DuPont, Google, Nvidia i Qualcomm. A més, la seva negativa a comprar soja
americana —un mercat de 12.000 milions de dòlars per als agricultors del
Midwest i la principal exportació americana a la Xina— està perjudicant un bloc
d’electors que Trump valora. Recentment,
la US Pharmacopeia va constatar que gairebé 700 medicaments als USA —incloent
tractaments per malalties cardíaques, càncer, VIH o l’extensament
antibiòtic amoxicil·lina—
contenen ingredients fabricats exclusivament a la Xina. Els USA estan atrapats i
els pals a les rodes al desenvolupament xinès no funcionarà….i perquè?
Xina potència científica
D’acord amb el
rànquing internacional elaborat per la revista Nature, la Xina concentra
vuit de les deu institucions de recerca amb més impacte del món, un reflex del
seu ràpid ascens en ciència i tecnologia. Les úniques organitzacions no xineses
que queden entre les deu primeres d’aquest rànquing són la Universitat de
Harvard i la Societat Max Planck d’Alemanya. Cada cop és més important
relacionar-se amb la ciència xinesa a risc de quedar desconnectat. 77.000
doctorats anuals mentre que els USA 40.000. Com molts paÏsos en
desenvolupament, la Xina s’ha focalitzat en ciència bàsica mentre pocs creien
que se’n pogués sortir. La centrifugadora més gran del món dissenyada per
generar camps d’hipergravetat o bé el submarí que pot anar a 11.000 metres sota
el mar són fites ben reals. El Partit Comunista Xinès ho té clar, sense ciència
bàsica no es pot atrapar als USA.
Els occidentals es
troben en un trade off. D’una banda, temen el robatori d’idees, l’espionatge i
l’ús militar dels resultats de la recerca per part d’un règim que actualment té
lligams amb Corea del Nord, Putin.....I per altre banda, la ciència occidental
no es pot deslligrar-se dels avenços xinesos en materies com la fusió o bé les
renovables. Fins i tot, un estudi
Bloomberg recomana a les empreses occidentals passar-se per la Xina per veure
què fan les seves startups i xuclar coneixement tal com havien fet els xinesos
en el passat. Només afegir que segons declaracions del CEO Huawei, l’empresa ja
«inverteix al voltant de 25.000 M$ anualment en recerca bàsica, amb un terç
dels fons dedicats a xips d’última generació.
El Partit Comunista Xinès
Fa més de 2.000
anys que els xinesos van crear un burocràcia basada en la meritocràcia, els més
capaços es posaven a dirigir l’Estat. Prússia es va copiar les oposicions
xineses per crear la seva burocràcia. És difícil entrar al Partit Comunista i
més díficil és trepar, ningú menor de 60 anys arribar al Politburó. A més a més
ha d’haver passat diverses proves de gestió en províncies que tenen la mida d’un
país gran europeu o bé ciutats com Canton que tenen el PIB de Suïssa. Tots
tenim al cap el que és un govern d’idiotes....això no passa a la Xina.
Biden va promoure un
programa d’inversions massives en renovables i sectors estratègic per un import
de 370.000M$ a través de la Inflation Reaction Act. Pots abocar calers
però els USA no disposen ni del sistema energètic ni de la capacitat
manufacturera de la Xina. No tenen la flexibilitat, rapidesa i ni el know how
en temes indústrials, de fet la han perdut treballadors indústrials aquest
2025. La Deep Infraestructure que ha pogut crear l’Estat xinès per fer
competitives les empreses com el 5G a tot el territori o bé un xarxa de punts
de recàrrega del cotxe elèctric. El “Internet
per tothom” o l’impuls a les renovables de Biden han fracassat mentre el Partit
Comunista ha reeixit.
Quan va sortir l’escàndol
de Wikileaks, Der Spiegel va fer un especial sobre el tema al 2010. Parlava de com
florien al costat dels ministeris, botigues que permetien bescanviar regals per
cash. De fet, en l’última famosa desfilada militar, dels 6 membres de la cupula
militar que despatxen amb Xi Jinping faltaven 3. El ministre de míssils – hi ha
un ministre de míssils – se sospita que posava aigua en comptes de combustible
als míssil. Realment hi ha una onada de purgues en un excercit que va nèixer
com un braç armat del Partit. En aquestes purgues anticorrupció que abarquen el
partit, l’economia o bé l’excercit també hi ha lloc per algun rival de Xi
Jinping. Em costa lligar la meritocràcia amb certs nivells de corrupció.
Rússia i Xina
No és estrany que,
després d’anys de convivència i complicitat, alguns ambaixadors acabin
identificant-se més amb el país que els acull que amb aquell que representen, és
humà i el més important, no invalida els seus arguments. Eugeni Bregolat en
terminologia alemanya és un Russlandversteher, que comprèn el
comportament de Rússia. Ucranïa és una línea vermella per Moscou i que de totes
totes ha de ser neutral tal com se li va prometre a Gorbatxov que l’OTAN no es
desplaçaria a l’Est. La Unió Europea no es pot deixar arrossegar a un conflicte
de conseqüències imprevisibles, per que el que li falta a Ucraïna són boots
on the ground i Rússia no permetra un desmantellament successiu de l’Imperi.
Occident ha tractat molt malament la generositat Russa. Zbigniew Brzeziński en
seu llibre The Grand Chessboard (1997) sosté que la pitjor situació estratègia
és una aliança entre Rússia i Xina.
Les relacions Xina
i Rússia no han estat tant bones com ara mateix. Putin i Xi Jinping s’han
trobat 40 vegades. Xina ha assumit les posicions de Rússia en el document de 12
punts sobre la proposta de pau a Ucrania. Fins i tot, Xina ha enviat tropes a
fer maniobres conjuntes a Bielorússia al 2024, hi ha intercanvis no només
econòmics sinó de coneixement tecnològic i tot i això, saben que Vladivostok en prou feies era
un poblet de pescadors xinesos fa 150 anys.
Les tensions internes
Llegia un article al Spiegel on l’analista considerava impossible que la
Xina es desenvolupés com fins ara. Sostenia que en el segon quart del segle XXI,
coincidint amb el centerari de la República Popular de la Xina s’alliberaran les
tensions econòmiques que s’han anat acumulant durant molt de temps.
El Fons Monetari Internacional (FMI) ha revisat a l’alça la seva previsió
per la Xina: espera ara un creixement del 4,8 % aquest any i del 4,2 % l’any
vinent. L’any 2001, quan la Xina va entrar OMC, la seva
quota en el producte mundial brut era del 7 %. Avui és gairebé del 20 %. Un ascens espectacular. Tanmateix, és perillós
extrapolar els èxits passats cap al futur. La quota de la Xina en l’economia
mundial pràcticament ja no creix; segons el FMI, el procés de recuperació
quedarà estancat abans de final d’aquesta dècada.
Hi ha desequilibris
greus afecten l’economia xinesa. La
població està envellint a un ritme vertiginós: al 2015 en pic àlgid de la
població hi havia 988M de xinesos entre 15 i 64 anys, la població activa vaja. Al
2049 s’haurà reduït en prop de 200M de persones.
Entre els 16 i els
24 anys, segons dades oficials, un 17,8 % està sense feina. La població difereix el consum
perquè preveu un futur difícil, la taxa d’estalvi bruta arriba a 44,3% del PIB
a 2023 ( Espanya 11% segons dades del Banc Mundial) . Des del punt de vista de
l’economia nacional, aquest estalvi representa una oferta massiva de capital.
Com que els controls de capital impedeixen als estalviadors xinesos invertir
els seus excedents a l’estranger, es veuen obligats a invertir dins del país.
En conseqüència, la Xina ha desenvolupat un «model de creixement liderat per la
inversió» a sectors estratègics generant ineficiències i enormes capacitats de producció
que s’han d’exportar. Quan preus dels béns industrials cauen, hi ha
deflació, la qual cosa a la llarga desestabilitza el sistema financer. El
govern ara mateix impulsa el consum a base de subvencions però ja veurem els
resultats del nou pla Quinquenal.
Si Xina fracassa econòmicament, es consolidrà el poder
intern mitjançant el conflicte exterior?
NOTA0: Gràcies a la
intensa construcció de cadenes de subministrament manufactureres complexes, els
directius, enginyers i treballadors xinesos acumulen dècades de coneixement de
procés —coneixement pràctic, adquirit amb experiència— sobre com fabricar coses
i com millorar-les. Aquest Know-how permet la innovació iterativa, és a dir,
ajustar constantment els productes per fabricar-los de manera més eficient, amb
millor qualitat i a costos més baixos. També permet l’escalabilitat: les
fàbriques xineses poden mobilitzar una força laboral àmplia i experimentada per
produir gairebé qualsevol nou producte. I, el més important, aquest coneixement
fa possible crear indústries completament noves. Un treballador d’una fàbrica a
Shenzhen pot muntar iPhones un any, telèfons Huawei Mate el següent, i després
passar a fabricar drons per a DJI o bateries per a vehicles elèctrics per a
CATL.
Els estàndards
industrials podrien divergir encara més, si la Xina i els països
industrialitzats occidentals desenvolupen cadascun el seu propi ecosistema
tecnològic. Per a Alemanya, això implicarà un concurs encara més intens en el
sector d’alta tecnologia, especialment per a fabricants de maquinària i equips. múscul en el cas de Nexperia mentre que a Wolfsburb (VW) s’ho miren
horritzats: la producció del Golf podria haver de parar aviat
NOTA2: Al Pakistan s’instal·len milions de panells solars xinesos, i per
Nepal circulen desenes de milers de vehicles elèctrics xinesos. Quasi tots els
països d’Àsia, Àfrica, Oceania i Europa de l’Est, i fins i tot gran part de les
nacions de Sud- i Centre-amèrica, fan avui més comerç amb la República Popular
que amb els Estats Units. . Mentre les exportacions cap als EUA han disminuït
els darrers anys, els exportadors xinesos han trobat altres mercats.
NOTA3: Actualment
la Comissió no està per acords amb la Xina, des d’aleshores els diplomàtics
europeus veuen com malgrat que els xinesos volen ser més amables no es mouen en
posicions estratègiques. La UE dona més importància a la relació amb els USA
però davant de Trump es troba encaixonada entre la Xina i els USA. La UE
exporta 2,5 més als USA que a la Xina amb 200.000M€ de superàvit mentre que amb
la Xina té 300.000M€ de dèficit. La UE coincideix amb els USA que les
pràctiques comercials xineses no són justes, Von der Leyen va afirmar “el
sistema està definitivament manipulat”. Els aranzels als cotxes elèctrics o les
mesures per la indústria biotech xinesa són fins fa poc impensables: es pot
obligar als xinesos a produir a Europa una part significativa de la seva
producció o bé fer Join Ventures per que hi hagi transferència de tecnologia de
Xina a Europa. Lliure comerç s’ha acabat.
Igual que els
europeus, la Xina pressiona amb el seu monopoli de terres rares. A la propera
cimera entre la Xina i UE, els diplomàtics ja estaran contents si hi ha una
llista de productes i sectors que no estiguin restringits amb barreres
comercials. Després de la pèssima negociació amb els USA, és difícil que la
Xina faci concessions de cap mena. Molts països s’apropen a la Xina com partner
fiable i menys egoista que l’amic Trump.
NOTA4: El règim de Xi
promou tot tipus d’energies: energia nuclear, fusió, carbó —i sobretot
renovables. No tant per salvar el clima mundial, sinó principalment per fer
negocis, controlar tecnologies del futur i expandir la influència de la Xina.
NOTA5: El Tractat de Nértxinsk (1689), signat entre la dinastia Qing i els
tsars russos, va ser el primer acord formal de fronteres entre tots dos imperis
i va mantenir-se vigent durant molt de temps. No obstant això, a mitjan segle
XIX les fronteres es van redibuixar a favor de Rússia, que va annexionar-se
amplis territoris, entre ells la zona on es troba Vladivostok. Aquest episodi
és considerat a la Xina part del que s’anomena el “segle d’humiliació”, període
en què les potències estrangeres van imposar tractats desiguals i van
arrabassar territoris al país.
A més, la memòria històrica xinesa conserva fets tràgics com la massacre de
Blagovétxensk (1900), on forces russes van matar milers de civils xinesos
durant la rebel·lió dels Boxers. Per això, Rússia continua essent percebuda com
una potència occidental que, històricament, va exercir violència sobre la Xina.El
140è aniversari de la fundació de Vladivostok també va reobrir ferides: abans
de la seva annexió, la zona era un poble de pescadors xinès, i en molts mapes
xinesos encara hi apareix amb el seu nom original xinès, fet que manté viva la
disputa simbòlica.Després de la mort de Stalin, les velles tensions
territorials van ressorgir. Mao Zedong recordava sovint que “per aquells
territoris encara no hem presentat la factura”. Durant la Revolució Cultural,
la Unió Soviètica va ser assenyalada com un enemic ideològic, i el conflicte va
arribar a enfrontaments armats a la frontera, amb centenars de morts.Històricament,
si es considera l’enorme expansió de l’Imperi Xinès durant la dinastia Qing i
les anteriors, és evident que la Xina va arribar a estendre’s fins a l’interior
de l’actual Rússia, incloent parts de l’Àsia Central, Mongòlia i, finalment,
Taiwan.Avui, el que més temor desperta en Xi Jinping és repetir el destí de la
Unió Soviètica: un imperi que es va desintegrar des de dins.
