Feliç Aniversari Deutsche Bank!!!!!

El pobre Isidru es va passar 40 anys travessant el desert del Sinaí, un desert immens i inspirador de temor, amb serps verinoses i baixos tipus d’interès. El terra era ben eixut i es va vendre tot el patrimoni per sobreviure, pagar les prejubilacions del personal i subvencionar l’Obra Social, però tot es va anar esfondrant  mica en mica i al final, només li quedava una única cosa:  la Fè....Sense la protecció de Jehovà, ho té ben pelut per que com indica el llibre del Cinto, la cosa no està per bromes amb la banca.

El Estat contra el Deutsche Bank

Si la fusió entre el Deutsche Bank i el Commerz hagués acabat a bon port, el Deutsche Bank hagués quedat sota control del govern Alemany. Això hagués subsanat un error històric: no posar sota control el Deutsche aprofitant la crisis financera de 2008. La intervenció - o com a mínim forçar una major capitalització als sistema financer- hagués permès netejar el banc més ràpid i evitar que s'enfonsés durant la crisis i més enllà. La política va sobrevalorar el Deutsche, i sobretot Ackermann, en qui  Merkel  hi confiava –  Schäuble, més astut, mai es va deixar enredar per aquesta troupe  que prometien creixements anuals del 20%-. 

El primer atac per part de l’Estat va ser la BAFin, l’entitat de supervisió bancaria alemanya, que va esclafar el banc a auditories, un atac frontal a Anshu Jain i el cap del Consell d’Administració, Achleitner.  Tot amb  penosa carta inclosa del cap del BaFin, Frauke Menke, a Achleitner on li explicava que havia negligit les seves obligacions com a President del Consell d’Administració per l’escàndol del Libor.

El Deutsche ja no controla situació. Scholz va ser nomenat Finanzminister al mateix temps que  el nou CEO, Christian Sewing (2018). Sewing creu que pot fer els que altres no han aconseguit: iniciar una reestructuració creïble, però quan comencen a aparèixer algunes senyals de millora – segons fons del Deutsche Bank -, apareixen 170 investigadors a la seu central del Deutsche a la recerca informació dels papers de Panamà. Els inversors van interpretar que l’Estat volia deixar caure el banc, es van carregar els resultats anuals i va posar el Deutsche Bank contra l’Estat. La prima de l’assegurança contra la fallida del Deutsche va enlairar-se i el refinançament pel negoci del paper – flow business - va encarir-se significativament. I els bonus depenen d’això.

El fracàs de la fusió amb el Commerz Bank

Per molt powerpoint que hi posin, les possibilitats de que una  fusió d’aquestes característiques triomfés eren molt complicades. La tesis és la següent: no es pot posar diner bò on hi ha diner mullat. Sempre m’ha fet gràcia quan parlen de sinèrgies. Això si,  la fusió hagués anat bé als nois del Investment Banking per que haguessin pogut captar la liquidesa del Commerzbank per refinançar el seu flow buisness i reduir la prima de l’assegurança d’insolvència- un dada clau pel refinançament-, tot amb una xarxa de seguretat inmillorable, l’Estat Alemany com a soci accionista de l’invent. Aquest és l’element més irònic de la pel·lícula, els que han destrossat el banc, estan per una fusió, per continuar movent paper. I tot amb la benedicció del govern alemany.

Per aprovar la fusió es necessiten un 75% dels vots del Consell d’Administració cosa que Achleitner no va aconseguir i això que segurament va vendre la moto a Scholz i el seu secretari d’Estat, antic company a Goldman Sachs del primer, per que donessin suport a la fusió. Els accionistes xinesos, qatarís ni americans que no estaven per la feina i els sindicats tampoc. L’estètica compta i un Ministre del SPD  posant  en joc 30.000 llocs de treball, no és afalagador.

La clau per fer fracassar la fusió ha estat el CEO, Christian Sewing, malgrat els 14 milions de clients que hagués guanyat, se li feia complicat treure la pasta per fer la ampliació necessària per fer la reestructuració.  Sewing computa que per que un banc sigui rellevant a Europa, ha de tenir una capitalització entre 30.000-40.000M€. 

Tot això ha deixat en evidència al Finanzminister, Scholz que es va exposar en una operació que al final ha resultat ser un autèntic fiasco. Tant parlar de campions nacionals en una Europa que aposta per la unió bancaria no acaba de lligar, el discurs de la necessitat d’un gran banc alemany patriota que en un moment de crisis tipus 2008 que afluixi liquidesa i que serveixi de contrapès a Wall Street no s’ha vist correspost a la realitat. Els únics que van incrementar la inversió creditícia durant la crisis de 2008-2010 van ser les sparkassen i les cooperatives de crèdit després que els bancs estrangers marxessis. El Deutsche Bank no va afluixar la mosca al 2008. Per Scholz, si tenim sort, ens quedarem amb un banc, si tenim mala sort, perdrem els dos. L’exemple del Hypovereinsbank, comprat pels milanesos d’Unicredit, els posa els pèls de punta.

El derrotat: Achleitner

A Paul Achleitner, el cap del Consell d’Administració ha vist com el seu llegat se’n va a norris. La fusió era la seva última oportunitat per muntar un embolic d’on ell sortís amb una jubilació daurada i amb el prestigi mitjanament intacte. Però no serà així. Tots els grans accionistes treballen per fotre’l fora: se la tenen jurada per no afrontar la reestructuració del Deutsche com déu mana, la seva comprensió davant els escàndols i la tria errònia del personal.

El primer executiu, Christina Sewing s’ha guanyat la confiança del grans accionistes i porta des del 1989 escalant posicions dintre del banc. Malgrat tot, des de la sev arribada al 2018, l’acció del banc ha perdut més d’un 50% del valor.  El fons de Qatar li fa costat, Blackrock i Cerberus també. El que més ha agradat de Sewing ha estat la seva vehement negativa a la fusió impulsada per Achleitner,  l’ajust de costos que està portant a terme i el manteniment del Invesment Banking, on el Deutsche encara té un força relativa respecte els competidors. 

Achleitner és molt eixerit ...per evitar la guillotina, va fent córrer que es busca un substitut seu....però pel 2022. Un crack. Es busca algú amb bones relacions amb la política -BCE - i experiència internacional. 

El guanyador: Sewing

El fracàs d’una fusió és un malson per un CEO, un ou i mig de feina llençada a les  escombraries, però Sewing ha sortit guanyador i amb suport del Consell d’Administració i dels sindicats.El pla de Sewing a  traços gruixuts, es basa en fusionar divisions de gestió de patrimoni DWS amb els suïssos d’UBS: els dos són irrellevants per separat però junts podrien manegar 1.300M€. Una pasta. Amb això allibera recursos i desfà provisions pel negoci més rendible, l’Investment Banking. El segon punt,  és la integració definitiva del Post Bank dintre del Deutsche. Els sindicats no mostraran oposició després de salvar una escabetxina. I finalment, separar les pomes podrides de la banca d’inversió.

La realitat per això, és tossuda i 2019 ha estat  el segon exercici en el rànking pèrdues en els 150 anys de vida del banc i regna la desorientació a la plantilla, pendents del reestructuring

L’objectiu pel  2022 és una reducció de costos de 21.500M€ a 17.000m€ i donar una rendibilitat del 8% en comptes d’un -10,9%. La reducció de costos va a compte de la digitalització. Sewing s’ha patejat tota la costa oest en busca de solucions cloud que li permetin estalviar uns 14.000 treballadors. La cosa està fotuda  per que en un entorn de crisis com el que viurem el 2020, es multiplicaran els concursos de creditors i es dotaran més provisions. En fi, per acabar-ho d’adobar, el Deutsche ha incrementat l’última any un 5% en volum de préstecs otorgats, tot el contrari que competidors directes com ING o HSBC que han anat reduint l’aixeta preveient el desastre. 

Cal afegir que els del Deutsche són experts en vendre porqueria: els Leverage Loans, deute d’empreses molt palanquejades. Quan deixa de sonar la música per parafrasejar a Jeremy Irons, la cosa pot anar molt malament. De fet  el mercat de Leverage Loans és ara de 3Bilions d’euros, el doble que la crisis 2008. Malgrat que el deute, teòricament te garanties, en un Minsky Moment, les garanties són irrealitzables i les pèrdues van a parar directament al compte de resultats. Aquesta tardor va fer un préstecs de 425M€ a HGGC per finançar una adquisició però va vendre el deute amb pèrdues. Per no parlar de la participació del préstec  sindicat de 11.000M€ al Thyssen Krupp , una de les empreses alemanyes més problemàtiques. És a dir, Sewing ha potenciat un agressiva política creditícia per fer rendible el banc.  Té  un cert  vent de cua aire: els costos baixen, la comissió europea ha reduït els requeriments de capitals dels bancs i ha entrat un nou soci americà... però la venda de paper és un bomba de rellotgeria en temps de crisis. 

El 21 de Març, el Deutsche Bank ha complert 150 anys. Feliç Aniversari!!!

Nota 0: Achleitner, donava suport a  la fusió per guanyar volum. segons ell, sense fusió, el Deutsche es convertirá en una gran Sparkassen

.

NOTA1: Merkel va convidar a sopar Ackermann a la Cancelleria pel 60 aniversari d'aquest últim al 2008. Durant el sopar Merkal va elogiar Ackermann amb aquestes paraules textuals" la seva aportació personal al desenvolupament del sector financer a Alemanya". Ara mateix sembla com un acudit dolent. Merkel la va cagar amb Ackermann, que portava força temps com a Ministre de Finances informal. 

NOTA2: Al 2007, Ackermann, durant la fallida del IKB Alemany, fotut fins a les celles en el negoci dels crèdits immobiliari americans, va ser salvat pel govern al 2007. Ackermann va avisar al govern del desastre, després que els crèdits que havia otorgat al IKB fossin retornats al Deutsche. En definitiva, els polítics feien de palanganeros...tots? No, excepte Schaüble que mai se'n va refiar de tota aquesta troupe. 

Nota3: Ackermann, com a cap del lobby Institute International Finance, parlava amb Bancs Centrals, governs - com el grec en la part aguda de la crisis del euro - i va tenir un rol central en la liquidació més important d'un banc en l'Alemanya moderna, el Hypo Real Estate. Un paio dels que van donant lliçons però  que es va passar de llest, unes declaracions van cabrejar força a  Merkel - segons Peer Steinbruck, el Ministre de finances de l'època- : pel Deutsche seria una vergonya demanar ajut a l'Estat- i amb això Ackermann donava a entendre que malgrat apostava públicament  per un arranjament  de tot sistema financer, ell restava per sobre d'aquesta. Un crack, vaja.

Tipus d'Interès Negatius... 2a PART

Les empreses

El CFO de Bertelsmann, una empresa familiar, internacionalitzada i una bona xifra de facturació, tenia una feina fàcil. El cost del capital era generalment del 8% i per tant les inversions dintre de l’empresa han de cobrir com a mínim aquest 8% però com que el cost del capital actual és proper a zero, qualsevol inversió per positiva que sigui serà millor. Fins i tot, les empreses es poden endeutar per comprar altres empreses. Les compres palanquejades.

Les empreses no són capital efficient, la pressió per ser innovadors és menor i al final productivitat cau poc a poc. En un any,  els interessos del deute de Bertelsmann que paga anualment ha baixat de 1,25 al 0,5%. Siemens per exemple, durant uns mesos va rebre diners per endeutar-se, és a dir, si els hi deixaves 1.000 euros, et retorna al cap de dos anys 993,70€. Conclusió, quan un s’endeuta més, major rendibilitat. Els que creixen a base d’adquisions, compte, i els que s’endeuten per comprar i pagar els deutes amb els beneficis de l’adquirida...Més en compte, per que quan canvia el cicle, els agafa amb els pixats al ventre.

El fons gestionat per les firmes de Private Equity s’han més que doblat en 8 anys, han passat de 600M€ al 2010 a manegar 1,4B€ al 2018. El Ventura Capital té increments similars. La pregunta, és com Bertelsmann pot fer front els competidors sense endeutar-se de forma obscena??? Tothom al seu voltant segueix la mateixa dinàmica de palanquejament – endeutar-se a cost zero per créixer - tant inversors financers com competidors. Bertelsmann és una gran empresa però les petites i mitjanes que no tenen accés al mercat de capitals i amb uns bancs cada cop menys proclius a donar préstecs són els perdedors de l’evolució dels tipus negatius.

Malgrat que els tipus negatius afavoreixen les empreses endeutades per raons obvies, perjudiquen el pagament dels plans de pensions per part de les mateixes i les obligacions contretes amb un context de tipus d’interès més elevats. VW, Daimler o Siemens no han fet les provisions  pertinents per fer front a les obligacions dels plans de pensions.

Gestors de fons

Si Alemanya no estigués dintre de la zona euro, el D-Mark estaria avui  a 1,70 o 1,80 el Dòlar amb tot el que comportaria no només en la balança comercial sinó en la de capital ja que em prou feiners els deutors podrien pagar el deute en D-Mark.

Els gestors de fons han fet un bon any: el DAX alemany està a màxims amb 13.300 punts. Durant la crisis de 2008 va està per sota dels 4.000 punts, per tant en 10 anys ha més que triplicat, el sector immobiliari ha pujar una 102% des de la crisis, els matèries primes també pugen i fins i tot el deute públic. Tradicionalment, quan s’esperava un bon creixement econòmic, els gestos de fons invertien en accions mentre que en temps de crisis es refugiaven amb el deute públic però actualment tot puja. Els diners gestionats per Hedge Fonds s’han multiplicat per 3 des de la crisis fins als 3B$. Els Fons Estructurats, indexats a l’evolució del DAX o el Dow Jones s’han multiplicat per 4 fins als 5,7B$. No hi ha pèrdues per ningú excepte pels estalviadors, pensionistes, banca i asseguradores. Molts gestors de fons aconsellen qualsevol cosa menys l’estalvi...i aquí està el error per que assumeixen riscos més enllà del seu coneixement o bé entren en mercats amb poca liquidesa.

Argentina ha emès deute a 100 anys, malgrat que en els últims 100 anys ha fet 8 vegades fallida i malgrat tot, els inversors s’hi van llençar al rendiment del 7%. Actualment el deute cotitza a la meitat del preu d’emissió. Argentina va ser rescada al 2016 pel l’IMF i la UE amb un crèdit de 175.000M€, actualment s’aprofita dels baixos tipus alhora d’emetre deute.

El deute de les empreses no és gaire millor...El 2007 era de 38B$ mentre que el 2019 tancarà en 73B$. La xifra d’empreses amb problemes financers puja any a any i només poden subsistir en la mesura que no paguen interessos. Les empreses zombis segons defineix el Banc Internacional de Pagaments es refereix a empreses de almenys 10 anys d’antiguitat i que han de pagar més interessos que beneficis tenen. Segons el BCE una de cada deu empreses en els 6 països core, o sigui descomptant Grècia: des de proveïdors de la indústria automobilística alemanya, cadenes de supermercat a França o bé empreses de ciment a Italia.  Són empreses difícils de reconèixer per que no paguen uns interessos especialment elevats com temps ençà...la inundació de liquidesa submergeix tots els problemes. Fins i tot, el BCE ajuda en això comprant deute d’empreses italianes amb problemes com Feltrinelli o bé Benetton. Italia és el país més afectat per les empreses zombis...Es calcula que un 10% dels treballadors italians treballa en empreses zombis i mentre els bancs italians tenen 173.000M€ en deutes fallits no reconeguts.

Està bé que Keynes donés suport a ensucrar la crisis industrial del Nord d’Anglaterra però resulta evident que la persistència de les empreses zombis a Europa no computa en el haver, alenteixen el canvi estructural i retarden la innovació.

El Finanzminister

Quan li pregunten a Olaf Scholz sobre els baixos tipus no sembla molt content però escup la tesis de Summers de l’excés d’estalvi, desvia el tret cap al BCE i explica que és un fenomen mundial on l’Estat alemany en prou feines pot incidir. Només mourà peça quan hi hagi el crash i l’atur se’n ressenti. La variable clau és l’atur... els estalviadors que s’adaptin.

Un cop esclati la crisis els instruments de política monetària seran més aviat minsos i començarà la política fiscal en serio. Inversions públiques a dojo i només en infraestructures sinó també orientades a donar seguretat a la gent durant la vellesa. Una política fiscal equilibrada es tradueix en inestabilitat social i per tant, baix creixement, guerres comercials i atur.

Els ingressos de l’Estat alemany han augmentat en 250.000M€ des de 2009 gràcies a la bona conjuntura exportadora. Amb això s’han pagat via transferències socials per famílies, guarderies, atenció a la gent gran...Malgrat tot, no s’ha generat la tranquil·litat social esperada. Les receptes antigues no acaben de xutar.

Scholz coneix les tesis de Larry Summers i la pressió dels seus col·legues britànics, francesos i americans per que enceti una política fiscal més agressiva. Ell es mou en el gris, no farà una política fiscal expansiva però ha encetat un pla per construir entre 300.000 i 400.000 noves vivendes de les quals 100.000 seran de Protecció oficial. Tampoc no criticarà el BCE, si no que el defensarà a capa i espasa. Schäuble va lligar l’auge de l’extrema dreta alemanya amb la política del BCE i en certa manera tenia raó en la mesura que van pujar un professor de macro euroescèptic al capdavant de l’Alternative für Deutschland.

Els baixos tipus d’interès representen una relació de poder entre l’Estat i els Ciutadans. Tradicionalment l’Estat ha estat el deutor més gros de tots i el que s’aprofita dels baixos tipus però a costa de l’estalvi dels ciutadans, els principals creditors. Una política fiscal coherent ajudaria a restablir l’equilibri.

BONA ENTRADA D'ANY 2020!!!

NOTA1: La tesis del llibre del Crash, és que hi ha un conspiració per posar a Lagarde al capdavant del BCE i abolir el diner fiduciari per tenir controlada la població. Per lluitar contra la inflació es recomanar comprar or, diamants, whisky i sobretot discos de vinil 😉.

NOTA2. La riquesa alemanya es distribueix de la següent manera 6,24B€, si vegades el PIB del Regne d’Espanya en Efectiu i comptes a la vista 2,52B€, Assegurances d’Estalvia 2,33B€ i paper 1,39B€ dels quals  0,65B€ són accions.

NOTA3: Una de les herències de la crisis de 2008 és el canvi de comportament de les empreses espanyoles amb el deute. L’impacte sobre el consum té un efecte igual de durador.

NOTA4: Segons el llibre del Tremosa, una de les compres de deute d’empreses del BCE era la cadena de supermercats DIA.