La recuperació de la sobirania monetària
És sorprenent que el monetarisme no s'implantà en la terra on es va gestar, als USA, malgrat les condicions òptimes: l'influència del impulsor de l'escola i instruments pel control de la quantitat de diners. Malgrat tot on va triomfar va ser a Suïssa i Alemanya. El seminari que s'organitzava al llac de Constança - frontera, Austria Suïssa i Alemanya - per parlar de política monetària va ser des de 1970 un punt de trobada per economistes i presidents de banc centrals d'ambdós ribes de l'Atlàntic, amb domini incial d'economistes americans. El fundador Karl Brunner perseguia dos objectius: d'una banda dotar a Alemanya d'una política monetària ben fonamentada teòricament, ja que existia la típica alemanya divisió entre Teoria Econòmica i Política Econòmica. I d'altra banda, desenvolupar una alternativa al Keynesianisme: la política monetària havia de ser menys intervencionista, més orientada a futur i amb els ulls posats en l'estabilitat de preus ( "The entire thrust of the conference was to get the Europeans to think of their problems in terms of stable growth rates of moentary aggregates").
Això no explica per se, la dèria del Bundesbank i del SZB per l'estabilitat de preus.
La història prèvia
La reforma monetaria de 1948 - de la qual un dia faré un post - era camp fértil pel missatge monetaristes ja que l'estabilitat de preus era un temà més polític i d'ordre que no econòmic. Ara bé això tampoc ho explica del tot: Walter Eucken, representant del Ordo-liberalisme, també tenia confiançar en la competència i autoritat de l'Estat eludint els elements "anarquistes" de Hayek i després Friedman. L'Escola ORDO ( Jahrbüch für die Ordnung von Wirtschaft und Gesellschaft) va mantenir aquesta divisió entre Teoria i Política Econòmica que els monetaristes denunciaven com antiga.
A partir de 1949 els economistes alemanys estaven per la inserció dels aturats i la creació d'ocupació. La política monetària alemanya seguia mentalment al Patró Or: la defensa del tipus de canvi estava a dalt de tot de la llista. Blessing - president del Bundesbank 1958-1969 - afirmava "que ens els bons temps del patró or, no hi havia problemes amb l'estabilitat de preus, si aquests canviaven era de la banda del mercat de béns i no del mercat monetari - aquí pot haver un error de traducció meu-. El nivell de preus era estable en funció del tipus de canvi, sense que això signifiqués que no hi hagués pujades i baixades, que eren observades com les pujades i baixades bíbliques". L'estabilitat de preus se situava en segon ordre.
El primer president del Bundesbank, nomenat al 1957 per motius òbvis, era W. Vocke (1881-1973) que es basava en la Real Bills Falacy: negava la inflació importada (increment de la quantitat de diner via superávit balança comercial) amb l'argument que el que "està cobert amb or, és convertible en or". Per Vocke no hi havia cap conflicte entre objectius de Política Econòmica: no volia ni revaluació, ni ajustar la inflació. El seu successor Blessing, sostenia que l'espiral preus-salaris no es podia sostenir teòricament sense crèdit però amb una velocitat de ciruclació flexible i un tipus de canvi fix no es podia evitar la inflació importada: és a dir és millor NO revaluar el Mark el 3% i acceptar una inflació del 3%. La obsessió per una polítca monetària basada en tipus de canvi era crítica en una població que havia viscut dues destruccions dels Actius/Riquesa en un periode breu de temps, ara bé, a la pràctica la inflació a Alemanya es va ser menor que els països de l'entorn
El mencantilisme monetari lligat amb un tipus de canvi fixe portava a una corba de Phillips inversa: major ocupació menor inflació. El potent Aufschwung després de 1967, i que va portar a la nova orientació en la política monetaria, va sorgir per que Alemanya es va despenjar a l'increment de preus mundial. Més tard, per raons de tarannà europeu es va anar en contra de la política de tipus de canvi seguida per la propia Alemanya: malgat de l'establiment de serp monetària Helmut Schmidt llavors ministre d'Economia al gener del 1973 encara preferia Inflació a revaluar del Mark alemany(!).
La discussió sobre la corba de Phillips a principis dels seixanta no va ser rellevant a Alemanya, l'existència de plena ocupació i el seguiment de l'estratègia keynesiana feia irrellevant el trade off entre ocupació i inflació. El Bundesbank no veía cap confirmació de la tesis que una major inflació era favorable pel creixement i igualment la crítica monetarista al déficits públics no tenia cap sentit a Alemanya, on des de 1967 regnava la llei d'estabilitat.
El Consell d'Experts - Sachverständisrat - de l'època destaca per que no hi ha fronts creats entre partidaris de la corba de Phillips i de la Teoria Quantitativa: malgrat l'excés d'ocupació de finals dels seixanta, el consells d'experts no busca causes de l'increment de preus a través d'un excés de demanda. Malgrat tot, es pot trobar algun rastre de les expectatives d'inflació de Friedman - degut a la negociació col·lectiva- en els informes del consell de d'experts. La característica principal de la posició del consell era la multicausalitat per explicar la inflació, tant a través del poder mercat com de la inflació importada. És interessants destacar que els sindicats queden lliures de culpa: la contenció salarial desplaçaria la pressió inflacionista a la inflació importada. El Bundesbank no té la responsabilitat exclusiva de l'estabilitat de preus.
La debat ecònomic fins els 70 va estar dominat pel tipus de canvi i la seva problemática i no sobre l'escenari que Friedman atacà amb tant d'èxit. A Alemanya hi havia el consens sobre la ineficàcia d'un política monetària restrictiva per acabar amb l'inflació, ja que aquesta era provocada per la banda de l'oferta.
El control de la liquidesa
A Alemanya no hi va haver un debat profund sobre política monetària: alguns proposaven posar objectius d'inflació per evitar la deflació - Gesell, Lautenbach- , d'altres tractaven de lligar objectius conjunts (tipus de canvi-inflació, Ocupació i Creixement, Inversió i Estalvi). Els estudis que realitzen els economistas alemanys - Stutzel- amb prou feines tenen ressó internacional. La discussió sobre la política monetària estaba dominada pel Radcliffe Report.
Més tard, a partir dels setanta, comencen a aparèixer els supporters de la teoría sobre la liquidesa: la Teoria Quantitativa sosté que el diner només és UNA possiblitat per finançar la compra de béns, per contra la Teoria sobre la liquidesa - Liquidätstheorie - sostè que els subjectes econòmics poden finançar les seves activitat o a través de la quantaitat de diner existent - dipòsits, Bankengeld - o bé a través de crèdits adicionals. És una mica absurd reduir-ho tot a "diner o crèdit" però aquest era el trade off del debat monetari de l'època. La impossiblitat per controlar la quantitat de diner va posar el focus en el crèdit "creable" de les entitats financeres per orientar la PM a tancar el gap PIB i el PIB potencial.
Malgrat que el monetarisme es basa en el control de variables fluxe com és la quantitat de diner, el mecanisme d'ajust es basa en en una variable stock com és la Riquesa/Actius. Si els bancs tenen per objectiu mantenir un determinat nivell de liquidesa, aquesta és una variable que depèn no només de la relació entre actius ( Caixa, Dipòsits Banc Central, Interbancari, Crèdits i Bons) sinó també amb el passiu (Dipòsits i Capital) amb la qual cosa és difícilment controlable si només posem la mirada a l'Actiu a través d'operacions de mercat obert. A partir de 1971 el Bundesbank no parlar de política monetària sinó de creditícia, utilitzant com a principal instrument el coeficient de reserves, amb la qual cosa es provava de modificar l'Actiu del balanç de les entitats financeres esperant que aquestes mantindrien el mateix coeficient de liquidesa.
Els crítics amb aquesta PM senyalaven la falta d'una Teoria de Preus i els mecanismes de transmissió de la pròpia PM, que eren del tot obscurs: no hi havia cap funció de "creació del crèdit" i resultava complicat pels banquiers mantenir un coeficient de liquidesa constant. Segons aquesta teoría, els bancs eren pro cíclics: si un banc reduïa el coeficient de liquidesa no era per que el negoci anés malament sinó que per que tenia una forta de demanda de crèdits, donant un senyal erroni als policymakers. Per contra, si tenien excés de liquidesa podía fer que una política restrictiva no tingués efectes.
Al contrari que els USA, es promovia la creació de reserves lliures per part dels bancs comercials, qüestió que afavoria l'estabilitat financera per part dels dissenyadors de la PM, però alhora, en sistema de tipus de canvi fixos, era impossible controlar el coeficient de liquidesa a través de les operacions de mercat obert que feia el Bundesbank, ja que, encara que s'injectés liquidesa - compra de bons - no s'impedia que es creessin reserves i que a sobre, la propia liquidesa creada s'aparqués en diposits del mateix Bundesbank. (Històricament les operacions de mercat obert eren un instrument poc utilitzat pel Bundesbank ja que el mercat de bons era reduït i la majoria d'empreses s'autofinançaven).
El il·lustre economista alemany Carl-Ludwig Holtfrerich - important retenir aquest nom - sostenia que malgrat que el "Bundesbank intentaba dominar el nivell de preus quan en realitat es mostrava impotent davant l'increment de la quantitat de diner. La gran aportació del Bundesbank al "miracle alemany" va ser no contemplar l'estabilitat de preus com a problema sinó orientar-se cap a la producció en la mesura que la negociació col·lectiva no impulsava els preus a l'alça amb la mateixa proporció".
El Bundesbank havia capitulat davant la inflació: els banquers amb el coixí de les reserves no secundaven cap PM restrictiva a partir de 1967. Això lligat a fluxes especulatius a la balança de capital feia que els bancs alemanys els hi sortís la liquidesa per les orelles. El doble problema: l'Excés en la Balança de Pagaments i l'Excés de Liquidesa incentivaven l'exportació de capital, i per tant sortides de capital adicionals eren difícilment justificables pel Bundesbank, ja que aquestes sortides comparades amb les dels USA eren elevades. En definitiva la PM restrictiva que portava a terme el Bundesbank havia fracassat, ja que les entitats financeres havien reduït dràsticament les seves reserves lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada