Directes al caos: les stablecoins

En la meva vida professional em trobo cada vegada amb més dificultats per finançar petites empreses i emprenedors a través dels bancs i caixes. Emprenedors sense històric ni tracció, empreses amb ingressos volàtils no aconsegueixen finançament bancari. Els directors d’oficina amb els que parlo em diuen que no tenen cap mena d’autonomia a no sé que enganyin l’algortime de riscos. Es troben en una situació força penosa. Especialment els del Sabadell, que han vist convertit el seu banc en un producte financer.

De la Banca al ApplePay

Abans quan una empresa sol·licitava un préstec bancari hi havia informació asimètrica a favor del sol·licitant, el banc demanava els comptes anuals, IVA, IRPF i conjuntament amb el departament de riscos, calibraven quin risc assumien amb aquell client. Amb la digitalització dels mitjans de pagament, els bancs i caixes tenen accés instantani a tots els moviments bancaris, saben si gastem en excés, si estalviem, quin patró de consum tenim....pràcticament tot.  Amb la qual cosa, el poder de la informació s’ha girat a favor dels bancs i caixes.

Qui controla la dada, té el poder. I ara mateix aquest poder està passant dels bancs i caixes a les plataformes de mitjans de pagament: Amazon, Alibaba, ApplePay o els  Paypals de torn... Els bancs tenien la paella pel mànec amb la gestió de dipòsitis i préstecs però ara mateix s’està tornant cap als mitjans de pagament: la generació d’informació de data es crea amb el pagament. Les plataformes de pagament agafen més rellevància que els bancs per que senzillament tenen més informació del client que no pas els bancs i per tant poden conèixer millor el risc. Els bancs van desestima els mitjans de pagament per que no veien marge però han perdut el control del negoci. S’estan creants nous centres financers a Atlanta (Georgia) on es processen els 70% dels pagaments en targeta dels USA. El futur dels bancs tampoc és molt esperançador, de fet a nivell mundial el nombre bancs i oficines bancàries cau – excepte a la Índia per raons obvies –.

El cop de gràcia a la banca i el sector assegurador

La dialèctica actual s’enmarca entre les plataformes de mitjans de pagament - i el lobby de les monedes digitals - i la banca tradicional. La tecnologia del block chain i les stablescoins, la criptomoneda vinculada al dòlar poden ser l’element més disruptor de la sector bancari des de que fa 400 anys el Bank d’ Amsterdam va crear un sistema de clearing al 1609: dipòsits centralitzats sense necessitat de moure or o plata en una marc de confiança institucional que reduïa el risc de la contrapart.

Les stablecoins poden ser el primer salt d’escala comparable en quatre segles perquè introdueixen un nou rail de diners global, obert i programable, que no depèn d’una infraestructura bancària nacional, ni de fronteres. Representa demanar una hipotèca a Perpinya o una  millorar la retribució de l’estalvi – molt castigat al nostre país- o bé el món de les assegurances....Els bancs i assegurances no han pogut aturar aquesta tecnologia i per tant s’han d’unir, ara  amb Trump no tenen aturador “Fiat money is moving to digital, at exponential speed. No close your eyes to reality” la directora gerent del IMF, Kristalina Georgieva.

Aquestes plataformes de pagament  tipus  Apple o empreses com Walmart estan a un pas d’oferir diner digital o tokenintzat i a més a més té unes implicacions brutals pels bancs centrals alhora de confegir una política monetària. És la plataforma qui decideix a qui podrà decidir el ritme creixement de l’oferta monetària (literalment desapreix el lender of last resort). La competència entre  les  plataformes portarà a la digitalització de la moneda dissociant la funció d’unitat de compte i el mitjà de canvi.

En Ramon Trias, em senyalava, darrera d’una bombolla sempre hi ha fundamentals. De moment, els actius digitals representen 7% dels actius als USA  amb un volum 4B$ - tot això des de  2008-.  Les Stablecoins representen 300B$ però amb un velòcitat d’expansió trepidant: 2B$ en transaccions per mes de USDC.

El catalitzador: el govern Trump

Poques setmanes després de l’entrada de Trump al càrrec, el procediment contra l’inversor xinès Sun va ser suspès sense justificació. També es van tancar les investigacions contra les borses de criptomonedes Binance i Coinbase així com contra el fundador de la borsa Kraken: tots havien donat milions a Trump. I això no és tot: l’administració Trump va reestructurar la secció especial de la SEC per a investigacions de criptomonedes, i la unitat de criptomonedes del Departament de Justícia va ser completament eliminada.

Al març va ordenar una “reserva estratègica” de Bitcoin i altres criptoactius. A més, el seu govern i el Congrés van impulsar durant la “Crypto-Week” de mitjans juliol la Genius Act, la Clarity Act i l’Anti-CBDC Surveillance State Act. Tres lleis que tenen l’objectiu de convertir els EUA en la potència criptogràfica líder mundial, simulant regulació i supervisió, concedint una gran llibertat a la indústria i limitant el poder de la Reserva Federal (Fed).

El govern dels EUA prefereix que proveïdors privats emetin stablecoins recolzats en dòlar a diferència d’Europa on a partir de 2029 podrem anar a comprar al super amb euros digitals emesos pel BCE. Als EUA, fins i tot és legalment prohibit que la Reserva Federal desenvolupés un dòlar digital. El que realment us preocupa és protegir la sobirania dels bancs centrals davant dels proveïdors privats. Al paper “Projecte 2025” del Think Tank proper a Trump, la Heritage Foundation, ja proposa la eliminació de la FED. No hauria d’intervenir en crisis financeres ni estabilitzar el sistema, un sistema financer lliure d’ingerències i regulacions.

El més inquietant però és stablecoin USD1 emesa per la Wold Liberty Finance, vinculat a la familia Trump i del qual diversos actors internacionals han comprat grans quantitats: un fons estatal dels Emirats Àrabs Units per 2.000 milions de dòlars,  acords amb Pakistan i una inversió de 75 milions de dòlars del controvertit inversor xinès Justin Sun, investigat prèviament per frau. Tot i que el valor d’un stablecoin és fix (1$), Trump pot invertir els fons mentre no es retirin, generant ingressos d’interessos estimats en uns 100 milions de dòlars anuals, contravenint la normativa nord-americana que prohibeix suport financer de ciutadans estrangers, presidents o partits polítics. A més a més, els negocis amb els Emirats Àrabs Units, el tracte també semblava inversions en criptomonedes a canvi de favors. Paral·lelament a la inversió dels 2.000 milions de dòlars en el stablecoin WLF, es van dur a terme negociacions sobre el subministrament de xips d’IA americans d’última generació a l’emirat.

 

HE ACONSEGUIT NO PARLAR DE AI EN TOT ELS POST😉

 

NOTA0: I pel que fa a les stablecoins recolzades amb bons del tresor nord-americans: què passaria si, per una crisi, els inversors comencessin a vendre les stablecoins? Llavors els emissors privats haurien de vendre bons del tresor de manera precipitada, creant un risc addicional per als mercats financers. A més, molts dels emissors de stablecoins tenen seu, parcialment, en països no regulats.

 

NOTA1: El boom dels fons de crèdit privat (private credit funds), que ja superen els 2,1 bilions de dòlars ( Bilions europeus) a escala mundial. Aquests vehicles capten deute de fons de pensions, asseguradores, fundacions o family offices i el presten directament a empreses, sortint del circuit de la banca tradicional. El problema és que molts operen des de jurisdiccions opaces, estan escassament regulats i ofereixen molt poca transparència. Aquest creixement accelerat del shadow banking incrementa els riscos sistèmics, especialment perquè aquests fons acostumen a apalancar-se i, malgrat operar fora del sistema bancari, mantenen connexions importants amb institucions financeres regulades. A Alemanya aquest sector és petit però a Europa està creixent i cal seguir-lo amb atenció.

NOTA2:Els supervisors americans....Això no pot acabar bé de cap manera. El nucli encarregat de la supervisió de la criptomonedes nomenat per Trump és força inquietant, Paul Atkins nou director de la Comissió de Borsa i Valors (SEC) havia estat lobbista de criptomenes quan els mitjans de pagament digitals quan encara semblaven ciència ficció. Hester Peirce, coneguda en el sector com a “Krypto-Mama”, dirigirà la nova Task Force sobre criptomonedes en comptes de Brian Quintenz, lobbyista de criptomonedes de la firma de capital risc Andreessen Horowitz, havia de convertir-se en cap de supervisió de derivats de la CFTC. Precisament la resistència dels magnats de les criptomonedes Tyler i Cameron Winklevoss va fer que Trump retirés la nominació; segons el «Financial Times», els bessons tenien un antic compte pendent amb Quintenz. Per que veieu com van les coses.

NOTA3: Al final és la pasta...Les monedes digitals ja representaven al juny prop del 60 per cent del patrimoni total del president, que en aquell moment ascendia aproximadament a 5.500 milions de dòlars. La criptomoneda de Trump anomenada $TRUMP, flanquejada per una de pròpia per a la Primera Dama Melania, va aconseguir una atenció enorme. Una filial de l’organització Trump controla el 80 per cent de les monedes virtuals, que poc després de la seva emissió el gener passat van pujar fins a un valor de mercat de 27 mil milions de dòlars. Poc després del llançament, les organitzacions Trump van vendre monedes per un valor de 350 milions de dòlars. Recentment, amb American Bitcoin, una altra empresa vinculada a la família Trump va celebrar el seu debut al parquet. L'empresa, de la qual Eric Trump i Donald Trump Jr. posseeixen aproximadament un 20 per cent, va pujar en picat a la borsa. Temporalment, la participació dels dos fills del president dels EUA va assolir un valor de 2,6 mil milions de dòlars.

Calibrant les Estrelles: el moment dela Xina

 

El 27 d’Octubre va tenir lloc la presentació del nou llibre de Júlio Ceballos a l’Ateneu amb la presència Dolors Folch i Eugeni Bregolat. El calibrador de estrellas, aprendizajes chinos para Occidente en el siglo XXI és un llibre intenta posar de manifest els èxits del model xinès i que malgrat siguin difícilment exportables a Occident ens poden inspirar. L’amanida que que ve ara són les lectures del llibre d’en Julio Ceballos, Der Spiegel,  Neue Zürcher Zeitung i Foreign Affairs que m’envia l’Alexandre Blasi. Encara que estiguessim una vida parlant de la Xina només rascariem la superficie.

 

Aquest cop si

Francis Bacon al s XVII senyalava tres  tres invents que van canviar la història d’occident: la impremta, la pòlvora i la bruixula. Tots invents xinesos. Els històriadors  es pregunten per què la Xina va deixar passar la revolució comercial del XII?  Per que 70 anys abans de Cristòfol Colom, l’armada de Zheng He no va creuar el cap de Bona Esperança amb els seus vaixells de 120 metres?? Per què la Xina es va refugiar en el seu món quan podria haver liderat el món ???

Les respostes són variades però la que m’agrada més és tipus Douglass North, la competència entre Ciutats Estats Europees i després Estats van crear el marc institucional que promovia el desenvolupament militar i comercial per buscar l’hegemonia a la Mediterrànea mentre que la Xina era un gran Estat sense competidors. Els problemes financers de la Corona van enfonsar castella en un marc institucional insofrible mentre la mateixa crisis fiscal va crear el marc institucional perfecte per que Anglaterra liderés la Revolució Indústrial.

Xina es va tancar en ella mateixa i la Gran Muralla és una metàfora d’aquest procés però després del Segle de la Humiliació no cometrà l’error de tancar-se al món, ni s’arronsarà. La competència entre els USA i la Xina pot ser beneficiosa per tothom, si evidentment, s’evita el conflicte obert. Els USA van ajudar de forma significativa al desenvolupament de la Xina. Estem destinats a conviure i competir amb una Xina pròspera i innovadora.

 

El Pla Quinquenal

La Xina no és un país democràtic però quan ha de confegir els Plan Quinquenals s’obre una periode de consultres amb agents econòmics rellevants de totes les províncies i sectors, és un procés lent i tediós fins que s’arriben a compromisos. És una altra forma de veure la participació: durant el quart plenari del Comitè Central,  315 delegats van aprovar l’esborrany del 15è Pla Quinquenal. L’objectiu d’aquest pla a 10 anys vista és no dependre gens de l’estranger impulsant la AI pròpia (Deepseek, Moonshoot AI) optimitzant, automatizant i digitalitzan processos productius per fabricar productes de més qualitat (semiconductors). Segons aquesta visió, les «forces productives de nova planta» també haurien d’estalviar energia, contribuir a la seguretat nacional, i augmentar la productivitat. Aquest boom d’inversió en AI hauria d’alleugir alleujar taxa d’atur entre els graduats universitaris. «Hem de fomentar un ocupació plena d’alta qualitat». Un altre punt clau és enfortir el consum intern, els xinesos estalvien massa i consumeixen poc…amb un Estat del Benestar més sòlid, consumirien més. I tot això amb objectius climàtics i aposta per les renovables a diferència del que pregonen els USA.

La forma de anclar-se al món és que aquest sigui més depenent de la Xina. Les importacions xineses es van reduint, mentre que el seu superàvit comercial no pararà de crèixer en els propers anys. Planificació, planificació i planificació.

 

La Guerra Comercial

Per què Apple va desestimar el projecte de fabricar cotxes després d’anys i inversions milionaries mentre Xiaomi en un any ja tenia un cotxe 100% elèctric i el començava a comercialitzar? La resposta és que la Xina ha aconseguit crear un ecosistema indústrial difícilment replicable i tot gràcies a la competència interna. Per això serà díficil buscar un substituït a la Xina en termes indústrials: la Índia no serà rival en aquest aspecte. Això fa el món altament depenent de la fàbrica xinesa: a la nota d’abaix teniu el perquè.

La Xina és l’únic país que fa front als USA - a diferència de la UE- amb les restriccions a l’exportació de terres rares claus per que la indústria. Des d’aleshores ha quedat clar fins a quin punt els USA depenen dels subministraments de la República Popular vitals per fabricar cotxes elèctrics, submarins o avions de combat. A més Xi Jinping ha anunciat restriccions similars a l’exportació de cèl·lules de bateries de liti d’alta capacitat i les màquines per fabricar-les. La Xina ha amenaçat amb investigacions antimonopoli per pressionar empreses americanes com DuPont, Google, Nvidia i Qualcomm.  A més, la seva negativa a comprar soja americana —un mercat de 12.000 milions de dòlars per als agricultors del Midwest i la principal exportació americana a la Xina— està perjudicant un bloc d’electors que Trump valora. Recentment, la US Pharmacopeia va constatar que gairebé 700 medicaments als USA —incloent tractaments per malalties cardíaques, càncer, VIH o l’extensament antibiòtic amoxicil·lina— contenen ingredients fabricats exclusivament a la Xina. Els USA estan atrapats i els pals a les rodes al desenvolupament xinès no funcionarà….i perquè?

 

Xina potència científica

D’acord amb el rànquing internacional elaborat per la revista Nature, la Xina concentra vuit de les deu institucions de recerca amb més impacte del món, un reflex del seu ràpid ascens en ciència i tecnologia. Les úniques organitzacions no xineses que queden entre les deu primeres d’aquest rànquing són la Universitat de Harvard i la Societat Max Planck d’Alemanya. Cada cop és més important relacionar-se amb la ciència xinesa a risc de quedar desconnectat. 77.000 doctorats anuals mentre que els USA 40.000. Com molts paÏsos en desenvolupament, la Xina s’ha focalitzat en ciència bàsica mentre pocs creien que se’n pogués sortir. La centrifugadora més gran del món dissenyada per generar camps d’hipergravetat o bé el submarí que pot anar a 11.000 metres sota el mar són fites ben reals. El Partit Comunista Xinès ho té clar, sense ciència bàsica no es pot atrapar als USA.

Els occidentals es troben en un trade off. D’una banda, temen el robatori d’idees, l’espionatge i l’ús militar dels resultats de la recerca per part d’un règim que actualment té lligams amb Corea del Nord, Putin.....I per altre banda, la ciència occidental no es pot deslligrar-se dels avenços xinesos en materies com la fusió o bé les renovables.  Fins i tot, un estudi Bloomberg recomana a les empreses occidentals passar-se per la Xina per veure què fan les seves startups i xuclar coneixement tal com havien fet els xinesos en el passat. Només afegir que segons declaracions del CEO Huawei, l’empresa ja «inverteix al voltant de 25.000 M$ anualment en recerca bàsica, amb un terç dels fons dedicats a xips d’última generació.

El Partit Comunista Xinès

Fa més de 2.000 anys que els xinesos van crear un burocràcia basada en la meritocràcia, els més capaços es posaven a dirigir l’Estat. Prússia es va copiar les oposicions xineses per crear la seva burocràcia. És difícil entrar al Partit Comunista i més díficil és trepar, ningú menor de 60 anys arribar al Politburó. A més a més ha d’haver passat diverses proves de gestió en províncies que tenen la mida d’un país gran europeu o bé ciutats com Canton que tenen el PIB de Suïssa. Tots tenim al cap el que és un govern d’idiotes....això no passa a la Xina.

Biden va promoure un programa d’inversions massives en renovables i sectors estratègic per un import de 370.000M$ a través de la Inflation Reaction Act. Pots abocar calers però els USA no disposen ni del sistema energètic ni de la capacitat manufacturera de la Xina. No tenen la flexibilitat, rapidesa i ni el know how en temes indústrials, de fet la han perdut treballadors indústrials aquest 2025. La Deep Infraestructure que ha pogut crear l’Estat xinès per fer competitives les empreses com el 5G a tot el territori o bé un xarxa de punts de recàrrega del cotxe elèctric. El  “Internet per tothom” o l’impuls a les renovables de Biden han fracassat mentre el Partit Comunista ha reeixit.

Quan va sortir l’escàndol de Wikileaks, Der Spiegel va fer un especial sobre el tema al 2010. Parlava de com florien al costat dels ministeris, botigues que permetien bescanviar regals per cash. De fet, en l’última famosa desfilada militar, dels 6 membres de la cupula militar que despatxen amb Xi Jinping faltaven 3. El ministre de míssils – hi ha un ministre de míssils – se sospita que posava aigua en comptes de combustible als míssil. Realment hi ha una onada de purgues en un excercit que va nèixer com un braç armat del Partit. En aquestes purgues anticorrupció que abarquen el partit, l’economia o bé l’excercit també hi ha lloc per algun rival de Xi Jinping. Em costa lligar la meritocràcia amb certs nivells de corrupció.

 

Rússia i Xina

No és estrany que, després d’anys de convivència i complicitat, alguns ambaixadors acabin identificant-se més amb el país que els acull que amb aquell que representen, és humà i el més important, no invalida els seus arguments. Eugeni Bregolat en terminologia alemanya és un Russlandversteher, que comprèn el comportament de Rússia. Ucranïa és una línea vermella per Moscou i que de totes totes ha de ser neutral tal com se li va prometre a Gorbatxov que l’OTAN no es desplaçaria a l’Est. La Unió Europea no es pot deixar arrossegar a un conflicte de conseqüències imprevisibles, per que el que li falta a Ucraïna són boots on the ground i Rússia no permetra un desmantellament successiu de l’Imperi. Occident ha tractat molt malament la generositat Russa. Zbigniew Brzeziński en seu llibre The Grand Chessboard (1997) sosté que la pitjor situació estratègia és una aliança entre Rússia i Xina. De fet el Ministre d’Exteriors xinès li va dir a la Kaja Kallas que no acceptarien una derrota de Putin i tampoc canviaran la seva política de subvencions a empreses que amenacen tant la competitivitat de les europees. 

Les relacions Xina i Rússia no han estat tant bones com ara mateix. Putin i Xi Jinping s’han trobat 40 vegades. Xina ha assumit les posicions de Rússia en el document de 12 punts sobre la proposta de pau a Ucrania. Fins i tot, Xina ha enviat tropes a fer maniobres conjuntes a Bielorússia al 2024, hi ha intercanvis no només econòmics sinó de coneixement tecnològic i  tot i això, saben que Vladivostok en prou feies era un poblet de pescadors xinesos fa 150 anys. 

 

Les tensions internes

Llegia un article al Spiegel on l’analista considerava impossible que la Xina es desenvolupés com fins ara. Sostenia que en el segon quart del segle XXI, coincidint amb el centerari de la República Popular de la Xina s’alliberaran les tensions econòmiques que s’han anat acumulant durant molt de temps.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha revisat a l’alça la seva previsió per la Xina: espera ara un creixement del 4,8 % aquest any i del 4,2 % l’any vinent. L’any 2001, quan la Xina va entrar OMC, la seva quota en el producte mundial brut era del 7 %. Avui és gairebé del 20 %. Un ascens espectacular. Tanmateix, és perillós extrapolar els èxits passats cap al futur. La quota de la Xina en l’economia mundial pràcticament ja no creix; segons el FMI, el procés de recuperació quedarà estancat abans de final d’aquesta dècada.

Hi ha desequilibris greus afecten l’economia xinesa.  La població està envellint a un ritme vertiginós: al 2015 en pic àlgid de la població hi havia 988M de xinesos entre 15 i 64 anys, la població activa vaja. Al 2049 s’haurà reduït en prop de 200M de persones.

Entre els 16 i els 24 anys, segons dades oficials, un 17,8 % està sense feina. La població difereix el consum perquè preveu un futur difícil, la taxa d’estalvi bruta arriba a 44,3% del PIB a 2023 ( Espanya 11% segons dades del Banc Mundial) . Des del punt de vista de l’economia nacional, aquest estalvi representa una oferta massiva de capital. Com que els controls de capital impedeixen als estalviadors xinesos invertir els seus excedents a l’estranger, es veuen obligats a invertir dins del país. En conseqüència, la Xina ha desenvolupat un «model de creixement liderat per la inversió» a sectors estratègics generant ineficiències i enormes capacitats de producció que s’han d’exportar. Quan preus dels béns industrials cauen, hi ha deflació, la qual cosa a la llarga desestabilitza el sistema financer. El govern ara mateix impulsa el consum a base de subvencions però ja veurem els resultats del nou pla Quinquenal.

Si  Xina fracassa econòmicament, es consolidrà el poder intern mitjançant el conflicte exterior?

 

NOTA0: Gràcies a la intensa construcció de cadenes de subministrament manufactureres complexes, els directius, enginyers i treballadors xinesos acumulen dècades de coneixement de procés —coneixement pràctic, adquirit amb experiència— sobre com fabricar coses i com millorar-les. Aquest Know-how permet la innovació iterativa, és a dir, ajustar constantment els productes per fabricar-los de manera més eficient, amb millor qualitat i a costos més baixos. També permet l’escalabilitat: les fàbriques xineses poden mobilitzar una força laboral àmplia i experimentada per produir gairebé qualsevol nou producte. I, el més important, aquest coneixement fa possible crear indústries completament noves. Un treballador d’una fàbrica a Shenzhen pot muntar iPhones un any, telèfons Huawei Mate el següent, i després passar a fabricar drons per a DJI o bateries per a vehicles elèctrics per a CATL.

Els estàndards industrials podrien divergir encara més, si la Xina i els països industrialitzats occidentals desenvolupen cadascun el seu propi ecosistema tecnològic. Per a Alemanya, això implicarà un concurs encara més intens en el sector d’alta tecnologia, especialment per a fabricants de maquinària i equips. múscul en el cas de Nexperia mentre que a Wolfsburb (VW) s’ho miren horritzats: la producció del Golf podria haver de parar aviat

NOTA2: Al Pakistan s’instal·len milions de panells solars xinesos, i per Nepal circulen desenes de milers de vehicles elèctrics xinesos. Quasi tots els països d’Àsia, Àfrica, Oceania i Europa de l’Est, i fins i tot gran part de les nacions de Sud- i Centre-amèrica, fan avui més comerç amb la República Popular que amb els Estats Units. . Mentre les exportacions cap als EUA han disminuït els darrers anys, els exportadors xinesos han trobat altres mercats.

NOTA3: Actualment la Comissió no està per acords amb la Xina, des d’aleshores els diplomàtics europeus veuen com malgrat que els xinesos volen ser més amables no es mouen en posicions estratègiques. La UE dona més importància a la relació amb els USA però davant de Trump es troba encaixonada entre la Xina i els USA. La UE exporta 2,5 més als USA que a la Xina amb 200.000M€ de superàvit mentre que amb la Xina té 300.000M€ de dèficit. La UE coincideix amb els USA que les pràctiques comercials xineses no són justes, Von der Leyen va afirmar “el sistema està definitivament manipulat”. Els aranzels als cotxes elèctrics o les mesures per la indústria biotech xinesa són fins fa poc impensables: es pot obligar als xinesos a produir a Europa una part significativa de la seva producció o bé fer Join Ventures per que hi hagi transferència de tecnologia de Xina a Europa. Lliure comerç s’ha acabat.

Igual que els europeus, la Xina pressiona amb el seu monopoli de terres rares. A la propera cimera entre la Xina i UE, els diplomàtics ja estaran contents si hi ha una llista de productes i sectors que no estiguin restringits amb barreres comercials. Després de la pèssima negociació amb els USA, és difícil que la Xina faci concessions de cap mena. Molts països s’apropen a la Xina com partner fiable i menys egoista que l’amic Trump.

NOTA4: El règim de Xi promou tot tipus d’energies: energia nuclear, fusió, carbó —i sobretot renovables. No tant per salvar el clima mundial, sinó principalment per fer negocis, controlar tecnologies del futur i expandir la influència de la Xina.

 

NOTA5: El Tractat de Nértxinsk (1689), signat entre la dinastia Qing i els tsars russos, va ser el primer acord formal de fronteres entre tots dos imperis i va mantenir-se vigent durant molt de temps. No obstant això, a mitjan segle XIX les fronteres es van redibuixar a favor de Rússia, que va annexionar-se amplis territoris, entre ells la zona on es troba Vladivostok. Aquest episodi és considerat a la Xina part del que s’anomena el “segle d’humiliació”, període en què les potències estrangeres van imposar tractats desiguals i van arrabassar territoris al país.

A més, la memòria històrica xinesa conserva fets tràgics com la massacre de Blagovétxensk (1900), on forces russes van matar milers de civils xinesos durant la rebel·lió dels Boxers. Per això, Rússia continua essent percebuda com una potència occidental que, històricament, va exercir violència sobre la Xina.El 140è aniversari de la fundació de Vladivostok també va reobrir ferides: abans de la seva annexió, la zona era un poble de pescadors xinès, i en molts mapes xinesos encara hi apareix amb el seu nom original xinès, fet que manté viva la disputa simbòlica.Després de la mort de Stalin, les velles tensions territorials van ressorgir. Mao Zedong recordava sovint que “per aquells territoris encara no hem presentat la factura”. Durant la Revolució Cultural, la Unió Soviètica va ser assenyalada com un enemic ideològic, i el conflicte va arribar a enfrontaments armats a la frontera, amb centenars de morts.Històricament, si es considera l’enorme expansió de l’Imperi Xinès durant la dinastia Qing i les anteriors, és evident que la Xina va arribar a estendre’s fins a l’interior de l’actual Rússia, incloent parts de l’Àsia Central, Mongòlia i, finalment, Taiwan.Avui, el que més temor desperta en Xi Jinping és repetir el destí de la Unió Soviètica: un imperi que es va desintegrar des de dins.

El mercantilisme is over

A nivell microeconòmic quan un emprenedor té problemes amb la startup el primer reflex és reduir costos ja que  generalment no pot controlar la banda dels ingressos – la demanda –. Quan redueixen costos, estan danyant la demanda d’altres empreses, per exemple via proveïdors o amb acomiadaments que al final redueixen el consum...És una espiral negativa per empreses i treballadors que només ho pot aturar l’Estat gastant calers. Pels empresaris l’Estat del Benestar és un cost, paguen salaris que consideren sempre massa alts, carregats d’impostos i tot això afecta a la seva capacitat productiva alhora que els hi genera pèrdues. Com que els empresaris “no poden controlar” la demanda, mai demanen polítiques de despesa sinó al revés. És un fantàstic exemple de la fal·làcia de la composició.

La negociació

Molts estan sorpresos del poc que ha aconseguit la Comissió Europea durant les negociacions amb Trump. Simplement Trump ha aplicat aranzels i la Comissió no ha fet res, literalment. Obrir una guerra comercial amb els USA implicaria que els USA retornaran el cop amb més aranzels i en una guerra comercial amb un país amb superàvit i un dèficit, sempre guanya el que dèficit per compte corrent.

La nota de premsa americana afirma ”The United States and the European Union have concluded a cooperation agreement on reciprocal, fair and balanced trade” mentre que la de la Ursula diu: “On 27 July 2025, European Commission President Ursula von der Leyen and US President Donald J. Trump agreed on an agreement on tariffs and trade”.

Les notes de premsa deixen entreveure com ha anat la negociació: els americans treuen els gràfics amb les balances per compte corrent europees i americanes, les primera amb superàvit per compte corrent constant en el temps i la segona amb dèficit...i diu l’americà, volem equilibrar les balances d’ambdós. Els americans afegeixen el mercantilisme que permet obtenir superàvits persistents per compte corrent a costa de tercers països s’ha mostrat molt negatiu al llarg de la història. El comerç just representa una balança per compte corrent equilibrada. No és això a on voleu arribar els europeus internament?

Von der Leyen mira els apunts sense trobar resposta i finalment afirma “el 30% és massa” mentre els americans somriuen i li diuen que un 15% està bé però ens hauràs de comprar petroli i gas i a més hauràs de fer unes quantes inversions als USA. Records a Donald.

Els aranzels ( 15%) i la depreciació del dòlar ( 15% des de principi d’any) causarà un impacte negatiu a l’economia alemanys i tindrà conseqüències profundes per la política econòmica, el model exportador s’ha acabat per molt que s’afanyi el Ministre d’Exterior alemanys a buscar nous mercats l’altre punta del món.

Esperant la socialdemocràcia

La conjuntura actual a Alemanya no és molt bona, l’índex del IFO setembre mostra estancament i debilitat de la seva indústria. No és d’estranyar a la primera meitat de 2025 s’ha reduït el superàvit comercial un 22% interanual fins als 100.000M€. Això abans que entrin en vigor els aranzels de Trump. Les exportacions s’estanquen mentre pugen les importacions, això representa una reducció de la demanda per les empreses alemanyes i per tant afecta directament als seus beneficis – si tenim un compte de resultats amb costos constants -.  Paral·lelament apareixen aquells que sostenen que l’Estat del Benestar està fent fallida mentre el Frankfurter Allgemaine sosté que les empreses alemanyes per guanyar competitivitat  han de  baixar salaris i reduir costos- . Si la demanada baixa, hem de reduir costos i despesa pública mentre el nostre principal partner comercial ens està posant obstacles?

El model de superàvits per compte corrent alemany ha arribat als seus límits i si volen mantenir la demanda agregada i no caure en una recessió hauran o bé d’incrementar el dèficit públic o bé incrementar salaris per estimular el consum per que la inversió empresarial no està ni se l’espera. SPD amb la pressió conservadora a les esquenes, haurà de “d’assumir la responsabilitat”.

Els alemanys tenen un renda disponible de 2,2B€ dels quals estalvien 300.000M€, això vol dir que les Empreses i l’Estat paguen unes rendes ( salaris, transferències) on hi ha un forat de 300.000M€ de rendes no consumides. Segons qualsevol llibre de macro, les empreses haurien d’omplir aquest forat endeutant-se i invertint, però això no passa, és més, tal com vaig tractar en un post passat,  les empreses alemanyes estan rebossant de tresoreria, és a dir, també estalvien... De fet les empreses alemanyes han estalviat 40.000M€ a 2024. La bretxa s’ha tancat amb empreses i ciutadans estrangers consumint béns alemanys en els últims anys però això ja no passarà més, almenys amb aquest volum. El superàvit per compte corrent pels propers anys és que es redueixi al voltant d’uns 150.000M€. Si fem aritmètica, si els estrangers compren 150.000M€ i hem d’omplir 340.000M€, l’Estat ha d’endeutar-se en 190.000M€ per mantenir el mateix nivell de creixement. S’espera que el dèficit per aquest any sigui de 100.000M€....massa poc per evitar una recessió. Això tindrà conseqüències polítiques i s’anomena POPULISME.

S'IMPOSA UN CANVI A LA POLÍTICA ECONÒMICA ALEMANYA, PERÒ SERÀ DIFÍCIL QUE SEGUEIXEN EL CAMI DEL DÈFICIT I EL CONSUM.

NOTA0: Un prevenció, els càlculs del post no sòn tant simples (estalvi empreses) i hi ha certes incògnites ( devaluació dòlar i impacte dels aranzels ) però a grans trets la cosa va per aquí.

NOTA1: L’argument té deficiències. Bona part de l’economia occidental ja s’aguanta per la despesa de l’Estat- especialment l’americana però també l’europea o l’australiana -, fins a on arribarà això i quins límits té, ja no ho sé però els vents bufen per aquí, reducció del comerç exterior augment de la despesa pública. Com es gasti ja són figues d'un altre paner. Salaris i productivitat també dona per un joc però Myth and Measurement: The New Economics of the Minimum Wage de Krueger i Card pot ajudar a sostenir que pujar els salaris baixos – no només els dels enginyers – també pot generar ocupació.

NOTA2: Primer van pintar a Trump con un idiota que haurien de suportar quatre anys i que no tenia ni fava dels beneficis del comerç internacional. Els economistes europeus negaven que els USA tingués un problema amb els seus dèficits comercials persistents i que Europa, guiada per Alemanya podria obtenir superàvits comercials fins a la fi dels temps argumentant un excés d’estalvi europeu.

Els últims 30 anys Alemanya, Holanda seguida de Suècia i Dinamarca han utilitzat el seu poder polític per millorar la competitivitat a costa dels altres països de la UE (França, Italia i també Espanya). Aquest va ser l’error capital tant la Comissió Europea com del BCE i dels governs europeus i que ningú ha esmenat....Si algú es pregunta per què Europa falla, només cal veure el personal.

NOTA3: La taxa d’estalvi de les llars privades als Estats Units és actualment d’aproximadament el 4 % del PIB. Les empreses nord-americanes també tenen una taxa d’estalvi positiva, que fluctua però que en els darrers anys s’ha situat al voltant de l’1 % del PIB. A això s’hi ha d’afegir el dèficit per compte corrent dels Estats Units, que significa que altres països estalvien “pels Estats Units” o, dit d’una altra manera, resten demanda als Estats Units, en una magnitud d’almenys un 3 % del PIB. En conjunt, això equival al 8 % del PIB (o a més de dos bilions de dòlars nord-americans) de demanda perduda cada any a la major economia del món. Si Trump aconsegueix tancar el gap exterior del 3% del PIB el nivell de deute americà serà sostenible en el temps....a 2040 un 170% del PIB amb un creixement del 2,5%.

NOTA4: Col·lecció de galtes: Noruega. Són un país ric en reserves i amb un fons sobirà exitós. El que passa més desapercebut és que la corono noruega porta anys depreciant-se real i nominalment mentre obté un superàvits per compte corrent any rera any. Els últims anys ha explotat arribant a un 15% del PIB gràcies a les exportacions de gas per substituir el gas rus. No lliga el superàvit explosiu per compte corrent amb la depreciació de la corona noruega....El Banc Central manipula la divisa a base d’acumular reserves, actualment les reserves amb moneda estrangera representen un 15% del PIB noruec. Això representa el caos monetari a nivell internacional i l’assimetria en l’actuació del IMF amb països pobres i no amb els països rics. UNS GALTES AQUESTS NORUECS.

NOTA 5: Següents GALTES, Suïssa

Suïssa dubte de la seva pròpia imatge i potser també d’un model que fins ara havia garantit a aquest petit país una prosperitat sense precedents: l’exportació. Suïssa té 41.200M€ de superàvit per compte corrent amb els USA...... Trump va pujar l’anunciat 31% d’aranzels al 39% deixant a Suïssa al nivell de Laos ( 40%) i Siria ( 41%). L’estratègia d’estar callats com putes i portar-se bé amb tothom no ha funcionat amb Trump....(La Bundespräsident suïssa va aplaudir l’incendiari discurs de Vance a la Conferència de Seguretat de München mentre que el ministre d’economia suïs va iniciar el seu mandat amb la frase “ I can English understand”.). Ho han provat tot, importar carn dels USA, comprar 100 caces, importar gas liquat encara que en tenen de sobres....Tot per salvar el sector de la Maquina-Eina suïssa. Fins i tot, han buscat de mediador el president de la FIFA amb bona relació amb Trump.

El Deutsche Bank i el cas Santorini

Per una banda hi ha una ingent quantitat de calers en finançament públic per a projectes empresarials,  que ja veurem si s’inverteixen en toca i les “bombolles” que generarà, però per l’altra cada cop em costa finançar empreses de nova creació, empreses amb ingressos volàtils o empreses que passen certes dificultats. Les explicacions àmplies i variades: la llei de segona oportunitat, els bancs anticipen una crisis o bé per la que m’inclino jo: totes les entitats financeres utilitzen el mateix algoritme. El director d’oficina ha perdut literalment el seu petit poder local. L’oligopoli de facto en el finançament d’empreses, el crepúscle de les caixes i el fracàs – relatiu – de les fintech, deixen el finançament empresarial en molt mala posició. Això es pagarà a la llarga.

 

El negoci dels advocats: les visites als jutjats

El que ve ara podria ser un peli amb en Jeremy Irons de protagonista o una sèrie de Netflix punyent però posa el descobert el funcionament de la banca d’inversió durant els anys de la crisis de les Subprime. Dario Schiraldi, un antic investment banker i cap de grans comptes,   ha presentat una demanda civil davant del Tribunal Regional de Frankfurt contra el CEO del Deutsche Bank, Christian Sewig i el mateix Deutsche Bank exigint uns 152 milions d’euros en compensació per danys a la seva carrera, en relació amb el cas Monte dei Paschi Siena / Santorini que es remunta al 2008. Un altre italià Michele Fassiola, cap global de renda fixa-tipus d’interès durant 8 anys també s’està pensant demandar al Deutsche Bank.

L’octubre de 2019, el Tribunal Penal de Milà va dictar condemnes penals per manipulació comptable, falsejament de documents i obstaculització a l’autoritat supervisora a bona part de directius del Deutsche Bank a Itàlia. Les penes anaven de 3 a 7 anys de presó. El tribunal d’Apel·lació va revocar les sentències al 2022 i van ser absolts.

La responsabilitat penal en el cas Santorini va recaure exclusivament sobre persones físiques, no sobre el Deutsche Bank com a entitat jurídica i per tant, el Deutsche Bank no va anar mai a judici, va al·legar amb èxit que l’escàndol va ser degut a accions individuals...això si, el banc va pagar els advocats als seus directius per protegir-se i evitar responsabilitats penals com a entitat. No es va poder demostrar què hi havia un cultura organitzada o una política deliverada del banc com a institució.

Segons la demanda de Schrialdi, Christian Sewing,  cap d’auditoria interna i riscos en aquell moment, hauria enganyat a les autoritats supervisores per dirigir la culpa cap a Milà i no cap a Frankfurt. La pressió que tenia la direcció del banc per part de les autoritats supervisores els va portar a prendre decisions al marge de la llei per salvar la institució. Sewig,  apareix com un instrument de la direcció en comptes d’un auditor intern i també és un bon objectiu per maximitzar la indemnització de la demanda.

 

El negoci dels derivats: l’operació Santorini

Els negocis impulsats pel cercle d’Ackermann eren tan ambiciosos com arriscats: prometien rendibilitats elevades —fins al 25%— amb un ús mínim de capital. La clau era la rotació ràpida de diners: moure capital a gran velocitat en un mercat alcista els va permetre obtenir beneficis molt importants, però també exposava el banc —i els seus clients— a riscos considerables. Christian Sewing, per la seva banda, actuava com a auditor i responsable de gestió de riscos. No formava part d’aquella troupe d’investment bankers i rainmakers.

 Al 2007 es va oferir als clients un producte financer anomenat "Repo-to-Maturity". En aquesta operació, un banc A ven a un banc B valors, generalment bons sobirans. El banc B, a canvi, transfereix el valor nominal dels títols, és a dir, diners en efectiu (liquiditat), que li permet operar al mercat. Quan finalitza l’operació, el banc A recupera els seus bons i el banc B rep els seus diners, amb un petit interès. És una transacció similar a un préstec, però amb una diferència important: en aquest cas, no hi ha capital que pugui cobrir possibles pèrdues. Una variant perillosa d’aquest producte és el netting, on es compensen els cash – efectiu -  i els bons sobirans per la diferència, així només es comptabilitza de l’exposició al risc fent el consum de capital de l’entitat financera sigui infinitament més baixa.

Pel Deutsche Bank amb un capital baix, és molt temptador el netting. Al 2007 tanca 100 Repo’s to Maturity amb bancs estrangers, SNCF francès o bé un supermercat espanyol.  35.000M€ sense consumir capital. En aquell moment era Sewig l’encarregat d’auditoria i de revisar els riscos....i arribem a la crisis de 2008 amb Lehman i les Subprime.

Al 2008 la Banca Monte Dei Paschi, el banc més antic d’Europa,  té un bon forat, la seva participació en el rival Intesa Sanpaolo és un fracàs i l’acció de la Intesa cau i cau. El Monte dei Paschi té pèrdues per 300M€ a la seva filial, anomenada Santoniri  tenedora de les accions. És en aquest moment que entren els alquimistes del Deutsche Bank a final d’any i fan un Repo’s amb el Monte Dei Paschi Siena que cedeix 2.000M€ en deute italiana i s’apunten 364M€. La Repo es tancarà en un parell d’anys i el  Monte Dei Paschi se salva de moment, amagant pèrdues i el Deutsche Bank dona crèdit sense cobrir el risc amb capital.  Tot aparentment legal, però després de la caiguda de  Lehman, la SEC s’està mirant amb lupa els les Repo’s. Als USA, MF Global que feia negocis amb derivats declara fallida i la SEC comença a mirar els balanços dels bancs per veure realment quin risc brut tenen i no precisament el Netting, que a més a més, permet reduir el balanç.

El negoci de les Repo’s roman secret fins que el 2011, el Monte Dei Paschi ja no aguanta mes i és intervingut pel Banc d’Itàlia. Des del punt de vista del regulador, la minimització artificial de riscos no és acceptable i el 2014 es prohibeix el Netting: o més capital o s’ha acabat el Netting.

Encara estem a 2011 i els Deutche Bank té tres anys per regularitzar els negocis de Repo’s i aquí arriba el tricky: canvien els préstecs del Netting per derivats, instrument que permet el Netting. El vell truc de canviar el nom per una mateixa cosa. El Deutsche Bank tenia plena consciència de la jugada segons es desprèn de l’intercanvi de mails entre membres de la direcció financera del banc al octubre 2009: “hem consultat als auditors de KPMG i l’auditoria interna i sembla ser que ningú fa servir aquest mètode de compensació, cosa que els genera incomoditat però no vol dir que no es pugui fer servir, ja que no queda clar què queda al balanç i quin risc pot contenir”. Ànims!

 

Els auditors i supervisors sempre són innocents

No és tant fàcil enganyar, així que igualment han de fer una reclassificació de riscos i finalment al 2013 el Deutsche Bank declara davant el regulador que des de 2008 alguns managers d’alt nivell han enganyat a la cupula del banc amagant el caracter de préstec de la transacció Santorini ajudant conscientment a falsejar el balanç del Monte Dei Paschi. Aquesta “confessió” del Deutsche Bank segons la demanda és motiu de la  reclassificar comptablement – Restatment - de les Repo’s per desviar l’atenció sobre la responsabilitat del banc en l’afer i dirigir el focus cap als gestor. És a dir, us donem uns culpables però no us fiqueu  massa en la  nostra comptabilitat. És en aquest punt que gira tot el procés judicial.

Els managers “venuts” acusen la cupula del Deutsche Bank inclòs cap de Consell d’Administració Paul Achleitner i Sewig cap d’auditoria interna de conèixer perfectament aquestes operacións.

Assenyalen al director financer del Deutsche Bank per obrir una investigació interna conjuntament amb Sewig per tal de dirimir més que el Restatment i reclassificació comptable i de riscos, si els managers haurien ocultat informació que fés necessari el Restatment. La qüestió és com director financer encarregat de la comptabilitat demana al auditor intern una investigació sobre la seva pròpia comptabilitat.

Durant els judicis es llencen informes i contra informes...La teoria del barullo. El resultat de l’auditoria interna de Sewig per això encaixa perfectament  amb el que volia el director financer: no posar en qüestió els negoci de les Repo’s i focalitzar-ho com una relliscada amb responsabilitat dels managers italians que amagaven una informació que feia impossible determinar els riscos. El Banc d’Italia, encarregat de la supervisió, després de rebre l’informe d’auditoria va començar a demanadar a les pomes podrides del Deutsche Bank. Però també  hi havia un parell d’informes que exoneraven a la secció italiana i que no els van enviar al supervisor o bé, conflictes d’interessos per que l’expert fiscal encarregat de revisar la comptabilitat era el mateix que tenien els gestors al judici. Una auditoria de Grand Thorton també posava de manifest totes les contradiccions del funcionament intern cosa que va deixar lliures als gestors italians. Va haver sentència exculpatoria confirmada pel Tribunal Suprem italià.

Negocis arriscat que la cupula del DB hauria de conèixer, informes manipulats per exculpar-los.... i a més hi ha un e-mail del cap de Risc a Anshu Jain, el ex-CEO del Deutsche Bank dient “que tot això s’ha de presentar a Anshu”. El cap de risc es va suicidar a la seva vila de Londres i Jain és mort de càncer de colon.

L’altre punt fosc d’aquesta novel·la financera és com el supervisor alemany BaFin va ser primer crític amb Sewig i després el va tractar amb guant blanc. La BaFin després de que surtin informacions de la Fed i Bloomberg questionant l’operació del Monte Dei Paschi de Siena comença a demanar informació contestada de forma difusa pel Deutsche Bank.  Entre affair Libor,  els derivats i els múltiples embolics del DB, aquest affair quedava diluït i la supervisió alemanya actua amb duresa des de 2012 a agost de 2013. A partir d’aquí, els supervisor es concentra en l’Affair Libor i titlla la gestió de Sewig com mesurada, correct i independent. Amb la caiguda de Jansu Ain al 2015, comença la debacle del investment banking i la pujada de Sewig.

 

Tots els involucrats en l’escàndol Santorini estan fora del Deutsche Bank, el director financer, el cap de departament jurídic, els investment bankers...Tots excepte Christina Sewig, únic supervivent i actual CEO del Deutsche Bank.

 

Nota1: Aquest any l’acció del Deutsche Bank ha crescut un 51%.

Nota2: Com mola la relació Frankfurt versus Milà. 

La transició energètica: llum i ombres

No tinc massa idea d’energia però com vam gaudir d’una tertúlia fantàstica amb en Jordi Dolader m’he decidit a aprofitar els apunts que vaig extreure d’Alemanya. Les restes s’han d’aprofitar. La transició cap a les energies renovables és una tendència global, malgrat es s’arribin a records d’emissions de CO2 derivades de combustibles fòssils. D’una banda, molts països ja tenien un alt percentatge d’energia verda des de fa molt temps. Així, hi trobem els països alpins d'Àustria i Suïssa, però també Noruega, on, degut a les condicions geogràfiques, l’energia hidràulica sempre ha estat una font d'energia natural. Però també, Dinamarca ha ampliat enormement l'energia eòlica durant els darrers 20 anys. Fins i tot països com Espanya, els Països Baixos i el Regne Unit, l'energia verda està substituint cada cop més els combustibles fòssils. Els més cracks però l’Uruguai, sense ser rellevants tecnològicament ni amb grans recursos financers han aconseguit que el 98% de l’energia elèctrica provingui de fonts renovables.

 

Boom de renovables a Alemanya

Sembla que el somni de la transició energètica, d'una energia neta, neutral CO2  està enterrat entre Trump, Putin i la geopolítica mundial, però si hom analitza acuradament 2024 les energies renovables van tenir el seu millor any en molt de temps. Alemanya genera més electricitat verda que mai, i l'expansió de les fonts renovables continua. La proporció d'energia de fonts renovables en el subministrament elèctric va arribar al 59,0 %, la més alta de la història. I això que Friederich Merz va titllar els aerogeneradors de “lletjos” i de “tecnologia de transició” durant la campanya electoral i això que el model emprat a Alemanya és la transposició de la Directiva Europeua sobre mercat elèctric d'obligat complicament pels 27 Estats membres. 

Sobretot l’expansió de l’energia eòlica va agafar embranzida recentment malgrat l’excessiva burocràcia, oposició de col·lectius contraris i  els retards – de 4 anys des de la projecció fins al funcionament a ple rendiment -. Durant 2024 es van aprovar nous aerogeneradors amb una potència total d’almenys 14,8 gigawatts, gairebé el doble respecte a l’any anterior. La simplificació dels procediments administratius que la coalició “Ampel” va aprovar el 2023 ha ajudat definitivament.

Tot i que ja des del 2008 hi va haver un primer boom solar, aquest es va frenar el 2012, quan el govern negre-groc (CDU-FDP) va retallar les subvencions a la fotovoltaica. Ara, més d’una dècada després, el nivell d’expansió d’aquell moment s’ha tornat a assolir.

Cada cop més hores, la producció d’energia eòlica i solar supera clarament la demanda, i el preu majorista cau fins a valors negatius. Això vol dir que els compradors —per exemple, de l’estranger— reben diners per consumir l’excés d’energia procedent d’Alemanya. Per al pressupost federal, això suposa una càrrega de milers de milions d’euros

Boom de les bateries però també cicle Combinat.

Però la transició energètica no passa només per generar electricitat verda, sinó per poder-la emmagatzemar. Això és curcial per fer front a les anomenades Dunkelflaute – els periodes on no bufa ni vent ni fa sol. Durant aquestes fases – novembre de 2024 - , els preus de l’electricitat al mercat majorista es van disparar mentre entren en funcionament les centrals de gas i carbó. Fins a 20 gigawatts de noves centrals de gas vol construir  la coalició Schwarz-Rot fins al 2030, gairebé el doble que el govern de la "semàfor" per assegurar el submistrament a un preu raonable.

Per contra, quan bufa el vent i fa sol, la producció d’energia supera clarament la demanda, i el preu majorista cau fins a valors negatius. Això vol dir que els compradors —per exemple, de l’estranger— reben diners per consumir l’excés d’energia procedent d’Alemanya. Per al pressupost federal, això suposa una càrrega de milers de milions d’euros. Les fortes fluctuacions fan atractiu emmagatzemar l’energia durant les hores barates i tornar-la a injectar a la xarxa quan és cara.

Siemens Energy també veu un gran negoci en aquest sector. El conglomerat està planejant i realitzant sistemes d’emmagatzematge a gran escala per a la estabilització de la xarxa, que també es poden utilitzar en combinació amb parcs eòlics. Els de München es veuen com un proveïdor de sistemes, capaç de subministrar turbines, solucions de connexió a la xarxa i altres accessoris als productors d’energia. Els mòduls de bateria necessaris els compra Siemens Energy a la xinesa CATL. La fabricació de cel·les de bateria ha fracassa a Alemanya, tot ve de la Xina.

 

La Gran Contradicció: pugen les tarifes elèctriques

Les tarifes per a la xarxa elèctrica augmenten any rere any, i mai l'augment ha estat tan fort com el de 2024. Els llars privats pagaven el 2015, de mitjana, uns 6 cèntims per quilowatt-hora (kWh) a través de la seva factura elèctrica, però el 2023 ja van ser uns 9 cèntims. Enguany, els portals de comparació Check24 i Verivox preveuen un augment fins a 10,6 fins a 11 cèntims. Els preus de l’electricitat per mitjanes empreses ha pujat entre un 21% i un 65% depenent de l’ubicació. I no parlem de les indústries intensives: com més electricitat compra BASF a la xarxa pública més car li surt.

Tot i que els preus a la borsa elèctrica realment cauen quan els parcs eòlics i solars produeixen a ple rendiment, les tarifes de xarxa que augmenten constantment emportant-se una gran part dels avantatges econòmics.

Les altes tarifes elèctriques tenen tres causes principals. Financien inversions multimilionàries en noves línies, primes per a centrals elèctriques de reserva i indemnitzacions multimilionàries per a les instal·lacions d'energia renovable que s'han de desconnectar a causa de les limitacions de la xarxa. Abans la xarxa estava pensada per passar de la central tèrmica als consumidors i ara no funciona ben bé així.

El nou govern planifica tres mesures per fer una xarxa més eficient. Primer, elaborar una nova previsió per a la demanda nacional d'electricitat. Si aquesta és més baixa que l'anterior, disminuirà la pressió per amplicar la xarxa. Segon, la construcció ha de ser més barateta evitant cables subterranis costosos, i finalment,  utilitzar més eficientment la xarxa existent, connectant més instal·lacions d'energia renovable als mateixos punts d'entrada.

 

El repte alemany es connectar les instal·lacions de renovables del nord i est d’alemanya amb l’oest i el sud consumidor. Tot aquest redisseny de la xarxa és costós. A més a més, l’expansió de les renovables requereix que siguin rendibles pels inversors. Ambdós elements fan que l’electricitat alemanya a curt termini sigui relativament cara.

NOTA1: El creixement, el benestar i els llocs de treball es basen en una indústria forta", es diu ja al primer capítol del contracte de coalició. Però els preus de l'electricitat i el gas alemanys són massa alts per a la indústria. BASF i Thyssenkrupp , es tanquen instal·lacions. Per això hi ha una Política de subvencions: Per als grups industrials, els preus de l'electricitat podrien baixar d'uns 20 a uns 15 cèntims per quilowatt hora, i per aquells amb un consum especialment alt, de 11,6 a uns 6,6 cèntims. Les llars pagarien una mitjana de 36 cèntims en lloc de 42. Així ho ha calculat l'Institut d'Economia Energètica (EWI) de la Universitat de Colònia.

NOTA2: Cada tarda, els operadors de centrals elèctriques a Alemanya informen sobre quanta electricitat preveuen generar al dia següent i amb quines centrals. En aquesta planificació, anomenada Dispatch, les empreses tenen en compte els costos de les seves centrals i els preus que esperen per a cada hora d'electricitat. Després comença el gran càlcul: els operadors de xarxa de transmissió (ÜNB) comproven si la xarxa serà capaç de traslladar l'electricitat des dels productors fins als consumidors. Si es preveu un col·lapse, intervenen. El terme tècnic per a això és Redispatch.

Aquestes intervencions són cada vegada més freqüents. L'any 2014, els ÜNB (operadors de xarxa de transmissió) van ordenar uns 3400 Redispatchs, amb una mitjana de menys de 10 per dia. El 2022, la mitjana va ser de 35 intervencions diàries, i el 2023 ja va superar les 41. I com més cars siguin l'electricitat i els combustibles com el carbó, més car és el Redispatch. El 2022, aquesta despesa va arribar als quatre mil milions d'euros, i la balança per al 2023 encara s'està calculant.

NOTA3: També el 2024 Alemanya va ser importadora neta d’electricitat. En el balanç, l’any passat es van importar 28,5 terawatts hora més d’electricitat del que van exportar. Això correspon aproximadament al sis per cent de l’electricitat consumida. Ja el 2023, després de l’abandonament de l’energia nuclear, Alemanya havia importat més electricitat de la que havia exportat – per primera vegada des de 2002. Això no significa, però, que la seguretat de subministrament a Alemanya estigui en perill. Més aviat mostra que, en molts moments, l’electricitat procedent de l’estranger era més barata que la produïda al país. En principi, l’electricitat procedent de fonts renovables és més barata i fa que l’electricitat verda s’introdueix a la xarxa amb prioritat i fa que les centrals elèctriques de gas i carbó, més cares d’operar, no entrin en funcionament.

El comerç transfronterer d’electricitat no només garanteix preus més baixos de l’electricitat, sinó també la descarbonització del mercat elèctric europeu. Així, l’electricitat neta del nord d’Europa i l’electricitat nuclear lliure de CO₂ de França tenen una part significativa en les importacions d’electricitat alemanyes. Si fa sol o bufa molt vent, l’exportació d’energia eòlica i solar neta d’Alemanya cap a Polònia desplaça allà l’electricitat bruta procedent del carbó.

NOTA 4: El final de les nuclears. El 2011, la Unió i el FDP van segellar la sortida d’Alemanya de l’energia nuclear. «Tres centrals nuclears addicionals només influirien de manera marginal en el preu de l’electricitat» «L’estat de desmantellament de les nostres cinc centrals nuclears és, des del punt de vista pràctic, irreversible». El retorn de la nuclear esdevé completament una il·lusió econòmica si es parla de construir reactors nous.Encara queda un as a la màniga de la lobby nuclear. Els SMR són reactors modulars petits tenen una potència inferior a la de les centrals convencionals i es recolzen en la fissió nuclear. Suposadament són més segurs i més rendibles les cúpules de formigó; a més, flexibles en la producció d'energia i compatibles amb les xarxes elèctriques modernes. A tot el món, almenys 40 empreses i instituts de recerca treballen en aquests mini-reactors. Macron va incloure aquests mini-reactors tipus bonsai al seu paquet d’innovació “France 2030”.  Mireu Advanced Nuclear Fuels (ANF) amb combustible nuclear de disseny rus per abastir centrals atòmiques a Bulgària, Txèquia i Eslovàquia.

Geopolítica de la Intel·ligència Artificial

Inversions milionàries segons els estudis de Goldman Sachs: un 1B US$ en AI i una xifra similar s’invertirà en centres de càlcul per tot el món. Fins ara la AI simplificava processos, fa les empreses més eficients, les màquines més manegables, arxius accessibles així com un codi més segur però ara comença l’era de la Physical AI, on el que marca és el context i la capacitat de prendre decisions idealment sobre algun tipus de suport tipus fisic robot o el cotxe. Els pronòstics més optimistes sostenen que a final de la dècada es pot crear un AI general, AGI, un programa cognitivament igual que un ésser humà i que pugui aprendre, decidir o analitzar i fins i tot, ser creatiu per ell mateix. Els pronòstics pessimistes ja els coneixem: atur, recursos naturals exprimits, Estats arruinats, riscos socials i militars i finalment, bombolles especulatives...les estafes només es ponden fer en anglès, per que qualsevol altre idioma grinyolen.

USA: internet és el futur

Trump ha anunciat una inversió milionaria de 500.000 M$US de Open AI, Oracle, Softbank per fer una mega granges de data centers en un poblet de Texas. El projecte STARGATE construirà 20 mega servidors. Xips americans en data centers americans, no només es tracta de business sinó també de soberania tecnològica. L’economia del futur és digital però la guerra també i malgrat Europa no és cap amenaça, la Xina, si.

En “tres a cinc anys” la tecnologia estarà llesta per al mercat, segons Demis Hassabis, cap IA a Google. En pocs mesos, “tindrem un gran nombre de sistemes d’intel·ligència artificial que seran millors i més intel·ligents que els humans en gairebé tot” sosté el CEO d’Anthropic. Ben Buchanan, el comssionat en AI del govern Biden: el primer que arribi a tenir una super AI tindrà una avantatge significativa en ciència, economia i en defensa. Amb Trump ja no tenen cap restricció.

Estats Units té més 5.000 data Centers, es triguen entre tres i 6 anys en construir-ne un...no és tant fàcil, ni genera tants llocs de treball com sosté l’administració Trump però a més a més, hi ha problemes financers amb Softbank que financia a crèdit el Stargate. El consum d’energia també és bestial: el Stargate necessita 11 centrals nuclears per funcionar. Les renovables estan en una situació complicada als USA i  a més necessitarien triplicar l’energia nuclear fins a 2050...cosa que  és difícil. Meta està fent un central de cicle combinat a Louisana, Microsoft a Wisconsin i Musk a Tennesse amb emissió de gasos tòxics inclosa. I tot gràcies al fracking i els problemes que comporta. Com diu el CEO d’Nvidia, “això és un sector amb fàbriques de debò i les fàbriques necessiten energia”.  Amb tota aquesta necessitat d’energia s’està desenvolupant solucions basades amb l’Energia Atòmica com els SMR d’Amazon, petits reactors nuclears portatils o Google amb Kairos Power.

La Xina: Make China Great Again

El 20 de gener, la Xina va presentar tres AI capaços de competir amb ChatGTP. Programats en un temps extraordinàriament curt i, suposadament, sense tants calers. El millor d’aquests tres cervells porta el nom de DeepSeek R1. Trump ho va qualificar de wakeup call, un amenaça a la primacia tecnològica americana i animava a invertir més recursos.

DeepSeek fa servir un sistema de Mixture-of-Experts (MoE): quan el model d’IA rep una consulta d’un usuari, no s’activa tot el model, sinó només les parts que són necessàries per respondre aquella pregunta. Per tant és més eficient en recursos. DeepSeek també utilitza el reasoning  on a través d’una cadena de pensament per afrontar problemes més complexos mentre aprèn d’errors tal com fa ChatGTP.  El seu entrenament ha costat 5,5M€ mentre que el de ChatGTP 100M€, però no queda clar que inclou  la xifra, com tot el que ve de la Xina.

Corren rumors que malgrat la prohibició de venda de microxips a la Xina, s’aconsegueixen de contraban via Singapur, sobretot el model H100 de Nvidia clau per desenvolupar AI. Segons estimacions americanes han utilitzat 50.000 H100 per desenvolupar la AI. Segons DeepSeek ha utilitzat 2040 microxips model H800 i gràcies a les seves limitacions ha pogut desenvolupar una AI més eficient. Open Ai i Nvidia s’ha mostrat tranquils, tenen models potents a la cartera malgrat les turbolències borsàries.

En unes de les poques entrevistes al CEO de DeepSeek sosté:  diuen que la intel·ligència artificial xinesa va un o dos anys per darrere dels Estats Units. Però la veritable diferència rau entre l’originalitat i la imitació. Si això no canvia, la Xina sempre anirà a remolc.

Europa: qui vol treballar en un call center?

Von der Leyen va presentar a la cimera de París el seu pla per movilitzar 200.000M€ en AI, apostant per un partaneriat públic i privat per desenvolupar la tecnològia. Busquen un model similar  l’accelerador de partícules de Ginebra, CERN, on científics de tot Europa es posin a investigar. Macron també ha presentat el seu pla particular d’AI per donar resposta a Trump amb presència del primer ministre de la Índia que tem que el seu païs quedi com un simple proveïdor de xinesos i americans. Sam Altman compara l’era de l’AI amb l’electrificació o bé l’invenció del PC mentre escriu a Le Monde qui vol creixement i progrés ha de permetre la innovació una crítica clara a la regulació de la AI. Macron però té una avantatge en tot això: l’energia de les centrals nuclears per donar-hi suport, esperen posar-hi 250Gigawatts  per la AI (segons el Wall Street Journal el projecte no està assegurat ni tècnicament i financerament).

Els últims 8 anys el 70% dels models d’AI han sortit dels USA un 15% de la Xina i la resta, ja us ho podeu pensar. En cloud computing el 70% del mercat està representat per Amazon, Microsoft i Google. El competidor europeu té el 2% del quota de mercat. Malgrat tot apareixen iniciatives d’AI arreu del continent com Aleph Alpha o bé la francesa Mistral, moltes acaben o emigrant als USA o comprades per fons americans.

Dels 200.000M€ anunciats, tres quartes parts haurien de provenir del sector privat, d’empreses com Siemens, Airbus, Infineon o Spotify, a les quals von der Leyen ha proclamat ràpidament com a 'campions europeus de la IA'. El capital restant l’hauran d’aportar els estats membres. Brussel·les, per la seva banda, probablement es limitarà a 'reorientar i reassignar' fons antics.

Segons el CEO de Perplexity, els calers de la Von der Leyen estan mal gastat si es dediquen a fer centre de dades...Els USA sempre aniran per davant i més quan la  capacitat de càlcul esdevendrà  comodity en un futur pròxim com el petroli, l’aigua o el gas. Alemanya, França i Italia han de lligar la seva indústria – hardware-  amb el software, retenint talent i una legislació que protegeixi a la ciutadania i doni seguretat, això últim segons el CEO de Perplexity serà un gran avantatge.

No es tracta d’atraure empreses de microxips americanes a base de subvencions o bé fer centre de dades. No guanya el més ràpid sinó el més llest.

 

 

 

NOTA1: Les causes del retard ja les sabeu: energia massa cara per als centres de dades, mercats de capital i digitals de la UE poc integrats, i una burocràcia desmesurada: els desenvolupadors d’AI es troben que ha de complir protocols de riscos sinó de gestió de dades i servidors.  A la UE hi ha 100 lleis digital i 240 agències de control per empreses digitals.

NOTA2: La tecnològia ha permès a Ucrania resistir l’embat rus amb un fotimer més de soldats i els drons ucraïnesos han provocat que Rússia també hi aposti, la guerra s’ha convertit en una cursa per adoptar sistemes més intel·ligents.  AI, quàntica, drons i ciberseguretat són els quatre pilars de la defensa actualment. Els panzers i fragates perden sentit mentre que la sensòrica, les dades i la seva conexió amb els aparells militars és crítica. Software Defined Defense es titula. Les inversions privades en startups militars en els últims 4 anys s’ha multiplicat per 4  segons Mckinsey.

El sistema militar americà és massa lent en la producció i aprovisionament. Anduril vol canviar això amb drons kamikaze, submarins, tecnologies de vigilància així com sistemes defensa (tenen un base de dades amb tot tipus d’armament, crear amb 3D i temps real el camp de batalla, identificar amb metadata els objectes i recomanacions d’acció via AI.) . Capitalitzaicó de 28.000M€ i  en col·laboració amb Peter Thiel.

NOTA3: Aquest Nadal m’he llegit Poder y Progreso dels premis nobels d’economia d’enguany. M’ha passat una mica com La prosperidad inaudita de l’Edmund Phelps, no m’ha convençut malgrat que el llibre paga la pena llegir-lo. No tenen res a veure però tenen un punt en comú en el diagnòstic: com pot ser que enmig d’una revolució tecnològica de primer ordre com la què vivim, la productivitat és baixa. Per  Daron Açemoglu i Simon Johnson el problema  rau en el marc institucional on s’apliquen els avenços tecnològics: unes poques corporacions dominen, decideixen com s’aplica la tecnologia i com es distribueixen els beneficis d’aquestes tecnologies. La innovació tecnològica fa incrementar la producció per treballador, i generalment incrementa la demanda de treballadors  com per exmple la electrificació a principis de segle. Depenent, però, com s’apliqui la innovació tecnològica – automatització - pot ser que la Productivitat Marginal sigui zero, és a dir, una aportació adicional de treball no faci augmentar més la producció....Per exemple, la robòtica provoca un increment de producció per treballador però no incrementa la demanda de treballadors ni fa augmentar la productivitat marginal (el magatzem d’Amazon és un bon exemple ja que no crea nous llocs de treball) . Això si, fa incrementar els beneficis empresarials en detriment dels salaris. Una mica com un capitalisme manchesterià renovat.

Poder y Progreso és un bon programa electoral per l’esquerra i resulta evident que cal introduir competència en el sector tecnològic, el subscric en bona part però el llibre oblida una cosa i és que la tecnològia en si té un impacte per ella mateixa. És clar que el marc institucional afecta, però la tecnologia també. Recorda una mica les teòries econòmiques en les quals la dotació de recursos no importa....home, millor tenir carbó o petroli, que no tenir-ne. Si podeu llegiu el llibre de Lynn White sobre tecnologia medieval i canvi social. Em quedo més amb en Douglass North.