Alemanya i Xina Part II

Si l'economia xinesa està fora de control o no, només ho saben 10 persones màxim i George Soros, que ja ha fet la seva aposta. S'especula que hi ha forces inversions fallides, tant d'empreses públiques com privades i el nivell d'endeutament és tant elevat que la correcció no serà un soft landing. Per mantenir la competitivitat i l'ocupació - pau social - el banc central xinès devaluarà el Yuan respecte el Dòlar provocant un shock deflacionista a tota l'economia mundial. La gran banca internacional veurà com  els actius xinesos al seu balanç no valen res i que amb la repatriació dels préstecs xinesos a productors de commodities s'esfumaran provocant un crash al mercat de matèries primes. S'apropa la tercera crisi mundial: primer EEUU amb les subprime, després Europa amb l'Euro i ara els xinos i el crash landing. Ni el Niño Becerra al Cuní....El món s'acaba!

 

Volkswagen i maschinenbau: la Balança per compte corrent

La Xina és segon soci comercial de la UE amb un 13,8% de les exportacions al 2014(USA 15,2%). Respecte Alemanya és el seu tercer soci comercial amb un 7,5% del total de comerç ( M+X) i a la inversa Alemanya és el principal soci xinès a la Unió Europea i el que és més el déficit de balança compte corrent alemany s'ha reduït substancialment entre ambdós països en els últims anys gràcies a l'increment de les exportacions alemanyes ( cotxes un 28% i maquinària 24%, productes electrònics 14%, òptica -un clàssic alemany - 7% i aeronàutic un 4%).  Igualment alemanya importa productes electrònics (26,5%) i maquinària (22%) i béns de consum com tèxtil (10%) - mobles (4%) i sabates (2,7%). Pobres italians i/o valencians.   Les exportacions a Xina han estat clau per superar la crisis de 2008 però en els últims temps ha quedat compensada per l'increment de les exportacions a USA a partir de 2013. Què passa si Xina peta?

 

Des del punt de vista de la balança per compte corrent, una caiguda del comerç xinès afectaria especialment a Asia i no la UE: una caiguda del 2% de la demanda interna NOMÉS representarIa una reducció del 0,6% del PIB de la Eurozona. Les exportacions a la Xina representen el 1,5% del PIB de l'Eurozona, un percentatge relativament baix, encara que impactaria amb força l'economia Alemanya que és el membre més exposat de tota la UE a una eventual crisis xinesa: Alemanya representa el 30% del comerç europeu amb Xina, és més les exportacions alemanyes a Xina representen un 2,5%  del PIB alemany, uns nivells similars al Japó (!). Malgrat que un slowdown xinès afectaria al sector de la maquinària, construcción i automoció, Alemanya té marge de maniobra ja que el seu creixement es basa en el consum intern ( aportació del 1,4% del PIB mentre que les exportacions un 0,4%).

 

Una caiguda del comerç amb la xina pot modificar els patrons d'exportació europeu a la Xina intensificant les exportacions del sector healthcare i béns de consum, especialment els articles de luxe. Mentre es redueix la producció indústrial xinesa, creix en el mateix periode el sector serveis un 8% en l'últim mig any del 2015. El patró d'exportació  variarà indefectiblement i Europa es beneficiarà del canvi.

Mercedes és un exemple clar, ha tancat el 2015 amb record de vendes, un increment del 20%, portant 35 mesos ininterrumputs sense caigudes de vendes (!). A la Xina ha venut un 52% més de cotxes que l'any passat sent amb diferència el mercat més gran per Mercedes. A part de Daimler, la resta de productors de cotxes alemanys han venut 1% menys de cotxes el 2015 degut a la competència xinesa....VW ja està llençant cotxes més baratets per no perdre quota de mercat tenint en compte que un de cada tres cotxes que produeix, es ven a la Xina. Ni entro en el sector de la  maschinenbau que ha reduït notablement les seves exportacions degut a l'estancament del sector immobiliari xinès.

 

No hi ha res com la cobdícia: La balança de capitals

Com que els xinos estalvien molt molt per la vellesa, el Partit Comunista Xinès va pensar: ostres, per que no agafem els seus estalvis i els posem a la borsa, enfortim el capital de les nostres empreses i estimulem la inversió. Collonut: en un any el Shangai Composite Index va pujar un 150% fins que al juliol del 2015 va caure un 40% en les 10 setmanes següents.  Ben mirat no és una caiguda tant bèstia i més tenint en compte que només el 13% de la Riquesa xinesa està invertida en renda variable (USA 56%). El  problema rau en que el govern xinès ha frenat les reformes de liberalització financera en sec...Major control i opacitat: intervenció per aguantar les cotitzacions (21 firmes d'inversió estatals comprant a tort i dret), prohibició de les vendes a curt i injecció de liquidesa del BC Xinès.  L'experiment ha fracassat i això ha afectat a les borses europees: el DAX alemany també se'n va ressentir: va caure al voltant dels 10.000 punts. Aquest gener el DAX ha caigut per sota els 9.000 punts.... El valor de les accions de les empreses europees amb inversions a la Xina o bé els que exporten bona part de la seva producció serien les empreses més afectades per un crash bursátil xinès.

Hi ha forces problemes a l'agenda del govern xinès.

L'endeutament públic de ajuntaments i governs regionals s'ha disparat per els programes de cojuntura portats a terme entre 2009 i 2013, segur que us sona: autopistes, aeroports....La crisis immobiliaria xinesa en determinades regions també  us sona i at last but not least l'INI xinès, un 30% del PIB amb tota la crosta que comporta, l'excés de capacitat i un endeutament estratosfèric alimentat per l'Estat. L'endeutament privat i públic arriba al 290% del PIB (!) ara bé, no depèn de l'exterior. Ben mirat, els hi podriem fer unes classes de política económica.....malgrat tot,  cal tenir en compte que el govern xinès no és idiota - qüestió que no em canso de repetir -. Una liberalització més profunda del mercat de capitals incrementarà la volatilitat de la borsa de Shangai.

 

L'objectiu el govern xinès en aquest pla quinquenal (jeje) és liberalitzar la cotització del Yuan, necesita que sigui reconeguda com a moneda de reserva i està a la cistella del IMF. Fins ara qualsevol transacció amb l'exterior està controlada per l'Estat (Qui fos governador del BC Xinès!) i no és una moneda plenament convertible. El Yan està vinculada al Dólar des de fa un parell d'anys amb uns límits del 2% amunt i avall. L'Euro ha perdut un 30% del seu valor respecte el Yuan en l'últim any...les devaluacions del Yuan poden ser enteses com un guerra de divises, però són part del procés de liberalització de Yuan. Si continuen amb fixant la moneda al Dólar, el Yuan passarà que estarán sobrevalorat. Si hi ha dubtes sobre l'economia Xinesa, hi haurà un sortida de capitals massiva: en mig any han fotut el cap 550M$ fent minvar les fabuloses reserves de 3.300M$ que ostenta el Banc Central Xinès. Només aquest gener el gobernador ha hagut de defensar el Yuan amb més de 100M$...Menys mal que és un deep pocket.
 

La UE és una font d'inversió estrangera a la Xina molt valuosa, seguit de Taiwan, Hong Kong, els USA i Japó. Les inversions alemanyes a Xina són de 48.000M€ acumulats i han anat creixent els últims 4 anys un 6,1% de mitja i de forma ininterrumpuda. Malgrat al crisis i el refredament de l'economia xinesa, els alemanys inverteixen arribant a un record al 2013 i 2014 amb 2.100M€ d'inversió, s'espera un refredament.  Si hi ha un increment dels tipus als USA, una caiguda del creixement a la Xina i a sobre dubtes fonamentats sobre la seva economía, tot pinta que les Inversió  Directe Estrangera es reduirà.

Finalment l'impacte d'una crisis a la Xina podría afavorir via caiguda de preus de les matèries primes la UE: la xina absorveix el 45%  de la producció indústrial de metall, el 60% de ciment i el 17% de blat. També la caiguada de les rendibilitats pot impulsa la sortida de capitals, cosa que afavoriria les empreses europees.

 

i els taurons oloren la sang....

Els managers de Hedge Fons han olorat la sang: un d'ells, Kyle Bass, que no tinc ni idea de qui és , però segons els Wall Street Journal ha desfet posicions en diversos mercats i aposta un 85% de la seva cartera a una devaluació del Yuan. Soros ( i molts altres) també s'estan posicionant a curt.

NOTA1: El canvi de model per Xina es sustenta en decisions com aquesta: permetre el segon fill per estimular el consum intern i els serveis i aixafar la industria pesada ;)

NOTA 2:Més xifres
La inflació a Xina és del 1,8% internaual a gener 2016.
Al gener han caigut les exportacions un 12% però les importacions un 18%...fins i tot s'ha revaluat el Yuan (!)

NOTA3: fins i tot Robert Barro s'atreveix amb l'economia xinesa amb un nou paper: la llei de ferro de la convergencia amb creixements del 3-4% per les propers anys.

NOTA4:Els paper de la Robert Schuman Foundation.

http://www.robert-schuman.eu/en/european-issues/0376-the-impact-of-china-s-economic-situation-on-europe

Alemanya i Xina....I Part

Superada la grip......

Al 1894 Xina perd la primera guerra amb Japó de forma humiliant. El tractat de Shimononeski -1895- certifica la decadència xinesa davant occident: Xina cedeix Taiwan a Japó i és obligat a fer front a fortes reparacions de guerra en or - és en aquest moment quan Japó va assumir el patró or-. Al 1900 a Beijing es va produir al revolta dels boxers, xinesos membres d'una secta que creia tenir poders màgics, s'alcen per revertir la penosa decadència xinesa. Van assassinar a forces estrangers i catòlics xinesos, encara que una bona part es van poder refugiar al barri diplomàtic de Beijing. Van ser alliberats pel Alfred von Waldersee, el mariscal de camp alemany enviat per posar ordre amb un exèrcit de nacions occidentals. Beijing va ser ocupada per un breu temps pels alemanys i els boxers van ser considerats com percursors de la victòria comunista del 1949.

Una nova era en els fluxes de capital Xinès.

Fins ara el rol de Xina en els mercats financers ha estat negligible en comparació en el seu paper en el comerç internacional. Al 2011 només un 3,4% del PIB xinès estaba invertit en actius financers a l'exterior. Al 2014 l'estock d'inversió directa estrangera xinesa només era un 7% del PIB xinès, mentre que a Alemanya representa el 47%, USA el 38% i Japó el 20% del PIB. L'obertura dels fluxes de capital a la Xina és un dels factors que modificarà substancialment l'economia mundial els propers anys i tot impulsat pel  12è plà  Quinquenal.

El càlcul de les inversions directes - FDI - xineses a Europa estan força esbiaixades, les fons xineses no són fiables - el cap d'estadística l'han det dimitir fa una semana (!)- i les del Eurostat no són completes. Amb tot, segons  l'Eurostat, la FDI xinesa es arriba als 27B€ de stock d'inversions al 2012. No cal dir, que l'increment de les inversions xineses s'ha accelerat a partir de 2008.

Un altra estudi del Rhodium Group que agrupa les inversions directes, les xifra en 46B€ de stock calculada a través de les 1.047 transaccions comptabilitzades des de 2000-20014.  D'aquestes 1.047 transaccions 726 són Greenfield projects, és a dir, establiments de filials que impliquin activitats econòmiques: centres logístics, R&D  i  321 adquisicions d'empreses europees, en nombre més petit però qualitativament més important.

El Xinesos de compres per alemanya.

Alemanya és el segon receptor europeu de FDI xinesa amb unes inversions acumulades de 6,9B€(2014), encara que malgrat les xifres oficials estan esbiaixades a la baixa. Els xinesos veuen la potència econòmica d'Alemanya com el factor més rellevant per invertir-hi: el creixement a llarg per atraure inversions avui.  El patró de creixement fins la crisis ha estat d'implantació de filials -  greenfield projects -  com per exemple el centre de R&D a München de Huawei. A partir de 2011 les adquisicions s'han multiplicat, el 82% d'inversió directa xinesa és a través d'adquisicions i destaca la compra Medion per 530M€ per part de l'empresa d'ordinadors Lenovo. Els sectors que focalitzen els xinesos són automoció i auxiliars -1,9B€- i equipament indústrial -2,7b€ - però cal destacar que els xinesos NO inverteixen a Alemanya en infraestructures ni en sectors energètics, les dues grans potes de la FDI xinesa al exterior. Queda clar que són inversors estratègics, no financers i amb un forta participació de SOE - State Owned Enterprise -.

Els beneficis de la FDI per Europa i Alemanya són clars, després de la crisis de 2008 els nivells d'inversió no s'han recuperat - investment trap- , es necesita la inversión xinesa per recuperar els nivells pre crisis. També les adquisicions  han de permetre crea vincles amb el mercat xinès com per exemple, Volvo que ha reviscolat en mans xineses, fent que Xina sigui el seu principal mercat - a la Xina es venen els Volvo potenciant la imatge d'empresa sueca- i finalment l'aspecte més positiu és que la inversió xinesa estimula la innovació generant efectes spill over: les empreses xineses s'imbriquen en els clusters locals, porten noves formes d'organització empresarial i ocupen mà d'obra qualificada.


Els Riskies

Els riscos de la FDI són molts....el primer de tots és la volatilitat macroeconómica: malgrat que els xinos no tenen interès en les matèries primes europees, si que ho tenen en el mercat immobiliari provocant alces de preus. Les inversions xineses en immobles van passar de pràcticament zero al 2013 a 6B$ al 2014 a tot Europa (!).

Un altre risc, és que la liberalització del mercat financer que impulsa el Partit Comunista Xinès quedin en res i per tant no hi hagi reciprocitat en les inversions: Xina restringeix l'accés al seu mercat via barreres no aranzelàries especialmente en sectors rellevants pels europeus i especialment alemanys amb les manufactures avançades i serveis. Alemanya fomenta a través de Brusel·les que es puguin arribar acords globals amb Xina: si cada país europeu seguís la seva pròpia agenda nacional es dificultaria la pressió per aconseguir un accés simètric al mercat.

El procés de privatització de les empreses públiques - State Owned Enterprises -  evitaria que no hi haguéssin subsidis  ni tracte preferencial enfront de la competència europea. Europa ha d'ajudar a estimular aquest procés ja que es poden buscar subterfugis per mantener la propietat estatal i utilizar la FDI per eixugar l'excés de capacitat del mercat intern. El govern alemany té el dret a revisar qualsevol adquisició en empreses on un estat estranger ostenta més d'un 25% de l'accionariat.

El risc de transferència de tecnologia, headquarters effect, una preocupació real en el cas d'Alemanya encara que la evidencia empírica no demostra això ja que les empreses xineses han ampliat les seves activitat de R+D en els països on s'han implantat.

I finalment, el risc que les inversions xineses importin males practiques dels seus països d'origens...m'explico al Port del Pireu han aconseguit debilitar les condicions de treball de treballadors i sindicats, han creat enclaus tèxtils a imatge de la Xina com el cas de Prato a Italia o bé no estan avesats a pagar impostos.

 

TIMES HAS CHANGED!!!!!!

 

 

Agencia Alemanya per atraure inversions: German Trade and Investment. Acompanyen fins i tot els xinesos en les seves adquisicions.

http://www.gtai.de/GTAI/Navigation/EN/Invest/investment-guide.html

L'estudi en el que m'he basat
http://rhg.com/reports/chinese-fdi-in-europe-and-germany-preparing-for-a-new-era-of-chinese-capital




 

El partit del 10%: Die Linke

Willy Brandt va passar per Barcelona al 1937 per treballar a la secció alemanya de propaganda del P.O.U.M.. Suposo que va veure com pelaven les patates els camarades soviètics i va decidir abandonar la vida de revolucionari profesional per la de polític professional. En els últims anys de la seva vida va treballar per que els comunistes tornessin a la casa d'on havien sortit setanta anys abans i reforçar la unitat de l'esquerra. Va més enllà però de la bònica historia del fill pròdig: si el moviment obrer  hagués estat unit i no escindit, Hitler mai hagués arribat al poder a Alemanya. A les sobretaules familiars, el meu pare encara recorda quan li va donar la mà a Willy Brandt, quan ja gran, va tornar a Barcelona.

Die Linke: el pacte Gisy - Lafontaine

Die Linke neix al 2007 de la unió de dos partits. El primer el PDS, Partei des Demokratisches Sozialismus,  continuitat del partit únic comunista de la DDR, el SED,  i que agrupava bona part de la intelligentsia de la DDR - managers, professors d'universitat, militars...- que advocaven pel manteniment la sobirania de la DDR  - en comptes de la ràpida i discutible absorció que va  propugnar Kohl - tot revisant el carácter totalitari del socialisme. El seu líder era Georg Gisy, fill d'un alt funcionari jueu de la DDR que va salvar el partit (i el seu patrimoni). Davant l'evolució dels aconteixements, el PDS quedava cada cop més reduït a nostàlgics de la DDR, focalitzat a l'Est i amb pèrdua paulatina de militants. Era observat com una anomalía política del passat amb el que ningú volia tenir tractes - en el seus quadres hi havia molts antics col·laboradors de la Stasi-.

L'altra partit és el WASG, Wahlalternative Arbeit und Sozial Gerechtichkeit , fundat al 2004 com a escició del SPD i liderat per Oskar Lafontaine. Després de la seva purga al SPD i de l'aprovació de l'Agenda 2010,  va deixar el partit el qual havia estat President per fundar juntament amb diversos sindicalistes i militants aquesta escició del SPD. El gran afany de Lafontaine és demostrar que ell tenia raó i que el camí emprès pel SPD amb l'Agenda 2010 és incorrecte. Tota la carrera política d'aquest home es basa en això. El Premi Nobel, Günter Grass el va qualificar com el Gran Traïdor - größte Verräter- de la socialdemocràcia....És difícil viure amb això a les esquenes.

I van entrar....el 2005 van obtenir un 8,7% dels vots i 54 diputats. Al 2009 van arribar 11,9% amb 76 diputats i a partir del 2010  el pacte entre Gysi, cap del grup parlamentari i Lafontaine, President del partit, se'n va a norris.

Les hòsties: el Congrés de Göttingen de 2012

"Això em recorda l'arrogància de l'Oest davant la unificació  alemanya" amb aquestes paraules Georg Gisy va amençar en trencar l'aliança amb la WASG i tornar a la independència al PDS al Congrés del partit a Göttingen. Lafontaine intentava fotre-li la cartera i la defensa de Gisy va ser portar el partit al límit. Farol o no se'n va sortir: els companys de l'Oest necessitaven més els de l'Est que a l'inversa. Lafontaine va perdre i es concentrar a intentar mantenir el major poder possible dintre del partit, vetant a un líder com Dietmar Bartsch com a secretari general.

Les fronteres eren clares, uns de l'Oest els altres de l'Est, uns esquerra radical, els altres reformistes i el punt crític el SPD: els de l'Oest no volien veure el SPD en pintura, per Lafontaine "Sigmar Gabriel, Frank-Walter Steinmeier i Peer Steinbruck són tres perdedors a la cúpula del SPD" mentre els de l'Est volien treballar amb el SPD com ho mostrava el treball a l'ajuntament de Berlin o bé el länder de Brandenbrug. En descàrrega de Lafontaine val a dir que el SPD va vetar possibles pactes amb die Linke als länders de  Hesse o Nordrhein-Westfalen.

Al final es va arribar a una sol·lució de consens entre ambdues meitats in extermis,  es va agafar una noia de 34 anys amb posat de verge maria,  representat d'una  certa "tercera via" i que no generava profunda animadversió per ambdues parts. La noia, Katja Kipping, en realitat és de la branca reformista de l'Est - com totes les terceres vies sempre acaben amb el més fort - , té la seva oportunitat per estabilitzar el partit i fer-se un lloc a la quiniela. Malgrat tot, Lafontaine li va posar un controller, Bernd Riexinger, un sindicalista de Baden Wuttenberg de 58 anys que fa cara d'agradar-li les migdiades. Es va evitar la ruptura.

El Congrés va acabar amb la Internacional - que alguns van xiular - cantada bàsicament pels de l'Oest (!) i tots cap a casa. Com sempre " va ser un Congrés senes vencedors ni vençuts".

A les eleccions de setembre de 2013, Gisy va aguantar el tipus com a candidat baixant en percentatge però treient 64 diputats, un més que els Verds i esdevenint de facto cap de l'oposició.

I Gysi es jubila: Bartsch vs Wagenknecht

Aquest octubre s'ha jubilitat, Georg Gysi, un parell d'infarts, un divorci i la falta de temps pels nens estan en el passiu, deixa vacant la presidencia del grup parlamentari de Die Linke al Bundestag. Serà substituït per Dietmar Bartsch, el seu amic i representant del sector reformista esquitxat per l'escàndol Lafodödel: mentre era gerent del partit va elaborar informes sobre els 44 caps de Die Linke al territori sobre els seus posicionaments polítics. Estaven dividits en fiables - Zuverlässig -, Independents - Unabhängig - i finalment per Lafodödel - una broma per designar als partidaris de Lafontaine -. La premsa es va afanya a denunciar pràctiques pròpies de la Stasi - encara que ho fan tots els partits del món-.

També compartirà protagonisme polític amb Sarah Wagenknecht, l'estrella mediática de Die Linke, parella de Lafontaine - un titola, per cert - i líderessa del sector més radical. Sense ser sexista - Déu m'en guard - la noia està de bon veure, filla d'un iranià que va venir a fer uns estudis a la DDR i va tenir una relliscada amb una saxona , té un posat de Margaret Tatcher experta en Marx mentre fa conferències sobre Goethe, que qualifica com el primer anticapitalista alemany - Si algú vol veure els meus posts antics sabreu per què-. Les seves posicions són les més sonades, especialment en política exterior ( Israel, Siria, intervencions de l'excercit a tercers països, suport a Putin, supressió del Euro....) però no té el favor del grup parlamentari de Die Linke que l'ha deixat sola en algunes votacions al Bundestag. La premsa furga a la "bicefàl·lia", diferents posicions, rectificacions constants....un autèntic show business mediàtic.

En definitiva

Ni el SPD ni Die Linke estan per una coalició d'esquerres a les eleccions de 2017, hi ha massa persones en contra, però la direcció del vent vira cap aquí, ja que el SPD necessita a Die Linke per arribar al poder i Die Linke necessita al SPD per tocar cuixa,  deixar de ser uns "anti-sistema" i ampliar les seves bases electorals. Per primera vegada, Die Linke governa un Länder alemany amb el suport del SPD, Thüringen amb Bodo Ramelow al capdavant.

La pregunta és la següent, fins quan Wagenknecht aguantarà la coherència per pujar l'aposta amb l'SPD i provar de menjar-se'l???? L'ombra de Lafontaine és molt llarga!

 

 

Com arriba el monetarisme a Alemanya....Part III

El meu amic Cinto em pregunta per que faig la traducció d'aquest paper: a part de per què disfruto i per que la Política Monetària em té fascinat, intento donar una explicació de per que el Bundesbank té tanta fixació en l'estabilitat de preus - a part de l'autoexplicativa de la hiperinflació -, com opera i quin impacte té sobre la política del BCE.  L'altra raó és per semblar més intel·ligent...m'explico, Ortega y Gasset va anar a Alemanya a estudiar filosofia entre 1905 i 1907 on va conèixer l'obra de George Simmel, sociòleg alemany al que li van negar la càtedra a Heidelberg  per jueu malgrat tenir l'aixopluc de Max Webber.  Simmel va tenir una strong influence en l'obra de Ortega y Gasset. La traducció hispànica de  strong influence, és que se'l va copiar....qui collons coneixia  Georg Simmel al Regne d'Espanya, on al 1900 hi havia un 80% de la población analfabeta?

Les Raons pel canvi estratègic

La necessitat per trobar una nova dirección a la PM no va ser refutada pels economistes que donaven suport al control de la liquidesa - Liquiditätstheorie-. Oberhause (1972) exigia una restricció quantiativa a la liquidesa total dels bancs. No trigaria molt de temps a comença  a aplicar-se els instruments a l'abast per part del Bundesbank: el tipus de descompte i el lombardgeschäften: pignoracions de diversos actius dels bancs comercials respecte el Bundesbank per proveïr de liquidesa. A principis dels setanta representats del monetarisme alemany com Monissen, Neumann, Siebke i Willms s'esforçaven per demostrar la superioritat del control de la quantitat de diner per sobre del control de liquidesa, propugnant un polítca d'operacions de mercat obertes amb la quantitat com a paràmetre de control.

El Consell d'Experts - Sachverständigrat - va fer un canvi de posició, no tant per les aportacions teòriques sinó per la creença l'expansió de la quantitat de dòlars, no era la condició per se per generar inflació (mundial): la proposició conforme la inflación requereix un creixement de la quantitat de diners, és vàlida només a llarg termini(!). El que fascinava al Consell d'Experts era la idea de posar restriccions al pressupost públic en relació a la  lliuta redistributiva pel pastís: l'objectiu Estabilitat de Preus  es fixa per evitar que la interacció en el mercat dels grups d'interès - inclòs l'Estat - no generés inflació i per la qual, l'objectiu intermig del control del creixement de la quantitat de diners es feia necessari.

Inclús el Bundesbank a causa del mal comportament de la política salarial i del creixement incontrolat de la quantitat de diner insisteix en l'Estabilitat de Preus com a objectiu, a partir de l'exigència de no alimentar monetàriament el creixement de la renda nacional i més, quan semblava que la creació de crèdit bancari estaba encarrilada. Aquest diagnòstic es correspon a l'explicació de l'Inflació a través de lliuta redistributiva - i no només monetària - entre els diversos agents econòmics al igual que el Consell d'Experts. La norma per fixar el creixement de la quantitat de diner a partir de 1975 va ser un experiment per reduïr el camp de joc als agents econòmics en la seva lluita per aconseguir un pastís més gran.

On queda aquí el monetarisme??? "Evidències" empiriques em prou feines es donen considerant la gran oscil·lació en la velocitat de circulació del diner a principis dels setanta. Encara al 1971 el Bundesbank tenia per borrós el control de la quantitat de diner i es focalitzava en la liquidesa: encara que la velocitat de ciruclació fos estable, el diagnòstic se centrava més en la demanda que en l'oferta monetària. Per que s'adopta doncs, el monetarisme:

1/ La primera raó per la que el Bundesbank es veía forçat a canviar de PM era degut a una violació d'una norma monetarista: els Keynesians eren acusats de modificar els tipus d'interès reals i nominals sense reconèixer  que la pròpia inflació - pel teorema de Fischer -  els pressionava per augmentar els tipus d'interès nominals. Així el Bundesbank es va veure abocat a fer una política de de tipus d'interès que erosionaven als estalviadors i distorsionava la redistribució de la Riquesa/Actius en un país en que això era un tema més polític que econòmic.

2/ La segona raó  era la pèrdua progressiva per part del Bundesbank del control sobre la creació de diner, cosa que el debilitava com a institució. El Bundesbank era conscient que havia de deixar de ser una botiga d'autoservei per la banca, ja que això malmetia la seva autoritat.

3/ La tercera raó és la caigua del sistema de Breton Woods segons la tesis de Schlesinger, però és a la inversa: la queixa del Bundesbank sobre el "govern monetari a l'ombra" del mercat de divises es modificava ara que PREVEIEN la creació d'un sistema de tipus flexibles ABANS QUE CAIGUÉS EL SISTEMA DE BRETTON WOODS. El Bundesbank només guanyaria autoritat quan es desacoplés del mercat de divises i per això tenien un gran interès en el seminaris que es feien al llac de Constança: tipus de canvis fixe i control de la quantitat de diner s'excloïen entre ells.  Per tant el Bundesbank utilitzava el monetarisme com a eina per reforça la seva posició institucional.

L'aspecte institucional sobre l'Autonomia del Bundesbank va marcar la decisió de controlar la quantitat de diner com a instrument de PM. La debilitat i la falta de practicitat del control de la liquidesa va fer que durant les discussions sobre les Lleis d'Estabilitat al 1967 es posés de manifest la necessitat de trobar instruments més potents per dirigir la PM i restringir els crèdits otorgats per la banca comercial. La proposta de Helmut Schmidt,  aleshores Finanzminister,  de posar límits a la política creditícia per part del Ministeri de Finances debilitava el poder del Bundesbank i aquest va buscar refugi en el control de la quantitat de diner. Schmidt en poc temps es va passar a aquest bàndol.

Al 1970, el President del Bundesbank Klasen, sostenia que Creixement i Estabilitat de Preus tenien el mateix pes. L'exigència que la PM a mig termini estigués orientada al màxim potencial de la producció va ser observada de forma escèptica per les elevades oscil·lacions del cicle  i per tant es va prioritzar  l'Estabilitat de Preus. Les avantatges de la política creditícia -coeficients de reserves- eren notables davant d'altres instruments, ja que en contraposició,  un major control de la quantitat de diner podria provoca un increment de l'atur - d'altra banda políticament no tolerable -.

Durant el govern Brandt, l'Estabilitat de Preus estava per sota de la Plena Ocupació. Les polítiques restrictives de 1973/1974 van marcar el canvi: "l'avantatge" del control del creixement de la quantitat de diner - amb una velocitat de circulació donada- permetia fixar el nivel de Plena Ocupació acceptant un determinat nivell d'Inflació. Amb això es va fer una distribució de tasques en la política económica: el govern desistia de mantenir l'Estabilitat de Preus com a objectiu i el Bundesbank obviava la responsabilitat en l'estabilitat macroeconómica i la Plena Ocupació.

En definitiva el govern - i també els sindicats - institucionalitzaven que la lluita redistributiva de recursos i rendes anés en perjudici de l'estabilitat de preus, mentre que aquest objectiu quedava relegat al Bundesbank. Això era un una descàrrega pel govern, mentre que el Bundesbank que fiava l'ocupació al mercat.

Monetarisme pragmàtic

Les injeccions de liquidesa del Bundesbank van apareixer a Alemanya per necessitat, per la demanda dels bancs. L'oferta i demanda de diner no eren independents l'una de l'altra contra la tesis del monetarisme, que es focalitzava en l'oferta monetària a través de les operacions de mercat obert regulars, punt de sortida per la teoria de l'ajust de carteres (Portafolio). A partir de 1974 es va intentar aplicar el concepte: el banc central se centra en el control de la creació de diner del banc central - Zentralbankgeld -. Com a efectes secundaris, la supresssió del control de les reserves líquides dels bancs va comportar oscil·lacions del tipus d'interès ja la demanda de diner dels bancs era inelástica respecte el coeficient de reserva. El Bundesbank es va tirar enrera respecte davant les oscil·lacions de tipus d'interès, cosa que va provocar les crítiques dels monetaristes.

El creixement de la quantitat de diner va esdevenir en l'objectiu intermig  a controlar - amb l'ajuda dels tipus a curt-. La política de tipus es va orientar molt vagament al creixement, Emminger aleshores president del Bundesbank veia superflu - l'Objectiu de Creixement - mentre hi hagués Estabilitat de Preus. La contradicció entre objectius del Bundesbank era tant notable que veus internes l'alertaven de fer el ridícul. Malgrat tot, un distanciament del control de la quantitat de diner apareixia en aquell moment com inoportú políticament: tant el govern com l'opinió pública el valoraven positivament.

Finalment, l'establiment del control de la quantitat de diner va ser salvada per l'establiment de Sistema Monetari Europeu: el Bundesbank degut a l'obligació d'intervenir per mantenir el tipus de canvi fix altra vegada, temia perdre el control monetari: va demanar que juntament amb el tipus de canvi, es mantingués el control sobre la quantitat de diner com a ancla interior de la PM. Aquest instrument podría ser presentat en cas de conflicte com irrenunciable per la defensa de l'Estabilitat de Preus i un argument per distanciar-se de la vinculació amb el tipus de canvi. (Als 90 això va servir per estimular els atacs a les monedes dèbils del SME per part dels especuladors- Soros -).

Col·lorari

El debat teòric entre Post Keynesianisme i Monetarisme no va ser molt productiu, les diferències d'opinió es fonamentaven més en valoracions empíriques i nominals: es pot recriminar que l'argumentació era fluixa en ambdós casos. El sistema de Breton-Woods i les seves conseqüències per la creació de diner no van tenir una resposta adequada per amdues escoles: la crítica al Radcliffe Report és molt relativa  per part del monetarisme, al igual que el mite que el keynesianisme, amb  corva de Phillipsde fons,  afavoria la sobreocupació - Überbeschaftigung -.

Alemanya, l'escenari macroeconomic i la política económica diferia del quadre que havia pintat Friedman en el seu famós discurs sobre PM. Per contra, el monetarisme va ajuda a revertir la debilitat del pensament econòmic alemany en política monetària.  En qualsevol cas, el monetarisme no va tenir res a veure amb el canvi de la PM a Alemanya. La política d'Estabilitat de Preus, davant la creixent desesperació política, implementava un rígid control del creixement monetari a través  la limitació dels déficits públics contra la inflació provocada per la lliuta redistributiva entre govern, treballadors i empreses. Això és un patró de comportament keynesià. El Bundesbank va utilizar la contrarevolució monetarista per sol·lucionar problemes estratègics interns i externs: el control de la quantitat de diner  causa de la seva incompatibilitat amb el sistema de Bretton Woods alliberava el Bundesbank de la pressió en el mercat de divises, reforçava la seva autoritat davant de la banca comercial i fixava la seva independència respecte els govern.

L'elecció d'una estrategia en la política econòmica no es fixa des d'una perspectiva atemporal basada en l'elecció del millor model o per la superioritat d'una teoria respecte l'altra, sinó a la inversa ( Khun): la lliuta teòrica es pot resoldre per factors científics -socials i econòmics també- externs. Les crisis econòmiques enteses com a eleccions socials són aconteixements únics que poden il·luminar els problemes actuals: la pèrdua d'autonomia de la política de divises amb una escalada de la inflació té el seu precedent invers a l'Anglaterra de després de la primera guerra mundial, on el retorn a una lliura apreciada va tenir efectes deflacionaris per l'economia británica. Keynes va canviar exitosament la política de divisa forta per l'estabilitat de preus. En ambdós casos es fonamenta en crear una  política monetària institucionalment autònoma.

Actualment, els bancs centrals disfruten d'una forta posició davant la política i els mercats financers, la inflació està sota control. A Europa ara com abans, se senyala l'estreta relació entre quantitat de diners i evolució dels preus però crida més l'atenció la incapacitat per definir la quantitat de diners per donar un resultat empíric òptim. La historia de la Teòria Quantitativa rau en la discussió sobre el concepte de diner i sobre la definició del nivel de preus, especialment el dels Actius/Riquesa - Vermögenspreise -. La lluita sobre si la quantita de diner és una variable endògena o exògena ha estat guanyada per aquesta última ( Schefold 2002). El monetarisme s'ha d'entendre com la reacció a la PM seguida fins aleshores pels USA, "on la FED ocupa el lloc dels buscadors d'or en les teories monetàries del segle XIX".

Com arriba el Monetarisme a Alemanya, Praxis...Part II

Aquesta part és més digerible......

La recuperació de la sobirania monetària

És sorprenent que el monetarisme no s'implantà en la terra on es va gestar, als USA, malgrat les condicions òptimes: l'influència del impulsor de l'escola i instruments pel control de la quantitat de diners. Malgrat tot on va triomfar va ser a Suïssa i Alemanya. El seminari que s'organitzava al llac de Constança - frontera, Austria Suïssa i Alemanya - per parlar de política monetària  va ser des de 1970 un punt de trobada per economistes i presidents de banc centrals  d'ambdós ribes de l'Atlàntic, amb domini incial d'economistes americans. El fundador Karl Brunner perseguia dos objectius: d'una banda dotar a Alemanya d'una política monetària ben fonamentada teòricament, ja que existia la típica alemanya divisió entre Teoria Econòmica i Política Econòmica. I d'altra banda, desenvolupar una alternativa al Keynesianisme: la política monetària havia de ser menys intervencionista, més orientada a futur i amb els ulls posats en l'estabilitat de preus ( "The entire thrust of the conference was to get the Europeans to think of their problems in terms of stable growth rates of moentary aggregates").

Això no explica per se, la dèria del Bundesbank i del SZB per l'estabilitat de preus.

La història prèvia

La reforma monetaria de 1948 - de la qual un dia faré un post -  era camp fértil pel missatge monetaristes ja que l'estabilitat de preus era un temà més polític i d'ordre que no econòmic. Ara bé això tampoc ho explica del tot: Walter Eucken, representant del Ordo-liberalisme, també tenia confiançar en la competència i autoritat de l'Estat eludint els elements "anarquistes" de Hayek i després Friedman. L'Escola ORDO ( Jahrbüch für die Ordnung von Wirtschaft und Gesellschaft)  va mantenir aquesta divisió entre Teoria i Política Econòmica que els monetaristes denunciaven com antiga.

A partir de 1949 els economistes alemanys estaven per la inserció dels aturats i la creació d'ocupació. La política monetària alemanya seguia mentalment al Patró Or: la defensa del tipus de canvi estava a dalt de tot de la llista. Blessing - president del Bundesbank 1958-1969 - afirmava "que ens els bons temps del patró or, no hi havia problemes amb l'estabilitat de preus, si aquests canviaven era de la banda del mercat de béns i no del mercat monetari  - aquí pot haver un error de traducció meu-. El nivell de preus era estable en funció del tipus de canvi, sense que això signifiqués que no hi hagués pujades i baixades,  que eren observades com les pujades i baixades bíbliques". L'estabilitat de preus se situava en segon ordre.

El primer president del Bundesbank, nomenat al 1957 per motius òbvis, era  W. Vocke (1881-1973) que es basava en la Real Bills Falacy: negava la inflació importada (increment de la quantitat de diner via superávit balança comercial) amb l'argument que el que "està cobert amb or, és convertible en or". Per Vocke no hi havia cap conflicte entre objectius de Política Econòmica: no volia ni revaluació, ni ajustar la inflació. El seu successor Blessing, sostenia que l'espiral preus-salaris no es podia sostenir teòricament sense crèdit però amb una velocitat de ciruclació flexible i un tipus de canvi fix no es podia evitar la inflació importada: és a dir és millor NO revaluar el Mark el 3% i acceptar una inflació del 3%. La obsessió per una polítca monetària basada en tipus de canvi era crítica en una població que havia viscut dues destruccions dels Actius/Riquesa en un periode breu de temps, ara bé, a la pràctica la inflació a Alemanya es va ser menor que  els països de l'entorn

El mencantilisme monetari lligat amb un tipus de canvi fixe portava a una corba de Phillips inversa: major ocupació menor inflació. El potent Aufschwung després de 1967, i que va portar a la nova orientació en la política monetaria, va sorgir per que Alemanya es va despenjar a l'increment de preus mundial. Més tard, per raons de tarannà europeu es va anar en contra de la política de tipus de canvi seguida per  la propia Alemanya: malgat de l'establiment de serp monetària Helmut Schmidt llavors ministre d'Economia al gener del 1973 encara preferia Inflació a revaluar del Mark alemany(!).

La discussió sobre la corba de Phillips a principis dels seixanta no va ser rellevant a Alemanya, l'existència de plena ocupació i el seguiment de l'estratègia keynesiana feia irrellevant el trade off entre ocupació i inflació. El Bundesbank no veía cap confirmació de la tesis que una major inflació era favorable pel creixement i igualment la crítica monetarista al déficits públics no tenia cap sentit a Alemanya, on des de 1967 regnava la llei d'estabilitat.

El Consell d'Experts - Sachverständisrat - de l'època destaca per que no hi ha fronts creats entre partidaris de la corba de Phillips i de la Teoria Quantitativa: malgrat l'excés d'ocupació de finals dels seixanta, el consells d'experts no busca causes de l'increment de preus a través d'un excés de demanda. Malgrat tot, es pot trobar algun rastre de les expectatives d'inflació de Friedman - degut a la negociació col·lectiva-  en els informes del consell de d'experts. La característica principal de la posició del consell era la multicausalitat per explicar la inflació, tant a través del poder mercat com de la inflació importada. És interessants destacar que els sindicats queden lliures de culpa: la contenció salarial desplaçaria la pressió inflacionista a la inflació importada. El Bundesbank no té la responsabilitat exclusiva de l'estabilitat de preus.

La debat ecònomic fins els 70 va estar dominat pel tipus de canvi i la seva problemática i no sobre l'escenari que Friedman atacà amb tant d'èxit. A Alemanya hi havia el consens sobre la ineficàcia d'un política  monetària restrictiva per acabar amb l'inflació, ja que aquesta era provocada per la banda de l'oferta.

El control de la liquidesa

A Alemanya no hi va haver un debat profund sobre política monetària: alguns proposaven posar objectius d'inflació per evitar la deflació - Gesell, Lautenbach- , d'altres tractaven de lligar objectius conjunts (tipus de canvi-inflació, Ocupació i Creixement, Inversió i Estalvi). Els estudis que realitzen els economistas alemanys - Stutzel- amb prou feines tenen ressó internacional. La discussió sobre la política monetària estaba dominada pel Radcliffe Report.

Més tard, a partir dels setanta, comencen a aparèixer els supporters de la teoría sobre la liquidesa: la Teoria Quantitativa sosté que el diner només és UNA possiblitat  per finançar la compra de béns, per contra la Teoria sobre la liquidesa - Liquidätstheorie - sostè que els subjectes econòmics poden finançar les seves activitat  o a través de la quantaitat de diner existent - dipòsits, Bankengeld - o bé a través de crèdits adicionals. És una mica absurd reduir-ho tot a "diner o crèdit" però aquest era el trade off del debat monetari de l'època. La impossiblitat per controlar la quantitat de diner va posar el focus en el crèdit "creable" de les entitats financeres per orientar la PM a tancar el gap PIB i  el PIB potencial.

Malgrat que el monetarisme es basa en el control de variables fluxe com és la quantitat de diner, el mecanisme d'ajust es basa en en una variable stock com és la Riquesa/Actius. Si els bancs tenen per objectiu mantenir un determinat nivell de liquidesa, aquesta és una variable que depèn no només de la relació entre actius ( Caixa, Dipòsits Banc Central, Interbancari, Crèdits i Bons) sinó també amb el passiu (Dipòsits i Capital) amb la qual cosa és difícilment controlable si només posem la mirada a l'Actiu a través d'operacions de mercat obert. A partir de 1971 el Bundesbank no parlar de política monetària sinó de creditícia, utilitzant com a principal instrument el coeficient de reserves, amb la qual cosa es provava de modificar l'Actiu del balanç de les entitats financeres esperant que aquestes mantindrien el mateix coeficient de liquidesa.

Els crítics amb aquesta PM senyalaven la falta d'una Teoria de Preus i els mecanismes de transmissió de la pròpia PM, que eren del tot obscurs: no hi havia cap funció de "creació del crèdit" i resultava complicat pels banquiers mantenir un coeficient de liquidesa constant. Segons aquesta teoría, els bancs eren pro cíclics: si un banc reduïa el coeficient de liquidesa no era per que el negoci anés malament sinó que per que tenia una forta de demanda de crèdits, donant un senyal erroni als policymakers. Per contra, si tenien excés de liquidesa podía fer que una política restrictiva no tingués efectes.

Al contrari que els USA, es promovia la creació de reserves lliures per part dels bancs comercials, qüestió que afavoria l'estabilitat financera per part dels dissenyadors de la PM,  però alhora, en sistema de tipus de canvi fixos, era impossible controlar el coeficient de liquidesa a través de les operacions de mercat obert que feia el Bundesbank, ja que, encara que s'injectés liquidesa - compra de bons - no s'impedia que es creessin reserves i que a sobre, la propia liquidesa creada s'aparqués en diposits del mateix Bundesbank. (Històricament les operacions de mercat obert eren un instrument poc utilitzat pel Bundesbank ja que el mercat de bons era reduït i la majoria d'empreses s'autofinançaven).

El il·lustre economista alemany Carl-Ludwig Holtfrerich - important retenir aquest nom - sostenia que malgrat que el "Bundesbank intentaba dominar el nivell de preus quan en realitat es mostrava impotent davant l'increment de la quantitat de diner. La gran aportació del Bundesbank al "miracle alemany" va ser no contemplar l'estabilitat de preus com a problema sinó orientar-se cap a la producció en la mesura que la negociació col·lectiva no impulsava els preus a l'alça amb la mateixa proporció".

El Bundesbank havia capitulat davant la inflació: els banquers amb el coixí de les reserves no secundaven cap PM restrictiva a partir de 1967. Això lligat a fluxes especulatius a la balança de capital feia que els bancs alemanys els hi sortís la liquidesa per les orelles. El doble problema: l'Excés en la Balança de Pagaments i l'Excés de Liquidesa incentivaven l'exportació de capital, i  per tant sortides de capital adicionals eren difícilment justificables pel Bundesbank, ja que aquestes sortides comparades amb les dels USA eren elevades. En definitiva la PM restrictiva que portava a terme el Bundesbank havia fracassat, ja que les entitats financeres havien reduït dràsticament les seves reserves lliures.

 

Com el monetarisme arriba a Alemanya: Teoria....Part I

Us faig el MEU resum sobre el paper de Heinz-Peter Spahn (1950) sobre com el monetarisme va arribar a Alemanya. Spahn és un profesor de Teoria Ecònomica de la Universitat de Hohenheim i keynesià (esteu advertits!): Aquesta és la primera part més teòrica, després arribarem al porno econòmic.

A Alemanya la distància entre la praxis alhora de portar a terme un Política Monetaria (PM) per part del Bundesbank i les normes pràctiques del monetarisme no és menor.  La qüestió és clau per entendre la els elements monetaristes en la PM del BCE i si realment,  el monetarisme és superior a altres teories monetàries.

Cal entendre que el desenvolupament de les doctrines monetàries no és independent de les eleccions en política económica ni del Zeitgeist de l'època i que per molt brillant que sigui una teoría és difícil que els policymakers es deixin impressionar: hi ha interessos personals i institucionals en joc.

Monetarisme vs Keynesianisme

L'èxit del monetarisme durant els seixant i setanta apareix com a enigmàtic: com tants economistes es van menjar tantes tesis discutibles. Això és vàlid per la carectització de la inflació com a fenomen monetari, la neutralitat del diner a llarg termini i la descripció dels mecanismes de transmissió de la política monetària així com el procés substitució entre un gran espectre d'Actius (Vermögen)  i Béns (Gütermarktaktiva).

La Teoria Quantititavia es basa en tres pilars

1/ La oferta de diner és independent de la demanda de saldos reals, i  per part de la política monetària (PM) es conforma una variable de control.

2/ La velocitat de circulació del diner és més o menys constant  - variant clàssica - o en una relació amb altres variables, estable - variant neoclà ssica-.

3/ Producció, ocupació i creixement real no están influenciants a llarg termini per impulsos monetaris.

Aquests tres punts són imprescindibles per considerar que la causa de la inflació és l'augment de la quantitat de diner a càrrec de les autòritat monetàries (Prec de Friedman per una gestió apolítica i independent del banc central).

La dependencia de la renda nominal de la quantitat de diner.

Durant els 40 i 50 als EEUU en prou feines es mencionava la quantitat de diner: el Report de la comissió americana sobre Money and Credit del 1961 o bé el Radcliffe Report del 1959 portava un missatge clar: Money does not matter.

La quantitat de diner en el sistema de Bretton Woods al igual que el Patró Or era considerat una variable endógena: des de 1844 amb la Peels Act el fracàs alhora d'introduir el control de la quantitat de diner i realitzar l'ideal de fer que la quantitat de diner esdevenís una variable exógena, és substituït pel control dels tipus d'interès. El post-keynesianisme sosté que un control sobre la quantitat de diner no té cap control  en el desenvolupament de la demanda: hi ha un espectre amplíssim d'actius líquids substitutius  de la quantitat de diner i per tant la diferencia entre que és diner i no és més que borrosa: shifting sands. El que és important és la whole liquidity picture.

En el Radcliffe Report la quantitat de diner - Geldmenge- i el producte social - SozialProdukt - són variables pràcticament independents, ja que la variable d'ajust és la velocitat de circulació. És a dir, malgrat que la quantitat de diner descendeixi, la velocitat pot augmentar incrementant la despesa i la renda nacional.

Durant la crisis actual (2007) la quantitat de diner i la velocitat han baixat degut a una política monetaria restrictiva i el col·lapse bancari,  que fa que la preferencia per la liquidesa augmenti. Friedman nega la trampa de la liquidesa jugui un paper clau i rebutja aquest pessimisme sobre la elasticitat, desenvolupant un funció estable de demanda de diner.


Mecanisme de transmissió en els preus relatius.

En el món de Friedman no importa si l'impuls monetari és provocat per operacions de mercat obert o via "helicopter", l'alteració en les varibles nominals sempre és la mateixa. L'impuls monetari i el seu efecte en l'assignació de recursos conformen el punt central del mecanisme de transmissió de la política monetària. El desenvolupament del model portafoli, on l'impacte en els preus relatius i la substitució de tot tipus d'actius tant reals com financers dificulten la demostració de la la neutralitat del diner. Friedman no desenvolupa una teoria de preus, si no que discuteix l'agregació de Bons i Béns de Capital que fa Keynes en Actius no monetaris. Aquí la clau és la composició del balanç i no el finançament via crèdit.  Segons Tobin els procés de transmissió dels preus relatius corresponen en síntesis amb el teoria keynesiana del Portafolio.

El mecanisme de transmissió monetaria és més elegant que la variació de la inversió pel tipus d'interès ja que malgrat la caiguada dels tipus, la inversió no té per que augmentar ja els preus dels béns de capital no tenen per que augmentar en relació amb els béns de consum ja que la reducció dels tipus és compensada per una menor rendiblitat.
Els monetaristes sostenen que el diner és un bon substitutius per qualsevol tipus d'actius reals i financers: un impuls monetari afecte a tots els mercats. Els agents privats no canvien la relació entre diners i bons en el seu fortafolio automàticament sinó que busquen un ajust entre  la relació  de diners i béns mentre que en els Keynesians l'ajust és en funció de grau de liquidesa de l'actiu. En cas dels actius reals la liquidesa és reduïda i per tant pot ser que l'impuls monetari quedi restringit als mercats financers.


Estabilitat del sector privat

Malgrat les arrels "monetaristes" de Keynes, el punt central on discrepa amb el monetarisme és la pregunta sobre l'estabilitat d'un equilibri en plena ocupació.

Irrellevancia dels l'assignació de recursos per el desenvolupament dels agregats macro
Irrellevància dels preu unitari pel desenvolupament del nivell de preus
Preferencia per "petits" models de grans agregadors

Ús de la Geldbasis com indicador de la PM
Ús de la quantitat de diner com a objectiu intermig de la PM

Amb el supòsit que hi ha una relació estable entre el diner i altres actius financers, la quantitat de diner apareix doncs com un bon dinicador per el comportament de la política monetària.  Els alemanys Brunner /Metzer busquen un agregat ben definit mentre que Friedman deixa la quantitat de diner més oberta.

L'estabilitat entre diners i acius real i finalment la producción fa que la quantitat de diner aparegui com un bon objectiu intermig dels banc centrals, mentre que pels Keynesians l'objectiu intermig és el volum de crèdit o bé els tipus a llarg primer perque la quantitat de diner és poc controlable, per que la relació amb el mercat de béns és variable i  per que el mecanisme de transmissió correr a través dels costos del crèdit. Aquest últim mecanisme de transmissió permet la crítica moentarista a través del teorema dels tipus d'interès nominals d'Irving Fischer: increments dels tipus d'interès nominals poden crear dificultats de liquidesa o bé alimentar les expectatives d'inflació i induir la PM a error. Kaldor considerava el teorema fals per que tots els actius financers pateixes per igual de les expectatives d'inflació.


La búsqueda d'una patró de creixement per la quantitat de diner.

Això és conseqüència directe del diagnòstic d'una demanda estable de diner. Es basa més en evitar errors en Política Monetaria que orientar-la al producte social - Sozialprodukt -: així Friedman recomana un regla de la quantitat de diner ja que falta una conexió clara entre quantitat de diner  i renda i per Brüner la preocupació d'una intervenció errónea dels bancs centrals en base a uns models macroeconòmics falsos. Alhora de proporcionar liquiditat a l'economia,  una PM basada en la intervenció dels tipus  d'interessos - analogament la quantitat de diner - jugen un paper global, ja que qualsevol control selectiu a la llarga es mostrarà ineficient en la mesura que apareixeren noves innovacions financeres que burlen el control.

Metzer i després Modigliani van constatar que agafar-se a una política discrecional del banc central era l'últim bastió per sostener el  colpejat keynesianisme. L'estratègia de fixar una nivell d'inflació - Inflation Targeting - i la Taylor Rule són assenyalats com a principis monetaris encara que la política que segueix un banc central s'ha d'ajustar a noves circumstàncies del mercat, incloent les oscil·lacions de la velocitat de circulació del diner. Aquesta visió conclou que la quantitat de diner és una variable endògena.

La causalitat córrer en contra de la teoria quantitiva, seguint a Kaldor: si la oferta de diner és una variable endógena i varia en funció de la demanda, a uns tipus d'interès donats, la preferència per la liquiditat i la velocitat de circulació deixen de ser importants.

En la visió moderna confirma que la inflació i el creixement de la quantitat de diner són variables endogenes del procés macroeconòmic i ni respon a la causalitat, ni al paper de la quantitat de diner com a objectiu intermig de la política monetària. 

Rebuig de la Corva de Phillips 

El trade off entre dos objectius: o bé ocupació o estabilitat de preus. Les expectatives d'inflació per això poden modificar el sentit de la Corba de Phillips ( Hysteresis Effekt) i la inèstabilitat alhora de buscar un òptim entre les dues variables debilitaven la Corba. Aquesta concepció no va dominar la política econòmica a Anglaterra durant els seixanta i setanta ja que es concebien l'atur i la inflació com a variables independents i batallats amb mitjans diferents: Atur amb polítiques de demanda ( Macro) i la Inflació amb polítiques de renda ( Micro). La borrosa relació monetària fa que la inflació sigui contemplada com un problema institucional de redistribució entre agents econòmics (Empreses, Sindicats i Govern). A més a més l'anclatge del dólar a l'or que provocava unes expectatives moderades d'inflació van ser alliberades, deixant la política econòmica sense armes per combatre-les (Kaldor 1982).

Friedman rebutja la corba de Phillips: a curt termini aconsegueix resoldre el splitting problem de la distribució de l'impuls monetari entre efecte real i nominal segons l'elasticitat de l'oferta. A llarg termini no hi ha cap discrepància amb Keynes: en plena ocupació, s'incrementaran els preus.

En el cas de la subocupació, Friedman en prou feines s'hi posa. A Anglaterra, els Keynesians creien fins i tot de la tendència del capitalisme a la subocupació i se situaven en la part esquerra de la corba de Phillips. Tampoc hi ha cap explicació de per que algú pot voler pujar la ocupació en una situació de plena ocupació. Friedman canvia la plena ocupació keynesiana per la NAIRU que Tobin crítica per que no està ben definida. Friedman la utilitza en base a factors microeconòmics institucionals i la fa depenent de la evolució macro.

L'estabilitat de preus per sobre de la plena ocupació

Rebuig de la intervenció estatal.

Si algú creu en la tendència del mercat a la plena ocupació, la prioritat de la política econòmica ha de ser l'estabilitat de preus ( malgrat els interessos dels bancs i dels rentistes.per l'estabilitat de preus, Kaldor).

És veritat que les polítiques anti inflacionistes seguides pels post keynesians van esdevenir desastroses pel creixement: el reconeixement de la Hysteresis Problem per part del Bundesbank van impulsar les polítiques monetàries que mantinguessin l'estabilitat monetaria i la creença en la neutralitat del diner a llarg termini.

NOTA1. El paper del Heinz-Peter Spahn

https://www.uni-hohenheim.de/RePEc/hoh/papers/258.pdf

 

Els germans Samwer i Rocket Internet...run while you can

A Comarruga el meu avi va comprar un petit terreny a finals del setanta. Poc a poc se va anar fent una caseta, a mesura que s'estalviava. Per desplaçar-nos agafem sovint el tren des de Barcelona fins a Sant Vicenç de Calders passant per la costa del Garraf.  M'enrecordo de la història de Francesc Gumà que va aconseguir mobilitzar l'estalvi local per constituir al 1878 la companyia de ferrocarril Valls a Vilanova i Barcelona sota uns criteris conservadors: no hi havia distribució de dividents fins que l'obra estigués acabada i no es cridarien empreses estrangeres per executar-les: Ramon Miralles va ser l'encarregat d'executar el tram entre el Delta del Llobregat i Sitges perforant 15 tunels en roca amb una longitut total de 3,6Km i involucrant a 1.300 obrers. Les idees però, s'apoderen dels homes fins al punt de devorar-los: el negoci estava en la construcció i no en l'explotació del ferrocarril...la febre de l'or s'ho va endur tot per davant, però enguany el tren de rodalies passa pels 15 tunels.

Aquí comença tot.....

Surtir d'un bon corral ajuda: familia acomodada de Köln, el pare, advocat expert en drets d'autor, representrant d'un premi Nobel - Heinrich Böll -  i d'un antic president de la RFA - Carl Carsten. L'avi gestionava una empresa d'assegurances - l'assegurança a alemanya és un bon negoci -. No són tekis, són high class trendy wankers que treballen a consultores ( McKinsey, Boston) i van a escoles de negoci (WHU Otto Beisheim School Management). Han nascut per manar i manen,  sobretot el cap de clan, Oliver Samwer que es troba davant d'una revolució digital: al 1999 creen una còpia de Ebay, Alando, que en pocs mesos es venuda per 50M$. Amb els diners a la butxacar creen una empresa de tons al mòbil, copiat d'una empresa japonesa, i aconsegueixen vendre-la in extremis per 243M$ al 2004. El negoci es basa en engreixar el porc i vendre'l el més ràpid possible -minorant el risc tecnològic.

No cal ser molt espabiltat per fer el següent pas: creen un incubadora per desenvolupar negocis digitals i com que són alemanys, en diuen una fàbrica d'empreses, ROCKET INTERNET i d'aquí surten Jamba, StudiVZ, Citydeal, Parship, eDarling, MyVideo, Wimdu, HelloFresh, GlossyBox, Home24, Westwing i sobretot l'estrella Zalando, l'Ecommerce de sabates número 1 a Alemanya: les botigues són de l'edat mitjana, ja no cal anar els dissabtes als centres comercials, es compra continuament,  a través de la xarxa i sense cap mena de restricció:24h 365dies l'any.

Les idees no són important...l'execució si

Rocket Internet copia descaradament models de negoci que han estat exitosos als EEUU, no inverteixen en I+D ni són especialment creatius, la seu principal avantatge competitiu és l'execució. Idees hi ha milers però fer-les realitat cal empenta i ells la tenen: intenten créixer ràpidament ja que cal ser els primers per crear un barrera d'entrada a possibles competidors i globalment - en els països més enrederits hi ha menys competidors i és més facil posicionar-se que en països madurs -.  Això  en teoria - (marramiau 1 per que aquest tipus de justificacions estratègiques recorden al soft landing immobiliari espanyol del 2005-2007).

Venen mobles a Rússia, sabates al Brasil,  roba a Tailandia i lliuren pizzes a l'Arabia Saudí. Tot es basa en l'escalabilitat, la versió actual del cost marginal zero: un cop feta una web aquesta serveix per vendre a tot el món - encara que sigui amb petites modificacions-. S'intenta doncs rentabilitzar els diversos departaments  de l'empresa creant negocis en sèrie a través de la xarxa...ara bé, cada cop hi ha més despeses: s'han de construir centres logístics i la captació i retenció de l'usuari és més cara. El marge es redueix i la pressió sobre els costos s'incrementa. Mai més fer un E-commerce serà barat. 

Els Samwer també farden de ser treballadors incansables: guanyen per que treballen més que els seus competidors - marriamiau 2 -. Duen a terme una estratègia agressiva: a Turquia pressuntament agafen bases de dades clients de competidors, a la còpia que tenen de la Arbnb, Wimdu, surten els mateixes cases pressumptament copiades, a Nigèria compren dominis per tal de que el seu competidor no pugui expandir-se o bé fan publicitat falsa sobre accions solidàries, subvencionen a bloggers per que facin publicitat  a la xarxa i fins i tot han fotut el pal pressuntament a StudioVZ, el facebook alemany, ... i ja se sap, hi ha una asimetria entre el que té diners i el que en demana.

Qui treballa amb micos...paga amb cacauets

A l'economia digital, els actius són les persones i el que creen, no hi ha màquines ni actius fixos sinó intangibles amb tot el que comporta alhora de finançar-ho. La despesa de personal és crítica i aquí hi juga el factor aventura: abans els nois joves ambiciosos tiraven cap a l'auditoria, ara s'hi llencen a les start ups: necessiten només un deal, un únic deal milionari, per triomfar.

Oliver Samwer recluta personalment els CEO de les diverses startups  a les escoles de negoci, busquen el inscure overachiever, persones insegures que volen que tot rutlli a la perfecció i s'hi deixin la pell en el negoci. Són nanos joves, que els hi donen una petita participación de la start up, no significativa, i els posen al capdavant de l'empresa: això si, no tenen autonomia. Fan veure que són emprenedors però en realitat són managers.

La pressió és alta, s'ha arribat a especular que llencen start up, després redueixen plantilla ( a Turquia van fer fora 400 treballadors) i després intenten fer competència interna entre els càrrecs mitjos sobrants, a veure qui en surt il·lès (!). La rotació de personal és alta, els salaris són baixos - els expatriats els que més-  i aquí el que val és l'experiència de treballar a Rocket Internet - marramiau 3 -.  Això si, molts antics treballadors-managers acaben muntant les seves pròpies start up's.


La  penúltima jugada....la sortida a Borsa

Acabada de fundar l'americana Groupon - portal d'ofertes i descomptes -, els Samwers van crear CityDeal amb tal èxit que Groupon va comprar el seu clon alemany....a canvi de papers, concretament un 10% d'accions de l'empresa matriu americana que un any després va sortir a borsa amb una capitalització de 1.000M$. Big Business. Així que vist l'èxit de l'operació van decidir treure el saldo a borsa....Necessitaven més capital per poder seguir el ritme d'expansió.

La col·locació de les accions -IPO- a la Borsa de Frankfurt va ser un èxit: la demanda superava l'oferta, els grans inversors van demanar 600M€ a qualsevol preu i la resta d'accions es van vendre en una hora segons l'entitat col·locadora - que va guanyar 10M€ per l'operació -. Els principals inversors són la familia sueca Stenbeck (inversors de Skype), un indústrial ucraïnià,  el senyor Mittal - que vist el preu de l'acer....- l'inefable Silvio Berlusconi - de debó, a través d'una societat instrumental- i una empresa de telecomunicacions filipines (!). Van aixecar 1.400M€ de diner fresc.  La festa de la sortida a borsa va costar 1,2€ per cap, només hi havia hotdogs i hamburgueses - marramiau 4 -. Com sabeu els alemany són molt estalviadors.

Pels inversors, es plantegen greus problemes alhora d'analitzar la companyia ja que opera a 120 països i en 45 sectors diferents, hi ha unes 1.500 societats constituïdes,  cap balanç consolidat i moltes sense presentar els resultats a registre. En el segment que cotitza Rocket Internet és el Entry Standard de la Borsa de Frankfurt, un segment privat que és el que utilitzen petites i mitjanes empreses tecnològiques alemanyes per captar estalvi sense donar masses explicacions: no és necessari presentar informes trimestrals - marramiu 5 -. La capitalització bursátil de Rocket Internet ha arribat a ser similar a la de Lufthansa o bé K+S i actualment és d'uns 5.000M€. S'esperaria uns KPI més exhausitus al PowerPoint.

Al febrer  2015 s'anuncia la compra de Delivery Hero, l'aplicació a través de la qual hom demana menjar als restaurants,   per 496M€ pel 30%  - o sigui una valoració de quasi 2.000M€ - . Si la sortida a Borsa va ser a la tardor de 2014,  aprofiten el ressó de la compra de Delivery Hero per una ampliació de capital de 600M€(!) - marramiau 6-.

Els resultats....necessitem més pasta!

Fins al tercer trimestre de 2015 les vendes han augmentat més d'un 100%, s'ha més que duplicat fins arribar als 2.172M€. Les 14 empreses que conformen el principal portafoli de Rocket Internat van augmentar de forma substancial les seves vendes....ara bé totes estan en pèrdues i no paren de cremar caixa, aproximadament un 29% d'EBITDA negatiu respecte les vendes. Déu ni dò però anem per bon camí, l'any passat perdien un 33% del EBITDA - marramiau 7-.  És a dir, com més venen més pasta perden, això si un mica menys....I ja se sap, els negocis a la xarxa triguen força anys a ser rentables: el que és important és conquerir el mercat, després ja ve la rendiblitat.

Aquest dies, l'acció sota els 27 euros més d'un 30%  per sota del preu d'emissió a l'Octubre de 2014, això sí, Goldman Sachs li otorga un valor de 55 €/acció, Citi Group 63€/acc. i UBS 50€ - marramiau 8 -.

Rocket Internet necesita més múscul financer per mantenir l'aposta i té dues opcions : especular amb les noves start ups creades per buscar un unicorn que permeti seguir amb la festa o bé treure a borsa alguna de les participades. Aquesta setmana van provar de fer-ho amb Delivery Fresh però el consell els hi ha vetat l'operació....fins que no hi hagi resultats més consistents, no hi ha cap més sortida a Borsa.

Col·lorari...

Oliver Samwer acompanya a la Kanzlerin Merkel a les conferències de  Davos. Oliver Samwer ha posicionat Alemanya en el món digital i ha convertit Berlin en un centre rellevant en la new economy - cosa francament difícil -, però mentre ell ha aconseguit uns 2.000M€ sortint a Borsa , el seu competidor xinès Alibaba ha aconseguit 25.000M$ i Amazon té una capitalització bursátil 310.000M$. Ja veurem que en queda quan passi la febre....

NOTA1: Agraït de les classes del Pr. Pere Pascual que explicava el segle XIX a través de la història del ferrocarril.

NOTA2: Otto Beisheim patró de l'escola de management WHU va importar el cash and carry a Alemanya als seixanta i que aquí es coneix amb les marques de Media Mark bé el Makro. De jove va servir a les unitats d'assalt de les SS i guardia personal del Führer...menys mal que existeix el capitalisme;)

NOTA3: Recordo les memòries de l'Albert Speer  que sostenia que com més amunt és la posició que ocupes, més temps necessites per pensar. Més li valdria haver estat ocupat dissenyant edificis i no multiplicant per dos la producció d'armaments entre el 1940-1942. En qualsevol cas, això no ho expliquen - ni ho explicaran mai - a les escoles de negoci.

NOTA4:Els Samwer van invertir 10M$ en Facebook, van vendre abans d'hora,obtenint 50M$.

NOTA5: Cada cop hi ha més companyies digitals europees que proven de sortir a les Borses ...serà una constant que s'accentuarà els pròxims anys i que remodelarà alguns índex búrsatils. Zalando, l'E-commerce alemany més potent , enguany ha facturat més més de 2.000M€, ocupant a 10.000 persones i pujant a la Borsa més d'un 60% des de la IPO d'Octubre de 2014. Aquest han serà el primer que hi hagi beneficis, petits, però beneficis i això malgrat que tenen un taxa de retorn del 50% de les vendes(!). Rocket Internet ostenta el 38%.