El Deutsche Bank vol comprar La Caixa

I l'escollit va entrar a Jericó, tothom va sortir a veure'l, fins i tot, l'Isidru, l'home més ric del poble, però com que era baixet, va haver de pujar-se a una figuera per veure el fill de Déu. Aquest quan va passar pel davant, va aixecar la vista i li va dir: Isidru, baixa de seguida que vinc a allotjar-me a casa teva. I tothom va exclamar, el fill de Déu s'allotjarà a casa d'un pecador!!! Però l'Isidru, dirigint-se a Jesús va espetar: vendré La Caixa als alemanys i els diners el donaré als pobres. El fill de Déu replicar: la salvació ha arribat a aquesta casa, doncs l'Isidru és fill d'Abraham.

Objectius, estratègia i tàctica

Alemanya és amb diferència l'economia més potent de la zona euro però els seus grans bancs, el Deutsche Bank i el Commerzbank fan pena, després de 10 anys de l'eclosió de la crisi del euro continuen arrossegant-se per la borsa  amb una pèrdua del 80% el DB i un 93% el Commerz des de 2008 i continuen llençant uns resultats mediòcres. Mentre que els bancs americans s'han recuperat i els bancs francesos i inclús espanyols s'han recuperat, els grans bancs alemany no aixequen cap.

Als grans accionistes nos els agrada John Cryan i el cap del Consell d'administració se'l  mira des de lluny, i això que el va posar ell. Tothom dona Cryan per finiquitat ja que no ha aconseguit millorar la rendibilitat del banc, ni tampoc ha portat a la borsa el Postbank i la part de Gestió de Patrimoni. El gran negoci americà del banc: deute, derivats i divises és el més arriscat. En un context de baixos tipus, estreta regulació és difícil per un banc europeu competir amb els americans. Ademés cal dir que les autoritats americanes vigilen amb lupa les activitats del banc. En defintiva, el Deutsche Bank ha de deixar els Estats Units.

També és dèbil en gestió de patrimoni, fins i tot a Alemanya va darrera del Commerzbanz, que s'està especialitzant en banca privada i empresa, mentre el Deutsche bank segueix amb el model tot-ho-puc-. No cal dir que els suïssos han passat la mà per la cara als alemanys amb la gestió de patrimoni.  La inversió en IT és baixa i contribueix a la paralisis de la entitat. No han creat les bases per un model de negoci de futur. I això, cal afegir les característiques pròpies del mercat bancari alemany on dos terços del mercat està dominat per les Sparkassen i Landesbanken, que no estan orientades a beneficis en primer terme.

A nivell estratègic, els bancs alemanys haurien de concentrar els seus recursos a Europa, crear aliances - o fusions- amb altres bancs europeus - els del Sud d'Europa surten especialment baratets- ja que tenen una ingent massa de dipòsits d'estalvi, es poden finançar a tipus més baixos per la credibilitat del bò alemany i tenen conexions internacionals per ajudar a la intercionalització dels bancs europeus. Una aliança/fusió amb bancs espanyols, italians o inclús francesos està a l'ordre del dia.


Les decadències poden ser divertides

Quan Cryan obre la boca, el pà puja. Per tercer any declara pèrdues i des de que va entrar el nou CEO l'acció del banc ha caigut un 38%. Fa una roda de premsa per trimestre i porta cinc vegades on ha d'explicar que no s'han complert les expectatives  - l'acció va baixar un 6% durant l'últim discurs -. El pobre John ha de sortir a justificar que el banc té uns resultats similars a 2010...i clar estem al 2018

La regulació ha encarit la banca d'inversió on el banc feia ingents beneficis - moure deute, accions, matèries primes i divises - i també ha perdut clients en aquest camp. En definitiva, el Deutsche és presoner d'un model de negoci que no acaba de ser satisfactori. També és preocupant que el negoci amb emissió de deute i accions per part d'empreses, l'accés al mercat de capitals,  una de les grans fortaleses del banc ha caigut un 25% respecte l'any passat. Les vendes totals han caigut un 12% fins els 26.400 milions d'euros, cauen marges i els directius no baixen costos i el que és pitjor sorgeixen escàndols sobre despeses no justificades dels directius, és a dir, el estricte pla d'estalvi no acaba de lligar.

És més, Cryan vol repartir  bonus per 1.000 milions d'euros entre els invesmentbankers mentre que ha declarat pèrdues de 500 milions d'euros al 2017. Els accionistes salten d'alegria, des del 2008 només han rebut 1.000 milions d'euros en dividends.

Valor per l'accionista

Tant parlar de l'accionista i al final marramiau: el principals accionistes del Deutsche Bank són un conglomerat xinès HNA amb un 10%, el xeic de Qatar i el seu cosí amb un altra 10%, Blackrock amb un 6% i Cerberus amb almenys un 3% però que volen ampliar fins a un 10%. Accionistes alemanys fan més de comparsa que no una altra cosa.

Cerberus, és un fons gestionat per un amic de Trump, afeccionat a les armes i dedicat al terrorisme empresarial: van agafar la participació majoritària d'un banc de negocis austríac - Bawag - , carregar-se el management i reorientar la gestió per després tornar-lo a vendre amb una plusvàlua. Val a dir que no és l'estratègia a seguir amb el Deutsche Bank. La baixa cotització en relació amb el valor en llibres i l'expectativa de la pujada d'interessos a la zona euro fan del Deutsche Bank una acció apetitosa.

Els de Qatar estan molt emprenyats amb la gestió, veuen gent poc competent en posicions claus començant pel pobre John Cryan i el cap de IT. Dintre de l'alta direcció no hi ha cap que vingui dels dos negocis més rendibles del banc: el trading de divises i el negoci del paper - deute -. El gran somni dels qataresos és un fusió amb un banc tipus Santander i el seu pitjor malson una fusió amb el Commerzbank, que és massa petit,  ineficient i un bon candidat per ser adquirit per altres.

El xinos no estan contents amb la gestió, però el seu problema és un altra, passen per dificultats i potser que s'hagin de desfer de paquets d'accions a mesura que la matriu xinesa necessiti liquidesa. De fet van demanar 2.100.000 Milions d'euros a UBS en derivats per comprar les accions del Deutsche i si aquestes cotitzen per sota de 15€ l'acció -cosa que estan -, els suïssos llepen.

EN DEFINITIVA,  ENCARA NO COMPREU ACCIONS DEL DEUTSCHE, O ES PRENEN DESICIONS O EL VIATGE VA DIRECTE A LA INSIGNIFICÀNCIA.

NOTA1: Cerberus vol entrar la IPO de CIRSA! Trump i escurabutxaques ;)

NOTA2: l'Unicredit italià prop de la fallida demanava una fusió amb el Commerzbank.

NOTA3: Hi ha uns quants paios del Deutsche Bank a Londres que s'ha gastat 30.000 euros/cap durant el 2017 en taxis -limusina - mentre que el pobre John Cryan ha d'agafar l'economy class per anar de Frankfurt a Londres per que el vegi tothom que està aplicant un pla d'estalvi prussià. Aquesta gent és collonuda fent humor.

NOTA4: Els punts positius de la gestió de Cryan són la neteja dels judicis, l'enfortiment del capital i l'aplicació d'un cert pla d'estalvi. Falten les sortides a borsa del Postbank i la part de gestió de patrimoni.

NOTA5: Respecte al compte de resultats, sense la reforma fiscal als EEUU, el banc hagués declarat uns beneficis nets de 1.400 milions d'euros, en canvi de declarat pèrdues de 500 milions, això és degut a que malgrat baixar Trump el tipus de gravamen del impost de societats, fa que les deduccións per pèrdues d'anys anteriors no siguin tant grans, i per tant, es generin pèrdues.

Kohl i la Caixa B de la CDU...Segona Part

Poder

A 1 d'Octubre del 1982, Kohl és nomenat Bundeskanzler amb un discurs de canvi, de reptes morals i d'un nou començament històric. A efectes de la Caixa B va comportar traslladar la caixa del grup parlamentari al partit. Des de 1976, Kohl era cap de grup parlamentari i des de aleshores no havia parat d'acumular diners: el 1983 estava a rebossar amb 6 Milions de Marks  - i no només dels diners que tocaven per grup parlamentari -. Al arribar a Bundeskanzler, Kohl va donar l'ordre directe de traslladar la caixa B a la central del partit i separar estrictament les comptabilitats entre partit i grup parlamentari. Quan se li va preguntar més tard a Kohl per l'episodi, va donar per resposta que no s'enrecordava i encara que va afegir que era plausible ja que  la campanya de 1983 va ser molt dura i havia lluitat amb tots mitjans de que disposava el grup parlamentari.

Les relacions amb les empreses eren més que incestuoses: alguns diputats tenien despatx a la seu de les empreses, les nòmines d'alguns treballadors del partit es pagaven des de determinades empreses , els polítics rebien sucosos honoraris a canvi de conferències o bé es pagaven anuncis caríssim als diaris dels partits. Inclús hi havia bufets d'advocats protegits per "immunitat parlamentaria" davant d'Hisenda quan estaven a punt de ser inspeccionats... Aquest sistema no només afectava a la CDU - el més beneficiat d'altra banda - sinó que participavent també liberals del FDP i menor grau, el SPD. Les grans empreses involucrades anaven des de Daimler fins empreses d'energia com Veba o bé Siemens. Entre 1969 i 1980 van fluir 214 Milions de Marks a la caixa de CDU/CSU i el FDP. Hi va haver 1860 processos judicials contra delictes tributaris relacionats amb les donacions que afectaven majoritàriament a empreses. No hi va haver cap condemnat a excepció de l'escàndol Flick - l'excepció que confirma la regla -.

La sospita, més que fundada, és que els polítics no només estaven coberts de diners sinó subornats: al 1975 l'empresa Flick va vendre un paquet d'accions de Daimler per valor de 1.900 Milions de Marks dels quals van quedar exempts de tributació 986 Milions en un acord secret amb el Bundeswirtschaftsministerium, amb ministre del FDP.

Kohl va subestimar l'affair Flick encara que va tenir dues comissions d'investigació parlamentaries i un interrogatori de Kohl davant del jutge al 1985 a Mainz. Davant la pregunta de si Kohl coneixia les aportacions de la Staatsbürgerliche Vereinigung ( SV) va respondre no. Va mentir amb tota seguretat o com va dir el secretari general de Pflaz d'aleshores, va patir un blackout. Amb la reputació danyada, va decidir allunyar-se del sistema de Caixa B. Va durar poc.

Al 1987 era any electoral i Kohl es va decidir pel poder, així que va tornar als vells mètodes. Va decidir que els 700.000 militants de la CDU havien de rebre una carta  seva amb la firma personal - cosa falsa per que es va fer amb "negres" firmant cartes al sòtan de la CDU -. Aquesta acció va costar 800.000 Marks, que van ser pagats amb un xec d'un compte desconegut. Era clar que hi havia una caixa paral·lela a la oficial segons el cap d'administració de la CDU d'aleshores: les despeses durant les campanyes es descontrolaven, el precs de diners de les seccions locals eren satisfet sense passar per la maquinària administrativa del partit.... i pels companys de partit necessitats, Kohl sempre tenia una butxaqueta. Els diners compren lleialtat.

El cap d'administració de la CDU ho observava tot: el que anava a Suïssa passava les despeses del partit i a sobre, portava cartrons de Malboro a dojo. Quan va obrir la boca, el van "alliberar" de la seva tasca.

 Caiguda

La Reunificació va salvar Kohl políticament però el que no va entendre era, que el final de la DDR implicava també la fi de la República de Bonn.  Finiquitat el comunisme, la SV es va dissoldre al 1990, - l'administrador concursal encara busca 10 Milions de marks entre la comptabilitat - així que el sistema va evolucionar naturalment: la CDU va idear un sistema de comptes, comptes especials amb 40 titulars testaferros (!) per seguir amb el sistema i amagar l'origen dels diners. Alguns comptes només s'obrien per fer una transferència i després es tancaven. En aquest sistema,  la responsabilitat recau totalment sobre les esquenes de Kohl.

Al 1991, Kiep, el tresorer,  en la seva última gran acció com a tresorer i mesos després de declarar davant del jutge per l'escàndol Flick,  viatjava a la frontera Suïssa per rebre en cash 1 Milió de Marks de l'empresari i traficant d'armes Karlheinz Schreiber. Després de ser condemnat, va deixar el càrrec de tresorer després de 21 anys això si, no sense despedir-se del tabac suís: va anar a buidar la caixa forta i destruir documentació. Un professional.

Als economistes sempre ens enganxen, als advocats difícilment, sempre es mouen en el gris de la legalitat i mai el traspassen. El que es va quedar va ser l'auditor, Weyrauch. Sempre que Kohl necessitava diners, allà estava l'antic auditor amb un compte opac: 200.000 Marks per la campanya de Länder de Mecklenburg-Vorpommern i  Saarland al 1996. Quan les seccions regionals de la CDU necessitaven calers, allà estava Kohl repartint generosament.

Culpa

Kohl no deixava anar el poder ni en pintura, però un any després de la seva derrota davant Schröder al 1999, la fiscal trucava a la porta de Walther Leisler Kiep amb una ordre de detenció per acceptar el Milió de marks en cash a Suïssa al 1991.  Des del 1995, la fiscal estudiava l'entramat de suborns de l'empresari Karlheinz Schreiber i va enganxar Kiep. La fiscal va estirar i estirar el fil fins arribar a sigles PV, Parteivorsitzender, el President del partit, Kohl. A partir d'aquí esclata l'escàndol per capítols.

L'auditor, Weyruth, es va defensar dels seus viatges a Suïssa dient que anava a defensar els llegats dels jueus emigrants(!). Al cap de poc es va demostrar que a la caixa del CDU de Hesse havia arribat més de 20 Milions de marks des dels 80....I és en aquest moment on apareix Kohl a la televisió donant la seva paraula d'honor.

Les seves declaracions a la televisió, estan perfectament calculades per començar amb la "teoria del barullo", no donava dades concretes, ni de donants, ni xifres i a més, només s'enrecordava del periode 1993-1998. Es van demanar auditories, la de Ernst and Young pel periode 1989-1992 trobava a faltar 10 Milions de Marks. Pel periode de 1993-1998 la documentació era més densa però al final no es va poder explicar ben bé l'origen de 2.174 Milions de Marks (!!!!!! Ho he llegit tres vegades!!!!!) que segons la fiscalia de Bonn estava a disposició del Kohl. Un fluxe contínuo de diners a la comptabilitat que feia difícil soportar l'excusa del benefactor de la CDU.

VAL A DIR KOHL ERA CATÒLIC I NO PROTESTANT ;)

PD1. Es calcula que Kohl entre 1982 i 1998 va disposar de 4.300 milions de Marks d'origen poc clar ja sigui via donacions, la SV o bé, la caixa B. 

PD2. Fa un parell d'any Schäuble va dir que les declaracions de Kohl sobre el benefactor era mentida, que el que funcionava era caixa B. L'escandol el va inhabilitar per liderar la CDU...segons ell Kohl li havia parat un trampa: es va reunir amb el traficant d'armes Karlheinz Schreiber al 1994 i li va donar un sobre tancat amb 100.000 marks que ell va remetre sense obrir a la tresorera de la CDU sense saber que allò era un pagament en negre. L'empresari no va rebre cap rebut i va declarar contra Schäuble al igual que la tresorera de la CDU, l'any 2000.

PD3. L'estocada final per desmontar l'excusa del donant,  va ser que per la campanya del 1998, on l'auditor li va ingressar entre el 13 i el 22 de juliol 94.106,5 marks....en francs suïssos (!). Kohl es va defensar dient que el benefactor viatjava molt entre alemanya i suïssa, però el que viatjava a Suïssa era l'auditor que per aquelles dates havia tret important sumes de diners dels compte suís en francs suïssos.