Armin Laschet per Bundeskanzler

 

El rotllo dels dos últims articles és degut a que estic pintant un quadre - polític - sobre el moment actual que viu la CDU-CSU i el final de l’era Merkel: primer els escàndols de corrupció i després la pèssima gestió de la crisis del COVID. Amb aquest últim capítol, explico els equilibris interns per designar Armin Laschet com a candidat a Bundeskanzler, un acte de maduresa política de la CDU, per que les tensions entre baronies territorials, grup parlamentari i bases del partit han estat fortes. Demostra que la CDU és un partit seriós i fiable a 6 mesos de les eleccions i que no s’ha deixat endur per les enquestes o la última declaració. Santiago Carrillo deia que els partits han de menstruar de tant en tant i la situació creada tenia tots els elements per acabar amb una bona jaquetada d’òsties però no ha estat així i crec que la decisió de designar a Armin Laschet com a candidat és correcte. A més, sospito que a en Schäuble li interessa un Bundeskanzler  més manegable i/o integrador que Markus Söder 😉.

 

Diumenge 11 d'Abril

Markus Söder, Ministerpräsidentde la CSU a Bayer i líder de la gestió de la pandèmia a Alemanya es presenta a la roda de premsa, donant tot el suport a la candidatura de Laschet però posant-se al servei de la CDU ja que un 72% dels votants de la CDU el prefereix amb ell en comptes de Laschet.

 

Dilluns Executiva de la CDU

I comença la reunió: Laschet seu al costat de Merkel i els altres 20 membres de l’executiva. Obre la ronda d'intervencions dient que no és possible que una colla de descamisats com Die Grüne escullin abans el seu candidat que la CDU, les enquestes poden canviar i es postula com a candidat fiable pels valors de la Unió i per Europa(!). Després de 10 minuts de discurs pregunta: Què penseu vosaltres?

Al senat romà, el més vell és l’últim en parlar, però és Schäuble qui pren la paraula i es mostra d’acord amb els arguments de Laschet. També carrega contra la CSU, el Bundeskanzler ha de ser la CDU: això no va de qui pot guanyar les eleccions sinó de qui és el Bundeskanzler que necessita alemanya.

Les intervencions restants són de suport a Laschet, inclús d’algun enemic confés com Norbert Röttgen, ja que ningú vol fer esclatar la bomba posant en qüestió a un secretari general escollit fa un parell de mesos. Tampoc ningú vol posar en risc la seva carrera.  Röttgen senyala que si perdem les eleccions, el mapa de partits pot quedar trasbalsat amb un alça de l’Alternative für Deutschland. Schäuble respon: per això necessitem lideratge i no populisme.

Fins i tot, els tebis es posicionen a favor de Laschet - malgrat la pressió del Grup parlamentari -  de les bases del partit i les enquestes. A les 10h del matí apareix el primer Twitt de suport a Söder per tal forçar un decisió de l’executiva: la militància de la CDU de Berlin s’ha mostrat obertament a favor de Söder. La ministra de cultura pren la paraula per mostrar-se a favor de Laschet però afirma que s’ha d’escoltar a les bases.  Molts es troben en aquesta posició, els militants estan favor de Söder però no s’atreveixen, a la reunió de l’executiva, a contradir obertament la candidatura de Laschet. Només el Ministerpräsident de Holstein es mostra obertament a favor de Söder.  

Un membre de l'executiva interpel·la a Merkel: seré estrictament neutral.

A la roda de premsa posterior, Laschet surt clarament reforçat, l’executiva de la CDU s’ha mostrat obertament a favor de Laschet i aquest parla ja com a candidat.

 

Per la tarda, l’executiva de la CSU

A les 15hores es reuneix l’executiva de la CSU. Söder esta furiós contra aquells que minimitzen la importància de les enquestes. No coneix ningú que hagi passat del fang a tocar el cel. La base electoral de la CDU-CSU és el 20%, a partir d’aquí el candidat ha de mobilitzar l’electorat.

El cap de les joventuts de la CSU agafa la paraula: no hi ha cap garantia que el terra de la CDU-CSU sigui el 25% i rep aplaudiments de tothom. A la ronda de paraules, ningú posa en dubte la ideonitat del nostre candidat. Söder se sent fort i així apareix a la premsa. Demà toca reunió al grup parlamentari, allí es veuran les cares.

 

Dimarts, grup parlamentari

Molts diputats de la CDU estan emprenyats per com ha anat la seva executiva, creuen que qui ha de decidir la candidatura és el grup parlamentari i  comencen a aparèixer llistes: Baden 14 per Söder, 6 per Laschet, Niedersachsen 9 per Söder i 7 per Laschet... Els partidaris de Laschet no fan gaire cas, donen a Laschet com a candidat a Bundeskanzler. Alguna cosa s’està coent al grup parlamentari - són els més interessats a un canvi de candidat per mantenir el càrrec -.

La reunió clau es produeix al Reichstag, tres llocs buits separen en Laschet de Söder. Tot recorda a 1980, quan Albrecht de la CDU i Franz Joseph Strauss de la CSU no es van posar d’acord i el grup parlamentari va decantar-se per Strauss. Error per que va sortir escollit Helmut Schmidt. Comença Laschet. Afirma que la CDU-CSU no necessita un One-Man-Show, després critica a Söder per arribar a un acord amb Die Grüne sobre el tema ecològic, més enllà dels postulats de la CDU.

Söder contrataca, li retreu les enquestes negatives i, afirma que el diputats han d’assegurar-se la reelecció amb el millor candidat. Traducció: potser no m’estimeu però jo us garantitzo la cadira.

Després comença la ronda d’intervencions. En un tres i no res 8 diputats de la CDU es posicionen a favor de Söder, sense sentir cap suport a Laschet. Tots argumenten, com a la seva circumscripció, tothom dona suport a Söder.  Fins que arriba una diputada i demana que el grup parlamentari voti el futur candidat, ningú aplaudeix, però la proposta està sobre la taula. Hi ha moltes intervencions i algunes molt dures. Laschet aguanta el tipus. Apareixen 6 intervencions a favor de Laschet però el debat és profundament humiliant per un President de la CDU acabat d’escollir i perfectament legitimat, mentre que Söder apareix com un trepa i no com l’amic dels esquirols que vol projectar.

 

Entreacte setmanal

Frederich Merz, competidor a la Presidència de la CDU i delfí de Schäuble, dona suport explícit a Laschet. És la única declaració de suport, la resta silenci. Es mouen els fils per darrera via telefonades per calibrar el suport a cada candidat. Per Söder, la pilota està a la teulada de la CDU, el missatge ha quedat claríssim a la reunió del grup parlamentari i espera que hi hagi una reacció en cadena a favor seu. La gent de Laschet per contra, no fa gaire, creuen que Söder menysté el procés d’elecció i els òrgans de govern de la  CDU. Un populista vaja. Söder contempla els partits com una antigualla dels anys 50 mentre governa a base d’enquestes, mentre Laschet representa l’establishment del partit. Tothom té al cap a Macron.  En fi, no sabria definir que és pitjor....segurament el primer i el seu concepte de democràcia moderna, clamant per la participació de les bases del partit i les enquestes de popularitat.

Aquí salta la declaració del cap de les joventuts de la CDU a favor de Söder malgrat que durant l’executiva del partit s’havia mostrat lleial a Laschet. El paio s’ha dedicat a buscar suports per Söder dintre de la CDU, es diu que compta amb 12 landesverband. El Ministerpräsident de Holstein dient que la CDU ja s’ha pronunciat i que Söder s’havia compromès a acceptar Laschet com a candidat i que havia de mantenir la seva paraula.

 

Reunió “secreta” al Reichstag diumenge a la nit

El secretari general de la CDU demana a Schäuble que faci de mediador i s’organitza un reunió de 7 homes al Bundestag diumenge per la tarda. Söder, el Secretari General de CSU i el cap del grup parlamentari de la CSU i per la banda de la CDU, Schäuble, Laschet, Bouffier – Ministerpräsident de Hesse -  i els secretari general de la CDU. La reunió comença a les 23hores de diumenge. Schäuble comença la reunió amb una nota d’humor: com a home d’edat avançada  a les 23hores, hauria d’estar dormint però, per aquesta reunió, he fet una excepció. No tothom comparteix el seu sentit del humor, ni la seva intermediació. Segueix, diu que l’elecció de Söder suposaria un dany immens per la CDU i això no ajudaria a guanyar eleccions futures. Laschet li diu directament a Söder que amb ell de candidat perdem  les eleccions, polaritzaria la campanya, es necessita política europea i convenciment per afrontar reptes futurs – traducció: ets trepa-. Laschet sap que el dintre de grup parlamentari s’estan recollint signatures contra ell però que això danya la democràcia representativa. En alguns mitjans es comenta que Schäuble hauria advertit – amenaçat?- a Laschet, sense candidatura esta liquidat com a President de la CDU. Això no se sap però és força probable. 

Söder diu que si surt Laschet, ell estarà al seu costat. Laschet calla però després sosté no donarà suport a una candidatura que es passa pel forro a la cupula de la CDU. El cap del grup parlamentari de la CSU diu que l’elecció de candidat ha de passar pel grup parlamentari si o si. Ni Schäuble ni Laschet poden permetre això, saben que Söder té majoria i destruiria internament la CDU.

A l’executiva de dilluns de la CDU es dona suport a Laschet. Söder ho deixa. Merkel durant la votació de la CDU, s’absté.

 

NOTA1: Si quan van escollir la candidata de Die Grüne, Annalena Baerbock, Die Grüne va superar la CDU per primera vegada a les enquestes ara mateix, la CDU ha tornat a avantatjar-los aquesta setmana.

NOTA2 El grup parlamentari té força. Al 2017 va ser el grup parlamentari que va forçar la cúpula del SPD a pactar la gran coalició en contra de la direcció.

NOTA3: En fi, com menys militants major desconnexió entre societat i partit, més divergents poden ser els gustos d’un i altre...Només cal mirar el SPD on els dos secretaris generals acabats d’escollir han deixat pas a Olaf Scholz com a candidat reconeixent les seves limitacions. En fi, la dinàmica de la CDU no ha acabat per dinamitar el sistema de partits com a França.  

NOTA4: El perfil d’ Armin Laschet

Laschet per contra es veu més escolanet però va guanyar les eleccions a un feu històric del SPD i el Land més poblat d’Alemanya, això si gràcies als errors garrafals del SPD – política d’educació de Hannelore Kraft. El màxim actiu de Laschet és no cagar-la gaire. De fet, en la seva història hi ha forces derrotes, al 1998 va perdre la seva acta diputat de la seva circumscripció i va haver de marxar a Europa, al 2005 entra com a Conseller de Transport per 5 anys després està a l’oposició. Aquí va voler esdevenir cap del grup parlamentari i va perdre, després va voler se candidat al Land per la CDU i va perdre i finalment per eliminació va arribar a MinisterPräsident. No és el més llest ni el més fort per que és el que més aguanta les derrotes. El Rocky Balboa de la política alemanya. És un Rajoy, ha desenvolupat una corassa on tant se li enfot el que pensin els altres, especialment la premsa, es tracta de resistir: va passar amb la política d’immigració de Merkel  i també amb la pandèmia.

Laschet viu en una casa adossada a Aquisgrà, a la frontera amb Holanda i Bèlgica, pare miner i després mestre amb tres fills. De jove Laschet es va implicar en els cercles catòlics. A la cor de l’església va conèixer la seva dona. A part dels seus estudis a Bonn i München en prou feines s’ha mogut uns quilometres del seu centre de residència. Abans de la irrupció de la pandèmia, Laschet representava la continuació de Merkel amb un estil molt similar. La pandèmia era una oportunitat com a líder del Bundes més poblat de brillar i no ho ha fet pas. A part de la crisis del refugiats i de la Pandèmia, l’estil de govern de Merkel i Laschet és similar, evitar temes incomodes, i només posicionar-se fins que no hi hagi una clara tendència dintre de l’opinió pública. No és un paio d’acció, no polaritza però tampoc actua.

Tots els sondejos li anaven en contra durant l’elecció de President de la CDU, tothom li deia que no es presentés i a la segona ronda va treure 521 contre els 466 de Merz. El tercer en disputa Röttgen va treure 224 vots i li ha fotut la plaça a Frederich Merz.

Després de les votacions els tres candidats es van posar a pactar. Merz “ofereix” la cartera d’Economia a Laschet, sabent que Merkel no volia fer reforma de gabinet en els 8 mesos que resten fins a les eleccions.  El que ha perdut li marca l’agenda al guanyador. A Merz no li passava pel cap perdre les eleccions internes dintre de la Unió. La victòria de Laschet  a llarg termini es basa en la seva capacitat per agregar a Merz dintre del partit i evitar que monti una rebel·lió. Merz no té res a perdre. Per això Merz, li diu a Laschet que entri en el govern de Merkel, sinó no li garanteix el suport intern. Laschet ha aconseguit el suport de Schäubel i Merz....Merkel crec que es decantava per Söder.

 

Els pringats: Autònoms i Startup's

 

En Bricall definia el concepte de ciutadania com la proximitat de l’Estat amb el seus ciutadans....Aquest país on tothom es tira els plats pel cap és difícil que hom tingui algun afecte per l’Estat i més amb la política de titulars de premsa i telèfon mòbil que es porta a terme durant la crisis. Aquí és on es veu el mal que han fet sèries de televisió tipus House of Cards, Joc de Trons i coses així....En comptes de construir cap amunt es passen el dia portant totxos d’una banda a l’altra. Menys mal que estem prop de França, i això que sóc germanòfil.

 

Els pringats número 1: Autònoms.

Els autònoms són els que més penjats s’han quedat. En moltes ocasions els seus ingressos s’han evaporat.  Els polítics de seguida van aparèixer per la tele afirmant amb vehemència que no deixarien a ningú penjat i van atorgar 50.000M€ de subsidis per  treballadors autònoms. Però tal com entra els calers a les butxaques dels autònoms, només es pot utilitzar si va destinada a cobrir els costos de l’empresa i no a despeses corrents l’autònom com per exemple menjar. Una part significativa d’autònoms no ha rascat i això que el Bund té ganes de gastar, però els problemes són els de sempre: dret administratiu i la jungla burocràtica, ineficiència dels Länder i buits legals.  I El que és pitjor, l’administració se’n adona que els diners no arriben on han d’arribar....i no canvien els procediments. Només 13.800M€ dels 50.000M€ dels autònoms s’ha alliberat. A sobre, una part important s’ha de retornar però ningú sap molt bé com.

El confinament ha afectat el 59% dels autònoms a nivell d’ingressos mentre que els treballadors assalariats només un 15%. I un 50% dels autònoms afectats només té tresoreria pels pròxims tres mesos – veritat estadística-. O sigui que durant els pròxims mesos, molts negocis faran fallida, per si no ho sabíeu. A Alemanya hi ha 1,7M de petites empreses sense treballadors amb vendes totals de 287.000M€ i per tant si desapareixen moltes d’aquestes empreses, l’economia alemanya per dinamisme futur.

En els últims mesos, els requisits per accedir a l’ajuda fins i tot s’ha endurit. Fins a 9.000 euros poden rebre els autònoms pels pròxims tres mesos ràpid i sense burocràcia va dir el ministre i les sol·licituds  les gestionen els Länder  - i no el govern central 😉. Els Länder van rebre 1M de sol·licituds i les van fer front juntament amb les queixes per no poder utilitzar les ajudes per  despeses privades com lloguers, menjar o el que sigui. Els consellers de finances dels  Länder envien una carta a Olaf Scholz i Peter Altmaier per permetre obrir les ajudes a les despeses personals i aquest s’hi neguen: qui vulgui subvencionar les despeses personals que ho faci del seu pressupost.

Nordrhein-Westfalia permet 2.000 euros, Hamburg 2.500 i Baden Württemberg 1180€ al mes, però en la majoria de Länder no es permet la despesa personal en les ajudes a autònoms. A partir de juny, el Bund va endurir les sol·licituds de subsidi: només autònoms que tinguessin pèrdues superiors al 60% de la seva renda i la sol·licitud la presenta el gestor per demostrar-ho – això si, cobrant una pasta -. En fi, dels 25.000M previstos només han arribat 41M€ per aquesta via.

El govern alemany, el Bund, té lobbistes per tot arreu: sindicats, grans corporacions... però els autònoms en prou feines poden fer sentir la seva veu.  En fi, ni els entenen ni els volen entendre i des del Bund sostenen que tingui problemes.....als serveis socials, el Hartz IV.

El Ministeri de Benestar Social (SPD) durant el més de març va aturar les comprovacions de patrimoni per les sol·licituds del Hartz IV per que  ningú es mengés els estalvis de la jubilació i el patrimoni per causa de la pandèmia... Fins i tot, s’ha renunciat a recuperar els diners encara que pugi la renda, però quan els autònoms s’enfronten a la burocràcia es troben de tot i en molts casos amb un patrimoni superior a 60.000€ et neguen l’ajuda. Val a dir que els 60.000 euros no compten els fons de pensions. Les pròximes setmanes aquest 60.000 s’ampliaran amb 8.000 per cada any com autònom.

Fins i tot els anglesos s’ho han muntat millor, el govern britànic paga mensual el 80% del que hagin declarat els últims tres anys amb un màxim de 2.800 euros i sempre que el IRPF sigui inferior a 55.000 euros al IRPF de 2019. Així no es discrimina els autònoms dels assalariats.

 

Els altres pringats: les startups

En fi, uns altres que estan subrepresentats, empreses de videjocs, marketplaces i apps....i tots necessiten capital.

Les inversions en startup’s representen el 0,048% del producte interior brut, molt per darrera de França, Gran Bretanya o Suïssa. Els representats polítics també van dir que no deixarien a ningú penjat i invertirien 2.000M€ a través del Corona Matching Fazilität (CMF), un fons gestionat per un filial del KfW, el ICO alemany. Aquesta mesura es fonamentava en que l’Estat no decidia on anaven els calers, sinó on els inversors, ja que només aquest podien sol·licitar els fons.

La mortalitat de startups tant esperada durant aquest mesos no s’ha produït però no gràcies a les polítiques públiques, si no per que ja anaven amb una sabata i una espardenya i continuen igual. Macron i la seva Start-up Nation rep cada any als representants de l’economia digital i impulsa l’ecosistema fotent calers als fons i permetent vises per atraure talent i tot sense gravar la vinculació de treballadors clau a l’empresa, les stock options. Els nous estudis sobre digitalització mostren que Alemanya perd competitivitat a favor de França.

En el fons d’inversió de més de 50M€ en prou feines hi ha alemanys, la majoria són asiàtics o bé americans, per això s’impulsa que els inversor institucionals puguin invertir en startups i la feina de l’Estat era de crear les condicions per que això succeís a través de la creació d’un fons de fons de 10.000M€ a aportar en 10 anys. Els diners estatals entren en deute subordinat i els privats en accions. Aquest era el programa que hi havia per startups a novembre de 2019.

La pandèmia s’ha endut per davant tots aquest plans i s’ha articulat des del KfW, el ICO alemany la injecció de diners de 1.200M€ en els fons de capital risc alemanys. Va una mica lent....fins ara s’hi han acollit 11 firmes de capital risc. Teòricament 375M€ per repartir en 200 startups però ara mateix els fons que han passat pel notari només són tres i la maquinaria es va engegar al Agost, quatre mesos després del anunci.

A part de la  lentitud i la falta d’incentius dels fons de capital risc a acollir-se al diner públic, les reticències es basen en que el reporting, comissions reduïdes i la responsabilitat recauen sobre el fons...Alguns fons experimentats han passat del KfW.

L’altre instrument al que es poden acollir els unicornis alemanys és el fons d’Estabilitat Econòmica tal com ha fet Lufthansa. El tema és que de moment cap startups a rascat res, ja que l’Estat demana una valoració PricewaterHouseCoopers i aquest ha penjat un formulari ple d’errors per sol·licitar la valoració. Els del Bundeswirtschaftministerium ja busquen un altre auditor.  En fi, ningú vol ser l’últim idiota per que una startup equival a risc i ningú vol tenir sorra a les mans..

UN POST DEDICAT AL CECORE!

 

NOTA1: 5 dels 12 unicorns alemanys, amb valoracions de més de 1.000M€ han sorgit durant el 2019. La llista global d’Unicornis 😉.

https://www.cbinsights.com/research-unicorn-companies

 

NOTA2: Aquesta setmana el Spiegel porta una entrevista a una experta en Administració Pública sobre el sistema federal Alemany. Hi ha hagut estires i arronses, prohibicions en llocs i permissivitat en altres, tensió entre el Bund i els Länder. Per exemple, l’obligació de portar mascareta és una cosa dels Länder i la Merkel no s’hi ha ficat. Defensa que des de un comandament centralitzat es poden prendre decisions equivocades nefastes per tothom. El Federalisme és una espècie de prova i error i una mostra de lentitud que evita errors de precipitació. I una mica de competència els fa espavilar.

 

 

 

 

COLLONS AMB LA ÈTICA PROTESTANT....WIRECARD part 1.

L’escàndol de WireCard és genial per les derivacions que té. De fet només ha fet que començar...els pròxims capítols prometen. En aquest tipus de casos el més important és la micro, el detall, afinar ....Com un paio com Jan Marsalek, sense estudis i organitzador de tot un entramat juntament amb el CEO, Markus Braun, el presumpte freak dels algoritmes, aconsegueixen vendre creixements del 35% anuals, entrar a cotitzar al DAX - substituint el CommerzBank – al 2018 i enredar a tothom amb un discurs tant deliciós com ser la punta de llança de la resposta  alemanya al Sillicon Valley.

Mai, durant la història econòmica d’Alemanya, una empresa del DAX havia declarat concurs de creditors. La irrupció va ser espectacular, i la seva fallida també...Tots els mecanismes han fallat:, el Consell d’Administració, el supervisor Ba Fin, els auditors, els analistes de Borsa, el mitjans de comunicació i fins i tot esquitxa a Olaf Scholz i Merkel.

Jan Marsalek, COO, desaparegut, la policia te segellada casa seva. Un dia abans de la fallida, va dir que dilluns estaria al despatx. El paio juntament amb el CEO estan en el centre de l’epicentre de la major enganyifa de la història econòmica alemanya. Dimarts fallida, dimecres entren en grans quantitats policies per fer registres a la central de l’empresa i a les vivendes del President i CEO. De fet, el CEO el van deixar lliure sota fiança de 5M€ però donat la dimensió de l’escàndol l’han tornat a presó. Es troben a faltar 1.900M€ però la xifra augmentarà segur.

 

El Vaquilla generava més confiança

El negoci és molt senzill, WIRECARD és una plataforma que permet a tothom que vulgui vendre online ho pugui fer sense por a què els hi fotin els pal amb targetes falses....En definitiva era una plataforma de mitjans de pagament que assegurava el cobrament pel comerç online, evitant qualsevol embolic logístic, de stocks o bé de valoració del client. La responsabilitat de la venda era pel botiguer online mentre que WireCard només rebia una petita comissió per la transacció. Si fallava la transacció, WireCard es feia responsable i pagava al botiguer online per la venda produïda amb la qual cosa havia de realitzar fortes provisions....de fet els 1.900M€ evaporats venen d’aquestes provisions. 

L’empresa tenia 313.000 clients entre ells ALDI, Orange o bé TUI, l’agència de viatges, i va arribar a tenir una capitalització borsàtil superior al Deutsche Bank. Es necessiten mooooltes transaccions per fer el negoci viable. La escalabilitat -cost marginal zero – de què tan parlen els inversors. El negoci donava pèrdues, però com el potencial era tant gran, ningú feia cas.  De fet, el core business va passar a ser a l’adquisició d’empreses de mitjans de pagament per mig món. Titulars de premsa i telèfon mòbil: cada gran deal que tancaven amagava petits ingressos. També se sospita que inflaven la xifra de vendes des del primer moment: utilitzaven la filial de Dubai per on passaven el 40% de les vendes de WireCard per generar vendes fictícies.

L’escàndol concentra un bon part de les trampes empresarials al ús: WireCard adquiria startup a un preu altíssim mentre que els directius ja havien entrat prèviament a un preu molt més barat i així desviaven diners de l’empresa. A Barcelona això no passa 😉.

Un altre punt clau és el negoci “amb terceres parts” en països en vies de desenvolupament on WireCard no tenia llicència per operar. És en aquest punt que amb testaferros fan desaparèixer els famosos 1.900M€ i el detenonat  de tot l’escàndol. Es van passar centenars de milions d’euros de crèdits de WireCard a testaferros amb finalitat no aclarida. La clau de volta és saber si realment van volar els 1.900M€ o bé era un apunt comptable fantasma.

En resum, el sistema de filials creat per WireCard tenia una doble finalitat: desviar diners de l’empresa a la butxaca dels directius – robar bàsicament - i l’altra generar els suficients KPI – Indicadors – per continuar amb la festa de rondes i adquisicions.  El dubte final és si WireCard també era un sistema de blanqueig de capitals i si és així, les autoritats americanes  hi aniran al darrera, ja que el negoci es realitzava en dòlars.

 

La Caiguda

Malgrat les continues sospites de maquillatge comptable, Softbank, el gran fons japonès, mostra el seu interès per entrar amb un préstec convertible a l’Abril de 2019. Un gran cop per Braun: més titulars i telèfon mòbil. Però el préstec convertible està condicionat a l’auditoria d’Ernst&Young i a l’acord de la junta d’accionistes del 18 de juny. El CEO de Softbank està molt content amb la seva participació alemanya però exigeix una auditoria neta.

Al Octubre 2019  el Financial Times posa en dubte per enèsima vegada el negoci asiàtic i llavors l’advocat de Softbank envia un mail a Braun exigint una nova auditoria amb un nou auditor. Per sorpresa dels japonesos, Braun accedeix ràpidament. O volia guanyar temps o creia que podria enredar KPMG com Ernst&Young.  Softbank està estudiant una demanda contra Ernst&Young.

El 12 de Març, el CEO de WireCard va anunciar una gran notícia, el resultats de l’auditoria ad hoc de KPMG per detectar irregularitats no afecta a les previsions de tancament de 2020. Els accionistes respiren alleujats, ja que sempre s’havia posat en dubte el balanç de WireCard, les seves vendes i la suposa xarxa de blanqueig de capitals....A finals de juliol es presenten els llibres al jutjat.

El mateix dia 12 de Març, el CEO era obligat a amortitzar anticipadament un préstec privat de 20M€ del Deutsche Bank. El préstec estava garantitza’t per un milió d’accions de WireCard. El paio tenia 8,5M d’accions i va transferir el paper a un altre banc sense que ningú ho sabés. El 18 de Març va repetir la jugada amb un parell de milions d’accions més cancel·lant la custòdia de les accions al Deutsche Bank de München per amortitzar un  altre crèdit de 58M€. La presumpta reestructuració fa aigües al no poder demostrar l’empresa la seva viabilitat per pagar 3.200M€ de deute....i l’acció s’ensorra.

L’informe de KPMG definitiu presentat a mitjans d’Abril deixa constància que una botiga de llaminadures està gestionada de forma més seriosa que WireCard.  Ernst&Young, acollonits, negen la signatura de la seva auditoria de 2019 i de sobte falten 1.900M€ del balanç, diners que pressuntament estan dipositats en un banc de les filipines.

Allà tenien un testaferro, Mark Tolentino, alt funcionari del ministeri de transports acomiadat per irregularitats. Un peça, vaja. A requeriment de KPMG mai va presentar els saldos bancaris verificats. Al més de Març, va viatjar Marsalek amb els auditors per verificar els comptes, els responsables dels banc van jurar i perjurar que els diners estaven allà. Se suposa que estaven subornats però degut al Coronavirus no hi ha proves documentals.

EY tenia des Març les proves documentals però amb la pressió de KPMG dubta de la veracitat dels saldos i la bomba dels 1.900M€ esclata. Al 18 de juny, EY renega de la seva auditoria de 2019. La mateixa tarda el CEO apareix amb un videomissatge on acusa sense anomenar-lo el COO, Marsalek del responsable de l’engany i es presenta com a víctima. Comença la teoria del barullo, nois!

 

Els Auditors

KPMG va descobrir el forat a mitjans d’abril i ha posat en greus dificultats els rivals de Ernst and Young. Els E&Y van fer totes les auditories de Wirecard sense adonar-se de l’enganyifa deixant l’informe d’auditoria del 2019 sense salvetats. Ara mateix, EY nega la firma de l’informe per que no troben els 1.900M€ mentre dubte dels negocis asiàtics de WireCard (Third Part Acquiring) on les provisions fetes per cobrir el risc de les botigues online es dipositaven a un banc a les filipines...però els diners no arribaven i els extractes estan falsificats. Al 2018 WireCard va ser incapaç de certificar els diners al compte mentre EY ho tolerava. Els petits accionistes ja han denunciat EY per dol, mentre que aquest es presenta com a víctima.

L’auditor de WireCard era una petita firma d’auditoria desconeguda i que els acompanyarà en tot el viatge. Al 2008 entra Ernst&Yound per fer un auditoria específica degut també als rumors de comptabilitat fraudulenta i es quedarà fins al final. Val a dir, que l’auditor que va firmar les auditories durant 2008 i 2009 continuarà  prestant serveis l’empresa des d’una firma de consultoria des d’on s’adquirien empreses a Àsia , Sud Àfrica.... De fet, aquest auditor va ser un dels assessors de l’adquisició – fraudulenta – de l’empresa índia, Hermés, per 340M$. Marramiau.

L’adquisició d’una empresa índia per part de WireCard, suposadament a un preu inflat feia pujar l’actiu de balanç via fons de comerç – i sense amortització - i  de pas les vendes s’incrementaven gràcies a l’adquisió. Sense aquest tipus de tricks queia tot la construcció financera. Les demandes a Londres i a la índia per aquest deal estan presentades mentre el fiscal alemany, s’interessa cada cop més.

Al 2015, EY va cobrar 1M€ per l’auditoria mentre que al 2017 ja va fer caixa amb 2,2M€. No hi ha perdó, però EY estava acollonida amb el “Apple Faktor”, si cabrejaven a la companyia perdien el compte.

 

Els supervisors BaFin

I amb això han quedat tots amb el cul a l’aire, Alemanya com a plaça financera – aquest complexe d’inferioritat davant del món anglosaxó! -  i el supervisor financer, BaFin,  en ridícul en una barreja d’incompetència i desídia que el cap, Felix Hufeld, ara mateix intenta salva el seu lloc de feina propugnant un reforma. Cal tenir en compte que Bafin és un cementiri d’elefants on els Economistes de l’Estat que no aconsegueixen fer carrera la Bundesbank o al Finanzministerium els envien a la supervisió bancària.

Per negocis tipus WireCard no hi ha un regulador preparat per controlar el tema. Malgrat que WireCard és una Fintech no computava per els supervisors com una empresa financera malgrat el volum de transaccions.  Com que la BaFin, la CMNV alemanya, només podia vigilar la filial bancaria, la majoria del negoci quedava al marge i la BaFin va passar-ho a una associació privada d’auditors, Deut­sche Prüf­stel­le für Rech­nungs­le­gung, que fins ara no ha presentat res. La discussió de l’acció i/o omissió de la BaFin està oberta.

A la filal bancaria, de moment han imposat un moratòria per evitar que els dipòsits fugin i ha col·locat un administrador a vigilar el fluxe de pagaments. En aquest banc no faran cap auditoria, per que tot el merder està a la matriu. Malgrat tot, on tenia competències era en la vigilància de les transaccions borsàries i no ho van fer, ni investigar els reportatges del Financial Times ni les vendes palanquejades dels especuladors. Alguns periodistes disparan contra la responsable de supervisió de valors de tolerar negocis dubtosos com l’escandol de d’evasió fiscal de fa un parell d’anys i que Braun, el CEO de Wire Card podria haver sortit esquitxat. Segons Bloomberg,  que té deepthroat dintre BaFin, va advertir fa temps sobre les irregularitats de Wire Card AG....El cap de BaFin penja d’un fil.

De fet s’estan preparant demandes contra la BaFin per  no permetre les vendes palanquejades i protegir Wire Card de les posicions a curt. Els Hedge Fonds que han estat penalitzats per les vendes palanquejades...val a dir que s’han forrat.

 

Els inversors

A les presentacions d’inversors del CEO, Braun, feia molt poc incís en les xifres, cultivava la imatge de freak tecnològic i venia futur: només un 2% de les transaccions es fan a través del mòbil i internet i per tant el mercat de mitjans de pagament online pot créixer de forma exponencial. WireCard tancava acords per que les targetes de dèbit o altres mitjans de pagament es poguessin servir per fer pagaments a través del mòbil a canvi d’una petita comissió. A part, garantitzava al venedor què cobraria la venda.

Els analistes no s’ho van mirar a fons. A l’empresa no hi havia ni un departament de relacions amb inversors...però determinats fons i accionistes ho consideraven pecat venial ja que es primava el creixement de la companyia mentre els “detalls” no es tenien en compte. Fake News sostenia una analista de borsa als retrets de falta de transparència.  Fins i tot, la part de patrimoni del Deutsche Bank, DWS, va invertir fins al límit de la seves possibilitats en WireCard mentre la part bancaria del mateix Deutsche reduïa l’exposició. La majoria de gestors de patrimoni es van empassar l’engany.

Altres gestors de fons van apostar per Wire Card de forma impertorbable com el fons de la Sparkasse Deka o Union Investment que hi havien posat 500M€.  Genial han estats els gestors de patrimoni del Deutsche Bank – sempre el Deutsche Bank – i el gestor de fons Tim Albrecht que posar 4.000M€ a WireCard, un 10% del seu fons i el límit de les possibilitats d’inversió en un valor. Tenia un 4,8% de res. Això si, ara comencen a fer caixa els advocats amb demandes a tort i a dret.

Un dels punts crítics de tota fallida són els temps, sobretot el moment en que es declara concurs de creditors, per que a partir d’aquí, el marge de maniobra dels accionistes es redueix i ja que no poden vendre les accions. Estan atrapats. Tot el que no s’ha fet abans de declarar concurs ja no es pot fer i tot es  mira amb lupa. Els creditors minoritaris en teoria cobren però cal mirar les assegurances de WireCard per que si la fallida es fraudulenta – les asseguradores no tenen obligació de pagar.

Els accionistes minoritaris també s’han agrupat per fer la demanda. L’advocat també acusa a WireCard de no publicar informació rellevant com mana la legislació, la demanda va dirigida tant als gestors com a l’auditor E&Y. D’altres demandes se centren el l’auditoria d’E&Y especialment la de 2018 on sortien 1.000M€ a caixa.

SENTO QUE SIGUI TANT LLARG  I TANT PESAT PERÒ ÉS UN BON ESCÀNDOL!!!!! LA SETMANA QUE VE MÉS!!!!!

 

Nota1: La banca també llepa amb un crèdit sindicat de 1.750M€ ( més préstecs amb diversos per import de 1.450M€)  amb 15 bancs i que un cop atorgats a WireCard, la matriu, i d’aquí passava via préstec societats satèl·lit on desapareixien els calers. A Març de 2020 demanaven ampliar la línia. Ja sabeu, el Coronavirus 😉.

NOTA2:El Deutsche Bank va orquestrar venda de deute de WireCard per 150M€ i la participació en l’ampliació de capital.

Nota3: L’encarregat del negoci asiàtic, Christopher Bauer, és molt provable que hagi simulat la seva pròpia mort a les Filipines. Amb esquela inclosa en un diari de Hesse...Ha mort força jove 😉.

NOTA4: El sistema bancari de les Filipines per dir-ho finament està desenganxat del sistema financer internacional ja que la majoria de bancs han sortit corrents en la mesura que és senyalat pels USA com un centre de blanqueig de capitals internacional. Es poden simular saldos bancaris amb Tipex per que ens entenguem.

NOTA5: El testaferro filipí, a la pàgina web del seu negoci s’ofereix per falsificar moneda per a pel·licules. Directament.

NOTA6: Els escàndols del protestants. Vaig escriure un post sobre el Hippovereinsbank al principi del bloc .

WestLB 600M€ especulant amb accions (2007)

Hypo Real State. 20.000M€, vaja com Bankia (2009).

S&K esquema ponzi de 93M€ (2013)

Cum-Ex Negoci...12.000M€ de desgravacions fiscal no correctes. (2016)

P&R 2.000M€. (2018)