Requiem pel Credit Suisse

Quan vaig viure a Madrid fa 20 anys, el meu amic Miguel es va trobar un col·lega seu a Malasaña que ens va convidar a la seva piscina. La mare era agent immobiliari, tenia en cartera una casa amb piscina....a Madrid si no tens piscina a l’estiu, ets un merda, literalment. Ni que sigui en una urbanització de la M40. Total, que vam anar a la piscina. Mentre anàvem amb cotxe, el paio explicava aquí viu Felipe Gonzalez, per allà en Botín...de les cases només es veia el sostre després d’una tanca i una bona fila d’arbres. I arribem a la casa. Mai a la vida he vist una cosa igual.....el rebedor feia literalment 300m2 d’on sortien dues escales el·líptiques amb balustrades cap al distribuïdor de dalt que es dividia en dues parts. A baix, a l’esquerra, vivia el servei amb cuina i habitacions. La dimensió i el nivell d'ostentació sobrepassa de llarg els palauets de Pedralbes i les viles suïsses.

167 anys de gestió diligent a les escombraries

El President del Consell d’Administració del Credit Suisse no volia ser descortès amb els Qatarís així que va acceptar la invitació per veure la final de mundial amb Elon Musk. Un paio educat tenint en compte que en aquells moments el Credit Suisse perdia centenars de milers de milions de dòlars.

A la roda de premsa d’anunci de la fusió amb el seu rival històric, UBS, el President de Credit Suisse es queixava de la mala sort, del twitter i del canvi de conjuntura. Clar, les decisions dels últims 15 anys no compten per res i així s’han carregat 167 anys d’història d’una casa que va finançar el ferrocarril suïs i el tunel de Gotthard impulsat pel gran Alfred Escher. Va ser un dels dos bancs suïssos que va sortir net de la crisis dels anys trenta.

Des de fa més 30 anys els suïssos ja no estan identificats amb Credit Suisse, a partir de la seva internacionalització, bona part dels executius van deixar de ser suïssos i els accionistes també. La creença de que podien internacionalitzar-se i competir amb Wall Street que durant els 80 i 90 va ser errònia, tenint en compte les limitacions de Suïssa com a país. La lluita interna entre la cultura bancaria germànica i la anglosaxona ha estat viva dintre del Credit Suisse. Històricament, el Credit Suisse ha estat bo en finançament d’infraestructures, crèdits a empreses i famílies i en gestió de patrimoni mediocre. Els anglosaxons estan per la gestió de patrimoni més arriscada i en banca d’inversions de la qual els suïssos no tenen una tradició amb la que poguessin competir.

 Com hem arribat aquí?

De la crisis del 2008 va sortir amb grans pèrdues però al contrari que UBS que va rebre ajut estatal va arribar un cavaller blanc a l’accionariat, Qatar....però tenia trampa: va comprar accions amb préstecs procedents del propi CS (!). La no intervenció estatal va portar a no acceptar les conseqüències de la crisis de 2008 amb una clara similitud amb el Deutsche Bank. Ambdós van continuar amb negocis de risc. La diferència és que la multa que li van fotre les autoritats nord americanes al Deutsche Bank, el van fer recapacitar, per que van veure la mort molt a prop. El Credit Suisse va continuar. Aquí apareix el CEO americà de Wall Street, Brady Dougan amb ganes de competir amb els grans bancs americans de la banca d’inversió. La teoria és la següent, com tothom surt del negoci, més mercat per nosaltres.  “All in” com diuen al poker.

Com que els europeus anaven a regular la banca d’inversió inundant-la de provisions i exigències de capital, els feia menys competitius que els americans. Un oceà blau. La gestió de patrimoni, un clàssic suïs, va ser menystinguda per l’amic Brady.

El President del Banc, el tenien per dèbil i poc competent: havia subvencionat el festival de cinema de Zurich que porta la seva dona. Es va carregar a l’amic Brady amb una indemnització de 9,7M CHF però la cosa no va millorar...va posar un més llest, Tidjiane Thiam que entenia millor el PR – Public Relations pels no familiaritzats amb l’argot -  que no la banca d’inversions. D’aquests n’hi ha un fotimer i passa el que passa...va dividir la banca d’inversions en tres àrees regionals: Àsia Pacífic, Suïssa i Internacional mentre que les divisions sectorials se sumien en el caos. Per millorar els marges del Wealth Management, el va reestructurar desplaçant els costos a la banca d’inversions. Després arriba l’embolic dels espies i persecucions amb cotxes per Zürich ja que volien evitar que el gestor estrella Iqbal Khan marxés a UBS. Es veu que CEO i gestor s’havien pegat físicament mesos abans en una festa privada en una de les Villes més exclusives de Zürich – anaven borratxos i la dona d’un els va haver de separar -. Hi va haver un suïcidi pel mig d’un dels caps de seguretat en tot l’embolic.

Els CEO's que van seguir, van continuar competint amb la banca d’inversió en comptes de concentrar-se en el Wealth Management. Tot el contrari que UBS, liderat per Axel Weber antic president del Bundesbank. Al 2021 va ser la última oportunitat de salvar el banc però tant el CEO,  Gottein com el gestor de patrimoni, Antonio Horta Osorio volien manegar un gran banc. Van seguir Lehman i Kroster, dos que es coneixien de temps i membres de la màfia de Zurich, grup que es donava suport en l’escalada i aprofitaven l’avinentesa per fer negocis. NOTA: Això de la màfia de Zurich no ho dic jo, sinó la premsa alemanya.

És difícil endreçar el errors a partir d’aquí, retorn de 6.000M CHF a inversors privats per ficar els seus calers en un fons Greensill de banca d’inversions que eren bàsicament porqueria o bé les pèrdues de Archegos per comprar accions a crèdit amb 5.000M de pèrdues. 500M de multa per suborns a Moçambic, els Suïs Secret amb negocis de rentat de calers de criminals de guerra, narcotraficants o traficants de persones. El cas d’un narcotraficant búlgar o l’expresident de Georgia són força sonats.

L’últim intent de fer decent la banca d’inversions va fracassar amb la contractació de l’americà Michael Klein després de comprar el seu txiringuito financer per 175M$ passant a ser el CEO de la nova unitat, del negoci americà i el CS First Boston. Tres CEO's en un.  Res d’incompatibilitat ni conflicte d’interessos.

 

Sobre diner mullat, no s'hi posa diner bo.

El rati de capital (CET-1) de Crèdit Suisse finals de 2022 era dels més forts amb un 14,1% , molt per sobre de la banca alemanya,  i amb líquidesa, el Credit Suisse ha petat per que no pot suportar la pressió de la fugida de dipòsits (10.000M CHF) per la pèrdua de confiança. A desembre de 2022 ja s’havien retirat 110.000M CHF de la gestió de patrimoni.

Amb la política de tipus d’interès a zero, bancs i inversors han orientat els seus portafolis a la renda fixa – no es requereix fer ampliacions per assegurar la inversió - , però amb la pujada de tipus es veuen obligats a reestructura el seu portafoli i vendre amb pèrdues bons si es que troben comprador. El canvi en tipus d’interès els ha enganxat a peu canviat i amb grans pèrdues. Un CEO d’un banc ha de conèixer els riscos de la seva cartera i valorar-los d’acord el moment del mercat per tenir credibilitat davant de treballadors i clients.

El gran rival, UBS, s’enduu la peça per 3.000M CHF, el SNB posa 100.000M CHF en forma de deute i provisió de fons i com edulcorant, UBS obté 9.000M CHF en garanties per possibles pèrdues. Tornem a la mateixa història: els problemes de regulació i el too big to fail, el risc moral s’incrementa amb el mega banc resultant de la fusió. La equació de canvi de 22,5 accions de CS per 1 d’UBS és discutible però no un desastre. Els que llepen són els tenedors de deute subordinada AT-1.

Els accionistes d’UBS ni se’ls hi ha preguntat si volien la fusió, l’Estat suïs ha ordenat. Els tenedors de deute AT-1 s’han quedat sense res. El banc central europeu s’ha afanyat a dir que la deute subordinada va després dels accionistes quan hi ha concurs de creditors. La pregunta ara és qui tenia AT-1 del Credit Suisse i que passarà amb aquest tipus d’instrument, ja que la majoria està en mans d’inversors institucionals, bancs o gestors de patrimoni. Els del Commerz i el Deutsche Bank ja s’han afanyat a dir que estan nets de AT-1.  Segons sembla aparts dels 16.000M dels CHF, hi ha 250.000M€ en Deute Subordinada al mercat. Nova valoració de riscos.

El BCE posa pasta per que els bancs europeus no es quedin sense dòlars. El BCE s’està mirant diàriament, en comptes de setmanalment, les liquidacions en dòlars, conjuntament amb els bancs centrals de UK, Canadà, Japó i Suïssa.

Els pròxim bancs a patir seran europeus o regionals que han finançat paper de l’Estat a llarg termini amb calers a curt termini i necessiten liquidesa en dòlars. Una major regulació i capitalització no resolen la pèrdua de credibilitat d’un banc. Es necessita liquidesa. Haurem de viure amb més inflació de la que voldrem.

 

 

NOTA1: Els ex-CEO de Credite Suisse i UBS, Oswald Grübel, una llegenda dintre del sector financer, qualifica la fusió entre UBS i Credite Suisse com errònia. SNB hauria d’haver comprar el CS, com a Banc Central compra un fotimer de paper – accions -, només als USA per imports de centeners  milers de milions. Reestructurar el banc amb gestors externs, fer-lo rendible i tornar-lo a borsa. No és un procés excepcional, i ningú coneix els motius pels quals el SNB no ho ha fet, per que per l’economia suïssa és bo tenir un parell de bancs.

 

NOTA2: No ha ajudat gaire que la SEC hagi interposat un recurs pels exercicis 2019 i 2020 dos dies abans de la presentació de resultats anuals . El Credit SuÏsse hauria d’haver fet públics els resultats independentment del requeriment de la SEC en comptes d’amagar el cap sota terra. Igualment les declaracions a la tele de l'executiu del Saudi Arabia National Bank dient que no posarien més calers a CS tampoc va ajudar gaire. La crisis de liquiditat ha estat superràpida i pels bancs europeus han corretgit la gran pujada que porten des d’octubre de 2022.

 

NOTA3: Els “Treasuries” els bons de deute americans, eren un actiu de primera classe fins que pugen els tipus i el SVB no troba compradors. Els americans ara mateix, treuen calers dels bancs regionals i els posen en els grans amb l’esperança que si les coses van mal dades, siguin rescatats. Inclús a l’eurozona s’han mogut calers dels dipòsits al mercat financer amb l’esperança de rascar algun punt de rendibilitat. Segurament no per la pèrdua de confiança.

La M3 a l’eurozona

https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/annex/ecb.md2302_annex.en.pdf

NOTA4: Estadístiques d’endeutament del BIS: l’endeutament d’empreses a Espanya s’ha reduït un 34% des de la crisis del 2008 i l’endeutament de les empreses italianes és el més baix de tots, més baix que les empreses alemanyes. Japó ja sobrepassa el 400% deute/PIB però les seves empreses estan poc endeutades mentre que a SuÏssa supera el 300% i passa a la inversa, són les empreses suïsses les que estan molt palanquejades.

https://stats.bis.org/statx/toc/CRE.html

España va bién, USA va mal 😉.

NOTA5: La compra per part d’UBS fa contents als seus directius però pels treballadors serà dur, només els més bons i aquells que es tenen per bons – noteu la diferència – sobreviuran.