La batalla del cotxe elèctric

A la trobada del Forum Econòmic Xina Alemanya, Scholz ha tingut paraules de lloança cap a la Xina. Res de mal rotllo. En comptes de reduir la dependència Xina, la cosa no fa més que eixamplar-se: record d'inversió directa alemanya a la Xina al 2022 amb 11.500M€ mentre revisen les dades a l’alça pels anys 2020 i 2022 – però molt a l’alça 2.000M a 2021 i 4.200M€ al 2022 d’increment!)-. A la roda de premsa conjunta a la cancelleria no va està permesa les preguntes de periodistes.

Robert Habeck, el VizeKanzler Verd, pràctica bàsicament la política contraria amb un control de les inversions alemanyes a la Xina. La Ministra d’Exteriors dels Verds també és recelosa amb la Xina i tant la Cancelleria com els Ministeris són incapaços de posar en comú la política a seguir, ni quins riscos han d’assumir amb els xinesos. Aquests juliol, el govern alemany ha presentat la seva estratègia de seguretat amb Scholz al capdavant però també acompanyat per la ministra d’exteriors (Die Grüne), Defensa (SPD), Interior (SPD) i finances (FDP).  Un acte d'unitat mostrant la “força” de la coalició per presentar un informe de 40 pàgines sobre seguretat i no només militar sinó econòmica i política. El problema el tenen amb la Xina, la ministra d’exteriors parla de dilema: alhora són partners econòmics, competidors i rivals sistèmics.

El Kanzler Scholz i el SPD està enganxat tant pels empresaris com pels sindicats (800.000 llocs de treballs directes de la indústria automobilística). El primer ministre Xinès, Li Qiang va manifestar que les empreses alemanyes no veuen Xina com un risc i li diu a Habeck que no emprengui cap mesura de discriminació que pugui pertorbar la saludable relació econòmica – com podeu veure és una amenaça -. Habeck està vigilant el nivell de garanties a les empreses alemanyes que volen invertir a la Xina – ha denegat 4 operacions per import de 3.000M€ a VW  amb l’excusa dels pobres uigurs-. El missatge de Habeck a WV i BASF és més que clar: si les empreses volen anar a la Xina, sense suport del Ministeri d’Economia.

 

Primer Elon Musk i després el xinesos

Tres paraules marquen el futur del cotxe alemany, Build Your Dreams – BYD -. Una empresa de fabricació de bateries elèctriques que va passar a fer els millors cotxes.  Més d’un quart dels cotxes elèctrics matriculats a la xina són BYD i el segon fabricant després de Tesla. Enguany comencen a distribuir-se per alemanya.

BYD està omplint el forat que Mercedes deixa obert en els concessionaris, la relació qualitat preu, ho peta. Mentre Mercedes cada cop redueix l’oferta de cotxes mitjans i utilitaris, els cotxes elèctrics xinesos l’augmenten. Pels distribuïdors alemanys un negoci a l’alça. Arreu  apareixen imitadors de TESLA i amb l’augment de l’oferta de cotxes elèctrics, la guerra de preus és qüestió de temps. La situació recorda als setanta amb l’arribada dels cotxes japonesos.

La pregunta clau és com lluiten els fabricants europeus amb el xinesos. Només 29.000 cotxes de fabricants xinesos han estat matriculats a Alemanya al 2022, un 1,1% del mercat però això canviarà ràpidament quan apareixin 18 models de E-Autos de 8 fabricants diferents xinesos, entre ells BYD, Nio, MG o Aiways i que ja han passat les certificacions i no precisament amb mala nota.  Creix l’oferta i els consumidors tiren cap els E-Autos i els hi fot on estiguin fabricats si funcionen bé.

BMW, Mercedes i VW estan aterrits, un de cada 5 clients veu aquestes marques com els cotxes elèctrics del futur  i l’interès del consumidor està augmentant. Realment és un perill per Renault, VW, Stellantis ( Citröen...) que fan utilitaris en massa i poc diferenciats, on la fidelitat del comprador no és gaire alta. Audi, BMW o Mercedes estan més al marge, de moment per que el cotxe de BYD ha estat dissenyat per un antic enginyer d’Audi.

Mercedes ha degradat als seus concessionaris a simples distribuïdors, assumint els costos de distribució per controlar els preus i tenir dades dels clients. Paral·lelament ha incrementat la venda online fent la competència als propis concessionaris que havien estat partners estratègics històrics.  A aquests mateixos concessionaris arriben les empreses xineses que els hi fan la cort amb bons marges i exclusivitats geogràfiques mentre amplien gamma productes amb plaques solars o wallboxs. BYD vol entrar en negocis tradicionals de Mercedes com la flota de taxis d’Hamburg, ja que a partir de 2025, els taxis han de ser per llei elèctrics. Les flotes de Sixt ja tenen comandes de 100.000 cotxes xinesos fins d’aquí 2028. El que no han aconseguit amb el motor d’explosió ho volen  aconseguir ara amb l’elèctric.

 

Els alemanys perden la guerra a la Xina

Els alemanys han perdut la guerra del cotxe elèctric a la Xina: el 80% dels E-Auto venuts a la Xina són de fabricants xinesos. I el cotxe elèctric és molt més popular a la Xina que a Europa. No cal ser molt llest per fer un extrapolació a Europa encara que sempre apareixen els llestos de sempre que deien que mai es podria vendre roba per internet.

El CEO de NIO, William Li, és un tio tranquil, educat i que manté la situació sota control, tot el contrari que Elon Musk. La limusina ET5 s’ha venut igual de bé que C-Klasse, el A4i i el 3erBMW junts. Nio no només vol competir en segment Premium sinó també amb els utilitaris amb preus per sota de 30.000€ i dirigits al mercat europeu.

Molts executius alemanys estan acollonits amb la velocitat a la que avança tot plegat: al 2014 es va crear fabricant de cotxes Xpeng i amb poc temps ha desenvolupat un tecnologia i uns preus millors que els occidentals. BYD ha desbancat VW del primer lloc en vendes a la Xina. L’estratègia de tots aquests fabricants xinesos és començar a conquerir el mercat xinès per després exportar cotxes a tot el món.

La dependència xinesa de VW és aterradora, un 40% de les vendes es produeixen allà amb 3,2M d’unitats venudes a 2022 i 40 fàbriques. Com és un mercat amb forts marges, arreu del món s’estan fent noves inversions en noves tecnologies. La primera fornada de productors de cotxes elèctrics va quedar enterrada per la lluita de preus i l’excés de capacitat per que esperaven un mercat immens. Per aconseguir fer rendibles les fàbriques a llarg termini es necessita una capacitat al voltant del 80% per aconseguir economies d’escala i preus competitius. Només BYD i Tesla estan en aquests paràmetres i impulsen tot el sector del cotxe elèctric. 

A la Xina tothom frisa per un cotxe elèctric i triomfa el Seagull de BYD a 10.000 euros la unitat amb com a mínim 305km d’autonomia i amb la bateria de Natrium, un element molt abundant al planeta, que permet emmagatzemar electricitat i que en 15 minuts es recarrega el 80% de la bateria. El Sant Graal per la mobilitat en massa.

El xinos ja no només volen conduir sinó que volen tecnologia i cotxes autònoms mentre que l’error de VW ha estat no tenir una persona de la direcció general a la Xina. Del mercat xinès s’ocupava el director general personalment però amb el covid i tota la resta, han perdut nas de cap a on van les coses: han inundat el mercat del ID.4 i cap xinès el compra. Falta total d’agilitat i innovació, ja que  VW ha de produir  a la Xina pels xinesos i el cotxe ha de ser elèctric amb un software potent i funcionalitats tipus karaoke dintre del cotxe. A partir de 2025 VW vol llençar 7 nous models de cotxe elèctric a la Xina per no perdre pistonada.

NIO fa de pioner intentar agafar tecnologies en les que ningú hi creu i donar-li la volta: ha instal·lat 40 punts de canvi de bateries a Alemanya (1.300 punts de recarrega la Xina). Els costos són elevats però les avantatges permeten una recàrrega del cotxe elèctric rapidíssima. Vaja millor que Wallbox i dura 5 minuts. Aquest sistema ha enviat  NIO als números vermells amb 7.000M€ de vendes en perd 2.200M€. Fins on podrà aguantar NIO palmant pasta ho decideix el govern xinès...no és la primera “estrella del management” que pot baixar als inferns. De moment a la fira de Shangai, el CEO de Mercedes ha demanat una reunió amb el CEO de NIO. Els alemanys volen apendre dels xinesos.

 

La teoria dels partners i competidors és bullshit....els alemanys – i europeus – portem camí de perdre de la batalla de la mobilitat, cotxe elèctric, autònom i el que faci falta. La propera crisis econòmica no esclatarà per aquí, però tindrà conseqüències profundes de canvi de model econòmic a Europa. No resta gaire per que s’esgoti el model de vendre Audis al xinesos.

 

 

 

 

NOTA 1: Com entrar en el mercat Europeu: Great Wall porta des de 1984 i ara fabrica 1M de cotxes anuals amb les marques Haval i Wey és líder a la Xina. Des de München, terreny de BMW volen liderar la seva expansió a Europa. L’entrada al mercat europeu fa temps que està pensada. 2012 Planta a Bulgaria, 2016 centre de recerca a Hessen i fa poc s’ha donat a conèixer que busquen localització per la seu Europea a Alemanya o bé Est d’Europa. Per tot arreu apareixen notícies d’instal·lació de fabriques xineses, inclús als USA on BYD vol adquirir la fabrica de Ford a Saarlouis. Els Occidentals inverteixen a la xina i els xinesos a Occident. Mentre Tesla distribueix online, els xinesos busquen concessionaris experimentats, així GW ha tancat un acord amb la xarxa de concessionaris més gran de tota Europa, el suís Emil Frey , que juntament amb Mitsubishi i Subaru es posarà a distribuir els cotxes xinesos. 150 concessionaris que fins ara tenien ofertes de marques alemanyes. GW dona bons marges y Emil Frey ara s’ha de posar vendre els cotxes xinesos amb una supercampanya: Hello Germany!.  La companyia estatal SAIC ha seguit la següent estratègia per introduir-se al mercat europeu: comprar la llegendària empresa britànica MG que fabrica els cotxes de dues places, acords amb més de 1.000 concessionaris a Alemanya i una agressiva política de preus.

NOTA2: El CEO de Geely, fill de pagès i self made man milionari, va comprar Volvo i la va endreçar, després va entrar en el cotxe elèctric abans que els europeus i finalment ha creat un imperi multimarca que aguanta la comparació amb VW i ara toca la rematada tecnològica final. La seva ultima adquisició, la britànica Lotus, ja anunciat que transformarà l’empresa britànica per fabricar cotxes elèctrics amb una previsió de vendes anuals de 100.000 unitats. Lotus coopera amb proveïdors alemanys d’alt nivell i fins i tot ha contractat un dels dissenyadors estrella d’Audi i Bentley, així xucla el know how europeu i li posa la pàtina tecnològica xinesa per arrassar. Els xinesos són més ràpids implementant la tecnologia i tenen capacitat d’adaptació davant dels errors. A noruega ja són el 15% dels cotxes elèctrics de Geely. Nio MG i Polestar seran marques internacionals. Molts cops els clients nos saben que hi ha un productor xinès al darrera, després a nivell tecnològic la cosa xuta – inclús algunes funcionalitats millor que Tesla -.

 NOTA3: La política alemanya respecte a Xina és descordinada i poc consistent. Quan COSCO va entrar a la terminal del port d’Hamburg, Robert Habeck va afirmar que Alemanya havia de vigilar les inversions xineses. Alemanya no té calibrats els riscos que té amb Xina.

Ara mateix no és plausible un trencament amb la Xina ja que es presenten ofertes de cooperació, per tant és un partner sense el qual molts dels reptes globals no es poden solucionar. Alemanya és un mercat clau pels productes xinesos, és el primer importador, mentre que a la Xina hi ha instal·lades més de 5.000 filials d’empreses alemanyes. Moltes de les empreses alemanyes tenen un grau de seguretat dèbil en les seves operacions – comunicacions – mentre que en cas de pèrdua del mercat xinès esperen ajudes estatals. Tot això és important que sigui a nivell Europeu, no hi ha cap criteri per acceptar o denegar les inversions xineses...es fa tot plegat tal com va. La Comissió ja vol crear un altre comissió de seguretat econòmica. L’estratègia és reduir riscos amb la Xina: la primera acció és fer que cap país sigui proveïdor de més del 65% d’una matèria prima. També es discuteix la política industrial de regar de milions públics determinats sectors sense objectius clars i que al final pot ser un fre a la innovació.

NOTA4: Les barreres d’entrada UE bàsicament normativa, sistemes de seguretat, ABS, sensòrica no han estat cap impediment per aturar el desembarcament xinès.

NOTA5: El cotxe autònom. Tant a la Xina com als USA, el cotxe autònom comença a ser una realitat, les empreses com Waymo o Baidu ja comencen a tenir més que pilots pels carrers de San Francisco o Shangai ( Robot taxis) mentre que els fabricants europeus es concentren en petites millores incrementals dels assistents de conducció. Biadu ha tingut al tercer trimestre de 2022 1,4M de cotxes autònoms rodant per la Xina.

NOTA6: record una persona vinculada als programes de corporate venture de SEAT i explicava que li haurien de pagar molta pasta per tornar a fer un programa d’aquest estil.

Die Grünen s'estampen contra la realitat

 A Alemanya han fet una nova llei per una mort digna que requereix que tres psicòlegs certifiquin que el que s’acull, ho va fa amb totes les garanties. El problema és que la cita al psicòleg triga 1 mes a que te la donin i els avis  no tenen tant de temps. Aquí també som experts a manegar el BOE, el DOGC, BOAB per arribar a no se sap on...Els bons propòsits queden sedimentats pel joc polític, els interessos de la burocràcia, el dret administratiu o la desconnexió amb la realitat. Hi ha molta gent que està en contra de l’oferta i la demanda i el que és pitjor, alguns tenen poder i tot.

Els calentadors d’última generació.

A l’acord de coalició s’afirma que a partir del 2025 almenys el 65% dels calentadors de les llars alemanyes funcionaran amb energies renovables. El vizeKanzler, Robert Habeck, de Die Grüne diu que la mesura és tant important com la sortida de l’energia nuclear o la fi del carbó. El 50% del consum d’energia alemany es dedica a escalfar mentre que el 80% del calentadors utilitzen energies fòssils. Les emissions de gas s’han de reduir de 112Tn de CO2 a 67Tn pel 2030. Bàsicament, els objectius d’Emissió de CO2 alemanys no es compleixen pels famosos calentadors.

Encara no s’ha aprovat la nova llei (GEG Gebäude Energie Gesetz) però ningú sap a què atenir-se, ja que cada calentador costa de mitja 31.000€ mentre esperes la subvenció del 40%  - amb sort i retard segur - . Total, et costa el calentador 19.000€ però el problema arriba amb la instal·lació....com sigui un bloc de cases, noi, llepes segur, per que has de fer obra, posar radiadors nous, canviar finestres, la sortida del vapor al sostre...La meitat de les instal·lacions necessiten obres addicionals.

Comencem pel principi: no hi ha prous calentadors. Bosch ha enviat una missiva que fins d’aquí mínim 6 mesos no tindran existències. A partir de 2024 s’han d’instal·lar 500.000 nous calentadors. Els fabricants es freguen les mans i ja obren fabriques a l’Est d’Europa per cobrir la demanda. Han invertit 5.000M€ en la renovació dels calentadors. Fins i tot els americans s’hi foten, la multinacional Carrier a comprat una mittelstand – Viessmann -del sector per 12.000M€.

Seguim. Durant el primer trimestre s’han venut 91.500 calentadors, el doble que el primer trimestre de 2022...per tant, esperen arribar a vendre 400.000 calentadors nous. Això sí, ningú sap d’on sortiran els instal·ladors,  per que falta personal: experts en fotovoltaica, sistemes d’aire o bé punts de recàrrega. Falten 60.000 instal·ladors per posar tots els calentadors que preveu la llei.

Les subvencions. Des de 2021 es donen subvencions per fer les vivendes més eficients energèticament parlant: sostres, finestres, sòtans...La BAFA, l’agencia alemanya, que reparteix la pasta està sobrepassada, simplement no donen a l’abast. Es necessiten 4 mesos per començar a estudiar la sol·licitud de subvenció amb la qual cosa donen dues opcions als constructors, assumir el risc de no rebre la subvenció - sempre et falta un paper i a sobre té impacte fiscal - o passar de la subvenció.

El problema no són només els calers que has d’invertir, sinó que la llei gravarà amb  impostos als que emetin CO2 – els calentadors antics - ,  i això pot significar per una família que consumeixi 20.000Kw,  seran uns 1.500€ addicionals anuals. Com veieu, estem indefensos davant els buròcrates i xupatintes, no hi ha escapatòria. Vaja, com agafar el cotxe a Barcelona.

La gestió política dels calentadors

Al 24 de març de 2022 es van reunir els representats de la coalició SPD, Die Grünen i els liberals del FDP per discutir sobre la nova llei. Van reduir el preu de benzina en 9€ i van dir que el 65% dels calentadors que es venguessin a partir de 1 de gener de 2024 fossin alimentats amb energies renovables. Qui no estigui d’acord és amic de Putin mentre sonava per primera vegada  la paraula calentador tèrmic a Alemanya,  que és com una nevera però al revés amb una major eficiència en el consum d’energia.

Responsable directe de tot el desastre és el fidel secretari d’Estat de Habeck, Patrick Graichen,  que ha acabat de dimitit no per la famosa llei sinó per nepotisme: volia col·locar un amic seu a l’Agencia Alemanya de l’Energia i va donar una subvenció de 600.000€ a una associació on la seva germana hi treballa. Economista que venia del ministeri de Medi Ambient i molt capaç redactant lleis però poc capaç de generar consensos: veu les empreses com a enemics. En una reunió amb els managers de les companyies municipals d’electricitat, va lloar les virtuts de la calentador tèrmic i va ensenyar les cartes: Les companyies municipals  han de ser desfer-se de la xarxa de gas.

Aquestes companyies municipals de gas, electricitat....són importants per que són les que financen piscines i centres esportius als pobles alemanya, i així molts polítics se sostenen en el poder però clar la influència també és bidireccional i tenen una forta influència alhora de representar els seus interessos.

Habeck i els seus s’han mostrat impermeables a arribar a  acords amb el sector immobiliari així com les empreses energètiques. Habeck no tenia gaire temps entre el gas liquat i les centrals atòmiques fins que tot això ha esclatat. Al Gener el seu secretari d’Estat es va reunir amb els empresaris immobiliaris i els va calmar explicant les bondats de la nova llei i donat-los moltes opcions. Al febrer s’envia l’esborrany de la llei al SPD i FDP i salta la bomba: les obligacions dels propietaris a realitzar el canvi  no és políticament sostenible pels liberals.  I aquí comença l’embolic, per protegir-se, els verds parlen de les subvencions en funció de la renda del ciutadà...cosa que crearia un infern burocràtic de difícil gestió. La cosa crema i el Das Bild titula en portada que Habeck vol prohibir el gas i el gasoil i mostra un esborrany de la llei.

El poeta de Haikus comença a aparèixer emprenyat, i això que la política de comunicació dels verds es basa en posar l’altra galta i no generà mal rotllo. Habeck sosté que Die Grünen no ha de ser l’únic partit que defensa el clima i acusa al SPD i el FDP de fer-li el llit i de subordinar la lluita contra el canvi climàtic a altres objectius.

Total, sis rondes de secretaris d’Estat per xerrar de calentadors i presentar alguna cosa decent al Bundestag. Finalment, s’aprova l’esborrany i es passa a les associacions empresarials amb una major obertura de tecnologies, excepcions i períodes transitoris. Tot manegable però hi ha dos errors en la construcció de la llei: els ajuntaments són els que han de decidir quina tecnologia s'ha d'utilitzar per calentar i en funció d’això els ciutadans decidiran quin calentador han de fer servir. L’altre error de construcció de la llei és la qüestió social: qui es subvenciona i com.

Com més cacau amb el tema dels calentadors pitjor per Habeck i això ho aprofitar el FDP que juga a torpedejar la llei amb certa aquiesciència del SPD que vol limitar l’acció dels verds sense semblar un coalició d’inutils. El bon rotllo s’ha acabat.

 

NOTA1: Die Grüne. Ho tenien tot, el Zeitgeist anava a favor seu: la defensa de clima s’ha transformat en eix central de discussió social però comencen a generar escepticisme tant a fora com a dins del partit. La falta de resultats fa emergir les tensions internes, els radicals pressionen mentre Die Grünen està atrapat al govern de coalició. Els verds se senten enganyats per Scholz que vol defensa del clima sense masses renuncies per que no vol oposicions socials fortes, de fet han tret els objectius sectorials de construcció, automòbil i mobilitat. A les eleccions regionals, Die Grünen cauen de forma notable: la última a Bremen amb una caiguda del 5% mentre a Berlin només han arribat al 18%.

NOTA2: SPD La seqüència és aquesta: Scholz frena els verds mentre els liberals del FDP disparen. Així fa temps que s’espera una llei sobre el transport. Die Grüne torna a aparèixer com un grup de radicals enfadats que només tenen el tema de la defensa del clima a la boca... mentre que el SPD apareix com el partit de govern. Es posiciona per sobre del conflicte i Scholz no vol enviar el SPD a l’infern radicalitzant-lo en la qüestió climàtica però tampoc poden aparèixer com el que refreden.  La línia és molt fina. La situació política alemanya està enrarida per que entre tant embolic, punyalades i desconfiances, sembla que no es governi i això pot passar factura a Scholz. La fiabilitat és un valor alemany.

NOTA3: Ja fa temps que es fan instal·lacions geotèrmiques i grans projectes amb bombes tèrmiques per blocs de cases, també hi ha formes alternatives de calentar-se amb fusta de la neteja dels boscos...Malgrat tot ser tant atropellat el canvi energètic és imparable.

A München han fet la central geotèrmica més gran d’europa que subministra aigua calenta i calefacció a 80.000 persones i que llença una pipeline 3.000metres sota terra i que només consumeix l’aigua del circuit. Ni una gota més. A Hamburg 250.000 persones depenen d’una parell de centrals de carbó que s’han de desendollar mentre desenvolupen un sistema per aprofitar la calor emesa per la indústria (EnergiePark): aprofitar la calor de forns industrials, reaccions químiques...tot amb modernes turbines que poden portar gas o bé hidrogen amb un turbina industrial de Siemens SGT-800. Totes les cases lligades a la xarxa queden automàticament descarbonitzades. Mig Hamburg està aixecat.

Finesos, suecs i noruecs han instal·lat 1.000 vegades més calentadors per cap que Alemanya. A Dinamarca està prohibit utilitzar calentadors de gas i gasoil des de 2013. Un 40% de les cases ja ni utilitza combustibles fòssils per escalfar-se – i baixant en picat les pròxims anys - mentre que alemany són 2 terços encara.

 NOTA 4:El ministeri d’indústria són molt llestos i clar calculen la inversió i l’estalvi d’energia que propocionarà la nova llei i l’excel ho aguanta tot: surten 8.000M€ contra 11.000M€.

Requiem pel Credit Suisse

Quan vaig viure a Madrid fa 20 anys, el meu amic Miguel es va trobar un col·lega seu a Malasaña que ens va convidar a la seva piscina. La mare era agent immobiliari, tenia en cartera una casa amb piscina....a Madrid si no tens piscina a l’estiu, ets un merda, literalment. Ni que sigui en una urbanització de la M40. Total, que vam anar a la piscina. Mentre anàvem amb cotxe, el paio explicava aquí viu Felipe Gonzalez, per allà en Botín...de les cases només es veia el sostre després d’una tanca i una bona fila d’arbres. I arribem a la casa. Mai a la vida he vist una cosa igual.....el rebedor feia literalment 300m2 d’on sortien dues escales el·líptiques amb balustrades cap al distribuïdor de dalt que es dividia en dues parts. A baix, a l’esquerra, vivia el servei amb cuina i habitacions. La dimensió i el nivell d'ostentació sobrepassa de llarg els palauets de Pedralbes i les viles suïsses.

167 anys de gestió diligent a les escombraries

El President del Consell d’Administració del Credit Suisse no volia ser descortès amb els Qatarís així que va acceptar la invitació per veure la final de mundial amb Elon Musk. Un paio educat tenint en compte que en aquells moments el Credit Suisse perdia centenars de milers de milions de dòlars.

A la roda de premsa d’anunci de la fusió amb el seu rival històric, UBS, el President de Credit Suisse es queixava de la mala sort, del twitter i del canvi de conjuntura. Clar, les decisions dels últims 15 anys no compten per res i així s’han carregat 167 anys d’història d’una casa que va finançar el ferrocarril suïs i el tunel de Gotthard impulsat pel gran Alfred Escher. Va ser un dels dos bancs suïssos que va sortir net de la crisis dels anys trenta.

Des de fa més 30 anys els suïssos ja no estan identificats amb Credit Suisse, a partir de la seva internacionalització, bona part dels executius van deixar de ser suïssos i els accionistes també. La creença de que podien internacionalitzar-se i competir amb Wall Street que durant els 80 i 90 va ser errònia, tenint en compte les limitacions de Suïssa com a país. La lluita interna entre la cultura bancaria germànica i la anglosaxona ha estat viva dintre del Credit Suisse. Històricament, el Credit Suisse ha estat bo en finançament d’infraestructures, crèdits a empreses i famílies i en gestió de patrimoni mediocre. Els anglosaxons estan per la gestió de patrimoni més arriscada i en banca d’inversions de la qual els suïssos no tenen una tradició amb la que poguessin competir.

 Com hem arribat aquí?

De la crisis del 2008 va sortir amb grans pèrdues però al contrari que UBS que va rebre ajut estatal va arribar un cavaller blanc a l’accionariat, Qatar....però tenia trampa: va comprar accions amb préstecs procedents del propi CS (!). La no intervenció estatal va portar a no acceptar les conseqüències de la crisis de 2008 amb una clara similitud amb el Deutsche Bank. Ambdós van continuar amb negocis de risc. La diferència és que la multa que li van fotre les autoritats nord americanes al Deutsche Bank, el van fer recapacitar, per que van veure la mort molt a prop. El Credit Suisse va continuar. Aquí apareix el CEO americà de Wall Street, Brady Dougan amb ganes de competir amb els grans bancs americans de la banca d’inversió. La teoria és la següent, com tothom surt del negoci, més mercat per nosaltres.  “All in” com diuen al poker.

Com que els europeus anaven a regular la banca d’inversió inundant-la de provisions i exigències de capital, els feia menys competitius que els americans. Un oceà blau. La gestió de patrimoni, un clàssic suïs, va ser menystinguda per l’amic Brady.

El President del Banc, el tenien per dèbil i poc competent: havia subvencionat el festival de cinema de Zurich que porta la seva dona. Es va carregar a l’amic Brady amb una indemnització de 9,7M CHF però la cosa no va millorar...va posar un més llest, Tidjiane Thiam que entenia millor el PR – Public Relations pels no familiaritzats amb l’argot -  que no la banca d’inversions. D’aquests n’hi ha un fotimer i passa el que passa...va dividir la banca d’inversions en tres àrees regionals: Àsia Pacífic, Suïssa i Internacional mentre que les divisions sectorials se sumien en el caos. Per millorar els marges del Wealth Management, el va reestructurar desplaçant els costos a la banca d’inversions. Després arriba l’embolic dels espies i persecucions amb cotxes per Zürich ja que volien evitar que el gestor estrella Iqbal Khan marxés a UBS. Es veu que CEO i gestor s’havien pegat físicament mesos abans en una festa privada en una de les Villes més exclusives de Zürich – anaven borratxos i la dona d’un els va haver de separar -. Hi va haver un suïcidi pel mig d’un dels caps de seguretat en tot l’embolic.

Els CEO's que van seguir, van continuar competint amb la banca d’inversió en comptes de concentrar-se en el Wealth Management. Tot el contrari que UBS, liderat per Axel Weber antic president del Bundesbank. Al 2021 va ser la última oportunitat de salvar el banc però tant el CEO,  Gottein com el gestor de patrimoni, Antonio Horta Osorio volien manegar un gran banc. Van seguir Lehman i Kroster, dos que es coneixien de temps i membres de la màfia de Zurich, grup que es donava suport en l’escalada i aprofitaven l’avinentesa per fer negocis. NOTA: Això de la màfia de Zurich no ho dic jo, sinó la premsa alemanya.

És difícil endreçar el errors a partir d’aquí, retorn de 6.000M CHF a inversors privats per ficar els seus calers en un fons Greensill de banca d’inversions que eren bàsicament porqueria o bé les pèrdues de Archegos per comprar accions a crèdit amb 5.000M de pèrdues. 500M de multa per suborns a Moçambic, els Suïs Secret amb negocis de rentat de calers de criminals de guerra, narcotraficants o traficants de persones. El cas d’un narcotraficant búlgar o l’expresident de Georgia són força sonats.

L’últim intent de fer decent la banca d’inversions va fracassar amb la contractació de l’americà Michael Klein després de comprar el seu txiringuito financer per 175M$ passant a ser el CEO de la nova unitat, del negoci americà i el CS First Boston. Tres CEO's en un.  Res d’incompatibilitat ni conflicte d’interessos.

 

Sobre diner mullat, no s'hi posa diner bo.

El rati de capital (CET-1) de Crèdit Suisse finals de 2022 era dels més forts amb un 14,1% , molt per sobre de la banca alemanya,  i amb líquidesa, el Credit Suisse ha petat per que no pot suportar la pressió de la fugida de dipòsits (10.000M CHF) per la pèrdua de confiança. A desembre de 2022 ja s’havien retirat 110.000M CHF de la gestió de patrimoni.

Amb la política de tipus d’interès a zero, bancs i inversors han orientat els seus portafolis a la renda fixa – no es requereix fer ampliacions per assegurar la inversió - , però amb la pujada de tipus es veuen obligats a reestructura el seu portafoli i vendre amb pèrdues bons si es que troben comprador. El canvi en tipus d’interès els ha enganxat a peu canviat i amb grans pèrdues. Un CEO d’un banc ha de conèixer els riscos de la seva cartera i valorar-los d’acord el moment del mercat per tenir credibilitat davant de treballadors i clients.

El gran rival, UBS, s’enduu la peça per 3.000M CHF, el SNB posa 100.000M CHF en forma de deute i provisió de fons i com edulcorant, UBS obté 9.000M CHF en garanties per possibles pèrdues. Tornem a la mateixa història: els problemes de regulació i el too big to fail, el risc moral s’incrementa amb el mega banc resultant de la fusió. La equació de canvi de 22,5 accions de CS per 1 d’UBS és discutible però no un desastre. Els que llepen són els tenedors de deute subordinada AT-1.

Els accionistes d’UBS ni se’ls hi ha preguntat si volien la fusió, l’Estat suïs ha ordenat. Els tenedors de deute AT-1 s’han quedat sense res. El banc central europeu s’ha afanyat a dir que la deute subordinada va després dels accionistes quan hi ha concurs de creditors. La pregunta ara és qui tenia AT-1 del Credit Suisse i que passarà amb aquest tipus d’instrument, ja que la majoria està en mans d’inversors institucionals, bancs o gestors de patrimoni. Els del Commerz i el Deutsche Bank ja s’han afanyat a dir que estan nets de AT-1.  Segons sembla aparts dels 16.000M dels CHF, hi ha 250.000M€ en Deute Subordinada al mercat. Nova valoració de riscos.

El BCE posa pasta per que els bancs europeus no es quedin sense dòlars. El BCE s’està mirant diàriament, en comptes de setmanalment, les liquidacions en dòlars, conjuntament amb els bancs centrals de UK, Canadà, Japó i Suïssa.

Els pròxim bancs a patir seran europeus o regionals que han finançat paper de l’Estat a llarg termini amb calers a curt termini i necessiten liquidesa en dòlars. Una major regulació i capitalització no resolen la pèrdua de credibilitat d’un banc. Es necessita liquidesa. Haurem de viure amb més inflació de la que voldrem.

 

 

NOTA1: Els ex-CEO de Credite Suisse i UBS, Oswald Grübel, una llegenda dintre del sector financer, qualifica la fusió entre UBS i Credite Suisse com errònia. SNB hauria d’haver comprar el CS, com a Banc Central compra un fotimer de paper – accions -, només als USA per imports de centeners  milers de milions. Reestructurar el banc amb gestors externs, fer-lo rendible i tornar-lo a borsa. No és un procés excepcional, i ningú coneix els motius pels quals el SNB no ho ha fet, per que per l’economia suïssa és bo tenir un parell de bancs.

 

NOTA2: No ha ajudat gaire que la SEC hagi interposat un recurs pels exercicis 2019 i 2020 dos dies abans de la presentació de resultats anuals . El Credit SuÏsse hauria d’haver fet públics els resultats independentment del requeriment de la SEC en comptes d’amagar el cap sota terra. Igualment les declaracions a la tele de l'executiu del Saudi Arabia National Bank dient que no posarien més calers a CS tampoc va ajudar gaire. La crisis de liquiditat ha estat superràpida i pels bancs europeus han corretgit la gran pujada que porten des d’octubre de 2022.

 

NOTA3: Els “Treasuries” els bons de deute americans, eren un actiu de primera classe fins que pugen els tipus i el SVB no troba compradors. Els americans ara mateix, treuen calers dels bancs regionals i els posen en els grans amb l’esperança que si les coses van mal dades, siguin rescatats. Inclús a l’eurozona s’han mogut calers dels dipòsits al mercat financer amb l’esperança de rascar algun punt de rendibilitat. Segurament no per la pèrdua de confiança.

La M3 a l’eurozona

https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/annex/ecb.md2302_annex.en.pdf

NOTA4: Estadístiques d’endeutament del BIS: l’endeutament d’empreses a Espanya s’ha reduït un 34% des de la crisis del 2008 i l’endeutament de les empreses italianes és el més baix de tots, més baix que les empreses alemanyes. Japó ja sobrepassa el 400% deute/PIB però les seves empreses estan poc endeutades mentre que a SuÏssa supera el 300% i passa a la inversa, són les empreses suïsses les que estan molt palanquejades.

https://stats.bis.org/statx/toc/CRE.html

España va bién, USA va mal 😉.

NOTA5: La compra per part d’UBS fa contents als seus directius però pels treballadors serà dur, només els més bons i aquells que es tenen per bons – noteu la diferència – sobreviuran.

Els bancs centrals contra el sector financer.

Isidru, fill d’un centurió romà es va convertir al cristianisme i va rebutjar la vida militar romana. Va anar pul·lulant per tota l’imperi i a les muralles d’una gran ciutat es va trobar amb un pobre home que es tremolant de fred. L’Isidru va treure l’espasa mentre recordava una homilia de Sant Josep Vilarasau on recordava: on hi ha diner mullat, no s’hi posa diner bo, però no en va fer cas i va seguir els seus bons sentiments cristians. Va agafar l’espasa, va tallar la seva capa i la va compartir-la amb el pobre home...que es va posar molt content. Al matí següent, quan l’Isidru es va llevar, va veure que la capa estava complerta. D’aquest miracle en va sortir santificat i amb un gran grup bancari amb vocació universal.

Els Bancs Centrals contra el Sector Financer

La política de la FED des dels noranta ha estat baixar els tipus primer i comprar paper després per mantenir el tipus a llarg baixos. Paral·lelament, han pujat els preus de qualsevol actiu: cases, accions, bons... Aquesta estratègia de comprar paper, la posen en marxa els americans al 2008 i els Europeus al 2015 i ara estan tots atrapats amb la pujada de tipus mentre els balanços de la FED i el BCE no paren de créixer. S’encunya el concepte de Fidom, la dominancia financera: els sector financer ha estat regat amb molts calers i durant molt de temps, i ara qualsevol canvi pot ser catastròfic per l’economia. Els actors econòmics s’han acostumat a que el Banc Central posi calers quan hi ha caigudes del preu dels actius.  

Fins fa poc, tots els banquers centrals es mostraven ferms en la lluita contra la inflació mentre es conjuraven contra els errors dels anys setanta quan no s’ho van prendre tant seriosament i després van haver de prendre mesures dràstiques. El problema és que una pujada com la Paul Volker es carrega el mercat de renda fixa -i el sector financer- per que amb el volum de deute actual - tant als USA com Europa - serà difícil que els Estats i Sector Financer no llepin.

La compra de paper – sobretot deute de l’Estat - ara mateix ha passat al final de llista. Aquesta compra de bons estatals per part del BCE era comprat a les grans asseguradores alemanyes que tenen el 80% de la seva inversió creditícia en renda fixa. En la gestió d’actius, la venda valida la teva inversió inicial. Si el comprador en última instància són els bancs centrals, els preus dels actius pugen...Aquesta dinàmica es va trencar el dia que va aparèixer la inflació. Si pugen els tipus, baixa el preu del bo i si hi ha un bankrun i s’han de vendre els bons...és molt probable que no hi hagi compradors i si no que li expliquin al Silicon Valley Bank.

Els balanços dels bancs centrals exploten - el deute públic al Balanç de la FED s'ha doblat des de 2020 a 6B$- , els nivell d’endeutament són superiors al 2008  i la inflació a Europa  -descomptant aliments i energia- està al 6% lluny de l’objectiu del 2% del BCE. Aquest és el panorama. Lagarde ja ha moderat la seva lluita contra la inflació: estem preparats per proveir el sector financer de liquidesa. El Banc Central Suïs també s’ha fet la foto amb la fusió entre Credit Suisse i UBS. Estem en una trampa perfecta i la confirmació de tot plegat la tenim en les declaracions de Lagarde: no hi ha cap trade off entre estabilitat de preus i sector financer. Què voleu que digui la pobra dona però ja veurem qui és el guanyador: la inflació o el sector financer.

 

Això no té res a veure amb la caiguda de Lehman!!!!

El president del Bundesbank, Joachim Nagel, ja ha dit al Financial Times que el BCE ha de lluitar contra la inflació i pressiona per pujar tipus a la trobada de maig.  Powell, no vol passar-se de llest i modera la pujada de tipus amb l’avantatge que la inflació no li creix tant. La desregulació dels bancs regionals i el lax control per part de l’amic Trump poden embolicar la troca a Powell i la FED. Inquietant són les dues senyals que envia la FED i el govern Biden: pujada moderada tipus 0,25% i l’ampliació de la garantia de dipòsits per sobre dels 250.000$.

Mohammed El-Erian, ex-cap de PIMCO, li fot la culpa a la FED per no actuar més ràpidament a principis de 2021 quan tothom parlava que la inflació era transitòria - inclòs de Guindos -. A març de 2022 la inflació estava pel sobre del 8% i els tipus quasi a zero. Els bancs centrals han reaccionat tard a la inflació i ara han de pujar els tipus més agressivament. L’acusació més greu pel BCE i al seu economista en cap, l’irlandès Philip Lane per naiv amb la teoria que les crisis enforteixen a Europa, si però a costa d’una muntanya de deute.

El BCE espera que amb la pujada de tipus es pugui refredar l’economia i controlar la inflació. De fet, amb el shock bancari s’ha pujat els tipus interbancari i els bancs es miren amb lupa la seva cartera de crèdits, especialment els immobiliaris tant de promoció com hipotecari. Vonovia, la principal immobiliària alemanya, ha d’emetre bons al 5%. Fa poc anaven al 1,5%. I clar, qui es posar a construir els 400.000 pisos que falten anualment a Alemanya amb aquests tipus per no parlar del sanejament de vivendes i la instal·lació de renovables. De fet, l’Estat alemany no troba comprador per la seva participació a TenneT, distribuïdora d’energia holandesa.

A Nova York s’utilitzen el 30-50% de la superfície d’oficines mentre que a San Francisco un 80%.  Baixa el preu del lloguer i el preu dels immobles mentre pugen els tipus. Molts sospiten que és la pròxima peça del dominó i el que està enganxat en això és el Deutsche Bank i els bancs regionals americans que s’han dedicat a finançar les oficines americanes. La baixada a la borsa del Deutsche Bank és degut probablement la seva exposició al sector immobiliari americà i no a cap atac d’un Hedge Fund. Aquí no hi ha la famosa paquetació d’hipoteques i tot plegat....Es parla de la S&L crisis: savings and Loans crisis de finals dels 80 que es va emportar per davant 1.000 petits bancs locals.

 

La FED ens ha posat en un Trilema: no podem baixar la inflació, sense provocar un recessió o bé implosionar el sector financer. No us perdeu el pròxim capítol amb Credite Suisse 😉

 

NOTA-1: El Silicon Valley Bank va perdre 42.000M$ de dipòsits en un dia. 

NOTA0: Scholz afirmava al Handelsblatt que els estalvis dels alemanys estan segurs al bancs. La declaració per si mateixa, posa nerviós. Massa deute i poc capital mentre que els lobbies bancaris han aigualit la reformes de Basilea i gràcies a Alemanya no hi ha un procediment comú per liquidar bancs en crisis a l’Eurozona.

Article de Jose Manuel Campa i Basilea III

https://www.ecb.europa.eu/press/blog/date/2022/html/ecb.blog221104~34240c3770.en.html

 

Nota1: Discurs del Powell de 7 de març

https://www.federalreserve.gov/newsevents/testimony/powell20230307a.htm

 

Nota2: Article d’un dels millors economistes alemanys a Princeton.

https://www.imf.org/en/Publications/fandd/issues/2023/03/rethinking-monetary-policy-in-a-changing-world-brunnermeier

NOTA3: Paper del IMF 2012: sobirania financera via moneda pròpia....tornar al Banc d’Espanya

https://www.imf.org/external/pubs/ft/wp/2012/wp12202.PDF

Tots a l'atur....Here come's ChatGTP

 La setmana passada vaig parlar amb uns artistes digitals: joves a la trentena, preparats, amb idees, viatjats...bons nanos que gestionaven amb una consultoria de NFT i art digital. Em van venir amb una idea de negoci basada en la seva angoixa personal: els drets de les imatges que utilitza la intel·ligència artificial alhora de crear-ne de noves. Això té sentit a nivell de business pagar pels dret de propietat intel·lectual alhora d’entrenar els algoritmes però això anava més enllà: el seu negoci com a creadors, s’ha acabat. Literalment. Era com veure en directe una treballadora tèxtil l’any 1983.

Bofetades al Sillicon Valley

En els últims 15 anys ningú ha disputat seriosament el lideratge de Google, fa 25 anys quan es va escriure el business plan a la Universitat de Standford. S’han cremat milions de dòlars i també s’han guanyat però el que s’ensuma ara és una nova revolució tecnològica i no ve de Google precisament.

Hi ha forces científics que es miren això de la AI com una cosa per  freaks. Ara  mateix, s’ha utilitzat l’AI de forma desendreçada i per fer inferències “simples” tipus detectar el càncer de pell, esquerdes en una turbina, controlar plagues a través d’imatges captades per drons però incapaç de fer quelcom més humà....L’irrupció de DALL-E i el Chat GPT representen un canvi fonamental.

Chat GPT no té personalitat, no pensa sinó que dona resposta en funció de la informació que té. De fet, és un mestre en creació de cadenes d’associacions: després d’un substantiu busca quin és el predicat més comú que segueix. Els erros que genera són per Open AI per uns són malalties infantils, mentre altres diuen que es un errors fonamentals del sistema.  Les persones també generen errors.

Tot això ha provocat que les estratègies empresarials  de Google o Microsoft s’hagin de refer a marxes forçades. Ambdós empreses es repten als mitjans de comunicació: el CEO de Microsoft diu Google és un gorilla de 800 lliures de pes i anuncia una inversió milionària a Open AI. Google ha desenvolupat Bard i LaMA per passar del buscador simple a un que doni respostes a preguntes complexes.  Google està innovant amb les ulleres, que a través d’Android permet amb el reconeixement edicificis o productes.  El google maps serà immersiu ja que transforma imatges en 2D en 3D. Les ciutats les podrem veure en 3D. El live View et guiarà fins lavabo més proper. Però el Chat GPT l’interpel·la directament.

Hi ha una guerra muntada al Sillicon Valley. Google està en estat d’alarma: des del 2019 Larry Page i Sergey Birn estan fora de la direcció de l’empresa i ara se’ls torna a reclamar. El CEO exigeix als seus enginyers 4 hores més de treball a la setmana per millorar el ChatBot intern Bard. L’acció de Google va caure un 9% abans de la presentació del seu nou ChatBot.  Però hi ha altres actors en aquesta pel·lícula com Amazon que permet utilitzar la seva intel·ligència artificial per que es pugin fer més aplicacions i sigui utilitzada per tercers. Zuckerberg presenta Llama que el seu model de llenguatge, que serà el més llest i el més intel·ligent de tots...només l’anunci, ja ha generat una gran expectació.

 

Geopolitica de la AI: dades contra persones

Els ex-CEO de Google fa una conferència on parla del “ask for forgiveness, not permission” davant d’un auditori no precisament de joves programadors sinó de militars. El impacte geopolític d’aquesta tecnologia es aterrador. El ex-CEO de Google, Eric Schmidt, assessora al Pentagon en temes d’AI i en parlar com si fons una arma química: creure que les democràcies occidentals utilitzaran l’AI per fer el bé és més que naiv. Pot haver terroristes que entrin en bancs de dades biològics i identifiquin virus mortals, el llenguatge natural pot manipular més que twitter i polaritzar encara més l’opinió pública o que es puguin caçar uigurs a la Xina amb el reconeixement d’imatges.

Mentre occident es posa regular, per Peking és raó d’Estat. El 2016 és el moment Sputnik pels  Xinesos: Google va guanyar al campió de Go – el jocs d’escacs asiàtic – sense cap mena d’esforç. Qui ens guanya en Go, és un perill, es va dir Xi Jinping. A partir de març del 2017 es quan apareix la paraula AI en el Congrés del PCCh seguit d’un fotimer de zeros. Es van proposar dominar la tecnologia  al 2030...actualment hi posen uns 13.000M$ en intel·ligència artificial, pujant i amb el suport del partit. Les camares de seguretat a qualsevol ciutat xinesa permeten identificar la gent amb mascareta i tot...i això que els xinesos s’assemblen molt. A Xangai et multen de forma automàtica, si l’algoritme detecta que has fet alguna infracció.  De moment una gran majoria d’algoritmes d’AI venen dels USA però ben bé no se sap el que s’està coent la Xina, per que de fet té el banc de dades més nombrós alhora de reconèixer cares i les veus encara que tinguin accent de les províncies més remotes.

En el discurs de nadal de Xi Jinping del 2018 tenia tres obres a la lleixa del darrera: el Capital, les obres escollides de Mao i el Master of Algorithm de Pedro Domingos. El portuguès ensenya a la Universitat de Seattle i veu els americans més avançat que els xinesos però no massa més, mentre afirma que la intel·ligència artificial provocarà greus desordres. La protecció de dades és una obsessió a occident però no pas a la Xina: per un dictador la AI és el paradigma del control social.

 

Brusel·les, el que millor fan: legislar

Ningú vol ser una segona Xina i per això es posa a legislar seguint el mateix procediment de sempre...Des d’Abril de 2021 el parlament va encarregar la creació de la llei de AI que valora els riscos en mínims, restringits, alts i inacceptables. El sistema de scoring social de la Xina en funció de la conducta dels individus és inacceptable igual que el reconeixement facial enmig del carrer. En fi, els treballs encara estan a la comissió d’estudi, però no us preocupeu....un diplomàtic m’ha dit que no hi ha controvèrsies entre països en aquesta materia. Europa no desenvolupa res que li pugui interessar al món en aquests moments diu un diputat de la CDU mentre alerta dels riscos de que Europa es converteixi en una massa de consumidors per empreses americanes i xineses mentre es perd la llibertat a mans de les grans empreses tecnològiques.

Els pròxims mesos hi ha una marató de reunions per veure quines empreses s’han de registrar, quines pràctiques estan prohibides....tot mentre Chat GPT explota. Segons un estudi de Stanford entre 2013 i 2021, els inversors americans han fotut 150.000M$ en AI, la Xina 62.000M$ i Gran Bretanya 11.000M$. Aquest últim més que la inversió Alemanya i França juntes. Ningú fot pasta en un sector que ningú sap com es regularà.

Al maig s’aprova l’esborrany de la llei, fins l’aprovació encara ens queden 18 mesos. En el millor dels casos fins al 2025 no tindrem llei...encara algú es pregunta per que Europa no és competitiva.

 

Berlin estratègia contra el fracàs.

FDP té la cartera de Digitalització i el ministre aposta per la AI mentre els desenvolupaments es fan a l’altra punta del món. Fa un mes va anar de viatge al Bàltic i el va rebre el ministre del ram d’Estònia amb un Chatbot anoemant Burokratt: fotografies un gos i ve la gossera, l’aturat rep les ofertes d’ocupació, evitar maltractament...Té clar que més val demanar perdó en les fases inicials que demanar permís, fer més madura la tecnologia sense crear comissions que regulin.

Alemanya té alguna startup bona d’AI com Deep L de traducció, Daimler desenvolupa amb Waymo un sistema de cotxe autònom per camions, mentre en un jutjat de München fan servir AI per escriure documents de forma automàtica. La pregunta és quina d’aquestes aplicacions ha promogut l’Estat....dels 5.000M€ que Merkel va aprovar al 2018 només s’han gastat 2.700M€. El pla va arribar en un bon moment 2018, però els objectius poc ambiciosos i l’execució defectuosa.

Hi ha esperança, un antic treballador d’Apple que treballava en el departament de Siri ha creat un nou ChatGPT alemany a Heidelberg, Aleph Alpha que ha desenvolupat el seu ChatBot que sembla que pot competir amb els grans. El govern alemany hi ha posat 15M€ i hi participen diversos equips d’investigació....El tema és que la xifra és ridícula entre Google, Microsoft o Baidu.  Ànims Europa.

 

 

NOTA1: Generalment quan apareix un tecnologia nova és més valora l’impacte a curt termini i menys a llarg termini. ChatGPT passarà de màgic a normal ràpidament, en quatre anys serà una rutina. En aquest estadi de desenvolupament és un error regular encara que apareguin “mals usos” i encara que generi atur, no es pot aturar el canvi tecnològic. A vegades, la  regulació el que provoca és que els grans players tipus Google o FB siguin encara més grans ja que els legitima i restringeix la competència. Hi ha també un part de raó amb l’afirmació FB o Google es van fer supergrans degut a que no es van regular. Depèn de com es reguli...potser no en el desenvolupament de la tecnologia però si en afavorir la competència.

NOTA2: La innovació és difícil de planificar des de l’Estat, apareix en garatges...això si, després hi ha un ecosistema als USA d’universitats, inversors i complexe militar industrial que genera dinàmiques pròpies d’innovació. Els Xinesos suposo que voldran copia el seu propi sistema institucional d’innovació, per que idiotes no són. La cursa és entre USA i la Xina mentre que Europa malgrat tenir, calers, universitat i ecosistema no és capaç de generar innovació disruptiva (Això ho poso entre cometes per que innovació disruptiva hi ha però al potencial europeu li fa falta arribar al mercat i els gestors de capital risc ho saben....la ROI europea és baixa en comparació amb altres llocs).

 

NOTA3: Com construir una bona AI:

Sous

Els enginyers no són tants i costen un fotimer de calers – sous de 6 xifres el de DeepMind a Londres - amb la qual cosa ( a un enginyer expert en AI li pagaven 1,9M$ anuals). Google i companyia pesquen a les universitats els enginyers freakis però els que els fa més por fa a les grans empreses tecnològiques és la investigació bàsica i el codi obert. Aquesta barreja d’Universitats i grans empreses tecnològiques pot provocar un alentiment de la recerca bàsica.

Els que posen contingut cobren 2 dollars com el Kenià que va sortir al Times fent descripcions pel ChatGPT per evitar respostes desagrables. Amazon Mechanical Turk (Mireu MTURK al Google) són treballs mals pagats en cadena per donar de menjar als algoritmes.

 

Dades

Les dades es poden agafar de Common Crowl que des de 2008 compilar totes les http que hi ha hagut. 3.150.000.000 milions de websites fins ara obertes a tothom...D’aquí es mira la descripció de la imatge i la imatge.  Amb tres o quatre enginyers i en 6 mesos pots tenir alguna cosa per ensenyar. Laion és una associació fundada per una alemany amb voluntaris per entrenar els algoritmes i democratitzar la AI. De moment porten més de 5.000M d’imatges i text. Sense el Centre de Supercomputació de la comunitat Helmholtz, el superordinador JUWELS i una comunitat de supporters, no ho haurien pogut fer.

 Super computer i Cloud.

Meta està construint l’ordinador més potent del món ara mateix connectant 16.000 processadors d’alt rendiment del constructor de microxips Nvidia. Microsoft també té un super ordinador per ajudar a entrenar Open AI i diversos models d’AI. Google ha desenvolupat els seus propis processadors.... no es venen però els lloga 😉. Les petites startup no tenen suficient pulmó per tirar endavant un projecte tant intensiu en capital i amb una incertesa tecnològica tant gran....Només amb Supercomputadores es pot fer un model d’AI que sigui robust. Els Centres de Supercomputació més un coll d’ampolla són uns possibilitadors per les startups i la comunitat científica.

 Xips d’AI

Aquest xips sorgits de la indústria del videojoc permet crear vídeo seqüències no basat en píxels necessiten un nou sistema de càlcul. Nvidia va crear un nou processador GPU a finals del noranta convertint-se amb aquesta arriscada aposta en un dels grans fabricants de microxips. Els nous xips de Nvidia tenen capacitat per fer càlculs de Machine Learning amb tros del mercat superior al 80% i on cada xip surt per 10.000€. Un business per que sense els xips de Nvidia no hi ha AI. Les dues úniques empreses que segueixen són Samsung i la taiwanesa TSMC que són les líders del sector del Microxip. Ni posant tota la pasta del món la UE ni els americans poden fer ombra de moment a  TSMC.

Energia

L’altre factor necessari per la AI és l’energia, entrenar algoritmes consumeix energia, un únic entrenament per un algoritme tipu GPT-3 suprt per 126 cases durant un any. La necessitat energètica creix de forma exponencial. Estan apareixent empreses que intentent fer el mínims càlculs per la AI i minimitzar la despesa energètica.

Alemanya envia els Panzers

Una altra de militars. Quan en Tarradellas va tornar de l’exili, va ser rebut a la plaça Sant Jaume plena de gom a gom on va exclamar el “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Al matí següent va trucar al Capità General i li va dir que anava veure’l aquell mateix matí....El Capità General no sabia si detenir-lo o rebre’l com déu mana....al final, li va posar la banda de música i estora vermella. Tarradellas 1 – Capità General 0.

Els 12 Leopards de la discòrdia

Scholz s’ha hagut de menjar l’embolic rus i ha trencat el tabú de la política exterior alemanya: no lliurar armes a països en conflicte. Molts analistes de política exterior estan tranquils després de la decisió, però ha deixat el joc al descobert: Polònia o els Països Bàltics  no els hi ha agradat la tibió alemanya i a bona part de govern americà tampoc: Scholz ha estat demanant sistemàticament a Biden que enviés els tancs Abrams. “És important no deixar-nos arrossegar” va dir Scholz.

La història del Panzers porta des del setembre, però Scholz no volia intervenir fins que hi hagués una escalada en el conflicte. Es van ponderar les alternatives d’enviar els Panzers sense suport internacional: atac nuclear, ciberatacs, atacs a infraestructures com el gasoducte de Noruega...I a partir d’aquí va demanar que els americans s’hi posessin en la qüestió dels tancs. Els americans van arronsar el nas...nosaltres ja hem fet prou i a més, hi ha 200 Leopards prop de la frontera amb Ucraïna més fàcils de moure que els Abrams americans.

Amb l’ofensiva russa d’hivern, Zelenski demana els Panzers com la única opció per aturar els russos. Cada dia parlen Jens Plöter, l’assessor de política exterior de Scholz, amb Jake Sullivan, el de Biden. Els govern americà ha d’afinar per que els Republicans poden posar en qüestió l’acord, però és Macron qui finalment fa de stopper.

Scholz prova d’impulsar l’acord anunciant l’enviament dels tancs Marder – defensius - però els aliats de l’Est d’Europa es comencen a posar nerviosos. Finalment, Biden i Scholz  es truquen. Scholz li diu que quan van aplicar les sancions, hi havia un front comú i  Biden respon que anem junts però que els alemanys han de jugar fort. Segons la versió alemanya de la conversa, Biden ha de preguntar al seus assessor si val la pena enviar Abrams i com ho han de fer. Biden està en un dilema: els seus militars li desaconsellen enviar els Abrams però si vol mantenir el pacte amb Alemanya...els ha d’enviar.

Polònia tira pel dret i envia 14 Leopards mentre que Alemanya apareix com l’obstacle. Finalment, Biden cau del cavall i envia 31 Abrams: Biden prioritza el pacte amb Alemanya als seus militars i la seva política interna, ja que no només els partidaris de Trump veuen això d’Ucraïna com un malbaratament de recursos. Biden possiblement sigui l’últim president transatlàntic.

La unitat europea depèn de l’eix Scholz - Biden

Forces ministres d’exteriors europeus que volien forçar la posició alemanya a base de titulars, quan la ministra d’exteriors els hi demana que comencin a exportar tancs, tracten de fer l’orni...només Polònia aplaudeix. Noruega i Spain volen enviar ara tancs, Finlàndia, Portugal i Polònia estan a totes. Holanda envia 18 Leopards aprofitant l’enviament alemany. Suècia no exclou una participació. Alemanya porta camí de convertir-se en els USA europea, on els països del voltant es puguin lligar: l’exèrcit holandès vol integrar 3 brigades amb alguna de les tres divisions de l’exèrcit alemany. Això però no passarà en els antics països del Bloc de l'Est.

El pas d’enviar els tancs està molt pensat,  Scholz ha embolicat als USA amb els Abrams mentre que Putin rep el missatge adequat: aquesta guerra la guanya occident. Amb els Leopards es poden fer ofensives cosa que els ucraïnesos  tenien limitacions en aquest camp. Amb els tancs es varia la situació militar de forma substancial però per Scholz hi ha línies vermelles: els ucraïnesos no poden dominar el Donbass ni Crimea....no poden acorralar a Putin, és més, si la s’escala el conflicte, Putin pot desaparèixer del mapa (en certa, manera l’han de mantenir poder).

Per contra, Putin no té incentius a negociar: no ha aconseguit els seus objectius i pot suportat una guerra llarga...Per Putin un parell de centenars de milers de morts amunt o avall tant se li en fot. Com la Segona Guerra Mundial, Putin planteja una guerra per esgotament.

Si Scholz no hagués donat llum verda als Leopards, la guerra s’allargaria encara més amb tot el que comporta. No donar suport a Ucraïnia allarga la guerra. Només quan Putin se senti amenaçat s’avindrà a negociar. Els tancs són una pre-condició per negociar. De moment no es veu el final negociat però es fa camí. 

 

La Conferència de Seguretat a München

A la conferència de seguretat hi havia un fotimer d’americans: els caps del senat dels partits demòcrata i republicà, diversos congressistes, el cap de la CIA i la vicepresidenta del govern Kamala Harris que va dir que els USA ajudarien Ucraïna tant com fos necessari. Això i la visita de Biden deixen clar a Putin que  els USA no deixaran penjat a Ucraïna. Els americans volen evitar la impressió davant Putin que, en un moment donat, forçaran que Kiev vagi a unes negociacions de pau.

La principal pregunta de la conferència és com acabem amb la guerra. El ministre d’exteriors ucraïnès respon que és la tercera vegada que li pregunten des de la 7:30 del matí i que serà quan tot el territori ucraïnès sigui alliberat, mentre el representant americà diu que la guerra acabarà quan els ucraïnesos vulguin....No hi haurà pressions per que s’arribi a un acord abans d’hora.  El ministre de defensa afirma amb seguretat que Ucraïna guanyarà la guerra mentre Macron es mostra més prudent (de fet és el president europeu que més vegades s’ha reunit amb Putin i no per casualitat). El ministre d’exteriors xinès Wang Yi anuncia un pla de pau del qual els occidentals sospiten que és un treva per beneficiar Putin. Kamala Harris, adverteix públicament als xinesos, si s’atreveixen a armar a Putin. La guerra acabarà quan els russos se’n adonin que envair Ucraïna ha estat un error.

La OTAN de moment no ha intervingut però estan fent plans per si hi ha alguna agressió als països bàltics, des ciberatacs fins a la marina. De moment no hi ha camins per la pau, tothom es prepara a llarg termini ja que de moment Putin no ha dit ni ase ni bèstia mentre fonts del govern apunten que la guerra encara durarà.

En el seu discurs a la Conferència, Scholz sosté que l’enviament dels Leopards és un canvi tant militar com psicològic. Fins el moment, Scholz no era del partit de la guerra i que amb aquest pas arrisca un desbordament de la guerra cap als països de l’Est i a embolicar Alemanya encara més.... Però no tenia cap més opció.

 

NOTA1: La reunió entre Biden, Scholz, Macron, Meloni i el de UK va ser molt càlida - noteu que l’Estat Espanyol no compta- .

Nota2: Els alemanys estan dividits per la meitat en la qüestió dels tancs i Scholz ha d’obrir el seu discurs a la ciutadania per guanyar suport. Una part de l’elit intel·lectual alemanya va demanar prudència a través d’un manifest EMMA: portem 200.000 morts i moren 1.000 cada dia entre soldats d’ambdós bàndols i civils i ara Scholz envia els tancs per acabar d’inflamar la situació. A l’Est d’alemanya es mira l’enviament de trancs de forma molt més escèptica que l’Oest independentment del partit que militin. Els de l’Est coneixen bé els russos. Aquest dissabte es feia la manifestació pacifista on només han assistit 13.000 persones davant la porta de Brandeburg.

NOTA3: Helicòpters, vaixells de guerra o bé submarins la Bundeswehr va escàs d’això i de caces més val que els demanin als USA. A falta d’un Albert Speer, el ministre de defensa no s’ha reunit amb els principals industrials militars per ampliar la producció tal com va fer el ministre de defensa francès aquest setembre passat. De momen,  malgrat els anuncis d’augment del pressupost això no s’ha traduït de moment en una major capacitat de defensa. Tampoc aquest any s’arribarà al 2% del PIB en defensa. De moment el nou ministre de defensa ja s’ha fet la foto a sobre d’un tanc.

Nota 4: De pas s’ha celebrat la conferència de seguretat a München com cada any. L’anfitrió alemany ha convidat a la delegació xinesa a veure una exposició sobre crims de guerra perpretats per les tropes russes. La reacció xinesa....res. Imperturbables.

L'excercit Alemany: si Russia s'ho proposa, arriba a París

 Recordo quan vaig comprar el especial del Spiegel sobre el centenari de la Primera Guerra Mundial. Allà explicaven l’estratègia del OHL, l’alt comandament alemany,  durant la batalla de Verdún....Sabien que un atac alemany no faria moure gaire les línies però esperaven que França, repeat França, s’esfondria davant la magnitud de l’atac i el petit avenç alemany. Una estratègia realment absurda que va portar a la mort a 750.000 joves alemanys i francesos.

Doncs a aquesta mateixa estratègia ens va llençar el nostres cervells de l’Estat Major...tensionar les fronteres a veure si l’oponent s’ensorra. La pena va ser infinita al veure declarar en castellà a Carme Forcadell davant del jutge.

 

Putin pot arribar a París

Dos vegades l’any, el General Inspector explica la situació del exèrcit davant del Bundestag en un informe relativament secret. Al desembre, el General Inspector Eberhard Zorn, màxim representant de la Bundeswehr,  va presentar el seu informe de 24 pàgines però no només passava revista al armament sinó també de l’estat de la tropa (entrenament, formació...). Tot sembla que vagi bé: Kosovo, Mali, missions pel Mediterrani... Els efectius actuals del Bundeswehr representen un terç del que hi havia 1989: 180.000 soldats en actiu, 300 Panzers, 700 Panzers de defensa, 6 submarins, 12 vaixells de guerra, 300 avions de combat.

A Lituania hi ha uns milers de soldats ben preparats, però amb material deficient ja que en prou feines poden fer una línia d’artilleria de defensa. Aquest és un dels punt més dèbils de la Bundeswehr...no tenen artilleria i més després de donar el que tenien als ucrainans. El sistema de defensa antiaeri no funcionar: “falta qualificada davant de les capacitats orgàniques”. Els sistemes de comunicacions són antics, fàcilment desxifrables i no es poden comunicar amb noruecs, holandesos o txecs en les missions multilaterals.

L’estat de les tropes d’elit, NATO Response Force, d’intervenció ràpida, tampoc pinta molt bé. Dels 17.000 soldats  tenen “limitacions d’acció”  - excepte la marina -, des de ciberseguretat fins a Luftwaffe passant per les Forces Especials. El transport de tropes no és que sigui molt àgil, la logística té limitacions i en prou feines es pot recolzar amb la infraestructura civil. Molts projectes d’IT s’han ajornat per manca de servidors i centres de computació amb la qual cosa el comandament ha d’utilitzar sistemes més rudimentaris. El pitjor és l’estat de la Luftwaffe, no hi ha sistema de defensa antiaèria, els avions de combats estan mal equipats...La Marina no té recanvis mentre que la part Sanitaria a causa dels colls d’ampolla li falten determinats medicaments. Això  és per les tropes d’elit i l’informe del cap de l’Estat Major al Bundestag.

Imagineu doncs com estan els altres 163.000 soldats. No hi ha un informe per aquests però només cal agafar certs indicis: dels helicòpters de la marina, només el 30% estan apunt ( novembre de 2022), un terç dels avions de combat Tornado, la meitat dels Panzer de defensa Marder tant com dels Panzer ofensius, dos terços de les fragates i la meitat dels submarins. Falta material ( dispositius, recanvis, municions). I la pressió augmenta ja que al 2025 alemanya ha de tenir 30.000 plenament operatius de forma permanent que s’han d’equipar.

 

Pressupost i xupatintes

Per equipar als 180.000 soldats calen més de 100.000M€ del sondervermögen, de l’aportació especial per finançar l’excercit que s’afegeixen als 50.000M€ que ja tenia pressupost la coalició pels pròxim 4 anys. De fet calen tres vegades més aquesta xifra i això que Olaf Sholz ha promès invertir paulatinament  més del 2% de PIB alemany a final de la legislatura. Fins que no se superi el 2%, hi haurà sondervermögern . Però sent realistes un 2%PIB són molts calers i és díficl que s’arribi al 2026. Aquest desembre per això s’han alliberat els primers 13.000M€  per 8 projectes de defensa entre ells nou avió de combat F35. Tots els països de l’Est europeu estan augmentant el pressupost de defensa.

La pèssima situació de la Bundeswehr  es deu bàsicament a dos antecessors de la CDU, de Maziére i zu Guttenberg - excluint a Ursula Von Der Leyen segons oficials retirats -. Aquest parell doncs es van focalitzar en les accions a l’exterior tipus Kosovo i Afghanistan, van passar de la defensa nacional i arran de la crisis de 2008 van retallar els efectius fins a 180.000 soldats o bé els dipòsits de municions van ser substituïts pel just-in-time. Fins i tot, el material es compartia entre els companys que havien d’entrar en acció i els que es quedaven.

Helmut Schmidt va crear dos Estats Majors, un executava i l’altre controlava el què feien depenent directament del ministre. De Maziere s’ho va carregar i en cas de conflicte primer s’han de trucar entre els dos Estats Majors a veure qui executa les ordres. Els òrgans de control han quedat substituïts pel ministeri i si el Ministre vol enviar Panzers, l’Estat major de control s’informa pels diaris. Els hi han fotut el by pass per tot arreu. El Ministeri ha anat creixemnt amb els diferents secretaris d’Estat i creant nous departaments (Serveis i Medi Ambient, Infraestructures, Personal...) que es tradueix amb més funcionaris, més lluites de poder entre departaments i més procediments. Amb els procediments, els buròcrates eviten cagar-la en projectes arriscats per poc a poc anar esgarrapant i ascendint, dilueixen la responsabilitat en les decisions  (quan es parla de transversalitat significa això). Abans decidia el batalló qui ascendia, ara ho decideix el departament de personal....

L’impuls reformista ve d’abaix, dels soldats i militars, que s’han de jugar el coll a Lituania o al Mar del Nord i dels seus responsables directes, no pas del ministeri. Alemanya ha de tenir un divisió plenament operativa en 30 dies a 2025, un divisió aerotransportada al 2026 i una altre terrestre al 2027 segons els compromisos adquirits amb la OTAN. Defensa del territori i rapidesa són els dos elements estratègics pels proper anys.

 

La dimissió de la Ministra

La ex ministra Lambrecht en comptes de ser un motor de reforma va esdevenir un fre amb la qual cosa l’aparell militar es va relaxar.  Actualment córrer un informe redactat pel ministeri - i no per militars- amb 63 pàgines amb 200 mesures més orientades a ordres d’inspecció que a canvis profunds però amb una conclusió: les mesures que es volen aplicar no acaben amb la crosta que governa a l’exercit alemany. Un declaració de fallida en tota regla.

Lambrecht no sap com millorar els problemes d’abastiment més enllà del powerpoint ni com augmentar de forma eficient el nombre de soldats els propers anys. De fet amb el canvi demogràfic és difícil substituir els jubilats i ampliar el nombre de soldats. Els oficials es queixen, no potser que gràcies a la guerra haguem de trencar al crosta. No és només que la ministra sigui un saldo, és el sistema.

 Scholz ha tallat la gangrena abans que se li estengui a ell, de fet, ignora les crítiques de l’opinió pública fins on pot i només se'n refia del seu cercle. De les opcions que tenia per un ministre de defensa, Pistorius és una bona elecció, un paio que ocupa l’espai i parla clar. Va començar com alcalde de Osnabrück i després Conseller d’Interior a Niedersachsen on s’ha carregat a tres caps de policia, posant a gent del partit, ha prioritzat l’extrema dreta per davant dels salafistes i li ha tret el discurs de la seguretat a la  CDU. Parla rus, coneix bé el russos i és seguidor la política històrica del SPD de canvi per aproximació: ha fet costat a Scholz amb la seva política russa i no és pas un talibà d’enviar armament a Rússia...només ho farà si no hi ha més remei, com Scholz.

 

Hi ha guerra a Europa, a les tertúlies de la tele  russa, la Pilar Rahola de torn  parla d’un cop nuclear a ciutats europees. El pacte d’ajuda reciproca de la OTAN no és teoria sinó realitat pràctica ara mateix.

NOTA1: Les errades de la ministra són de novell i això que té 57 anys. Agafar l’helicòpter amb el seu fill, després de visitar les tropes a Lituània anar a esquiar, donar suport a Ucraïna en els pitjors moments amb 5.000 cascos, mai es va acabar d’aprendre l’escalafó del exercit, una roda de premsa arengant a les tropes on semblava una estudiant d’Erasmus sota diverses substàncies. No només són aquestes cagades, sinó falta de background geopolític - i un anglès penós - i més tal com estan les coses ara mateix.

 NOTA2: Scholz s’ha passat la paritat del govern per l’arc del triomf nomenant a Boris Pistorius. Per cert, la mare li va posar Boris, nom rus, per que era una fanàtica de Boris Pasternak, l’escriptor del Dr Zhivago i que va haver de renunciar al novel de literatura per les pressions del govern soviètic.

NOTA3: El ministeri de defensa és un lloc històricament fotut, tens poca visibilitat – fins la guerra a Ucraïna – i poc a guanyar i molt a perdre  amb projectes militars fallits que costen un milionada