El meu amic Cinto em pregunta per que faig la traducció d'aquest paper: a part de per què disfruto i per que la Política Monetària em té fascinat, intento donar una explicació de per que el Bundesbank té tanta fixació en l'estabilitat de preus - a part de l'autoexplicativa de la hiperinflació -, com opera i quin impacte té sobre la política del BCE. L'altra raó és per semblar més intel·ligent...m'explico, Ortega y Gasset va anar a Alemanya a estudiar filosofia entre 1905 i 1907 on va conèixer l'obra de George Simmel, sociòleg alemany al que li van negar la càtedra a Heidelberg per jueu malgrat tenir l'aixopluc de Max Webber. Simmel va tenir una strong influence en l'obra de Ortega y Gasset. La traducció hispànica de strong influence, és que se'l va copiar....qui collons coneixia Georg Simmel al Regne d'Espanya, on al 1900 hi havia un 80% de la población analfabeta?
Les Raons pel canvi estratègic
La necessitat per trobar una nova dirección a la PM no va ser refutada pels economistes que donaven suport al control de la liquidesa - Liquiditätstheorie-. Oberhause (1972) exigia una restricció quantiativa a la liquidesa total dels bancs. No trigaria molt de temps a comença a aplicar-se els instruments a l'abast per part del Bundesbank: el tipus de descompte i el lombardgeschäften: pignoracions de diversos actius dels bancs comercials respecte el Bundesbank per proveïr de liquidesa. A principis dels setanta representats del monetarisme alemany com Monissen, Neumann, Siebke i Willms s'esforçaven per demostrar la superioritat del control de la quantitat de diner per sobre del control de liquidesa, propugnant un polítca d'operacions de mercat obertes amb la quantitat com a paràmetre de control.
El Consell d'Experts - Sachverständigrat - va fer un canvi de posició, no tant per les aportacions teòriques sinó per la creença l'expansió de la quantitat de dòlars, no era la condició per se per generar inflació (mundial): la proposició conforme la inflación requereix un creixement de la quantitat de diners, és vàlida només a llarg termini(!). El que fascinava al Consell d'Experts era la idea de posar restriccions al pressupost públic en relació a la lliuta redistributiva pel pastís: l'objectiu Estabilitat de Preus es fixa per evitar que la interacció en el mercat dels grups d'interès - inclòs l'Estat - no generés inflació i per la qual, l'objectiu intermig del control del creixement de la quantitat de diners es feia necessari.
Inclús el Bundesbank a causa del mal comportament de la política salarial i del creixement incontrolat de la quantitat de diner insisteix en l'Estabilitat de Preus com a objectiu, a partir de l'exigència de no alimentar monetàriament el creixement de la renda nacional i més, quan semblava que la creació de crèdit bancari estaba encarrilada. Aquest diagnòstic es correspon a l'explicació de l'Inflació a través de lliuta redistributiva - i no només monetària - entre els diversos agents econòmics al igual que el Consell d'Experts. La norma per fixar el creixement de la quantitat de diner a partir de 1975 va ser un experiment per reduïr el camp de joc als agents econòmics en la seva lluita per aconseguir un pastís més gran.
On queda aquí el monetarisme??? "Evidències" empiriques em prou feines es donen considerant la gran oscil·lació en la velocitat de circulació del diner a principis dels setanta. Encara al 1971 el Bundesbank tenia per borrós el control de la quantitat de diner i es focalitzava en la liquidesa: encara que la velocitat de ciruclació fos estable, el diagnòstic se centrava més en la demanda que en l'oferta monetària. Per que s'adopta doncs, el monetarisme:
1/ La primera raó per la que el Bundesbank es veía forçat a canviar de PM era degut a una violació d'una norma monetarista: els Keynesians eren acusats de modificar els tipus d'interès reals i nominals sense reconèixer que la pròpia inflació - pel teorema de Fischer - els pressionava per augmentar els tipus d'interès nominals. Així el Bundesbank es va veure abocat a fer una política de de tipus d'interès que erosionaven als estalviadors i distorsionava la redistribució de la Riquesa/Actius en un país en que això era un tema més polític que econòmic.
2/ La segona raó era la pèrdua progressiva per part del Bundesbank del control sobre la creació de diner, cosa que el debilitava com a institució. El Bundesbank era conscient que havia de deixar de ser una botiga d'autoservei per la banca, ja que això malmetia la seva autoritat.
3/ La tercera raó és la caigua del sistema de Breton Woods segons la tesis de Schlesinger, però és a la inversa: la queixa del Bundesbank sobre el "govern monetari a l'ombra" del mercat de divises es modificava ara que PREVEIEN la creació d'un sistema de tipus flexibles ABANS QUE CAIGUÉS EL SISTEMA DE BRETTON WOODS. El Bundesbank només guanyaria autoritat quan es desacoplés del mercat de divises i per això tenien un gran interès en el seminaris que es feien al llac de Constança: tipus de canvis fixe i control de la quantitat de diner s'excloïen entre ells. Per tant el Bundesbank utilitzava el monetarisme com a eina per reforça la seva posició institucional.
L'aspecte institucional sobre l'Autonomia del Bundesbank va marcar la decisió de controlar la quantitat de diner com a instrument de PM. La debilitat i la falta de practicitat del control de la liquidesa va fer que durant les discussions sobre les Lleis d'Estabilitat al 1967 es posés de manifest la necessitat de trobar instruments més potents per dirigir la PM i restringir els crèdits otorgats per la banca comercial. La proposta de Helmut Schmidt, aleshores Finanzminister, de posar límits a la política creditícia per part del Ministeri de Finances debilitava el poder del Bundesbank i aquest va buscar refugi en el control de la quantitat de diner. Schmidt en poc temps es va passar a aquest bàndol.
Al 1970, el President del Bundesbank Klasen, sostenia que Creixement i Estabilitat de Preus tenien el mateix pes. L'exigència que la PM a mig termini estigués orientada al màxim potencial de la producció va ser observada de forma escèptica per les elevades oscil·lacions del cicle i per tant es va prioritzar l'Estabilitat de Preus. Les avantatges de la política creditícia -coeficients de reserves- eren notables davant d'altres instruments, ja que en contraposició, un major control de la quantitat de diner podria provoca un increment de l'atur - d'altra banda políticament no tolerable -.
Durant el govern Brandt, l'Estabilitat de Preus estava per sota de la Plena Ocupació. Les polítiques restrictives de 1973/1974 van marcar el canvi: "l'avantatge" del control del creixement de la quantitat de diner - amb una velocitat de circulació donada- permetia fixar el nivel de Plena Ocupació acceptant un determinat nivell d'Inflació. Amb això es va fer una distribució de tasques en la política económica: el govern desistia de mantenir l'Estabilitat de Preus com a objectiu i el Bundesbank obviava la responsabilitat en l'estabilitat macroeconómica i la Plena Ocupació.
En definitiva el govern - i també els sindicats - institucionalitzaven que la lluita redistributiva de recursos i rendes anés en perjudici de l'estabilitat de preus, mentre que aquest objectiu quedava relegat al Bundesbank. Això era un una descàrrega pel govern, mentre que el Bundesbank que fiava l'ocupació al mercat.
Monetarisme pragmàtic
Les injeccions de liquidesa del Bundesbank van apareixer a Alemanya per necessitat, per la demanda dels bancs. L'oferta i demanda de diner no eren independents l'una de l'altra contra la tesis del monetarisme, que es focalitzava en l'oferta monetària a través de les operacions de mercat obert regulars, punt de sortida per la teoria de l'ajust de carteres (Portafolio). A partir de 1974 es va intentar aplicar el concepte: el banc central se centra en el control de la creació de diner del banc central - Zentralbankgeld -. Com a efectes secundaris, la supresssió del control de les reserves líquides dels bancs va comportar oscil·lacions del tipus d'interès ja la demanda de diner dels bancs era inelástica respecte el coeficient de reserva. El Bundesbank es va tirar enrera respecte davant les oscil·lacions de tipus d'interès, cosa que va provocar les crítiques dels monetaristes.
El creixement de la quantitat de diner va esdevenir en l'objectiu intermig a controlar - amb l'ajuda dels tipus a curt-. La política de tipus es va orientar molt vagament al creixement, Emminger aleshores president del Bundesbank veia superflu - l'Objectiu de Creixement - mentre hi hagués Estabilitat de Preus. La contradicció entre objectius del Bundesbank era tant notable que veus internes l'alertaven de fer el ridícul. Malgrat tot, un distanciament del control de la quantitat de diner apareixia en aquell moment com inoportú políticament: tant el govern com l'opinió pública el valoraven positivament.
Finalment, l'establiment del control de la quantitat de diner va ser salvada per l'establiment de Sistema Monetari Europeu: el Bundesbank degut a l'obligació d'intervenir per mantenir el tipus de canvi fix altra vegada, temia perdre el control monetari: va demanar que juntament amb el tipus de canvi, es mantingués el control sobre la quantitat de diner com a ancla interior de la PM. Aquest instrument podría ser presentat en cas de conflicte com irrenunciable per la defensa de l'Estabilitat de Preus i un argument per distanciar-se de la vinculació amb el tipus de canvi. (Als 90 això va servir per estimular els atacs a les monedes dèbils del SME per part dels especuladors- Soros -).
Col·lorari
El debat teòric entre Post Keynesianisme i Monetarisme no va ser molt productiu, les diferències d'opinió es fonamentaven més en valoracions empíriques i nominals: es pot recriminar que l'argumentació era fluixa en ambdós casos. El sistema de Breton-Woods i les seves conseqüències per la creació de diner no van tenir una resposta adequada per amdues escoles: la crítica al Radcliffe Report és molt relativa per part del monetarisme, al igual que el mite que el keynesianisme, amb corva de Phillipsde fons, afavoria la sobreocupació - Überbeschaftigung -.
Alemanya, l'escenari macroeconomic i la política económica diferia del quadre que havia pintat Friedman en el seu famós discurs sobre PM. Per contra, el monetarisme va ajuda a revertir la debilitat del pensament econòmic alemany en política monetària. En qualsevol cas, el monetarisme no va tenir res a veure amb el canvi de la PM a Alemanya. La política d'Estabilitat de Preus, davant la creixent desesperació política, implementava un rígid control del creixement monetari a través la limitació dels déficits públics contra la inflació provocada per la lliuta redistributiva entre govern, treballadors i empreses. Això és un patró de comportament keynesià. El Bundesbank va utilizar la contrarevolució monetarista per sol·lucionar problemes estratègics interns i externs: el control de la quantitat de diner causa de la seva incompatibilitat amb el sistema de Bretton Woods alliberava el Bundesbank de la pressió en el mercat de divises, reforçava la seva autoritat davant de la banca comercial i fixava la seva independència respecte els govern.
L'elecció d'una estrategia en la política econòmica no es fixa des d'una perspectiva atemporal basada en l'elecció del millor model o per la superioritat d'una teoria respecte l'altra, sinó a la inversa ( Khun): la lliuta teòrica es pot resoldre per factors científics -socials i econòmics també- externs. Les crisis econòmiques enteses com a eleccions socials són aconteixements únics que poden il·luminar els problemes actuals: la pèrdua d'autonomia de la política de divises amb una escalada de la inflació té el seu precedent invers a l'Anglaterra de després de la primera guerra mundial, on el retorn a una lliura apreciada va tenir efectes deflacionaris per l'economia británica. Keynes va canviar exitosament la política de divisa forta per l'estabilitat de preus. En ambdós casos es fonamenta en crear una política monetària institucionalment autònoma.
Actualment, els bancs centrals disfruten d'una forta posició davant la política i els mercats financers, la inflació està sota control. A Europa ara com abans, se senyala l'estreta relació entre quantitat de diners i evolució dels preus però crida més l'atenció la incapacitat per definir la quantitat de diners per donar un resultat empíric òptim. La historia de la Teòria Quantitativa rau en la discussió sobre el concepte de diner i sobre la definició del nivel de preus, especialment el dels Actius/Riquesa - Vermögenspreise -. La lluita sobre si la quantita de diner és una variable endògena o exògena ha estat guanyada per aquesta última ( Schefold 2002). El monetarisme s'ha d'entendre com la reacció a la PM seguida fins aleshores pels USA, "on la FED ocupa el lloc dels buscadors d'or en les teories monetàries del segle XIX".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada