Es trenca el tabú: l'endeutament alemany

 

Merz ha trencat la seva promesa electoral i demana ordre i comprensió als seus diputats. Un fons “especial” de 400.000M€ per invertir en infraestructures + 100.000M€  de protecció climàtica pels pròxims 10 anys (50.000M€ anuals representen un 10% del total del pressupost) i trencar la promesa  electoral de mantenir els schuldenbremsen: l’increment de despeses militars en 1% del PIB, no computa. Es pot arribar 3,5% del PIB en despeses militars i pujar el deute públic del 63% al 80% en 10 anys. La CDU crema. El que no ha aconseguit Scholz i el que Merz sempre ha críticat de Merkel ara es gira completament en una tarda de dimarts. En Cinto sempre recordava que deute i culpa en alemany són la mateix paraula, Schuld.

Es trenca el tabú

Estats i empreses es van endeutar al 2024 en 25Trillion$ (25B$europeus) reciclant deute i adquirint deute adicional. Cinc vegades i mitja el PIB d’Alemanya i tres vegades més que el 2007. Segons les estimacions del IMF,  el deute nacional superarà els 100 bilions de dòlars a finals d’any, el que equivaldria al 93% del producte interior brut (PIB) de totes les nacions. L’FMI reclama una consolidació ràpida del deute públic per evitar futures crisis del deute amb conseqüències imprevisibles.

No sembla que el FMI vagi amb el signe dels temps. El fons de 500.000M€ per infraestructures i els 150.000M€ adicionals per seguretat i 800.000€ per rearmament de la UE més el que s’endeutin la resta d’Estats europeus, no sembla que vagi per aquest camí. En deu anys Alemanya estarà com França ara mateix. La senyora Maria alemanya no fa falta que us digui que està atacada dels nervis ara mateix.

Itàlia ara mateix, destina un quatre per cent de la seu PIB al servi dels interessos del deute públic, els Estats Units un cinc per cent, Grècia un sis per cent i Alemanya només una mica més d'un per cent, uns 40.000M€. El tipus pugen, el bò alemany a 10 anys ha pujat fins al 2,7%...aquí teniu la gràfica, a Desembre 2024 estaven al 2%.

En què gastem...sobretot què renti!!!!

El que és important és en què es gastaran els calers de l’endeutament. Si hi ha creixement econòmic prop del màxim potencial, el deute es podrà pagar. El primer és estabilitzar l’ocupació per després incrementar la productivitat i per això esperen un creixement adicional d’un 1% del PIB pel 2026...pel 2025 anem tard.

Durant la dècada del 2010, l’economia alemanya va créixer principalment perquè cada cop més persones s’incorporaven al mercat laboral. El nivell d’ocupació és alt en comparació internacional. A això s’hi van afegir milions d’immigrants, sobretot d’altres països europeus. Però aquesta situació no es mantindrà i l’ocupació potencial no sabem si es podrà sostenir. En definitiva o posem la gent a treballar – inclòs allargaments de jubilació -  o ja podem plegar.

La productivitat: tothom espera spillovers  amb la ingent inversió en l’indústria militar -així com esperaven del Green Deal-. Ja ho veurem, per que produir bales o construir casernes no és que tingui una efecte arrossegament molt gran per la resta de l’economia. Tampoc fent ponts i construint infraestructures augmentarem la productivitat per si sola. Així si, si la inversió en I+D augmenta un terç, té un impacte d’un 0,2% en el PIB segons un estudi del IMF, és a dir, en 10 anys està la inversió recuperada. La forma més eficientment  de gastar els diners de l’Estat és invertir en I+D. L’estudi abaix.

La intel·ligentsia econòmica Alemanya

Fins aquí la versió oficial, tots els mitjans alemanys estan calmant al personal des del Süddeutchland Zeitung fins a Der Spiegel. Alguns militants de la CDU fins i tot han trencat el carnet i l’AfD té forat amb la política pressupostària però és que no hi ha cap més alternativa que insuflar calers públics per mantenir el creixement ja sigui amb l’excusa del canvi climàtic o bé un Putin amenaçador.

En una trobada d’homenatge a Jakob von Weizsäcker, els presidents dels principals centres d’estudis econòmics (IFO, IfW, IDW) alemanys es van trobar a porta tancada per validar el paquet de deute. Tots endavant amb l’endeutament, però hi ha fisures: l’ala més conservadora dels economistes alemanys sosté que si s’incrementen unes despeses s’han de reduir unes altres i a llarg termini la despesa militar s’haurà de finançar via impostos (IFO). Aquesta posició és la de Joachim Nagel, President del Bundesbank. A la llarga implica reduir  certa despesa social i ampliar la militar i infraestructures.

Flassbeck sosté que no es pot parlar de deute públic sense tenir en compte estalvi privat. Segons ell, un increment de l’estalvi – reducció del consum tant públic com privat- redueix la inversió empresarial ja que els rendes i beneficis empresarials es redueixen, és a dir, les empreses venen menys i tenen menys beneficis...l’income  i els profits empresarials són claus en les decision d’inversió de les empreses. Afegeix que si es redueix la despesa social afectaria també al nivell d’inversió de les empreses. Per això, des d’Europa a Australia i passant per l’adicció americana al deute públic, es necessita despesa pública per mantenir el nivell d’inversió empresarial.

La realitat, una cosa són els plans i les opinions dels economistes i l’altre les execucions: dels 70.800M€ que els Ministeris tenien a disposició com a inversió a 2024 només és van executar 56.700M€. Quan més calers hi ha, menys s’executa. Apart l’infern dels permisos administratius i la falta de mà d’obra necessària- especialment enginyers- per executar-la. Esperem pel bé de tots que l’Esta alemany pugui mantenir una certa crediblitat en tot això, per què és la situació és més complexe que la crisis del COVID.

 

NOTA0 : El mite de la intervenció del BCE amb la compra de deute. El principal risc no és tant l’augment dels tipus d’interès relatius, sinó el nivell absolut que poden assolir. Si aquest és massa alt, pot posar en perill la sostenibilitat fiscal i forçar la intervenció del BCE per evitar una crisi del deute a la zona euro. El debat dels Eurobonds per d’aquí una parell d’anys 😉.

NOTA1: No incrementar el pressupost de defensa és una aposta geopolítica arriscada.  L’Estudi del Centre d’Estudis Economics de Kiel on s’explica que la millor forma de finançar l’increment de despesa militar és via deute

https://www.ifw-kiel.de/de/publikationen/aktuelles/deutschland-und-europa-sollten-steigende-militaerausgaben-durch-kreditaufnahme-finanzieren/

Nota2:La OCDE ho formula clarament, la demanda sostinguda a base d’emetre deute no pot continuar.

https://www.oecd.org/en/publications/global-debt-report-2025_8ee42b13-en/full-report.html

Hi ha amenaça d’un xoc de tipus d'interès. Una gran part del gegantí deute mundial vencerà abans de finalitzar el 2027. En els països de l'OCDE es refinançarà el 45% del deute públic mitjançant nous bons. La major part d'això es va contractar abans de 2022, per tant, a tipus d'interès extremadament baixos. Als  països emergents i en desenvolupament, el 40% dels bons sobirans pendents de pagament, vencen. El mateix passa amb un terç de totes les bons corporatius globals. Paral·lelament, els Bancs Centrals (FED, BCE, BoE) estan reduint les carteres després del Covid. De moment tot va bé: França l’última subhasta de 8.000M€ de deute a 30 anys va tenir una demanda de 115.000M€ i això que estan endeutats fins a les celles.

NOTA3: La inversió en I+D dona dividends

https://www.imf.org/en/Publications/WEO/Issues/2021/10/12/world-economic-outlook-october-2021

NOTA4: Hi ha un llibre de l’editorial Deusto – a 5€ a Casa del Llibre- de Markus Brunnermeier, Harold James und Jean-Pierre Landau on s’explica les diferents visions que tenen Alemanya i França sobre la política pressupostària. Quan les finances se’n van a norris, se’n va tot a norris – experiència històrica - i per tant hem de ser prudents amb el pressupost diuen els alemanys mentre que els francesos creuen que els alemanys els van invair tant facilment per que no van fer les despeses que tocava en materia de defensa. Ortodòxia contra Heterdòxia. Per cert, ara apareixen estudis econòmics tipus que Gran Bretanya va preferir ortodoxa pressupostàira a mitjans dels anys trenta mentre Alemanya es rearmava. Com molen les justificacions ex-post.

NOTA5: Respecte les inversions públiques en infraestructures i habitatges... No pot haver un ens central que pugui estandaritzar projectes i permisos per executar les obres més ràpidament????

Friedrich Merz Bundeskanzler Segona Part

 

Merz ha aconseguit una majoria clara amb el 28,6% del vots però era menys del que s’esperava – per sobre del 30%- i ha de pactar amb el SPD, l’únic amb el que suma,  fer una Gran Coalició, que ara mateix, no és gaire Gran per que només supera en 13 diputats la majoria parlamentària. I això que han tingut sort per que els liberals i Sahra Wagenknecht s’han quedat per sota del llindar del 5%.  Molts socialdemòcrates creuen que és millor que  Merz pacti amb AfD ja que no els costarà massa entendre’s. De fet, durant el meeting de clausura de la campanya de Merz va anunciar que s’acabaven els governs d’esquerra a Alemanya després de tillar de “pirats” el SPD i Die Grüne. Aquesta Gran Coalició és un bon gripau que s’ha d’empassar el SPD.

La prehistòria: la punyalada

Merz té arrels profundes a la regió del Sauerland. El seu avi, membre del NSDAP, va ser alcalde de la petita ciutat de Brilon fins a l'any 1937. El seu pare, Joachim Merz, va exercir com a jutge i durant els anys setanta va portar a terme processos penals relacionats amb el nazisme al tribunal regional d'Arnsberg. La seva esposa, Charlotte Merz, és directora del jutjat d'Arnsberg. Amb la Fundació que tenen financien les escoles de música i donen un premi als millors estudiants. 

Després de passar pel Parlament Europeu, va entrar al Bundestag el 1994, juntament amb figures com Peter Altmaier i Norbert Röttgen, que més tard van prosperar sota el lideratge de Merkel com a part del sector més moderat de la CDU. El 2000, en plena crisi per l’escàndol de finançament del partit, va arribar al lideratge del grup parlamentari, es va convertir en un dels reformistes més agressius. «Si vols assecar un pantà, no pots preguntar als granotes», va dir en una entrevista amb Der Spiegel el 2003, referint-se a les reformes del mercat laboral. Els sindicats i l’SPD no han oblidat aquella frase.

En un esmorzar a la primavera del 2002, Angela Merkel i ministre president bavarès, Edmund Stoiber, arriben a un acord. De portes enfora, Merkel acaba de fer una retirada humil, cedint la candidatura a la cancelleria al líder de la CSU per que es foti una bona bufa contra Schröder. Però mentre es serveixen panets, mel, formatge i embotits, ella fa pagar ben car el que sembla un gest de modèstia: després de les eleccions federals, Merkel no només continuarà com a líder del partit, sinó que també assumirà la poderosa presidència del grup parlamentari de la CDU/CSU a costa de Merz. Stoiber, encara embriagat pel seu paper de candidat a la cancelleria, accepta sense objeccions. Quan la Unió fracassa per poc en les eleccions del 2002, el pla s'executa. És una humiliació que Merz mai no arribarà a superar.

Per a Merz, fins aleshores cap del grup parlamentari, això significa la fi de la seva carrera política. Schäuble li va dir: Friedrich, accepta-ho, has perdut contra ella. A partir d’aquí es dedica a fer calers malgrat el seu motor vital és la política.

Un Bundeskanzler amb atacs d’ira

Quan Merkel anuncia la seva retirada al 2018, Friedrich Merz, en qüestió de minuts, va deixar entreveure que estava disposat a assumir el lideratge. El duel dins de la CDU es dirimeix exclusivament entre Friedrich Merz i Annegret Kramp-Karrenbauer. La secretària general de la CDU es presenta amb la benedicció d’Angela Merkel i la seva missió de preservar el llegat de la cancellera. Merz, en canvi, és l'antítesi de Merkel. Difereix d’ella en tots els aspectes: en el contingut polític, en l’estil i fins i tot en la seva situació econòmica. Els diners mai van ser un motor per a Merkel. Merz  explica milers de vegades el seu fracàs al Congrés d’Hamburg de 2018 davant Annegret Kramp-Karrenbauer gràcies a les perverses estratègies de Merkel: li va baixar l’aire acondicionat, li va posar el focus al davant i els altaveus estaven al mínim. Fa broma de l’enfrontament amb Merkel però el vernís és molt fi, se li accelera el pols si rasques i aquesta és la seva debilitat: en pren la lluita política a nivell personal.

Segons ell, Merkel li ha posat facil, s’ha acomiadat del partit com simplement fos un instrument per la seva ascenció i  fins i tot (!) no va anar al enterrament d'en Schäuble. Merkel va posar el llibre de condolències de Schäuble ”En record d’una col·laboració apassionant, plena de reptes i sempre al servei del compromís! Gràcies!”. Que cadascú tregui les seves propies conclusions.

El 2021 ho torna a intentar, però també perd, aquesta vegada en la segona volta contra Armin Laschet, encara que per un marge ajustat. El fracàs estrepitós de Laschet davant de Scholz, situa Merz al capdavant de la CDU però amb molts dubtes.

L’últim escull apareix al Congrés de juny del 2023 quan surt publicat al Frankfurter Allgemaine l’article del Minister President NRW, Wüst, titular “el cor de la CDU està al centre” lloant la moderació de Merkel. Merz s’ho pren com una declaració de guerra interna. Pert els estreps. Han de trucar a la dona per que intenti calmar-lo. Fins i tot, Schäuble s’alarma, l’ha pujat a secretari general de la CDU i és l’únic al Bundestag que el tuteja. Schäuble poc abans de la seva mort li havia dit que  “ si portava a la CDU a la Cancelleria ja hauria acomplert el seu objectiu. No cal que siguis Kanzler”. Schäuble dubta de la seva fortalesa i determinació per arribar a la Cancelleria. Schäuble Merz i el secretaria general del CDU es reuneixen i Schäuble li diu que no continui, que ho deixi estar. Merz aguanta però hi ha molt dubtes

A l’estiu de 2023 es carrega el secretari general de la CDU Mario Cazja, encarregat de lligar l’ala liberal del partit, per que no s’enrefiava. Va posa el més fidel que va trobar, Carsten Linnemann, un conservador de cap a peus però poc obert a altres ales del partit. Sorprenentment el nou secretari general ha estabilitzat Merz, funcionen bé com tandem. El més curiós és que Schäuble va orientar a Merz a comportar-se com Merkel: perfil baix, fiabilitat i cap estirabot per no polaritzar.

En una trobada amb la plana major del grup parlamentari amb periodistes en un Hotel el 1 de setembre de 2023, a la mateixa taula on seu Merz, companys de partit comencen a críticar davant dels periodistes sense que ell ho senti ja que la taula és molt llarga. Vaja que encara hi ha forces dubtes que Merz esdevingui un bon candidat a Bundeskanzler dintre de les seves files. Però és a arrel de la visita de Merz a París amb Macron quan cadascún dels capitostos de la CDU que dubtaven, comencen a canviar d’opinió un rere l’altre. Veuen que Merz pot convertir-se en Bundeskanzler realment i es veuen ministres. Segons sembla Schäuble li va a Merz: Friedrich, de veritat creus que et serviran aquest càrrec en safata d’or? Per descomptat que has de lluitar per ell fins a l’últim dia. El partit només estarà realment al teu costat quan ja siguis al càrrec.

En fi, ens ha tocat un Bundeskanzler amb atacs d'ira, ja veurem com es manega amb l'amic Donald.

 

 

 

Nota1: La prehistòria. Quan Helmut Kohl comença a tractar-lo de "tu", Merz ho rebutja categòricament. A partir d’aquell moment, per al canceller, ell es converteix en un "marrec insolent". Crear un grup dintre de la CDU que es reuneix regularment amb els Verds, ja durant aquesta època. A més a més, Merz, és membre del Pacte dels Andes, un pacte secret entre polítics de la CDU per no atacar-se i donar-se suport en l’escalada però que finalment va ser hàbilment neutralitzada per Merkel.

Va ocupar la presidència del grup parlamentari de la Unió per només dos anys i mig (del febrer de 2000 a la tardor de 2002), un període en què la seva capacitat de lideratge va quedar en dubte. El seu passat polític no va ser tan brillant com pot suggerir la percepció actual. La seva absència a la primera línia de la política durant molts anys li ha permès construir una certa imatge idealitzada i adaptable. A diferència d’altres polítics de primer nivell a Alemanya que passen de l’ajuntament al lander i després a la política nacional, Merz mai no va lluitar per ocupar un càrrec de govern, ni va dirigir cap institució.

NOTA 2. El programa econòmic i l’Agenda 2030. El punts cardinals és la reducció de la burocràcia i normatives, menys impostos i energia barata. Punt numero 1 de l’Agenda 2030: reducció impostos entre 90 i 100.000M€. Aquí s’han d’afegir 30 o 40.000M€ per arribar a l’objectiu del 2% de despesa militar. Inversions en infraestructures no surten. Per fer la quadratura del cercle, la CDU creu que vindran menys immigrans que comportarà una menor despesa social i a més, hi haurà més gent es posarà a treballar i l ‘altre és que fiar-ho tot a un creixement del PIB que compensi la baixada d’impostos (els trams més alts d’IRPF i l’impost de societats al 10% o reduir l’IVA de la restauració). Hi ha altres mesures com no gravar les hores extres o augmentar la desgravació per despes de viatges, eliminar impostos per l’adquisicó de primera vivenda i reduir el de successions. Els detalls són més aviat borrosos i jo crec que està fet a posta per no lligar-se de peus i mans. Merz llença frases fantàstiques tipus no som una economia planificada o bé que el 50% de la política econòmica és psicologia. És impossible, més enllà de la política declarativa voler mantenir el llindar del deute- Schuldenbremse – si no hi ha un creixement substancial del PIB-. Com veieu, sense intervenció de l’Estat això no suma ni a Alemanya, ni Austràlia i ni a Espanya...

NOTA3: La política exterior és la seva passió, ha estat molts anys President del Pont Atlàntic i ha cuidat els seus contactes a l’exterior. Davant de la ministra d’exteriors Finlandesa li va dir que va aprendre de Helmut Kohl a tenir en compte els països petits al que  la ministra va respondre amb ironia “volem crèixer en termes polítics, més del que som”.

Per molts manifestos pro europeus que signi, no és un patriota europeu per entendre’ns: en una reunió amb diputats de la CDU, va deixar clar que no era partidari d’una assegurança d'atur europea, i va argumentar que el principi de responsabilitat individual ha de continuar regint a la UE.

 

Nota4:La votació de la moció al Bundestag conjuntament amb l’AfD. Alemanya, segons Merz, es troba davant les ruïnes d'una «política d'asil i immigració equivocada durant deu anys». Passant comptes amb Merkel. El seu pla de cinc punts, elaborat durant la nit, preveu un gir radical: tancament de fronteres, expulsions immediates, deportacions sistemàtiques i més atribucions per a les forces de seguretat. Després arriba la frase que ho canvia tot: «M’és completament indiferent qui se sumi a aquest camí políticament. Jo no en seguiré cap altre.»  L’endemà al matí, l’oficina d’Angela Merkel publica un comunicat - normalment els ex Presidents no fan això en plena campanya- .  En el seu comunicat, Merkel comença citant llargament el discurs de Merz del novembre, on anunciava que no buscaria majories amb l'AfD, sinó que es coordinaria amb l’SPD i Els Verds. Merkel afirma: considero un error no sentir-se ja vinculat a aquesta proposta i, així, permetre per primera vegada, el 29 de gener de 2025, una majoria al Bundestag amb els vots de l’AfD, de manera plenament conscient. En qualsevol cas, és impossible que l’economia alemanya, catalana o australiana funcioni sense immigrants i això ho sap la CDU i Merz.

Merz continua sent una figura plena de contradiccions. D'una banda, és un ferm defensor del capitalisme i la seva capacitat de crear riquesa; de l'altra, promou una visió tradicionalista de la família, tot i que el mercat que ell defensa tendeix a desestabilitzar aquest mateix model. Per a ell, la solució als problemes de distribució de la riquesa no passa exclusivament per l’Estat, sinó per convertir Alemanya en un país d’accionistes.