El 10 de Setembre
el Bund amb ajuda de JP Morgan - i no del Deutsche Bank - es va proposar col·locar
un 4,5% de les accions que ostenta del CommerzBank des de fa 16 anys quan el va
haver d’intervenir amb 18.200M€. Però tothom es va quedar glaçat quan només va
aparèixer una suculenta oferta – 13,2€ acció- 702M€ - d’un únic comprador del
paquet d’accions: Unicredit. El seu conseller delegat, Andrea Orcel, tenia subtilment
un altre 4,7% del Commerz en derivats. L’Unicredit ha augmentat la seva
participació fins al 21% i ha destapat la caixa dels trons. Ha demanat incrementar
la seva participació sense passar del 30%, si supera aquest llindar, ha de
presentar una OPA oficial.
Orcel, Blitzkrieg
italiano
Marion Höllinger,
la portaveu de la filial alemanya d'Unicredit, Hypo-Vereinsbank, viatja sovint
al gratacels de trenta pisos a Milà, on la jerarquia es mesura segons la
distància al terra. Andrea Orcel, el conseller delegat d'Unicredit, tot i tenir
una posició més elevada dins l'empresa, no vol ser percebut com un director
llunyà. Amb 61 anys, es considera un líder. Poc després d'assumir el càrrec, va
subordinar el HVB als interessos d’Unicredit i no de la pròpia entitat tal com
estipulava la llei alemanya .Aquesta decisió no va ser del tot ben rebuda a
Alemanya, i alguns directius van marxar, però el canvi es va implementar sense
problemes.
Commerzbank es pot
adquirir baratet, Orcel coneix bé el mercat alemany gràcies a la presència
de l'HVB- el tercer banc alemany - i té prou coratge per afrontar una operació
tan complexe. Durant anys, altres banquers estrangers van evitar el mercat
bancari alemany, considerant-lo una causa perduda a causa de la competència de
les caixes d'estalvi públiques, dels bancs per Internet i dels baixos marges de
benefici.
Orcel busca
estímuls per la organització, coneix els números al detall i l’estratègia del
seu predecessor, el francès, Mustier arribava
als seus límits: havia acomplert un reestructuració del banc amb la venda de
carteres d’actius problemàtics, divisions que no eren core i una reducció
record de costos laborals al 36% de la P&L. També va
ampliar capital per cometre la reforma quan va arribar. Ocel és tot el
contrari.
Orcel veu el negoci de pagaments transfronterers per a clients corporatius entre països com Itàlia, Alemanya, Àustria, la República Txeca i Croàcia com un dels seus punts forts. També vol aprofitar l'enfocament de la indústria alemanya en l'Europa de l'Est. Orcel vol crear un gran pol bancari a Alemanya. Les sinèrgies no es materialitzen si el mercat bancari europeu s’unifica i això que amb temes IT ja és prou complicat una unificació fora de les fronteres pròpies i sinó que li expliquin al Sabadell. El negoci bancari actualment està determinat pels costos fixos (IT) i no pels variables. Abans més oficines i més treballadors significava més negoci, amb la tecnologia, l’adquisició de nous clients no implica un increment dels costos variables. Escalabilitat o cost marginal zero. Per tant, el banc comprador té més avantatges que el comprat ja que no hi haurà un prima per adquirir nous clients i això és una desavantatge pels accionistes del banc adquirit.
El Commerz
Tot va començar
quan Merkel i Peer Steinbruck, el Finanzminister del SPD van forçar al Commerz
a menjar-se el Dresdner Bank que tenia un bon forat per salvar Allianz de la crisis de 2008-2010. Això
nomès podia acabar amb fallida i aquí arriba el següent error: el rescat
de l'Estat que va injectar 18.200M€ per un 25,1% del Commerz. Steinbruck estava acollonit durant tot el procés. Schäubel va aixecar la
limitació de cobrar salaris superiors a 500.000 i rebre bonus milionaris pels
executius sense que els calers públics es retornessin, cosa que s'havia jurat i
perjurat que s'aplicaria durant la intervenció. Finalment, arriba Scholz
amb la brillant idea d'agafar dos bancs tocats, el Deutsche i el Commerz, i
intentar fusionar-los al 2019. Menys mal que va fracassar.
El procés de licitació
ha anat malament per que s’ha venut a un únic comprador, l’Únicredit. És a dir,
el govern Alemany ho ha fet malament altra vegada. El sentiment Alemany de
veure com uns spaguettis aspiren a comprar el Commerz és humiliant. Els
bancs espanyols o italians están millor capitalitzats que els alemanys amb
menor risc de fallida i d’injecció pública - Alemanya va injectar 70.000M€-.
Al Commerz la OPA l’ha
pillat amb les pixats al ventre, a l’estiu s’havien carregat el Conseller Delegat
de forma educada i estan en procés de transició cap a Bettina Orlopp – el seu
pare va fundar McKinsey a Alemanya – i que el dia de la famosa subhasta estava en un sopar del ICO
alemany. El seu objectiu és mantenir la
independència: els resultats d’aquest tercer trimestre són millors que els del
Sabadell mentre expliquen un bon storytelling, banc creat a Hamburg al
1870 per comerciants per donar suport a
les empreses alemanyes arreu del món.
Els anti-adquisició
sostenen que pes Mittlestands alemanyes patiran – aquest argument ens
sona -. Però és absurd ja que Orcel aspira a guanyar diners donant préstecs a
empreses. De fet, l’Unicredit va comprar el HypoVereinsBank i l’economia
bavaresa funciona normalment. L’altre argument contra l’adquisició és que si hi
ha crisis, al ser un filial estrangera les empreses alemanyes no tindran
suficient liquidesa, però en el marc de UE és poc probable que es buquin
solucions nacionals – almenys això s’espera -. Si el banc fos americà o
asiàtic, l’argument podria tenir algún pes.
L’altre punt és el
deute italià. Segons les lleis de supervisió no es tenen en compte el bons
sobirans cosa que també és errònia. L’Unicredit té el 30% de deute italià del
total de renda fixa, uns 39.000M€. Respecte el total del actiu és un 14%. El
Commerz té 7.700M€ de deute italiana i el Deutsche Bank 10.300M€. Els bancs
italians són presoners de la valoració del deute de la República Italiana.
Moody’s valora el deute italià en un Baa3. La valoració del Uncredit puja dos
escalafons per sobre.
L’argument clau és
que la creació d’un sistema bancari europeu potent té una altra cara de la
moneda: si es produeix l’adquisició, el nou banc seria sistèmic, és a dir,
massa gros per ser anar a la bancarrota i per tant, el BCE hauria de posar
condicions a l’adquisció per evitar
injeccions futures de calers públics. Només amb un sistema financer fet de
bancs que no afectin al sistema total pot sobreviure sense diners del
contribuent. No és només el Marketshare, sinó el pes absolut del l’actiu del
banc.
L’Estat alemany,
impotent.
Hi ha una lluita de
poder entre Berlín i Roma: el Bundeskanzler, Olaf Scholz, ha qualificat l’acció
d’Unicredit com a "hostil" i una "adquisició hostil", el
ministre d'Afers Exteriors italià, Antonio Tajani, va respondre: "Si algú
compra una empresa italiana, es parla del mercat europeu únic, però si un
italià compra fora d'Itàlia, ja no es troba en el mercat europeu únic. Això no
ho entenc". Val a dir que Lufthansa ha comprat Alitalia amb el vist-i-plau
del govern italià.
Els Finanzminister,
Lindner tampoc li ha agradat "L'estil de l'actuació d'Unicredit genera
inseguretat als accionistes del Commerz” i "Per aquest motiu, el govern federal ha
decidit no vendre més accions per ara".
La defensa que té
l’Estat per evita la OPA són varies: no vendre el 12% restant que li queda.
També entren en joc els supervisors bancaris el BCE, Orcel ha demanat elevar la participació al Commerz
un pel per sota del 30% de les accions del Commerz, per que si superés el 30%
hauria de fer una OPA pel 100%. El BCE té 90 dies per resoldre però el més
probable és que ho resolgui. El BCE vol
fusions bancaries transnacionals i banca europea forta i unificada. Això si, la
seu financera europea no serà Frankfurt.
El supervisió bancari alemany BaFin tampoc té masses recursos per
oposar-se a la OPA, simplement dilatar el procés 6 mesos.
La busqueda d’un
cavaller blanc sembla improbable després del fracàs de la proposta d’adquisició
del Deutsche Bank per part del mateix Scholz al 2019. Els sindicats estan
acollonits per que hi haurà reestructuració de la plantilla, segur: el HVB al
2005 va passar de 27.000 treballadors a 9.000.
No sabem com acabarà, però te visos de que surti endavant a no sé que hi hagi un pacte polític. El que si mostra la OPA és la debilitat del sistema financer alemany després de 16 anys des de la crisis. Frankfurt no serà el centre financer Europeu.
NOTA0:El Unicredit te una capitalització tres vegades més gran que el Commerz i el doble que el Deutsche Bank: 30.000M€ contra 61.000M€, SanPaolo 70.000M€ similar al Santander o el BNP. El pobre Commerz després de 16 anys des de la intervenció estatal està capitalizat en 18.000M€, bàsicament la mida del Banc Sabadell.
NOTA1: A Orcel,
l’anomenaven el "Rainmaker" com
a banquer d'inversions, gràcies a la seva experiència M&A fotia calaix allà on anava. Un dels seus
grans èxits va ser la fusió que va donar lloc a Unicredit o bé la fusió del BBV
amb Argentaria. Ja en la seva tesi de final de carrera a la Universitat La
Sapienza de Roma, Orcel va escollir el tema de les adquisicions hostils
d'empreses. És ben conegut que no escatima en compensacions econòmiques per la
seva feina. Quan va deixar Merrill Lynch el 2012 per incorporar-se a UBS, es va
fer famós per exigir grans bonus. El seu
cop més espectacular és l’adquisició de ABN Amro, amb el Royal Bank of Scotland,
Santander i els belgues de Fortis amb 72.000M€ que va resultar un fiasco per
que va esclatar la crisis i el Royal Bank of Scotland va haver de ser
intervingut. La carrera d’Orcel no es va
veure truncada, ja al 2012 passa a UBS on va fotre fora milers de treballadors
de la banca d’inversió per que s’havia de reduir el balanç. Al 2018 deixa UBS
pel Santander, això si amb demanda contra UBS per les opcions sobre accions. Al
Santander espera entre salari i bonus arribar a 68M€ de salari anual però xoca
amb Ana Patricia Botin, que suposo que se’l va olorar. Orcel va guanyar 44M€ de la butxaca del Santander per
no fer res. Un crack. I al 2021
arriba a CEO d’Unicredit.
NOTA2: Els italians
en 20 anys s’han carregat les caixes d’Estalvi i han muntat un parell de grans
bancs com l’Unicredit i el SanPaolo. El propi Unicredit neix de les fusions de
caixes d’estalvi del nord d’Itàlia. En trenta anys, Itàlia ha passat de 1034 bancs a 434 a 2023. I tot en mans
privades, l’Estat ha sortit en retirada i només li queda el 27% del Monte dei
Paschi que va haver de ser rescat a la crisis del 2008.
La reforma arrenca als anys 90, quan es trasllada la gestió a mans privades i la regulació es deixa per l’Estat durant tot el procés de reestructuració consensuat amb els sindicats. Amb les caixes locals hi havia forces conflictes d’interès i la gent es queixava que donaven suport al teixit econòmic. Quan es vol donar crèdits sense marge transformem l’activitat bancaria en política industrial i això és un altre concepte. Amb l’increment de la competència entre bancs, s’impulsa la innovació, donar més préstecs i afinar la rendibilitat d’aquests. Les pors que la reforma no reeixís no eren correctes, encara que a curt termini es redueixen els préstecs gràcies a la fusió (els treballadors no estan concentrats en els clients i els nous propietaris volen fer neteja de crèdits fallits). Especialment els bancs del sud d’Itàlia que van ser absorbits pels del Nord van restringir el crèdit a les seves empreses. Els crèdits han de ser sòlids per no erosionar l’estalvi. Aquesta fortalesa es dona quan hi ha competència bancaria.
NOTA3: L’Unicredit
venia del banc industrial més petit del IRI que finançava tota la indústria
estatal italiana ( Alitalia, siderúrgia, autopistes i fabriques de
conserves...) que va ser privatitzada al 1993. El CEO Alessandro Profumo va
començar un seguit d’adquisicions de caixes – Bologna, Modena – i bancs
regionals – Rolo Banca- . Després de les caixes de Verona i Venècia i les de
Turí. Profumo va poder fotre fora tot el seguit de presidents de les caixes i
simplificar l’estructura per fer una banca de masses, empreses i banca privada.
Així que va seguir l’estela, comprant el HVB de München, un banc amb problemes
– forat immobiliari a l’Est d’Alemanya - sorgit de l’intent dels bavaresos de
crear un gran banca ( Venia de la unió del Dresdner i el Hypo-Bank). Els bavaresos
es van buscar bancs austríacs sense èxit fins que va arriba Profumo i va dir
que es posaria a parlar alemany ja que les relacions personals eren importants
per ell. Es parlava de fusió per que els alemany tenien minoria de bloqueig en
el consell d’administració però els alemanys no van actuar com un bloc
defensant els interessos alemanys sinó posant-se en la gestió global del
Unicredit. Els grans accionistes alemanys van vendre les accions i en prou
feines va quedar un representant al consell, orientant als interessos regionals
d’Itàlia. Amb la crisis de 2008, Mario Draghi al cap de la Banca d’Italia va
fer menjar-se el Profumo el forat de Capitalia, un conjunt de Bancs del sud
d’Italia amb el president condemnat per extorsió. Això va ha alentir els seus
plans d’expansió Europea.
