Isidru, fill d’un centurió romà es va convertir al cristianisme i va rebutjar la vida militar romana. Va anar pul·lulant per tota l’imperi i a les muralles d’una gran ciutat es va trobar amb un pobre home que es tremolant de fred. L’Isidru va treure l’espasa mentre recordava una homilia de Sant Josep Vilarasau on recordava: on hi ha diner mullat, no s’hi posa diner bo, però no en va fer cas i va seguir els seus bons sentiments cristians. Va agafar l’espasa, va tallar la seva capa i la va compartir-la amb el pobre home...que es va posar molt content. Al matí següent, quan l’Isidru es va llevar, va veure que la capa estava complerta. D’aquest miracle en va sortir santificat i amb un gran grup bancari amb vocació universal.
Els Bancs Centrals contra el
Sector Financer
La política de la FED des dels
noranta ha estat baixar els tipus primer i comprar paper després per mantenir
el tipus a llarg baixos. Paral·lelament, han pujat els preus de qualsevol actiu:
cases, accions, bons... Aquesta estratègia de comprar paper, la posen
en marxa els americans al 2008 i els Europeus al 2015 i ara estan tots atrapats
amb la pujada de tipus mentre els balanços de la FED i el BCE no paren de
créixer. S’encunya el concepte de Fidom, la dominancia financera:
els sector financer ha estat regat amb molts calers i durant molt de temps, i
ara qualsevol canvi pot ser catastròfic per l’economia. Els actors econòmics
s’han acostumat a que el Banc Central posi calers quan hi ha caigudes del preu dels actius.
Fins fa poc, tots els banquers
centrals es mostraven ferms en la lluita contra la inflació mentre es conjuraven
contra els errors dels anys setanta quan no s’ho van prendre tant seriosament i
després van haver de prendre mesures dràstiques. El problema és que una pujada
com la Paul Volker es carrega el mercat de renda fixa -i el sector financer-
per que amb el volum de deute actual - tant als USA com Europa - serà difícil
que els Estats i Sector Financer no llepin.
La compra de paper – sobretot
deute de l’Estat - ara mateix ha passat al final de llista. Aquesta compra de
bons estatals per part del BCE era comprat a les grans asseguradores alemanyes
que tenen el 80% de la seva inversió creditícia en renda fixa. En la gestió d’actius,
la venda valida la teva inversió inicial. Si el comprador en última instància
són els bancs centrals, els preus dels actius pugen...Aquesta dinàmica es va
trencar el dia que va aparèixer la inflació. Si pugen els tipus, baixa el preu
del bo i si hi ha un bankrun i s’han de vendre els bons...és molt probable
que no hi hagi compradors i si no que li expliquin al Silicon Valley Bank.
Els balanços dels bancs centrals exploten - el deute públic al Balanç de la FED s'ha doblat des de 2020 a 6B$- , els nivell d’endeutament són superiors al 2008 i la inflació a Europa -descomptant aliments i energia- està al 6% lluny de l’objectiu del 2% del BCE. Aquest és el panorama. Lagarde ja ha moderat la seva lluita contra la inflació: estem preparats per proveir el sector financer de liquidesa. El Banc Central Suïs també s’ha fet la foto amb la fusió entre Credit Suisse i UBS. Estem en una trampa perfecta i la confirmació de tot plegat la tenim en les declaracions de Lagarde: no hi ha cap trade off entre estabilitat de preus i sector financer. Què voleu que digui la pobra dona però ja veurem qui és el guanyador: la inflació o el sector financer.
Això no té res a veure amb la caiguda de Lehman!!!!
El president del Bundesbank,
Joachim Nagel, ja ha dit al Financial Times que el BCE ha de lluitar contra la
inflació i pressiona per pujar tipus a la trobada de maig. Powell, no vol passar-se de llest i modera la
pujada de tipus amb l’avantatge que la inflació no li creix tant. La desregulació
dels bancs regionals i el lax control per part de l’amic Trump poden embolicar
la troca a Powell i la FED. Inquietant són les dues senyals que envia la FED i
el govern Biden: pujada moderada tipus 0,25% i l’ampliació de la garantia de dipòsits per sobre dels
250.000$.
Mohammed El-Erian, ex-cap de PIMCO, li fot la culpa a la FED
per no actuar més ràpidament a principis de 2021 quan tothom parlava que la
inflació era transitòria - inclòs de Guindos -. A març de 2022 la inflació estava pel sobre del 8% i
els tipus quasi a zero. Els bancs centrals han reaccionat tard a la inflació i
ara han de pujar els tipus més agressivament. L’acusació més greu pel BCE i al
seu economista en cap, l’irlandès Philip Lane per naiv amb la teoria que les crisis
enforteixen a Europa, si però a costa d’una muntanya de deute.
El BCE espera que amb la pujada
de tipus es pugui refredar l’economia i controlar la inflació. De fet, amb el shock
bancari s’ha pujat els tipus interbancari i els bancs es miren amb lupa la seva
cartera de crèdits, especialment els immobiliaris tant de promoció com
hipotecari. Vonovia, la principal immobiliària alemanya, ha d’emetre bons al
5%. Fa poc anaven al 1,5%. I clar, qui es posar a construir els 400.000 pisos
que falten anualment a Alemanya amb aquests tipus per no parlar del sanejament
de vivendes i la instal·lació de renovables. De fet, l’Estat alemany no troba
comprador per la seva participació a TenneT, distribuïdora d’energia holandesa.
A Nova York s’utilitzen el 30-50%
de la superfície d’oficines mentre que a San Francisco un 80%. Baixa el preu del lloguer i el preu dels
immobles mentre pugen els tipus. Molts sospiten que és la pròxima peça del
dominó i el que està enganxat en això és el Deutsche Bank i els bancs regionals
americans que s’han dedicat a finançar les oficines americanes. La baixada a la
borsa del Deutsche Bank és degut probablement la seva exposició al sector
immobiliari americà i no a cap atac d’un Hedge Fund. Aquí no hi ha la famosa
paquetació d’hipoteques i tot plegat....Es parla de la S&L crisis: savings
and Loans crisis de finals dels 80 que es va emportar per davant 1.000
petits bancs locals.
La FED ens ha
posat en un Trilema: no podem baixar la inflació, sense provocar un recessió o
bé implosionar el sector financer. No us perdeu el pròxim capítol amb Credite
Suisse 😉
NOTA-1: El Silicon Valley Bank va perdre 42.000M$ de dipòsits en un dia.
NOTA0: Scholz afirmava al Handelsblatt
que els estalvis dels alemanys estan segurs al bancs. La declaració per si
mateixa, posa nerviós. Massa deute i poc capital mentre que els lobbies
bancaris han aigualit la reformes de Basilea i gràcies a Alemanya no hi ha un
procediment comú per liquidar bancs en crisis a l’Eurozona.
Article de Jose Manuel Campa i Basilea III
https://www.ecb.europa.eu/press/blog/date/2022/html/ecb.blog221104~34240c3770.en.html
Nota1: Discurs del Powell de 7 de
març
https://www.federalreserve.gov/newsevents/testimony/powell20230307a.htm
Nota2: Article d’un dels millors
economistes alemanys a Princeton.
NOTA3: Paper del IMF 2012:
sobirania financera via moneda pròpia....tornar al Banc d’Espanya
https://www.imf.org/external/pubs/ft/wp/2012/wp12202.PDF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada