Per una banda hi ha una ingent quantitat de calers en finançament públic per a projectes empresarials, que ja veurem si s’inverteixen en toca i les “bombolles” que generarà, però per l’altra cada cop em costa finançar empreses de nova creació, empreses amb ingressos volàtils o empreses que passen certes dificultats. Les explicacions àmplies i variades: la llei de segona oportunitat, els bancs anticipen una crisis o bé per la que m’inclino jo: totes les entitats financeres utilitzen el mateix algoritme. El director d’oficina ha perdut literalment el seu petit poder local. L’oligopoli de facto en el finançament d’empreses, el crepúscle de les caixes i el fracàs – relatiu – de les fintech, deixen el finançament empresarial en molt mala posició. Això es pagarà a la llarga.
El negoci dels
advocats: les visites als jutjats
El que ve ara
podria ser un peli amb en Jeremy Irons de protagonista o una sèrie de Netflix
punyent però posa el descobert el funcionament de la banca d’inversió durant
els anys de la crisis de les Subprime. Dario Schiraldi, un antic investment
banker i cap de grans comptes, ha presentat una demanda civil davant del
Tribunal Regional de Frankfurt contra el CEO del Deutsche Bank, Christian Sewig
i el mateix Deutsche Bank exigint uns 152 milions d’euros en compensació per
danys a la seva carrera, en relació amb el cas Monte dei Paschi / Santorini
que es remunta al 2008. Un altre italià Michele Fassiola, cap global de renda
fixa-tipus d’interès durant 8 anys també s’està pensant demandar al Deutsche
Bank.
L’octubre de 2019,
el Tribunal Penal de Milà va dictar condemnes penals per manipulació comptable,
falsejament de documents i obstaculització a l’autoritat supervisora a bona
part de directius del Deutsche Bank a Itàlia. Les penes anaven de 3 a 7 anys de
presó. El tribunal d’Apel·lació va revocar les sentències al 2022 i van ser
absolts.
La responsabilitat
penal en el cas Santorini va recaure exclusivament sobre persones físiques, no
sobre el Deutsche Bank com a entitat jurídica i per tant, el Deutsche Bank no
va anar mai a judici, va al·legar amb èxit que l’escàndol va ser degut a
accions individuals...això si, el banc va pagar els advocats als seus directius
per protegir-se i evitar responsabilitats penals com a entitat. No es va poder
demostrar què hi havia un cultura organitzada o una política deliverada del
banc com a institució.
Segons la demanda
de Schrialdi, Christian Sewing, cap
d’auditoria interna i riscos en aquell moment, hauria enganyat a les autoritats
supervisores per dirigir la culpa cap a Milà i no cap a Frankfurt. La pressió
que tenia la direcció del banc per part de les autoritats supervisores els va
portar a prendre decisions al marge de la llei per salvar la institució. Sewig,
apareix com un instrument de la direcció
en comptes d’un auditor intern i també és un bon objectiu per maximitzar la
indemnització de la demanda.
El negoci dels
derivats: l’operació Santorini
Els negocis
impulsats pel cercle d’Ackermann eren tan ambiciosos com arriscats: prometien
rendibilitats elevades —fins al 25%— amb un ús mínim de capital. La clau era la
rotació ràpida de diners: moure capital a gran velocitat en un mercat alcista
els va permetre obtenir beneficis molt importants, però també exposava el banc
—i els seus clients— a riscos considerables. Christian Sewing, per la seva
banda, actuava com a auditor i responsable de gestió de riscos. No formava part
d’aquella troupe d’investment bankers i rainmakers.
Al 2007 es va oferir als clients un producte
financer anomenat "Repo-to-Maturity". En aquesta operació, un banc A
ven a un banc B valors, generalment bons sobirans. El banc B, a canvi,
transfereix el valor nominal dels títols, és a dir, diners en efectiu
(liquiditat), que li permet operar al mercat. Quan finalitza l’operació, el
banc A recupera els seus bons i el banc B rep els seus diners, amb un petit
interès. És una transacció similar a un préstec, però amb una diferència
important: en aquest cas, no hi ha capital que pugui cobrir possibles pèrdues.
Una variant perillosa d’aquest producte és el netting, on es compensen
els cash – efectiu - i els bons sobirans
per la diferència, així només es comptabilitza de l’exposició al risc fent el
consum de capital de l’entitat financera sigui infinitament més baixa.
Pel Deutsche Bank
amb un capital baix, és molt temptador el netting. Al 2007 tanca 100
Repo’s to Maturity amb bancs estrangers, SNCF francès o bé un supermercat
espanyol. 35.000M€ sense consumir
capital. En aquell moment era Sewig l’encarregat d’auditoria i de revisar els
riscos....i arribem a la crisis de 2008 amb Lehman i les Subprime.
Al 2008 la Banca
Monte Dei Paschi, el banc més antic d’Europa, té un bon forat, la seva participació en el
rival Intesa Sanpaolo és un fracàs i l’acció de la Intesa cau i cau. El Monte dei
Paschi té pèrdues per 300M€ a la seva filial, anomenada Santoniri tenedora de les accions. És en aquest moment
que entren els alquimistes del Deutsche Bank a final d’any i fan un Repo’s amb
el Monte Dei Paschi que cedeix 2.000M€ en deute italiana i s’apunten 364M€. La
Repo es tancarà en un parell d’anys i el
Monte Dei Paschi se salva de moment, amagant pèrdues i el Deutsche Bank
dona crèdit sense cobrir el risc amb capital.
Tot aparentment legal, però després de la caiguda de Lehman, la SEC s’està mirant amb lupa els les
Repo’s. Als USA, MF Global que feia negocis amb derivats declara fallida i la
SEC comença a mirar els balanços dels bancs per veure realment quin risc brut
tenen i no precisament el Netting, que a més a més, permet reduir el balanç.
El negoci de les
Repo’s roman secret fins que el 2011, el Monte Dei Paschi ja no aguanta mes i és
intervingut pel Banc d’Itàlia. Des del punt de vista del regulador, la
minimització artificial de riscos no és acceptable i el 2014 es prohibeix el
Netting: o més capital o s’ha acabat el Netting.
Encara estem a 2011
i els Deutche Bank té tres anys per regularitzar els negocis de Repo’s i aquí
arriba el tricky: canvien els préstecs del Netting per derivats, instrument que
permet el Netting. El vell truc de canviar el nom per una mateixa cosa. El
Deutsche Bank tenia plena consciència de la jugada segons es desprèn de
l’intercanvi de mails entre membres de la direcció financera del banc al
octubre 2009: “hem consultat als auditors de KPMG i l’auditoria interna i
sembla ser que ningú fa servir aquest mètode de compensació, cosa que els
genera incomoditat però no vol dir que no es pugui fer servir, ja que no queda
clar què queda al balanç i quin risc pot contenir”. Ànims!
Els auditors i
supervisors sempre són innocents
No és tant fàcil
enganyar, així que igualment han de fer una reclassificació de riscos i
finalment al 2013 el Deutsche Bank declara davant el regulador que des de 2008 alguns
managers d’alt nivell han enganyat a la cupula del banc amagant el caracter de
préstec de la transacció Santorini ajudant conscientment a falsejar el balanç
del Monte Dei Paschi. Aquesta “confessió” del Deutsche Bank segons la demanda
és motiu de la reclassificar
comptablement – Restatment - de les Repo’s per desviar l’atenció sobre
la responsabilitat del banc en l’afer i dirigir el focus cap als gestor. És a
dir, us donem uns culpables però no us fiqueu massa en la nostra comptabilitat. És en aquest punt que
gira tot el procés judicial.
Els managers
“venuts” acusen la cupula del Deutsche Bank inclòs cap de Consell
d’Administració Paul Achleitner i Sewig cap d’auditoria interna de conèixer
perfectament aquestes operacións.
Assenyalen al
director financer del Deutsche Bank per obrir una investigació interna
conjuntament amb Sewig per tal de dirimir més que el Restatment i
reclassificació comptable i de riscos, si els managers haurien ocultat
informació que fés necessari el Restatment. La qüestió és com director financer
encarregat de la comptabilitat demana al auditor intern una investigació sobre
la seva pròpia comptabilitat.
Les parts dels
judicis es llences informes i contra informes pel cap...La teoria del barullo. El
resultat de l’auditoria interna de Sewig per això encaixa perfectament el que
volia el director financer: no posar en qüestió els negoci de les Repo’s i
focalitzar-ho com una relliscada amb responsabilitat dels managers italians que
amagaven informació que feia impossible determinar els riscos. El Banc d’Italia, encarregat de la supervisió, després de rebre l’informe d’auditoria va començar
a demanadar a les pomes podrides del Deutsche Bank. Però també hi havia un parell d’informes que exoneraven
a la secció italiana i que no els van enviar al supervisor, conflictes d’interessos per que l’expert
fiscal encarregat de revisar la comptabilitat era el mateix que tenien els
gestors al judici. Una auditoria de Grand Thorton també posava de manifest
totes les contradiccions del funcionament intern cosa que va deixar lliures als gestors italians. Va haver sentència exculpatoria confirmada
pel Tribunal Suprem italià.
Negocis arriscat
que la cupula del DB hauria de conèixer, informes manipulats per exculpar-los....
i a més hi ha un e-mail del cap de Risc a Anshu Jain, el ex-CEO del Deutsche
Bank dient “que tot això s’ha de presentar a Anshu”. El cap de risc es va
suicidar a la seva vila de Londres i Jain és mort de càncer de colon.
L’altre punt fosc
d’aquesta novel·la financera és com el supervisor alemany BaFin va ser primer
crític amb Sewig i després el va tractar amb guant blanc. La BaFin després de
que surtin informacions de la Fed i Bloomberg questionant l’operació del Monte
Dei Paschi comença a demanar informació contestada de forma difusa pel Deutsche
Bank. Entre affair Libor, els derivats i els múltiples embolics del DB,
aquest affair quedava diluït i la supervisió alemanya actua amb duresa
des de 2012 a agost de 2013. A partir d’aquí, els supervisor es concentra en
l’Affair Libor i titlla la gestió de Sewig com mesurada, correct i independent.
Amb la caiguda de Jansu Ain al 2015, comença la debacle del investment banking
i la pujada de Sewig.
Tots
els involucrats en l’escàndol Santorini estan fora del Deutsche Bank, el
director financer, el cap de departament jurídic, els investment bankers...Tots
excepte Christina Sewig, únic supervivent i actual CEO del Deutsche Bank.
Nota1: Aquest any
l’acció del Deutsche Bank ha crescut un 51%.
Nota2: Com mola la relació Frankfurt versus Milà.
