El partit del 10%: Die Linke

Willy Brandt va passar per Barcelona al 1937 per treballar a la secció alemanya de propaganda del P.O.U.M.. Suposo que va veure com pelaven les patates els camarades soviètics i va decidir abandonar la vida de revolucionari profesional per la de polític professional. En els últims anys de la seva vida va treballar per que els comunistes tornessin a la casa d'on havien sortit setanta anys abans i reforçar la unitat de l'esquerra. Va més enllà però de la bònica historia del fill pròdig: si el moviment obrer  hagués estat unit i no escindit, Hitler mai hagués arribat al poder a Alemanya. A les sobretaules familiars, el meu pare encara recorda quan li va donar la mà a Willy Brandt, quan ja gran, va tornar a Barcelona.

Die Linke: el pacte Gisy - Lafontaine

Die Linke neix al 2007 de la unió de dos partits. El primer el PDS, Partei des Demokratisches Sozialismus,  continuitat del partit únic comunista de la DDR, el SED,  i que agrupava bona part de la intelligentsia de la DDR - managers, professors d'universitat, militars...- que advocaven pel manteniment la sobirania de la DDR  - en comptes de la ràpida i discutible absorció que va  propugnar Kohl - tot revisant el carácter totalitari del socialisme. El seu líder era Georg Gisy, fill d'un alt funcionari jueu de la DDR que va salvar el partit (i el seu patrimoni). Davant l'evolució dels aconteixements, el PDS quedava cada cop més reduït a nostàlgics de la DDR, focalitzat a l'Est i amb pèrdua paulatina de militants. Era observat com una anomalía política del passat amb el que ningú volia tenir tractes - en el seus quadres hi havia molts antics col·laboradors de la Stasi-.

L'altra partit és el WASG, Wahlalternative Arbeit und Sozial Gerechtichkeit , fundat al 2004 com a escició del SPD i liderat per Oskar Lafontaine. Després de la seva purga al SPD i de l'aprovació de l'Agenda 2010,  va deixar el partit el qual havia estat President per fundar juntament amb diversos sindicalistes i militants aquesta escició del SPD. El gran afany de Lafontaine és demostrar que ell tenia raó i que el camí emprès pel SPD amb l'Agenda 2010 és incorrecte. Tota la carrera política d'aquest home es basa en això. El Premi Nobel, Günter Grass el va qualificar com el Gran Traïdor - größte Verräter- de la socialdemocràcia....És difícil viure amb això a les esquenes.

I van entrar....el 2005 van obtenir un 8,7% dels vots i 54 diputats. Al 2009 van arribar 11,9% amb 76 diputats i a partir del 2010  el pacte entre Gysi, cap del grup parlamentari i Lafontaine, President del partit, se'n va a norris.

Les hòsties: el Congrés de Göttingen de 2012

"Això em recorda l'arrogància de l'Oest davant la unificació  alemanya" amb aquestes paraules Georg Gisy va amençar en trencar l'aliança amb la WASG i tornar a la independència al PDS al Congrés del partit a Göttingen. Lafontaine intentava fotre-li la cartera i la defensa de Gisy va ser portar el partit al límit. Farol o no se'n va sortir: els companys de l'Oest necessitaven més els de l'Est que a l'inversa. Lafontaine va perdre i es concentrar a intentar mantenir el major poder possible dintre del partit, vetant a un líder com Dietmar Bartsch com a secretari general.

Les fronteres eren clares, uns de l'Oest els altres de l'Est, uns esquerra radical, els altres reformistes i el punt crític el SPD: els de l'Oest no volien veure el SPD en pintura, per Lafontaine "Sigmar Gabriel, Frank-Walter Steinmeier i Peer Steinbruck són tres perdedors a la cúpula del SPD" mentre els de l'Est volien treballar amb el SPD com ho mostrava el treball a l'ajuntament de Berlin o bé el länder de Brandenbrug. En descàrrega de Lafontaine val a dir que el SPD va vetar possibles pactes amb die Linke als länders de  Hesse o Nordrhein-Westfalen.

Al final es va arribar a una sol·lució de consens entre ambdues meitats in extermis,  es va agafar una noia de 34 anys amb posat de verge maria,  representat d'una  certa "tercera via" i que no generava profunda animadversió per ambdues parts. La noia, Katja Kipping, en realitat és de la branca reformista de l'Est - com totes les terceres vies sempre acaben amb el més fort - , té la seva oportunitat per estabilitzar el partit i fer-se un lloc a la quiniela. Malgrat tot, Lafontaine li va posar un controller, Bernd Riexinger, un sindicalista de Baden Wuttenberg de 58 anys que fa cara d'agradar-li les migdiades. Es va evitar la ruptura.

El Congrés va acabar amb la Internacional - que alguns van xiular - cantada bàsicament pels de l'Oest (!) i tots cap a casa. Com sempre " va ser un Congrés senes vencedors ni vençuts".

A les eleccions de setembre de 2013, Gisy va aguantar el tipus com a candidat baixant en percentatge però treient 64 diputats, un més que els Verds i esdevenint de facto cap de l'oposició.

I Gysi es jubila: Bartsch vs Wagenknecht

Aquest octubre s'ha jubilitat, Georg Gysi, un parell d'infarts, un divorci i la falta de temps pels nens estan en el passiu, deixa vacant la presidencia del grup parlamentari de Die Linke al Bundestag. Serà substituït per Dietmar Bartsch, el seu amic i representant del sector reformista esquitxat per l'escàndol Lafodödel: mentre era gerent del partit va elaborar informes sobre els 44 caps de Die Linke al territori sobre els seus posicionaments polítics. Estaven dividits en fiables - Zuverlässig -, Independents - Unabhängig - i finalment per Lafodödel - una broma per designar als partidaris de Lafontaine -. La premsa es va afanya a denunciar pràctiques pròpies de la Stasi - encara que ho fan tots els partits del món-.

També compartirà protagonisme polític amb Sarah Wagenknecht, l'estrella mediática de Die Linke, parella de Lafontaine - un titola, per cert - i líderessa del sector més radical. Sense ser sexista - Déu m'en guard - la noia està de bon veure, filla d'un iranià que va venir a fer uns estudis a la DDR i va tenir una relliscada amb una saxona , té un posat de Margaret Tatcher experta en Marx mentre fa conferències sobre Goethe, que qualifica com el primer anticapitalista alemany - Si algú vol veure els meus posts antics sabreu per què-. Les seves posicions són les més sonades, especialment en política exterior ( Israel, Siria, intervencions de l'excercit a tercers països, suport a Putin, supressió del Euro....) però no té el favor del grup parlamentari de Die Linke que l'ha deixat sola en algunes votacions al Bundestag. La premsa furga a la "bicefàl·lia", diferents posicions, rectificacions constants....un autèntic show business mediàtic.

En definitiva

Ni el SPD ni Die Linke estan per una coalició d'esquerres a les eleccions de 2017, hi ha massa persones en contra, però la direcció del vent vira cap aquí, ja que el SPD necessita a Die Linke per arribar al poder i Die Linke necessita al SPD per tocar cuixa,  deixar de ser uns "anti-sistema" i ampliar les seves bases electorals. Per primera vegada, Die Linke governa un Länder alemany amb el suport del SPD, Thüringen amb Bodo Ramelow al capdavant.

La pregunta és la següent, fins quan Wagenknecht aguantarà la coherència per pujar l'aposta amb l'SPD i provar de menjar-se'l???? L'ombra de Lafontaine és molt llarga!