El sector automobilístic 2a Part XINA

 Durant els anys del boom,  els xinesos compraven el cotxe més gran i el més car que podien, sortien del semàfor a tota llet, la gent mirada embadalida sense el menyspreu que ho fa la gent a Europa....Aquest Peking ja no existeix. Es condueixen cotxes europeus però ja no és símbol d’estatus. Els centres de les ciutats es respira silenci gràcies a la crisis immobiliària i al cotxe elèctric. Nio, Arcfox, Aito, Maextro, Xiaomi, Yangwang....Tenir un cotxe Made In China s’ha convertit en quelcom elegant i patriòtic.

Al 2015, les fires de cotxes es dividien en marques estrangeres amb un embolcall de showbusiness espectacular i xineses que semblaven com un mercat de fruita i verdura de províncies. Els cotxes xinesos tenien mala fama. Alguna cosa va canviar al 2016,  a les ciutats es respirava fum per tot arreu, així que es va prohibir cremar carbó i van enviar fora de les ciutats els alts forns i indústries contaminants, però,  a més a més,  va aparèixer el Tesla. Una bona solució per la Xina però els managers alemanys la van desestimar. —Tesla? —va preguntar un dels directius—. Això no és un fabricant d’automòbils, és una start-up! I a sobre tinc el risc de quedar-me sense bateria a mig trajecte....

La Política Indústrial Xinesa

La mort del motor de combustió té aquesta data: setembre de 2016, el Ministeri d’Indústria xinès va publicar a internet un avantprojecte de llei: ja el 2018 havia d’entrar en vigor a la República Popular una quota obligatòria de cotxes elèctrics. Hi havia un mes de termini per presentar al·legacions, preferiblement per correu electrònic a qiche@miit.gov.cn – podeu provar d’enviar un mail 😉. El sector no va rebre cap més marge de temps per preparar-se.

Quan Trump va arribar al poder, Merkel i Xi Jinping es van donar una pròrroga d’un any per aplicar l’avantprojecte, però quedava clar que la Xina es posicionava a favor cotxe elèctric. Van al·legar els problemes de contaminació però darrera hi havia un política industrial dura: els xinesos mai superarien amb cotxes de combustió a la indústria alemanya.

Així es va produir el avenç simultani: bateries, software, electrònica, cotxe autònom amb subvencions públiques en tots aquest sectors. S’hi van llençar centenars d’empreses. Aquest és l’origen de l’ascens de BYD, fundada al 1995 i la conya del sector fins aquest moment. A Musk li van preguntar sobre la competència de BYD al 2011....va contestar amb una pregunta: Heu vist el seu cotxe??? La resposta de BYD  va ser contractar un dissenyador d’Audi al 2014 i aquest va crear un centre de disseny amb 1.000 persones....el primer cotxe va ser una còpia barroera de Toyota però després la cosa ha millorat prou.  S’hauria d’haver fet com els Venecians amb la indústria del vidre, no deixar-los sortir de Murano.

Les xifres

El mercat automobilístic xinès continua travessant una forta contracció de la demanda interna. El setembre de 2026, les vendes al detall de turismes a la Xina van caure un 28 % interanual, fins als 1,618 milions de vehicles, segons la China Passenger Car Association (CPCA). La davallada afecta especialment els vehicles de combustió, les vendes dels quals van retrocedir un 43 %. Els vehicles de noves energies —elèctrics i híbrids endollables— també van registrar una caiguda del 16,7 %, fins als 1,084 milions d’unitats. Malgrat això, ja representaven el 67 % de les vendes internes de turismes.

En canvi, les exportacions continuen creixent amb força. Al setembre, les exportacions xineses de turismes van augmentar un 73,7 % interanual, fins als 917.000 vehicles. Les exportacions de vehicles de noves energies van créixer encara més: un 163,5 %, fins a les 558.000 unitats. Aquest contrast mostra com els fabricants xinesos estan compensant la feblesa del mercat interior amb una expansió accelerada als mercats internacionals.

Els resultats globals dels grans fabricants alemanys depenen de com evoluciona el negoci a la República Popular. En el cas de Volkswagen, l’any passat gairebé un terç de les vendes mundials, amb uns 2,7 milions de vehicles venuts, corresponia a la Xina. Mercedes-Benz i BMW depenen de manera similar de les vendes a la Xina. Entre gener i setembre, vendes de Volkswagen al mercat xinès van caure un 30,2 % respecte del mateix període de l’any anterior. En el cas de Mercedes, les vendes de turismes a la Xina van retrocedir un 29 %, mentre que BMW van registrar una caiguda del 21,8 % al mercat xinès.

BYD: Build Your Nightmare

Entre el 2020 i el 2024, va multiplicar per deu la seva producció d’automòbils, fins a arribar als 4,3 milions de vehicles anuals els mateixos que ven BMW i Mercedes junts. Enguany ha pujat les vendes un 150% respecte 2025 amb 175.000 unitats els 6 primers mesos de l’any. BYD no és una empresa estatal sinó que cotitza a Borsa i està gestionada per empresaris.

Aquest creixement ha estat finançat a crèdit i carregat a les esquenes del proveïdors ja que va ampliar els terminis de pagament de 60 a 270 dies. Els passius a curt termini s’han multiplicat per 5 els últims 4 anys. La producció de BYD s’ha desconnectat de la demanda i per ajustar l’excés d’oferta intensifica la guerra de preus a la Xina: aquest més de maig va reduir un terç el preu del seus cotxes. Els competidors segueixen encara que competidors com SAIC o Li Auto tenen una situació financera més sòlida, ja que no han acumulat tants deutes amb els seus proveïdors. Esperem que el mercat xinès no col·lapsi però hi haurà “un bon ajust”.  Berkshire Hathaway, ha començat a reduir  la seva participació en BYD.

El govern central exigeix ara que els fabricants d’automòbils no superin un termini de pagament de 60 dies, per tant, BYD necessitarà a curt termini milers de milions en efectiu per pagar els seus proveïdors. A més, el grup haurà de deixar d’oferir preus per sota dels costos de producció. Si esclata la bombolla, cauran les vendes un 20-25%, es tancaran fàbriques,  i s’enviarà gent a l’atur. També moltes empreses estrangeres han reduït operacions a la Xina ( Stellantis ha marxat i Hyunday, Nissan o Kia tenen un posició residual al mercat xinès, inverteixen en altres llocs). En canvi VW té 39 fàbriques. Els alemanys estan esperant que esclati la bombolla per llençar els seus nous cotxes elèctrics.

Hi ha un desplaçament de la indústria automobilística, en 5 anys BYD serà més gran que Toyota, malgrat la davallada al mercat xinès, el seu palanquejament i els aranzels de Trump i  la seva prohibició d’exportar software.... La setmana passada presentaven la nova bateria elèctrica que es carrega en 5 minuts.

NOTA:0 La construcció de la megafactoria de Tesla al 2019 a la Xina va provocar un Catfish Effect: els xinesos van espavilar i es va veure clar que el cotxe elèctric era el futur. El pla ha funcionat tan bé que ha generat unes  conseqüències no previstes pels mateixos planificadors xinesos: milers de cotxes elèctrics emmagatzemats sense vendre. Són els problemes de l’economia planificada.

NOTA1:La vicePresident i el President BYD estan presumptament casats, ella és experta en màrqueting i l’anomenen Mr. Outside i ell és Mr. Inside, aquest és el repartiment de papers dintre de la companyia.

NOTA2: Els xinesos van oferir busos per serveis públics a baix preu...els noruecs van picar i van descobrir que els xinesos disposaven d’un accés digital remot a cadascun dels autobusos. Literalment poden parar els busos. Els mitjans de transport són màquines de produir dades sobre el entorn, gravar converses....temps reals. Pot ser una super eina de makreting per restaurants o botigues...Però també són dades fantàstiques pels serveis secrets. Qui controla les dades que es produeixen a Europa. A 2023 un Think Tank noruec sostenia que el 90% de les dades generades pels cotxes NIO estaven en servidors xinesos. També els usuaris que connectin el Iphone al cotxe estan en risc de traslladar tota la info del mòbil als servidors xinesos.

Un exemple és la filtració de dades de Cariad, la filial de programari de Volkswagen amb diversos terabytes de dades d’uns 800.000 cotxes elèctrics connectats estaven emmagatzemats en un núvol d’Amazon i es trobaven en gran part desprotegits a internet.

La indústria Automobilística part 1: EUROPA

 

Enguany he encertat amb el llibre de l’estiu: El poder de la destrucció creativa del flamant premi Nobel Philippe Aghion i els seus col·legues Antonin i Bunel.  Aghion jueu, egipci francès i ex comunista traça el programa econòmic pel segle XXI, innovació, empresa i ciència sense deixar ningú enrere.  Una mica d’optimisme en aquests temps va bé. Posa enfàsis en el concepte de Parth Dependence de Paul David, la trajectòria depenent: el poder de l’hàbit i l’alt cost de canviar una tecnologia per una altra encara que tingui un major rendiment. Mentre BMW, Mercedes i VW es dedicaven a contracor a desenvolupar el cotxe elèctric durant els 2010 mentre els xinesos anaven construint el seu ecosistema de bateries i cotxe elèctric.  Als alemany els agrada el motor de combustió i fan millores incrementals però no disruptives. Toyota va arribar a Europa als setanta, Huyndai als noranta però venien cotxes amb motor d’explosió. La Xina és una altra cosa: no és que siguin més barats, és que hi ha una millora tècnica al darrera significativa.  SUV G9 de Xpeng recarrega la bateria en 12 minuts, BMW i Mercedes estan molt lluny d’això.

El sorpasso

4.000M€ ha invertit l’empresa de Shenzen, BYD en la seva fàbrica hongaresa on esperen produir 300.000 cotxes/any, fins i tot s’han portat els treballadors de la construcció xinesos a Hongria en condicions laborals més que discutibles. Europa és l’últim bastió que queda als productors de cotxes europeus: a la Xina perden quota de mercat i als USA els aranzels es mengen els beneficis. La fàbrica hongaresa no serà la última ni BYD serà l’únic fabricant xinès. Enguany la venda de nous cotxes xinesos a Europa sobretot a Regne Unit, Itàlia i Espanya està per sobre del 10% i creixent. Cada cop es veuen més Xpeng, Geely, Leapmotor o Jaecoo pels carrers.

El CEO de Volkswagen, Oliver Blume, va explicar a l’abril penosa situació en la que es troben davant el Consell d’Administració. El competidor a batre és BYD. Va presentar una comparativa dels costos de producció dels competidors i VW. BYD fabrica amb un cost de 2.000-2.400 i VW 6.500€ per unitat. En els preus de venda VW és 10.000 més cara que BYD malgrat els aranzels i la logística. Si BYD produeix a Europa és un atac directe a la indústria alemanya i al seus sistema social.

Per BMW, Mercedes i companyia la pregunta és si realment poden competir amb aquesta gent a nivell de costos  - el CEO de VW ja ha anunciat que vol produir cotxes amb un cost de 3.000€ i donar un benefici del 9% als accionistes- però  la pregunta va més enllà dels costos, BYD representa una disrupció tecnològica en la mobilitat: fabrica bateries elèctriques i bona part de les peces.

BYD no fa copies barates de models europeus sinó que són cotxes que carreguen més ràpid i la navegació és més fluïda: software i bateries. El CEO de BYD és químic i no enginyer machinenbau, el CEO de Xaomi veu els E-autos com un altre gadget del seu ecosistema de smartphones, robots aspiradors interconnectats.

Què Xina està superant tecnològicament Europa ja és una cosa reconeguda: VW es va plantejar desenvolupar els E-Autos a la Xina i Opel desenvolupa el seu gràcies al paternariat de Leapmotor. BYD desenvolupa un tot terreny que pot anar 30 minuts per l’aigua, costa 130.000 euros a data d’avui. Els panzers amfibis que li ha venut Mercedes a la Bundeswehr no funcionen tant bé. Amb les noves estacions de càrrega superràpides BYD acaba en qualsevol avantatge competitiva d’un Porsche. A la fira de Shenzen BYD brilla per si sol mentre les marques alemanyes venen tradició i heritage.....No em caben més exemples.

La Defensa Europea

Des de principi d’any les vendes de BYD a la Xina, han caigut un 36% mentre que les exportacions han augmentat un 81% arribant al 1M d’unitats. La UE ha reaccionat de forma tèbia degut a la por de les marques alemanyes de represàlies a la Xina. Els alemanys no han aplicat aranzels sinó que van potenciar els models híbrids a costa  del cotxe elèctric i els fabricants xinesos s’han emmotllat. Aquest mes de Maig, BYD ha venut més híbrids que VW.

Els xinesos juguen al gat i a la rat amb les autoritats europees: fabriquen els cotxes quasi fets i fan tres retocs miserables a les fàbriques europees tipus EBRO  a Catalunya per evitar aranzels o bé rebre subvencions. A Europa només fabriquen si la UE els obliga. La Industrial Accelertor Act impulsada per comissari Europeu del ram vol que els components  de tots els cotxes europeus també es fabriquin a Europa, cosa que genera ampolles a les marques xineses que s’han establert a Europa ( Geely a València, Chery a Barcelona, Dongfeng França...).

De les fàbriques que VW vol desfer-se, no ha picat a la porta cap fabricant xinès. Com diu el representant de BYD massa car fabricar a Alemanya i més amb jornades laborals de 35 hores. A més hi ha fàbriques amb excés de capacitat a França o Itàlia que són més interessants pels fabricants xinesos. Fins i tot, BMW està construint la seva principal fàbrica a Hongria. Aquests rumors de compra de fabriques, generalment de fonts xineses són com una punyalada per la indústria europea.

La política industrial UE molts cops ha estat fallida: el fabricant suec de bateries Northvolt, que havia de plantar cara a la competència xinesa i que havia rebut suport públic i comandes dels grans fabricants d’automòbils europeus, va fer fallida. Els aranzels al cotxe elèctric xinès han estat bandejats amb l’hybrid...Xina exporta cotxes híbrids a UE per que no pot exportar elèctrics.

La posició de la UE es troba amb un dilema, fins ha on ha de pujar els aranzels sense esperar represàlies xineses. D’una banda, un aranzel del 45 % als pneumàtics xinesos; de l’altra, la supressió d’una exempció que permetia a plataformes de productes barats com Shein o Temu exportar els seus paquets a Europa sense pagar aranzels. El Comissari Europeu vol que les empreses europees tinguin obligatòriament tres proveïdors per no dependre de la Xina ademés la  «Industrial Accelerator Act» (IAA)   planteja que els diners que gasta l’Estat, per exemple, per rehabilitar escoles o fomentar els vehicles elèctrics, una proporció mínima dels materials ha de provenir de la producció europea. Amb això els empreses xineses volen comprar a fàbriques a Europa, però aquí entrem en una altra dilema...volem els xinesos comprin les nostres fàbriques?

Volkswagen: la reestructuració

Dels 660.000 treballadors que VW té a tot el món, vol acomiadar 100.000 dels quals 50.000 són alemanys. Les fàbriques de VW A Zwickau, Emden I Hannover així com la fàbrica d’Audi a Neckarsulm tancaran portes entre 2031 i 2034. La fàbrica de Osnabruck, l’han venut a un conglomerat jueu armamentístic – Rafael- i han salvat 1.200 treballadors – IG Metall, el sindicat respira alleujat i el Minister Präsident del SPD més encara-.

El CEO, Oliver Blume, vol reduir dràsticament l’ampli imperi automobilístic de múltiples marques que havia construït l’antic patriarca Ferdinand Piëch ( vol fer desaparèixer Ducati i SEAT). S’ha cancel·lat l’expansió global i, en lloc d’això, ara l’objectiu és complir les expectatives de rendibilitat dels mercats de capitals. Ha promès unes rendibilitats increïbles: beneficis del 9%, xifres que no han assolit ni ens els millors temps. A . Els costos de reestructuració ascendeixen a 10.000M€ fins a 2030. Tancar empreses val molts calers, us ho asseguro: la fàbrica d’Audi a Brusel·les surt per 1.600M€, Endem i Zwickau 1.000M cadascuna i 2.000M€ les de Hannover i Neckarsulm.  Estem parlant de 45.000 llocs de treball en joc.

Si fracassa el Pla de Reestructuració per falta d’acord al Consell d’Administració ( Polítics i sindicats contra accionistes família Piëch/Porsche i fons Qatarís), els accionistes  convocar una Assamblea General impugnar el bloqueig....una situació inèdita a la història econòmica alemanya. Els sindicats han cedit a canvi de evitar el tancament de les fàbriques a canvi d’un estalvi de 1.500M€, és a dir, que els treballadors cobrin el mateix que els del sud d’Europa. Mentrestant, VW que vol tancar les fàbriques definitivament, busca compradors o usos alternatius. Els costos del sanejament però es disparan i es mengen l’estalvi aconseguit per la retallada. IG Metall i el SPD es juga la seva credibilitat.

El perill és que alemanya acabi sent un domicili social sense fàbriques, I+D...amb un cotxe elèctric dissenyat a Xina i produït a Europa de l’Est. La UE flexibilitzarà aquest novembre l’anomenat «final dels motors de combustió», que estava previst que entrés en vigor a partir de l’any 2035. Trajectòria depenent.

NOTA0: Ajust a VW. No queda clar qui suportarà les retallades, el percentatge de pre jubilacions és infím, a més hi ha acords per mantenir la plantilla amb els sindicats. Indústria militar, tractors o bé adaptar la fàbrica al cotxes elèctrics que VW desenvolupar a la Xina ajudaria a salvar 1 fàbrica, dues amb bona voluntat. El volum de l’ajust és massa gran per que apareguin “cavallers blancs”.

Blume ja va aconseguir de la IG Metall una retallada important al 2024, és un bon manager que ha passat la seva vida dintre de VW però està sota pressió, Blume ha promès molt als accionistes. Guanya pes dintre del Consell d’Administració el jurista Doss, intim de Wolfgang Porsche i dur contra els sindicats però que no ha pogut situar-se al capdavant. Tant el SPD com el IG Metall l’han vetat però cada cop guanya més pes dintre de VW, malgrat no ser enginyer, és l’advocat que trama contra Blume amençant amb un assemblea general d’accionistes per imposar un ajust més agressiu amb un substitut a la reserva: el CEO de Audi, Gernot Döllner.

Nota1:Per fer la fàbrica de Hongria, BYD s’ha portat els seus treballadors i les seves condicions laborals ( el Spiegel ensenya fotos on no hi ha cap mena de control dels riscos laborals, de fet ja han mort un parell de treballadors). Si tenim crisis en el construcció enviem la nostra mà d’obra arreu del món a construir les nostres fàbriques. BYD declarar que els drets dels treballadors són la màxima proritat. Després de dilatar dues vegades l’obertura de la fàbrica, BYD hauria entès que treballar amb presses surt més car que treballar amb seguretat i precisió i respectant l’horari laboral establert mentre que la vicepresident BYD dispara contra la burocràcia europea pels retards – Marramiauuu - i sosté a la Xina amb 11 mesos ja tens la fàbrica dempeus. Hi ha dubtes més que raonables que la fàbrica de Hongria no tingui les condicions laborals europees.

Nota2: En el segment alt, els alemanys encara tenen una avantatge competitiva. Això creuen. El CEO de Xpeng parla de robòtica i cotxes voladors a la fira de München aquest estiu. VW coopera amb Xpeng amb software, semiconductors i intentar anivellar la tecnologia del cotxe elèctric respecte els competidors xinesos. Xpeng es posiciona en el sector Premium però ni ell ni Nio han aconseguit fer forat a Europa: Nio ha tancat el seu centre de recanvi de bateries a Hamburg ja que no ha aconseguit ni vendre 3.000 unitats.

NOTA3: El principal dealer de cotxes alemany, està obrint la Casa Xinesa a Osnabruck amb marques com Denza, BYD....Al 2024 BYD va promocionar el mundial però no va fer la feina al terreny, ara s’ha aliat de forma més intensa amb els concessionaris. Malgrat tot, la responsable d’Europa va xocar amb la Vicepresidenta de BYD i dona el CEO i va saltar. La pressió per introduir-se al mercat europeu és forta i malgrat que el mercat alemany ha caigut un 20% enguany, Europa continua sent la millor opció pels xinesos.

Putin i Xi Jinping....Amics per sempre

Aquest estiu he visitat Taiwan. Amb raó els portuguesos la van batejar com Formosa ja que la illa és extremadament bella amb una selva ufanosa i unes muntanyes inexpugnables. Els castellans fins i tot hi van construir una fortalesa al segle XVI....si els Àustries haguéssin durat 100 anys més, allà es parlava castellà. A Taiwan tenen por, refugis antiaeris per tot arreu, simulacres de bombardejos, encomanes a Trump al costat de Buda i avions militars passant a tot drap. Són 23 milions contra 1.600M i com diu Trump està a 15.000Km dels USA i a 110Km de la Xina Continental. Ho tenen pelut, pels USA són moneda de canvi i saben que els xinesos els laminaran com  han fet amb Hong Kong. Japó ja ha afirmat que intervindrien en cas d’invasió, el Ministre de Defensa filipí va denunciar coaccions xineses en públic i en directe en un Fòrum sobre el Mar de la Xina. La tàctica dels xinesos és emprenyar al màxim i fer normal els xocs periòdics fins que arribi el moment del coup-de-force. A mi em recorda moltíssim a l’auge de Venècia, port a port, aprofitant cada crisis fins a conquerir Constantinoble com un boa que a cada expiració apreta una mica més a la seva víctima. El que ve ara és el treball d’investigació  conjunt entre Der Spiegel i Le Monde sobre la col·laboració militar entre Rússia i Xina.

 

Friends forever

El 10 de desembre de 2024 es va celebrar a Lekaterinburg un trobada secreta liderada pel cap Servei Federal per a la Cooperació Tècnica i Militar i 80 alts càrrecs xinesos i russos en matèria de seguretat i defensa. Era la quarta vegada que es reunien de forma secreta en el marc del Fòrum Militar Rus-xinès. No hi ha powerpoints, ni taules rodones. La cooperació militar entre Rússia i la Xina continua desenvolupant-se, tot i que la Xina ho nega. Der Spiegel i Le Monde han aconseguit llistes d’assistents i projectes militars comuns que mostren la dimensió de la cooperació militar d’ambdós països. Les trobades tenen un esperit anti americà que amara tota la sala.... l’objectiu és trencar l’hegemonia militar nord americana.  Xina gasta 300.000M$ a 2025 en defensa mentre que Rússia 250.000M$. No són pressupostos menors.

Entre Moscou i Pequín s'està configurant una associació militar basada en una divisió de funcions, en què ambdues parts compensen les seves mancances. Rússia hi aporta l'experiència adquirida en una guerra real de desgast, mentre que la Xina aporta l'electrònica, els semiconductors i la maquinària. Allò que Rússia aprèn a Ucraïna pot ser útil a la Xina de cara a un eventual conflicte amb Taiwan, i allò que desenvolupa la Xina pot ser utilitzat per Rússia al front. Fa ben poc, oficials xinesos van poder comprovar-ho personalment. Segons informacions de Der Spiegel, l'Exèrcit Popular d'Alliberament va enviar diversos oficials d'alt rang al front d'Ucraïna. Oficialment, en qualitat d'observadors, és clar.

Realment hi ha un catàleg industrial sobre qui produeix què entre la Xina i Rússia, alguns són béns duals que poden passar desapercebuts d’altres però es negocien en secret en aquest Fòrums de seguretat. I no és només el comerç de béns amb ús potencialment militar sinó que almenys 200 militars russos s’han entrenat a la Xina per manegar drons. Per aquest motiu, fa un més el Ministeri d'Afers Exteriors alemany va convocar l'ambaixador xinès a Berlín a una reunió d'urgència.

 

La tenalla americana des de l’espai

Segons un powerpoint d’una trobada a Guanzhou a novembre de 2023, els USA haurien encerclat Xina i Rússia amb 550 avions dels moderns F-35 indetectables estan estacionats a Europa. L’objectiu és, doncs, assolir la superioritat aèria per tal de trencar el cercle al qual ens tenen sotmesos. Sobre el terreny també es troben en desavantatge, segons un altre powerpoint, gràcies als nous tancs AbramsX nord-americà, el KF51, desenvolupat pel fabricant alemany d'armament Rheinmetall  i EMBT. Però el que més els fot, és el sistema Starlink  de Musk que és vital per les forces ucraÏnianes: segons sembla hi ha 40.000 mòbils ucraïnesos connectats a Starlink. És la clau de volta a nivell de comunicacions. Taiwan podria utilitzar Starlink també. Gràcies a Starlink, els avions de combat ucraïnesos saben en quin moment han d’intervenir, ja tenen dades en temps real inclús quan els russos aconsegueixen interferir la senyal de GPS. Han de prendre contramesures: interferir Starlink, destruir els satèl·lits o bé alentir la senyal. També es parla de Ciberatacs amb virus i de  spoofing és la tècnica de falsejar o suplantar la identitat.  Els xinesos estan molt distrets busquen vies per neutralitzar el sistema Starlink: els serveis d'intel·ligència de països membres de l'OTAN han obtingut indicis sobre un sistema que podria danyar els panells solars i, amb això, el subministrament d'energia dels satèl·lits de Musk. L'inconvenient és que aquesta tecnologia també posaria en perill altres satèl·lits, inclosos els xinesos.

Al febrer Starlink va tancar l’ús pels russos i es van quedar sense connectivitat. Ho van salvar a través d’un sistema xinès de drons i torres de comunicacions per connectar-se en el camp de batalla. Així, Moscou pot enviar a Ucraïna eixams de drons intel·ligents capaços de modificar els seus objectius fins i tot durant el vol, gràcies al suport de Pequín. Starlink és crític pels militars americans. Ningú deixarà caure a Elon Musk per moltes barrabassades que faci amb les seves sortides a Borsa.

 

Les reunions

Els xinesos van visitar V. V. Tikhomirov Scientific Research Institute of Instrument Design per tal de desenvolupar un sistema de defensa antiaèria i antimíssils de nova generació, que ha de ser capaç de neutralitzar míssils balístics maniobrables i fins i tot míssils hipersònics. L’exercit xinès es prepara des de fa anys per bullangues al pacífic amb els americans.

A la reunió hi eren presents representants de Rosoboronexport, l'empresa estatal que té el monopoli de les exportacions d'armament de Rússia, així com del conglomerat estatal de defensa Almaz-Antey, sancionat per la Unió Europea, que fabrica la major part dels sistemes de defensa antiaèria utilitzats per les Forces Armades russes. Per la part xinesa, representants de la China Precision Machinery Import and Export Corporation. Aquesta empresa estatal exportadora d'armament està sotmesa des de fa anys a sancions imposades pel govern dels Estats Units. Entre els seus principals productes hi ha el sistema de defensa antiaèria FD-2000, capaç d'interceptar avions, míssils de creuer i drons.

Segons el projecte, es desenvoluparan conjuntament centres de comandament i control per a míssils terrestres, així com un «míssil guiat d'alta maniobrabilitat per a un sistema integrat de defensa antiaèria». El sistema haurà de ser capaç d'interceptar míssils hipersònics durant la fase final del seu vol a una altitud de fins a 40 quilòmetres, així com míssils balístics de rang mitjà amb un abast de fins a 4.000 quilòmetres. Tant Xina com Rússia volen protegir-se d’atacs a llarga distància.

Els experts flipen de la dimensió de la col·laboració entre ambdós: sistema de defensa anti aeri, aviació, radars....La trobada de 2023 no va ser la primera però s’hi menciona un esborrany per treballar amb detalls tècnics per implementar, es parla de grups de treball que es troben regularment així com realització de prototips conjunts.  Segons els registres de vols del directiu de Rosoboronexport, Andrei Kovaliov, entre el desembre de 2023 i el gener de 2025 consten vuit vols entre Rússia i Pequín, així com Hong Kong. Pel que fa a Zhao Tingting, una alta directiva d'un grup estatal xinès del sector de la indústria de defensa, des del seu retorn de la reunió de Moscou, deu vols més entre Pequín i l'aeroport de Moscou-Xeremétievo. A finals d’any es tornaran a trobar a Sant Petersburg.

 

Per Alemanya s’ajunta una geopolítica totalment nova on Rússia té el suport xinès a Ucraïna, Xina envia drons i entrena militars russos mentre els xinesos fan d’observadors al front ucraïnès i comparteixen tecnologia... i es comencen barrejar dos conflictes a Àsia i Europa: Taiwan i Ucraïna.

 

NOTA0: El Starship d’Elon Musk és fantàstic no només per que llença els satèl·Lits sinó que es pot reutilitzar un cop torna a la terra. Rússia i la Xina haurien de cooperar en el desenvolupament de motors reutilitzables de combustible líquid per reduir la distància tecnològica respecte dels EUA.

 

NOTA1: Si el politburó xinès és una caixa negra, la comissió militar ja és inextrincable amb un embolcall de secret per tot arreu. La comissió formada per set militars està sota pressió, 5 ja han sortit i només queden 2 des del seu nomenament a 2022. Destituïts o desapareguts sota ombra de presumpta corrupció ( o eliminació de competidors per Xi Jinping).

Luxe i capitalisme!!! Bon Estiu!!!

 

Fa més d'un segle, Werner Sombart va publicar Luxe i capitalisme, on defensava que la demanda de béns de luxe havia estat un dels principals motors del desenvolupament del capitalisme modern, impulsant l'obertura de nous mercats de matèries primeres, la innovació de productes, l'expansió del comerç internacional i l'organització de noves formes de producció industrial. No podem dir que la indústria del luxe sigui hagi creat un ecosistema d’innovació: per fer un moneder Birkin es triguen 15 hores i probablement en els últims trenta anys el procés s’ha mantingut igual amb una productivitat per unitat física constant – no podem dir el mateix quan posem les unitats monetàries pel mig 😉. Aquest model LVHM ja ha arribat als seus límits.

Hermés i el Birkin

A principis dels anys vuitanta, el dissenyador d’Hermés, Dumas va coincidir amb Jane Birkin al avió. Ella es va queixar  que necessitava un moneder que fos ampli pel dia a dia, Hermés li va fer el famós moneder que en la seva versió més barata avui dia surt per 8.000€ i la més cara 1M€. La demanda no està conformada per l’alta noblesa europea sinó per aspirants al luxe que han de passar una sèrie de proves per poder comprar-se el moneder: primer de tot has d’haver gastat abans una pasta en productes Hermés. Hi ha una ratio 1:1, si gastes 12.000 euros a Hermés et deixem comprar el Birkin de 12.000 euros. Un americà va trigar 14 mesos a comprar-se un Birkin després de comprar de tot a  les botigues Hermés. Van en contra de la llei de l’oferta i la demanda: Enzo Ferrari sostenia  fabriquem un cotxe menys del que el mercat necessita o l’antic CEO de Hermés, quan un producte es ven molt el traiem de circulació.

És un mercat gegantí, amb marges brutals i que sovint, en moments de crisis, es dispara la venda com va succeir durant la pandèmia. L’objectiu del negoci és que el client no vegi la simplicitat que hi ha darrera del mite. El tricky és passar de negoci a culte, la glorificació del producte... que el client esperi, tingui esperança i estigui diposat a gastar-se una pasta.

A la vida real la gent generalment compara preus: 30.000€ per un bolso respon a la irracionalitat d’una vida prou racional.  Això no té res a veure amb el luxe, no és la funció del bolso o les seves característiques físiques sinó que el comprador es comporta com si estigués davant d’una obra d’art.  El luxe representa la excepcionalitat en un mida normal.

El luxe té tres punts: clients, productor i finalment, l'observador, meravellat però exclòs de la compra. Només gràcies a aquest últim, que desitja el producte amb desesperació, aquest adquireix la seva exclusivitat. Per això fan publicitat en events multitudinaris per la gent de a peu i no només en el target grup. I t’ho has de prendre seriosament, sinó perd la gràcia.

Bernard Arnault  i LVMH

Bernard Arnault, màxim accionista i president de LVMH, encapçala la llista de les grans fortunes europees, amb un patrimoni familiar d'uns 170.000 milions d'euros. I a més a més, la Lagarde li va compra els bons LVMH en el seu programa del BCE per injectar liquidesa per que comprés Tiffany gratis. 10.000M€. Això és un pelotazo i no els Centres de Dades.

El seu grup és una autèntica màquina global del luxe, agrupa 75 marques. Entre elles hi ha Dior, Celine, Louis Vuitton, Givenchy, Loro Piana, Rimowa, Moët & Chandon, Hennessy, Dom Pérignon, Ruinart i Belvedere. El grup també controla joieres com Tiffany i prestigioses marques de rellotgeria com TAG Heuer i Hublot. 211.000 treballadors i una valoració borsàtil de 240.000M€, cinc vegades més que VW. Vendes de 81.000M€ amb beneficis de 18.000M€...no està malament el marge un 22% mentre que VW és del 2,8%. “El sector del luxe són l'únic on és possible obtenir marges veritablement de luxe” va dir una vegada.

El seu cop el va fer l’any 84 amb la compra de l’empresa tèxtil Groupe  Boussac amb calers de l’Estat a canvi de mantenir 15.000 llocs de treball. Després de l'adquisició, va separar de l'empresa la joia de la corona que es convertiria en la pedra angular del seu imperi: Christian Dior. En total, va acomiadar prop de 8.000 treballadors. No hem vingut aquí a ser honrats diu el Nobel d’Economia, Edmund Phelps. Una gran frase. Al 1987 entra LVMH, un conglomerat d’empreses creat arran de la fusió entre Louis Vuitton i el grup de vins i espirituosos Moët Hennessy. Arnault va saber aprofitar l'enfrontament entre els principals accionistes, enfrontant-los entre ells, fins a aconseguir el control de LVMH.  Després va posar els ulls a Hermés apropant-se de puntetes i a llarg termini fins que per secret compra prop del 25% del capital. La família propietària aconsegueix parar-lo en l’últim sospir.

Fins ara, però, tots els escàndols han relliscat sobre Arnault sense afectar-lo – com l’affair d’espionatge a un diari esquerranós francès de 2013 a 2016 – però hi ha una cosa que realment el preocupa: la seva edat. Dos vegades ha hagut d’augmentar la limitació d’edat de president del grup, primer 80 anys i després 85. El problema és que comença a repapiejar, no té cap hereu clar i a més es barallen entre ells obertament. Bernard Arnault ha preparat els seus cinc fills per dirigir l'imperi familiar i els ha posat a competir entre ells. Ara, però, està perdent el control.

Fa quatre anys va muntar un Holding per mantenir tota la descendència unida, cosa que no ha reeixit. Un drama, tota un vida per fer un imperi i ara se li fon a les mans amb les desavinences entre els fills...hi ha forces números per que LVMH acabi trossejada o pitjor,  comprada per un xinès.  Durant el primer trimestre de 2026 ha perdut prop d’un 25% a Borsa, l’únic consol que té és que Hermés, Richemont o Cartier han seguit la mateixa estela.

Rolex

En el món de la rellotgeria, ningú crea aquest desig millor que Rolex. La marca és propietat d'una fundació molt hermètica amb el nom del fundador, Hans Wilsdorf (1881-1960), de la qual se'n coneix ben poca cosa.  La central a Ginebra és freda i funcional...inadvertida com el seu CEO  que des de 2015 que no dona entrevistes ni apareix enlloc. Des de la seva arribada a multiplicat per 3 les vendes i una facturació superior als 11.000M€.  Cartier està molt per sota amb 3.700M€ de vendes.

Han aconseguit fabricar 1M de rellotges anualment i vendre-ho com si fos màxima exclusivitat mentre els artesans suïssos com Patek Philippe fabriquen 70.000 màxim per no devaluar el producte. Hi ha llista d’espera d’un any com a mínim per comprar el model Daytona i no és segur que te’l donin....és igual com de ric siguis, no pots anar a una botiga i comprar un Rolex quan vulguis. A més a més has de crear un historial de client. Fins i tot, es fan cursos de com superar les llistes d’espera per aconseguir un Rolex.  La llei bàsica del luxe és no venguis: a cada joieria hi ha un Rolex d’exposició que es pot veure i tocar, però no comprar 😉.

Rolex només produeix, no comercialitzar. Si una joieria aconsegueix la llicència de vendre Rolex és com si li hagués tocat la loteria. El Rolex segueix el mateix principi que el Birkin de Hermés: un client que el revén immediatament acostuma a obtenir un benefici. El preu al mercat de segona mà supera el preu de llista. La joieria ha de distingir entre el que gaudeix dels rellotges i els deixarà en herència als seus fills i els que el vendran a la primera ocasió. Les regles per vendre són estrictes i han de crear el FOMO necessari. Als USA és on tenen més problemes per que el joier utilitza el Rollex per introduir-se al club de golf del poble i construir relacions. La clau del luxe és no reaccionar a l’increment de demanda.

Durant dècades, Rolex va controlar l'oferta amb una precisió inigualable. Seguint un sistema molt elaborat, subministrava rellotges als seus distribuïdors autoritzats. Bucherer és el distribuïdor de rellotges i joies més gran del món amb seu a Luzern. A finals de l'estiu del 2023 es va decidir el canvi de propietat i sense fer soroll: Rolex va moure fitxa amb una operació valorada en uns 4.000M€. No podia caure en mans de LVMH o pitjor...un fons de Private Equity. Ara doncs, no només produeix sinó que comercialitza absorvint el marge i poc a poc es va liquidant el sistema de franquícies. El joier què perd la franquícia de Rolex, perd el 60-70% de les seves vendes.

Xina i luxe

El ric mitjà a la Xina està força ben estudiat. Té uns trenta-cinc anys i viu a Pequín, Xangai o Shenzhen. El patrimoni de la seva família és de 61MYuans, uns 7,6 milions d'euros. Té tres o quatre immobles i viu en un habitatge de més de 200 m2. Treballa 45 hores a la setmana, fa 21 dies de vacances l'any i dorm una mitjana de 6,7 hores cada nit. Fa cinc viatges a l'estranger cada any. Amb la família li agrada anar a menjar cuina cantonesa, i amb els amics prefereix la cuina japonesa.

El mercat xinès s'ha tornat més difícil, els xinesos  s’ho pensen més alhora de comprar. Aquest és també el motiu pel qual les cotitzacions borsàries de grups com LVMH han baixat. El consum està canviant de tendència: es compren menys rellotges i es viatja més. Molts dels enquestats volen reduir la despesa en luxes quotidians i, en canvi, destinar més diners a la salut i a l'educació dels fills.

 

Aquest model de luxe, ja ha arribat als seus límits. Bon estiu!

 

 

NOTA1: Arnault, 77 anys, com bon burgès no apareix públicament ni dona entrevistes, però una anècdota el retrata. Fill d’un empresari de la construcció en una ciutat tèxtil de segona Roubaix a la frontera belga, li va preguntar a un taxista de Nova York si coneixia el president francès. El taxista li va dir que no, però si que coneixia Christian Dior, el modista. I així va donar a la classe mitjana, allò que anhelava: fer assequible el luxe sense degradar-lo, accessible sense perdre exclusivitat. La clau és la dosis de distància.

Un dels rituals més coneguts de Bernard Arnault són les inspeccions dels dissabtes. Aquell dia, el patriarca visita botigues de les marques de LVMH per comprovar personalment la presentació dels establiments i la qualitat dels productes, sempre acompanyat d'un dels seus fills. Un dels fills diu Tinc la sensació que, des que vaig néixer, he estat cursant un MBA, perquè totes les converses durant els dinars o els sopars giren al voltant dels negocis.

NOTA2: Arnault. A la presentació del exercici 2025, davant d’analistes i inversors se li va escapar “désirabilité”, la capacitat de generar desig. Un producte és un article de luxe quan desperta en les persones un desig irresistible de tenir-lo. Alguns dels assistents a la presentació de la col·lecció de Dior van plorar d’emoció. Com la  gent no es pot comprar l’alta costura de Dior, es compra el pintallavis per 50€...cada dos segons es ven un pintallavis Dior al món.

NOTA3: Rolex. L'any passat, el CEO va viatjar a Washington com a membre d'una delegació econòmica suïssa per negociar amb Donald Trump un acord sobre aranzels. Dufour estava assegut entre els principals executius de la delegació, just davant de Trump. Després de la visita, al Despatx Oval hi va aparèixer un rellotge de sobretaula Rolex d'or. Aquests no cotitzen, no presenten xifres i tot queda a casa.

NOTA4: Xina i el Luxe. El 1998, Hermès va patrocinar una exposició cultural a Pequín, al bell mig de la Ciutat Prohibida. El 2001, a Xangai, va obrir les portes Plaza 66, un enorme centre comercial dedicat al luxe. Aquell va ser l'inici del boom xinès: les marques que hi eren present creixien, i ho feien més de pressa que a qualsevol mercat del món. Comprar luxe era símbol de estatus i d’èxit per gent que feia un parell de dècades en prou feines menjaven arròs però també el luxe servia de suborns als funcionaris públics així com les visites a Hong Kong exempt d’IVA – com quan es viatjava a Andorra per comprar unes bambes - .... Aquests temps, però  ja han passat, la campanya contra la  corrupció de Xi Jinping ha fet caure les vendes, com el COVID que va canviar els hàbits de consum i els viatges a Hong Kong.

Els Alemanys també tenen problemes de productivitat

De la última visita de Philipe Aghion vaig tenir el plaer de veure com presentava la seva visió de l’economia mitja horeta per que la cap de protocol de l'Ajuntament el va tallar quan es disposava a parlar d’AI. Llàstima que no em convidin al Cercle d’Economia 😉 que suposo que es va explaiar més. De la presentació em va impressionar el quadre comparatiu de les productivitats de la URSS i USA durant els anys 70’s. Semblaven calcades a les de Europa i els USA ara mateix. Us faig una amanida amb diversos indicadors a curt i llarg termini de l’economia alemanya, la més gran d’Europa.

 

Comportament italià

Quan a un li arriben les notícies de conjuntura macro, la gent normal es queda  igual: unes dècimes aquí, unes dècimes allà però no afecta directament a la nostra vida.... però en cinc o deu anys...les diferències comencen a notar-se. Aquest és l’evolucio del PIB Alemany.  

 

 

Clements Fuest, President del IFO institut senyala que Alemanya córrer el risc d’acabar tenir un comportament italià.  "Menys inversió privada significa, a mitjà termini, menys creixement, menys ingressos fiscals i, per tant, també menys diners disponibles per a les prestacions públiques". El PIB alemany del primer tr imestre de 2026 va ser inferior al del darrer trimestre abans de la Covid, a finals de 2019

 

L’ informe fènix alemany

La productivitat —mesurada com el valor afegit generat per treballador ocupat— està plana. L’any 2025, la producció d’un treballador mitjà va créixer un 2 % als Estats Units, mentre que a Alemanya només ho va fer un 0,25 %, després que la productivitat hagués disminuït al país durant els dos anys anteriors (!). La zona euro en conjunt registra increments de productivitat més del doble d’elevats que la República Federal d’Alemanya. Molts economistes alemanys clamen per que es posi la productivitat al centre del debat polític...

 

 

L’estancament de la productivitat coincideix amb la contracció progressiva de la indústria. El valor afegit del sector manufacturer (exclosa la construcció) va assolir el seu punt màxim l’any 2018. Des d’aleshores, la tendència ha estat clarament a la baixa.

Darrerament, la producció s’ha estabilitzat una mica. Però no hi ha cap rastre de l’antiga dinàmica de la indústria alemanya. Els fabricants d’automòbils estan lluitant per mantenir-se, i encara més els seus proveïdors. La indústria química pateix especialment els elevats preus de l’energia. Si bé és cert que la producció d’armament està creixent – mireu Helsing - , aquest sector és massa petit per poder revertir la tendència general.

Indústria sota mínims

Les comandes industrials continuen situant-se en nivells propis de recessió. Les noves comandes – gràfic d’abaix, excloent les grans comandes puntuals - van tornar a caure a l’abril, després que durant dos mesos la situació hagués semblat lleugerament millor. La tendència a llarg termini cap avall és clara, un 15% per sota del 2017.

La producció del sector manufacturer, és a dir, la producció de la indústria i de la construcció, va disminuir un 1,2% entre el quart trimestre de 2025 i el primer trimestre d'aquest any. L’índex de producció del sector manufacturer ha baixat de 92,2 (la base és l’any 2021 = 100) el primer trimestre de 2025 a 91,6 (el segon trimestre de 2025) i 91,0 (el tercer trimestre de 2025). L’única reactivació es va produir el quart trimestre de 2025, amb un augment fins a 92,1. Ara ha tornat a baixar a 91,0. Això significa que no només no hi ha cap reactivació, sinó que amenaça immediatament un nou retrocés cap a la recessió. Des de l’any 2023, la producció d’aquest sector —que és crucial per al conjunt de l’economia— ha disminuït de manera gairebé constant i continuada, després d’haver-se estancat durant diversos anys.

Tenint en compte aquesta evolució, l’estimació del PIB del primer trimestre d’aquest any elaborada per l’Oficina Federal d’Estadística —amb un augment del 0,3 %— no té cap relació amb la realitat. Ànims!

 

Mercat de Treball: falten immigrants qualificats i retorn a la office.

En el sector industrial s’han perdut més de 14.000 llocs de treball cada mes, amb una pèrdua acumulada d’uns 480.000 des de la tardor del 2019. Volkswagen, per vol eliminar en els pròxims anys 50.000 llocs de treball a Alemanya. Bosch preveu reduir fins a 22.000 llocs de treball només en l’àrea de proveïdors de l’automoció. BASF també està eliminant milers de llocs de treball; només a la seva planta de Ludwigshafen ja s’han perdut 2.800 llocs de treball, i se’n preveuen molts més. O l’empresa xocolatera, Ritter Sport: per primera vegada en els seus més de 110 anys d’història, està reduint massivament la plantilla; a l’àrea d’administració elimina un de cada deu llocs de treball.

Si fins ara, el consum era motor del creixement econòmic finançat a base de salaris, ara la cosa comença a trontollar. L’evolució de l’atur, l’ocupació i les vacants de llocs de treball comencen a ressentir-se: el nombre de persones ocupades ha passat en un any de 46,017M  a 45,869M de persones en un any.

El mercat laboral sembla congelat en els millor des casos. Gairebé ningú canvia de feina i gairebé ningú contracta personal. A més, tampoc ajuda que la població activa estigui disminuint des d’aquest any, mentre que la dinàmica migratòria continua sent feble. El nombre de persones que formen part de la població activa està disminuint; això no havia passat mai en la història de la República Federal d’Alemanya. Les generacions del baby boom s’estan retirant progressivament cap a la jubilació. Al darrere, però, no hi ha prou joves ni tampoc prou immigrants qualificats per substituir-les. Els efectes de la IA encara no es fan notar en la seva plenitud però comença a haver un reducció de càrrecs mitjos a les empreses. La relació de força entre capital i treball ha canviat a favor del capital: menys absentisme, menys bonus i menys teletreball.

Estalvi, Inversió i el tipus d’interès.

Les llars alemanyes han estalviat més de 9B€, gairebé quatre vegades el total del deute públic. Tanmateix, els ciutadans alemanys prefereixen posar els seus diners en comptes corrents sense interessos o en llibretes d’estalvi amb una remuneració molt baixa. Segons el Boston Consulting Group (BCG), les llars europees estalvien de mitjana el 15% dels seus ingressos nets i mantenen aproximadament 12 bilions d'euros (12 trillion en escala llarga europea) en forma de dipòsits bancaris i efectiu. És una taxa d’estalvi significativament més elevada que als Estats Units que està al 5%.

Per als mercats de les nacions industrialitzades occidentals, no hi ha cap alternativa als bons de l’Estat. Si no es vol prestar diners a l’Estat, es poden amagar els diners sota el matalàs però no hi ha una tercera opció, ja que la inversió empresarial és molt dèbil – fins i tot han estalviat en termes nets durant més de 20 anys-. L’Estat és l’únic actor capaç de proporcionar un rendiment sobre els centenars de milers de milions d’euros en estalvis que entren novament al mercat cada any.

Fa dos anys que Mario Draghi va presentar el seu pla. Sembla que l’hagin posat en un calaix. Cada cop Europa sembla més a la Castella del Siglo de Oro, incapaç de reformar-se i plenament conscient de la seva decadència. Merz no té la capacitat ni la valentia per fer el que s’ha de fer.

 

 

 

NOTA0: Previsó UE sobre l’economia Alemanya

https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-surveillance-eu-member-states/country-pages-including-country-reports/germany/economic-forecast-germany_en

https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-forecast-and-surveys/economic-forecasts/spring-2026-economic-forecast-slowdown-growth-energy-shock-drives-inflation_en#special-issues---spring-2026

NOTA1:Comandes Indústrials. Com que les dades de producció sempre es publiquen amb un cert retard (per exemple, a principis de maig es publiquen les dades corresponents al mes de març), és només a partir de maig/juny que es pot veure amb claredat què ha passat durant el primer trimestre en aquells sectors que estan realment ben documentats.

NOTA2: «Stupid German money», és el concepte fa pixar de riure  als centres financers de Nova York i Londres des que, fa 25 anys, inversors privats i professionals alemanys van abocar milers de milions d’euros a la indústria cinematogràfica anglosaxona i en van perdre gran part. En conjunt, el seu rendiment de les inversions a l’estranger és tan deficient que, només entre 2008 i 2018, haurien pogut acumular aproximadament entre dos i tres bilions d’euros més de patrimoni si haguessin obtingut rendibilitats similars a les del Canadà o Noruega.

NOTA3: El error del BCE....El focus en la inflació i la pujada de tipus. La intervenció del banc central es justifica habitualment pel risc dels anomenats efectes de segona ronda: fins i tot en el cas d’un xoc breu, la inflació podria augmentar més del que s’esperava perquè les empreses i els treballadors actuen de manera irracional. Volen evitar pèrdues de poder adquisitiu i, per tant, exigeixen preus més elevats o salaris més alts. Això podria provocar que la inflació es mantingués permanentment per sobre del nivell objectiu, fins i tot quan el xoc energètic inicial ja s’hagi dissipat.Per evitar-ho, segons una conclusió del Consell del Banc Central, el banc central ha d’intervenir de manera primerenca i contundent. Aquesta tesis és un error.

NOTA4: CONSUM. Segons l’enquesta de conjuntura de l’Institut Ifo, un de cada sis comerciants minoristes a Alemanya tem actualment per la seva supervivència, la proporció més elevada registrada fins ara. Segons dades de l’asseguradora de crèdit Allianz Trade, el nombre d’insolvències es troba en el nivell més alt dels darrers deu anys (distribuïdor de decoració Depot i la cadena de bricolatge Hellweg mentre que  lacadena especialitzada Hammer ha tancat tots els seus establiments). El comportament dels consumidors desconcerta de vegades els experts ja que molts continuen comprant a Temu i Shein (2.500M€ de facturació anual Alemanya) malgrat els dubtes sobre la qualitat dels seus productes. L’índex de clima de consum elaborat per l’Institut de Nuremberg per a Decisions de Mercat continua reflectint una elevada cautela dels ciutadans: a finals de 2025 se situava al voltant de −26,9 punts, molt per sota dels nivells previs a la crisi inflacionària. La propensió a estalviar ha augmentat fins als 18,7 punts, el nivell més alt des de la crisi financera de 2008, un indicador que mostra que moltes llars prefereixen reservar liquiditat davant la incertesa econòmica.

La reforma Sanitària 2a PART...Els Medicaments

 

Les asseguradores públiques

La llei no toca les 93 asseguradores mèdiques que hi ha Alemanya  ni les pressiona per fusionar-se malgrat els costos de gestió siguin el 4% del seu compte de resultats en comparació amb les asseguradores privades que és un 2%. A Àustria van fusionar 9 asseguradores sense que apareguessin les famoses sinèrgies i a més, les 20 primeres asseguradores tenen el 84% del tots els assegurats.  Menys asseguradores no implica automàticament més reducció de costos. On si que hi ha sinèrgies és en el procés de digitalització i ús de AI: es calcula 20-40% d’estalvi potencial.

Segons l’esborrany de llei de Warken, les despeses publicitàries de les asseguradores s’haurien de reduir i, a més, aquestes entitats estarien obligades a aplicar a la seva pròpia administració el mateix mecanisme d’estalvi que ja afecta hospitals, metges i altres proveïdors de serveis: l’anomenada taxa de salaris base. Això implica que els seus costos només podrien créixer al mateix ritme que els ingressos mitjans per assegurat. D’acord amb aquest criteri, els consells d’administració tampoc no podrien incrementar-se els salaris. Es tracta d’una de les poques mesures d’estalvi que impacten directament sobre les asseguradores.

Els hospitals, incentius

La única institució jueva que va sobreviure el nacional socialisme a Alemanya és l’Hospital Jueu de Wedding. El que no superar segurament és el concurs d’insolvència per què té pèrdues i ningú se’n vol fer càrrec. El 66% dels hospitals va tenir pèrdues al 2024 i s’espera que el 2025 la xifra augmenti.

Els costos de personal de les clíniques han explotat. Els sous arriben al 60% del compte de resultats d’un hospital.  I és personal que no es pot substituir amb la qual cosa els costos laborals pugen més que la inflació. Això té un nom en teoria econòmica: la Baumol's cost disease, que explica per què els sectors amb un baix creixement de la productivitat laboral veuen augmentar els seus costos més ràpidament que altres sectors.

Els responsables sanitaris tenen una altra teoria: els hospitals podrien estar fent un mal ús d’una normativa legal, l’anomenat “pressupost per a cures”. Des del 2020, els hospitals no reben una quantitat fixa per operació, sinó que els costos d’infermeria s’inclouen en el cost del pacient, amb l’objectiu que una bona atenció sigui recompensada per l’asseguradora. Això ha fet disparar el pressupost destinat a cures, que ha passat de 19.400 milions d’euros el 2020 a 26.100 milions el 2024. Un problema d’incentius: pels hospitals les cures són “gratis” i feines que abans feien auxiliars ara les fan infermeres qualificades.

També es proposa canviar el sistema d’atenció: primer metge de capçalera, després l’especialista, i finalment a l’Hospital. El funnel és el següent: de 1000 problemes de salut, 900 se’l pot gestionar el propi pacient. Dels 100 restants 90 els resolt el metge de capçalera o bé una infermera preparada i els 9 restants cap a l’especialista. Només 1 de cada 1.000 acaba al hospital. Alemanya ha focalitzat el funnel a la inversa fent focus sobre l’Hospital, el més costós. Es proposa Centres d’Atenció Primària, PVZ, que des de 2015 es planifiquen a Àustria o bé Suècia. També la DDR funcionava així. Això comporta una contradicció com la que han patit els austríacs: qui vol reduir costos sanitaris a llarg termini ha d’incórrer amb costos més alts a curt termini.

Els medicaments, la clau de volta

El Keytruda és un medicament que reforça el sistema unmunitari per lluitar contra el càncer i s’anomena la medicina del president per que va permetre que Jimmy Carter arribés als 100 anys després de superar un càncer de pell. Desenvolupat per l’americana MSD és el medicament que genera més ingressos del món: cada dosis de 200 mg 5.395,14€ i un tractament complert arriba als 91.000€ aprox. les asseguradores alemanyes paguen a 2025, 2.000M€ per només el Kreytuda alemanya.

La Comissió d’Experts creada pel Ministeri de Sanitat posava el punt de mira en els preus de medicaments, la segona partida més gran de despesa sanitària alemanya amb 58.500M€ per davant de les dels 120.000 metges alemanys amb consulta pròpia (!).En 10 anys la despesa en medicaments ha augmentat un 74% mentre que les prescripcions de medicaments han augmentat un 13%....El que ha pujat doncs són els preus dels medicaments: el tiquet mig per pacient era al 2014 de 47,60€ i al 2023 de 73,18€. La pregunta és si els pacients realment s’aprofiten dels millors medicaments. El potencial d’estalvi és important.

La llei preveu un mecanisme de fixació de preus: si la farmacèutica presenta un nou medicament amb patents i tota la pesca pot fixar el preu lliurement durant els 6 primers mesos a costa de les butxaques de les asseguradores mèdiques. Perquè el principi de “primer vendre i després negociar” funciona sobretot a favor dels fabricants: fins ara s’han avaluat 456 medicaments des de la introducció del procediment, i 179 no han demostrat cap benefici addicional. Les asseguradores paguen per aquests medicaments un 80 % més que per l’alternativa més econòmica.

Aquest sistema ha fet explotar els preus: si  fa 15 anys un medicament nou costava 1.000€ ara són 50.000€, els costos mèdics per curar un càncer han passat de 30.000 a 120.000 i en 10 anys s’ha doblat la despesa per medicaments de 32.000M€ a 2015 a 59.000M€ a 2024.  

La pregunta és impulsem la innovació de les Pharmes assumint un sobrecost o bé el que estem fent és estimular la cobdícia de les Pharmes alhora de  fixar  uns preus en un bé  amb demanda inelàstica. Un canvi de legislació afectaria a la innovació a llarg termini com sosté Deutschland Pharma, el lobby farmacèutic? Tots a Boston???  

Keytruda de MSD ha costat 4.800M€ i ha generat des del 2014 quan es va llençar 163.000M€ globalment. A més a més, la gran part del desenvolupmanet de la I+D es fa en centres de recerca públics i universitat. Segons la Fundació del Soros un 70% dels estudis clínics  als USA estan dirigits per centres públics. Només el 16% dels estudis són finançats per MSD. Si en lloc d’això es té en compte el nombre de pacients, el 78 % ha participat en estudis finançats per la indústria. Les grans Pharmes realitzen la funció purament financera alhora de desenvolupar de les últimes fases d’Estudis Clínics mentre que les assegurances mèdiques alemanyes paguen una bona factura mentre la indústria Farmacèutica alemanya en prou feines arriba a un 0,8-1,2% del PIB.

Les 66 propostes Els experts proposen augmentar el descompte que han de fer els fabricants, una mena de rebaixa de preu obligatòria fixada per normativa. També plantegen que els preus baixin progressivament a mesura que es venen més unitats d’un medicament, especialment en casos de grans èxits comercials com Keytruda. A més, es volen introduir descomptes per a medicaments que tinguin efectes similars als fàrmacs patentats. Només aquestes tres mesures ja permetrien estalviar gairebé set mil milions d’euros.

Els marges de la indústria Pharma oscil·len entre el 20-30%, una de les indústries més rendibles del món comparat amb indústria o béns de consum 3-10%. Només Google o Apple tenen aquests marges. Holanda o Bèlgica han desenvolupat un model de fixació de preus on es té en compte la investigació, Marketing, permisos i estudis clínics més un prima de 8% de bonus d’innovació.  En comptes de 5.395,14€ per 200mg, Keytruda costaria 80€.

 

 EL DILEMA DE LA INDÚSTRIA FARMACÈUTICA ÉS  DECIDIR ENTRE BAIXAR MARGES O CARREGAR-SE EL SISTEMA SANITARI PÚBLIC.

 

NOTA1: A finals d’Octubre de 2023 es va presentar al parlament Europeu (STOA) un estudi de dues professores d’economia italianes (Gamba,Magazzini) sobre abaratir els medicaments a la UE. No cal ser Einstein per arribar a la mateix conclusió: un poder de compra de tota la UE podria abaratir el cost dels medicaments alhora que es reduirien els temps d’exclusivitat per nous medicaments fent públic els estudis clínics i afavorint l’entrada de genèrics. Un divendres es va penjar online i el dilluns el van despenjar. Cascada de preguntes metodològiques, tàctiques dilatòries.... en fi....lobbistes. No és només el preu sinó també apareixen altres factors com els usos dels medicaments, patents o bé dosis....no és pas trivial: ningú sap en quin punt es pot deixar de prendre el Keytruda sense provocar que el càncer progressis...una reducció de la dosis podria estalviar 200M€.

 

NOTA2: Si afinem el anàlisis hi ha medicaments genèrics amb la patent caducada com Ibuprofè, pastilles de la pressió...que representen el 80% de la quantitat i només el 7% del cost. Els medicaments més moderns protegits per patents han caigut en quantitat del 11,4% al 6,7% però se’n duu la meitat el pressupost en medicaments i un 10,8% del total de despesa sanitària... des de l’òptica de la innovació és fantàstic ja que és un incentiu per “curar” malalties que abans no es podien curar. Alemanya al costat dles USA és dels països on es trasllada més ràpidament els nous medicaments als pacients. Un exemple,  el Revlimid un medicament contra el càncer d’ossos al 2021 va generar 800M€ en vendes mentre que al 2022 quan es va comercialitzar el genèric les vendes van caure a 4M€.

NOTA3: Distribució de despeses sanitàries 2024.

Tractament hospitalari → 32,7 %

• Medicaments → 17,7 %
• Tractament mèdic (metges) → 16,1 %
• Subsidis per baixa mèdica (diners durant la malaltia) → 6,6 %
• Tractament dental (sense pròtesis dentals) → 4,5 %
• Teràpies (fisioteràpia, etc.) → 4,3 %
• Ajuts tècnics (pròtesis, crosses, etc.) → 3,8 %
• Cures mèdiques d’infermeria → 3,4 %
• Despeses de transport → 3,1 %
• Altres → 8,0 %

 

La Reforma Sanitària Alemanya PART I

 

Quan vaig fer el dos posts sobre el perfil de Friederich Merz no donava la sensació que fos el Bundeskanzler que Alemanya necessitava per afrontar tot el que ve. Va guanyar les eleccions justet per la CDU, no és un Bundeskanzler estimat, cada cop que obra la boca sovint puja el pa, els Presidents dels Länder no li fan massa cas mentre la relació amb el SPD té més que daltabaixos malgrat els intents de confegir un programa comú. No hi ha perill de trencament del govern de la CDU-SPD-CSU ja que no cap dels actors té una alternativa millor, però el resultat de tot això és que el reguitzell de reformes previstes dintre de l’Estat del Benestar - Sanitat, Dependència (Pflege) i Pensions – no són més  que xuts cap endavant sense un propòsit clar....això si, sense arribar a ser Rodalies.

 

La gestió política de la reforma sanitària

La Ministra de Sanitat, Nina Warken (CDU),  experta en Dret Administratiu ha presentat l’esborrany de la llei aquest mes d’Abril. La situació és aquesta: les cotitzacions dels treballadors a l’assegurança de salut ha anat pujant fins al 17,5% (GKV) del salari brut i es paguen apatxes amb l’empresari  - afectant a la competitivitat empresarial -. Segons estimen els economistes alemanys pot arribar al 18,2%. Els ingressos a 2025 per aquest concepte van ser 352.000M€ un 8% més que l’any anterior però malgrat això els costos sanitaris pugen encara més i s’espera un forat que de 15.300M€ a 2027. Si no es fa res, augmentarà a 40.400M€ al 2030.

Nina Warken porta 16 mesos al càrrec i no té cap experiència en Sanitat, ningú entén com Merz l’ha posat al capdavant del Ministeri i a sobre amb l’encàrrec de fer un reforma sanitària en profunditat. Els insiders sostenen de que la Ministra és massa dèbil per portar a terme una reforma com aquesta. Les aportacions a les assegurances de salut han pujat un 5% els dos últims anys mentre els costos un 8%...a molts assegurats els hi han pujat la quota. Un 12% del PIB es gasta en Sanitat,  una de les xifres més altes de la UE i el sistema es mostra ineficient: llargues esperes per parlar amb un especialista i la sensació que el sistema està sobrepassat: els metges estressats, la indústria farmacèutica en revisió i hospitals amb pèrdues. Tot cau al mateix temps.

La  Ministra ha presentat l’esborrany  de mesures d’estalvi i que s’espera que s’aprovi aquest juliol  al Budnestag i la pregunta és si no només serà capaç d’enfrontar-se als lobbies farmacèutics, les associacions de metges i els hospitals sinó també al seu propi partit i la coalició. El SPD i la CDU poden estar d’acord en rebaixar els preus dels medicaments. També es parlar d’augmentar la cotització dels minijobs  i eliminació de la cobertura pels conjugues dintre del sistema d’assegurances.  La CDU es va manifestar en contra d’un impost contra el sucre així com la assumpció dels costos d’assegurança per part dels beneficiaris del Bürgergeld – ajuda social- ...tot un procés tediós de negociació de mesura per mesura. 

La Comissió de Salut

La Comissió de Salut va presentar al Març el seu informe de 483 pàgines i 66 mesures per augmentar els ingressos: pujar l’impost del tabac 1.200M€, un imposts sobre begudes ensucrades 100M€ i alcohol 600M€, o bé estalviar: reduint el preu dels de medicaments amb mecanismes de negociació més estrictes (1.900m€) i evitar operacions i procediments innecessaris com les operacions de genoll (14.000M€). Parlen també de reduir la homeopatia,  treure els ferros del dentista o fer cribats del càncer de pell amb 35 anys que no tenen massa sentit.

L’informe posa el punt de mira als metges que tenen pagament extres per consultes urgents derivats dels metges de capçalera, revisions preventives o bé elaboració d’informes. Tot això costa milers de milions i molts són despeses superflues. És a dir, s’han posat incentius (1.300M€) per atendre ràpidament però  les llistes d’espera no han variat. La Comissió diu que s’han de reduir els variables mentre que els metges senten que rebran menys calers per fer el mateix servei. Per exemple, hi ha incentius per digitalitzar l’historial clínic del pacient però a 2026... ja no té massa sentit per que la majoria d’historials ja estan digitalitzats.

Els assegurats també reben. Els cònjuges i nens petits probablement no entrin automàticament a la cobertura sanitària. Per la canalla busquen  altres mecanismes d’atenció però el que posa de manifest l’informe és el potencial d’estalvi, que és molt més gran que les necessitats a curt termini. Moltes de les mesures que proposa l’informe són obvies, la pregunta és per que no s’ha aplicat abans.

L’esborrany de la reforma: focus en els ingressos

L’esborrany presentat per la Ministra fa recaure el pes de la reforma amb els cotitzants saltant-se bona part de les mesures dels experts o pitjor...aplicant-les parcialment. La mesura estrella es basa en augmentar la base màxima de cotització en 300 euros, això representa que els que tinguin salaris més alts pagaran més per la seva assegurança mèdica. Tot sembla molt equitatiu però la pujada de la base màxima de cotització de 300euros pot tenir un efecte en el comportament dels assegurats. Es calcula que amb aquest augment, 100.000 persones deixarien el sistema d’assegurances públiques (GKV) per les privades. El saldo de mobilitat d’assegurats de la sanitat pública cap a la privada ha estat, segons experts, d’entre 81.000 persones (2024) i 102.000 (2025). És a dir la nova proposta duplicaria aquestes xifres.

El cost net per al sistema —és a dir, la pèrdua de cotitzacions a la sanitat pública menys les despeses sanitàries que deixen de tenir pels qui canvien— es va calcular que, amb 100.000 persones passant a la privada, se situaria entre 830M€ a 1.000M€. Hi ha molts experts que s’han pronunciat en contra d’augmentar el límit de cotització.

Les altres mesures de l’esborrany es basen en que els cònjuges hauran de contribuir al sistema sanitari amb un 2,5% addicional de la parella si volen està cobertes per les assegurances públiques de salut. La prestació per incapacitat laboral no es redueix gràcies a la pressió del SPD però les pròtesis dentals tampoc entren.

Per la part fiscal, l’Estat redueix les aportacions a les asseguradores però en canvi pagar els costos sanitaris dels més dèbils – receptors del Bürgergeld - directament i caurà sobre les esquenes dels assegurats. Malgrat tot, l’Estat no compensa sinó que  estalvia ja que la reducció de les aportacions a les asseguradores compensa les aportacions directes als costos sanitaris. També s’allarga el pagament de les asseguradores sanitàries a l’Estat a causa del Covid. I finalment, s’introdueix un impost sobre les begudes ensucrades i l’alcohol – no massa elevat -.

La reforma sanitària ha estat qualificada pels Verds com absurda, només arriba al 2029 i això de canviar les aportacions al sistema a compte dels que reben el Bürgergeld és fer trampes al solitari. Darrera d’això hi ha la voluntat de no tocar els lobby farmacèutic, alcohol i tabac i deixa el cost de la reforma en mans dels assegurats.  

 

QUE DIFÍCIL ÉS REFORMAR I SOBRETOT REFORMAR BÉ!!!!! PERÒ AQUESTA PSEUDOREFORMA ÉS UNA MOSTRA MÉS DE LA DEBILITAT DEL GOVERN I D’ALEMANYA EN GENERAL...UNA MÉS.

 

NOTA1:Una altra manera de reduir la despesa sanitària, fàcil i senzilla és reduir l’IVA del 19% al 7% amb la qual cosa es podria estalviar entre 6.000 i 7.000M€. Hi ha altres propostes que manega la comissió: rebaixes per llei del preu dels medicaments 3.000M€ o bé la igualació de preus a tota la UE (4,400M€) representarien, negociació directa amb els fabricants com fa França o bé Espanya ja que Alemanya deixa els 6 primers mesos de preu lliure als fabricants que incorporin un nou medicament. Això fa que Alemanya sigui un país fantàstic per llença nous medicaments, a més el preu que es paga és secret. S’ha de revisar per que pot haver avenços més aparents que reals.

NOTA2: Donat l’envelliment de la població, les mesures preventives són claus per no col·lapsar el sistema. Les teràpies representen el 95% i la prevenció el 5% de la despesa. És a dir, prohibir que es fumi, begudes ensucrades o menjar com déu mana ajudaria. Les principals causes de mort són càncer i malalties coronàries que poden ser reduïdes entre un 30-50% amb hàbits saludables. L’alcohol surt per 17.000M€ en costos mèdics a més de 40.000M€ en costos indirectes ( baixes...). Els imposts d’alcohol i tabac són baixos i a sobre fan poc esport els alemanys. Tot això afecta a l’esperança de vida que és la 17 a la UE....És a dir, es moren abans que els habitants dels països de l’antic bloc de l’Est.

NOTA3: La propera reforma: la Llei de Dependència. L’esborrany de reforma de la llei de dependència parla de pagar més tard (de 12 a 18 mesos), a l’atenció a domicili s’hauran d’endurir els criteris de dependència i un augment de la cotització familiar ( sobretot dels cònjuges que no tinguis fills per exemple). Així el límit màxim de cotització també s’ampliarà per que les rendes més altes paguin més. Augmenten els costos inicials que han de suportar les famílies per que de fet quan entren a una residència els avis  plenament dependents el 65 % viu menys de 12 mesos amb la qual cosa l’ajuda no arriba quan ja estan morts, vaja.