De Bruce Springsteen al retorn dels Imperis

 

Us faig un resum d’un parell d’articles l’historiador Herfried Münkler al Spiegel del 2024 i març de 2025. No perden malgrat el temps. Podria haver-lo posat al ChatGTP i traduir-lo automàticament però en un acte de resistència he decidit fer jo la traducció. Dos apunts: fa 25 anys em vaig llegir la biografia del Conde Duque d’Olivares de Eliott, amb el seu projecte de la Unión de Armas volia que les corts catalanes i portugueses sufraguessin els costos de l’imperi castellà, provocant la Revolta dels Segadors i la independència de Portugal. Potser ens fan pagar ara, tot allò que no vam contribuir en aquell moment. L’atre apunt: Willy Brand recordava que si comunistes i socialistes s’haguessin entès durant la República de Weimar, Hitler no hagués arribat mai al poder.

OTAN No, Bases Fora

Tothom parla de la precària situació d’Europa: amenaçada per Rússia, extorsionada  pels USA, ha de rearmar-se rapidament i reconfigurar-se políticament.  Ha de construir un poder central, més enllà del que dona la capacitat compromís entre els 27 Estats membres. Altrement no es podrà sostenir davant les grans potències i quedarà en un paper subaltern. Es necessita una classe política suficientment madura intel·lectualment i mentalment per afrontar la constel·lació de canvis.

En un futur no hi haurà mai més aliances estables com la que hem viscut a Occident entre Europa i els USA. En comptes d’això es perfila un sistema de 5 potències hegemòniques, on es poden formar acords en determinats punts, limitats en el temps i heterogenis.  L’actual intent dels USA d’atraure Rússia al seu bàndol i allunyar-la de la Xina és un petit tastet del futur que ens espera. Si els Europeus volen jugar en aquesta contesa amb les grans potències han d’internalitzar i aprendre seves regles del nou ordre.  

Però que volen els USA, que fins fa poc eren el principal aliat i protector d’Europa? I no només això, els USA eren – i encara són en alguns aspectes – la única potènci capaç d’actuar globalment i  que pot mantenir compromisos en el temps gràcies als seus recursos econòmics. Amb aquestes expectatives hom té la impressió que estan sobrepassats.  Això va ser per primera vegada articulat quan Barak Obama va parlar que els USA no estaven en la situació de mantenir un projecció de hegemònica i de contenció al Atlàntic i al Pacífic simultàneament. I en aquell moment, el gran repte per Obama era aleshores la Xina- i no Rússia-  amb la qual cosa es va orientar cap al Pacífic. Pivot to Asia.

Allò, no només va ser un crida als Europeus per que invertissin de forma significativa i sostinguda en la seva seguretat sinó al mateix una renuncia al gran projecte que el seu predecessor Georg Bush, el qual havia alliberat el món islàmic del seu propi bloqueig econòmic i de les urpes de l’islamisme. Amb això va sorgir les guerres d’Iraq i Afganistan, sense cap èxit rellevant, mentre el repte xinès es feia més urgent d’atendre.

A causa del sobreesforç de les capacitats dels USA a l’Orient Mitjà i Asia Central, Obama va apostar per un canvi dels punt claus geopolítics, sense fer disrupcions i en mode transformació. Obama volia fixar el domini global estadounidenc però canviant els accents.

La situació delicada dels Europeus – amb avís.

Aleshores hi havia diverses possibilitats alhora de construir un futur a Occident: els europeus haurien d’ampliar les seves capacitats militars i començar a discutir amb els USA, com podien donar suport als nous enclavaments geopolítics del Indopacífic. Europa podria participar en la formació d’un Occident global, del qual els USA estaven interessats, i mantenir el seu escut protector per Europa.

No van pensar tant lluny. És més, els Europeus -amb els Alemanys al capdavant, creien que el l’Occident atlàntic funcionaria in eternum com a ancora de seguretat de l’odre geopolític. Aquesta creencia en la continuitat del present té moltes raons: és còmode, els Europeus s’han aprofitat d’ell sense aplicar masses recursos i sobretot, treure’s el maldecap de preparar-se per un canvi en la constel·lació geopolítica.

Així emergeix la situació en la que la política de seguretat és depenent dels USA mentre els USA no deixen de pensar com reduir els seus compromisos amb Europa.  La delicada situació en la que ens trobem els europeus actualmentmente...venia amb avís.

Justament durant la primera presidència de Trump es va perfilar que els USA tenien un problema amb Europa i que se’l volien treure de sobre de forma disruptiva i no a través de canvis graduals. La disolució disruptiva d’Occident, com nosaltes l’hem conegut, ha succeït  en els dies passats i setmanes : la comunitat de valors ha estat liquidada pels USA, ja que els interessos geoestratègics dels USA a la costa Atlàntica han quedat per obsolets i que la ciruclació de mercaderies, capital i información entre els USA i Europa  haurà de ser supervisat per  les aduanes.

Donada aquesta situació canviant apareix el reflexe de la desconfiança. Europa es queda sola però els USA també. El soroll de les declaracions constants de Trump i la ploma gruixuda amb la que signa els decrets, amaguen fins ara, que els USA estan camí de trobar-se en una situació precaria.  

Els USA són un imperi en decadència i només per que el seu pes relatiu en la PIB mundial continuament disminueix. És un sentiment d’estar sobrepassats i esgotats que s’ha extès per tot els USA lligat a enyor del passat, on el país era el més ric del món i el seu lideratge no estava qüestionat. Aquesta paradoxa ha portat a Trump al poder,  amb la promesa del Make America Great Again  i a retirar-se de les costoses obligacions compromeses. El problema és que aquest tancament deixa una posició clau per influir en el món.

La previsible retirada d’Europa així com la dissolució del softpower amb la retirada de les aportacions a organismes multilaterals conjuntament amb la política d’amenaça i proteccionisme – aranzels - , els decrets que es promulgen i s’aturen no és massa adequat per mantenir una àrea d’influència com la que hi havia abans.

Més aviat es pren la política exterior d’aquesta presidència com una demolició gegantina de l’ordre internacional que acabarà en runes. Una estratègia que clarament amb un Imperi forçat al límit, no transmet que sigui un actor potent – excepte que hom pugui considera com una estratègia totes aquestes amençes des de la Casa Blanca així com les mesures canviants que es prenen.

No es pot evitar la impressió que Trump va en linea recta a la ruina dels USA així com a provocar el caos en les relacions interncionals. Una altra raó per que els Europeus reforcin els seus fonaments i les seves capacitats pròpies per afrontar el caos internacional provocat per Trump.

La idea de que després del temps Trump tornarà una presidència com la Biden on Occident es tornarà a coaligar és pura il·lusió. Dels USA de la tardor de 2024 no existeix més i Trump i la seva gent s’encarreguen cada dia que quedi menys. El que estem veient en aquest moments és la construcció d’un nou Imperi a través de la destrucció de les bases anteriors. L’ordre global que deixarà Trump serà un altre molt diferent al que molt havien esperat davant l’agressió de Putin a Ucrania. D’un ordre basat en regles a un odre basat en el poder.

Ara mateix les potències estan canviat els seus portafoli estratègic. Si fa uns anys el poder econòmic tenia un pes superior al poder militar i l’atractiu cultural era indispensable pel poder polític ara prima el poder militar i una militarització de l’economia – iniciada per Rússia - . S’espera un increment de la despesa militar xinesa i europea davant el caos en les relacions exteriors.

Si Occident hagués parat als peus des de bell antuvi amb un ordre basat en regles l’agressió a una Ucrania soberana hagués configurat una altra situació. En canvi els dubtes i vacilacions han portat a una situació irreversible. (Nota: La primer ajuda que va enviar Alemanya a Ucrania van ser 5.000 cascos)

De Bruce Springsteen al retorn dels Imperis

Fa més de 30 anys que el cinturó exterior soviètic va caure i després la mateixa URSS, cosa que va provocar que molts observadors interncionals anunciessin el fina dels grans Imperis globals. Això s’ha demostrat com erroni, així com la idea que l’Estat de Dret i l’economia de mercat pertanyian al futur.

Els imperis es diferencien en seu caracter així com els estats.  Poden fer progressar la civilització però també pot instaurà règims de expotació i opressió. Molts creien aleshores que els USA podien posar el seu poder al servei de la Humanitat en comptes per perseguir els seus interessos sense miraments. Serien mirats com defensors d’un ordre més que senyors del món. Això no canviava que actuessin com una potència imperial. Els USA, d’acord amb les expectatives eesdevingué el protector d’un ordre, amb una caratertizació central d’una pau global. Això també pertany als imperis: són garants d’un llarg i permanent pau i aquest temps de pau se’l bateja: Pax Romana, Pax Britannica, Pax Americana.

Sobretot a causa de l’ascenció de competidors imperials, com ara s’exten el sentiment als USA, se senten sobrepassats amb la tasca de mantenir pau global i es fixen més en els interessos interns,  els interessos més immediats de la seva ciutadania.  Les paraules de Donald Trump: America First van ser un primer indici d’una renuncia a la idea que els USA podien ser un poder al servei de la Humanitat.

En un previsible segona sortida de l’Acord de París- que Trump havia executat durant la primera legislatura -, va fer el següent pas: retirada de les responsabilitats globals. La clara victòria amb la que Trump va guanyar les eleccions contra Kamala Harris és un indici que la majoria dels votants americans veu: per que hem de carregar amb el llast de fer un món millor, quan a nosaltres ens va cada cop pitjor. Es prefereix doncs perseguir energicament els propis interessos que no pas seguir amb la responsabilitat global. Aquesta és la idea que preval en aquesta legislatura de Trump: la transformació en una hegemonia benevolent en un imperialisme egosita amb la conseqüent caiguda d’un ordre mundial basant en regles.

Malgrat tot, és un analisis curt de mires si ens fixem només amb els USA i no ampliem el focus a Rússia i la Xina com a poders imperials. Russia vol tornar a guanyar  la seva posició imperial amb violència i no defuig d’amances nuclears. Xina per contra se serveix de mètodes més suaus en el marc de l’estratègia de la construcció de la nova ruta de la seda i el finançament d’infraestrucutres. Això acaba generalment amb països que no poden retornar els crèdits i que la Xina aprofita per guanyar influència. Actualment, els líders xinesos treballen en una area d’influència a Sud Amèrica, zona clarament d’influència americana.

La política russa està limitada per les seves possiblitats econòmiques. Pels seus objectius imperials, Kremlin només té un limitat marge de maniobra en matèria econòmica, ja que necessita els ingressos de la venda de gas, petroli i altres matèries primes. Per tant només li queda l’ús del poder militar, no només a Ucrania, sinó en el passat al Caucas o bé amb els mercenais del “AfrikaKorps”.

La guerra d’Ucrania no és només una guerra pel control polític de la pròpia Ucrania i el domini del Mar Negre. Si Putin té èxit en la seva campanya militar,  serà un senyal per que seguit d’autocrates diposat a saltar-se la Carta de la Nacions Unides per moure fronteres i crear arees d’influència: política xinesa contra Taiwan o bé el Erdogan al Kurdistan o els serbis d’Alexander Vuçic amb Kosovo i Bòsnia, és igual. Si per contra, fracassa Rússia serà una senyal que  no surt gratis els ús de la força militar.

Aquí entra altra vegada Trump i la retirada dels USA com a protector de l’ordre global. Si Trump negocia amb Putin i acaba la guerra a costa d’Ucrania per que no poden altres crear arees d’influència per la força? En tant que la política actualment està canviant, un èxit militar de Putin, pot intensificar i incrementar les guerres al món.  Això també s’ha d’adreçar als amics de la pau d’Alemanya: els altos al foc i els acords de pau afavoreixen l’agressor i són generalment causa de nous conflictes.

Alemanya: no decidir és decidir

Trump no pensa en categories geopolítiques. Ell es veu com un Deal Maker, que aprofita la oportunitat per generar avantatges pel seu país. Una  grand stretagy amb reptes i riscos i que diferencia entre amics i enemics, és percebuda per Trump com una restricció al seu marge de maniobra i a la capacitat de fer tractes. No vol sentir-se lligat però això no és un obstacle per que en un moment donat no ofereixi garanties als Europeus. Aquesta oportunitat vindrà - no prevista -  els europeus ja hi poden comptar.

De moment aquesta oportunitat permet  a Europa una política de seguretat independent dels USA. Per això hi ha dues raons fonamentals: la primera és un treball conjunt que faci forta la UE i amb ella la construcció d’una forta capacitat militar. En el punt mig, els eurpeus poden crear la seva capacitat de dissuació nuclear pròpia. I la segona és que això costa calers i només amb un canvi en la política pressupostària és possible i la política social se’n ressentirà i comportarà tensions socials. Bona part de la classe política patirà davant la seva clientela.

La alternativa és apropar-se a Rússia i les seves esperances polítiques, així no caldria construir una capacitat dissuassòria enfront el Kremlin.  Aquest canvi geopolític, liderat pels partits populistes a Europa, serà més fàcil d’implementar en la mesura que el volum comercial transatlàntic  es redueixi – si les mesures proteccionistes de Trump tenen èxit -.

En el cas d’Alemanya es pot presentar així: amb un desintegració dels mercats a causa d’una escalada aranzelària debilitarà les forces polítiques que aposten per un lligam transatlàntic. Paral·lelament guanyaran pes aquells que aposten pel final de les sancions amb Rússia i la tornada a la dependència del gas i petroli rus. Polònia i els Estats Bàltics, s’hi poden oposar però son massa dèbils per evitar un evolució d’aquest tipus, si s’arriba a implementar.

Possiblement els votants alemanys hauran de decidir-se per la primera o la segona opció. Un continuació de la política actual de Trump o bé un oferta sucosa del Kremlin pot decidir decantar-se per la segona, on el concepte de pacte transatlàntic seria subsituït per un marc euroasiàtic des de Lisboa fins a Vladivostok on Moscú marqui la pauta.

Això va en contra dels interessos americans, a curt i  a llarg temini. Els polítics americans des de meitat del S.XX tenen una forta concepció del que representa tant la costa atlàntica com la costa pacifica per la seva seguretat i prosperitat.  Aquest driver geopolític ha perdut pes, especialment per Trump. Un Occident dividit davant l’auge dels grans imperis no són les millors cartes per jugar. Punt d’inflexió i canvi d’època: en el llarg camí cap a l’Occident  - com l’històriador Heinrich August Winkler interpreta la història d’Alemanya - poden sorgir moviments cap a l’Est.

AQUESTA GENT VOL CARREGAR-SE LA UE ( I DE PAS L'EURO)

 

 

NOTA1: Per què retornen els Imperis

Com s’ha produït un retorn dels afanys imperials? Realment l’analisis cost benefici es gira en contra. Inclús un analisis cost benefici del colonialisme europeu del segle XIX mostra més costos que beneficis a excepció de determinats grups que si es van aprofitar a costa d’uns altres. En una democràcia és dificil que aquells que han de pagar per una política imperial assenteixin sense piular...Una majoria dels ciutadans s’oposarien.  La retirada dels USA com a protector global  hi ha una mica d’això gràcies a què els  votants del poble menut  s’han imposat a les ciutats de la costa Est  i Oest on habita l’èlit i l’stablishment americà. Si hem d’intervenir globalment, almenys que sigui per afavorir-nos: America First.

Per altra banda és dubtos que a llarg termini la factura no sigui més elvada: per que davant la sugestiva narrativa del America First, no hi ha un càlcul fred d’analisis cost-benefici. Els ressentiments són instrumentalitzats per les èlits per tal de portar endavant el seu projecte imperialista, tant en democràcia com en règims autoritaris. Especialment molts ressentiments estan vinculats amb els “fantasmes post imprerials”: el record  de que la terra en la qual hom pertany va ser un poder respectat i es tractar de tornar a la grandesa passada.

Això serveix per la Xina, un país que torna a ser un líder global com abans de l’arribada dels Europeus al segle XIX. Igualment, serveix per Putin que considera la caiguda de la URSS com la major catastrofe geopolítica del segle XX i que les seves conseqüències s’han de revertir. Això també és vàlid pel MAGA de Trump i es va mostrar també amb el Brèxit amb “Take back control”. El que és rellevant de totes aquestes campanyes és la presència del passat i amb ell una orientació política que no va cap al progrés sinó cap un replegament. El progrés ja no mobilitza, en el seu lloc hi ha el record de temps passats millors.

En aquest context de canvi en les expectatives polítiques: s’han rehabilitat  els Imperis i la seves zones d’influència. No com a garants de la pau i possibilitadors del progrés sinó com la implementació a gran escala dels interessos nacionals. En el cas de la Rússia de Putin i l’Amèrica de Trump és definitiu, per contra els xinesos ho fan més discretament amb el suport a regions subdesenvolupades. Potser això explica per que els xinesos són més exitosos i la seva acció en prou feines és criticada com imperialista.

Amb aquestes promeses Putin ha aconseguit que una majoria de poble rus estigui al seu costat. A la Xina no és excloent una lenta caiguda del creixement econòmic pugui ser compensada per una política exterior agressiva.  Per contra, la idea d’imperi a Occident és defensiva, en el cas del Brexit, fins i tot té un punt melancòlic. L’experiència passada amb Imperis extensos és l’altra cara de la moneda dels fantàsmes postimperials. D’una banda la pèrdua de l’imperi es barreja amb els costos i les exigències que requeria el seu manteniment. Aquí també apareix la voluntat de retorn als propis interessos nacionals passant per sobre de l’èlit liberal que ha focalitzat l’energia al servei dels drets humans i el progrés. Adéu als principis normatius i direcció a aprofitar els avantatges nacionals com a cura política renovació. Tots els recursos i capacitats han d’anar al servei del país.