Els Alemanys també tenen problemes de productivitat

 De la última visita de Philipe Aghion vaig tenir el plaer de veure com presentava la seva visió de l’economia mitja horeta per que la cap de protocol el va tallar quan es disposava a parlar d’AI. Llàstima que no em convidin al Cercle d’Economia 😉 que suposo que es va explaiar més. De la presentació em va impressionar el quadre comparatiu de les productivitats de la URSS i USA durant els anys 70’s. Semblaven calcades a les de Europa i els USA ara mateix. Us faig una amanida amb diversos indicadors a curt i llarg termini de l’economia alemanya, la més gran d’Europa.

 

Comportament italià

Quan a un li arriben les notícies de conjuntura macro, la gent es queda molts cops igual: unes dècimes aquí, unes dècimes allà però no afecta directament a la nostra vida....en cinc o deu anys...les diferències comencen a notar-se. Aquest és l’evolucio del PIB Alemany.  

 

 

Clements Fuest, President del IFO institut senyala que Alemanya córrer el risc d’acabar tenir un comportament italià.  "Menys inversió privada significa, a mitjà termini, menys creixement, menys ingressos fiscals i, per tant, també menys diners disponibles per a les prestacions públiques". El PIB alemany del primer tr imestre de 2026 va ser inferior al del darrer trimestre abans de la Covid, a finals de 2019

 

L’ informe fènix alemany

La productivitat —mesurada com el valor afegit generat per treballador ocupat— està en flat rate. L’any 2025, la producció d’un treballador mitjà va créixer un 2 % als Estats Units, mentre que a Alemanya només ho va fer un 0,25 %, després que la productivitat hagués disminuït al país durant els dos anys anteriors (!). La zona euro en conjunt registra increments de productivitat més del doble d’elevats que la República Federal d’Alemanya. Molts economistes alemanys clamen per que es posi la productivitat al centre del debat polític...

 

 

L’estancament de la productivitat coincideix amb la contracció progressiva de la indústria. El valor afegit del sector manufacturer (exclosa la construcció) va assolir el seu punt màxim l’any 2018. Des d’aleshores, la tendència ha estat clarament a la baixa.

Darrerament, la producció s’ha estabilitzat una mica. Però no hi ha cap rastre de l’antiga dinàmica de la indústria alemanya. Els fabricants d’automòbils estan lluitant per mantenir-se, i encara més els seus proveïdors. La indústria química pateix especialment els elevats preus de l’energia. Si bé és cert que la producció d’armament està creixent – mireu Helsing - , aquest sector és massa petit per poder revertir la tendència general.

Indústria sota mínims

Les comandes industrials continuen situant-se en nivells propis de recessió. Les noves comandes – gràfic d’abaix, excloent les grans comandes puntuals - van tornar a caure a l’abril, després que durant dos mesos la situació hagués semblat lleugerament millor. La tendència a llarg termini cap avall és clara, un 15% per sota del 2017.

La producció del sector manufacturer, és a dir, la producció de la indústria i de la construcció, va disminuir un 1,2% entre el quart trimestre de 2025 i el primer trimestre d'aquest any. L’índex de producció del sector manufacturer ha baixat de 92,2 (la base és l’any 2021 = 100) el primer trimestre de 2025 a 91,6 (el segon trimestre de 2025) i 91,0 (el tercer trimestre de 2025). L’única reactivació es va produir el quart trimestre de 2025, amb un augment fins a 92,1. Ara ha tornat a baixar a 91,0. Això significa que no només no hi ha cap reactivació, sinó que amenaça immediatament un nou retrocés cap a la recessió. Des de l’any 2023, la producció d’aquest sector —que és crucial per al conjunt de l’economia— ha disminuït de manera gairebé constant i continuada, després d’haver-se estancat durant diversos anys.

Tenint en compte aquesta evolució, l’estimació del PIB del primer trimestre d’aquest any elaborada per l’Oficina Federal d’Estadística —amb un augment del 0,3 %— no té cap relació amb la realitat. Ànims!

 

Mercat de Treball: falten immigrants qualificats i retorn a la office.

En el sector industrial s’han perdut més de 14.000 llocs de treball cada mes, amb una pèrdua acumulada d’uns 480.000 des de la tardor del 2019. Volkswagen, per vol eliminar en els pròxims anys 50.000 llocs de treball a Alemanya. Bosch preveu reduir fins a 22.000 llocs de treball només en l’àrea de proveïdors de l’automoció. BASF també està eliminant milers de llocs de treball; només a la seva planta de Ludwigshafen ja s’han perdut 2.800 llocs de treball, i se’n preveuen molts més. O l’empresa Ritter Sport: per primera vegada en els seus més de 110 anys d’història, el fabricant de xocolata està reduint massivament la plantilla; a l’àrea d’administració s’elimina un de cada deu llocs de treball.

Si fins ara, el consum era motor del creixement econòmic finançat a base de salaris, ara la cosa comença a trontollar. L’evolució de l’atur, l’ocupació i les vacants de llocs de treball comencen a ressentir-se: el nombre de persones ocupades ha passat en un any de 46,017M  a 45,869M de persones.

El mercat laboral sembla congelat en els millor des casos. Gairebé ningú canvia de feina i gairebé ningú contracta personal. A més, tampoc ajuda que la població activa estigui disminuint des d’aquest any, mentre que la dinàmica migratòria continua sent feble. El nombre de persones que formen part de la població activa està disminuint; això no havia passat mai en la història de la República Federal d’Alemanya. Les generacions del baby boom s’estan retirant progressivament cap a la jubilació. Al darrere, però, no hi ha prou joves ni tampoc prou immigrants qualificats per substituir-les. Els efectes de la IA encara no es fan notar en la seva plenitud però començarà a haver un reducció de càrrecs mitjos a les empreses. La relació de força entre capital i treball ha canviat a favor del capital: menys absentisme, menys bonus i menys teletreball.

Estalvi, Inversió i el tipus d’interès.

Les llars alemanyes han estalviat més de 9B€, gairebé quatre vegades el total del deute públic. Tanmateix, els ciutadans alemanys prefereixen posar els seus diners en comptes corrents sense interessos o en llibretes d’estalvi amb una remuneració molt baixa. Segons el Boston Consulting Group (BCG), les llars europees estalvien de mitjana el 15% dels seus ingressos nets i mantenen aproximadament 12 bilions d'euros (12 trillion en escala llarga europea) en forma de dipòsits bancaris i efectiu. És una taxa d’estalvi significativament més elevada que als Estats Units que està al 5%.

Per als mercats de les nacions industrialitzades occidentals, no hi ha cap alternativa als bons de l’Estat. Si no es vol prestar diners a l’Estat, es poden amagar els diners sota el matalàs però no hi ha una tercera opció, ja que la inversió empresarial és molt dèbil – fins i tot han estalviat en termes nets durant més de 20 anys-. L’Estat és l’únic actor capaç de proporcionar un rendiment sobre els centenars de milers de milions d’euros en estalvis que entren novament al mercat cada any.

Fa dos anys que Mario Draghi va presentar el seu pla. Sembla que l’hagin posat en un calaix. Cada cop Europa sembla més a la Castella del Siglo de Oro, incapaç de reformar-se i plenament conscient de la seva decadència. Merz no té la capacitat ni la valentia per fer el que s’ha de fer.

 

 

 

NOTA0: Previsó UE sobre l’economia Alemanya

https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-surveillance-eu-member-states/country-pages-including-country-reports/germany/economic-forecast-germany_en

https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-forecast-and-surveys/economic-forecasts/spring-2026-economic-forecast-slowdown-growth-energy-shock-drives-inflation_en#special-issues---spring-2026

NOTA1:Com que les dades de producció sempre es publiquen amb un cert retard (per exemple, a principis de maig es publiquen les dades corresponents al mes de març), és només a partir de maig/juny que es pot veure amb claredat què ha passat durant el primer trimestre en aquells sectors que estan realment ben documentats.

NOTA2: «Stupid German money», és el concepte fa pixar de riure  als centres financers de Nova York i Londres des que, fa 25 anys, inversors privats i professionals alemanys van abocar milers de milions d’euros a la indústria cinematogràfica anglosaxona i en van perdre gran part. En conjunt, el seu rendiment de les inversions a l’estranger és tan deficient que, només entre 2008 i 2018, haurien pogut acumular aproximadament entre dos i tres bilions d’euros més de patrimoni si haguessin obtingut rendibilitats similars a les del Canadà o Noruega.

NOTA3: El error del BCE....El focus en la inflació i la pujada de tipus. La intervenció del banc central es justifica habitualment pel risc dels anomenats efectes de segona ronda: fins i tot en el cas d’un xoc breu, la inflació podria augmentar més del que s’esperava perquè les empreses i els treballadors actuen de manera irracional. Volen evitar pèrdues de poder adquisitiu i, per tant, exigeixen preus més elevats o salaris més alts. Això podria provocar que la inflació es mantingués permanentment per sobre del nivell objectiu, fins i tot quan el xoc energètic inicial ja s’hagi dissipat.Per evitar-ho, segons una conclusió del Consell del Banc Central, el banc central ha d’intervenir de manera primerenca i contundent. Aquesta tesis és un error.

NOTA4: CONSUM. Segons l’enquesta de conjuntura de l’Institut Ifo, un de cada sis comerciants minoristes a Alemanya tem actualment per la seva supervivència, la proporció més elevada registrada fins ara. Segons dades de l’asseguradora de crèdit Allianz Trade, el nombre d’insolvències es troba en el nivell més alt dels darrers deu anys (distribuïdor de decoració Depot i la cadena de bricolatge Hellweg mentre que  lacadena especialitzada Hammer ha tancat tots els seus establiments). El comportament dels consumidors desconcerta de vegades els experts ja que molts continuen comprant a Temu i Shein (2.500M€ de facturació anual Alemanya) malgrat els dubtes sobre la qualitat dels seus productes. L’índex de clima de consum elaborat per l’Institut de Nuremberg per a Decisions de Mercat continua reflectint una elevada cautela dels ciutadans: a finals de 2025 se situava al voltant de −26,9 punts, molt per sota dels nivells previs a la crisi inflacionària. La propensió a estalviar ha augmentat fins als 18,7 punts, el nivell més alt des de la crisi financera de 2008, un indicador que mostra que moltes llars prefereixen reservar liquiditat davant la incertesa econòmica.

La reforma Sanitària 2a PART...Els Medicaments

 

Les asseguradores públiques

La llei no toca les 93 asseguradores mèdiques que hi ha Alemanya  ni les pressiona per fusionar-se malgrat els costos de gestió siguin el 4% del seu compte de resultats en comparació amb les asseguradores privades que és un 2%. A Àustria van fusionar 9 asseguradores sense que apareguessin les famoses sinèrgies i a més, les 20 primeres asseguradores tenen el 84% del tots els assegurats.  Menys asseguradores no implica automàticament més reducció de costos. On si que hi ha sinèrgies és en el procés de digitalització i ús de AI: es calcula 20-40% d’estalvi potencial.

Segons l’esborrany de llei de Warken, les despeses publicitàries de les asseguradores s’haurien de reduir i, a més, aquestes entitats estarien obligades a aplicar a la seva pròpia administració el mateix mecanisme d’estalvi que ja afecta hospitals, metges i altres proveïdors de serveis: l’anomenada taxa de salaris base. Això implica que els seus costos només podrien créixer al mateix ritme que els ingressos mitjans per assegurat. D’acord amb aquest criteri, els consells d’administració tampoc no podrien incrementar-se els salaris. Es tracta d’una de les poques mesures d’estalvi que impacten directament sobre les asseguradores.

Els hospitals, incentius

La única institució jueva que va sobreviure el nacional socialisme a Alemanya és l’Hospital Jueu de Wedding. El que no superar segurament és el concurs d’insolvència per què té pèrdues i ningú se’n vol fer càrrec. El 66% dels hospitals va tenir pèrdues al 2024 i s’espera que el 2025 la xifra augmenti.

Els costos de personal de les clíniques han explotat. Els sous arriben al 60% del compte de resultats d’un hospital.  I és personal que no es pot substituir amb la qual cosa els costos laborals pugen més que la inflació. Això té un nom en teoria econòmica: la Baumol's cost disease, que explica per què els sectors amb un baix creixement de la productivitat laboral veuen augmentar els seus costos més ràpidament que altres sectors.

Els responsables sanitaris tenen una altra teoria: els hospitals podrien estar fent un mal ús d’una normativa legal, l’anomenat “pressupost per a cures”. Des del 2020, els hospitals no reben una quantitat fixa per operació, sinó que els costos d’infermeria s’inclouen en el cost del pacient, amb l’objectiu que una bona atenció sigui recompensada per l’asseguradora. Això ha fet disparar el pressupost destinat a cures, que ha passat de 19.400 milions d’euros el 2020 a 26.100 milions el 2024. Un problema d’incentius: pels hospitals les cures són “gratis” i feines que abans feien auxiliars ara les fan infermeres qualificades.

També es proposa canviar el sistema d’atenció: primer metge de capçalera, després l’especialista, i finalment a l’Hospital. El funnel és el següent: de 1000 problemes de salut, 900 se’l pot gestionar el propi pacient. Dels 100 restants 90 els resolt el metge de capçalera o bé una infermera preparada i els 9 restants cap a l’especialista. Només 1 de cada 1.000 acaba al hospital. Alemanya ha focalitzat el funnel a la inversa fent focus sobre l’Hospital, el més costós. Es proposa Centres d’Atenció Primària, PVZ, que des de 2015 es planifiquen a Àustria o bé Suècia. També la DDR funcionava així. Això comporta una contradicció com la que han patit els austríacs: qui vol reduir costos sanitaris a llarg termini ha d’incórrer amb costos més alts a curt termini.

Els medicaments, la clau de volta

El Keytruda és un medicament que reforça el sistema unmunitari per lluitar contra el càncer i s’anomena la medicina del president per que va permetre que Jimmy Carter arribés als 100 anys després de superar un càncer de pell. Desenvolupat per l’americana MSD és el medicament que genera més ingressos del món: cada dosis de 200 mg 5.395,14€ i un tractament complert arriba als 91.000€ aprox. les asseguradores alemanyes paguen a 2025, 2.000M€ per només el Kreytuda alemanya.

La Comissió d’Experts creada pel Ministeri de Sanitat posava el punt de mira en els preus de medicaments, la segona partida més gran de despesa sanitària alemanya amb 58.500M€ per davant de les dels 120.000 metges alemanys amb consulta pròpia (!).En 10 anys la despesa en medicaments ha augmentat un 74% mentre que les prescripcions de medicaments han augmentat un 13%....El que ha pujat doncs són els preus dels medicaments: el tiquet mig per pacient era al 2014 de 47,60€ i al 2023 de 73,18€. La pregunta és si els pacients realment s’aprofiten dels millors medicaments. El potencial d’estalvi és important.

La llei preveu un mecanisme de fixació de preus: si la farmacèutica presenta un nou medicament amb patents i tota la pesca pot fixar el preu lliurement durant els 6 primers mesos a costa de les butxaques de les asseguradores mèdiques. Perquè el principi de “primer vendre i després negociar” funciona sobretot a favor dels fabricants: fins ara s’han avaluat 456 medicaments des de la introducció del procediment, i 179 no han demostrat cap benefici addicional. Les asseguradores paguen per aquests medicaments un 80 % més que per l’alternativa més econòmica.

Aquest sistema ha fet explotar els preus: si  fa 15 anys un medicament nou costava 1.000€ ara són 50.000€, els costos mèdics per curar un càncer han passat de 30.000 a 120.000 i en 10 anys s’ha doblat la despesa per medicaments de 32.000M€ a 2015 a 59.000M€ a 2024.  

La pregunta és impulsem la innovació de les Pharmes assumint un sobrecost o bé el que estem fent és estimular la cobdícia de les Pharmes alhora de  fixar  uns preus en un bé  amb demanda inelàstica. Un canvi de legislació afectaria a la innovació a llarg termini com sosté Deutschland Pharma, el lobby farmacèutic? Tots a Boston???  

Keytruda de MSD ha costat 4.800M€ i ha generat des del 2014 quan es va llençar 163.000M€ globalment. A més a més, la gran part del desenvolupmanet de la I+D es fa en centres de recerca públics i universitat. Segons la Fundació del Soros un 70% dels estudis clínics  als USA estan dirigits per centres públics. Només el 16% dels estudis són finançats per MSD. Si en lloc d’això es té en compte el nombre de pacients, el 78 % ha participat en estudis finançats per la indústria. Les grans Pharmes realitzen la funció purament financera alhora de desenvolupar de les últimes fases d’Estudis Clínics mentre que les assegurances mèdiques alemanyes paguen una bona factura mentre la indústria Farmacèutica alemanya en prou feines arriba a un 0,8-1,2% del PIB.

Les 66 propostes Els experts proposen augmentar el descompte que han de fer els fabricants, una mena de rebaixa de preu obligatòria fixada per normativa. També plantegen que els preus baixin progressivament a mesura que es venen més unitats d’un medicament, especialment en casos de grans èxits comercials com Keytruda. A més, es volen introduir descomptes per a medicaments que tinguin efectes similars als fàrmacs patentats. Només aquestes tres mesures ja permetrien estalviar gairebé set mil milions d’euros.

Els marges de la indústria Pharma oscil·len entre el 20-30%, una de les indústries més rendibles del món comparat amb indústria o béns de consum 3-10%. Només Google o Apple tenen aquests marges. Holanda o Bèlgica han desenvolupat un model de fixació de preus on es té en compte la investigació, Marketing, permisos i estudis clínics més un prima de 8% de bonus d’innovació.  En comptes de 5.395,14€ per 200mg, Keytruda costaria 80€.

 

 EL DILEMA DE LA INDÚSTRIA FARMACÈUTICA ÉS  DECIDIR ENTRE BAIXAR MARGES O CARREGAR-SE EL SISTEMA SANITARI PÚBLIC.

 

NOTA1: A finals d’Octubre de 2023 es va presentar al parlament Europeu (STOA) un estudi de dues professores d’economia italianes (Gamba,Magazzini) sobre abaratir els medicaments a la UE. No cal ser Einstein per arribar a la mateix conclusió: un poder de compra de tota la UE podria abaratir el cost dels medicaments alhora que es reduirien els temps d’exclusivitat per nous medicaments fent públic els estudis clínics i afavorint l’entrada de genèrics. Un divendres es va penjar online i el dilluns el van despenjar. Cascada de preguntes metodològiques, tàctiques dilatòries.... en fi....lobbistes. No és només el preu sinó també apareixen altres factors com els usos dels medicaments, patents o bé dosis....no és pas trivial: ningú sap en quin punt es pot deixar de prendre el Keytruda sense provocar que el càncer progressis...una reducció de la dosis podria estalviar 200M€.

 

NOTA2: Si afinem el anàlisis hi ha medicaments genèrics amb la patent caducada com Ibuprofè, pastilles de la pressió...que representen el 80% de la quantitat i només el 7% del cost. Els medicaments més moderns protegits per patents han caigut en quantitat del 11,4% al 6,7% però se’n duu la meitat el pressupost en medicaments i un 10,8% del total de despesa sanitària... des de l’òptica de la innovació és fantàstic ja que és un incentiu per “curar” malalties que abans no es podien curar. Alemanya al costat dles USA és dels països on es trasllada més ràpidament els nous medicaments als pacients. Un exemple,  el Revlimid un medicament contra el càncer d’ossos al 2021 va generar 800M€ en vendes mentre que al 2022 quan es va comercialitzar el genèric les vendes van caure a 4M€.

NOTA3: Distribució de despeses sanitàries 2024.

Tractament hospitalari → 32,7 %

• Medicaments → 17,7 %
• Tractament mèdic (metges) → 16,1 %
• Subsidis per baixa mèdica (diners durant la malaltia) → 6,6 %
• Tractament dental (sense pròtesis dentals) → 4,5 %
• Teràpies (fisioteràpia, etc.) → 4,3 %
• Ajuts tècnics (pròtesis, crosses, etc.) → 3,8 %
• Cures mèdiques d’infermeria → 3,4 %
• Despeses de transport → 3,1 %
• Altres → 8,0 %

 

La Reforma Sanitària Alemanya PART I

 

Quan vaig fer el dos posts sobre el perfil de Friederich Merz no donava la sensació que fos el Bundeskanzler que Alemanya necessitava per afrontar tot el que ve. Va guanyar les eleccions justet per la CDU, no és un Bundeskanzler estimat, cada cop que obra la boca sovint puja el pa, els Presidents dels Länder no li fan massa cas mentre la relació amb el SPD té més que daltabaixos malgrat els intents de confegir un programa comú. No hi ha perill de trencament del govern de la CDU-SPD-CSU ja que no cap dels actors té una alternativa millor, però el resultat de tot això és que el reguitzell de reformes previstes dintre de l’Estat del Benestar - Sanitat, Dependència (Pflege) i Pensions – no són més  que xuts cap endavant sense un propòsit clar....això si, sense arribar a ser Rodalies.

 

La gestió política de la reforma sanitària

La Ministra de Sanitat, Nina Warken (CDU),  experta en Dret Administratiu ha presentat l’esborrany de la llei aquest mes d’Abril. La situació és aquesta: les cotitzacions dels treballadors a l’assegurança de salut ha anat pujant fins al 17,5% (GKV) del salari brut i es paguen apatxes amb l’empresari  - afectant a la competitivitat empresarial -. Segons estimen els economistes alemanys pot arribar al 18,2%. Els ingressos a 2025 per aquest concepte van ser 352.000M€ un 8% més que l’any anterior però malgrat això els costos sanitaris pugen encara més i s’espera un forat que de 15.300M€ a 2027. Si no es fa res, augmentarà a 40.400M€ al 2030.

Nina Warken porta 16 mesos al càrrec i no té cap experiència en Sanitat, ningú entén com Merz l’ha posat al capdavant del Ministeri i a sobre amb l’encàrrec de fer un reforma sanitària en profunditat. Els insiders sostenen de que la Ministra és massa dèbil per portar a terme una reforma com aquesta. Les aportacions a les assegurances de salut han pujat un 5% els dos últims anys mentre els costos un 8%...a molts assegurats els hi han pujat la quota. Un 12% del PIB es gasta en Sanitat,  una de les xifres més altes de la UE i el sistema es mostra ineficient: llargues esperes per parlar amb un especialista i la sensació que el sistema està sobrepassat: els metges estressats, la indústria farmacèutica en revisió i hospitals amb pèrdues. Tot cau al mateix temps.

La  Ministra ha presentat l’esborrany  de mesures d’estalvi i que s’espera que s’aprovi aquest juliol  al Budnestag i la pregunta és si no només serà capaç d’enfrontar-se als lobbies farmacèutics, les associacions de metges i els hospitals sinó també al seu propi partit i la coalició. El SPD i la CDU poden estar d’acord en rebaixar els preus dels medicaments. També es parlar d’augmentar la cotització dels minijobs  i eliminació de la cobertura pels conjugues dintre del sistema d’assegurances.  La CDU es va manifestar en contra d’un impost contra el sucre així com la assumpció dels costos d’assegurança per part dels beneficiaris del Bürgergeld – ajuda social- ...tot un procés tediós de negociació de mesura per mesura. 

La Comissió de Salut

La Comissió de Salut va presentar al Març el seu informe de 483 pàgines i 66 mesures per augmentar els ingressos: pujar l’impost del tabac 1.200M€, un imposts sobre begudes ensucrades 100M€ i alcohol 600M€, o bé estalviar: reduint el preu dels de medicaments amb mecanismes de negociació més estrictes (1.900m€) i evitar operacions i procediments innecessaris com les operacions de genoll (14.000M€). Parlen també de reduir la homeopatia,  treure els ferros del dentista o fer cribats del càncer de pell amb 35 anys que no tenen massa sentit.

L’informe posa el punt de mira als metges que tenen pagament extres per consultes urgents derivats dels metges de capçalera, revisions preventives o bé elaboració d’informes. Tot això costa milers de milions i molts són despeses superflues. És a dir, s’han posat incentius (1.300M€) per atendre ràpidament però  les llistes d’espera no han variat. La Comissió diu que s’han de reduir els variables mentre que els metges senten que rebran menys calers per fer el mateix servei. Per exemple, hi ha incentius per digitalitzar l’historial clínic del pacient però a 2026... ja no té massa sentit per que la majoria d’historials ja estan digitalitzats.

Els assegurats també reben. Els cònjuges i nens petits probablement no entrin automàticament a la cobertura sanitària. Per la canalla busquen  altres mecanismes d’atenció però el que posa de manifest l’informe és el potencial d’estalvi, que és molt més gran que les necessitats a curt termini. Moltes de les mesures que proposa l’informe són obvies, la pregunta és per que no s’ha aplicat abans.

L’esborrany de la reforma: focus en els ingressos

L’esborrany presentat per la Ministra fa recaure el pes de la reforma amb els cotitzants saltant-se bona part de les mesures dels experts o pitjor...aplicant-les parcialment. La mesura estrella es basa en augmentar la base màxima de cotització en 300 euros, això representa que els que tinguin salaris més alts pagaran més per la seva assegurança mèdica. Tot sembla molt equitatiu però la pujada de la base màxima de cotització de 300euros pot tenir un efecte en el comportament dels assegurats. Es calcula que amb aquest augment, 100.000 persones deixarien el sistema d’assegurances públiques (GKV) per les privades. El saldo de mobilitat d’assegurats de la sanitat pública cap a la privada ha estat, segons experts, d’entre 81.000 persones (2024) i 102.000 (2025). És a dir la nova proposta duplicaria aquestes xifres.

El cost net per al sistema —és a dir, la pèrdua de cotitzacions a la sanitat pública menys les despeses sanitàries que deixen de tenir pels qui canvien— es va calcular que, amb 100.000 persones passant a la privada, se situaria entre 830M€ a 1.000M€. Hi ha molts experts que s’han pronunciat en contra d’augmentar el límit de cotització.

Les altres mesures de l’esborrany es basen en que els cònjuges hauran de contribuir al sistema sanitari amb un 2,5% addicional de la parella si volen està cobertes per les assegurances públiques de salut. La prestació per incapacitat laboral no es redueix gràcies a la pressió del SPD però les pròtesis dentals tampoc entren.

Per la part fiscal, l’Estat redueix les aportacions a les asseguradores però en canvi pagar els costos sanitaris dels més dèbils – receptors del Bürgergeld - directament i caurà sobre les esquenes dels assegurats. Malgrat tot, l’Estat no compensa sinó que  estalvia ja que la reducció de les aportacions a les asseguradores compensa les aportacions directes als costos sanitaris. També s’allarga el pagament de les asseguradores sanitàries a l’Estat a causa del Covid. I finalment, s’introdueix un impost sobre les begudes ensucrades i l’alcohol – no massa elevat -.

La reforma sanitària ha estat qualificada pels Verds com absurda, només arriba al 2029 i això de canviar les aportacions al sistema a compte dels que reben el Bürgergeld és fer trampes al solitari. Darrera d’això hi ha la voluntat de no tocar els lobby farmacèutic, alcohol i tabac i deixa el cost de la reforma en mans dels assegurats.  

 

QUE DIFÍCIL ÉS REFORMAR I SOBRETOT REFORMAR BÉ!!!!! PERÒ AQUESTA PSEUDOREFORMA ÉS UNA MOSTRA MÉS DE LA DEBILITAT DEL GOVERN I D’ALEMANYA EN GENERAL...UNA MÉS.

 

NOTA1:Una altra manera de reduir la despesa sanitària, fàcil i senzilla és reduir l’IVA del 19% al 7% amb la qual cosa es podria estalviar entre 6.000 i 7.000M€. Hi ha altres propostes que manega la comissió: rebaixes per llei del preu dels medicaments 3.000M€ o bé la igualació de preus a tota la UE (4,400M€) representarien, negociació directa amb els fabricants com fa França o bé Espanya ja que Alemanya deixa els 6 primers mesos de preu lliure als fabricants que incorporin un nou medicament. Això fa que Alemanya sigui un país fantàstic per llença nous medicaments, a més el preu que es paga és secret. S’ha de revisar per que pot haver avenços més aparents que reals.

NOTA2: Donat l’envelliment de la població, les mesures preventives són claus per no col·lapsar el sistema. Les teràpies representen el 95% i la prevenció el 5% de la despesa. És a dir, prohibir que es fumi, begudes ensucrades o menjar com déu mana ajudaria. Les principals causes de mort són càncer i malalties coronàries que poden ser reduïdes entre un 30-50% amb hàbits saludables. L’alcohol surt per 17.000M€ en costos mèdics a més de 40.000M€ en costos indirectes ( baixes...). Els imposts d’alcohol i tabac són baixos i a sobre fan poc esport els alemanys. Tot això afecta a l’esperança de vida que és la 17 a la UE....És a dir, es moren abans que els habitants dels països de l’antic bloc de l’Est.

NOTA3: La propera reforma: la Llei de Dependència. L’esborrany de reforma de la llei de dependència parla de pagar més tard (de 12 a 18 mesos), a l’atenció a domicili s’hauran d’endurir els criteris de dependència i un augment de la cotització familiar ( sobretot dels cònjuges que no tinguis fills per exemple). Així el límit màxim de cotització també s’ampliarà per que les rendes més altes paguin més. Augmenten els costos inicials que han de suportar les famílies per que de fet quan entren a una residència els avis  plenament dependents el 65 % viu menys de 12 mesos amb la qual cosa l’ajuda no arriba quan ja estan morts, vaja.

 

SAAS-pocalypsis!!!! SAP tremola!!!

 

Quan es va descobrir Amèrica, els venecians van comprendre ràpidament que el seu negoci se’ls havia fotut a la llarga, el teatre d’operacions del món va passar del Mediterrani al Atlàntic en decurs dels 150 anys següents (gràcies Braudel). Les decadències també poden ser divertides com mostra el carnaval Venècia però el que ve ara és més ràpid i més disruptiu que els timmings  humans. Del meu pas pel 4YFN a 2026 en trec l’apocalipsi laboral dels programadors que s’està gestant, el hype de la AI en verticals inimaginables i que quan mires els stands d’altres països, no veus massa diferència amb les catalanes .

Se’ns fot SAP, l’empresa més valuosa al DAX

Els clients empresarials de SAP poden, gràcies a la IA, crear el seu propi software. Potser aviat ja no dependran de SAP. El CEO de SAP de 45 anys i que porta des de 2019 dirigint l’empresa de Baden, reconeix l’amenaça directa que representa la IA i es defensa. SAP és «sistèmicament rellevant», però clients del grup treballaven cada vegada més amb empreses nord-americanes d’IA: Anthropic, OpenAI o Palantir. Fins i tot els socis més fidels desenvolupaven amb start-ups solucions d’IA per optimitzar processos i fer el software més senzill.

Segons el CEO de SAP,  tots tornaran a SAP perquè només SAP pot preparar totes les dades (ja,ja). Ser crític amb sistema no és un desavantatge per a nosaltres. Això justifica l’alt valor de borsa de l’empresa”.  Al febrer de 2025, l’acció de SAP va assolir un màxim històric i, el mateix any, el CEO va guanyar uns 16 milions d’euros, rècord a sospitar. Però des de llavors, el preu de l’acció ha caigut un 40 %. Els inversors tenen evidentment greus dubtes sobre si SAP és tan rellevant per al sistema com sosté seu CEO.

Encara avui, l’empresa cotitzada més valuosa d’Alemanya és l’únic fabricant de software europeu capaç de competir amb els gegants tecnològics del Silicon Valley. A Alemanya, SAP té pràcticament el monopoli: gairebé totes les empreses utilitzen el seu programari. Invisible per a la majoria dels treballadors, però essencial per al funcionament dels processos empresarials. SAP està al mig.

Actualment, les empreses de  Software as a Service proveiixen el software des del cloud facilitant que  les companyies podguin planificar, gestionar i controlar el personal, el capital o els materials, El hype de la IA posa gairebé tot en dubte, perquè les empreses poden programar el seu propi software personalitzat en comptes de comprar costoses subscripcions als proveïdors de SaaS consolidats.

Les empreses de software s’enfronten a una transformació  «més gran que la de la indústria de l’automòbil», diu el CEO de SAP. Ara ha fet del tema una qüestió de màxim nivell: en el futur, SAP vol centrar-se més en IA. El responsable de vendes serà Thomas Saueressig, el cap de Cloud.

El hype de la IA també sacseja competidors americans com Salesforce o ServiceNow, liderada per l’exconseller delegat de SAP. A la borsa en parlen com de la “SaaS-pocalypse”. La disrupció té conseqüències enormes, també per a Alemanya. Si SAP entra en dificultats, el país pot perdre la seva empresa de software més significativa. A més, amenacen desordres als mercats financers.

El SAAS-pocalypse

A principis de febrer, per exemple, OpenAI i Anthropic van publicar les seves últimes actualitzacions revolucionàries de IA, anomenades GPT-5.3 Codex i Claude Opus 4.6. En el futur, ja no seran les persones les que programin el software, sinó agents d’IA: treballadors virtuals infinitament resistents, que desenvolupen de manera autònoma projectes complexos i multietapa. Les actualitzacions arriben amb intervals cada vegada més curts mentre els salts tecnològics són cada vegada més grans.  A llarg termini tres quarts del negoci dels gegants del programari estan en perill.

Fa un parell de setmanes una analista va publicava a Substack l’escenari d’horror titulat «The 2028 Global Intelligence Crisis” on es descriu com la IA podria destruir milions de llocs de treball ben remunerats. Els agents d’IA prenen així el control i regulen cada vegada més processos automàticament. Moltes empreses del sector serveis desapareixen. Les perspectives, per tant, són molt fosques. Segons l’informe, la taxa d’atur als EUA seria de dos dígits el 2028, i l’índex S&P 500, com a principal referència borsària, hauria caigut un 38 % fins llavors.

Poc després de la publicació, centenars de milers de milions de dòlars de capitalització borsària es van evaporar només als EUA. Quasi tot va patir el cop: empreses de software com SAP, serveis de repartiment com Doordash, proveïdors de targetes de crèdit com Visa i Mastercard, i inversors financers com KKR, Blackstone, Ares i Apollo. Aquests havien prestat milers de milions a empreses de programari i ara, en el pitjor dels casos, hauran de donar per perduts aquests anomenats crèdits privats.

La situació recorda l’època prèvia a la crisi financera del 2008. Llavors, el mercat immobiliari nord-americà va ser el detonant; avui, possiblement, la indústria del software. Nassim Taleb prediu que hi haurà fallides d’empreses de programari. Jamie Dimon, el etern cap de JPMorgan Chase: Malauradament, vam viure gairebé el mateix els anys 2005, 2006 i 2007. Veig algunes persones fent coses estúpides.

Una entitat financera ja ha patit de valent: Blue Owl Capital. Gestiona més de 300 mil milions de dòlars per als seus clients i és un actor important en el mercat de crèdits privats invertint en empreses de software. Blue Owl va haver de suspendre pagaments als inversors d’un dels seus fons de crèdit multimilionaris i vendre actius a preu de liquidació. Des de llavors, al mercat de capitals circula la por que la «SaaS-pocalypse» contamini el shadow banking  amb un volum de dos bilions de dòlars, que ja fa mesos es considera un focus de crisi.

S’està embolicant la troca. Fins fa poc, les borses mundials encara tremolaven per por que l’efecte de la IA sobre l’economia global fos molt més petit del previst. La bombolla més anticipada de la historia de les bombolles. Ara, en canvi, es tem el contrari: que la IA disrupti sectors sencers, destrueixi llocs de treball i enfonsi el món en recessió. Tots dos escenaris s’exclouen mútuament, però arriben al mateix resultat: caos.Inici del formulari

SAP es defensa

Final del formulari

La situació és comparable amb l’aparició d’internet al voltant de l’any 2000 o amb la transició del negoci de software dels ordinadors estacionaris al cloud fa uns anys, quan SAP inicialment semblava un perdedor. En períodes de transformació estructural, primer sempre flueix molt cap a la tecnologia bàsica i la infraestructura. A la segona fase, però, sempre es beneficien les aplicacions, és a dir, on SAP té avantatge. Segons SAP : amb cada nova tecnologia, les conseqüències a curt termini per al mercat laboral es sobreestimen i les a llarg termini s’infravaloren. A curt termini hi haurà una competència intensa. Però a mitjà termini, SAP sortirà guanyador, «com després de les altres transformacions estructurals». SAP ha d’utilitzar IA de manera que els clients de l’empresa ni tan sols pensin a fer-ho tot ells mateixos, per això han  llençat Joule, un solució de AI implementada al programari de SAP que analitza les dades i dona recomanacions de negoci si per exemple el marge s’ha reduït. En fi, la lluita per la dada. Segons l’equip directiu només  SAP pot aprofitar millor les dades que els clients mateixos....i així desincentivarien que facin el seu propi software. A més, SAP té les dades de 30.000 clients i dècades d’experiència.

Amb una estratègia pròpia d’IA, SAP, Salesforce i companyia tindrien la possibilitat d’aturar la «SaaS-pocalypse». Segons un analista del Deutsche Bank  SAP pot aprofitar el seu posicionament«per aprofitar el creixement del seu portafoli de solucions d’IA». Si els escèptics tenen raó i la borsa continua amb la seva caiguda, no només baixaria el preu de les accions de SAP. Llavors, Europa tornaria a ser només espectadora en la qüestió tecnològica decisiva de la dècada. I al Silicon Valley sorgiria el proper negoci multimilionari.

 

Quan visitaves una startup de software quasi ploraves, en comptes de màquines tèxtils hi havia files d’ordinadors infinites. Probablement siguin imatges que quedaran per la historia econòmica. No cal dir que les empreses de software presentaran batalla, trauran tot el seu argumentari i es restructuran....ja veurem el què quedarà.

NOTA1: Les conseqüències de la irrupció de la AI no les sap ningú: sense una revolució prèvia de la òptica no s'hauria pogut inventar la penicil·lina.

NOTA2: Aquest any no sé si SalesForce farà la presentació convidant U2 o Metallica per presentar el seu nou software i invitar a mig San Francisco a pizzes i patates fregides . De fet, estan pensant a canviar el nom de la companyia.

La realitat salarial alemanya: millor del què sembla;)

Frederich Merz es considera classe mitja alta malgrat guanyava 1M€ brut anual abans d’entrar en política. Scholz no es considerava ric però conjuntament amb la dona (sense fills) guanyaven 30.000euros mensuals. Tothom es considera classe mitja: els rics sempre són els altres i el pobres també…els altres són pobres, nosaltres no. Les persones tenen dificultats no només per situar correctament el seu propi ingrés sinó també el dels altres. El secret més ben guardat de Catalunya són els sous (dietes, variables amb objectius que es posa un mateix, retribucions en espècie, motxilles, triennis desorbitats...). Ànims!

Dissonàncies cognitives

Es pot preguntar a què et dediques, què pagues de lloguer o bé la rendibilitat del fons però no el salari, és de mala educació. Un terç dels alemany amaga el seu sou a la parella.  A Noruega pots mirar online el què cobra el veí a través de la seva Hisenda mentre que a Suècia pots sol·licitar-ho online i t’envien una carta. A UK el 70% de les ofertes de feina pública el salari mentre que Alemanya només el 16%. Com és opac apareix la fantasia...Hi ha tres fal·làcies bàsiques: els rics o pobres són els altres, hom sempre creu que està al mig camí. La segona; la societat està formada per pocs rics i una multitud de pobres, i la tercera: cada cop anirà a pitjor, els rics més rics i els pobres més pobres.

La gent – a través d’enquestes - estimen la proporció de persones pobres a Alemanya en un terç, el doble del que és en realitat. El 91 % estava convençut que la proporció de persones amb ingressos molt baixos havia augmentat en els darrers anys. Però, al contrari, ha disminuït. Al seu torn la proporció de persones amb ingressos alts la van estimar en un 26,5 %, és a dir, fins i tot tres vegades més gran que és en la realitat.

Segons l’Oficina Federal d’Estadística per 2025, per una feina a jornada completa, assalariat la mitja guanya al voltant de 4100 euros bruts al mes, sense complements per treball nocturn, per torns o caps de setmana i sense pagues extraordinàries... Això és la mediana dels assalariats alemanys diferent a la mitja que queda arrossegada per salaris molt alts 4.784euros bruts mensuals, si cobres això estàs cobrant més que el 64% dels assalariats. Si analitzem la mediana, el 70% dels alemanys cobra entre 2.700 i 6.200 euros. Per sobre de 7.702euros hi ha el 10% que cobra menys i per sota de 2.699 els 10% que cobra menys.

A la part més alta hi ha metgesses (8.634€), professors universitaris (6.142€), juristes (6.132), experts en informàtica (5922€) i mestres (5.337€). A la part més baixa, cambrers.

Evolució positiva per grups

Si s’analitzen subgrups, es veuen en alguns casos diferències enormes: la qualificació juga un paper important. Sense titulació professional, el sou és de 3.120 euros mensuals; amb doctorat, de 8.261 euros. Igualment rellevant és la mida de l’empresa: com més empleats té, millor paga. I amb l’edat també augmenten els ingresos. Però això són diferències evidents…Com deia el Jordi Nadal, la sociología és la ciencia de l’obvi. S’ha de rascar una mica més.

Les persones amb nacionalitat alemanya, amb 4.188 euros de mediana, guanyen clarament més que les persones amb passaport estranger (3.399 euros). Aquí podrien influir els coneixements lingüístics, titulacions no reconegudes o una menor antiguitat a l’empresa.

El salari mediana de les dones a jornada completa és un 7,3 % inferior al dels homes? Això no s’entén ni a primera ni a segona vista i mereix una anàlisi més detallada en un capítol propi però també es mostra una tendència positiva pel que fa al Gender-Pay-Gap. El 2024, els salaris horaris mitjans de les dones estaven un 16 % per sota dels dels homes, mentre que el 2014 la diferència era del 22 %.

Finalment, el lloc de residència també determina els ingressos. Segons les dades l’Agència Federal d’Ocupació el mapa d’Alemanya mostra tres grans desigualtats: entre l’oest i l’est, entre la ciutat i el camp, i entre els centres de les indústries clau alemanyes i la resta del país. A Wolfsburg, per Volkswagen; a Ingolstadt, per Audi; i a Erlangen, per Siemens, més de la meitat dels ocupats guanyen més de 5.700 euros. A München, on la mediana és de 5.362 euros, fins a set empreses del DAX tenen la seu central. A l’altre extrem, l’Est Alemany on  amb 3.000 euros pertanys a la meitat superior. Hi ha una bretxa del 14 % entre la mediana a l’est (3.539 euros) i a l’oest (4.117 euros). Passats 40 anys de la reunificació la bretxa es va tancant poc a poc, a més els últims anys més ràpidament que la dècada del 2010.

 

El Salari Mínim al haver del SPD.

Malgrat la crisis econòmica i l’estancament industrial, el salari mediana dels treballadors a jornada completa era a l’abril del 2025 un 37,9 % més alt que onze anys abans. Els preus de consum han augmentat un 29,6 % en el mateix període. Així, queda un increment real del poder adquisitiu del 6,4 %.

Ara bé, també forma part de la realitat que no en totes les professions els increments salarials de l’última dècada han compensat la inflació: els professors de formació professional i formadors empresarials van patir pèrdues de poder adquisitiu del 19 %, els especialistes en repartiment postal del 17 %, i els de treball del metall del 5 %. En la indústria química, per exemple, el salari mediana ajustat per inflació és un 6 % inferior al 2014; entre els enginyers i enginyeres, un 5 %. En el conjunt de la indústria manufacturera, les pèrdues reals del salari mediana van ser del 4 %.

Els guanyadors són per exemple els cuidadors de persones grans: el 2025, la mediana dels professionals qualificats era un 68 % superior a la d’onze anys abans; amb un augment real del 38 %. Mentrestant, el personal d’infermeria ja forma part de la meitat superior de la jerarquia salarial. Perruquers titulats, auxiliars dentals, conductors professionals i fisioterapeutes també han pogut augmentar els seus ingressos de manera similar.

Els augments percentuals més grans en els salaris els han experimentat treballadors en feines que no requereixen formació: auxiliars en el sector de seguretat, hotels, agricultura o cures. Encara no guanyen gaire, sovint uns 3.000 euros al mes. Però es poden permetre de manera notable més coses que fa una dècada. L’any 2015, un govern de coalició CDU-SPD va introduir, sota pressió del SPD, el salari mínim, que inicialment era de 8,50 euros. El 2022, el govern “semàfor” liderat pel SPD va aplicar un augment extraordinari fins a 12 euros. A principis del 2026 pujarà ara fins a 13,90 euros. Gràcies al salari mínim, s’ha aconseguit revertir una de les tendències més controvertides del mercat laboral alemany: el sector de baixos salaris s’ha reduït, i de manera ràpida. Entre 2010 i 2022, però, el poder adquisitiu dels salaris horaris del desè percentil inferior ha augmentat fins a un 50 %. La proporció de treballadors amb baixos salaris ha disminuït: primer lentament, del 21,4 % el 2014 al 19,1 % el 2022, i després ràpidament fins a només el 15,7 %

Al mateix temps, el que s’anomena sector de salaris alts sembla haver-se mantingut estable. Si el sector de baixos salaris es redueix i el de salaris alts es manté, això significa simplement que la proporció de treballadors amb ingressos mitjans ha augmentat. En resum: la classe mitjana no es desintegra, creix.

 

Malgrat la crisis indústrial a Alemanya, la inflació i tota la pesca...els salaris s’han comportat de forma positiva: la gent es guanya la vida més bé que fa 10 anys.

 

NOTA-1: L’estudi es pot complicar moltíssim més, anàlisis de la vivenda, fills.... però si analitzem estrictament els salaris aquests són els resultats.

NOTA0:En la comparació europea, el nivell salarial d’Alemanya se situa al mig tenint en compte “la partitat del poder adquistiu”. L’Oficina Estadística europea ofereix una taula amb una mena de moneda virtual amb la qual es podria comprar la mateixa quantitat de béns i serveis a tot arreu. Convertits d’aquesta manera, només els suïssos, danesos, noruecs i belgues guanyen de manera perceptible més que els alemanys. Luxemburguesos i holandesos cobren aproximadament el mateix. En canvi, austríacs, suecs, francesos, italians i espanyols guanyen en alguns casos clarament menys.

NOTA1: A Alemanya no hi ha diferències entre grups d’edat pel que fa a l’efecte de la IA. Sembla, doncs, que existeix aquest mecanisme de protecció. Obliga les empreses a trobar solucions per utilitzar els empleats més grans, que tendeixen a ser més cars, de manera que continuïn treballant de manera rendible, en lloc de simplement acomiadar-los. Si un empleat es torna més productiu gràcies a la IA, hauria de guanyar més. Això és la teoria. Però a Alemanya sovint l’edat decideix el nivell salarial, i el dret laboral protegeix especialment les persones grans davant l’acomiadament. Però això pot canviar, si les empreses no poden reorganitzar la seva plantilla en la mesura necessària per implementar tecnologies d’IA i adaptar els processos interns, el seu negoci patirà —i amb ell la plantilla. Serà important calibrar-ho tot perquè la nostra economia pugui beneficiar-se de la IA.

NOTA2: El Gender-Pay-Gap sembla en gran part no tant una bretxa entre homes i dones, sinó entre mares i homes. Un estudi de la universidad de Heidelberg calcula els drets mitjans de pensions acumulats per dones i homes segons l’edat, és a dir, el salari acumulat durant la vida laboral fins aquell moment. Fins als 35 anys, les corbes d’homes i dones són gairebé idèntiques. Després d’aquesta edat, els homes s’allunyen de manera clara. És revelador que la bretxa continuï creixent de manera constant fins a l’edat de jubilació. També als 55 o 60 anys, quan els fills ja són prou grans perquè no impedeixin una feina a jornada completa. Moltes mares queden aleshores atrapades en la trampa del temps parcial. La maternitat les ha penalitzada en la seva promoció laboral. Per tant, perquè la bretxa de gènere es tanqui realment, caldrien tres coses: els empresaris en sectors dominats per homes haurien d’abandonar els clixés de rol. Les polítiques públiques haurien de crear de manera generalitzada serveis de cura que permetin més que només treball a temps parcial. I més pares haurien de viure la paternitat de forma corresponsable

Respecte el gènere, s’ha de tenir en compte que aquí es comparen mitjanes i no medians. També es tenen en compte treballadors a temps parcial, on els salaris horaris tendeixen a ser més baixos, i les dones treballen molt més sovint a temps parcial que els homes. Per exemple, les dones generalment tenen millors qualificacions escolars i no estan menys qualificades professionalment que els homes.  També cal considerar que les dones es queden especialment enrere en aquelles professions on els rols tradicionals persisteixen més fortament: venda de cotxes, directius de bancs, alta direcció. La majoria d’aquestes feines són molt ben remunerades. Així mateix, les dones només guanyen més que els homes en alguns pocs àmbits tradicionalment femenins —per exemple, com auxiliars mèdiques, mestres d’educació primària o en la cura infantil— feines que tendeixen a tenir ingressos més baixos

De Bruce Springsteen al retorn dels Imperis

 

Us faig un resum d’un parell d’articles l’historiador Herfried Münkler al Spiegel del 2024 i març de 2025. No perden malgrat el temps. Podria haver-lo posat al ChatGTP i traduir-lo automàticament però en un acte de resistència he decidit fer jo la traducció. Dos apunts: fa 25 anys em vaig llegir la biografia del Conde Duque d’Olivares de Eliott, amb el seu projecte de la Unión de Armas volia que les corts catalanes i portugueses sufraguessin els costos de l’imperi castellà, provocant la Revolta dels Segadors i la independència de Portugal. Potser ens fan pagar ara, tot allò que no vam contribuir en aquell moment. L’atre apunt: Willy Brand recordava que si comunistes i socialistes s’haguessin entès durant la República de Weimar, Hitler no hagués arribat mai al poder.

OTAN No, Bases Fora

Tothom parla de la precària situació d’Europa: amenaçada per Rússia, extorsionada  pels USA, ha de rearmar-se rapidament i reconfigurar-se políticament.  Ha de construir un poder central, més enllà del que dona la capacitat compromís entre els 27 Estats membres. Altrement no es podrà sostenir davant les grans potències i quedarà en un paper subaltern. Es necessita una classe política suficientment madura intel·lectualment i mentalment per afrontar la constel·lació de canvis.

En un futur no hi haurà mai més aliances estables com la que hem viscut a Occident entre Europa i els USA. En comptes d’això es perfila un sistema de 5 potències hegemòniques, on es poden formar acords en determinats punts, limitats en el temps i heterogenis.  L’actual intent dels USA d’atraure Rússia al seu bàndol i allunyar-la de la Xina és un petit tastet del futur que ens espera. Si els Europeus volen jugar en aquesta contesa amb les grans potències han d’internalitzar i aprendre seves regles del nou ordre.  

Però que volen els USA, que fins fa poc eren el principal aliat i protector d’Europa? I no només això, els USA eren – i encara són en alguns aspectes – la única potènci capaç d’actuar globalment i  que pot mantenir compromisos en el temps gràcies als seus recursos econòmics. Amb aquestes expectatives hom té la impressió que estan sobrepassats.  Això va ser per primera vegada articulat quan Barak Obama va parlar que els USA no estaven en la situació de mantenir un projecció de hegemònica i de contenció al Atlàntic i al Pacífic simultàneament. I en aquell moment, el gran repte per Obama era aleshores la Xina- i no Rússia-  amb la qual cosa es va orientar cap al Pacífic. Pivot to Asia.

Allò, no només va ser un crida als Europeus per que invertissin de forma significativa i sostinguda en la seva seguretat sinó al mateix una renuncia al gran projecte que el seu predecessor Georg Bush, el qual havia alliberat el món islàmic del seu propi bloqueig econòmic i de les urpes de l’islamisme. Amb això va sorgir les guerres d’Iraq i Afganistan, sense cap èxit rellevant, mentre el repte xinès es feia més urgent d’atendre.

A causa del sobreesforç de les capacitats dels USA a l’Orient Mitjà i Asia Central, Obama va apostar per un canvi dels punt claus geopolítics, sense fer disrupcions i en mode transformació. Obama volia fixar el domini global estadounidenc però canviant els accents.

La situació delicada dels Europeus – amb avís.

Aleshores hi havia diverses possibilitats alhora de construir un futur a Occident: els europeus haurien d’ampliar les seves capacitats militars i començar a discutir amb els USA, com podien donar suport als nous enclavaments geopolítics del Indopacífic. Europa podria participar en la formació d’un Occident global, del qual els USA estaven interessats, i mantenir el seu escut protector per Europa.

No van pensar tant lluny. És més, els Europeus -amb els Alemanys al capdavant, creien que el l’Occident atlàntic funcionaria in eternum com a ancora de seguretat de l’odre geopolític. Aquesta creencia en la continuitat del present té moltes raons: és còmode, els Europeus s’han aprofitat d’ell sense aplicar masses recursos i sobretot, treure’s el maldecap de preparar-se per un canvi en la constel·lació geopolítica.

Així emergeix la situació en la que la política de seguretat és depenent dels USA mentre els USA no deixen de pensar com reduir els seus compromisos amb Europa.  La delicada situació en la que ens trobem els europeus actualmentmente...venia amb avís.

Justament durant la primera presidència de Trump es va perfilar que els USA tenien un problema amb Europa i que se’l volien treure de sobre de forma disruptiva i no a través de canvis graduals. La disolució disruptiva d’Occident, com nosaltes l’hem conegut, ha succeït  en els dies passats i setmanes : la comunitat de valors ha estat liquidada pels USA, ja que els interessos geoestratègics dels USA a la costa Atlàntica han quedat per obsolets i que la ciruclació de mercaderies, capital i información entre els USA i Europa  haurà de ser supervisat per  les aduanes.

Donada aquesta situació canviant apareix el reflexe de la desconfiança. Europa es queda sola però els USA també. El soroll de les declaracions constants de Trump i la ploma gruixuda amb la que signa els decrets, amaguen fins ara, que els USA estan camí de trobar-se en una situació precaria.  

Els USA són un imperi en decadència i només per que el seu pes relatiu en la PIB mundial continuament disminueix. És un sentiment d’estar sobrepassats i esgotats que s’ha extès per tot els USA lligat a enyor del passat, on el país era el més ric del món i el seu lideratge no estava qüestionat. Aquesta paradoxa ha portat a Trump al poder,  amb la promesa del Make America Great Again  i a retirar-se de les costoses obligacions compromeses. El problema és que aquest tancament deixa una posició clau per influir en el món.

La previsible retirada d’Europa així com la dissolució del softpower amb la retirada de les aportacions a organismes multilaterals conjuntament amb la política d’amenaça i proteccionisme – aranzels - , els decrets que es promulgen i s’aturen no és massa adequat per mantenir una àrea d’influència com la que hi havia abans.

Més aviat es pren la política exterior d’aquesta presidència com una demolició gegantina de l’ordre internacional que acabarà en runes. Una estratègia que clarament amb un Imperi forçat al límit, no transmet que sigui un actor potent – excepte que hom pugui considera com una estratègia totes aquestes amençes des de la Casa Blanca així com les mesures canviants que es prenen.

No es pot evitar la impressió que Trump va en linea recta a la ruina dels USA així com a provocar el caos en les relacions interncionals. Una altra raó per que els Europeus reforcin els seus fonaments i les seves capacitats pròpies per afrontar el caos internacional provocat per Trump.

La idea de que després del temps Trump tornarà una presidència com la Biden on Occident es tornarà a coaligar és pura il·lusió. Dels USA de la tardor de 2024 no existeix més i Trump i la seva gent s’encarreguen cada dia que quedi menys. El que estem veient en aquest moments és la construcció d’un nou Imperi a través de la destrucció de les bases anteriors. L’ordre global que deixarà Trump serà un altre molt diferent al que molt havien esperat davant l’agressió de Putin a Ucrania. D’un ordre basat en regles a un odre basat en el poder.

Ara mateix les potències estan canviat els seus portafoli estratègic. Si fa uns anys el poder econòmic tenia un pes superior al poder militar i l’atractiu cultural era indispensable pel poder polític ara prima el poder militar i una militarització de l’economia – iniciada per Rússia - . S’espera un increment de la despesa militar xinesa i europea davant el caos en les relacions exteriors.

Si Occident hagués parat als peus des de bell antuvi amb un ordre basat en regles l’agressió a una Ucrania soberana hagués configurat una altra situació. En canvi els dubtes i vacilacions han portat a una situació irreversible. (Nota: La primer ajuda que va enviar Alemanya a Ucrania van ser 5.000 cascos)

De Bruce Springsteen al retorn dels Imperis

Fa més de 30 anys que el cinturó exterior soviètic va caure i després la mateixa URSS, cosa que va provocar que molts observadors interncionals anunciessin el fina dels grans Imperis globals. Això s’ha demostrat com erroni, així com la idea que l’Estat de Dret i l’economia de mercat pertanyian al futur.

Els imperis es diferencien en seu caracter així com els estats.  Poden fer progressar la civilització però també pot instaurà règims de expotació i opressió. Molts creien aleshores que els USA podien posar el seu poder al servei de la Humanitat en comptes per perseguir els seus interessos sense miraments. Serien mirats com defensors d’un ordre més que senyors del món. Això no canviava que actuessin com una potència imperial. Els USA, d’acord amb les expectatives eesdevingué el protector d’un ordre, amb una caratertizació central d’una pau global. Això també pertany als imperis: són garants d’un llarg i permanent pau i aquest temps de pau se’l bateja: Pax Romana, Pax Britannica, Pax Americana.

Sobretot a causa de l’ascenció de competidors imperials, com ara s’exten el sentiment als USA, se senten sobrepassats amb la tasca de mantenir pau global i es fixen més en els interessos interns,  els interessos més immediats de la seva ciutadania.  Les paraules de Donald Trump: America First van ser un primer indici d’una renuncia a la idea que els USA podien ser un poder al servei de la Humanitat.

En un previsible segona sortida de l’Acord de París- que Trump havia executat durant la primera legislatura -, va fer el següent pas: retirada de les responsabilitats globals. La clara victòria amb la que Trump va guanyar les eleccions contra Kamala Harris és un indici que la majoria dels votants americans veu: per que hem de carregar amb el llast de fer un món millor, quan a nosaltres ens va cada cop pitjor. Es prefereix doncs perseguir energicament els propis interessos que no pas seguir amb la responsabilitat global. Aquesta és la idea que preval en aquesta legislatura de Trump: la transformació en una hegemonia benevolent en un imperialisme egosita amb la conseqüent caiguda d’un ordre mundial basant en regles.

Malgrat tot, és un analisis curt de mires si ens fixem només amb els USA i no ampliem el focus a Rússia i la Xina com a poders imperials. Russia vol tornar a guanyar  la seva posició imperial amb violència i no defuig d’amances nuclears. Xina per contra se serveix de mètodes més suaus en el marc de l’estratègia de la construcció de la nova ruta de la seda i el finançament d’infraestrucutres. Això acaba generalment amb països que no poden retornar els crèdits i que la Xina aprofita per guanyar influència. Actualment, els líders xinesos treballen en una area d’influència a Sud Amèrica, zona clarament d’influència americana.

La política russa està limitada per les seves possiblitats econòmiques. Pels seus objectius imperials, Kremlin només té un limitat marge de maniobra en matèria econòmica, ja que necessita els ingressos de la venda de gas, petroli i altres matèries primes. Per tant només li queda l’ús del poder militar, no només a Ucrania, sinó en el passat al Caucas o bé amb els mercenais del “AfrikaKorps”.

La guerra d’Ucrania no és només una guerra pel control polític de la pròpia Ucrania i el domini del Mar Negre. Si Putin té èxit en la seva campanya militar,  serà un senyal per que seguit d’autocrates diposat a saltar-se la Carta de la Nacions Unides per moure fronteres i crear arees d’influència: política xinesa contra Taiwan o bé el Erdogan al Kurdistan o els serbis d’Alexander Vuçic amb Kosovo i Bòsnia, és igual. Si per contra, fracassa Rússia serà una senyal que  no surt gratis els ús de la força militar.

Aquí entra altra vegada Trump i la retirada dels USA com a protector de l’ordre global. Si Trump negocia amb Putin i acaba la guerra a costa d’Ucrania per que no poden altres crear arees d’influència per la força? En tant que la política actualment està canviant, un èxit militar de Putin, pot intensificar i incrementar les guerres al món.  Això també s’ha d’adreçar als amics de la pau d’Alemanya: els altos al foc i els acords de pau afavoreixen l’agressor i són generalment causa de nous conflictes.

Alemanya: no decidir és decidir

Trump no pensa en categories geopolítiques. Ell es veu com un Deal Maker, que aprofita la oportunitat per generar avantatges pel seu país. Una  grand stretagy amb reptes i riscos i que diferencia entre amics i enemics, és percebuda per Trump com una restricció al seu marge de maniobra i a la capacitat de fer tractes. No vol sentir-se lligat però això no és un obstacle per que en un moment donat no ofereixi garanties als Europeus. Aquesta oportunitat vindrà - no prevista -  els europeus ja hi poden comptar.

De moment aquesta oportunitat permet  a Europa una política de seguretat independent dels USA. Per això hi ha dues raons fonamentals: la primera és un treball conjunt que faci forta la UE i amb ella la construcció d’una forta capacitat militar. En el punt mig, els eurpeus poden crear la seva capacitat de dissuació nuclear pròpia. I la segona és que això costa calers i només amb un canvi en la política pressupostària és possible i la política social se’n ressentirà i comportarà tensions socials. Bona part de la classe política patirà davant la seva clientela.

La alternativa és apropar-se a Rússia i les seves esperances polítiques, així no caldria construir una capacitat dissuassòria enfront el Kremlin.  Aquest canvi geopolític, liderat pels partits populistes a Europa, serà més fàcil d’implementar en la mesura que el volum comercial transatlàntic  es redueixi – si les mesures proteccionistes de Trump tenen èxit -.

En el cas d’Alemanya es pot presentar així: amb un desintegració dels mercats a causa d’una escalada aranzelària debilitarà les forces polítiques que aposten per un lligam transatlàntic. Paral·lelament guanyaran pes aquells que aposten pel final de les sancions amb Rússia i la tornada a la dependència del gas i petroli rus. Polònia i els Estats Bàltics, s’hi poden oposar però son massa dèbils per evitar un evolució d’aquest tipus, si s’arriba a implementar.

Possiblement els votants alemanys hauran de decidir-se per la primera o la segona opció. Un continuació de la política actual de Trump o bé un oferta sucosa del Kremlin pot decidir decantar-se per la segona, on el concepte de pacte transatlàntic seria subsituït per un marc euroasiàtic des de Lisboa fins a Vladivostok on Moscú marqui la pauta.

Això va en contra dels interessos americans, a curt i  a llarg temini. Els polítics americans des de meitat del S.XX tenen una forta concepció del que representa tant la costa atlàntica com la costa pacifica per la seva seguretat i prosperitat.  Aquest driver geopolític ha perdut pes, especialment per Trump. Un Occident dividit davant l’auge dels grans imperis no són les millors cartes per jugar. Punt d’inflexió i canvi d’època: en el llarg camí cap a l’Occident  - com l’històriador Heinrich August Winkler interpreta la història d’Alemanya - poden sorgir moviments cap a l’Est.

AQUESTA GENT VOL CARREGAR-SE LA UE ( I DE PAS L'EURO)

 

 

NOTA1: Per què retornen els Imperis

Com s’ha produït un retorn dels afanys imperials? Realment l’analisis cost benefici es gira en contra. Inclús un analisis cost benefici del colonialisme europeu del segle XIX mostra més costos que beneficis a excepció de determinats grups que si es van aprofitar a costa d’uns altres. En una democràcia és dificil que aquells que han de pagar per una política imperial assenteixin sense piular...Una majoria dels ciutadans s’oposarien.  La retirada dels USA com a protector global  hi ha una mica d’això gràcies a què els  votants del poble menut  s’han imposat a les ciutats de la costa Est  i Oest on habita l’èlit i l’stablishment americà. Si hem d’intervenir globalment, almenys que sigui per afavorir-nos: America First.

Per altra banda és dubtos que a llarg termini la factura no sigui més elvada: per que davant la sugestiva narrativa del America First, no hi ha un càlcul fred d’analisis cost-benefici. Els ressentiments són instrumentalitzats per les èlits per tal de portar endavant el seu projecte imperialista, tant en democràcia com en règims autoritaris. Especialment molts ressentiments estan vinculats amb els “fantasmes post imprerials”: el record  de que la terra en la qual hom pertany va ser un poder respectat i es tractar de tornar a la grandesa passada.

Això serveix per la Xina, un país que torna a ser un líder global com abans de l’arribada dels Europeus al segle XIX. Igualment, serveix per Putin que considera la caiguda de la URSS com la major catastrofe geopolítica del segle XX i que les seves conseqüències s’han de revertir. Això també és vàlid pel MAGA de Trump i es va mostrar també amb el Brèxit amb “Take back control”. El que és rellevant de totes aquestes campanyes és la presència del passat i amb ell una orientació política que no va cap al progrés sinó cap un replegament. El progrés ja no mobilitza, en el seu lloc hi ha el record de temps passats millors.

En aquest context de canvi en les expectatives polítiques: s’han rehabilitat  els Imperis i la seves zones d’influència. No com a garants de la pau i possibilitadors del progrés sinó com la implementació a gran escala dels interessos nacionals. En el cas de la Rússia de Putin i l’Amèrica de Trump és definitiu, per contra els xinesos ho fan més discretament amb el suport a regions subdesenvolupades. Potser això explica per que els xinesos són més exitosos i la seva acció en prou feines és criticada com imperialista.

Amb aquestes promeses Putin ha aconseguit que una majoria de poble rus estigui al seu costat. A la Xina no és excloent una lenta caiguda del creixement econòmic pugui ser compensada per una política exterior agressiva.  Per contra, la idea d’imperi a Occident és defensiva, en el cas del Brexit, fins i tot té un punt melancòlic. L’experiència passada amb Imperis extensos és l’altra cara de la moneda dels fantàsmes postimperials. D’una banda la pèrdua de l’imperi es barreja amb els costos i les exigències que requeria el seu manteniment. Aquí també apareix la voluntat de retorn als propis interessos nacionals passant per sobre de l’èlit liberal que ha focalitzat l’energia al servei dels drets humans i el progrés. Adéu als principis normatius i direcció a aprofitar els avantatges nacionals com a cura política renovació. Tots els recursos i capacitats han d’anar al servei del país.

FIVE SPANISH MINUTES.....La Deutsche Bahn 2Part

 

En cap empresa flueixen tants diners públics sense que es materialitzin resultats convincents. Només aquest any – 2025-  la DB rep més de 30 mil milions d’euros per a inversions subvencions i transport públic finançat amb fons públics. A tot això s’hi afegeixen unes perspectives econòmiques fosques, deutes esgotadors d’uns 22 mil milions d’euros i després de la venda de la companyia logística Schenker, la filial logística, al grup danès DSV per 14.300M€. Ja no hi ha compensació mitjançant negocis perifèrics rendibles.

El marketing ja no pot ocultar el fracàs

La cúpula de la Deutsche Bahn demostra una certa delicadesa a l’hora de traslladar les males notícies al consell de supervisió. En el document de la “Planificació 2025–2027”, que els consellers van rebre al desembre de 2024, el diagnòstic s’expressa així: “El sistema integrat de la DB es troba en una situació tensa des del punt de vista de la infraestructura, de l’operació i de les finances.” No és poesia, però és força més amable que dir-ho clarament: a la Deutsche Bahn pràcticament ja no funciona res.

La puntualitat en el transport de llarga distància —la DB considera puntual un tren amb menys de sis minuts de retard— ha caigut a un mínim històric. Segons el document, ja ni tan sols dos terços dels trens aconsegueixen arribar a l’andana dins del marge horari previst. Les línies de llarg recorregut, com la que uneix München, Stuttgart, Frankfurt i Berlín, perden regularment la sincronització del servei, i els experts assenyalen que serien més adequats trajectes més curts.

Mentrestant, les incidències a la xarxa se situen en unes 6.100 diàries, una xifra que supera de llarg qualsevol referència imaginable fins i tot per als treballadors veterans de la DB. També el parc mòbil presenta greus mancances. Aproximadament una quarta part de la flota d’ICE —uns 400 trens en total— no està disponible, és a dir, no és operativa, segons el document. Una proporció que recorda gairebé als colls d’ampolla dels tancs de l’exèrcit alemany.

La Deutsche Bahn sembla haver oblidat com es fa funcionar el ferrocarril. Dels tres grans negocis que fan circular trens, dos van tancar el 2024 amb pèrdues operatives: DB Fernverkehr preveia, segons el document, un resultat negatiu de 68 milions d’euros, mentre que la divisió de mercaderies DB Cargo acumulava pèrdues de fins a 472 milions d’euros. Només el transport regional, fortament subvencionat (DB Regio), va aconseguir un modest benefici operatiu de 76 milions d’euros. El core business ( transport de viatgers i mercaderies) ha patit un descens operatiu -Ebit ajustat - de més de 580 milions d’euros respecte al 2019.

La direcció, encapçalada pel Conseller Delegat, Richard Lutz, busca consol en estadístiques especials i poc transparents. El consell tampoc escatima en asseveracions tipus “portafoli de projectes clarament definit amb responsabilitats inequívoces” i, a més, un “control permanent de l’èxit”. En el informe de la situación presentat al Consell de Supervisió a setembre de 2025 i sota control de Richard Lutz s’assenyala les infraestructures com a boc expiatori: «Les incidències causades pels vehicles continuen sent inferiors al planificat, però l’elevada recurrència de problemes a la infraestructura afecta la puntualitat». Tot plegat transmet una  consciència limitada del problema mentre els documents interns – i filtrats a la premsa - mostren una altra realitat: el sistema és al llindar del col·lapse en contra del relat de relacions públiques.

Un error clau: InfraGo

Des del seu nomenament el 2017, Richard Lutz ha mantingut una batalla ferotge per conservar la  infraestructura propietat del grup i no transferir-la —com demanen molts experts— a la gestió directa de l’Estat. Amb la coalició semàfor, Lutz es va ajudar amb un simple canvi de nom. Així InfraGo la gestora d’infraestructures, asfixia el trànsit ferroviari amb tarifes cada cop més altes per l’ús de les vies, afectant tant les filials de transport pròpies com la competència privada. La mala gestió des de de la DB impacta, per tant, en tota la indústria.

Darrere del desastre hi ha un mecanisme enganyós. Infrago ha d’invertir milers de milions per mantenir la infraestructura. Per això utilitza cada cop més capital propi que li proporciona l’Estat amb la qual cosa el Return On Equity només pot augmentar si augmentem beneficis i això es deriva d’un incremement de preus per l’ús de les vies.  

Per a les companyies de mercaderies, els preus van pujar un 16,2 % a finals del 2024. Per l’any vinent, fins i tot s’especula amb un augment del 20 %. Els trens de llarga distància han de pagar enguany un 17,7 % més, amb tendència a l’alça. En el transport regional, Infrago també vol incrementar les tarifes, però fins ara topa amb un límit legal.

Els documents descriuen la situació amb fredor: “Per les elevades aportacions de capital, cal un increment substancial del benefici”, però la Cort de Comptes Federal apunta que la DB és la promotora de les injeccions de capital: busquen com desesperats més diners públics. “Per evitar que nou deute i que  govern s’hi oposés, la DB AG va suggerir al Ministeri Federal de Digitalització i Transport concedir-li ajudes de capital fora del límit deute en lloc de les subvencions habituals (ajuts a costos d’obra)”.

El  grup es va descomponent: les filials ferroviàries s’enfronten entre elles. I la divisió de xarxa evoluciona cap a una mena de tumor maligne que, amb tarifes cada cop més altes, asfixia el funcionament ferroviari pròpiament dit. La cúpula d’Infrago ha interposat una demanda contra el límit legal de la tarifa de les vies en el transport regional, un gest que constitueix un desafiament directe a la companyia germana DB Regio, dirigida per l’actual CEO, Evelyn Palla. La demanda ja està en mans del Tribunal de Justícia Europeu. DB Cargo i DB Fernverkehr es queixen de que els imputes costos de InfraGo ja que el que no pot recuperar en transport regional  l’ha de compensar amb les divisions de mercaderies i llarga distància mentre demanen subvencions públiques per una compensació necessària. On està la piloteta?

De manera sistemàtica, s’ha sabotejat el principi fonamental de la gran reforma ferroviària de 1994, que preveia que les diferents unitats de negoci —llarga distància, rodalies i mercaderies— s’haguessin de validar de manera autònoma al mercat, almenys a mitjà termini. Només així, es defensava aleshores, es podrien construir empreses sanes i competitives de manera sostenible.

Richard Lutz, en canvi, aposta per una lògica de conglomerat. Difícilment pronuncia un discurs sense exalçar els suposats avantatges del “sistema integrat ferroviari”, un concepte més que difús amb el qual acaba referint-se a tota la Deutsche Bahn en la seva extensió i grandiloqüència, sota la idea que una àrea ha de sostenir l’altra. A nivell financer es tradueix d’aquesta manera: les divisions que tenen rendiment més baix (llarga distància i càrrega) no paguen tipus d’interès de mercat quan prenen diners del cash pool intern, mentre que les divisions rendibles, DB Regio i DB Netz, són carregades sense pietat. En altres paraules, la infraestructura subvencionada públicament està finançant altres divisions de la DB.

 

La incapacitat per la reforma: DB CARGO.

La principal companyia de transport de mercaderies d’Europa —5.200M€ d’euros de facturació i 31.000 treballadors—  amb  el potencial de arruïnar completament la seva empresa mare, Deutsche Bahn. Des del 2015 acumula pèrdues considerables.

La nova CEO de la DB, Evelyn Palla ja ha pres la decisió de prescindir de Sigrid Nikutta, directora de DB Cargo des de fa un parells amb l’esperança de reflotar la companyia a base de campanyes de marketing.  Evidentment, Nikutta ha de deixar el càrrec després de no aconseguir els objectius marcats.

Havia de portar, per mandat de la Comissió Europea, la filial de mercaderies a números negres abans de finals del 2026 sense rebre ajudes de la matriu. En cas contrari, DB Cargo s’exposava al risc de desmantellament. Tot i mostrar públicament gran confiança, Nikutta va obviar una reestructuració profunda i va apostar principalment per la venda d’actius, des de locomotores fins a vagons per després llogar-los - lease back - o bé, ampliant el període d’amortització de vagons i locomotores per incrementar beneficis. Segons crítics interns, això s’assembla més a una «matança d’emergència»: els actius que queden permeten beneficis puntuals, però no garanteixen la viabilitat a llarg termini.

A més a més, la DB Cargo estalvia simplement no realitzant el servei directament. La filial aconsegueix comandes que després deixen executar a companyies privades. Nikutta preveia que en el que es denomina “servei de trens sencers – Ganzzugverkehr -” un 30 % dels trajectes els facin competidors més àgils. La planificació del grup descriu la idea com a “passar a un model logístic ferroviari i no ha prestar realment el servei”.

Durant anys, Sigrid Nikutta va promoure el lema “La mercaderia ha d’anar per via fèrria”. Ara, a DB Cargo, redueix la capacitat de transport. L’assignació de serveis a tercers sembla reconèixer que la DB, per si sola, no pot operar com una filial de mercaderies rendible: necessita els privats. Les exigències de Brussel·les suposen alhora un tall entre el grup i la filial DB Cargo. El contracte de control i transferència de resultats es va rescindir a principis d’any per ordre dels funcionaris europeus.

El cas DB Cargo té un potencial explosiu per a tot el grup, ja que probablement reobrirà el debat sobre per què el ferrocarril estatal alemany està organitzat com un grup integrat i no com una sèrie d’empreses independents. Brussel·les, amb el mandat de separació, envia el senyal que DB Cargo representa un risc per la competència si opera dintre del grup, un criteri que, en principi, es podria aplicar també a les altres filials de la DB.

 

La dictadura del Stato Quo

El canceller, Friedrich Merz, està decidit a renovar la direcció de la Deutsche Bahn i a enviar Lutz a casa. Així ho deixa clar el contracte de coalició a la pàgina 27: “Al grup DB… s’haurà de dur a terme una reestructuració del consell d’administració i de la direcció, amb l’objectiu de reflectir més competència tècnica i aconseguir una simplificació.” Amb un salari anual d’uns 2,1 milions d’euros, una dimissió sobtada li proporcionaria al voltant de 4 milions d’euros.

La decisió de separar-se de Lutz a curt termini hauria estat motivada, aparentment, pels costos desmesurats de les obres. Cada cop amb més, la Deutsche Bahn excedeix els seus pressupostos. La renovació de la línia Mannheim–Frankfurt (Riedbahn) pressupostada en 500M€, però els últims càlculs ho multipliquen per tres. Els responsables de la CDU no confien que els molts milions promesos a la Bahn per a infraestructures no es malgastin dins d’un sistema ineficient, del qual Richard Lutz, com a conseller delegat, és responsable. En la seva configuració actual la DB no funciona.  A més a més, la CDU està descontenta amb ell. «Ja no tenim confiança en Lutz, ens ha decebut massa vegades».

Que tants ministres —abans de l’actual titular Patrick Schnieder (CDU), Volker Wissing  i Andreas Scheuer (CSU)— no haguessin destituït a Lutz només s’explica per la manca de coratge i l’ignorància.  Reben calers públics a dojo però no volen donar explicacions en profunditat ni ser supervisats. Fins i tot el Tribunal Federal de Comptes ha de litigar als tribunals per poder accedir als llibres comptables. Aquesta base de poder es veu reforçada encara més per l’activitat política del sindicat ferroviari EVG, proper al SPD i que una reestructació posaria en qüestió la seva pròpia existència com a sindicat.

Els ministres, preguntats per les causes de la crisi, es limiten a repetir l’anàlisi difosa des del centre de comandament de la Bahn. Segons aquesta versió, la culpa recau en la suposada desatenció del ferrocarril. Tanmateix, la veritat inclou també que, durant molts anys, la Deutsche Bahn no ha esgotat els recursos generosament posats a la seva disposició i ha dilapidat milers de milions d’euros en operacions a l’estranger.

Es confirma de nou la llei fonamental del ferrocarril alemany: la DB fa el que vol. I només això: ningú del Ministeri va revisar el GeneralSanierung de la Deutsche Bahn  i es va repartir la responsabilitat en quatre òrgans descordinats: la direcció de ferrocarrils, un representant federal per al transport ferroviari, una secretària d’estat centrada principalment en la reforma dels horaris (“Deutschlandtakt”), i el nou grup de coordinació per a la Deutsche Bahn.

No van molt ràpid amb la puntualitat però si que fent lobby van com un llamp. D’una banda, el propi conseller delegat, Richard Lutz, que té accés directe al ministre de Transports i gaudeix de la seva confiança. L’altra línia d’influència va del director financer de la DB, Levin Holle, a Stefan Schnorr, cap del grup de coordinació de la DB dins del ministeri. L’exjutge Schnorr té una concepció molt particular del seu càrrec: com un cambrer, rep els desitjos de Holle de disposar de més diners públics, accepta constantment nous motius de subvenció i després transmet les comandes amb diligència. A més a més, el Consell d’Administració de la DB està farcit de ex-polítics amb qual cosa genera un problema de compliance: en el fons no volen impulsar la competència. De fet, la Deutsche Bahn s’ha menjat el Ministeri de Transport alemanys.  Sovint la DB denega la informació al·legant el seu estat d’empresa privada —secret comercial! molts funcionaris ni tan sols actuen, per por a les respostes elaborades de la DB.

El lobby més poderós del grup, però, no es troba ni al Bundestag ni al Bahntower, sinó al quartel general del sindicat de ferroviaris EVG, a pocs carrers del Reichstag. Està convençuda que només podrà sobreviure si el monòlit DB roman intocable.

 

La reforma: Evelyn Palla, la nova CEO

Fins ara, el centralisme ha dominat la gestió. L’ex-CEO Richard Lutz va incrementar massivament l’overhead, fins a unes 3.500 persones. També és característica la seva obsessió per programes amb grans ambicions que després mai compleixen les expectatives.

La hipertrofia estructural de la DB no es limita a la central. Dels aproximadament 230.000 empleats, només uns 107.000 treballen de manera operativa al negoci ferroviari: fer circular trens, gestionar estacions, garantir la seguretat i mantenir vehicles i vies. La resta correspon a una administració extensa i a diverses filials, com DB Connect, que lloga flotes de vehicles, i DB E.C.O., que gestiona projectes a l’estranger.

El ministre Schnieder vol separar més clarament la divisió d’infraestructures InfraGo del grup per controlar millor aquesta unitat i els milers de milions d’euros públics que hi flueixen. El model de referència és l’ÖBB austríaca, on la xarxa forma part del grup però sense contractes de transferència de beneficis entre el holding i la divisió de xarxa. L’EVG s’hi oposa frontalment.

InfraGo gestiona les vies, estacions i tot el necessari perquè els trens puguin circular. Durant la presidència de Lutz, InfraGo funcionava més com un “dipòsit de càrregues” del grup: rebia treballadors sobrants d’altres divisions i beneficiava-se de fons públics per sostenir àrees deficitàries, fins i tot si no eren necessaris.

Palla vol canviar aquest model: fer d’InfraGo una unitat amb més autonomia, on els recursos es dediquin realment a la infraestructura i on la divisió de transport pugui operar sense dependre dels fluxos de diners ni dels excedents de personal transferits. És un intent de replicar el model austríac (ÖBB), on la xarxa forma part del grup però no hi ha transferències internes per equilibrar comptes d’altres divisions, garantint una gestió més transparent i eficient.

A més, Palla vol regular el règim d’obres: actualment només el 30 % es planifica amb antelació, amb conseqüències negatives per a la puntualitat; a partir del 2027, almenys el 70 % haurà d’integrar-se a l’horari anual i al DB Navigator. L’objectiu és accelerar la transformació per recuperar suport intern i millorar l’eficiència operativa.

Evelyn Palla té dos actius importants: ha estat controller i membre del consell d’administració dels Ferrocarrils Federals Austríacs ÖBB on va treballar del 2011 al 2018 i sap perfectament per què a l’estranger el ferrocarril funciona millor De l’altra va reforçar el seu discurs amb els èxits en la reestructuració de DB Regio que actualment és l’única divisió de transport del grup que genera beneficis. En el seu temps lliure, s’ha tret el carnet de maquinista.

 

 

NOTA1: DB Cargo. La consultora Oliver Wyman ha confirmat el diagnòstic i ha precipitat la seva destitució. En un informe per al consell d’administració de DB, els consultors conclouen que DB Cargo és susceptible de reestructuració, però no amb els mètodes aplicats per Nikutta. Inicialment, havien de redactar un informe exhaustiu, però no van poder completar-lo per falta de cooperació de la direcció de DCargo. Tot i això, la versió resumida de les seves conclusions ja ha estat suficient per justificar-ne el cessament.

NOTA2: DB Regio. Sota la direcció d’Evelyn Palla, DB Regio va aconseguir reduir de manera significativa les cancel·lacions de trens en el transport regional, que en determinats períodes s’havien descontrolat. Paral·lelament, es va produir un gir econòmic molt rellevant: el resultat després d’impostos va passar de –126 milions d’euros l’any 2022 (any de la seva arribada) a un benefici de 97 milions d’euros l’any passat, cosa que suposa una millora de 223 milions d’euros.

En el marc d’aquesta reestructuració, DB Regio està organitzada en set societats regionals i cinc sistemes de S-Bahn, que van recuperar el control complet dels tallers de reparació, anteriorment centralitzats. Aquest augment de recursos i autonomia va anar lligat a l’establiment d’objectius clars de rendiment, amb l’exigència explícita de resultats, posant fi a les excuses i impulsant un enfocament més empresarial.

Palla considera aquest model de descentralització un patró exportable a tot el grup Deutsche Bahn i el defineix com un “reinici disruptiu”, tot i que, en la pràctica, representa una revolució moderada en un consorci que fins ara funcionava amb una lògica fortament centralitzada.

NOTA3: Finances. Durant el primer semestre del 2025, la Deutsche Bahn va registrar pèrdues de diversos centenars de milions d’euros, tot i que amb un resultat notablement millor que en el mateix període de l’any anterior. El grup de titularitat estatal va anotar, després de l’impost sobre societats, un resultat negatiu d’uns 760 milions d’euros. En el primer semestre del 2024, el dèficit havia estat de 1,6 milers de milions d’euros.

La facturació consolidada del grup va augmentar fins als 13,3 milers de milions d’euros, un increment del 3,4 % respecte al període anterior. La pèrdua operativa abans d’interessos i impostos (EBIT ajustat per efectes de preus) es va situar en 239 milions d’euros.

El programa de sanejament pretén generar millores tangibles fins a finals del 2027 en tres àrees clau: infraestructura, operacions i finances. En l’àmbit financer, això implica no només reduir costos operatius i augmentar l’eficiència dels trens i estacions, sinó també estabilitzar els marges i l’EBITDA del grup.

NOTA4:Manteniment dels vehicles: molts trens surten a la xarxa amb una llarga llista de deficiències. Els 106 tallers de reparació propis de la companyia treballen de manera ineficaç i mal coordinada; la seva assignació a quatre divisions diferents no ajuda precisament. A més, manca pressió de mercat. Proveïdors externs com Siemens, que probablement podrien fer-ho millor i fins i tot pagar els seus treballadors segons els convenis metals més alts, queden fora —per exigència de l’EVG.

NOTA5: indemnitzacions per retards: l’any passat, DB Fernverkehr va haver de pagar 93 milions d’euros, també un rècord.