Putin i Xi Jinping....Amics per sempre

Aquest estiu he visitat Taiwan. Amb raó els portuguesos la van batejar com Formosa ja que la illa és extremadament bella amb una selva ufanosa i unes muntanyes inexpugnables. Els castellans fins i tot hi van construir una fortalesa al segle XVI....si els Àustries haguéssin durat 100 anys més, allà es parlava castellà. A Taiwan tenen por, refugis antiaeris per tot arreu, simulacres de bombardejos, encomanes a Trump al costat de Buda i avions militars passant a tot drap. Són 23 milions contra 1.600M i com diu Trump està a 15.000Km dels USA i a 110Km de la Xina Continental. Ho tenen pelut, pels USA són moneda de canvi i saben que els xinesos els laminaran com  han fet amb Hong Kong. Japó ja ha afirmat que intervindrien en cas d’invasió, el Ministre de Defensa filipí va denunciar coaccions xineses en públic i en directe en un Fòrum sobre el Mar de la Xina. La tàctica dels xinesos és emprenyar al màxim i fer normal els xocs periòdics fins que arribi el moment del coup-de-force. A mi em recorda moltíssim a l’auge de Venècia, port a port, aprofitant cada crisis fins a conquerir Constantinoble com un boa que a cada expiració apreta una mica més a la seva víctima. El que ve ara és el treball d’investigació  conjunt entre Der Spiegel i Le Monde sobre la col·laboració militar entre Rússia i Xina.

 

Friends forever

El 10 de desembre de 2024 es va celebrar a Lekaterinburg un trobada secreta liderada pel cap Servei Federal per a la Cooperació Tècnica i Militar i 80 alts carrecs xinesos i russos en matèria de seguretat i defensa. Era la quarta vegada que es reunien de forma secreta en el marc del Fòrum Militar Rus-xinès. No hi ha powerpoints, ni taules rodones. La cooperació militar entre Rússia i la Xina continua desenvolupant-se, tot i que la Xina ho nega. Der Spiegel i Le Monde han aconseguit llistes d’assistents i projectes militars comuns que mostren la dimensió de la cooperació militar d’ambdós països. Les trobades tenen un esperit anti americà que amara tota la sala.... l’objectiu és trencar l’hegemonia militar nord americana.  Xina gasta 300.000M$ a 2025 en defensa mentre que Rússia 250.000M$. No són pressupostos menors.

Entre Moscou i Pequín s'està configurant una associació militar basada en una divisió de funcions, en què ambdues parts compensen les seves mancances. Rússia hi aporta l'experiència adquirida en una guerra real de desgast, mentre que la Xina aporta l'electrònica, els semiconductors i la maquinària. Allò que Rússia aprèn a Ucraïna pot ser útil a la Xina de cara a un eventual conflicte amb Taiwan, i allò que desenvolupa la Xina pot ser utilitzat per Rússia al front. Fa ben poc, oficials xinesos van poder comprovar-ho personalment. Segons informacions de Der Spiegel, l'Exèrcit Popular d'Alliberament va enviar diversos oficials d'alt rang al front d'Ucraïna. Oficialment, en qualitat d'observadors, és clar.

Realment hi ha un catàleg industrial sobre qui produeix què entre la Xina i Rússia, alguns són béns duals que poden passar desapercebuts d’altres però es negocien en secret en aquest Fòrums de seguretat. I no és només el comerç de béns amb ús potencialment militar sinó que almenys 200 militars russos s’han entrenat a la Xina per manegar drons. Per aquest motiu, fa un més el Ministeri d'Afers Exteriors alemany va convocar l'ambaixador xinès a Berlín a una reunió d'urgència.

 

La tenalla americana des de l’espai

Segons un powerpoint d’una trobada a Guanzhou a novembre de 2023, els USA haurien encerclat Xina i Rússia amb 550 avions dels moderns F-35 indetectables estan estacionats a Europa. L’objectiu és, doncs, assolir la superioritat aèria per tal de trencar el cercle al qual ens tenen sotmesos. Sobre el terreny també es troben en desavantatge, segons un altre powerpoint, gràcies als nous tancs AbramsX nord-americà, el KF51, desenvolupat pel fabricant alemany d'armament Rheinmetall  i l'EMBT. Però el que més els fot, és el sistema Starlink  de Musk que és vital per les forces ucraÏnianes: segons sembla hi ha 40.000 mòbils ucraïnesos connectats a Starlink. És la clau de volta a nivell de comunicacions. Taiwan podria utilitzar Starlink també. Gràcies a Starlink, els avions de combat ucraïnesos saben en quin moment han d’intervenir, ja tenen dades en temps real inclús quan els russos aconsegueixen interferir la senyal de GPS. Han de prendre contramesures: interferir Starlink, destruir els satèl·lits o bé alentir la senyal. També es parla de Ciberatacs amb virus i de  spoofing és la tècnica de falsejar o suplantar la identitat.  Els xinesos estan molt distrets busquen vies per neutralitzar el sistema Starlink: els serveis d'intel·ligència de països membres de l'OTAN han obtingut indicis sobre un sistema que podria danyar els panells solars i, amb això, el subministrament d'energia dels satèl·lits de Musk. L'inconvenient és que aquesta tecnologia també posaria en perill altres satèl·lits, inclosos els xinesos.

Al febrer Starlink va tancar l’ús pels russos i es van quedar sense connectivitat. Ho van salvar a través d’un sistema xinès de drons i torres de comunicacions per connectar-se en el camp de batalla. Així, Moscou pot enviar a Ucraïna eixams de drons intel·ligents capaços de modificar els seus objectius fins i tot durant el vol, gràcies al suport de Pequín. Starlink és crític pels militars americans. Ningú deixarà caure a Elon Musk per moltes barrabassades que faci.

 

Les reunions

Els xinesos van visitar V. V. Tikhomirov Scientific Research Institute of Instrument Design per tal de desenvolupar un sistema de defensa antiaèria i antimíssils de nova generació, que ha de ser capaç de neutralitzar míssils balístics maniobrables i fins i tot míssils hipersònics. L’exercit xinès es prepara des de fa anys per bullangues al pacífic amb els americans.

A la reunió hi eren presents representants de Rosoboronexport, l'empresa estatal que té el monopoli de les exportacions d'armament de Rússia, així com del conglomerat estatal de defensa Almaz-Antey, sancionat per la Unió Europea, que fabrica la major part dels sistemes de defensa antiaèria utilitzats per les Forces Armades russes. Per la part xinesa, representants de la China Precision Machinery Import and Export Corporation. Aquesta empresa estatal exportadora d'armament està sotmesa des de fa anys a sancions imposades pel govern dels Estats Units. Entre els seus principals productes hi ha el sistema de defensa antiaèria FD-2000, capaç d'interceptar avions, míssils de creuer i drons.

Segons el projecte, es desenvoluparan conjuntament centres de comandament i control per a míssils terrestres, així com un «míssil guiat d'alta maniobrabilitat per a un sistema integrat de defensa antiaèria». El sistema haurà de ser capaç d'interceptar míssils hipersònics durant la fase final del seu vol a una altitud de fins a 40 quilòmetres, així com míssils balístics de rang mitjà amb un abast de fins a 4.000 quilòmetres. Tant Xina com Rússia volen protegir-se d’atacs a llarga distància.

Els experts flipen de la dimensió de la col·laboració entre ambdós: sistema de defensa anti aeri, aviació, radars....La trobada de 2023 no va ser la primera però s’hi menciona un esborrany per treballar amb detalls tècnics per implementar, es parla de grups de treball que es troben regularment així com realització de prototips conjunts.  Segons els registres de vols del directiu de Rosoboronexport, Andrei Kovaliov, entre el desembre de 2023 i el gener de 2025 consten vuit vols entre Rússia i Pequín, així com Hong Kong. Pel que fa a Zhao Tingting, una alta directiva d'un grup estatal xinès del sector de la indústria de defensa, des del seu retorn de la reunió de Moscou, deu vols més entre Pequín i l'aeroport de Moscou-Xeremétievo. A finals d’any es tornaran a trobar a Sant Petersburg.

 

Per Alemanya s’ajunta una geopolítica totalment nova on Rússia té el suport xinès a Ucraïna, Xina envia drons i entrena militars russos mentre els xinesos fan d’observadors al front ucraïnès i comparteixen tecnologia... i es comencen barrejar dos conflictes a Àsia i Europa: Taiwan i Ucraïna.

 

NOTA0: El Starship d’Elon Musk és fantàstic no només per que llença els satèl·Lits sinó que es pot reutilitzar un cop torna a la terra. Rússia i la Xina haurien de cooperar en el desenvolupament de motors reutilitzables de combustible líquid per reduir la distància tecnològica respecte dels EUA.

 

NOTA1: Si el politburó xinès és una caixa negra, la comissió militar ja és inextrincable amb un embolcall de secret per tot arreu. La comissió formada per set militars està sota pressió, 5 ja han sortit i només queden 2 des del seu nomenament a 2022. Destituïts o desapareguts sota ombra de presumpta corrupció ( o eliminació de competidors per Xi Jinping).

Luxe i capitalisme!!! Bon Estiu!!!

 

Fa més d'un segle, Werner Sombart va publicar Luxe i capitalisme, on defensava que la demanda de béns de luxe havia estat un dels principals motors del desenvolupament del capitalisme modern, impulsant l'obertura de nous mercats de matèries primeres, la innovació de productes, l'expansió del comerç internacional i l'organització de noves formes de producció industrial. No podem dir que la indústria del luxe sigui hagi creat un ecosistema d’innovació: per fer un moneder Birkin es triguen 15 hores i probablement en els últims trenta anys el procés s’ha mantingut igual amb una productivitat per unitat física constant – no podem dir el mateix quan posem les unitats monetàries pel mig 😉. Aquest model LVHM ja ha arribat als seus límits.

Hermés i el Birkin

A principis dels anys vuitanta, el dissenyador d’Hermés, Dumas va coincidir amb Jane Birkin al avió. Ella es va queixar  que necessitava un moneder que fos ampli pel dia a dia, Hermés li va fer el famós moneder que en la seva versió més barata avui dia surt per 8.000€ i la més cara 1M€. La demanda no està conformada per l’alta noblesa europea sinó per aspirants al luxe que han de passar una sèrie de proves per poder comprar-se el moneder: primer de tot has d’haver gastat abans una pasta en productes Hermés. Hi ha una ratio 1:1, si gastes 12.000 euros a Hermés et deixem comprar el Birkin de 12.000 euros. Un americà va trigar 14 mesos a comprar-se un Birkin després de comprar de tot a  les botigues Hermés. Van en contra de la llei de l’oferta i la demanda: Enzo Ferrari sostenia  fabriquem un cotxe menys del que el mercat necessita o l’antic CEO de Hermés, quan un producte es ven molt el traiem de circulació.

És un mercat gegantí, amb marges brutals i que sovint, en moments de crisis, es dispara la venda com va succeir durant la pandèmia. L’objectiu del negoci és que el client no vegi la simplicitat que hi ha darrera del mite. El tricky és passar de negoci a culte, la glorificació del producte... que el client esperi, tingui esperança i estigui diposat a gastar-se una pasta.

A la vida real la gent generalment compara preus: 30.000€ per un bolso respon a la irracionalitat d’una vida prou racional.  Això no té res a veure amb el luxe, no és la funció del bolso o les seves característiques físiques sinó que el comprador es comporta com si estigués davant d’una obra d’art.  El luxe representa la excepcionalitat en un mida normal.

El luxe té tres punts: clients, productor i finalment, l'observador, meravellat però exclòs de la compra. Només gràcies a aquest últim, que desitja el producte amb desesperació, aquest adquireix la seva exclusivitat. Per això fan publicitat en events multitudinaris per la gent de a peu i no només en el target grup. I t’ho has de prendre seriosament, sinó perd la gràcia.

Bernard Arnault  i LVMH

Bernard Arnault, màxim accionista i president de LVMH, encapçala la llista de les grans fortunes europees, amb un patrimoni familiar d'uns 170.000 milions d'euros. I a més a més, la Lagarde li va compra els bons LVMH en el seu programa del BCE per injectar liquidesa per que comprés Tiffany gratis. 10.000M€. Això és un pelotazo i no els Centres de Dades.

El seu grup és una autèntica màquina global del luxe, agrupa 75 marques. Entre elles hi ha Dior, Celine, Louis Vuitton, Givenchy, Loro Piana, Rimowa, Moët & Chandon, Hennessy, Dom Pérignon, Ruinart i Belvedere. El grup també controla joieres com Tiffany i prestigioses marques de rellotgeria com TAG Heuer i Hublot. 211.000 treballadors i una valoració borsàtil de 240.000M€, cinc vegades més que VW. Vendes de 81.000M€ amb beneficis de 18.000M€...no està malament el marge un 22% mentre que VW és del 2,8%. “El sector del luxe són l'únic on és possible obtenir marges veritablement de luxe” va dir una vegada.

El seu cop el va fer l’any 84 amb la compra de l’empresa tèxtil Groupe  Boussac amb calers de l’Estat a canvi de mantenir 15.000 llocs de treball. Després de l'adquisició, va separar de l'empresa la joia de la corona que es convertiria en la pedra angular del seu imperi: Christian Dior. En total, va acomiadar prop de 8.000 treballadors. No hem vingut aquí a ser honrats diu el Nobel d’Economia, Edmund Phelps. Una gran frase. Al 1987 entra LVMH, un conglomerat d’empreses creat arran de la fusió entre Louis Vuitton i el grup de vins i espirituosos Moët Hennessy. Arnault va saber aprofitar l'enfrontament entre els principals accionistes, enfrontant-los entre ells, fins a aconseguir el control de LVMH.  Després va posar els ulls a Hermés apropant-se de puntetes i a llarg termini fins que per secret compra prop del 25% del capital. La família propietària aconsegueix parar-lo en l’últim sospir.

Fins ara, però, tots els escàndols han relliscat sobre Arnault sense afectar-lo – com l’affair d’espionatge a un diari esquerranós francès de 2013 a 2016 – però hi ha una cosa que realment el preocupa: la seva edat. Dos vegades ha hagut d’augmentar la limitació d’edat de president del grup, primer 80 anys i després 85. El problema és que comença a repapiejar, no té cap hereu clar i a més es barallen entre ells obertament. Bernard Arnault ha preparat els seus cinc fills per dirigir l'imperi familiar i els ha posat a competir entre ells. Ara, però, està perdent el control.

Fa quatre anys va muntar un Holding per mantenir tota la descendència unida, cosa que no ha reeixit. Un drama, tota un vida per fer un imperi i ara se li fon a les mans amb les desavinences entre els fills...hi ha forces números per que LVMH acabi trossejada o pitjor,  comprada per un xinès.  Durant el primer trimestre de 2026 ha perdut prop d’un 25% a Borsa, l’únic consol que té és que Hermés, Richemont o Cartier han seguit la mateixa estela.

Rolex

En el món de la rellotgeria, ningú crea aquest desig millor que Rolex. La marca és propietat d'una fundació molt hermètica amb el nom del fundador, Hans Wilsdorf (1881-1960), de la qual se'n coneix ben poca cosa.  La central a Ginebra és freda i funcional...inadvertida com el seu CEO  que des de 2015 que no dona entrevistes ni apareix enlloc. Des de la seva arribada a multiplicat per 3 les vendes i una facturació superior als 11.000M€.  Cartier està molt per sota amb 3.700M€ de vendes.

Han aconseguit fabricar 1M de rellotges anualment i vendre-ho com si fos màxima exclusivitat mentre els artesans suïssos com Patek Philippe fabriquen 70.000 màxim per no devaluar el producte. Hi ha llista d’espera d’un any com a mínim per comprar el model Daytona i no és segur que te’l donin....és igual com de ric siguis, no pots anar a una botiga i comprar un Rolex quan vulguis. A més a més has de crear un historial de client. Fins i tot, es fan cursos de com superar les llistes d’espera per aconseguir un Rolex.  La llei bàsica del luxe és no venguis: a cada joieria hi ha un Rolex d’exposició que es pot veure i tocar, però no comprar 😉.

Rolex només produeix, no comercialitzar. Si una joieria aconsegueix la llicència de vendre Rolex és com si li hagués tocat la loteria. El Rolex segueix el mateix principi que el Birkin de Hermés: un client que el revén immediatament acostuma a obtenir un benefici. El preu al mercat de segona mà supera el preu de llista. La joieria ha de distingir entre el que gaudeix dels rellotges i els deixarà en herència als seus fills i els que el vendran a la primera ocasió. Les regles per vendre són estrictes i han de crear el FOMO necessari. Als USA és on tenen més problemes per que el joier utilitza el Rollex per introduir-se al club de golf del poble i construir relacions. La clau del luxe és no reaccionar a l’increment de demanda.

Durant dècades, Rolex va controlar l'oferta amb una precisió inigualable. Seguint un sistema molt elaborat, subministrava rellotges als seus distribuïdors autoritzats. Bucherer és el distribuïdor de rellotges i joies més gran del món amb seu a Luzern. A finals de l'estiu del 2023 es va decidir el canvi de propietat i sense fer soroll: Rolex va moure fitxa amb una operació valorada en uns 4.000M€. No podia caure en mans de LVMH o pitjor...un fons de Private Equity. Ara doncs, no només produeix sinó que comercialitza absorvint el marge i poc a poc es va liquidant el sistema de franquícies. El joier què perd la franquícia de Rolex, perd el 60-70% de les seves vendes.

Xina i luxe

El ric mitjà a la Xina està força ben estudiat. Té uns trenta-cinc anys i viu a Pequín, Xangai o Shenzhen. El patrimoni de la seva família és de 61MYuans, uns 7,6 milions d'euros. Té tres o quatre immobles i viu en un habitatge de més de 200 m2. Treballa 45 hores a la setmana, fa 21 dies de vacances l'any i dorm una mitjana de 6,7 hores cada nit. Fa cinc viatges a l'estranger cada any. Amb la família li agrada anar a menjar cuina cantonesa, i amb els amics prefereix la cuina japonesa.

El mercat xinès s'ha tornat més difícil, els xinesos  s’ho pensen més alhora de comprar. Aquest és també el motiu pel qual les cotitzacions borsàries de grups com LVMH han baixat. El consum està canviant de tendència: es compren menys rellotges i es viatja més. Molts dels enquestats volen reduir la despesa en luxes quotidians i, en canvi, destinar més diners a la salut i a l'educació dels fills.

 

Aquest model de luxe, ja ha arribat als seus límits. Bon estiu!

 

 

NOTA1: Arnault, 77 anys, com bon burgès no apareix públicament ni dona entrevistes, però una anècdota el retrata. Fill d’un empresari de la construcció en una ciutat tèxtil de segona Roubaix a la frontera belga, li va preguntar a un taxista de Nova York si coneixia el president francès. El taxista li va dir que no, però si que coneixia Christian Dior, el modista. I així va donar a la classe mitjana, allò que anhelava: fer assequible el luxe sense degradar-lo, accessible sense perdre exclusivitat. La clau és la dosis de distància.

Un dels rituals més coneguts de Bernard Arnault són les inspeccions dels dissabtes. Aquell dia, el patriarca visita botigues de les marques de LVMH per comprovar personalment la presentació dels establiments i la qualitat dels productes, sempre acompanyat d'un dels seus fills. Un dels fills diu Tinc la sensació que, des que vaig néixer, he estat cursant un MBA, perquè totes les converses durant els dinars o els sopars giren al voltant dels negocis.

NOTA2: Arnault. A la presentació del exercici 2025, davant d’analistes i inversors se li va escapar “désirabilité”, la capacitat de generar desig. Un producte és un article de luxe quan desperta en les persones un desig irresistible de tenir-lo. Alguns dels assistents a la presentació de la col·lecció de Dior van plorar d’emoció. Com la  gent no es pot comprar l’alta costura de Dior, es compra el pintallavis per 50€...cada dos segons es ven un pintallavis Dior al món.

NOTA3: Rolex. L'any passat, el CEO va viatjar a Washington com a membre d'una delegació econòmica suïssa per negociar amb Donald Trump un acord sobre aranzels. Dufour estava assegut entre els principals executius de la delegació, just davant de Trump. Després de la visita, al Despatx Oval hi va aparèixer un rellotge de sobretaula Rolex d'or. Aquests no cotitzen, no presenten xifres i tot queda a casa.

NOTA4: Xina i el Luxe. El 1998, Hermès va patrocinar una exposició cultural a Pequín, al bell mig de la Ciutat Prohibida. El 2001, a Xangai, va obrir les portes Plaza 66, un enorme centre comercial dedicat al luxe. Aquell va ser l'inici del boom xinès: les marques que hi eren present creixien, i ho feien més de pressa que a qualsevol mercat del món. Comprar luxe era símbol de estatus i d’èxit per gent que feia un parell de dècades en prou feines menjaven arròs però també el luxe servia de suborns als funcionaris públics així com les visites a Hong Kong exempt d’IVA – com quan es viatjava a Andorra per comprar unes bambes - .... Aquests temps, però  ja han passat, la campanya contra la  corrupció de Xi Jinping ha fet caure les vendes, com el COVID que va canviar els hàbits de consum i els viatges a Hong Kong.

Els Alemanys també tenen problemes de productivitat

De la última visita de Philipe Aghion vaig tenir el plaer de veure com presentava la seva visió de l’economia mitja horeta per que la cap de protocol de l'Ajuntament el va tallar quan es disposava a parlar d’AI. Llàstima que no em convidin al Cercle d’Economia 😉 que suposo que es va explaiar més. De la presentació em va impressionar el quadre comparatiu de les productivitats de la URSS i USA durant els anys 70’s. Semblaven calcades a les de Europa i els USA ara mateix. Us faig una amanida amb diversos indicadors a curt i llarg termini de l’economia alemanya, la més gran d’Europa.

 

Comportament italià

Quan a un li arriben les notícies de conjuntura macro, la gent normal es queda  igual: unes dècimes aquí, unes dècimes allà però no afecta directament a la nostra vida.... però en cinc o deu anys...les diferències comencen a notar-se. Aquest és l’evolucio del PIB Alemany.  

 

 

Clements Fuest, President del IFO institut senyala que Alemanya córrer el risc d’acabar tenir un comportament italià.  "Menys inversió privada significa, a mitjà termini, menys creixement, menys ingressos fiscals i, per tant, també menys diners disponibles per a les prestacions públiques". El PIB alemany del primer tr imestre de 2026 va ser inferior al del darrer trimestre abans de la Covid, a finals de 2019

 

L’ informe fènix alemany

La productivitat —mesurada com el valor afegit generat per treballador ocupat— està plana. L’any 2025, la producció d’un treballador mitjà va créixer un 2 % als Estats Units, mentre que a Alemanya només ho va fer un 0,25 %, després que la productivitat hagués disminuït al país durant els dos anys anteriors (!). La zona euro en conjunt registra increments de productivitat més del doble d’elevats que la República Federal d’Alemanya. Molts economistes alemanys clamen per que es posi la productivitat al centre del debat polític...

 

 

L’estancament de la productivitat coincideix amb la contracció progressiva de la indústria. El valor afegit del sector manufacturer (exclosa la construcció) va assolir el seu punt màxim l’any 2018. Des d’aleshores, la tendència ha estat clarament a la baixa.

Darrerament, la producció s’ha estabilitzat una mica. Però no hi ha cap rastre de l’antiga dinàmica de la indústria alemanya. Els fabricants d’automòbils estan lluitant per mantenir-se, i encara més els seus proveïdors. La indústria química pateix especialment els elevats preus de l’energia. Si bé és cert que la producció d’armament està creixent – mireu Helsing - , aquest sector és massa petit per poder revertir la tendència general.

Indústria sota mínims

Les comandes industrials continuen situant-se en nivells propis de recessió. Les noves comandes – gràfic d’abaix, excloent les grans comandes puntuals - van tornar a caure a l’abril, després que durant dos mesos la situació hagués semblat lleugerament millor. La tendència a llarg termini cap avall és clara, un 15% per sota del 2017.

La producció del sector manufacturer, és a dir, la producció de la indústria i de la construcció, va disminuir un 1,2% entre el quart trimestre de 2025 i el primer trimestre d'aquest any. L’índex de producció del sector manufacturer ha baixat de 92,2 (la base és l’any 2021 = 100) el primer trimestre de 2025 a 91,6 (el segon trimestre de 2025) i 91,0 (el tercer trimestre de 2025). L’única reactivació es va produir el quart trimestre de 2025, amb un augment fins a 92,1. Ara ha tornat a baixar a 91,0. Això significa que no només no hi ha cap reactivació, sinó que amenaça immediatament un nou retrocés cap a la recessió. Des de l’any 2023, la producció d’aquest sector —que és crucial per al conjunt de l’economia— ha disminuït de manera gairebé constant i continuada, després d’haver-se estancat durant diversos anys.

Tenint en compte aquesta evolució, l’estimació del PIB del primer trimestre d’aquest any elaborada per l’Oficina Federal d’Estadística —amb un augment del 0,3 %— no té cap relació amb la realitat. Ànims!

 

Mercat de Treball: falten immigrants qualificats i retorn a la office.

En el sector industrial s’han perdut més de 14.000 llocs de treball cada mes, amb una pèrdua acumulada d’uns 480.000 des de la tardor del 2019. Volkswagen, per vol eliminar en els pròxims anys 50.000 llocs de treball a Alemanya. Bosch preveu reduir fins a 22.000 llocs de treball només en l’àrea de proveïdors de l’automoció. BASF també està eliminant milers de llocs de treball; només a la seva planta de Ludwigshafen ja s’han perdut 2.800 llocs de treball, i se’n preveuen molts més. O l’empresa xocolatera, Ritter Sport: per primera vegada en els seus més de 110 anys d’història, està reduint massivament la plantilla; a l’àrea d’administració elimina un de cada deu llocs de treball.

Si fins ara, el consum era motor del creixement econòmic finançat a base de salaris, ara la cosa comença a trontollar. L’evolució de l’atur, l’ocupació i les vacants de llocs de treball comencen a ressentir-se: el nombre de persones ocupades ha passat en un any de 46,017M  a 45,869M de persones en un any.

El mercat laboral sembla congelat en els millor des casos. Gairebé ningú canvia de feina i gairebé ningú contracta personal. A més, tampoc ajuda que la població activa estigui disminuint des d’aquest any, mentre que la dinàmica migratòria continua sent feble. El nombre de persones que formen part de la població activa està disminuint; això no havia passat mai en la història de la República Federal d’Alemanya. Les generacions del baby boom s’estan retirant progressivament cap a la jubilació. Al darrere, però, no hi ha prou joves ni tampoc prou immigrants qualificats per substituir-les. Els efectes de la IA encara no es fan notar en la seva plenitud però comença a haver un reducció de càrrecs mitjos a les empreses. La relació de força entre capital i treball ha canviat a favor del capital: menys absentisme, menys bonus i menys teletreball.

Estalvi, Inversió i el tipus d’interès.

Les llars alemanyes han estalviat més de 9B€, gairebé quatre vegades el total del deute públic. Tanmateix, els ciutadans alemanys prefereixen posar els seus diners en comptes corrents sense interessos o en llibretes d’estalvi amb una remuneració molt baixa. Segons el Boston Consulting Group (BCG), les llars europees estalvien de mitjana el 15% dels seus ingressos nets i mantenen aproximadament 12 bilions d'euros (12 trillion en escala llarga europea) en forma de dipòsits bancaris i efectiu. És una taxa d’estalvi significativament més elevada que als Estats Units que està al 5%.

Per als mercats de les nacions industrialitzades occidentals, no hi ha cap alternativa als bons de l’Estat. Si no es vol prestar diners a l’Estat, es poden amagar els diners sota el matalàs però no hi ha una tercera opció, ja que la inversió empresarial és molt dèbil – fins i tot han estalviat en termes nets durant més de 20 anys-. L’Estat és l’únic actor capaç de proporcionar un rendiment sobre els centenars de milers de milions d’euros en estalvis que entren novament al mercat cada any.

Fa dos anys que Mario Draghi va presentar el seu pla. Sembla que l’hagin posat en un calaix. Cada cop Europa sembla més a la Castella del Siglo de Oro, incapaç de reformar-se i plenament conscient de la seva decadència. Merz no té la capacitat ni la valentia per fer el que s’ha de fer.

 

 

 

NOTA0: Previsó UE sobre l’economia Alemanya

https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-surveillance-eu-member-states/country-pages-including-country-reports/germany/economic-forecast-germany_en

https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-forecast-and-surveys/economic-forecasts/spring-2026-economic-forecast-slowdown-growth-energy-shock-drives-inflation_en#special-issues---spring-2026

NOTA1:Comandes Indústrials. Com que les dades de producció sempre es publiquen amb un cert retard (per exemple, a principis de maig es publiquen les dades corresponents al mes de març), és només a partir de maig/juny que es pot veure amb claredat què ha passat durant el primer trimestre en aquells sectors que estan realment ben documentats.

NOTA2: «Stupid German money», és el concepte fa pixar de riure  als centres financers de Nova York i Londres des que, fa 25 anys, inversors privats i professionals alemanys van abocar milers de milions d’euros a la indústria cinematogràfica anglosaxona i en van perdre gran part. En conjunt, el seu rendiment de les inversions a l’estranger és tan deficient que, només entre 2008 i 2018, haurien pogut acumular aproximadament entre dos i tres bilions d’euros més de patrimoni si haguessin obtingut rendibilitats similars a les del Canadà o Noruega.

NOTA3: El error del BCE....El focus en la inflació i la pujada de tipus. La intervenció del banc central es justifica habitualment pel risc dels anomenats efectes de segona ronda: fins i tot en el cas d’un xoc breu, la inflació podria augmentar més del que s’esperava perquè les empreses i els treballadors actuen de manera irracional. Volen evitar pèrdues de poder adquisitiu i, per tant, exigeixen preus més elevats o salaris més alts. Això podria provocar que la inflació es mantingués permanentment per sobre del nivell objectiu, fins i tot quan el xoc energètic inicial ja s’hagi dissipat.Per evitar-ho, segons una conclusió del Consell del Banc Central, el banc central ha d’intervenir de manera primerenca i contundent. Aquesta tesis és un error.

NOTA4: CONSUM. Segons l’enquesta de conjuntura de l’Institut Ifo, un de cada sis comerciants minoristes a Alemanya tem actualment per la seva supervivència, la proporció més elevada registrada fins ara. Segons dades de l’asseguradora de crèdit Allianz Trade, el nombre d’insolvències es troba en el nivell més alt dels darrers deu anys (distribuïdor de decoració Depot i la cadena de bricolatge Hellweg mentre que  lacadena especialitzada Hammer ha tancat tots els seus establiments). El comportament dels consumidors desconcerta de vegades els experts ja que molts continuen comprant a Temu i Shein (2.500M€ de facturació anual Alemanya) malgrat els dubtes sobre la qualitat dels seus productes. L’índex de clima de consum elaborat per l’Institut de Nuremberg per a Decisions de Mercat continua reflectint una elevada cautela dels ciutadans: a finals de 2025 se situava al voltant de −26,9 punts, molt per sota dels nivells previs a la crisi inflacionària. La propensió a estalviar ha augmentat fins als 18,7 punts, el nivell més alt des de la crisi financera de 2008, un indicador que mostra que moltes llars prefereixen reservar liquiditat davant la incertesa econòmica.

La reforma Sanitària 2a PART...Els Medicaments

 

Les asseguradores públiques

La llei no toca les 93 asseguradores mèdiques que hi ha Alemanya  ni les pressiona per fusionar-se malgrat els costos de gestió siguin el 4% del seu compte de resultats en comparació amb les asseguradores privades que és un 2%. A Àustria van fusionar 9 asseguradores sense que apareguessin les famoses sinèrgies i a més, les 20 primeres asseguradores tenen el 84% del tots els assegurats.  Menys asseguradores no implica automàticament més reducció de costos. On si que hi ha sinèrgies és en el procés de digitalització i ús de AI: es calcula 20-40% d’estalvi potencial.

Segons l’esborrany de llei de Warken, les despeses publicitàries de les asseguradores s’haurien de reduir i, a més, aquestes entitats estarien obligades a aplicar a la seva pròpia administració el mateix mecanisme d’estalvi que ja afecta hospitals, metges i altres proveïdors de serveis: l’anomenada taxa de salaris base. Això implica que els seus costos només podrien créixer al mateix ritme que els ingressos mitjans per assegurat. D’acord amb aquest criteri, els consells d’administració tampoc no podrien incrementar-se els salaris. Es tracta d’una de les poques mesures d’estalvi que impacten directament sobre les asseguradores.

Els hospitals, incentius

La única institució jueva que va sobreviure el nacional socialisme a Alemanya és l’Hospital Jueu de Wedding. El que no superar segurament és el concurs d’insolvència per què té pèrdues i ningú se’n vol fer càrrec. El 66% dels hospitals va tenir pèrdues al 2024 i s’espera que el 2025 la xifra augmenti.

Els costos de personal de les clíniques han explotat. Els sous arriben al 60% del compte de resultats d’un hospital.  I és personal que no es pot substituir amb la qual cosa els costos laborals pugen més que la inflació. Això té un nom en teoria econòmica: la Baumol's cost disease, que explica per què els sectors amb un baix creixement de la productivitat laboral veuen augmentar els seus costos més ràpidament que altres sectors.

Els responsables sanitaris tenen una altra teoria: els hospitals podrien estar fent un mal ús d’una normativa legal, l’anomenat “pressupost per a cures”. Des del 2020, els hospitals no reben una quantitat fixa per operació, sinó que els costos d’infermeria s’inclouen en el cost del pacient, amb l’objectiu que una bona atenció sigui recompensada per l’asseguradora. Això ha fet disparar el pressupost destinat a cures, que ha passat de 19.400 milions d’euros el 2020 a 26.100 milions el 2024. Un problema d’incentius: pels hospitals les cures són “gratis” i feines que abans feien auxiliars ara les fan infermeres qualificades.

També es proposa canviar el sistema d’atenció: primer metge de capçalera, després l’especialista, i finalment a l’Hospital. El funnel és el següent: de 1000 problemes de salut, 900 se’l pot gestionar el propi pacient. Dels 100 restants 90 els resolt el metge de capçalera o bé una infermera preparada i els 9 restants cap a l’especialista. Només 1 de cada 1.000 acaba al hospital. Alemanya ha focalitzat el funnel a la inversa fent focus sobre l’Hospital, el més costós. Es proposa Centres d’Atenció Primària, PVZ, que des de 2015 es planifiquen a Àustria o bé Suècia. També la DDR funcionava així. Això comporta una contradicció com la que han patit els austríacs: qui vol reduir costos sanitaris a llarg termini ha d’incórrer amb costos més alts a curt termini.

Els medicaments, la clau de volta

El Keytruda és un medicament que reforça el sistema unmunitari per lluitar contra el càncer i s’anomena la medicina del president per que va permetre que Jimmy Carter arribés als 100 anys després de superar un càncer de pell. Desenvolupat per l’americana MSD és el medicament que genera més ingressos del món: cada dosis de 200 mg 5.395,14€ i un tractament complert arriba als 91.000€ aprox. les asseguradores alemanyes paguen a 2025, 2.000M€ per només el Kreytuda alemanya.

La Comissió d’Experts creada pel Ministeri de Sanitat posava el punt de mira en els preus de medicaments, la segona partida més gran de despesa sanitària alemanya amb 58.500M€ per davant de les dels 120.000 metges alemanys amb consulta pròpia (!).En 10 anys la despesa en medicaments ha augmentat un 74% mentre que les prescripcions de medicaments han augmentat un 13%....El que ha pujat doncs són els preus dels medicaments: el tiquet mig per pacient era al 2014 de 47,60€ i al 2023 de 73,18€. La pregunta és si els pacients realment s’aprofiten dels millors medicaments. El potencial d’estalvi és important.

La llei preveu un mecanisme de fixació de preus: si la farmacèutica presenta un nou medicament amb patents i tota la pesca pot fixar el preu lliurement durant els 6 primers mesos a costa de les butxaques de les asseguradores mèdiques. Perquè el principi de “primer vendre i després negociar” funciona sobretot a favor dels fabricants: fins ara s’han avaluat 456 medicaments des de la introducció del procediment, i 179 no han demostrat cap benefici addicional. Les asseguradores paguen per aquests medicaments un 80 % més que per l’alternativa més econòmica.

Aquest sistema ha fet explotar els preus: si  fa 15 anys un medicament nou costava 1.000€ ara són 50.000€, els costos mèdics per curar un càncer han passat de 30.000 a 120.000 i en 10 anys s’ha doblat la despesa per medicaments de 32.000M€ a 2015 a 59.000M€ a 2024.  

La pregunta és impulsem la innovació de les Pharmes assumint un sobrecost o bé el que estem fent és estimular la cobdícia de les Pharmes alhora de  fixar  uns preus en un bé  amb demanda inelàstica. Un canvi de legislació afectaria a la innovació a llarg termini com sosté Deutschland Pharma, el lobby farmacèutic? Tots a Boston???  

Keytruda de MSD ha costat 4.800M€ i ha generat des del 2014 quan es va llençar 163.000M€ globalment. A més a més, la gran part del desenvolupmanet de la I+D es fa en centres de recerca públics i universitat. Segons la Fundació del Soros un 70% dels estudis clínics  als USA estan dirigits per centres públics. Només el 16% dels estudis són finançats per MSD. Si en lloc d’això es té en compte el nombre de pacients, el 78 % ha participat en estudis finançats per la indústria. Les grans Pharmes realitzen la funció purament financera alhora de desenvolupar de les últimes fases d’Estudis Clínics mentre que les assegurances mèdiques alemanyes paguen una bona factura mentre la indústria Farmacèutica alemanya en prou feines arriba a un 0,8-1,2% del PIB.

Les 66 propostes Els experts proposen augmentar el descompte que han de fer els fabricants, una mena de rebaixa de preu obligatòria fixada per normativa. També plantegen que els preus baixin progressivament a mesura que es venen més unitats d’un medicament, especialment en casos de grans èxits comercials com Keytruda. A més, es volen introduir descomptes per a medicaments que tinguin efectes similars als fàrmacs patentats. Només aquestes tres mesures ja permetrien estalviar gairebé set mil milions d’euros.

Els marges de la indústria Pharma oscil·len entre el 20-30%, una de les indústries més rendibles del món comparat amb indústria o béns de consum 3-10%. Només Google o Apple tenen aquests marges. Holanda o Bèlgica han desenvolupat un model de fixació de preus on es té en compte la investigació, Marketing, permisos i estudis clínics més un prima de 8% de bonus d’innovació.  En comptes de 5.395,14€ per 200mg, Keytruda costaria 80€.

 

 EL DILEMA DE LA INDÚSTRIA FARMACÈUTICA ÉS  DECIDIR ENTRE BAIXAR MARGES O CARREGAR-SE EL SISTEMA SANITARI PÚBLIC.

 

NOTA1: A finals d’Octubre de 2023 es va presentar al parlament Europeu (STOA) un estudi de dues professores d’economia italianes (Gamba,Magazzini) sobre abaratir els medicaments a la UE. No cal ser Einstein per arribar a la mateix conclusió: un poder de compra de tota la UE podria abaratir el cost dels medicaments alhora que es reduirien els temps d’exclusivitat per nous medicaments fent públic els estudis clínics i afavorint l’entrada de genèrics. Un divendres es va penjar online i el dilluns el van despenjar. Cascada de preguntes metodològiques, tàctiques dilatòries.... en fi....lobbistes. No és només el preu sinó també apareixen altres factors com els usos dels medicaments, patents o bé dosis....no és pas trivial: ningú sap en quin punt es pot deixar de prendre el Keytruda sense provocar que el càncer progressis...una reducció de la dosis podria estalviar 200M€.

 

NOTA2: Si afinem el anàlisis hi ha medicaments genèrics amb la patent caducada com Ibuprofè, pastilles de la pressió...que representen el 80% de la quantitat i només el 7% del cost. Els medicaments més moderns protegits per patents han caigut en quantitat del 11,4% al 6,7% però se’n duu la meitat el pressupost en medicaments i un 10,8% del total de despesa sanitària... des de l’òptica de la innovació és fantàstic ja que és un incentiu per “curar” malalties que abans no es podien curar. Alemanya al costat dles USA és dels països on es trasllada més ràpidament els nous medicaments als pacients. Un exemple,  el Revlimid un medicament contra el càncer d’ossos al 2021 va generar 800M€ en vendes mentre que al 2022 quan es va comercialitzar el genèric les vendes van caure a 4M€.

NOTA3: Distribució de despeses sanitàries 2024.

Tractament hospitalari → 32,7 %

• Medicaments → 17,7 %
• Tractament mèdic (metges) → 16,1 %
• Subsidis per baixa mèdica (diners durant la malaltia) → 6,6 %
• Tractament dental (sense pròtesis dentals) → 4,5 %
• Teràpies (fisioteràpia, etc.) → 4,3 %
• Ajuts tècnics (pròtesis, crosses, etc.) → 3,8 %
• Cures mèdiques d’infermeria → 3,4 %
• Despeses de transport → 3,1 %
• Altres → 8,0 %

 

La Reforma Sanitària Alemanya PART I

 

Quan vaig fer el dos posts sobre el perfil de Friederich Merz no donava la sensació que fos el Bundeskanzler que Alemanya necessitava per afrontar tot el que ve. Va guanyar les eleccions justet per la CDU, no és un Bundeskanzler estimat, cada cop que obra la boca sovint puja el pa, els Presidents dels Länder no li fan massa cas mentre la relació amb el SPD té més que daltabaixos malgrat els intents de confegir un programa comú. No hi ha perill de trencament del govern de la CDU-SPD-CSU ja que no cap dels actors té una alternativa millor, però el resultat de tot això és que el reguitzell de reformes previstes dintre de l’Estat del Benestar - Sanitat, Dependència (Pflege) i Pensions – no són més  que xuts cap endavant sense un propòsit clar....això si, sense arribar a ser Rodalies.

 

La gestió política de la reforma sanitària

La Ministra de Sanitat, Nina Warken (CDU),  experta en Dret Administratiu ha presentat l’esborrany de la llei aquest mes d’Abril. La situació és aquesta: les cotitzacions dels treballadors a l’assegurança de salut ha anat pujant fins al 17,5% (GKV) del salari brut i es paguen apatxes amb l’empresari  - afectant a la competitivitat empresarial -. Segons estimen els economistes alemanys pot arribar al 18,2%. Els ingressos a 2025 per aquest concepte van ser 352.000M€ un 8% més que l’any anterior però malgrat això els costos sanitaris pugen encara més i s’espera un forat que de 15.300M€ a 2027. Si no es fa res, augmentarà a 40.400M€ al 2030.

Nina Warken porta 16 mesos al càrrec i no té cap experiència en Sanitat, ningú entén com Merz l’ha posat al capdavant del Ministeri i a sobre amb l’encàrrec de fer un reforma sanitària en profunditat. Els insiders sostenen de que la Ministra és massa dèbil per portar a terme una reforma com aquesta. Les aportacions a les assegurances de salut han pujat un 5% els dos últims anys mentre els costos un 8%...a molts assegurats els hi han pujat la quota. Un 12% del PIB es gasta en Sanitat,  una de les xifres més altes de la UE i el sistema es mostra ineficient: llargues esperes per parlar amb un especialista i la sensació que el sistema està sobrepassat: els metges estressats, la indústria farmacèutica en revisió i hospitals amb pèrdues. Tot cau al mateix temps.

La  Ministra ha presentat l’esborrany  de mesures d’estalvi i que s’espera que s’aprovi aquest juliol  al Budnestag i la pregunta és si no només serà capaç d’enfrontar-se als lobbies farmacèutics, les associacions de metges i els hospitals sinó també al seu propi partit i la coalició. El SPD i la CDU poden estar d’acord en rebaixar els preus dels medicaments. També es parlar d’augmentar la cotització dels minijobs  i eliminació de la cobertura pels conjugues dintre del sistema d’assegurances.  La CDU es va manifestar en contra d’un impost contra el sucre així com la assumpció dels costos d’assegurança per part dels beneficiaris del Bürgergeld – ajuda social- ...tot un procés tediós de negociació de mesura per mesura. 

La Comissió de Salut

La Comissió de Salut va presentar al Març el seu informe de 483 pàgines i 66 mesures per augmentar els ingressos: pujar l’impost del tabac 1.200M€, un imposts sobre begudes ensucrades 100M€ i alcohol 600M€, o bé estalviar: reduint el preu dels de medicaments amb mecanismes de negociació més estrictes (1.900m€) i evitar operacions i procediments innecessaris com les operacions de genoll (14.000M€). Parlen també de reduir la homeopatia,  treure els ferros del dentista o fer cribats del càncer de pell amb 35 anys que no tenen massa sentit.

L’informe posa el punt de mira als metges que tenen pagament extres per consultes urgents derivats dels metges de capçalera, revisions preventives o bé elaboració d’informes. Tot això costa milers de milions i molts són despeses superflues. És a dir, s’han posat incentius (1.300M€) per atendre ràpidament però  les llistes d’espera no han variat. La Comissió diu que s’han de reduir els variables mentre que els metges senten que rebran menys calers per fer el mateix servei. Per exemple, hi ha incentius per digitalitzar l’historial clínic del pacient però a 2026... ja no té massa sentit per que la majoria d’historials ja estan digitalitzats.

Els assegurats també reben. Els cònjuges i nens petits probablement no entrin automàticament a la cobertura sanitària. Per la canalla busquen  altres mecanismes d’atenció però el que posa de manifest l’informe és el potencial d’estalvi, que és molt més gran que les necessitats a curt termini. Moltes de les mesures que proposa l’informe són obvies, la pregunta és per que no s’ha aplicat abans.

L’esborrany de la reforma: focus en els ingressos

L’esborrany presentat per la Ministra fa recaure el pes de la reforma amb els cotitzants saltant-se bona part de les mesures dels experts o pitjor...aplicant-les parcialment. La mesura estrella es basa en augmentar la base màxima de cotització en 300 euros, això representa que els que tinguin salaris més alts pagaran més per la seva assegurança mèdica. Tot sembla molt equitatiu però la pujada de la base màxima de cotització de 300euros pot tenir un efecte en el comportament dels assegurats. Es calcula que amb aquest augment, 100.000 persones deixarien el sistema d’assegurances públiques (GKV) per les privades. El saldo de mobilitat d’assegurats de la sanitat pública cap a la privada ha estat, segons experts, d’entre 81.000 persones (2024) i 102.000 (2025). És a dir la nova proposta duplicaria aquestes xifres.

El cost net per al sistema —és a dir, la pèrdua de cotitzacions a la sanitat pública menys les despeses sanitàries que deixen de tenir pels qui canvien— es va calcular que, amb 100.000 persones passant a la privada, se situaria entre 830M€ a 1.000M€. Hi ha molts experts que s’han pronunciat en contra d’augmentar el límit de cotització.

Les altres mesures de l’esborrany es basen en que els cònjuges hauran de contribuir al sistema sanitari amb un 2,5% addicional de la parella si volen està cobertes per les assegurances públiques de salut. La prestació per incapacitat laboral no es redueix gràcies a la pressió del SPD però les pròtesis dentals tampoc entren.

Per la part fiscal, l’Estat redueix les aportacions a les asseguradores però en canvi pagar els costos sanitaris dels més dèbils – receptors del Bürgergeld - directament i caurà sobre les esquenes dels assegurats. Malgrat tot, l’Estat no compensa sinó que  estalvia ja que la reducció de les aportacions a les asseguradores compensa les aportacions directes als costos sanitaris. També s’allarga el pagament de les asseguradores sanitàries a l’Estat a causa del Covid. I finalment, s’introdueix un impost sobre les begudes ensucrades i l’alcohol – no massa elevat -.

La reforma sanitària ha estat qualificada pels Verds com absurda, només arriba al 2029 i això de canviar les aportacions al sistema a compte dels que reben el Bürgergeld és fer trampes al solitari. Darrera d’això hi ha la voluntat de no tocar els lobby farmacèutic, alcohol i tabac i deixa el cost de la reforma en mans dels assegurats.  

 

QUE DIFÍCIL ÉS REFORMAR I SOBRETOT REFORMAR BÉ!!!!! PERÒ AQUESTA PSEUDOREFORMA ÉS UNA MOSTRA MÉS DE LA DEBILITAT DEL GOVERN I D’ALEMANYA EN GENERAL...UNA MÉS.

 

NOTA1:Una altra manera de reduir la despesa sanitària, fàcil i senzilla és reduir l’IVA del 19% al 7% amb la qual cosa es podria estalviar entre 6.000 i 7.000M€. Hi ha altres propostes que manega la comissió: rebaixes per llei del preu dels medicaments 3.000M€ o bé la igualació de preus a tota la UE (4,400M€) representarien, negociació directa amb els fabricants com fa França o bé Espanya ja que Alemanya deixa els 6 primers mesos de preu lliure als fabricants que incorporin un nou medicament. Això fa que Alemanya sigui un país fantàstic per llença nous medicaments, a més el preu que es paga és secret. S’ha de revisar per que pot haver avenços més aparents que reals.

NOTA2: Donat l’envelliment de la població, les mesures preventives són claus per no col·lapsar el sistema. Les teràpies representen el 95% i la prevenció el 5% de la despesa. És a dir, prohibir que es fumi, begudes ensucrades o menjar com déu mana ajudaria. Les principals causes de mort són càncer i malalties coronàries que poden ser reduïdes entre un 30-50% amb hàbits saludables. L’alcohol surt per 17.000M€ en costos mèdics a més de 40.000M€ en costos indirectes ( baixes...). Els imposts d’alcohol i tabac són baixos i a sobre fan poc esport els alemanys. Tot això afecta a l’esperança de vida que és la 17 a la UE....És a dir, es moren abans que els habitants dels països de l’antic bloc de l’Est.

NOTA3: La propera reforma: la Llei de Dependència. L’esborrany de reforma de la llei de dependència parla de pagar més tard (de 12 a 18 mesos), a l’atenció a domicili s’hauran d’endurir els criteris de dependència i un augment de la cotització familiar ( sobretot dels cònjuges que no tinguis fills per exemple). Així el límit màxim de cotització també s’ampliarà per que les rendes més altes paguin més. Augmenten els costos inicials que han de suportar les famílies per que de fet quan entren a una residència els avis  plenament dependents el 65 % viu menys de 12 mesos amb la qual cosa l’ajuda no arriba quan ja estan morts, vaja.

 

SAAS-pocalypsis!!!! SAP tremola!!!

 

Quan es va descobrir Amèrica, els venecians van comprendre ràpidament que el seu negoci se’ls havia fotut a la llarga, el teatre d’operacions del món va passar del Mediterrani al Atlàntic en decurs dels 150 anys següents (gràcies Braudel). Les decadències també poden ser divertides com mostra el carnaval Venècia però el que ve ara és més ràpid i més disruptiu que els timmings  humans. Del meu pas pel 4YFN a 2026 en trec l’apocalipsi laboral dels programadors que s’està gestant, el hype de la AI en verticals inimaginables i que quan mires els stands d’altres països, no veus massa diferència amb les catalanes .

Se’ns fot SAP, l’empresa més valuosa al DAX

Els clients empresarials de SAP poden, gràcies a la IA, crear el seu propi software. Potser aviat ja no dependran de SAP. El CEO de SAP de 45 anys i que porta des de 2019 dirigint l’empresa de Baden, reconeix l’amenaça directa que representa la IA i es defensa. SAP és «sistèmicament rellevant», però clients del grup treballaven cada vegada més amb empreses nord-americanes d’IA: Anthropic, OpenAI o Palantir. Fins i tot els socis més fidels desenvolupaven amb start-ups solucions d’IA per optimitzar processos i fer el software més senzill.

Segons el CEO de SAP,  tots tornaran a SAP perquè només SAP pot preparar totes les dades (ja,ja). Ser crític amb sistema no és un desavantatge per a nosaltres. Això justifica l’alt valor de borsa de l’empresa”.  Al febrer de 2025, l’acció de SAP va assolir un màxim històric i, el mateix any, el CEO va guanyar uns 16 milions d’euros, rècord a sospitar. Però des de llavors, el preu de l’acció ha caigut un 40 %. Els inversors tenen evidentment greus dubtes sobre si SAP és tan rellevant per al sistema com sosté seu CEO.

Encara avui, l’empresa cotitzada més valuosa d’Alemanya és l’únic fabricant de software europeu capaç de competir amb els gegants tecnològics del Silicon Valley. A Alemanya, SAP té pràcticament el monopoli: gairebé totes les empreses utilitzen el seu programari. Invisible per a la majoria dels treballadors, però essencial per al funcionament dels processos empresarials. SAP està al mig.

Actualment, les empreses de  Software as a Service proveiixen el software des del cloud facilitant que  les companyies podguin planificar, gestionar i controlar el personal, el capital o els materials, El hype de la IA posa gairebé tot en dubte, perquè les empreses poden programar el seu propi software personalitzat en comptes de comprar costoses subscripcions als proveïdors de SaaS consolidats.

Les empreses de software s’enfronten a una transformació  «més gran que la de la indústria de l’automòbil», diu el CEO de SAP. Ara ha fet del tema una qüestió de màxim nivell: en el futur, SAP vol centrar-se més en IA. El responsable de vendes serà Thomas Saueressig, el cap de Cloud.

El hype de la IA també sacseja competidors americans com Salesforce o ServiceNow, liderada per l’exconseller delegat de SAP. A la borsa en parlen com de la “SaaS-pocalypse”. La disrupció té conseqüències enormes, també per a Alemanya. Si SAP entra en dificultats, el país pot perdre la seva empresa de software més significativa. A més, amenacen desordres als mercats financers.

El SAAS-pocalypse

A principis de febrer, per exemple, OpenAI i Anthropic van publicar les seves últimes actualitzacions revolucionàries de IA, anomenades GPT-5.3 Codex i Claude Opus 4.6. En el futur, ja no seran les persones les que programin el software, sinó agents d’IA: treballadors virtuals infinitament resistents, que desenvolupen de manera autònoma projectes complexos i multietapa. Les actualitzacions arriben amb intervals cada vegada més curts mentre els salts tecnològics són cada vegada més grans.  A llarg termini tres quarts del negoci dels gegants del programari estan en perill.

Fa un parell de setmanes una analista va publicava a Substack l’escenari d’horror titulat «The 2028 Global Intelligence Crisis” on es descriu com la IA podria destruir milions de llocs de treball ben remunerats. Els agents d’IA prenen així el control i regulen cada vegada més processos automàticament. Moltes empreses del sector serveis desapareixen. Les perspectives, per tant, són molt fosques. Segons l’informe, la taxa d’atur als EUA seria de dos dígits el 2028, i l’índex S&P 500, com a principal referència borsària, hauria caigut un 38 % fins llavors.

Poc després de la publicació, centenars de milers de milions de dòlars de capitalització borsària es van evaporar només als EUA. Quasi tot va patir el cop: empreses de software com SAP, serveis de repartiment com Doordash, proveïdors de targetes de crèdit com Visa i Mastercard, i inversors financers com KKR, Blackstone, Ares i Apollo. Aquests havien prestat milers de milions a empreses de programari i ara, en el pitjor dels casos, hauran de donar per perduts aquests anomenats crèdits privats.

La situació recorda l’època prèvia a la crisi financera del 2008. Llavors, el mercat immobiliari nord-americà va ser el detonant; avui, possiblement, la indústria del software. Nassim Taleb prediu que hi haurà fallides d’empreses de programari. Jamie Dimon, el etern cap de JPMorgan Chase: Malauradament, vam viure gairebé el mateix els anys 2005, 2006 i 2007. Veig algunes persones fent coses estúpides.

Una entitat financera ja ha patit de valent: Blue Owl Capital. Gestiona més de 300 mil milions de dòlars per als seus clients i és un actor important en el mercat de crèdits privats invertint en empreses de software. Blue Owl va haver de suspendre pagaments als inversors d’un dels seus fons de crèdit multimilionaris i vendre actius a preu de liquidació. Des de llavors, al mercat de capitals circula la por que la «SaaS-pocalypse» contamini el shadow banking  amb un volum de dos bilions de dòlars, que ja fa mesos es considera un focus de crisi.

S’està embolicant la troca. Fins fa poc, les borses mundials encara tremolaven per por que l’efecte de la IA sobre l’economia global fos molt més petit del previst. La bombolla més anticipada de la historia de les bombolles. Ara, en canvi, es tem el contrari: que la IA disrupti sectors sencers, destrueixi llocs de treball i enfonsi el món en recessió. Tots dos escenaris s’exclouen mútuament, però arriben al mateix resultat: caos.Inici del formulari

SAP es defensa

Final del formulari

La situació és comparable amb l’aparició d’internet al voltant de l’any 2000 o amb la transició del negoci de software dels ordinadors estacionaris al cloud fa uns anys, quan SAP inicialment semblava un perdedor. En períodes de transformació estructural, primer sempre flueix molt cap a la tecnologia bàsica i la infraestructura. A la segona fase, però, sempre es beneficien les aplicacions, és a dir, on SAP té avantatge. Segons SAP : amb cada nova tecnologia, les conseqüències a curt termini per al mercat laboral es sobreestimen i les a llarg termini s’infravaloren. A curt termini hi haurà una competència intensa. Però a mitjà termini, SAP sortirà guanyador, «com després de les altres transformacions estructurals». SAP ha d’utilitzar IA de manera que els clients de l’empresa ni tan sols pensin a fer-ho tot ells mateixos, per això han  llençat Joule, un solució de AI implementada al programari de SAP que analitza les dades i dona recomanacions de negoci si per exemple el marge s’ha reduït. En fi, la lluita per la dada. Segons l’equip directiu només  SAP pot aprofitar millor les dades que els clients mateixos....i així desincentivarien que facin el seu propi software. A més, SAP té les dades de 30.000 clients i dècades d’experiència.

Amb una estratègia pròpia d’IA, SAP, Salesforce i companyia tindrien la possibilitat d’aturar la «SaaS-pocalypse». Segons un analista del Deutsche Bank  SAP pot aprofitar el seu posicionament«per aprofitar el creixement del seu portafoli de solucions d’IA». Si els escèptics tenen raó i la borsa continua amb la seva caiguda, no només baixaria el preu de les accions de SAP. Llavors, Europa tornaria a ser només espectadora en la qüestió tecnològica decisiva de la dècada. I al Silicon Valley sorgiria el proper negoci multimilionari.

 

Quan visitaves una startup de software quasi ploraves, en comptes de màquines tèxtils hi havia files d’ordinadors infinites. Probablement siguin imatges que quedaran per la historia econòmica. No cal dir que les empreses de software presentaran batalla, trauran tot el seu argumentari i es restructuran....ja veurem el què quedarà.

NOTA1: Les conseqüències de la irrupció de la AI no les sap ningú: sense una revolució prèvia de la òptica no s'hauria pogut inventar la penicil·lina.

NOTA2: Aquest any no sé si SalesForce farà la presentació convidant U2 o Metallica per presentar el seu nou software i invitar a mig San Francisco a pizzes i patates fregides . De fet, estan pensant a canviar el nom de la companyia.

La realitat salarial alemanya: millor del què sembla;)

Frederich Merz es considera classe mitja alta malgrat guanyava 1M€ brut anual abans d’entrar en política. Scholz no es considerava ric però conjuntament amb la dona (sense fills) guanyaven 30.000euros mensuals. Tothom es considera classe mitja: els rics sempre són els altres i el pobres també…els altres són pobres, nosaltres no. Les persones tenen dificultats no només per situar correctament el seu propi ingrés sinó també el dels altres. El secret més ben guardat de Catalunya són els sous (dietes, variables amb objectius que es posa un mateix, retribucions en espècie, motxilles, triennis desorbitats...). Ànims!

Dissonàncies cognitives

Es pot preguntar a què et dediques, què pagues de lloguer o bé la rendibilitat del fons però no el salari, és de mala educació. Un terç dels alemany amaga el seu sou a la parella.  A Noruega pots mirar online el què cobra el veí a través de la seva Hisenda mentre que a Suècia pots sol·licitar-ho online i t’envien una carta. A UK el 70% de les ofertes de feina pública el salari mentre que Alemanya només el 16%. Com és opac apareix la fantasia...Hi ha tres fal·làcies bàsiques: els rics o pobres són els altres, hom sempre creu que està al mig camí. La segona; la societat està formada per pocs rics i una multitud de pobres, i la tercera: cada cop anirà a pitjor, els rics més rics i els pobres més pobres.

La gent – a través d’enquestes - estimen la proporció de persones pobres a Alemanya en un terç, el doble del que és en realitat. El 91 % estava convençut que la proporció de persones amb ingressos molt baixos havia augmentat en els darrers anys. Però, al contrari, ha disminuït. Al seu torn la proporció de persones amb ingressos alts la van estimar en un 26,5 %, és a dir, fins i tot tres vegades més gran que és en la realitat.

Segons l’Oficina Federal d’Estadística per 2025, per una feina a jornada completa, assalariat la mitja guanya al voltant de 4100 euros bruts al mes, sense complements per treball nocturn, per torns o caps de setmana i sense pagues extraordinàries... Això és la mediana dels assalariats alemanys diferent a la mitja que queda arrossegada per salaris molt alts 4.784euros bruts mensuals, si cobres això estàs cobrant més que el 64% dels assalariats. Si analitzem la mediana, el 70% dels alemanys cobra entre 2.700 i 6.200 euros. Per sobre de 7.702euros hi ha el 10% que cobra menys i per sota de 2.699 els 10% que cobra menys.

A la part més alta hi ha metgesses (8.634€), professors universitaris (6.142€), juristes (6.132), experts en informàtica (5922€) i mestres (5.337€). A la part més baixa, cambrers.

Evolució positiva per grups

Si s’analitzen subgrups, es veuen en alguns casos diferències enormes: la qualificació juga un paper important. Sense titulació professional, el sou és de 3.120 euros mensuals; amb doctorat, de 8.261 euros. Igualment rellevant és la mida de l’empresa: com més empleats té, millor paga. I amb l’edat també augmenten els ingresos. Però això són diferències evidents…Com deia el Jordi Nadal, la sociología és la ciencia de l’obvi. S’ha de rascar una mica més.

Les persones amb nacionalitat alemanya, amb 4.188 euros de mediana, guanyen clarament més que les persones amb passaport estranger (3.399 euros). Aquí podrien influir els coneixements lingüístics, titulacions no reconegudes o una menor antiguitat a l’empresa.

El salari mediana de les dones a jornada completa és un 7,3 % inferior al dels homes? Això no s’entén ni a primera ni a segona vista i mereix una anàlisi més detallada en un capítol propi però també es mostra una tendència positiva pel que fa al Gender-Pay-Gap. El 2024, els salaris horaris mitjans de les dones estaven un 16 % per sota dels dels homes, mentre que el 2014 la diferència era del 22 %.

Finalment, el lloc de residència també determina els ingressos. Segons les dades l’Agència Federal d’Ocupació el mapa d’Alemanya mostra tres grans desigualtats: entre l’oest i l’est, entre la ciutat i el camp, i entre els centres de les indústries clau alemanyes i la resta del país. A Wolfsburg, per Volkswagen; a Ingolstadt, per Audi; i a Erlangen, per Siemens, més de la meitat dels ocupats guanyen més de 5.700 euros. A München, on la mediana és de 5.362 euros, fins a set empreses del DAX tenen la seu central. A l’altre extrem, l’Est Alemany on  amb 3.000 euros pertanys a la meitat superior. Hi ha una bretxa del 14 % entre la mediana a l’est (3.539 euros) i a l’oest (4.117 euros). Passats 40 anys de la reunificació la bretxa es va tancant poc a poc, a més els últims anys més ràpidament que la dècada del 2010.

 

El Salari Mínim al haver del SPD.

Malgrat la crisis econòmica i l’estancament industrial, el salari mediana dels treballadors a jornada completa era a l’abril del 2025 un 37,9 % més alt que onze anys abans. Els preus de consum han augmentat un 29,6 % en el mateix període. Així, queda un increment real del poder adquisitiu del 6,4 %.

Ara bé, també forma part de la realitat que no en totes les professions els increments salarials de l’última dècada han compensat la inflació: els professors de formació professional i formadors empresarials van patir pèrdues de poder adquisitiu del 19 %, els especialistes en repartiment postal del 17 %, i els de treball del metall del 5 %. En la indústria química, per exemple, el salari mediana ajustat per inflació és un 6 % inferior al 2014; entre els enginyers i enginyeres, un 5 %. En el conjunt de la indústria manufacturera, les pèrdues reals del salari mediana van ser del 4 %.

Els guanyadors són per exemple els cuidadors de persones grans: el 2025, la mediana dels professionals qualificats era un 68 % superior a la d’onze anys abans; amb un augment real del 38 %. Mentrestant, el personal d’infermeria ja forma part de la meitat superior de la jerarquia salarial. Perruquers titulats, auxiliars dentals, conductors professionals i fisioterapeutes també han pogut augmentar els seus ingressos de manera similar.

Els augments percentuals més grans en els salaris els han experimentat treballadors en feines que no requereixen formació: auxiliars en el sector de seguretat, hotels, agricultura o cures. Encara no guanyen gaire, sovint uns 3.000 euros al mes. Però es poden permetre de manera notable més coses que fa una dècada. L’any 2015, un govern de coalició CDU-SPD va introduir, sota pressió del SPD, el salari mínim, que inicialment era de 8,50 euros. El 2022, el govern “semàfor” liderat pel SPD va aplicar un augment extraordinari fins a 12 euros. A principis del 2026 pujarà ara fins a 13,90 euros. Gràcies al salari mínim, s’ha aconseguit revertir una de les tendències més controvertides del mercat laboral alemany: el sector de baixos salaris s’ha reduït, i de manera ràpida. Entre 2010 i 2022, però, el poder adquisitiu dels salaris horaris del desè percentil inferior ha augmentat fins a un 50 %. La proporció de treballadors amb baixos salaris ha disminuït: primer lentament, del 21,4 % el 2014 al 19,1 % el 2022, i després ràpidament fins a només el 15,7 %

Al mateix temps, el que s’anomena sector de salaris alts sembla haver-se mantingut estable. Si el sector de baixos salaris es redueix i el de salaris alts es manté, això significa simplement que la proporció de treballadors amb ingressos mitjans ha augmentat. En resum: la classe mitjana no es desintegra, creix.

 

Malgrat la crisis indústrial a Alemanya, la inflació i tota la pesca...els salaris s’han comportat de forma positiva: la gent es guanya la vida més bé que fa 10 anys.

 

NOTA-1: L’estudi es pot complicar moltíssim més, anàlisis de la vivenda, fills.... però si analitzem estrictament els salaris aquests són els resultats.

NOTA0:En la comparació europea, el nivell salarial d’Alemanya se situa al mig tenint en compte “la partitat del poder adquistiu”. L’Oficina Estadística europea ofereix una taula amb una mena de moneda virtual amb la qual es podria comprar la mateixa quantitat de béns i serveis a tot arreu. Convertits d’aquesta manera, només els suïssos, danesos, noruecs i belgues guanyen de manera perceptible més que els alemanys. Luxemburguesos i holandesos cobren aproximadament el mateix. En canvi, austríacs, suecs, francesos, italians i espanyols guanyen en alguns casos clarament menys.

NOTA1: A Alemanya no hi ha diferències entre grups d’edat pel que fa a l’efecte de la IA. Sembla, doncs, que existeix aquest mecanisme de protecció. Obliga les empreses a trobar solucions per utilitzar els empleats més grans, que tendeixen a ser més cars, de manera que continuïn treballant de manera rendible, en lloc de simplement acomiadar-los. Si un empleat es torna més productiu gràcies a la IA, hauria de guanyar més. Això és la teoria. Però a Alemanya sovint l’edat decideix el nivell salarial, i el dret laboral protegeix especialment les persones grans davant l’acomiadament. Però això pot canviar, si les empreses no poden reorganitzar la seva plantilla en la mesura necessària per implementar tecnologies d’IA i adaptar els processos interns, el seu negoci patirà —i amb ell la plantilla. Serà important calibrar-ho tot perquè la nostra economia pugui beneficiar-se de la IA.

NOTA2: El Gender-Pay-Gap sembla en gran part no tant una bretxa entre homes i dones, sinó entre mares i homes. Un estudi de la universidad de Heidelberg calcula els drets mitjans de pensions acumulats per dones i homes segons l’edat, és a dir, el salari acumulat durant la vida laboral fins aquell moment. Fins als 35 anys, les corbes d’homes i dones són gairebé idèntiques. Després d’aquesta edat, els homes s’allunyen de manera clara. És revelador que la bretxa continuï creixent de manera constant fins a l’edat de jubilació. També als 55 o 60 anys, quan els fills ja són prou grans perquè no impedeixin una feina a jornada completa. Moltes mares queden aleshores atrapades en la trampa del temps parcial. La maternitat les ha penalitzada en la seva promoció laboral. Per tant, perquè la bretxa de gènere es tanqui realment, caldrien tres coses: els empresaris en sectors dominats per homes haurien d’abandonar els clixés de rol. Les polítiques públiques haurien de crear de manera generalitzada serveis de cura que permetin més que només treball a temps parcial. I més pares haurien de viure la paternitat de forma corresponsable

Respecte el gènere, s’ha de tenir en compte que aquí es comparen mitjanes i no medians. També es tenen en compte treballadors a temps parcial, on els salaris horaris tendeixen a ser més baixos, i les dones treballen molt més sovint a temps parcial que els homes. Per exemple, les dones generalment tenen millors qualificacions escolars i no estan menys qualificades professionalment que els homes.  També cal considerar que les dones es queden especialment enrere en aquelles professions on els rols tradicionals persisteixen més fortament: venda de cotxes, directius de bancs, alta direcció. La majoria d’aquestes feines són molt ben remunerades. Així mateix, les dones només guanyen més que els homes en alguns pocs àmbits tradicionalment femenins —per exemple, com auxiliars mèdiques, mestres d’educació primària o en la cura infantil— feines que tendeixen a tenir ingressos més baixos